dissabte, 30 de juliol de 2022

Entrevista a un publicador d'entrevistes: Isidre Crespo

       ENTREVISTA AL FAEDOR del volum J.Fuster: De viva veu. Entrevistes.

Anna San Ruperto. diariparlem.com


- D’on li ve aquest interès divulgador per l’obra de Fuster?

- ICR.- Des que el vaig descobrir, allà pels vuitanta, sempre m’ha semblat d’una riquesa de pensament veritablement sublim: actitud franca, disponibilitat permanent, atreviment ideològic, agudesa mental, cautelós i crític, d’un bagatge cultural ampli, apassionat pel seu poble –el valencià- i d’un humanisme insubornable.


- Fuster va dir en una ocasió que “això de les entrevistes és per a artistes i toreros. Qui vulga saber què pensa un escriptor que es llegisca els seus llibres”. Què li va impulsar a treure un llibre d’entrevistes a Fuster si era tan tossut en aquest aspecte? 

- ICR.- Bé, possiblement desconfiara dels jocs de mans que fan alguns periodistes, tot posant als diaris allò que els sembla del que han oït. Fuster sempre s’ha mirat molt la claredat a l’hora de parlar, i la precisió del seu pensament. Temia les subjectivitats de les manipulacions periodístiques. Però, tot i això, en ell era superior la voluntat de conversar, de compartir paraules i raons amb qui fos, més si aquesta mena de diàleg podia contribuir a aclarir posicionaments o interpretacions. Enric Sòria ho diu molt exactament: “La conversa, la polèmica, és l’oli que li lubrica l'expressió.” Tal vegada calga precisar que, segons l’entrevistador i el mitjà representat, Fuster hi era més generós, tant en temps com en explicitacions. N’hi ha casos en què, al conversador de Sueca, se l’hi veu ben engrescat. D’altres, demana explícitament d’allargar la sessió.  


- Quin paper han jugat Vicent Olmos i Enric Sòria –editor i prologuista respectivament-  en l’elaboració i edició del llibre?

- ICR.- El Vicent n’és el promotor; vull dir, és qui m’oferí de preparar el volum. Un bon dia vam quedar —no ens coneixíem— a València i em transmeté el propòsit d’editar, a la seua Afers, una recopilació de les entrevistes fetes a Fuster. Jo, naturalment, hi vaig acceptar. No mai em negaria a facilitar l’encontre entre el Mestre i els seus happy few, aquells pocs i feliços lectors per a qui ell deia escriure. Jo ja en tenia arreplegades algunes. L’Enric, el prologuista, ha estat això, justament. Dona, hem tingut la sort de comptar amb la seua inigualable col·laboració, per la seua exquisida capacitat crítica i per haver estat un dels privilegiats entrevistadors de l’escriptor de Sueca; i, ara i ací, ens explica com li va anar en el seu cas; a més d’una acuradíssima visió del conjunt. 


- Fuster deia que qui volgués conèixer un escriptor el millor que podia fer es llegir-se la seua obra; creu vosté que les obres de Fuster han tingut el ressò que es mereixen?

- ICR.- Malauradament, no. Una ment tant privilegiada, una aportació cultural i social d’aquesta magnitud, és una llàstima que no siga coneguda per més paisans seus, aquells a qui ell volia inquietar i acomboiar per redreçar el País. I més llàstima encara que les autoritats de tota mena, a qui confiem l’administració dels nostres bens patrimonials, no hagen estat sensibles a aquest tresor. Massa condicionats estem pel que alguns consideren “políticament correcte”. Pobra, ella, la societat que ignora —pitjor encara: persegueix!— aquells intel·lectuals que sempre regalen noves perspectives sobre la vida dels humans. Quants escriptors d’altres latituds —inclosa la veïna ponent—, de molta menys categoria, són bastant publicitats? 

Per això estic compromés, de fa anys, a col·laborar en la publicació de tota mena de papers fusterians. Aquest n’és el quart. La riquesa discursiva d’aquest escriptor suecà encara està per descobrir del tot. En aquest sentit no renuncie a preparar algunes antologies més, de caràcter temàtic, a fi que els lectors amb motivacions particulars tinguen la sort de tastar de prop un plat tan suculent com l’escriptura de Joan Fuster: per contingut i per riquesa expressiva. Quin benefici tan útil per a ensenyar-se llengua —la nostra, per descomptat— i ensinistrar-se a pensar aporten els papers fusterians.


- I creu que De viva veu. Entrevistes (1952-1992) ajudarà a difondre un poc més la figura de l’assagista suecà?

- ICR.- I tant! El present volum hi pot ajudar moltíssim. És una passada, que dirien els meus alumnes, assistir “virtualment” a tantes converses en què Fuster raonava en companyia sobre tot el diví i l’humà, més el segon que no el primer. Poder conéixer la seua evolució com a persona de lletra, com a ciutadà preocupat —aquesta inclinació acabà en apassionament— per les coses de la seua gent; tenir accés al procés de raonament en directe, a la resposta espontània davant de tanta mena de preguntes és un plaer afegit —si bé algunes entrevistes estan “elaborades”, la majoria són molt fidels a l’encontre original—. A més, la gran riquesa d’interpel·lacions —seixanta i tants interlocutors (en algun cas, l’entrevista era a tres bandes)— confereix al volum un valor polifònic que l’acosta a la simfonia.


- Hi va haver un període, entre el 1987 i 1991, en què Fuster no va concedir cap entrevista, ens pot desvelar algunes de les raons d’aquest aïllament? 

- ICR.- En primer lloc, matisar aquest no ben delimitat “silenci”; quan S. Enguix diu que Fuster “ha roto su silencio de ocho años, (La Vanguardia, 6-X-91), hem d’oposar-hi que, des del 1983, n’havia concedit altres abans. 

     Després, dir que aquest silenci pot tenir diferents lectures. Una, d’elemental: la dedicació a la Universitat. Fuster s’hi trobava ben complagut, ho podeu constatar al volum. 

     N’hi ha que ha volgut veure-hi un cert desencís respecte de la situació social i política, arran de les eleccions de 1982. Què podia passar pel cap d’un home que duia dedicats als seus els millors anys de la pròpia vida i es veia blanc d’atemptats que ningú tenia interés d’aclarir? Ja l’any 1982, en un article a La Vanguardia, «Confesión personal. El problema de escribir», manifesta que cada día escriu menys, i no per falta de ganes, sinó perquè creu que seria clamar en el desert; com si el seu públic se li haguera amagat, cosa per a ell molt descoratjadora. 

La més creïble de les possibles interpretacions, ens la donà ell mateix, en l’entrevista amb Pepe GOZALVEZ (22-IV-91): “Mi muerte ocurrió ya hace cuatro años, y ahora, en cierto modo, soy póstumo.” Més encara: “Cuando le abordaron sobre su decisión de ausentarse de los grandes diarios, Fuster dijo: «Hombre, es cierto que tengo una gran pereza, pero también hay una fatiga física acumulada. ¿Años de silencio? Bueno, en la prensa sí, pero no en la erudición. Estoy en un estudio sobre libros del Renacimiento, algo sobre Tirant para un coloquio internacional, y una cosa sobre la escultura de Alfaro. En fin, que no faltan papeles. Y las obras completas». 

      Toni Mollà, al seu Converses inacabades, també toca el tema. Fuster li confessa que s’ha vist obligat a escriure massa coses que, pel seu interés intel·lectual, no hauria escrit mai. I que ha fet el que ha cregut que havia de fer en cada moment. Així mateix, manifesta algun emprenyament perquè li publicaren una conversa que no havia autoritzat. I, finalment, que, si tornava a parlar, era una xamba. Que no sabia com se les havien arreglat entre els uns i els altres, però que hi havia accedit de nou. 

     No seria just silenciar, per altra banda, les hores i dies que el generós Fuster dedicava a orientar i llegir treballs d’investigació. Em consta, ell m’ho mostrava sovint, que dedicava bona cosa de temps a aquestes feines de caire acadèmic. Ell s’hi trobava. Jo mateix, aquests anys, preparava, amb la seua inestimable col·laboració, la meua fallida tesi doctoral sobre el seu model de llengua; me la féu abandonar tot dient-me que acabaria fent un estudi dels seus “correctors”. 


- Vostè és actualment professor de valencià, ens podria contar com s’introdueix les obres de Fuster a l’aula?

- ICR.- Ai, cada mestre... Jo, com que llegir Fuster és la primera faena de cada dia, el tinc sempre a la boca, i em consta que això fa el seu fet. A més, treballem textos de les antologies Ser Joan Fuster, Aforismes i Raons i paraules. Intente que hi descobrisquen l’agudesa del pensament de Fuster, la seua riquesa lingüística i literària, la seua encara proximitat a les nostres preocupacions. A banda, naturalment, de treballar-lo quan correspon segons els currículums.

   Mira, t’ho diré més clarament. Ara mateix, desembre, deu estar arribant a tots els centres educatius dels Països Catalans, el número extra que la revista didàctica Escola Catalana ha preparat a l’efecte. Hi trobarà, qui accepte la nostra invitació, l’oportunitat de veure com uns quants ensenyants duem a terme el que tu em preguntes. Hi ha propostes didàctiques per a Primària, ESO i Batxillerat; una d’específica sobre aforismes, i una altra sobre poesia. Ja veus que no només jo, sinó d’altres també creiem, i així ho practiquem, que dur Fuster a l’aula és un regal per als alumnes. Hi he posat, a més, la bibliografia didàctica que ja existeix i, pel que es veu, molts no coneixen. ¿Manca d’interés pel personatge? ¿Pur desconeixement? Aquest exemplar d’Escola Catalana pot omplir molts buits al respecte, i renovar ànims. 


- Com a professor, quina creu que ha de ser la perspectiva que cal ensenyar de Fuster als centres educatius? És a dir, quina vessant de l’autor suecà cal promoure per damunt de les altres: la política, la literària...

- ICR.- Si Fuster era variat i, per variat, ric, ¿qui som nosaltres per fer-ne reduccions interessades? El Fuster escriptor hi és inexcusable; el Fuster pensador —sobre sociologia, sobre història, sobre filosofia, sobre tota mena de problemes i situacions humans...— és un tresor massa valuós per ignorar-lo; el Fuster cívicament compromés? una necessitat per a aquesta nostra societat massa propensa a deixar-se ensibornar per les modes i poc donada a sotmetre a judici humà qualsevol aspecte; el Fuster aforismaire, un regal per a l’enteniment; el Fuster poeta... qui el taste, fàcilment hi tornarà. Sí, el tot Fuster cal promoure, perquè el tot Fuster és ric, i el tot Fuster és patrimoni nostre. A aquest enriquiment pot contribuir també De viva veu. Entrevistes, perquè hi trobem un Fuster no tant conegut, si bé ja, en part, ens l’havien aproximat Toni Mollà amb el seu Joan Fuster: Converses inacabades, i Júlia Blasco amb Joan Fuster: Converses filosòfiques.


- Creu que, a hores d’ara, les posicions fusterianes interessen als joves valencians?

- ICR.- La preocupació per una vida més d’acord amb el que és ens propi com a  humans crec que hi serà present sempre; pobres de nosaltres, si no. La preocupació pels assumptes del nostre País... crec que no tant. Ja duem uns quants anys de bany d’espanyolisme reduccionista, i això, amb la col·laboració més o menys conscient del professorat, ha comportat que els nostres joves miren més —alguns exclusivament!—la realitat espanyola i no la realitat social, cultural i històrica pròpiament valenciana. Es pot constatar que, d’uns anys ençà, amb la passada “popular”, els contactes efectius i les referències amb el nostre marc cultural català s’han esmorteït perillosament. L’escriptura fusteriana, la seua literatura d’idees, els és estranya per l’edat; bona ocasió, doncs, d’iniciar-los en la lectura d’escrits de pensament, i no reduir la seua educació literària als passatemps novel·lescos. Si els mestres no ho fem, ¿qui ho farà?

   Si em preguntes per les posicions així dites “polítiques”, crec que ells, situats en el temps que els és propi, han de posicionar-se tot partint de la seua realitat immediata, com va fer Fuster. Per descomptat que el raonament del Mestre de Sueca —cautelós, informat, crític, gens acomodatici— els pot ser de gran ajuda, ara que la seua font d’informació bàsica és la tele; aquell mitjà de comunicació, com el cinema, del qual ens advertia el nostre escriptor que propiciava la infantilització. 

   En tot cas, tant si els interessen o no —conscientment— les posicions fusterianes, difícil seria per a un mestre que es creguera el seu paper no mirar d’oferir-los el feix de valors i actituds educatius que Fuster engloba: mètode científic, referència al nostre marc nacional, antidogmatisme, capacitat de raonar i argumentar, vast bagatge interdisciplinar, defensa de la pluralitat cultural —tan urgent actualment— i bona cosa d’ironia per evitar l’autocomplaença.


- A Fuster, sempre li ha agradat ser reconegut per la seua vessant literària. Encara que resulta força necessària una certa teoria valencianista, un missatge ben construït i argumentat, igual que ho feia Fuster, no?

- ICR.- Cert. Ell es va construir, tot partint de reflexions, converses i lectures, el seu pensament “nacional”. I arribà a la conclusió que els valencians, si volem continuar existint com a poble, no teníem més eixida que el camí comú amb els nostres germans de Catalunya i Les Illes. I Fuster visqué aquesta realitat, si més no culturalment, amb el seu conegut apassionament cívic. Era aquesta l’única passió que ell es reconeixia: la passió pel seu poble. Ara bé, la vivència, així com la plasmació política d’aquesta convicció, ja són coses que cadascú s’ha de plantejar i planificar. N’hi ha que militen en un partit o altre, n’hi ha que creuen sentir-se obligats a col·laborar des de fora, però amb una acció cultural on caben tots. Vull dir, considere necessari un plantejament personal d’acció cívica, cultura inclosa, naturalment. Les concrecions polítiques... Ell mateix, un confés liberal d’esquerres, no s’adscrigué mai a una opció política concreta.


- Diuen que hi ha alternatives al pensament d'arrel fusteriana en el BLOC; en l'afirmació pot ser s'hi entreveu la dependència que, en certa manera, en tenim; què en pensa?
- ICR.- Crec que al BNV, com en altres organitzacions polítiques valencianes —i d’abast català— hi ha, òbviament, pensament de base fusteriana. Que ens podríem imaginar el País Valencià —o els Països Catalans— de la segona part del segle XX sense la seua figura i projecció social? De tota manera, si algun valencià opta per altres perspectives d’enfocament sociocultural o polític, ¿per què ha de sentir-se obligat a fer seguidisme de les idees fusterianes? Ell ja confessava que “nunca he pretendido tener razón ni en estos asuntos ni en ningún otro, esa gloriosa imbecilidad la dejo para los que se dedican profesionalmente a estar en posesión de la verdad”. Què vol dir això de tenir “dependència ideològica” de Fuster? Els ciutadans conscients —ell n‘era un bon exemplar— analitzen la realitat que els envolta amb criteris propis; que valga la pena tenir com a referència el pensament o l’anàlisi racional d’altres és cosa òbvia, no?. 


- No és perillosa aquesta lectura unívoca i poc crítica que fa alguna gent dels textos de Fuster? Certament sembla que van contra els fonaments de la seua obra, no creu?

- ICR.- Naturalment. Si alguna cosa defensà i practicà ell va ser la llibertat de pensament i l’enfocament crític de la realitat i de les idees, sobretot del “dogma oficial”. Una altra cosa és entestar-se a violentar el pensament fusterià fent-li dir el que ell no hi deia. Cal una acurada lectura per atrevir-se a dir que la meua interpretació coincideix amb la seua. 

   Si per lectura unívoca entens allò de “la primacia del Fuster polític”, la cosa encara seria més greu. Joan Fuster era un pensador complet, i opinava sobre política i —sobretot— sobre moltíssimes altres coses. Li preocupava veure’s identificat amb el parcial 15% de la seua escriptura. Ara bé, ¿qui ha estat autoritzat a eliminar de l’obra d’aquest ciutadà compromés vitalment amb el seu país tot allò que hi ha de contingut cívic i polític? De segur que ell no ho hauria consentit mai. I les hores —i converses— que dedicà a conéixer la nostra història i a mirar d’explicar-se-la i dir-nos-ho clar i català, ¿les suprimim pel nostre compte?

   Potser, algú ha univisionat Fuster. Per a massa lectors, el nostre escriptor és, per davant de tot —i, a voltes, exclusivament— l’autor del Nosaltres... I, és obvi, que ací no s’acaba Fuster. Ell mateix, en més d’una ocasió, ja se’n ressentia, i li ho manifestava a M. Roig: “Trobe que és bastant injusta la gent que ha preferit veure, en mi, un autor historicopolític, l’autor de Nosaltres, els valencians, o de papers similars, potser en detriment d’una actitud d’elaboració intel·lectual que jo faig i per la qual he sentit i sent una gran predilecció.” És clar que encara molts ens hem de rellegir tota la seua producció, abans de reduir-la a determinats temes i enfocaments. Milers d’articles —i moltes estones d’entrevista—, en unes quantes plataformes, ens mostren més d’un angle desconegut de la personalitat literària i humana del pensador de Sueca.


- Un dels nostres lectors, Jordi Puig Muñoz, ens ha enviat algunes de les preguntes que apareixen en aquesta entrevista, ja que es considera un “admirador d'aquest gran i senzill home”, quin missatge podria donar a tots aquells lectors aficionats a l’obra fusteriana i com els convidaria a llegir De viva veu. Entrevistes (1952-1992)?

- ICR.- Mira, sobre com llegir aquest volum d’entrevistes no gosaria donar receptes; però, ja que en són moltes i de variats temes i perspectives, que cadascú s’ho munte com millor li plaga; això sí, sense perdre de vista la lògica situació cronològica del document. Potser no hi fóra sobrer aquell consell que donava el Mestre per a millor pair els seus aforismes: «les acumulacions de “consells...” —preguntes i respostes en aquest cas— mai no podran ser “digeribles” a la manera d’una novel·la, un poema o una monografia...». La pròpia curiositat (tema, moment de la vida de Fuster, mitjà de publicació, periodista...) pot marcar-ne la ruta de lectura. Si bé, per a tenir una idea exacta de l’evolució del personatge i de les diverses mirades que s’hi han projectat, sembla recomanable una lectura cronològica, l’ordre en què apareixen les diverses converses en el nostre volum.

   Donar un missatge? Bé: sempre pagarà la pena escoltar a qui de segur té coses a dir, i més si són ben dites. Aquest és el cas d’un dels nostres millors pensadors dels últims temps: Joan Fuster.  Jo m’ho crec, ho practique i, conseqüentment, hi incite.  

 

=      =      =      =      =      =      =      =      =     =