dijous, 17 d’octubre de 2019

XENOFÒBIA-coment.didàctic-ICR


-->
ANÀLISI de l’entrada “XENOFÒBIA”, de DICCIONARI PER A OCIOSOS:

 


1



5




10




15




20




25



                                      XENOFÒBIA


L'odi a l'estranger, al foraster, ha estat, sempre, i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d'abusos remuneradors. Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d'una "pàtria" només arriben a sentir-se "patriotes" quan s'imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la "pàtria" del costat. En qualsevol cas, l'estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l'estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som "estrangers" per a algú. I de l'estranger fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el foraster se'ns presenta com a client. No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubte. Les històries nacionals ressenyen llargues llistes de fets heroics perpetrats pels indígenes contra els estrangers, i amb aquesta mena de records els mestres d'escola eduquen els seus deixebles. L'aspecte oprobiós[1] que poguessen presentar aquells fets queda automàticament cohonestat[2] per la virtut del patriotisme. Monsieur Chauvin[3] és un animal perillós, però també una tranquil·litzadora reserva energètica. Personalment opine que tot això és més aviat deplorable. Les aparences del món actual acusen, si no una minva vertiginosa de la xenofòbia, sí una atenuació del seu risc bel·licós. Almenys en grans àrees del planeta, l'antagonisme que ofereix possibilitats d'esdevenir tràgic no és ja el de poble a poble, sinó el de sistema a sistema. Certament, en aquest nou pla es repeteix, si voleu en altres termes, el mateix fenomen: una espècie de "xenofòbia" de classes, amb una dialèctica nova, però no del tot diferent en les conseqüències. L'antiga xenofòbia, l'autèntica xenofòbia, l'odi a l'estranger, tanmateix, perdura i perdurarà per molt de temps encara. Ni que siga mentre els Estats tinguen escoles obertes...

                                                               Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. 1964





 

Presentació “didàctica”

 


1



5




10




15




20




25



                                      XENOFÒBIA


[1a][4] L'odi a l'estranger[5], al foraster, ha estat, sempre, i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d'abusos remuneradors.[6] [2a] Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia,[7] perquè sovint els habitants d'una "pàtria"[8] només arriben a sentir-se "patriotes" quan s'imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la "pàtria" del costat. En qualsevol cas, l'estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l'estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som "estrangers" per a algú.[9] I de l'estranger fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Només la moderna expansió del turisme comença a derogar[10] aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el foraster se'ns presenta com a client. No sé si el turisme acabarà esmussant[11] la xenofòbia: ho dubte. Les històries nacionals ressenyen llargues llistes de fets heroics perpetrats pels indígenes contra els estrangers, i amb aquesta mena de records[12] els mestres d'escola eduquen[13] els seus deixebles. L'aspecte oprobiós que poguessen presentar aquells fets queda automàticament cohonestat[14] per la virtut del patriotisme. Monsieur Chauvin[15] és un animal perillós,[16] però també una tranquil·litzadora reserva energètica.[17] Personalment opine[18] que tot això és més aviat deplorable. Les aparences del món actual acusen, si no una minva vertiginosa de la xenofòbia, sí una atenuació del seu risc bel·licós. Almenys en grans àrees del planeta, l'antagonisme que ofereix possibilitats d'esdevenir tràgic no és ja el de poble a poble, sinó el de sistema a sistema. Certament, en aquest nou pla es repeteix, si voleu[19] en altres termes, el mateix fenomen: una espècie de "xenofòbia" de classes[20], amb una dialèctica nova, però no del tot diferent en les conseqüències.  [3a] L'antiga xenofòbia, l'autèntica xenofòbia, l'odi a l'estranger,[21] tanmateix, perdura i perdurarà[22] per molt de temps encara. Ni que siga mentre els Estats tinguen escoles obertes...

                                                               Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. 1964


·    Relació amb altres textos de J. Fuster: Aforismes d’educació patriòtica, més avall.


Aquest assaig, Xenofòbia”, tracta com quasi totes les entrades, del títol que porta. N’hi ha d’altres, però, en què el títol és, més o menys una excusa per parlar d’un tema que l’interessa i el títol no és, exactament, el TEMA central o sols tracta una part d’aquest. Aquest, però, com ja hem dit, no és el cas; el tema seria l’existència i pervivència de la xenofòbia ja siga com la idea tradicional de “nació́ “ diferent o de la més nova interpretació́ de “sistema socio-polític” diferent.
Podríem dividir l’entrada (ESTRUCTURA) en tres parts:

      a.- Una introducció (les línies 1-3: fins “remuneradors”) on es presenta el TEMA: la xenofòbia és un fenomen històric i motor de molts fets.
b.- Una part central -- on reflexiona a través d’arguments consecutius (Un argument sempre és conseqüència de l’immediatament anterior) sobre la natura i l’origen de la xenofòbia.
c.- Una mena de conclusió -l. 18-[23] que començaria en “Personalment opino que...” i on ens mostra l’evolució́ d’aquest concepte.

Es tracta, doncs, d’una estructura analítica,[24] perquè el tema o idea principal es mostra al principi de l’entrada i es desenvolupa al llarg d’ell.
En aquest escrit Fuster reflexiona sobre aquesta paraula, el to dominant és l’argumentatiu puix intenta exposar el tema i intenta portar-nos a una conclusió́ final de la seua mà a través d’una concatenació́ d’arguments consecutius dels quals sembla que no podem abstraure’ns: si acceptem un, hem d’acceptar el següent puix és l’evolució lògica del raonament. L’estratègia que empra Fuster per aconseguir aquest objectiu és complexa. D’una banda hem de fixar-nos en el temps verbal emprat. Al principi empra una forma impersonal: tercera persona singular: per a parlar d’una veritat universal, d’una veritat que no admet rèplica. A partir de la línia 10, empra la primera persona del plural “nosaltres”: “... tots som estrangers per a algú. I de l’estranger, en fem un enemic...”. Aquest nosaltres té un doble valor: d’una banda vol crear una complicitat del públic lector amb el narrador ( en aquest cas, per ser un l’autor un personatge conegut i cèlebre per les seues idees, jo m’atreviria a dir que la complicitat és amb l’autor); i d’altra banda, en canviar de persona verbal sense trencament sintàctic ni gràfic, ens està mostrant que aquelles afirmacions que havia fetes en un to impersonal al principi de l’article i que nosaltres havíem acceptat sense objeccions perquè pensaven que eren asèptiques, que no ens implicaven, també ens afecten a nosaltres, i per tant que nosaltres també estem implicats en el fet. El parany ha estat parat i nosaltres hem caigut en ell. A partir d’aquest moment no ens queda sinó més solució que sentir-nos implicats en les seues reflexions. Torna a canviar al to impersonal com per a distanciar-se del text; dóna igual, ja ens hem implicat i el to impersonal d’ací endavant deixarà de ser-ho. Inclús, quan ell canvia a la primera persona del singular en la tercera part: “personalment penso”, no ens podem abstreure del tot d’aquestes idees perquè ja hi ha un alt grau de complicitat amb l’autor.
Aquest joc de l’autor amb el lector no es dóna sols a través dels temps verbals. Fixem-nos en els adverbis que introdueixen les frases de la tercera part, la de més problemàtica identificació, la més agosarada de totes: El primer adverbi és personalment, indiscutiblement individual i que no implica a ningú. Tres frases més avall l’adverbi que comença la frase és certament -l. 22-: ha transformat una afirmació individual en una veritat indiscutible.
Aquesta transformació́ es fa suaument, hi ha frases en què l’autor sembla insegur de les seues paraules: No sé; ho dubto, personalment...sembla que està parlant d’una hipòtesi personal, que no implica a ningú però crec que ja hem demostrat que açò dista molt de la realitat.
Aquesta implicació́ del lector és una de les característiques de l’estil fusterià. Una altra característica que vol aconseguir açò és el marcat to conversacional. Sembla que estiga parlant amb ell: per això algunes vegades s’adreça a ell directament en una apòstrofe: “ si voleu” (línia 23). Altres característiques d’aquest to conversacional són els incisos que delaten un canvi d’entonació: “ No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubto”...
A Fuster li interessa precisar les seues idees per això̀ als seu articles trobem bimembracions en un afany d’explicar-ho tot: “l’odi a l’estranger, al foraster”; “s’imaginen o es troben”. Aclariments: “ l’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible..” En aquest afany de precisió matisa les seues paraules posant-les entre cometes o en cursives quan vol expressar una certa accepció: “patriotisme”... També utilitza un adjectivació sorprenent que sobta el lector i el fa reflexionar: abusos remuneradors, fets heroics perpetrats, M. Chauvin (és) una tranquil·litzadora reserva energètica (ací aniria més lluny en una autèntica metàfora).
Aquest últim recurs també contribueix a crear la ironia tan pròpia dels escrits fusterians. Aquesta és palesa sobretot en l’última frase, que a més, en una clucada d’ull al lector, acaba en punts suspensius.
Fuster crea un estil molt personal, treballat però amb aparença d’improvisació mitjançant tots els recursos que hem analitzat però sobretot per la seua agudesa de pensament, per la seua actitud crítica que no accepta cap tòpic ni parteix de cap idea preconcebuda. En resum, tot un personatge.


--------------------------------------------------------------------------
ANNEX:  Joan Fuster i l’educació “patriòtica”.

1.     FRANÇA.- En realitat, la Marsellesa ja no és sinó l’afrodisíac habitual de monsieur Chauvin.[p.82,2]

2.     IDEA DE LA PÀTRIA.- El vell mot llatí, utilitari i seriós, diu: «Ubi bene, ibi pàtria»[25]. Huysmans, espiritual i devot, diu: «Ma patrie c’est où je prie bien»[26]. En últim terme, les dues actituds equivalen. [CPI, p.95,1]

3.     Sense himnes, sense banderes, sense visques.[CPI, p.171,5]

4.     Bé està tenir una «pàtria», natural, adoptiva o militar: cadascú s’apanya com pot. Però els «patriotismes» ¿no són una hipertròfia? [Sagitari. pàg.107,8]

5.      Els enemics de la igualtat, de l’igualitarisme, ho són, entre altres raons més sòlides, pel temor de reconéixer-se massa «iguals». [CPI.168,3]

6.     ESTIUEIG, TURISME I TOTA LA RESTA.- «Ells» [els estrangers] s’emporten l’estímul d’unes quantes pertinàcies locals, que bon profit els facen; i «nosaltres» ens quedem amb el desig d’imitar-los en allò que suposem que els és propi. [Viatge pel País Valencià. 1962]





[1] Deshonrat, degradat
[2] Justificat
[3] Nicolàs Chauvin (1790-s.xix), francés, entusiasta de Napoleó i de les seves guerres, donà peu al xovinisme: excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països.
  S'anomena xovinisme la creença narcisista pròxima a la paranoia i la mitomania que allò propi del país és el millor en qualsevol aspecte.[1] El nom prové de la comèdia francesa La cocarde tricolore dels germans Cogniard, on un personatge amb el nom Nicolas Chauvin, personifica un patriotisme (francès) exagerat.[2][3]
   El xovinisme resulta un raonament fals o paral·lel a la lògica, una fal·làcia de tipus etnocèntric. En retòrica constituïx un dels arguments falsos anomenats ad hominem, i servix per a persuadir a partir dels sentiments, en compte de l'ús de la raó. Com a tal sovint s'utilitza per part dels polítics per a persuadir les masses.[4] Va tenir un fort desenvolupament amb la creença del romanticisme en els "caràcters nacionals" o volkgeist. Amb tot, ja a l'antiga Grècia hi havia la burla a qui creia que la lluna d'Atenes era millor que la d'Efes. Psicològicament, això no obstant, es tracta d'un sistema delirant que amaga un sentiment neuròtic d'inferioritat en forma paranoica (en la seua manifestació de deliri de grandesa) molt assentat en la naturalesa humana. Sol considerar-se com un senyal de nacionalisme i com a tal sol anar acompanyat de la mania persecutòria de culpar altres del pitjor que es puga trobar en la nació d'un. Erich Fromm i Léon Poliakov han estudiat les manifestacions més perverses i perilloses del xovinisme, que poden anar associades a ideologies totalitàriesxenòfobes i racistes.
                                                                                           https://ca.wikipedia.org/wiki/Xovinisme

[4] Indicador de l’estructura. Igualment el [2] i el [3].
[5] Definició (respecte del títol). DNV: “Que és d’un altre país”, “Persona natural d’un altre país d’aquell on es troba”.
[6] Idea inicial, el punt de partida
[7] Paradoxa
[8] Alerta a les cometes, recurs molt fusterià…
[9] Aforisme, sentenciositat
[10] Terme judicial
[11] Metàfora
[12] Ironia
[13] Ironia
[14] Antítesi
[15] Símbol. Buscar-ne la base literària del “personatge”. Mostra de l’erudició de l’emissor...
[16] Metàfora ironitzant
[17] Ironia
[18] Expressió doblement modalitzadora, i mostra claríssima de subjectivitat
[19] Senyal de “conversacionalisme
[20] Al·lusió a la marxista “lluita de classes”.
[21] Definició
[22] Matisació
[23] Jo crec que està en les ls. 24-26: “L'antiga xenofòbia, l'autèntica xenofòbia, l'odi a l'estranger, tanmateix, perdura i perdurarà per molt de temps encara. Ni que siga mentre els Estats tinguen escoles obertes...
[24] Que no deu ser, més aviat, enquadrada? La idea principal apareix al començament i al final…
[25] On són els béns [hi ha] la pàtria. / On hom està bé allí és la pàtria.
[26] La meua pàtria és allà on jo pregue molt.