NOSALTRES ELS VALENCIANS (2)

11 de gener de 2012
‘Nosaltres, els valencians'
El Punt7Avui: 03/01/12 02:00 - Vicent Sanchis [Desclot]
L'any 1962 Joan Fuster complia l'encàrrec que li havia fet Max Cahner i lliurava l'original perquè es pogués publicar Nosaltres, els valencians. El llibre va passar la censura de manera inaudita. Segons diuen, va tenir la xamba d'entrar al registre del Ministeri d'Informació i Turisme com a “text en llengua valenciana” i que allà hi havia un mossèn que s'encarregava d'aquests comptats i inofensius artefactes. Endut per l'extrema confiança dels precedents que havia hagut de beneir abans, no hi va prestar gaire atenció. Angelet! El resultat va ser que la inquisició civil amb sotana va tolerar la bomba intel•lectual més potent que havia esclatat al País Valencià en segles. Enguany en celebrem cinquanta, de l'efemèride. Al•leluia! Com sol passar amb els textos clàssics, la saviesa i la interpretació fusteriana dels avatars històrics valencians es mantenen del tot vigents. La doctrina, però, ha fallat en l'acció que se n'hauria d'haver derivat. I som on som. Gràcies, però, pare Fuster, tòtem d'una tribu perduda encara!
ICR.- Fixeu-vos-hi: “bomba intel•lectual”. “La doctrina ha fallat en l’acció...”. A veure si ens aclarim: l’acció és de les persones, no de les doctrines. Que no ens ha convençut del tot Fuster en les seues “interpretacions”? Que no hem donat la importància deguda als nostres “avatars històrics”? Doncs mira, som encara a temps de posar-hi remei. L’efemèride, reflexionada, hi pot contribuir. Vinga, que el moment és oportú. O no?
Fusterianament.
- - - - - - - - - - - - -


12 de gener de 2012
JF.- « “Poble ajustadís” [ps. 29-32]
[...] eia Joanot Martorell en una pàgina de Tirant [...] com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats [...] La cosa venia de l’endemà mateix de la Conquista. [...] El caràcter mestís de la nostra constitució és una dada a tenir en compte, si volem entendre’ns i entendre el fet històric valencià. [...] En aquesta duplicitat de procedència s’ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians. [...] La dualitat catalano-aragonesa, en estabilitzar-se, havia d’afegir al mestissatge una altra desconveniència: frustrava potencialment la millor unitat possible de la regió. [...]La ciutat de València havia tingut una majoria de repobladors del Principat, llavors del «repartiment» de Jaume I, cosa que determinà de seguida la llengua i els ressorts psicològics de la comunitat naixent. [...] Les immigracions del XIV i del XV consagraren i accentuaren la catalanització de fet. Valencians són alguns dels més importants escriptors en llengua catalana d’aquestes centúries [...]»
ICR.- Aquests FETS —no oblidem que aquesta part del llibre es titula així— ens posen davant d’un dels nostres reptes… “com gestionar aquesta diversitat original” i, en els temps recents i actuals, ben augmentada. De segur que no ens hi seran vàlids models “uniformistes”, ni, òbviament, glotofàgics… Una altra invitació a la reflexió serena però indefugible. “Ells”, que en deia Fuster, hi faran la política que nosaltres deixarem per fer. I el que facen els de l’altra nació no ens serà beneficiós. Com a mínim aclarir-nos la consciència de ser el que som, per tenir més clar què volem ser. I tornem al punt de partida.
Fusterianament

16 de gener de 2012

50 anys de Nosaltres els valencians
El polèmic despertar del poble valencià

Va ser en 1962 quan Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians, el llibre més controvertit i lloat alhora de la historiografia valenciana contemporània. Aquella obra pretenia despertar una societat en «perpètua somnolència digestiva». Cinquanta anys després, els seus interrogants identitaris continuen generant perplexitat i incertesa.

Qui som els valencians? Cap a on anem, d’on venim? En la societat occidental postmoderna, globalitzada, immersa en una crisi econòmica, política i de valors sense precedents, quina és la identitat dels valencians, si és que en tenim alguna? Aquestes són les preguntes que ens hauríem de fer a hores d’ara per a respondre als mateixos interrogants que ara fa cinquanta anys es va plantejar Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) —enguany es compleixen també vint anys de la seua mort— per a escriure un dels llibres més polèmics, si més no el més controvertit i lloat alhora, de la historiografia valenciana contemporània. Evidentment, aquesta societat no és la mateixa que aquella d’inici dels anys seixanta del segle passat, han canviat significativament les condicions socials, culturals, polítiques i econòmiques, no cal dir-ho. [...]
Per descomptat, la historiografia posterior i la realitat política ha passat compte d’algunes de les seues propostes essencials: la tesi agrarista, la inexistent burgesia valenciana motor del nacionalisme, l’exclusió dels valencians de parla castellana, la impossibilitat dels Països Catalans… Tanmateix, va ser un revulsiu tan gran que la seua influència ha estat sempre intel•lectualment activa a la universitat i el món de la cultura. Al capdavall, va aconseguir allò que pretenia: despertar una societat en perpètua somnolència digestiva, com escriu en una carta a Josep Pla. Els dogmes i els catecismes polítics van arribar després.
ANTONI GÓMEZ. Levante-POSDATA, 13-1-2012

JF.- «La meua posteritat serà de paper.»
ICR.- Això deia Fuster ja als anys 60. Es veu que està sent-ne alguna cosa més. De manera especial aquest 2012. Ja ho veieu. A fi i efecte que la nostra pàgina siga plural o polifònica, us facilitem altres papers, altres veus “posteriors” a la del Mestre; de segur que ens proporcionaran més estímuls i més pistes de reflexió, que és on apuntem...
FUSTERIANAMENT.

18 de gener de 2012
JF.- «L’assimilació interior [p. 33]

Hegemonia i irradiació. No hem de pensar que, davant una qüestió com la de la llengua, per exemple, els homes de l’Edat mitjana reaccionessin com els d’avui, amb un criteri diguem-ne nacionalista. [...] Poso l’exemple de la llengua, perquè als nostres ulls representa l’aglutinant més patent i entranyable d’un poble. [...] El català, idioma oficial de la zona hegemònica, fou acceptat com a tal, sense cap pressió coneguda, per tots, o almenys pels més importants llocs de parla aragonesa o murciana. La documentació municipal i eclesiàstica, la mateixa dels protocols dels notaris, hi fou redactada en la llengua dels valencians de nissaga catalana. Aquesta tendència, que s’inicia al segle XIV, perdurarà, espontània, fins al XVI, al XVII i — en algunes ciutats com Oriola— fins a la vigília de l’abolició del règim autònom per Felip V. [...] L’assimilació lingüística anava més enllà de l’òrbita burocràtica, i algun literat oriünd de les contrades aragoneses escriurà en català. [...]Mentre la capital va conservar-se a l’altura del paper rector que li assignaven les determinants polítiques i socials del país, el procés d’unificació interna tingué una notòria viabilitat. [...]Sigui com sigui, el fracàs de l’assimilació «territorial» deixava subsistent una rèmora molesta: per sempre més seríem un país nacionalment heterogeni. Vull dir, en tant que el «país» coincidís amb les ratlles jurisdiccionals del «regne» medieval. [...]»
ICR.- No hi ha dubte que el paper integrador de la llengua hi és clau. Però no és l’únic element a reflexionar. Certament, la pluralitat lingüística actual del nostre país fa imposible aquell procés d’assimilació. Ens les haurem d’apanyar per gestionar aquesta situació de pluralisme. És un dels postres reptes. Al camp de l’ensenyament ja n’hi ha propostes ben interessants –justament en contra del perjudicial “Decreto de plurilingüismo”-; en altres sectors, també podem articular iniciatives semblants. Cadascú al seu àmbit les ha de madurar i engegar. El “compromís” és també plural, però posible. Unes guantes, amb motiu de diverses celebracions d’aquest 50é aniversari ens poden servir d’estímul i d’orientació. “O ARA O MAI”, deia el Mestre. Jo l’hi “matisaria”. ARA I SEMPRE.
Fusterianament.

PER QUÈ LLEGIR JOAN FUSTER?

DUES NOVES ANTOLOGIES DE L'OBRA DE J. FUSTER

Per què llegir els clàssics?
Per què llegir Joan Fuster?

FERRAN ARCHILÉS

L'estudiós de l'obra de Joan Fuster Isidre Crespo ha publicat dues antologies de l'obra de l'autor de Sueca: Raons i paraules (Hermes) i Aforismes (Bromera)

Joan Fuster, Raons i paraules. Edició d'Isidre Crespo. Editorial Hermes. Barcelona, 2000.

Joan Fuster, Aforismes. Edició d'Isidre Crespo. Edicions Bromera. Alzira, 2000.

Quina és la vigència avui de l'obra de Joan Fuster? No se si algun lector, o potser molts, es sorprendran davant d'aquesta pregunta quan sembla del tot incontestable que Fuster formaria part de la nostra Bibliotèque de la Pléiade si mai ens decidírem a editar-la. Un clàssic, doncs, sembla l'apel·latiu més escaient per a l'escriptor valencià. Però com deia el mateix Joan Fuster: "El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent modern, actual". Continua sent Fuster un autor modern, actual?

D'entrada ens hauríem de plantejar qui és aquest autor anomenat Joan Fuster. Qui era aquest prolífic "individu de Sueca". Perquè la resposta no és gaire evident. Poeta, autor d'estudis literaris amb embolcall erudit o acadèmic, dietarista, escriptor d'articles de diari, aforismaire. Si a alguna cosa s'assembla l'escriptura fusteriana és sens dubte a una metàfora bastida sobre fronteres incertes, als suburbis de la ciutat literària, a la perifèria de tots els estils. Gairebé tots els seus escrits tenen un origen mestís. Fragments complets passen d'un gènere a un altre, d'un format editorial a un altre. Fuster mateix va resoldre aquest dilema acollint-se a la fórmula més indefinida possible: "en el fons de tot, l'assaig". Segons l'autor suecà la seua producció era sobretot això, la d'un assagista. Si hem de fer-li cas, doncs, el nostre judici sobre la seua obra hauria de recolzar-se en valorar la qualitat d'aquest gènere.

Tot això ve a tomb per l'edició de dues antologies de l'obra fusteriana compilades i anotades per Isidre Crespo. Malgrat que formalment es tracta de dos llibres de naturalesa ben distinta, un és una recopilació de textos periodístics o assagístics, i l'altre és estrictament un recull d'aforismes, la unitat de fons de tots dos és un fet cert. Perquè era així per a Fuster, que no distingia la producció d'aforismes de la resta de la seua producció assagística. Perquè encertadament Isidre Crespo inclou aforismes a Raons i paraules i, sobretot, perquè té l'encert d'extraure de la resta de l'obra fusteriana els aforismes ocults, encastats en la reflexió més diversa. Efectivament, si alguna cosa era l'obra de Fuster era la producció contínua de doctrina, ja fóra en format de càpsules, de medicaments genèrics o en forma de placebo.

La primera de les antologies inclou 58 textos d'extensió diversa i una breu selecció de 72 aforismes. Cal dir que, molt encertadament, Isidre Crespo ha seleccionat uns fragments en la major part dels casos d'entre els menys vinculats a les polèmiques més immediates o obertament polítiques. En aquest sentit, el llibre és una mena de contrapunt a l'excel·lent antologia feta per Josep Iborra, i publicada sota el títol de Breviari Cívic, en què l'objectiu és justament el Fuster més polemista. Naturalment, Crespo ha inclòs també nombrosos fragments d'aquest Fuster indefugible. Però si repassem la procedència s'evidencia el predomini del Diari, del Diccionari per a ociosos, L'home mesura de totes les coses i Sagitari. Per això mateix, la majoria dels textos provenen del Fuster dels anys cinquanta i primeries dels seixanta, del moment de la maduresa intel·lectual de l'autor suecà.

El segon dels llibres, Aforismes, inclou una selecció de 1.274 aforismes, la més àmplia mai publicada. Apareixen en aquest volum no només els aforismes publicats sota aquest gènere, sinó també els coneguts com a (semi)inèdits, és a dir, no recollits mai en llibre, però publicats a diverses revistes. A més, apareix una nodrida representació d'aforismes descoberts pel lector Isidre Crespo a força de rellegir l'extensa obra fusteriana.

A partir de la lectura d'aquestes dues antologies queda en peu el problema que plantejava al principi d'aquest text sobre què és el que resta en peu, què és el que està encara en plena vigència del corpus fusterià. Tinc la impressió, i no és casualitat per tant la selecció efectuada per Isidre Crespo, que la major part dels textos fusterians que podem considerar veritables clàssics responen a dues característiques. En primer lloc, que són textos escrits aproximadament fins a la segona meitat de la dècada dels seixanta. En segon lloc, que es tracta dels textos més allunyats de la reflexió immediata, sovint fruit de la urgència política que Fuster mai no va voler defugir.

Deia l'escriptor suecà a propòsit d'Eugeni d'Ors que aquest era un intel·lectual que es va morir molt jove. No sé si serà del tot inacceptable dir ací que una cosa pareguda li va passar a Joan Fuster. Cap a la segona meitat dels anys seixanta, quan tenia poc més de quaranta anys, l'evolució intel·lectual de Fuster estava pràcticament tancada. No és que Fuster deixara de produir, ja que en realitat tant en nombre de llibres com, sobretot, d'articles de premsa, la seua producció es va incrementar. Però, aleshores ja havia publicat el bo i millor de la seua producció assagística, així com la part més important dels seus aforismes. Fuster, a mesura que incrementava la seua presència pública, va passar a escriure textos, com per exemple durant el període de la Transició democràtica, d'una extremada i divertida virulència. Pamflets, que incloïen desqualificacions molt àcides quan no purs i simples insults. Quants de tots aquests textos tan marcats pel context continuen avui vigents? Quants de tots aquests textos són comprensibles, posem per cas, per a un lector jove a qui poden anar adreçades edicions com les d'Isidre Crespo?
Per altra banda, i deixaré deliberadament obertes les meues objeccions, tampoc no podem passar com d'esquitllentes sobre un fet que afecta la totalitat de la construcció intel·lectual fusteriana. Em referisc al fet que, excepte una agudització de la influència del marxisme, sobretot d'arrel gramsciana, el corpus del pensament fusterià va quedar relativament estanc en eixa segona meitat dels seixanta. Fuster, per damunt de qualsevol altra cosa, pertanyia a eixes generacions absolutament influïdes per la cultura francesa, i, molt significativament, de la cultura francesa de postguerra. El tomb que en el pensament i la cultura francesa té lloc a partir dels anys 60 ja no deixarà una petja visible en el pensament fusterià. És cert que l'estructuralisme, com el postestructuralisme o la postmodernitat eren modes parisenques. Però, naturalment, eren moltes coses més que Fuster va, i jo crec que podem dir-ho, deliberadament ignorar.

Ferran ARCHILÉS. Avui, 1 de febrer de 2001.

2012, Relectura de NOSALTRES ELS VALENCIANS_icr

2012, any fusterià al meu Facebook (ICR)

L'Isidre Crespo Redondo

‎1 de gener de 2012

J.F.-"Tot allò que ens ha fet fer com som és el que ara MEREIXERIA d'ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions."

ICR.-Així concloïa Fuster el seu NOSALTRES ELS VALENCIANS demà començarà a fer 50 anys.

Nosaltres, que ja som eixes generacions pròximes, podríem prendre-li la paraula al Mestre i ANALITZAR-ho tot això. Hi esteu convidats, tots els que em llegireu. Queda en acta la inv...itació a l'àpat intel·lectual... En dies successius, tot al llarg de l'any 2012, trobareu ací pensaments del llibre, a fi de fer-los nostres des d'un debat seré i ampli de mires, justament el que ell reclamava i li fou negat.

Vinga, que hi ha molta il·lusió, de Salses a Guardamar per festejar l'efemèride.

NOSALTRES, uns quants VALENCIANS us hi invitem.

FUSTERIANAMENT, com és costum.

2 de gener de 2012

J.F.- «On n’écrit pas les livres qu’on veut». Si més no, a mi em passa una mica això: no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció. […] Però, amb el llibre que ara començo, el problema se’m planteja, ben mirat, en uns termes molt diferents. D’un cantó, és un llibre que m’agradarà d’escriure i que escric —ja— perquè vull. De l’altre, és, també, la mena de llibre que hauria preferit de veure escrit per altri: per algú, no sé qui, que hi posés en joc més competència i més intenció que jo no hi podré posar.

Sobretot, en aplicar-me a la tasca, aquest últim escrúpol se m’apareix com una reprovació preventiva. I no ho dic pas per dir-ho: no acostumo a practicar indegudament la modèstia. [Introducció a Nosaltres els valencians, 1962]

ICR.- Voler i no voler, però, a la fi, implicar-s’hi, i de quina manera. Tanmateix, em suggereix alguna reflexió... Per què no en fem nosaltres el mateix? I tant que ens ha agradat de llegir-lo. Seria massa agosarat intentar de reescriure’l? O, més senzill, anar llegint-lo –n’hi ha tres-cents i molts dies- i, a la manera fusteriana, escriure’l. Ell, tan inclinat a posar-hi cometes o cursiva, per canviar algun mot, proposar-ne una nova lectura, o retocar-ne algun aspecte o visió.

De nou, doncs, hi resteu convidats.

Això, sí: fusterianament.

3 de gener de 2012

J.F.- Nosaltres, els valencians fou escrit el 1962 —deia Fuster al pròleg d’Un país sense política [1976]—. A hores d'ara, si les coses m'haguessen estat favorables, jo n'hauria redactat una segona versió: són tantes i tan diverses les novetats de la bibliografia local —d'erudits, d'economistes, de sociòlegs, de geògrafs—al llarg de l'última dècada, que la temptació resultava exigent. No he pogut cedir-hi. La insistència en les perplexitats col·lectives dels valencians, no podia practicar-la sinó a estones i amb provocacions sectorials.

ICR.- Avui, en haver de triar la frase del dia, he pensat que la nostra lectura estaria “condicionada” justament pels papers o lectures posteriors a la data de confecció del llibre. Fuster, passats els anys també n’és conscient.

Bé, doncs la nostra relectura actual també n’alterarà la reescriptura que n’anem fent. Són les conseqüències del pas del temps.

4 de gener de 2012

* Enviat des de l’iPhone

En els llibres que Fuster va llegir/consultar per "fonamentar" alguns dels seus plantejaments: Ramon Muntaner, Francesc Eiximenis, Gaspar Escolano... Tampoc estaria malament revisitar-los. Són encara la nostra història. Fuster hi recorda els fets (cap. primer), però alhora proposa lectures de futur. Amb els "valencians", amb els "no moros", "s'articula la nostra història, el poble que som en la mesura que ho som". NOSALTRES ELS VALENCIANS encara ens és vàlid.

Fusterianament.

6 de gener de 2012

JF.- «Aquest llibre s’ha venut bé, fonamentalment, perquè el nostre públic —valencià i no valencià— el necessitava. Necessitàvem, necessitem llibres, escrits per algú o altre, tant se val, on d’una vegada i sense ambages, quedin replantejats uns quants dels problemes bàsics que ens afecten en el nostre destí de col·lectivitat diferenciada. Ens urgeixen molts exàmens de consciència —de consciència nacional—: un d’ells, concretament, des de l’angle valencià, era el més urgent i urgidor de tots. Almenys, jo, com a valencià, ho creia així. La curiositat suscitada pel meu paper demostra que no era jo l’únic a pensar-ho.»

ICR.- Supose que és bastant fàcil concedir-li a Fuster que aleshores —com avui mateix— “necessitem examinar la nostra condició de valencians, la nostra consciència nacional”; i, a partir de les conclusions a què arribem, dur-la a la pràctica, la consciència, vull dir. Una certa urgència ens hi empeny. Fusterianament, és clar.

7 de gener de 2012

JF.- «Llibres com Nosaltres, els valencians o, què diria jo, la mateixa biografia del Raimon, són papers més o menys urgits per la circumstància política actual del País Valencià; jo vaig escriure Nosaltres, els valencians, que en definitiva no és sinó un pamflet polític, és a dir, és un llibre que està pensat per suscitar en els valencians una inquietud per la seua pròpia consciència de país, eh! Això vol dir-se que la meua obra queda molt condicionada per això». [Ll. Vidal Batallé [Obra Cultural Catalana de Buenos Aires].1967]

ICR.-La circumstància política actual del País Valencià és tan crítica com ho era aquell 1962. Pagaria la pena posar damunt la taula les nostres urgències, i mirar de donar-hi una resposta coherent a la nostra consciència de país, i, naturalment, vàlida per als temps actuals, són els nostres. A això justament ens encoratjava Fuster amb el seu pamflet. La donarem “fusterianament”?

8 de gener de 2012

JF.- «Nosaltres els valencians: ELS FETS

I. Anatomia d’un llinatge

Acta de naixement [ps. 25-29]

[...] València, la capital, es rendia a Jaume I en 1238,[...] la data del 9 d’octubre [...] Les successives generacions valencianes hi han vist el principi de llur estirp. [...] nosaltres, els d’avui, som uns valencians que datem del XIII. [...]

[...] Jaume I [...] va erigir en «regne» les comarques conquistades, un «regne» distint i autònom, [...], el nostre poble comprenia que la Conquista era el seu punt de partida d’«ésser valencians». [...].

Hi ha hagut interès a reduir la importància de la colonització cristiana iniciada al segle XIII, i hom ha mirat de provar que la massa substancial de la nostra població havia perdurat inalterada des de les èpoques més remotes. [...]. La idea que la mateixa llengua és resultat d’una evolució cultural autàrquica s’intercala en aquest esquema interpretatiu. Però en tot això hi ha una bona dosi de fantasia. [...]

Els moros —els moriscos— eren l’autèntica prolongació del món ètnic i cultural valencià d’abans de la Conquista. Una prolongació que, a partir del XIII, tingué vida aïllada i que fou abolida bruscament.

Els valencians, de fet, eren els altres: els «no moros». I amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som —en la mesura en què ho som.»

ICR.- Heus ací les frases més significatives de la 1a. secció del 1r capítol. Aquesta lectura pausada ens facilita els moments de màxima tensió informativa i, per tant, de resposta. Com que és un assaig, les dades hi són per propiciar unes projeccions de futur, impliquen unes conseqüències... “acadèmiques” i de compromís d’acció. Ja en la INTRODUCCIÓ, Fuster ens avisava: «La veritat —els fets constatables i explícits—, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: «explicar» serà una invitació a “transformar”.» Doncs això.

Fusterianament.

Teodor Llorente, pauta de la Renaixença

TEODOR LLORENTE

Lo Rat Penat i els Jocs Florals van tenir un reforç excepcional en la personalitat de Teodor Llorente Olivares (1836-1911), que, director des de molt jove dels periòdics La Opinión, primer, i Las Provincias, després, exercia una enorme influència sobre una gran zona de la societat valen­ciana. Llorente, cofundador amb Constantí Llombart d'aquella agrupació, obtingué la Flor Natural en els seus primers Jocs Florals, els orientà durant tota la seua prolon­gada vida, i fou, en última instancia, un dels poetes més típicament floralescos de la llengua catalana. Repassant el volum de les poesies completes de don Teodor, hi trobem una sèrie inacabable de poemes en els quals només vibren les tres tòpiques "cordes de l'arpa": la Pàtria, la Fe i l'Amor. La retòrica trilogia era el seu tema obligat: Llo­rente el repetia incessantment, i es repetia a si mateix. Va contribuir, d'aquesta manera, que els poetes que el seguien —i que formen una llista extensíssima de noms de la intel·lectualitat valenciana fi de segle— no poguessen concebre altra poesia escrita en català sinó la que incidia en els llocs comuns llorentins. La major part de la poesia valen­ciana vuitcentista és poesia de jocs florals, en el pitjor sentit de la paraula. Salvant les excepcions que caldria salvar, les quals no són de molt de pes, pot afirmar-se que els escriptors valencians de la Renaixença es limiten a cantar la Pàtria, la Fe i l'Amor, simbolitzades en figures del nostre passat històric —infal·liblement: Jaume I, sant Vicent Ferrer i Ausiàs March—, o bé s'ajusten a una altra especialitat llorentina: el motiu rural —l’horta, la barraca, la llauradora...

Certament, no tot Llorente era això. I encara: la dife­rència entre ell i gran part dels seus seguidors és que Llorente posseïa una amable força poètica de què mancaven els altres. No sempre, en efecte, sacrificà la seua vena lírica al convencionalisme floralesc, i les vegades que l'evita són, justament, les peces fonamentals de la seua obra, que poden exhibir-se entre les millors escrites en la nostra llen­gua durant el segle xix.

Una transparencia dorada y luminosa, una gracia muelle y ondulante, un ritmo tan ágil como espontáneo y ro­tundo,

descobria Menéndez Pelayo en_l’estil_de Llorente. El seu fons plàcid i petitburgès, la seua dolça elegància provin­ciana, troben el to exacte, contingut, lleument declamatori, que els corresponia. Només un altre poeta valencià del seu temps se li acosta en noblesa: Vicent Venceslau Querol (1836-1889), autor de les "viriles y enérgicas" —també ho diu Menéndez Pelayo— Rimes Catalanes. Querol, no tan vinculat com Llorente a les exigències del floralisme, deixà una obra molt reduïda en la nostra llengua, i, vivint habitualment fora de València, pogué influir menys que el seu amic sobre els altres renaixentistes. Tots dos, en suma, es­caparen a la mediocritat de la nova poesia de certamen: en tots dos van subsistir, com un deix de desil·lusió i de saludable melangia, les_darreres remors, apagades i apaivagades, de l’esperit romàntic.

Durant cinquanta anys, Teodor Llorente marca la pauta que, dòcilment, havia de seguir la producció poètica dels renaixentistes valencians. El País Valencià era un petit clos literari, en el qual el paternalisme llorentí feia acceptar, sense proposar-s'ho, la seua autoritat pel simple fet d'éssser única. Però, per això mateix, per aquesta exclusivitat havia de tenir i tingué, dins i fora de la literatura, uns efectes aclaparants, nocius i tot, per a la continuïtat de la nostra Renaixença. El que ací ens interessa és que en poesia la llarga dominació llorentina significa l’esgotament. Cap a 1892 —diu Miquel Duran— el renaixentisme jocfloralesc podia donar-se per exhaurit: havien anat morint-se o abandonant el cultiu de les lletres —que sempre fou en ells mer esplai de diumenge, i no vocació sentida— la majoria dels poetes de la primera hora. Es neulia la Renaixen­ça, la Renaixença estricta, i no hi havia res en expectativa per a substituir-la. El poc públic que ella havia aconseguit era, només, públic de Jocs Florals, sotmès per altra part a una reiteració monòtona de temes_i_estils, i a poc a poc el perdia. La ideologia i el sentiment renaixentistes, tancats en la seua pròpia timidesa, s'havien fet estantissos, i encara, s’aliaven amb unes tendències polítiques —el conservadorisme espanyol— de_signe minvant. L’ègida_de_Llorente —literària i social— cedia davant_una altra, més poderosa i temptadora, estranya a la Renaixença: la de Blasco Ibáñez. La crisi era radical, i cal dir que encara en patim les conseqüències.

Joan Fuster. Antologia de la poesia valenciana (1900-1950). 1956. Tres i quatre, ps.34-36.

En record d'una CONSTITUCIÓ "de pura risa"

NOS ESTAMOS CONSTITUYENDO

El otro día, en un periódico, leí la alegría que mi distinguido amigo don Jorge Solé Tura siente ante el engendro de pro­yecto de constitución que él y sus «consensuales» parla­mentarios han fabricado. Estas estupideces, este tipo de estu­pideces, me incitan al pesimis­mo. ¡Quién nos lo iba a decir! El profesor Solé Tura, jovencísi­mo, se lanzó a la palestra his­tórico-política acusando a Prat de la Riba de reaccionario. Desde luego, Prat de la Riba era un reaccionario como una catedral. Pero, ahora que don Jorge pretende que nos tra­guemos su «constitución» jo­vialmente «pactada», por lo menos habrá de reconocer que el tenebroso Prat de la Riba queda un poco más a la iz­quierda que él. Históricamente hablando, naturalmente. A mí, el asunto no me inquieta. Pertenezco a la inmensa muchedumbre de los ciudadanos del Estado español que nos pone­mos a ver los toros desde la barrera. Esa constitución que nos prometen me parece una tomadura de pelo. La plebisci­tará la mayoría del censo electoral: ¡y tanto! Será un referén­dum abrumador: ganará el «mando». Un mando «consen­sual», desde luego: un agua­chirle teórico interferido.

Los herederos «democráti­cos» de Franco, incluido don Santiago Carrillo, con la excu­sa de que hemos de ser una Monarquía Constitucional, se han lanzado a fabricar una ine­vitable «constitución». Esa «constitución», créanme, y desde ya (como dicen los suramericanos), no pasa de ser una broma de mal gusto. Que sea la «constitución» que los cachorros franquistas rene­gados —afortunadamente renegados— deseen, es una cosa. Y otra, la adhesión de la «izquierdiosidad» vaga y titu­beante. No nos engañemos: una «constitución» surgida de ese gazpacho parlamentario no será sino lo que la UCD, con su «royalty», programe. Ya lo estamos viendo, artículo por artículo. Esa aparente «armo­nía» —la palabra «armonía» es levemente más cómica que «consenso» — entre derechas e izquierdas, se traduce en una amplia indiferencia del electo­rado. La constitución previsible la dictó —más o menos— Suá­rez, y la han apoyado los de­más: todos, don Santiago, don Felipe, don Tierno, don Jorge... Y don Fraga. Y uno se encoge de hombros.

¿Podría haber habido la oportunidad de convocar los votos mayoritarios en torno a un programa lúcido y enérgi­co? No fue así. Toda la «iz­quierda», como un solo hom­bre, se aplicó al chupa-chups de Suárez. Unos olvidaron a Lenin, otros a Marx; Fraga ha olvidado a Vázquez de Mella y a Donoso Cortés; corremos el riesgo, puestos en esta lí­nea, que Blas Piñar y sus gue­rrillas abandonen a Víctor Pra­dera y a Jiménez Caballero y a Maeztu, y al mismísimo Goebbels, para deslizarse más a la derecha, si es que hay un «más»... Me pregunto si es que no estamos locos, todos. Em­pezando por la pandilla de ca­tedráticos y «amateurs» que fabrican la «Constitución». Son una pura risa... Yo soy un «ex­traparlamentario» desde que nací... ¿Y tú no? Amigo lector —«mon semblable, mon frè­re»—, deja de ser hipócrita, co­mo decía Baudelaire, y échate a dormir. La constitución que nos preparan pone carne de gallina. De ella se arrepentirá don Jorge Solé...

Joan Fuster. Por favor. Barcelona. 10-VII-78.

Les Normes de Castelló

Pròleg

[a l'edició facsímil de les Normes de Castelló]

Per la Festa del Llibre del 1933, l’Ajuntament de València pu­blicà el fullet que ara reproduïm en facsímil. L'edició fou àm­plia, i generosament escampada. Es tractava d'un text important per a tots els valencians, des del Sénia al Segura: les «Normes d'Ortografia» que, poc abans, el 21 de desembre del 1932, havien estat acordades a Castelló de la Plana a fi de superar unes discrepàncies de criteri gramatical tan absurdes com trivials i que només feien que dificultar l’ús escrit —literari o no— de la llengua. L'evolució de la nostra recupe­ració cultural exigia amb urgència una fórmula útil de cara al futur: una fórmula unànime, lògica i ben pensada. L'any que ve farà cinquanta anys d'aquelles «Normes». Han estat cinquanta anys fructuosos, perquè, molt lentament però amb seguretat, les «Normes» han estat acceptades a tots els nivells: l’acadèmic i el popular. En els últims temps s'ha produït la temptativa de tornar a l’anarquia ortogràfica, i això no podria sinó repercutir contra la salut de l’idioma. És fer un pas en arrere.

Val la pena de recordar els noms i les voluntats que donaren suport a les «Normes de Castelló». La llista, llarga, té un valor històric ben significatiu. Descartant les agrupacions polítiques valencianistes de l'època —que, de tota manera, també tenien el seu pes—, s'adheriren a les «Normes de Castelló» la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, el Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Ral Penat, l’única editorial que en aquell moment teníem, L'Estel, i el setmanari El Camí, encara unitari aleshores. Convé advertir que, en la preparació de les «Normes», ja hi havia hagut un treball previ, eficaç i digne. A Castelló de la Plana mateix, l’actitud dels hòmens de la Societat Castellonenca de Cultura era ben clara, como ho havia estat la del grup universitari «Acció Cultural Valenciana», la revista Taula de Lletres Valencianes i fins i tot una última etapa d’El Cuento del Dumenge. El sector intel·lectual del País Valencià més sensible a les necessitats col·lectives s'havia avançat en aquesta direcció.

Entre els primers firmants individuals de les «Normes de Castelló» figuraven el pare Lluís Fullana, Nicolau Primitiu, T. Llorente i Falcó, Francesc Martínez i Martínez, Maximilià Thous Orts, Eduard López-Chavarri, Josep Sanchis Sivera, Bernat Ortín, Salvador Carreres Zacarés, Lluís Cebrian Mez­quita, que procedien de generacions o de principis teòrics divergents. El grup de Castelló, després de La llengua valenciana de Lluís Revest Corzo —llibre aclaridor quan es va publicar—, i abans, no podia aportar més que una evident conformitat al sentit comú: Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaietà Huguet Segarra, Josep Pascual Tirado, Joan Baptista Porcar, Maximià Alloza, Honori Garcia, Lluís Sales... I d'Alacant ve­nia la firma, potser més simbòlica que altra cosa, de Francesc Figueras Pacheco. Els escriptors i els erudits mes jóvens, que van ser de fet els promotors de les «Normes», van signar-les. ¿I com no ho haurien d'haver fet els infatigables lluitadors nacionalistes com Eduard Martínez Ferrando?

Continuem la ressenya: Carles Salvador, Almela i Vives, Navarro Borràs, Soler i Godes, Emili Gómez Nadal, Adolf Pizcueta, Mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Enric Duran i Tortajada, Pasqual Asins, Igual Úbeda, Joan Beneyto Pérez, Ange­lí Castanyer, Francesc Carreres i de Calatayud, Thous Llorens... I polítics com Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Fran­cesc Bosch Morata. I més noms que ja, hui, no diuen tant. Davant la perspectiva d'unes «Normes» que podien donar una estabilitat «normal» a l’idioma, poques van ser les inhibicions. En la pràctica, també van acatar-les —amb més bona fe que coneixement— les publicacions d'abans del 36. Les diferències van ser mínimes. Després del 39, la instauració de les «Normes de Castelló» va progressar, tant des d'una revista fallera com Pensat i fet, com des de les primeres editorials cultes (Editorial Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, Lletres Valencianes, Sicània, etc.).

Tot s'ha de dir: les «Normes de Castelló», tal com van ser acceptades, van ser «un acord transaccional», i en la mateixa «declaració» que les justificava obriren la possibilitat d'«anar rectificant i millorant» el sistema adoptat. Això s'ha fet. Les «regles» sumàries que s'aprovaren a Castelló el 1932 han tingut, després, les «rectificacions» i les «millores» que una concepció més dinàmica de l'idioma han facilitat lingüistes, poetes, narradors, assagistes, erudits, economistes, antropòlegs, pedagogs, geògrafs, dramaturgs. Una llengua com la nostra, afligida per una depauperació secular i per l'hostilitat oficial d'uns règims centralistes, només pot salvar-se a través d'un intent dignificador radicalment assumit per la societat. I en això no podem fer concessions. Hem de pensar què ha estat i què és el resultat del mig segle de les «Normes de Castelló». No podem renunciar a tot allò que havíem començat a aconseguir amb les «Normes»: la «normalitat».

L'Ajuntament de València, en tornar a publicar les primitives «Normes de Castelló», no vol sinó exhumar una opció que ja va prendre en 1933, i que mai, fins ara, no ha estat desmen­tida: ni tan sols en el període franquista. De més a més, amb la present reedició, aspira a rendir homenatge als qui, fa mig segle, decidiren fer un primer pas d'unitat i d'esperança.

Valencia, 25 d'abril, 1981

Joan Fuster. Escrits sobre la llengua. 1994. Tàndem Edicions, “Joies de paper”, 5. València, ps.96-98

Fuster, un mestre de llengua

Reivindicació de Fuster, mestre de llengua

«Un dels aspectes que més crida l'atenció en les cartes de Fuster és la mestria i la maduresa de la seua prosa, fruit d'una assimilació precoç de la gramàtica i el Diccionari de Fabra, d'un extraordinari olfacte lingüístic i de la lectura atenta dels clàssics medievals i dels grans lletraferits catalans contemporanis. Ja he dit que Fuster s'ajusta gramaticalment i lèxicament a Fabra, però això no encarcara en cap moment la seua prosa, ja que, de manera constant, poua de la llengua col·loquial els seus millors recursos. A diferència de Sanchis i de Giner, desconeixia els tecnicismes i els resultats de les recerques filològiques sobre tal o tal altre fenomen de la llengua, però ben enjorn va saber copsar-ne el geni. I això li permetia distingir entre allò que era genuí i el que era calc o una solució lingüísticament inadequada segons quins contextos. Una prova contundent d'aquesta afirmació ens l'ofereixen els comentaris que va adreçar a Enric Valor, en carta del 17-VI-1951, a propòsit de la llengua de les Rondalles valencianes. Ací mereixen, més que una glossa, un extracte, almenys els més importants, per tal com ajuden a comprendre els criteris amb què Fuster redacta la seua prosa epistolar, confirmen el seu admira­ble domini de la llengua i fan referència a errors en què ell mateix confessa haver incorregut en l'obra de creació. En efecte, Fuster comenta afirmant en aquesta carta que les seues «observacions» deriven no d'una «formació gramatical massa sòlida», sinó simplement d'un «cert hàbit de lector» i d'una «preocupació d'escriptor», tal com recorda amb una certa freqüència a Sanchis i a Giner en la seua correspondència epistolar. Així, li censura l'ús gramaticalment incorrecte de puix per doncs, tot adduint que «la intenció popularitzant de l'escriptor no pot jus­tificar, de cap de les maneres, una falta de llenguatge. Si pel caire del teu escrit i per fidelitat al poble que conta la rondalla, vols evitar alguns mots, poc o gens vius en valencià, és necessari donar a la frase un gir que els evite, utilitzant altres formes correctes i vives —que n'hi ha». Tot seguit aborda el tractament dels modismes: «Crec que la llengua parlada la tenim més contaminada de mo­dismes castellans traduïts que quasi de castellanismes lèxics; amb la particularitat que aquells, pel fet d'estar traduïts, ofereixen un aspecte "honorable", i no ens n'adonem». Encara que reitera que els «meus coneixements lingüístics no són profunds» i que, per tant, s'ha de «fiar del meu instint—o dels meus recels i dels meus prejuíns», considera que Valor ha usat algunes frases («Com si tal cosa», «De rondó», «Menut tracte!») «que no em "sonen com a castisses nostres, i en canvi sí com a castisses castellanes, per bé que no sabria dir-te quines són les expressions nostres que podrien substituir-les», mentre que adopta «certs modismes del Principat, respecte del castissisme dels quals tinc els meus dubtes: "Que és bonic el món!". Fixa't, en canvi, quin dring més nostre i quotidià té: "Que bonic que és el món!". (Un altre cas de catalanisme suspecte, és "qui-sap-lo")». A més: «Trobe encara en les rondalles uns altres modismes que tenen una correspondència valenciana admirable, com tu mateix podràs comprovar desseguida: "no siga que es desfacen", estaria millor "no siga cosa que es desfacen" (més popular sí que és); "altra vida i altres cares", estaria millor "una altra vida i unes altres cares" (la supressió dels articles davant "altre" pot passar, i no molt, quan hi ha força major: el metre del vers, per ex.); "en busca de la fortuna", estaria millor "a buscar fortuna" ("busca" és una substantiu castellà que, en valencià, hauria de traduir-se per "recerca", encara que, en aquest cas, l’expressió justa fóra la que em permet d'indicar-te); "quant benefactores són les pedres redones", ¿no esta­ria millor "que benefactores que son"? (aquest ús del "quant" potser serà correcte, però resulta estrany al va­lencià de la meua comarca, que és el que —tin-ho en compte— em serveix de guia); [...]; un altre modisme castellà sovinteja en les rondalles (i també apareix algu­na vegada en Ales o mans, per a vergonya de qui el va escriure) i és el que consisteix a posar un pronom demostratiu darrere el substantiu: els castellans diuen "el tío ese", "la mujer aquèlla", que, en el llenguatge habitual nostre, calquem servilment: veges, per ex., "el manyac est", "l'envejota aquella", [...]: fóra millor dir "est manyac" i "aquella envejota"; "en eix cas", jo el substituiria, no sé per què, per "en tal cas"; [...].»

D'altra banda, li fa veure que les Rondalles presen­ten alguns usos verbals que no el convencen: «Els trobe molt estesos en els escriptors valencians, predominant en els de la ciutat, i crec que obeeixen a una traducció literal i apressada de l'ús castellà corresponent. Vide: "Ara volguera jo que mon pare..." i "Volguera ja menjar...", i compara-ho amb: "Pare, jo voldria eixir...". Aquest ús de les formes en -era (o en -es) no m'agrada: crec l'altre més correcte, i és el viu, predominantment, al meu poble. Ja em diràs què et sembla això. No sé si hi ha alguna regla gramatical sobre el particular, i voldria (no volguera) saber-la. (Em fa la impressió que en el castellà tampoc no marxen les coses massa bé, perquè s'abusa del quisiera i obliden el querría.)»

Pel que fa als «complements indirectes repetits», Fuster confessa: «Aquesta és una falta gramatical en què vaig incórrer en el meu poema Sobre Narcís i que em va va­ler una reconvenció —que encara li agraesc— del senyor Carles Salvador. Et citaré els casos que he trobat en les teues rondalles: "¿He de trencar-los el bull als fesols?"; "li'l dónes al gos"; "pegar-li a..."; [...]. De manera que dins una sola proposició ens trobem amb el complement indirecte repetit. "Si és una acceptació del castellanisme, ja m'ho direu", que m'escrivia Carles Salvador. Naturalment, en el primer cas, una simple coma ho resol bé: "¿He de trencar-los el bull, als fesols?". En els altres casos, sobra, efectivament, el li».

«Quant al lèxic no m'atrevesc a dir-te res. Ja t'he indicat al principi que el fet de voler-te mantenir en un punt d'equilibri entre el popular i el literari, et situa en unes condicions delicadíssimes [...]. Una cosa excessivament literària restaria espontaneïtat a la narració; una cosa documentalista és inadmissible (pensa en el Folklore valencià del senyor Martínez i Martínez, i això que no ho és del tot). La teua postura, dic, és la que calia, però molt delicada [...]. En el text de les rondalles hi ha lloc, sí, per al dialectalisme, perquè això ha de donar-li sabor, regust terral. La qüestió consisteix a sospesar els dialectalismes abans d'admetre'ls i de sospesar, igualment, el lèxic literari abans d'emprar-lo. L'equilibri, l’"homogeneïtat", el punt dolc, és, doncs, l'essencial. [...]. Trobe —com diuen a Xàbia— que no sempre has aconseguit mantenir-te en aquell punt dolç. Al costat de paraules com mampendre, redona, assentar-se, atarantada, concessions a la part popularista, n'hi ha unes altres com qualque, gaire, esquinçar, cercar, devers, que són concessions a la part literària. Crec que, unes i altres, podien substituir-se per les correspondències del llenguatge "normal" que demanen les rondalles: emprendre, rodo­na, seure o asseure's [...], tararot (o algun altre mot semblant), algun, molt, esgarrar, buscar, cap a... etc.».

Abans dels mots de comiat, Fuster acaba la seua car­ta així: «Aquesta carta sembla de Giner, ¿veritat? Però, en fi, tu ho has volgut. Ara aguanta't. Espere que un dia podrem parlar d'aquests temes, o, en tot cas, ja m'escriuràs ací, a Sueca». Encara que irònica, l’al·lusió a Giner no deixa de ser un reconeixement més del seu domini de les qüestions filològiques. Però la carta posa, sobretot, en evidencia el profund olfacte lingüístic de Fuster i el seu admirable domini del fabrisme gramatical.

Doncs bé, el present epistolari, que no té cap intencionalitat estètica, sinó merament comunicativa, és una mena riquíssima dels bons usos lingüístics de Fuster, del seu extraordinari sentit de llengua. En la morfologia nominal i verbal i en la sintaxi, Fuster coincideix amb Sanchis en els usos que aquest preconitza en la seua Gramàtica valenciana per a la llengua literària, tret d'algun aspecte secundari…»

Antoni Ferrando. J. Fuster: Correspondència, vol.4. 2000, València. Tres i Quatre; ps.43