dijous, 21 de juny del 2012

DISCURS deFuster als Octubre de 1980


Discurs de Joan Fuster als Premis Octubre 1980

"La unitat de l’idioma, mentre hi haja algú que el parle i tinga consciència de parlar-lo, no quedarà mai a mercè d’una ortografia grotesca ni de la ignorància vociferant d’un grup de paranoides"

Les meues paraules d’aquesta nit seran particularment breus. I no per falta de tema, és clar. Per desgràcia, la situació valenciana actual, i més en concret la relacio­nada amb la cultura, donaria peu a comentaris amargs o sarcàstics, que no vull fer en veu alta perquè sé que la majoria de vosaltres ja us els heu fets. Hem assistit a una sèrie d’operacions deliberadament insidioses contra d’idioma, enfront de les quals no s’han alçat tantes ni tan clares respostes com hauria calgut. No sé si per negligència o per timidesa, potser per manca de convicció en sectors que hi estaven obligats, però el cas és que la barrabassada que s’intenta exigia de tots nosaltres una reacció més de­cidida, més eficaç, més rotunda. Hi ha hagut excepcions, i ben honorables. ¿Eren suficients? ¿Han trobat la resso­nància militant de què eren mereixedores? ¿O és que hem perdut la noció del perill?
He dit que la maniobra va "contra l’idioma". Podríem dir-ne, també, "contra la unitat de l’idioma”. Tanmateix, la "unitat de l’idioma", mentre hi haja algú que el parle i tinga consciència de parlar-lo, no quedarà mai a la mercè d’una ortografia grotesca ni de la ignorància vociferant d’un grup de paranoides, per més recursos de què dispo­sen o més agressivitat que manifesten. La "unitat de l’idioma" és un fet objectiu, i ells mateixos, a la seua manera, la confirmen només en obrir la boca. Parlar "en valencià" és parlar "en català", els agrade o no: la fauna que s’autoanomena "anticatalanista", quan parla "en valencià" -que no és sempre, ni tan sols sovint-, està parlant "en ca­talà", encara que no ho vulga o no ho sàpia. El problema és tot un altre. El problema és que volen ofegar el "va­lencià": tracten d’extirpar-lo, de matar-lo, de postergar-lo definitivament a la condició de patuès insalvable, prolon­gant així una tàctica multisecular de la nostra classe do­minant.
La història, naturalment, no és nova. I és la història d’una "mala fe" absoluta, tradicional, que juga amb la passivitat i amb la ingenuïtat d’unes capes populars ja malformades pel franquisme i pels precedents del fran­quisme. L’estratègia consisteix a crear un confusionisme infame, en el qual no creuen ni els mateixos que el pro­voquen. ¿Qui no recorda que, entre els instigadors de la campanya, hi ha persones que han participat més d’una vegada en la festa dels Premis Octubre? I ací mai no hem enganyat ningú. Des del primer dia, i ja fa quasi una dècada, un darrere l’altre, els Premis Octubre han estat una límpida afirmació nacional: un acte de fidelitat a la llengua i d’esperança per restaurar-la en tots els usos d’una "normalitat" vàlida, de cara al futur.
I no solament són els Premis Octubre. Afortunadament, són moltes més les iniciatives que van per aquest camí. El procés de recuperació idiomàtica, que és també el procés de recuperació nacional dels valencians, té els seus orígens a principis de segle, i últimament ha pres una consistència lúcida i una expansió inesperada. Amb una indigència de recursos materials escandalosa, hem aconseguit el que hem aconseguit: no encara coagular un moviment massiu que puga imposar-se per la seua exacta força democràtica, però sí una força social àmplia i voluntariosa, capaç, per fi, de resistir la campanya sistemàtica de "desnacionalitzacio" a què ens volen sotmetre. Jo no tinc costum de practicar el "triomfalisme". No. Però pense en els temps de les catacumbes sota la II Dictadura, pense en la persecució que hem patit, pense en les dificultats no superades, i tanmateix possibles de superar. Si els polítics valencians avui poden plantejar unes reivindica­cions "autonòmiques" és gràcies a això.
No entraré ni eixiré en les perplexitats dels polítics. Ací, no. Però si els nostres polítics es deixen embolicar -i quan dic els "nostres", accepteu-me cautelosament el possessiu-, si els nostres polítics, dic, es deixen emboli­car pels "altres" polítics, la primera víctima podria ser la llengua. I per aquí no passarem. Si ens forcen a la in­solència, insolència tindran. I si, a1 capdavall, es fan còm­plices, per ànsia de "pactar", d’una humiliació més infli­gida al poble valencià col·laborant a "desnacionalitzar-lo", nosaltres continuarem en el nostre reducte: amb les acu­sacions òbvies. Tinc por que, ara, el pas a donar no siga la consumació de l’antic projecte: el de convertir-nos en "provincians" addictes i suaus. Volen reduir el "valencià" al nivell del bable o de la fabla aragonesa, o al de l’andalús dels Quintero. Hi posaré una mica d’èmfasi: el català dels valencians és Ausiàs March, i és Jaume Roig, i és el Tirant, i és Roís de Corella... I és 1'Estellés. I som tots els altres. I és el poble escampat i dialectal...
Podria, i voldria, acabar amb aquesta "cua de peix" retòrica, i que no és gens retòrica en la intenció. Però no em sé estar d’afegir-hi alguna cosa més. L’argument que, de tant en tant, apareix en la premsa local és que hi ha "alguns" que volen dividir els valencians. Caldria comen­çar per preguntar-se què vol dir això. Els valencians es­tem dividits en classes, estem dividits ideològicament, estem dividits per les nostres decisions nacionals. I no ho estem perquè sí. Són uns antagonismes que tenen la seua raó de ser en causes profundes de la nostra societat: d’estructures i d’història. Jo sóc dels qui creuen que només hi ha una línia salvadora: la que puga unir les aspiracions classistes -de les classes populars-, la llibertat màxima i el redreçament nacional. És una opinió privada, pro­bablement utòpica. Però les evidències quotidianes ens col·loquen davant una realitat: "ells", tots units, els ma­teixos, neguen les tres reivindicacions solidàriament. No en neguen una: neguen les tres. Tot s’ha de dir: és lògic que les neguen. I qui vulga entendre, que ho entenga.
Ja us he cansat prou. I ja m’he cansat jo. El 81, si no m'erre, els Premis Octubre compliran deu anys. El dis­curset més o menys final que sempre m’heu adjudicat, ja podria fer-lo alguna altra bona ànima. Ha arribat l’hora de jubilar-me, i l’ocasió de l’aniversari amb números rodons facilitaria el rellevament. Jo ja sóc un vellet arxivable, i em fallen les forces. En una recapitulació final, no estic descontent del que he fet i del que he dit. Hi he ajudat tant com he pogut i sabut. I trobar-vos a vosaltres ací, tants i tan entusiastes, és per a mi la millor recompensa. No em farà ser optimista. Em costa ser optimista. Deu ser una qüestió de les artèries, que es lignifiquen. Però tots vosaltres, i els qui com vosaltres us vàreu manifestar entorn del 9 d'Octubre amb una decisió diàfana, amb una bandera, amb una llengua i amb una implícita il·lusió revolucionària, sereu sempre els "meus". No diré, per acabar, allò de la commedia è finita! No és una comèdia, sinó un drama, i probablement una tragèdia. Però sí que us dic "adéu". Ara: això sí, un "adéu" de confiança...
 
Discurs de Joan Fuster a la cloenda dels Premis Octubre de 1980
Butlletí intern d’ACPV, núm.7, novembre 1980, ps.2-3.

dimecres, 20 de juny del 2012

Els aforismes de Fuster, de mare didàctic i de pare raonable


Els aforismes de Joan Fuster, de mare didàctica i pare raonable

- Preparar unes breus seleccions d’aforismes que llegiran –sempre a duo- uns amics triats a l’efecte... en diversos moments de la lliçó...
- Per ex.: llibertat, metadiscursisus, sexe, literatura, patriòtics, joventut...

                                        ESQUEMA
            Joan Fuster, mestre aforismaire
L’aforisme, de mare didàctica i pare raonable

1.   Presentació
2.   Consideracions prèvies
3.   Objectius
4.   Teoria aforística: definicions i models
5.   oportunitats
6.   Avaluació
7.   Conclusions
8.   BIBLIOGRAFIA

  1. Presentació
«Mai no he pretès “tenir raó”, ni en aquestes qüestions ni en cap altra: aquesta gloriosa imbecil·itat la deixe als qui es dediquen professionalment a estar en possessió de la “veritat”». (J. F., Contra Unamuno i tots els altres, 1975 –Bromera, 2007)

«Jo ja m’acontente de tenir una mica de “raó” de tant en tant, aspirar a més em sembla una procacitat». (J. F.)

«Literatura dirigida.- Puix que “no es pot impedir que un ocell cante”, resulta aconsellable d’ensenyar-li solfa.» [CPI, 86,5] (J.F.)

A l’IES Vicente Blasco Ibáñez, de Cullera, a la Ribera Baixa del País Valencià, ja fa un grapat d’anys que els meus alumnes i jo ens engrescàvem amb els aforismes de l’escriptor suecà. Bàsicament a partir del volum Aforismes (Bromera 2000), —i abans, de la selecció que en vaig posar a Raons i paraules (1999)— tots dos preparats per mi mateix. Bé des d’una lectura “selectiva” —voluntàriament obligatòria—, o de tot el llibre o capítol —a gust del consumidor—; l’experiència era, de fet, una Unitat didàctica volàtil, que feia acte de presència ara i adés —tot al llarg del curs anaven caient els contactes i les pràctiques amb els aforismes—, a banda d’alguns moments —més que no sessions específiques— acadèmicament formals, que hi eren propicis, temàticament, o fins i tot ambientalment (posem per cas les manifestacions contra la guerra de l’Irak)... Un tractament informal (la saludable pràctica de l’esment oportú, que crida l’atenció per la seua “oportunitat” i pel contrast amb tantes “frases fetes” tòpiques —tradicionals o “publicitàries”—, no massa enginyoses, val a dir) i un de formal (comentaris, explicacions, recerques, creacions...).





  1. Consideracions prèvies

            Només s’hi requereixen —per a “jugar als aforismes”—[1] uns mínims coneixements previs de gramàtica —fins i tot a 4t d’ESO ja en tenen —alguna mena d’experiència també n’hi he fet—, de recursos retòrics —de segur que al llarg dels primers cicles de Secundària també se n’imparteixen algunes nocions i se’n fan pràctiques, si més no de reconeixement, així com de la manipulació dels ginys informàtics.


  1. OBJECTIUS:

1.     Conèixer aquesta fórmula literària d’escriptura, l’aforisme,
2.     També la seua pràctica, en general, i, un poc més àmpliament, en la literatura catalana.[2]
3.     Sobretot la de Joan Fuster: la seua teorització en pròlegs i articles, i la seua contínua producció, i usos diversos.
4.     Descobrir-ne les múltiples aplicacions: culminació d’una narració, condensació doctrinal, creació literària, ornament/obertura d’escrits o cloenda i remat, instrument d’argumentació d’autoritat, i les seues proximitats amb el món publicitari.
5.     Contagiar-los el gust per la lectura i aplicacions d’aquest giny literari.
6.     Reivindicar la seua vàlua i aportació a la història del pensament.
7.     Fer-los venir ganes de consumir-ne i de crear.
8.     Interés per la lectura i valoració d’aquesta com un fet enriquidor.
9.     Interés per la literatura i l’art com a font de lleure i com a instrument per al propi creixement intel·lectual.
10.  Respecte i valoració de les idees dels altres amb sentit crític i actitud raonada.
11.  Conscienciació de la importància d’una expressió acurada, tant oral com visual o escrita, a l’hora d’expressar les pròpies idees.




  1. Teoria aforística: Definicions i models


              “Polivalència de noms: precisions terminològiques.

          Sr. Fuster: De quines altres maneres els ha anomenat, els seus aforismes?
          Doncs mira, la primera paraula que hi he emprat ha estat paperets; després, escorrialles, notes marginals, Judicis finals, Proposicions deshonestes; Consells, proverbis i insolències; també els he aplicat d’altres noms: màximes, sentències, apotegmes o moralitats, pensaments, mots d’esprit, anotacions, frases per a calendaris, càpsules de doctrina, “caps de paper”. Fins i tot, epigrames[3] frustrats o sagetes. El nom genèric, però, que hi acostume d’utilitzar és aforisme.                                               
                                                            Crespo, Isidre. Joan Fuster. Aforismes. Bromera. 2002

1.              Aforisme:  “portar alguna cosa fora de la seua realitat, més enllà del seu horitzó” [Carles Cortés (¿?)]

2.     Les característiques: AFORI-Taula descriptiva.doc

3.    Els Aforismes, de Joan Fuster. TEORIA.
* Estudi de les INTRODUCCIONS on n’hi ha el pensament de Fuster sobre els aforismes, teoria literària, història... [Cfr. Introducció a Aforismes, Bromera 2000]
     «La rutina dels aforismes se m’ha fet entranyable; a ella, no podia escapar... és un gènere literari arcaic i poc vistós, però que em fascina» (J.F.)

1.     Introduccions als seus llibres
2.     Entrevista figurada” d’ICR a J. Fuster (Aforismes, 2000)
3.     Frases sueltas”. Tele/eXprés, 2 de marzo de 1970.
4.     Nuestros abuelos escritores”. El Correo catalán, 22-I-65     
5.     Com un joc de saló. A propòsit d’aforismes.”
         La Vanguardia Española, diumenge, 7-04-1974. [trad.: ICR]
6.     “Elogi del laconisme” JANO, núm. 581, 9/15-09-1983 [Discrepàncies, 2011, Bromera...
7.     Pròleg a   JOE i l’univers, de Camil Pascual...

8.     Reflexió “teòrica” aprofundida.

1.     NOMS/Títols (de llibres i seccions)... (C. Gregori, 2011, pàgs. 38-56)
2.     Classes d’aforismes...
3.      Els aforismes de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari. Joan Borja, 1996. Institut Juan Gil-Albert. Alacant.
4.     Introducció d’ICR. Aforismes, 2000, Bromera.
5.     “Els aforismes, un dels encunys francesos de Joan Fuster” (ICR...)
6.      Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster (Carme Gregori, 2011, PUV)


      * Aforismes “estrictes” (publicats com a tals)
    ** Aforismes solts (Diari, Diccionari per a ociosos...)
  *** Aforismes intratextuals (“frases lligades reduïdes a frases soltes”, Fuster
          dixit)
 ****  Sense títol (la gairebé majoria)
***** Titulats
  1. Les OPORTUNITATS:
1.     Usant, en explicacions i comentaris, un de tants aforismes escaients —de Fuster o de qualsevol altre; fent veure, de vegades, com es distancien del refrany popular, del tòpic de torn, o de qualsevol altre pensament. [à són exemples, en definitiva, de la pràctica intertextual...]
                          
                 à Ell mateix feia aquesta pràctica...
I. REFRANYs-Aforismes
 - “Parla a temps, i sols d’allò que entens” [refrany]
 - “No faces mai de la teua ignorància un argument” [JF]
- “«De la discussió naix la llum», diuen. I l’experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.” [p.26,1]
- “Secrets en reunió són de mala educació” / “Educació i diner, fan al fill cavaller” / “L'educació fa l'home” / “Ningú no naix ensenyat”
Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser mal educat
II. CONTRA-AFORISMES
«“A la casa del savi, les riqueses són esclaves; a la del neci, senyores”. Ho deia Sèneca. Que, naturalment, era ric. » [164,6]
«Puix parla en català ... Déu li’n do glòria», que deia Muntaner a la Crònica...[4]
      «Puix parla en català ... vegem què ha dit». El decasíl·lab és igualment correcte, i el contingut, més raonable. [p.165,1]
3. «“Les capacités de la bourgeoisie s’en vont...”. La burgesia, en efecte, ja no sap ser d’esquerra.» [J. F,.p.165,3]
 “Evidemment, tout idéalisme est caractérisé par des traits irrationnels; Lukacs le sait bien mais, ce qui l'intéresse, c'est la tournure spécifique prise par l'idéalisme, celle qui suit la période de 1848 où, comme le dit Marx, "les capacités de la bourgeoisie s'en vont", où la bourgeoisie devient impérialiste après avoir été libérale.” (“Nietzsche et l'irrationalisme fasciste”    …http://www.contre-informations.fr/archivesfrance/nac-fs/fs37.html)
4       «¿Qui paga mana? La història i l’experiència de cada dia demostren, almenys, que qui mana cobra. Manar és cobrar -entre altres coses.» [p.165,6]
5       «Qui espera, desespera»
       «També ens cansem de desesperar.» [p.22,1]
6       «Hi ha qui afirma  -i les seues raons tindrà- que l’home és un ésser contingent. Per la meua part només puc dir que si jo no existia caldria inventar-me.»  [p.22,3]
7. «Audaces fortuna juvat[5]. Els déus ajuden els audaços per pur sentit de l’humor.» [p.24,3]
8. «El nostre desig no té remei», ve a dir en algun lloc santa Teresa d’Àvila.
      Això és, en efecte, una gran veritat, almenys literalment.
      I, prenent-ho com a premissa –major o menor-, tots els sil·logismes que se’n deriven només tenen una conclusió: «La vida és inútil». [p.24,6]
9.     «L’AMOR.- Malgrat tot, dantescament: “Io son piú ch’io…”» [p.25,1]
10.  «Tal com preguntava el pobre Lear: “¿Qui pot dir-me qui sóc jo?”» [p. 25,3]
11.  «Els elefants són contagiosos», afirmava un surrealista. I és possible que tingués raó. No se sap mai. [CPI, p.27,5][6]
12.  .

2.     Oferint, com a “lema del dia”, un aforisme, més o menys relacionat amb algun aspecte pròxim: de l’any, de la programació, o d’alguna data o succés significatiu, personal o col·lectiu...
a. Una nova avinentesa: les sèries diàries de RODAMOTS i MINIMÀLIA...
b.     «Càpsules de pensament mínimament raonables, és a dir, discutibles».
                       Aquesta va ser l’experiència ben gratificant —per als alumnes i per a mi, el seu mestre— d’un encara recordat 3r de BUP. No cal dir que la pràctica personal —i tradicional per a molts, entre aquests Joan Fuster— de l’encontre diari amb El Mensajero del Corazón de Jesús (d’edició actual i ininterrompuda des de fa una pila d’anys) i les seues «racions quotidianes de pensament». Fuster no s’estava de recordar que «la seua primera il·lusió literària fou escriure frases per a calendaris». L’exemple de Ramon Llull i el seu Llibre d’amic e amat, també ens servia de model[7]. I, així, els meus alumnes es trobaven, després del càlid “bon dia”, amb regals en forma d’aforismes...

 Tenint en compte la programació de història de la literatura:
R. Llull escrigué proverbis (tres llibres)

Francesc Eiximenis els feia servir molt en les seues narracions (* Llavors treballem la màxima o sentència com a culminació/resum ideològic d’una història i fem un excursus sobre les faules —buscant-ne llibres, llegint-ne algunes... i hi trobem que, de vegades, el pensament va a l’inici, cas en el qual la història n’és un exemple o argument). Un cas concret:
                    àExemple del mercader i el diable” (F. Eiximenis, Dotzè del Crestià. 1382, cap. CL) cfr. FRANCESC EIXIMENIS. Contes i faules.

El llibre de tres, jocs de conceptes i números (lectura i comentari d’alguns). Llegir-ne alguna frase de l’article de Fuster: “Nuestros abuelos escritores”

Ausiàs March els empra en bastants dels seus versos (esbrinar-ne la funció que hi fan...) NOTA: afegir-hi: la meua selecció marchiana i l’estudi sobre el tema de...
Les “noves rimades ... aforismals”, de J. Roig (per què les qualifica així...)
Els refranys de Carles Ros (diferències entre refrany i aforisme)

El poema “INSCRIPCIÓ ANTIGA D’UNA RAJOLETA”, de Teodor Llorente (comentari exhaustiu per comprovar-hi els matisos de la variada onomàstica que empra de la fórmula aforística...)

Lectura de l’antologia, o d’una selecció personal “pactada” —alguns de totes les seccions en què hi estan repartits els aforismes—; algunes d’aquestes seleccions poder fer-se per temes (literatura, amor, home, llibres-lectura, política, llengua...), a partir de l’índex temàtic.

Lectura d’una novel·la del segle xxEl cavall (Joan Guasp, Columna, 1993)—, els capítols de la qual comencen amb un aforisme d’altri, el qual orienta el sentit narratiu del capítol; a més, el relat s’obri i es tanca amb sengles aforismes...



       * I, segons anem donant a conèixer les característiques de l’aforisme i la seua història, anem també practicant alguna de les seues múltiples  

5. Prestacions didàctiques
·  Usos fusterians de l’aforisme:
En fa “col·leccions” dels que va fent...
Tenia molts “apunts” de “frases soltes”, preses d’ací i d’allà...
J. Fuster: «...ocurre que, de vez en cuando, hallamos en nuestras lecturas citas de firmas insignes... cuyo alcance originario se nos escapa, a fuerza de mediaciones, pero que en su literalidad resultan generosamente sugestivas. No importa lo que en el momento de su redacción ‘quisieron’ querer decir: al recibirlas por nuestra cuenta, nosotros las adaptamos a la fantasía que nos conviene. Por lo menos yo tengo esa costumbre. Y he aquí tres perlas acumuladas en mis apuntes:
      1) “Las gárgolas no opinan” (Miguel de Unamuno)
      2) “!Inventad nuevos errores¡” (Lichtenberg)
      3) “Un chef est un marchand d’espérance” (Napoleón Bonaparte).
       [...] Paciencia y a barajar...» [“Frases sueltas”, Tele/eXprés, 2-3-1970]

Fuster escriuo només obri— més d’un escrit a partir d’un aforisme:
-   “Bellesa” del Diccionari per a ociosos
-   “Recomanacions útils”, Notes d’un desficiós, 1980.
-   “Sobre la vanidad”. El Correo Catalán, 5-6-1965
-   “Las cosas y su jerarquía”. La Vanguaardia, 4-4-1971
-   “Contra les guerres”. Sagitari, 1984.
    à Simultani a l’aforisme «“Saintes baïonnettes de France...” (Michelet). Totes les guerres volen ser guerres de religió»[8]. [CPI, 164,3]
-   “Guerra”, Diccionari per a ociosos, 1964.
                  à Simultani a: “El perill atreu perquè altera la rutina[9]. [CPI, 124,8] i a                 
                                           “La vigília d’una guerra, sovint, o gairebé sempre, sembla una festa[10]. [CPI, 166,6], només que a l’article del DO diu “La guerra, quan comenta, sembla una gloriosa vacança”.
-   “La geometria, per exemple”.[11] [cfr. article]
-   «“Estimeu-vos els uns als altres...” Sí, però sense excedir-vos.», dirà al començament d’«Un consell evangèlic», dins Sagitari. 1985. [Bromera, p. 155]
-   .

JF inserta aforismes en un assaig per a...
-   “Unes difícils confiances” (Sagitari, 1993, Ed. Bromera, ps.150-154)
-   .
-   .

JF tanca assaigs amb un aforisme:
-   “Bellesa” del Diccionari per a ociosos
-   .

 à  L’aforisme, personalment i didàctica, pot ser usat —o abusat— ...:

1.     Llegintamb el subratllat i la posterior esquematització— de diversos articles sobre el tema (en tinc uns quants...); i la posada en comú a classe.
2.     Exhibició a classe dels diversos treballs —ben creatius alguns: Poemes “Estima, però no tant”, “Aforismes il·lustrats” (Mara Sempere)— dels alumnes després de la lectura: comentari d’alguns, invenció d’històries en què l’aforisme n’és el nervi ideològic, il·lustració personal o buscada de diversos aforismes...
3.     Organitzant un concurs i exposició d’aforismes en l’institut [imatges dels de Sueca...]
4.     Acompanyant el repàs i aprofundiment dels recursos retòrics, segons una previsió programàtica:
a.     Sinestèsia (“locus amoenus”): “Cinc sentits corporals, demanem-ne més”.
b.    Comparació (A. March, n’usa moltes): «Compara i començaràs a entendre».
c.     Metàfora: «Les metàfores -les bones metàfores- no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa, però per sorpresa. És una manera de dissimular-ne la trivialitat, i per això els poetes les usen copiosament.» [Buscar l’altra explicació que JF fa de les metàfores]
d.    Ironia: «La ironia necessita còmplices».
e.     Adjectius:
      - «Els adjectius sempre fallen, per l’un cantó o l’altre, si intenteu obligar-los a la «descripció». Cada sentit –sentit corporal- és un món, i les paraules en resten fora».
      - «Els adjectius són sempre subjectius».
f.     Poesia: «“Poesia és l’art de dir bellament les coses… ” Hauríem de rectificar la definició: “poesia és l’art –o la virtut- de dir exactament les coses”. Exactament
g.     Faula: «Un altre mot depauperat: faula. ¿Hi ha res més vulgar –menys fabulós- que aqueixes «escenificacions animals» del sentit comú?»
5.     Activitats a partir dels PROVERBI FIGURATI, de Giuseppe Maria Mitelli.
                            a. Presentació del “llibre-carpeta”
b.                                                                                                             - Treball, en grups diferents, d’alguns proverbis, primer la figura, després  el text (o a l’inrevés), i posada en comú.
c.                                                                                                             - Tria de proverbis per a il·lustrar, bé personalment bé buscant-los  imatges adequades.
d.                                                                                                             - Recerca d’altres aforismes –preferentment de Fuster— sobre el mateix tema per a relacionar-los...
6.     Com a perpetuació d’una visió del món [recordar “grans veritats”].
7.     Per aconsellar des de “l’autoritat”.
8.     Per a acabar un conte, una faula, una narració amb una “moral” o “moralitat”, amb un consell o màxima. [Hi ha tota una tradició de narrativa clàssica —adulta i infantil— estructurada així]

                  à exemples clàssics: FAULES
·  Llegir-ne algunes —col·lecció de petites joies..., o altres versions i llengües— i comprovar on es troba l’aforisme/proverbi (inici/presentació o acabament/conclusió).
·  Les faules estan preses del volum Faules de sempre. 1989 Barcelona. Ed. Elfos. Selecció i pròleg: Rita Schnitzer. Il·lustrac. Maria Pascual. I Fábulas de La Fontaine. 1980. Barcelona. Ed. Auriga.

A.    Amb la “moral” al començament
-       El llop i l’anyell (Fedre) [p. 26]
-       El gos que abandona la seva presa... (La Fontaine) [p. 23]
-       El lleó i la rata (La Fontaine) [p. 24]
-         
B.    Amb la “moral al mig”
-       El corb i el renard (Fedre) [p. 22]
-         
C.    Amb la “moral” al final
-       La guineu i el boc (Isop) [p. 8]
-       El renard i els raïms (La Fontaine) [p. 26]
-       L’ase flautista (Iriarte) [p. 48-49]
-       El joglar i el tambor (Ramon Llull)[p.32]

D.    Sense “moral” expressa.
      - La cigala i la formiga (La Fontaine) [p.28]

Un exemple ocasional
·  à Exemple ben actual: en un llibret que fa uns dies he fullejat, m’hi he trobat aquesta pàgina:

      “LA SALUD ES LO QUE IMPORTA”

    Con este título no pretendo establecer ninguna panacea, però sí aportar conductas que, sin duda, nos ayudarán a mejorar nuestra salud y a sentirnos mejor con nosotros mismos y con nuestro entorno.
  “Un día de sendero, una semana de salud”. Un dicho  senderista que brindo a la vuestra consideración... [Gustavo Cañado Fernández.: El infinito a tu alcance. 2012. Ed. G.C.F.]

9.     per a practicar la concentració d’idees: RESUM d’un escrit [Hipertext o glossa].
                  à exemple: el que vaig fer amb els articles de Fuster sobre LA JOVENTUT, tema que vam treballar a l’IES-Alginet amb Enriqueta Rincon (2001-2002...)

10.  Pretext per a la reconstrucció del possible discurs concentrat en la dita, la qual en seria la síntesi o conclusió.
11.  Per a iniciar una perorata (Els predicadors solien començar els seus sermons amb un versicle de la Bíblia, a manera de punt central del discurs. Ho podem constatar en els sermons de S. Vicent) [Una experiència didàctica: “Estima, però no tant”, poemes dels alumnes]
12.  Per a facilitar la memorització (un pensament formulat com a sentència es recorda amb gran facilitat)
13.  Per a classificar informació: agrupar aforismes per temes, per recursos retòrics, per estructures lingüístiques —sintàctiques o discursives—...
14.  En la recerca de materials: buscar altres aforismes sobre el mateix tema o amb elements literaris semblants... [Seleccions temàtiques[12]]
15.  Per a provocar la creativitat literària [imitació d’estructures retòriques, creació de noves frases...]: produir aforismes!
16.  Enriquir o ornamentar un discurs amb frases llampants.
17.  Per a prendre l’aforisme com a peu d’un text narratiu i/o de pensament [Hipotext]. à Lectura, comentari i “imitació” d’algunes columnes de l’AVUI —“Àtic segona”— en què es comentaven aforismes...
       à Aforismes-CiR: lectura d’alguns...

18.  Com a disculpa discursiva per a buscar arguments a favor o en contra de l’afirmació aforística. [alguns exemples d’alumnes de Cullera...]
19.  Per a acceptar un aforisme concret com a “una” versió d’un pensament, cercar-ne d’altres, per contrastar idees o, si més no, matisos
                   à Hi val qualsevol exemple dels aforismes “intertextuals”
20.  Per a debatre amb l’autor d’una dita i, com a conclusió, esmenar-la, del tot o només en part...[Fuster-París: “Els aforismes, un dels encunys francesos de Joan Fuster” (ICR); al libre de C. Gregori s’hi treballa/explica bastant aquest aspecte]
21.  Com a enunciat base d’un debat col·lectiu.
22.  Com a pretext didàctic per a treballar aspectes lingüístics o literaris.
23.  Per a exercir la convivència, tot intentant comprendre els punts de vista dels altres: per exemple, reformulant aforismes des de perspectives diferents. [Dictar la primera part d’alguns aforismes i que el personal els complete... després: posada en comú...]
                à Llegir i comentar la diferent percepció de Pla i Fuster respecte de la rosa: “La rosa, sense la literatura que li ha caigut a sobre, només seria una col petita, insípida i de colors enganyadors. El perfum, a la cuina, s’esvairia. Josep Pla[13] s’equivocava”.[14] [Sagitari, pàg.103, 1]
                à A més es pot treballar “La rosa de Pla i Fuster”, article de Martí Domínguez, dins Peiximinuti (1993, Tres i quatre, El grill, núm.33, pàgs.173-174)
                * N’hi ha més articles a la seua sèrie “Històries naturals” a El Temps...
24.  Per a completar informació, posem per cas: posar títol a aforismes [Sabut és que J. Fuster, de vegades n’enuncia el tema i, tot seguit, hi posa la dita], o relacionar la sentència amb l’època del seu autor.
25.  Per a fer “seleccions temàtiques” d’aforismes...
26.   à ICR: a) Autoestima i autoodi, b) Llegir-llibres, c) Llibertat, d) Joventut, e) lletraferits, f) Seleccions personals (gran i petita), g) Igualtats, h) Sexualitat i) Sueca, j) Nacionalistes-Albalat, k) Aforismes-AMOR, l) Contestataris, ll) Afo-CCOO, m) Afo-ART, n) Aforismes-Música, o) Literatura, p) Literatura Catalana, q) Aforismes-Escriptura, r) Afo-Llengua+Literatura, s) la PAU en aforismes...).

27.  Un BESTIARI —el de J. Fuster—, docent i divertit.
                    * Teniu present la reflexió que en fa Carme Gregori (2011, pàgs. 151-152)

  “Una altra modalitat de transformació semàntica opera mitjançant la transformació diegètica, és a dir, el canvi del marc espaciotemporal en què se situen els personatges; un canvi de medi social, per exemple, ja constitueix una transdiegetització. Aquesta mena de canvis arrosseguen, inevitablement, una transposició pragmàtica o modificació de l’acció, la qual es tradueix en una transvaloració, operació d'ordre axiològic que representa l'alteració del valor atribuir a les accions, actituds o sentiments que caracteritzen els personatges. En definitiva, i en la pràctica particular que ens interessa de destacar, es tracta de modificar-ne el sentit i el valor mitjançant un procediment que consisteix a substituir el registre elevat i solemne del context original per un context que cal interpretar en clau irònica.  
   Aquest mecanisme és particularment productiu en el Bestiari, en què els laments amorosos, les reflexions filosòfiques o les proclames polítiques perden la gravetat d'origen i adopten un aire festiu, decididament irònic, en ser traslladades al regne animal”:

- I per què no imaginar-nos una aranya que canta allò de «Che farò senza Euridice»?  
  (B24).
- El gall es mira les gallines, i recita: «Ces nymphes, je les veux perpetuer...» (B28).
- «Si Déu no existeix, tot es permès», es digué la granota, i va fer un petit salt (B44).
- La sangonera pronuncià una frase solemne:
—«L'Etat, c'est moi!»
   Ningú no ho ha discutit mai (B80).
- Credo quia absurdum.
  —És que, si no fos així, no valdria la pena de creure.
  I la marmota torna a adormir-se (B92).[15]

* Tampoc hi són sobreres les reflexions de Martí Domínguez, al pròleg del seu Bestiari (2000, Tres i quatre, pàgs. 9-10):
« Haig d'advertir que aquest es un bestiari poc convencional. Es ciar que, ara que ni pense, tampoc recorde un bestiari que ho siga. De con­vencional, vull dir... Fer un bestiari convencio­nal seria com intentar enlairar una falla acadèmica. Un despropòsit. Tot bestiari està condemnat al foc, a figurar com a màxim en els annals de les excentricitats humanes. Però és possiblement per això que tenen una forca interna que, d'una manera contradictòria, els permet sobreviure al temps: aquells bestiaris medievals de Pierre de Beauvais, Richard Fournival o Brunetto Latini romanen impertorbables al pas del segles, amb la solidesa de la singularitat.
És un bestiari, doncs, ho admet, singular. On les quimeres que apareixen no son tan sols ani­mals fantàstics, sinó pensaments propis, subjectius, i on l’ús de les dades s'empra d'una manera informal, desimbolta i, fins i tot, insolent. Joan Fuster hi hauria reconegut, en aquesta formulació, els privilegis inherents a l'assaig; jo no gosaria arribar tan lluny. Senzillament diria que són textos amb els quals m'he entretingut aquests darrers anys, tant per la forma com pel fons, i per on han desfilat els meus escriptors i científics més estimats, tots ells acompanyats de l’inesgotable repertori d’anècdotes que naixen de la interacció de l'home amb la natura.
Una vall de Josafat, si voleu. Una vall petita, és clar, on els protagonistes no son tan sols els humans, sinó també els altres éssers vius, un oriol o un lliri, un card o un ornitorinc. Cami­nar per la vida sense atendre a la singularitat del bufaforats o del frare cugot resulta tan imperdonable com no emocionar-se amb les can­tates de Bach o amb els gravats de Dürer. O amb els aforismes de Wilde. El coneixement és un, i això, al meu parer, engloba tant l'enganyapastors, com l'unicorni de Rafael o el lliri de Joan de Joanes.
De segur que tot açò us semblarà una bestiesa. O encara pitjor, una nova supuració de la universal pedanteria humana. Però què hi farem!...»

* O la de Saverio Panunzio, editor del Bestiaris medievals publicats per Barcino (1988, vol. I, pàgs. 7-8)...
                     «INTRODUCCIÓ
ELS BESTIARIS
A l’època medieval s'anomenen "bestiaris" uns tractats que contenen la descripció d'animals adés reals, adés fantàstics i la corresponent "moralització", això és, l'exposició de la significació moral de llurs trets i costums. Són, doncs, obres de finalitat didàctico-moral i pre­senten dos caràcters distints: un de científic, pel qual han estat directament considerats com a petits manuals o enciclopèdics d’història natural aspecte que es posa en relleu en la descripció particularizada dels animals—; i un d'al·legòric, perquè en llur moralització són representats els vicis, les virtuts i la condició espiritual es­tat de gràcia o de pecat de l'home, i àdhuc Jesucrist o el dimoni. Les propietats de les bèsties són, doncs, interpretades en sentit moral. Valgui per a totes un sol exemple: el lleó perseguit pels caçadors, que esborra amb la cua les empentes dels seus passos, és símbols de Crist, que prenent carn i aspecte humans oculta la seva divinitat.»

Animal
Virtut tradicional
    AFORISME de J. Fuster
Qualitat / virtut
Textos, il·lustracions
GOS
Fidelitat
[20, p.36] L’educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions.
 à Cfr. “El gos” (J.F. Causar-se d’esperar, 1963) i Ser Joan Fuster (Bromera)
Obedièn-cia [ironia!]

GOS
“Educació”
[11, p. 27] En el circ, els cavalls, les mones, els lleons, es miren tendrament els uns als altres. Un gos diu:
— Almenys tenim en comú això: som [animals ensinistrats] bèsties ensinistrades.

- “El gos”, al Bestiari de
Josep Carner
- “Ase”, al de Pere Quart: “No ets servil com el gos,
ni complaent com el cavall.” 
Ovella
Astúcia
[3, p. 19] L’ovella al llop, quan es troba a punt de ser devorada:
— I si parlàvem una mica del sentit de la vida.
[ironia!]
- Faula “El llop i l’anyell”
- Refrany: “Pell d'ovella, carn de llop.

Abús de poder
Sens dubte, el llop, no odia l’ovella quan la devora. Siga com siga, la devora. (Sagitari, p.106, 7)


Gall
Orgull
[12, p. 28] El gall es mira les gallines, i recita: “Ces nymphes, je les veux perpetuer...

- “El(s) gall(s)”, al Bestiari de
Josep Carner
Estruç
Covardia
[88, p. 104] L’estruç, cansada, recorda un vers apropiadament idiota:
“E tot és bo puix és obra de Déu”.
           I amagà el cap sota el ala.

- Bestiaris, Ed. Barcino...
* Extraure les qualitats dels animals dels Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, i relacionar-les amb les que hi apunta Fuster...
** N’hi ha una proposta didàctica específica —i ben dissenyada— sobre aquest llibre de Fuster, amb dos objectius clars: acostar-se a Joan Fuster i crear textos audiovisuals (videolits) a partir dels aforismes del BestiariAcostament a JF_aforismes, ODM.pdf

                  1.     Treball de relació o comparances entre els bestiaris tradicionals i moderns amb aquest Bestiari de J. Fuster.
                  2.     Encara més: ben al fons... el Llibre de les bèsties de Ramon Llull.
                           3.     Agafar un REFRANYER (per ex. Saviesa popular,de J. Ll. Sanxis, 2011, L’Eixam Edicions, Tavernes Blanques), i mirar de pegar-li la voltafusterianament— a més d’un refrany.
                  à “Com més anys, més desenganys” (refrany, p. 90)
                       “Anys, danys i desenganys, tornen els homes estranys” [p. 87]
                       “Matar el temps” [expressió, p. 86]
                  * J. Fuster: “Precisament perquè el món és injust, o imperfecte –com vulgueu dir-ho-, l’home necessita l’esperança per viure. Ben cert, l’esperança no passa de ser una manera d’enganyar el cos: però pot consolar, o pot induir a la revolta –que és una altra forma de consolació.” (CPI, p. 50,5)
                 à “Qui dia passa, any empeny” (refrany)
                  * J. Fuster: « – Què passa?
                                  — El temps.
                                 I, en efecte, això que passa és el temps.
                                                                                                (CPI, p. 30, 5)
                              * «“Matar el temps” Aquesta expressió és tot un programa: ens proposa el temps com un enemic. I potser no hi ha altre camí de salvació.» (CPI, p.50, 3)
                       * «Allò que veritablement ens encomana melangia, no és tant l’enyorança del temps passat com el desistiment per al temps futur –i en la pràctica no és gens fàcil de distingir una cosa de l’altra.» (CPI, p. 55, 3)

                       4..
        
Al remat..., com diria un aforismaire aficionat, i heu pogut comprovar:
        “L’aforisme, de mare didàctica i pare raonable”.


2.    Avaluació

         Només hi tenim en compte la riquesa de la seua lectura —aspectes de comprensió i contextualització— i la producció escrita en les variants anunciades: comentari, explanació, aplicació, il·lustració i creació. La “quantificació” és cosa de cada departament, o dels organitzadors de l’experiència didàctica.





3.    Conclusions

         Més d’una en podríem traure, d’aquelles que animen a seguir. Potser la més atractiva siga aquesta: amb els aforismes, els seus lectors/usuaris s’ensenyen a pensar, s’hi senten incitats a reflexionar; a més, la seua brevetat els hi anima i la seua originalitat, el seu enginy els captiva. Bon moment per a recordar que “un aforisme és una nova visió d’alguna realitat o situació, generalment inesperada”. Tampoc ve malament veure com uns quants se’ls miren de tant en tant, els recorden quan llegeixen i els hi agrada jugar, tot posant en pràctica alguna de les seues variades “prestacions”, didàctiques o, simplement, de gaudi personal.




4.     BIBLIOGRAFIA  

-   BALAGUER, Enric (1993): «La doctrina d’un escèptic. Aproximació als aforismes de Joan Fuster», Revista de Catalunya, 74, pàgs. 111-123
-   BALAGUER, Enric (1993): «Desfascinar i altres aspectes de la prosa aforística de Joan Fuster», Revista de Catalunya, 76, pàgs. 131-142.
-   BALLESTER, Josep (1999): Introducció a  Literatura instantània. L’aforisme de la literatura universal al llarg del temps. Edicions 62. Barcelona.
                   - (2009):  L’agitació de l’escriptura. Itineraris entre la vida i l’obra de Joan Fuster. Catarroja, Perifèric.
-   Borja, Joan (1966): Els aforismes de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari. Institut Juan Gil-Albert. Alacant.

-   Crespo, Isidre (1999): Raons i paraules, Barcelona, Hermes Editora General, col. Clàssics Catalans.
             - (2000): Introducció a Joan Fuster: Aforismes. Bromera. Alzira.
                   - (2003): «Els aforismes, un dels “encunys” francesos de Joan Fuster». Actes del XIIé Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol.II, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàgs. 127-142.

-   Fuster, Joan (1968): Consells, proverbis i insolències[16]. Edicions 62. Barcelona.
-       (2005): Bestiari. Universitat de València. Càtedra Joan Fuster.

-   Gregori, Carme (2011): Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster. València, PUV.
-   Lluna, Xavier (1995): «La vella i acreditada fórmula de l’aforisme en Joan Fuster» (Actes del Xé Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. I) [ps. 199-214]. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.
-   Montandon, Alain (1992): Les formes brèves, Paris, Hacette.
-   Salvador, Vicent (1994): «L’escriptura aforística», a Homenatge a Joan Fuster. Generalitat Valenciana. València.
-   Salvador, Vicent (1994): «La sentenciositat: càpsules de doctrina», dins Fuster o l’estratègia del centaure. El Bullent. Picanya.
-   Sierra, Xavier (2002): “Per a una exegesi rigorosa dels aforismes de Joan Fuster”. Rev. Afers, núm.42/43,  pàgs. 515-520.




5.     TEXTOS a reproduir

            *              INSCRIPCIÓ ANTIGA D’UNA RAJOLETA

Trobí una rajoleta, que un lletrero
tenia mig borrat, molt antic, blau.
Fou en les runes, si voleu saber-ho,
d’un castell, mig castell i mig palau.

Com una llum eixida de la fosca,
volguí aquella inscripció compendre bé.
Vaig netejar la rajoleta tosca,
i llegí: Lo primer de tot, la Fe.

Era l’afirmació ben clara i neta.
Pensí jo, consirós i capficat,
que tenia raó la rajoleta,
veu solemne i augusta del passat.

És la Fe la palanca forta i dura
que les majors montanyes moure féu;
a l’home, pobre i feble criatura,
algo li donà del poder de Déu.

En aquell aforisme d’altres segles
creguí vore lliçó providencial,
la més sàvia i divina de les regles
per a viure ditxós, lliure de mal.

La inscripció, per a mi, tan santa i bella,
en casa la guardí, com gran tresor;
en la sala millor que tinc en ella,
la posí amb guarnició de vellut i or.

Aquella rajoleta, tan petita,
vore-la a tots els que em visiten faç;
i la màxima breu en ella escrita
la llig tothom, però sense fer-ne cas.

                        Teodor Llorente. Poesia valenciana completa. 1983


 = = = =
                         


ESCRITS DELS ALUMNES










    «ESTIMA , PERÒ NO TANT[17]»
                                                       
Un dia d’estiu, jo i ell,
la nostra relació vam acabar
i, pel que vaig patir, vaig concloure
que no el devia haver estimat tant.
                                                 
Era un amor sense futur,
estava clar: ja l’havia perdut
i no el podria recuperar;
ho devia haver pensat abans
i no l’hauria estimat tant.
                                    
Eren dies tristos i dolorosos
i, com era estiu, calorosos.
El dia, el passava en pena,
i la nit tota en vetla.
No me’l podia llevar del cap.
Ai!, si no l’hagués estimat tant.
                            
El temps me l’ha fet oblidar;
i ara vaig amb un altre xic;
i des del primer dia em recorde
de Fuster: «estima, però no tant!»

    Cullera, 2000-2001. 1r Bat.
«ESTIMA , PERÒ NO TANT»

L’estima és un sentiment
molt apreciat per la gent.

Comença amb enyorança
i acaba amb l’esperança
de no poder fer res
quan tot ja està comés;

i no es pot tornar enrere
en un conflicte que no entens,
per no adonar-te abans
que “has d’estimar, però no tant”.

             Cullera, 2002-2003. 1r Bat
-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -
     Tinc una amiga que, enamoradíssima com està, continua buscant el seu novio, després que ell ha desaparegut sense donar senyals de vida; jo li dic que passe d’ell, que ja li ha fet prou de mal, però no em fa cas. Quan parle amb ella i em parle de l’amor, li recordaré l’aforisme de Fuster[18]: “L’amor ens permet de ser imbècils impunement”.
                         Cullera, 2002-2003. 1r Bat



[1] «Els papers -exactament, paperets- que col·leccione en aquest llibre, minses escorrialles o notes marginals a d'altres escrits més extensos, tenen la pretensió d'acostar-se a la vella i acreditada fórmula de l'aforisme. Confesse que en el propòsit hi ha una voluntat de joc ben determinada.» [...]  «He defugit tant com he pogut la imprudència de convertir l'aforisme en mer exercici d'enginy, i cada anotació té -o em pense que té- un fons de gravetat conscienciosament experimentada. Hi ha una part de “joc”, ho repetesc. Però només aquella mica que hi era necessària.» (J.F, Pròleg a CPI…)
[2] Presentació breu del meu treball sobre el tema: Provertències. Antologia d’aforistes catalans.
[3]
[4] Frase ja popular —tant    que n’hi ha que la cita comm a “refrany”— des del s. xvii, i que acabà sent el decasíl·lab emblema de la Reanixença.
[5] La fortuna (la sort) ajuda els agosarats (atrevits). La frases de Virgili (Aeneida, X, 204) és «Audentes fortuna juvat»; és una variant d’Ovidi (Metamorphosis, X, 586) «Audentes deus ipse iuvat».
[6] Títol d’un llibre de Manuel de Pedrolo (1974), i el d’un article inclòs en aquest recull d’articles.
http://untelalsulls.blogspot.com/2010/11/els-elefants-son-contagiosos.html
[7] Fa uns anys me’n vaig trobar amb una sucosa “imitació”: Meditations for women who do too much (1990), amb recent traducció espanyola (Edaf 2002. Madrid): Meditaciones para mujeres que hacen demasiado, que ens regala un pensament expansionat per a cada dia de l’any.
[8] Pensament desenvolupat bastants anys després a l’article “Contra les guerres”, de Sagitari. 1985.
[9] És l’explicandum de l’article «Guerra», que en seria i l’explicans, del Diccionari per a ociosos. 1964
[10] És l’explicandum de l’article «Guerra», que en seria i l’explicans, del Diccionari per a ociosos. 1964
[11] Un dels casos explicats per Xavier Serra (2002): “Suggeriments per a una exegesi rigorosa dels aforismes fusterians”. Rev. Afers, núm. 42/43, Catarrosa, pàgs. 515-522.
[12] En més d’una ocasió he passat a companys que em demanaven material fusterià unes seleccions aforístiques temàtiques, que he aprofitat també a l’aula: llibertat, joventut, literatura, lingüística, sexual, literatura catalana, llegir-llibres, igualtats...
[13] Josep Pla (1897-1981), vastíssim escriptor i periodista català.  «L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles» (Les hores). Cfr. també DOMÍNGUEZ, Martí: Peiximinuti, 1993, «La rosa de Pla i Fuster», pàgs.173-174.
[14] PLA, Josep: «Les roses són d’una bellesa absoluta. ¿Pot existir una forma artificial construïda, una creació més acabada de la facultat imaginativa? L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles. Si ho fossin, si poguessin ésser utilitzades en algun guisat primaveral –que són els millors de l’any-, serien probablement la cosa de la naturalesa més perfecta i sublim. No, si els plau, no riguin...». Les hores, «El mes de Maria». OC, 1992, vol. 9, pàgs. 134-135. Gran part d’aquest escrit i tot l’anterior -«Les roses de Sant Ponç»- tracten d’aquesta flor.
[15] (74) Les citacions provenen de: l’òpera de Gluck Orfeo ed Euridice, el poema de Mallarmé «L'aprés-midi d'un faune»; Els germans Karamàzov (llibre XI, capítol VIII), de Dostoievski; la frase atribuïda a Lluís XIV i convertida en lema de la monarquia absoluta; i una frase que hom acostuma a atribuir, erròniament, a Sant Agustí, però que, en realitat, és de Tertulià: De carne Christi, II, 5 (Grimalt 1993: 386), respectivament. Les dues primeres referències ja havien estat aportades per Pérez Moragón (2005, 12).
 [16] La «teoria» és al Pròleg.
[17] FUSTER, Joan: Aforismes. 2000. Ed. Bromera. Alzira
[18] FUSTER, Joan: Aforismes. 2000. Ed. Bromera. Alzira