divendres, 19 de febrer del 2021

MELEAGRE (Joan Borja. 1998. Ed. Mascarats Altea)

[ps. 29-31]

Fer-nos viure enmig del caos vital és una mala broma dels déus. Ni tan sols Meleagre, que compta amb tota la força dels mites i la complicitat secular de la mar, pot lliurar-se dels trastornque comporta el sacseig de viure. Tanmateix, l'instint, tan absurd com inexplicable, ens condemna a la supervivència. Els gens ens fan —misteri insondable de la naturalesa— d'una pasta soferta i resistent: ens adaptem als canvis i, contra pronòstic, reeixim a fer casa nova sobre les cendres de les etapes que s'han anat cremant. És, evidentment, un mecanisme d'autodefensa; l'alternativa fóra podrir-se d'enyorança i depressió cròniques, el suïcidi col·lectiu. Ara bé: aixòque ens permet continuar vivint, aquesta capacitat d'adaptació, tan animal, tan primigènia i tan imprescindible —l'oblit com un ventim suau que renova la pols— presenta també el risc de la hipertròfia.


Meleagre, amb els ulls blaus de mar i de coneixements, ha fondejat la seua minúscula vela blanca —la vida, els somnis— a Altea. I ell, que dels records ha de fer vida nova, constata el perill. L’oblit pot ser dolç, l'amnèsia és sempre amarga. I Meleagre pateix. Pateix perquè el seu poble és, cada dia més, terra erma per al record. Fantasiejar el futur, tan prenyat de reptes, no implica renunciar a la memòria. Més encara: sensememòria individual i col·lectiva— el futur resulta insípid, un regal inútil. Vivim i l’única penyora que en queda és el record. I a Meleagre li vénen ganes de cridar: "No renuncieu a la memòria! Preserveu-la! Preserveu-la!"


Tan bèstia és la metamorfosi del nostre món que sovint confonem la necessitat d'adaptació amb la renúncia al passat. Són massa les víctimes d'aquesta metamorfosi. Resulten patètics, per a Meleagre, els germans que enterren els orígens a canvi d'una butxaca plena. I això és cosa ben usual en el nostre temps. Meleagre no pot evitar un buit al cor quan veu que l’indígena mediterrani es frega les mans després que ha malbaratat l’orsagrat de la seua terra per uns miserables trossets d'espill rovellat i brut.


La confusió és gran en un temps tan agitat i convuls com el nostre. Avancem despentinats per l’espiral que ens porta a un nou món —el món de la utopia possible, els descobriments i l'oci. És el moment de reflexionar quina és l’Ítaca que busquem i, sobretot, com volem viure-la. L'Ítaca que la tècnica ens permet albirar justsobre la ratlla de l’horitzó ens proposa reptes sense precedents en la història de la humanitat. Ítaca! Sí, Ítaca! Un calfred ens hauria de recórrer l’espina: després de generacions i segles navegant de naufragi en naufragi, per fi la càlida aigua d'Ítaca, l’arena blanca. Meleagre, que en sap bona cosa de les riqueses d'Ítaca, no pot reprimir-lo, el calfred; ni pot tampoc evitar que la pell se li faça de gallina. Però pateix. Pateix perquè, al mig del vèrtex, negligim la mateixa mar que ha creat Ítaca, i oblidem que la mar és l'únic camí per a accedir-hi. Sense la mar —sense la terra, la natura, la història, les paraules—, l'Ítaca de la ciència serà un desert gris, vulgar, de cendra i sal. Meleagre sap que, sense la memòria —sense els arbres, les gavines, les passions, els somriures—, no solament llançarem a perdre Ítaca, sinó també això és més trist!— el viatge que hi porta. Desmenjats, beurem la llet freda de la indolència. I ens sorprendrà que els miserables trossets d'espill rovellat i brut que sostenim a la  ens retornen el rostre agrit i velde la misèria.