dimecres, 7 de desembre del 2011

Teodor Llorente, pauta de la Renaixença


TEODOR LLORENTE
Lo Rat Penat i els Jocs Florals van tenir un reforç excepcional en la personalitat de Teodor Llorente Olivares (1836-1911), que, director des de molt jove dels periòdics La Opinión, primer, i Las Provincias, després, exercia una enorme influència sobre una gran zona de la societat valen­ciana. Llorente, cofundador amb Constantí Llombart d'aquella agrupació, obtingué la Flor Natural en els seus primers Jocs Florals, els orientà durant tota la seua prolon­gada vida, i fou, en última instancia, un dels poetes més típicament floralescos de la llengua catalana. Repassant el volum de les poesies completes de don Teodor, hi trobem una sèrie inacabable de poemes en els quals només vibren les tres tòpiques "cordes de l'arpa": la Pàtria, la Fe i l'Amor. La retòrica trilogia era el seu tema obligat: Llo­rente el repetia incessantment, i es repetia a si mateix. Va contribuir, d'aquesta manera, que els poetes que el seguien —i que formen una llista extensíssima de noms de la intel·lectualitat valenciana fi de segle— no poguessen concebre altra poesia escrita en català sinó la que incidia en els llocs comuns llorentins. La major part de la poesia valen­ciana vuitcentista és poesia de jocs florals, en el pitjor sentit de la paraula. Salvant les excepcions que caldria salvar, les quals no són de molt de pes, pot afirmar-se que els escriptors valencians de la Renaixença es limiten a cantar la Pàtria, la Fe i l'Amor, simbolitzades en figures del nostre passat històric —infal·liblement: Jaume I, sant Vicent Ferrer i Ausiàs March—, o bé s'ajusten a una altra especialitat llorentina: el motiu rural —l’horta, la barraca, la llauradora...
Certament, no tot Llorente era això. I encara: la dife­rència entre ell i gran part dels seus seguidors és que Llorente posseïa una amable força poètica de què mancaven els altres. No sempre, en efecte, sacrificà la seua vena lírica al convencionalisme floralesc, i les vegades que l'evita són, justament, les peces fonamentals de la seua obra, que poden exhibir-se entre les millors escrites en la nostra llen­gua durant el segle xix.
Una transparencia dorada y luminosa, una gracia muelle y ondulante, un ritmo tan ágil como espontáneo y ro­tundo,
descobria Menéndez Pelayo en_l’estil_de Llorente. El seu fons plàcid i petitburgès, la seua dolça elegància provin­ciana, troben el to exacte, contingut, lleument declamatori, que els corresponia. Només un altre poeta valencià del seu temps se li acosta en noblesa: Vicent Venceslau Querol (1836-1889), autor de les "viriles y enérgicas" —també ho diu Menéndez Pelayo— Rimes Catalanes. Querol, no tan vinculat com Llorente a les exigències del floralisme, deixà una obra molt reduïda en la nostra llengua, i, vivint habitualment fora de València, pogué influir menys que el seu amic sobre els altres renaixentistes. Tots dos, en suma, es­caparen a la mediocritat de la nova poesia de certamen: en tots dos van subsistir, com un deix de desil·lusió i de saludable melangia, les_darreres remors, apagades i apaivagades, de l’esperit romàntic.
Durant cinquanta anys, Teodor Llorente marca la pauta que, dòcilment, havia de seguir la producció poètica dels renaixentistes valencians. El País Valencià era un petit clos literari, en el qual el paternalisme llorentí feia acceptar, sense proposar-s'ho, la seua autoritat pel simple fet d'éssser única. Però, per això mateix, per aquesta exclusivitat havia de tenir i tingué, dins i fora de la literatura, uns efectes aclaparants, nocius i tot, per a la continuïtat de la nostra Renaixença. El que ací ens interessa és que en poesia la llarga dominació llorentina significa l’esgotament. Cap a 1892 —diu Miquel Duran— el renaixentisme jocfloralesc podia donar-se per exhaurit: havien anat morint-se o abandonant el cultiu de les lletres —que sempre fou en ells mer esplai de diumenge, i no vocació sentida— la majoria dels poetes de la primera hora. Es neulia la Renaixen­ça, la Renaixença estricta, i no hi havia res en expectativa per a substituir-la. El poc públic que ella havia aconseguit era, només, públic de Jocs Florals, sotmès per altra part a una reiteració monòtona de temes_i_estils, i a poc a poc el perdia. La ideologia i el sentiment renaixentistes, tancats en la seua pròpia timidesa, s'havien fet estantissos, i encara, s’aliaven amb unes tendències polítiques —el conservadorisme espanyol— de_signe minvant. L’ègida_de_Llorente —literària i social— cedia davant_una altra, més poderosa i temptadora, estranya a la Renaixença: la de Blasco Ibáñez. La crisi era radical, i cal dir que encara en patim les conseqüències.
Joan Fuster. Antologia de la poesia valenciana (1900-1950). 1956. Tres i quatre, ps.34-36.

dimarts, 6 de desembre del 2011

En record d'una CONSTITUCIÓ "de pura risa"

NOS ESTAMOS CONSTITUYENDO

El otro día, en un periódico, leí la alegría que mi distinguido amigo don Jorge Solé Tura siente ante el engendro de pro­yecto de constitución que él y sus «consensuales» parla­mentarios han fabricado. Estas estupideces, este tipo de estu­pideces, me incitan al pesimis­mo. ¡Quién nos lo iba a decir! El profesor Solé Tura, jovencísi­mo, se lanzó a la palestra his­tórico-política acusando a Prat de la Riba de reaccionario. Desde luego, Prat de la Riba era un reaccionario como una catedral. Pero, ahora que don Jorge pretende que nos tra­guemos su «constitución» jo­vialmente «pactada», por lo menos habrá de reconocer que el tenebroso Prat de la Riba queda un poco más a la iz­quierda que él. Históricamente hablando, naturalmente. A mí, el asunto no me inquieta. Pertenezco a la inmensa muchedumbre de los ciudadanos del Estado español que nos pone­mos a ver los toros desde la barrera. Esa constitución que nos prometen me parece una tomadura de pelo. La plebisci­tará la mayoría del censo electoral: ¡y tanto! Será un referén­dum abrumador: ganará el «mando». Un mando «consen­sual», desde luego: un agua­chirle teórico interferido.

Los herederos «democráti­cos» de Franco, incluido don Santiago Carrillo, con la excu­sa de que hemos de ser una Monarquía Constitucional, se han lanzado a fabricar una ine­vitable «constitución». Esa «constitución», créanme, y desde ya (como dicen los suramericanos), no pasa de ser una broma de mal gusto. Que sea la «constitución» que los cachorros franquistas rene­gados —afortunadamente renegados— deseen, es una cosa. Y otra, la adhesión de la «izquierdiosidad» vaga y titu­beante. No nos engañemos: una «constitución» surgida de ese gazpacho parlamentario no será sino lo que la UCD, con su «royalty», programe. Ya lo estamos viendo, artículo por artículo. Esa aparente «armo­nía» —la palabra «armonía» es levemente más cómica que «consenso» — entre derechas e izquierdas, se traduce en una amplia indiferencia del electo­rado. La constitución previsible la dictó —más o menos— Suá­rez, y la han apoyado los de­más: todos, don Santiago, don Felipe, don Tierno, don Jorge... Y don Fraga. Y uno se encoge de hombros.

¿Podría haber habido la oportunidad de convocar los votos mayoritarios en torno a un programa lúcido y enérgi­co? No fue así. Toda la «iz­quierda», como un solo hom­bre, se aplicó al chupa-chups de Suárez. Unos olvidaron a Lenin, otros a Marx; Fraga ha olvidado a Vázquez de Mella y a Donoso Cortés; corremos el riesgo, puestos en esta lí­nea, que Blas Piñar y sus gue­rrillas abandonen a Víctor Pra­dera y a Jiménez Caballero y a Maeztu, y al mismísimo Goebbels, para deslizarse más a la derecha, si es que hay un «más»... Me pregunto si es que no estamos locos, todos. Em­pezando por la pandilla de ca­tedráticos y «amateurs» que fabrican la «Constitución». Son una pura risa... Yo soy un «ex­traparlamentario» desde que nací... ¿Y tú no? Amigo lector —«mon semblable, mon frè­re»—, deja de ser hipócrita, co­mo decía Baudelaire, y échate a dormir. La constitución que nos preparan pone carne de gallina. De ella se arrepentirá don Jorge Solé...


Joan Fuster. Por favor. Barcelona. 10-VII-78.

Les Normes de Castelló

Pròleg

[a l'edició facsímil de les Normes de Castelló]

Per la Festa del Llibre del 1933, l’Ajuntament de València pu­blicà el fullet que ara reproduïm en facsímil. L'edició fou àm­plia, i generosament escampada. Es tractava d'un text important per a tots els valencians, des del Sénia al Segura: les «Normes d'Ortografia» que, poc abans, el 21 de desembre del 1932, havien estat acordades a Castelló de la Plana a fi de superar unes discrepàncies de criteri gramatical tan absurdes com trivials i que només feien que dificultar l’ús escrit —literari o no— de la llengua. L'evolució de la nostra recupe­ració cultural exigia amb urgència una fórmula útil de cara al futur: una fórmula unànime, lògica i ben pensada. L'any que ve farà cinquanta anys d'aquelles «Normes». Han estat cinquanta anys fructuosos, perquè, molt lentament però amb seguretat, les «Normes» han estat acceptades a tots els nivells: l’acadèmic i el popular. En els últims temps s'ha produït la temptativa de tornar a l’anarquia ortogràfica, i això no podria sinó repercutir contra la salut de l’idioma. És fer un pas en arrere.

Val la pena de recordar els noms i les voluntats que donaren suport a les «Normes de Castelló». La llista, llarga, té un valor històric ben significatiu. Descartant les agrupacions polítiques valencianistes de l'època —que, de tota manera, també tenien el seu pes—, s'adheriren a les «Normes de Castelló» la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, el Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Ral Penat, l’única editorial que en aquell moment teníem, L'Estel, i el setmanari El Camí, encara unitari aleshores. Convé advertir que, en la preparació de les «Normes», ja hi havia hagut un treball previ, eficaç i digne. A Castelló de la Plana mateix, l’actitud dels hòmens de la Societat Castellonenca de Cultura era ben clara, como ho havia estat la del grup universitari «Acció Cultural Valenciana», la revista Taula de Lletres Valencianes i fins i tot una última etapa d’El Cuento del Dumenge. El sector intel·lectual del País Valencià més sensible a les necessitats col·lectives s'havia avançat en aquesta direcció.

Entre els primers firmants individuals de les «Normes de Castelló» figuraven el pare Lluís Fullana, Nicolau Primitiu, T. Llorente i Falcó, Francesc Martínez i Martínez, Maximilià Thous Orts, Eduard López-Chavarri, Josep Sanchis Sivera, Bernat Ortín, Salvador Carreres Zacarés, Lluís Cebrian Mez­quita, que procedien de generacions o de principis teòrics divergents. El grup de Castelló, després de La llengua valenciana de Lluís Revest Corzo —llibre aclaridor quan es va publicar—, i abans, no podia aportar més que una evident conformitat al sentit comú: Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaietà Huguet Segarra, Josep Pascual Tirado, Joan Baptista Porcar, Maximià Alloza, Honori Garcia, Lluís Sales... I d'Alacant ve­nia la firma, potser més simbòlica que altra cosa, de Francesc Figueras Pacheco. Els escriptors i els erudits mes jóvens, que van ser de fet els promotors de les «Normes», van signar-les. ¿I com no ho haurien d'haver fet els infatigables lluitadors nacionalistes com Eduard Martínez Ferrando?

Continuem la ressenya: Carles Salvador, Almela i Vives, Navarro Borràs, Soler i Godes, Emili Gómez Nadal, Adolf Pizcueta, Mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Enric Duran i Tortajada, Pasqual Asins, Igual Úbeda, Joan Beneyto Pérez, Ange­lí Castanyer, Francesc Carreres i de Calatayud, Thous Llorens... I polítics com Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Fran­cesc Bosch Morata. I més noms que ja, hui, no diuen tant. Davant la perspectiva d'unes «Normes» que podien donar una estabilitat «normal» a l’idioma, poques van ser les inhibicions. En la pràctica, també van acatar-les —amb més bona fe que coneixement— les publicacions d'abans del 36. Les diferències van ser mínimes. Després del 39, la instauració de les «Normes de Castelló» va progressar, tant des d'una revista fallera com Pensat i fet, com des de les primeres editorials cultes (Editorial Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, Lletres Valencianes, Sicània, etc.).

Tot s'ha de dir: les «Normes de Castelló», tal com van ser acceptades, van ser «un acord transaccional», i en la mateixa «declaració» que les justificava obriren la possibilitat d'«anar rectificant i millorant» el sistema adoptat. Això s'ha fet. Les «regles» sumàries que s'aprovaren a Castelló el 1932 han tingut, després, les «rectificacions» i les «millores» que una concepció més dinàmica de l'idioma han facilitat lingüistes, poetes, narradors, assagistes, erudits, economistes, antropòlegs, pedagogs, geògrafs, dramaturgs. Una llengua com la nostra, afligida per una depauperació secular i per l'hostilitat oficial d'uns règims centralistes, només pot salvar-se a través d'un intent dignificador radicalment assumit per la societat. I en això no podem fer concessions. Hem de pensar què ha estat i què és el resultat del mig segle de les «Normes de Castelló». No podem renunciar a tot allò que havíem començat a aconseguir amb les «Normes»: la «normalitat».

L'Ajuntament de València, en tornar a publicar les primitives «Normes de Castelló», no vol sinó exhumar una opció que ja va prendre en 1933, i que mai, fins ara, no ha estat desmen­tida: ni tan sols en el període franquista. De més a més, amb la present reedició, aspira a rendir homenatge als qui, fa mig segle, decidiren fer un primer pas d'unitat i d'esperança.

Valencia, 25 d'abril, 1981

Joan Fuster. Escrits sobre la llengua. 1994. Tàndem Edicions, “Joies de paper”, 5. València, ps.96-98