2012, Relectura de NOSALTRES ELS VALENCIANS_icr

2012, any fusterià al meu Facebook (ICR)

L'Isidre Crespo Redondo

‎1 de gener de 2012

J.F.-"Tot allò que ens ha fet fer com som és el que ara MEREIXERIA d'ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions."

ICR.-Així concloïa Fuster el seu NOSALTRES ELS VALENCIANS demà començarà a fer 50 anys.

Nosaltres, que ja som eixes generacions pròximes, podríem prendre-li la paraula al Mestre i ANALITZAR-ho tot això. Hi esteu convidats, tots els que em llegireu. Queda en acta la inv...itació a l'àpat intel·lectual... En dies successius, tot al llarg de l'any 2012, trobareu ací pensaments del llibre, a fi de fer-los nostres des d'un debat seré i ampli de mires, justament el que ell reclamava i li fou negat.

Vinga, que hi ha molta il·lusió, de Salses a Guardamar per festejar l'efemèride.

NOSALTRES, uns quants VALENCIANS us hi invitem.

FUSTERIANAMENT, com és costum.

2 de gener de 2012

J.F.- «On n’écrit pas les livres qu’on veut». Si més no, a mi em passa una mica això: no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció. […] Però, amb el llibre que ara començo, el problema se’m planteja, ben mirat, en uns termes molt diferents. D’un cantó, és un llibre que m’agradarà d’escriure i que escric —ja— perquè vull. De l’altre, és, també, la mena de llibre que hauria preferit de veure escrit per altri: per algú, no sé qui, que hi posés en joc més competència i més intenció que jo no hi podré posar.

Sobretot, en aplicar-me a la tasca, aquest últim escrúpol se m’apareix com una reprovació preventiva. I no ho dic pas per dir-ho: no acostumo a practicar indegudament la modèstia. [Introducció a Nosaltres els valencians, 1962]

ICR.- Voler i no voler, però, a la fi, implicar-s’hi, i de quina manera. Tanmateix, em suggereix alguna reflexió... Per què no en fem nosaltres el mateix? I tant que ens ha agradat de llegir-lo. Seria massa agosarat intentar de reescriure’l? O, més senzill, anar llegint-lo –n’hi ha tres-cents i molts dies- i, a la manera fusteriana, escriure’l. Ell, tan inclinat a posar-hi cometes o cursiva, per canviar algun mot, proposar-ne una nova lectura, o retocar-ne algun aspecte o visió.

De nou, doncs, hi resteu convidats.

Això, sí: fusterianament.

3 de gener de 2012

J.F.- Nosaltres, els valencians fou escrit el 1962 —deia Fuster al pròleg d’Un país sense política [1976]—. A hores d'ara, si les coses m'haguessen estat favorables, jo n'hauria redactat una segona versió: són tantes i tan diverses les novetats de la bibliografia local —d'erudits, d'economistes, de sociòlegs, de geògrafs—al llarg de l'última dècada, que la temptació resultava exigent. No he pogut cedir-hi. La insistència en les perplexitats col·lectives dels valencians, no podia practicar-la sinó a estones i amb provocacions sectorials.

ICR.- Avui, en haver de triar la frase del dia, he pensat que la nostra lectura estaria “condicionada” justament pels papers o lectures posteriors a la data de confecció del llibre. Fuster, passats els anys també n’és conscient.

Bé, doncs la nostra relectura actual també n’alterarà la reescriptura que n’anem fent. Són les conseqüències del pas del temps.

4 de gener de 2012

* Enviat des de l’iPhone

En els llibres que Fuster va llegir/consultar per "fonamentar" alguns dels seus plantejaments: Ramon Muntaner, Francesc Eiximenis, Gaspar Escolano... Tampoc estaria malament revisitar-los. Són encara la nostra història. Fuster hi recorda els fets (cap. primer), però alhora proposa lectures de futur. Amb els "valencians", amb els "no moros", "s'articula la nostra història, el poble que som en la mesura que ho som". NOSALTRES ELS VALENCIANS encara ens és vàlid.

Fusterianament.

6 de gener de 2012

JF.- «Aquest llibre s’ha venut bé, fonamentalment, perquè el nostre públic —valencià i no valencià— el necessitava. Necessitàvem, necessitem llibres, escrits per algú o altre, tant se val, on d’una vegada i sense ambages, quedin replantejats uns quants dels problemes bàsics que ens afecten en el nostre destí de col·lectivitat diferenciada. Ens urgeixen molts exàmens de consciència —de consciència nacional—: un d’ells, concretament, des de l’angle valencià, era el més urgent i urgidor de tots. Almenys, jo, com a valencià, ho creia així. La curiositat suscitada pel meu paper demostra que no era jo l’únic a pensar-ho.»

ICR.- Supose que és bastant fàcil concedir-li a Fuster que aleshores —com avui mateix— “necessitem examinar la nostra condició de valencians, la nostra consciència nacional”; i, a partir de les conclusions a què arribem, dur-la a la pràctica, la consciència, vull dir. Una certa urgència ens hi empeny. Fusterianament, és clar.

7 de gener de 2012

JF.- «Llibres com Nosaltres, els valencians o, què diria jo, la mateixa biografia del Raimon, són papers més o menys urgits per la circumstància política actual del País Valencià; jo vaig escriure Nosaltres, els valencians, que en definitiva no és sinó un pamflet polític, és a dir, és un llibre que està pensat per suscitar en els valencians una inquietud per la seua pròpia consciència de país, eh! Això vol dir-se que la meua obra queda molt condicionada per això». [Ll. Vidal Batallé [Obra Cultural Catalana de Buenos Aires].1967]

ICR.-La circumstància política actual del País Valencià és tan crítica com ho era aquell 1962. Pagaria la pena posar damunt la taula les nostres urgències, i mirar de donar-hi una resposta coherent a la nostra consciència de país, i, naturalment, vàlida per als temps actuals, són els nostres. A això justament ens encoratjava Fuster amb el seu pamflet. La donarem “fusterianament”?

8 de gener de 2012

JF.- «Nosaltres els valencians: ELS FETS

I. Anatomia d’un llinatge

Acta de naixement [ps. 25-29]

[...] València, la capital, es rendia a Jaume I en 1238,[...] la data del 9 d’octubre [...] Les successives generacions valencianes hi han vist el principi de llur estirp. [...] nosaltres, els d’avui, som uns valencians que datem del XIII. [...]

[...] Jaume I [...] va erigir en «regne» les comarques conquistades, un «regne» distint i autònom, [...], el nostre poble comprenia que la Conquista era el seu punt de partida d’«ésser valencians». [...].

Hi ha hagut interès a reduir la importància de la colonització cristiana iniciada al segle XIII, i hom ha mirat de provar que la massa substancial de la nostra població havia perdurat inalterada des de les èpoques més remotes. [...]. La idea que la mateixa llengua és resultat d’una evolució cultural autàrquica s’intercala en aquest esquema interpretatiu. Però en tot això hi ha una bona dosi de fantasia. [...]

Els moros —els moriscos— eren l’autèntica prolongació del món ètnic i cultural valencià d’abans de la Conquista. Una prolongació que, a partir del XIII, tingué vida aïllada i que fou abolida bruscament.

Els valencians, de fet, eren els altres: els «no moros». I amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som —en la mesura en què ho som.»

ICR.- Heus ací les frases més significatives de la 1a. secció del 1r capítol. Aquesta lectura pausada ens facilita els moments de màxima tensió informativa i, per tant, de resposta. Com que és un assaig, les dades hi són per propiciar unes projeccions de futur, impliquen unes conseqüències... “acadèmiques” i de compromís d’acció. Ja en la INTRODUCCIÓ, Fuster ens avisava: «La veritat —els fets constatables i explícits—, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: «explicar» serà una invitació a “transformar”.» Doncs això.

Fusterianament.