Les Normes de Castelló

Pròleg

[a l'edició facsímil de les Normes de Castelló]

Per la Festa del Llibre del 1933, l’Ajuntament de València pu­blicà el fullet que ara reproduïm en facsímil. L'edició fou àm­plia, i generosament escampada. Es tractava d'un text important per a tots els valencians, des del Sénia al Segura: les «Normes d'Ortografia» que, poc abans, el 21 de desembre del 1932, havien estat acordades a Castelló de la Plana a fi de superar unes discrepàncies de criteri gramatical tan absurdes com trivials i que només feien que dificultar l’ús escrit —literari o no— de la llengua. L'evolució de la nostra recupe­ració cultural exigia amb urgència una fórmula útil de cara al futur: una fórmula unànime, lògica i ben pensada. L'any que ve farà cinquanta anys d'aquelles «Normes». Han estat cinquanta anys fructuosos, perquè, molt lentament però amb seguretat, les «Normes» han estat acceptades a tots els nivells: l’acadèmic i el popular. En els últims temps s'ha produït la temptativa de tornar a l’anarquia ortogràfica, i això no podria sinó repercutir contra la salut de l’idioma. És fer un pas en arrere.

Val la pena de recordar els noms i les voluntats que donaren suport a les «Normes de Castelló». La llista, llarga, té un valor històric ben significatiu. Descartant les agrupacions polítiques valencianistes de l'època —que, de tota manera, també tenien el seu pes—, s'adheriren a les «Normes de Castelló» la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, el Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Ral Penat, l’única editorial que en aquell moment teníem, L'Estel, i el setmanari El Camí, encara unitari aleshores. Convé advertir que, en la preparació de les «Normes», ja hi havia hagut un treball previ, eficaç i digne. A Castelló de la Plana mateix, l’actitud dels hòmens de la Societat Castellonenca de Cultura era ben clara, como ho havia estat la del grup universitari «Acció Cultural Valenciana», la revista Taula de Lletres Valencianes i fins i tot una última etapa d’El Cuento del Dumenge. El sector intel·lectual del País Valencià més sensible a les necessitats col·lectives s'havia avançat en aquesta direcció.

Entre els primers firmants individuals de les «Normes de Castelló» figuraven el pare Lluís Fullana, Nicolau Primitiu, T. Llorente i Falcó, Francesc Martínez i Martínez, Maximilià Thous Orts, Eduard López-Chavarri, Josep Sanchis Sivera, Bernat Ortín, Salvador Carreres Zacarés, Lluís Cebrian Mez­quita, que procedien de generacions o de principis teòrics divergents. El grup de Castelló, després de La llengua valenciana de Lluís Revest Corzo —llibre aclaridor quan es va publicar—, i abans, no podia aportar més que una evident conformitat al sentit comú: Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaietà Huguet Segarra, Josep Pascual Tirado, Joan Baptista Porcar, Maximià Alloza, Honori Garcia, Lluís Sales... I d'Alacant ve­nia la firma, potser més simbòlica que altra cosa, de Francesc Figueras Pacheco. Els escriptors i els erudits mes jóvens, que van ser de fet els promotors de les «Normes», van signar-les. ¿I com no ho haurien d'haver fet els infatigables lluitadors nacionalistes com Eduard Martínez Ferrando?

Continuem la ressenya: Carles Salvador, Almela i Vives, Navarro Borràs, Soler i Godes, Emili Gómez Nadal, Adolf Pizcueta, Mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Enric Duran i Tortajada, Pasqual Asins, Igual Úbeda, Joan Beneyto Pérez, Ange­lí Castanyer, Francesc Carreres i de Calatayud, Thous Llorens... I polítics com Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Fran­cesc Bosch Morata. I més noms que ja, hui, no diuen tant. Davant la perspectiva d'unes «Normes» que podien donar una estabilitat «normal» a l’idioma, poques van ser les inhibicions. En la pràctica, també van acatar-les —amb més bona fe que coneixement— les publicacions d'abans del 36. Les diferències van ser mínimes. Després del 39, la instauració de les «Normes de Castelló» va progressar, tant des d'una revista fallera com Pensat i fet, com des de les primeres editorials cultes (Editorial Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, Lletres Valencianes, Sicània, etc.).

Tot s'ha de dir: les «Normes de Castelló», tal com van ser acceptades, van ser «un acord transaccional», i en la mateixa «declaració» que les justificava obriren la possibilitat d'«anar rectificant i millorant» el sistema adoptat. Això s'ha fet. Les «regles» sumàries que s'aprovaren a Castelló el 1932 han tingut, després, les «rectificacions» i les «millores» que una concepció més dinàmica de l'idioma han facilitat lingüistes, poetes, narradors, assagistes, erudits, economistes, antropòlegs, pedagogs, geògrafs, dramaturgs. Una llengua com la nostra, afligida per una depauperació secular i per l'hostilitat oficial d'uns règims centralistes, només pot salvar-se a través d'un intent dignificador radicalment assumit per la societat. I en això no podem fer concessions. Hem de pensar què ha estat i què és el resultat del mig segle de les «Normes de Castelló». No podem renunciar a tot allò que havíem començat a aconseguir amb les «Normes»: la «normalitat».

L'Ajuntament de València, en tornar a publicar les primitives «Normes de Castelló», no vol sinó exhumar una opció que ja va prendre en 1933, i que mai, fins ara, no ha estat desmen­tida: ni tan sols en el període franquista. De més a més, amb la present reedició, aspira a rendir homenatge als qui, fa mig segle, decidiren fer un primer pas d'unitat i d'esperança.

Valencia, 25 d'abril, 1981

Joan Fuster. Escrits sobre la llengua. 1994. Tàndem Edicions, “Joies de paper”, 5. València, ps.96-98