dissabte, 30 de juliol de 2022

Entrevista a un publicador d'entrevistes: Isidre Crespo

       ENTREVISTA AL FAEDOR del volum J.Fuster: De viva veu. Entrevistes.

Anna San Ruperto. diariparlem.com


- D’on li ve aquest interès divulgador per l’obra de Fuster?

- ICR.- Des que el vaig descobrir, allà pels vuitanta, sempre m’ha semblat d’una riquesa de pensament veritablement sublim: actitud franca, disponibilitat permanent, atreviment ideològic, agudesa mental, cautelós i crític, d’un bagatge cultural ampli, apassionat pel seu poble –el valencià- i d’un humanisme insubornable.


- Fuster va dir en una ocasió que “això de les entrevistes és per a artistes i toreros. Qui vulga saber què pensa un escriptor que es llegisca els seus llibres”. Què li va impulsar a treure un llibre d’entrevistes a Fuster si era tan tossut en aquest aspecte? 

- ICR.- Bé, possiblement desconfiara dels jocs de mans que fan alguns periodistes, tot posant als diaris allò que els sembla del que han oït. Fuster sempre s’ha mirat molt la claredat a l’hora de parlar, i la precisió del seu pensament. Temia les subjectivitats de les manipulacions periodístiques. Però, tot i això, en ell era superior la voluntat de conversar, de compartir paraules i raons amb qui fos, més si aquesta mena de diàleg podia contribuir a aclarir posicionaments o interpretacions. Enric Sòria ho diu molt exactament: “La conversa, la polèmica, és l’oli que li lubrica l'expressió.” Tal vegada calga precisar que, segons l’entrevistador i el mitjà representat, Fuster hi era més generós, tant en temps com en explicitacions. N’hi ha casos en què, al conversador de Sueca, se l’hi veu ben engrescat. D’altres, demana explícitament d’allargar la sessió.  


- Quin paper han jugat Vicent Olmos i Enric Sòria –editor i prologuista respectivament-  en l’elaboració i edició del llibre?

- ICR.- El Vicent n’és el promotor; vull dir, és qui m’oferí de preparar el volum. Un bon dia vam quedar —no ens coneixíem— a València i em transmeté el propòsit d’editar, a la seua Afers, una recopilació de les entrevistes fetes a Fuster. Jo, naturalment, hi vaig acceptar. No mai em negaria a facilitar l’encontre entre el Mestre i els seus happy few, aquells pocs i feliços lectors per a qui ell deia escriure. Jo ja en tenia arreplegades algunes. L’Enric, el prologuista, ha estat això, justament. Dona, hem tingut la sort de comptar amb la seua inigualable col·laboració, per la seua exquisida capacitat crítica i per haver estat un dels privilegiats entrevistadors de l’escriptor de Sueca; i, ara i ací, ens explica com li va anar en el seu cas; a més d’una acuradíssima visió del conjunt. 


- Fuster deia que qui volgués conèixer un escriptor el millor que podia fer es llegir-se la seua obra; creu vosté que les obres de Fuster han tingut el ressò que es mereixen?

- ICR.- Malauradament, no. Una ment tant privilegiada, una aportació cultural i social d’aquesta magnitud, és una llàstima que no siga coneguda per més paisans seus, aquells a qui ell volia inquietar i acomboiar per redreçar el País. I més llàstima encara que les autoritats de tota mena, a qui confiem l’administració dels nostres bens patrimonials, no hagen estat sensibles a aquest tresor. Massa condicionats estem pel que alguns consideren “políticament correcte”. Pobra, ella, la societat que ignora —pitjor encara: persegueix!— aquells intel·lectuals que sempre regalen noves perspectives sobre la vida dels humans. Quants escriptors d’altres latituds —inclosa la veïna ponent—, de molta menys categoria, són bastant publicitats? 

Per això estic compromés, de fa anys, a col·laborar en la publicació de tota mena de papers fusterians. Aquest n’és el quart. La riquesa discursiva d’aquest escriptor suecà encara està per descobrir del tot. En aquest sentit no renuncie a preparar algunes antologies més, de caràcter temàtic, a fi que els lectors amb motivacions particulars tinguen la sort de tastar de prop un plat tan suculent com l’escriptura de Joan Fuster: per contingut i per riquesa expressiva. Quin benefici tan útil per a ensenyar-se llengua —la nostra, per descomptat— i ensinistrar-se a pensar aporten els papers fusterians.


- I creu que De viva veu. Entrevistes (1952-1992) ajudarà a difondre un poc més la figura de l’assagista suecà?

- ICR.- I tant! El present volum hi pot ajudar moltíssim. És una passada, que dirien els meus alumnes, assistir “virtualment” a tantes converses en què Fuster raonava en companyia sobre tot el diví i l’humà, més el segon que no el primer. Poder conéixer la seua evolució com a persona de lletra, com a ciutadà preocupat —aquesta inclinació acabà en apassionament— per les coses de la seua gent; tenir accés al procés de raonament en directe, a la resposta espontània davant de tanta mena de preguntes és un plaer afegit —si bé algunes entrevistes estan “elaborades”, la majoria són molt fidels a l’encontre original—. A més, la gran riquesa d’interpel·lacions —seixanta i tants interlocutors (en algun cas, l’entrevista era a tres bandes)— confereix al volum un valor polifònic que l’acosta a la simfonia.


- Hi va haver un període, entre el 1987 i 1991, en què Fuster no va concedir cap entrevista, ens pot desvelar algunes de les raons d’aquest aïllament? 

- ICR.- En primer lloc, matisar aquest no ben delimitat “silenci”; quan S. Enguix diu que Fuster “ha roto su silencio de ocho años, (La Vanguardia, 6-X-91), hem d’oposar-hi que, des del 1983, n’havia concedit altres abans. 

     Després, dir que aquest silenci pot tenir diferents lectures. Una, d’elemental: la dedicació a la Universitat. Fuster s’hi trobava ben complagut, ho podeu constatar al volum. 

     N’hi ha que ha volgut veure-hi un cert desencís respecte de la situació social i política, arran de les eleccions de 1982. Què podia passar pel cap d’un home que duia dedicats als seus els millors anys de la pròpia vida i es veia blanc d’atemptats que ningú tenia interés d’aclarir? Ja l’any 1982, en un article a La Vanguardia, «Confesión personal. El problema de escribir», manifesta que cada día escriu menys, i no per falta de ganes, sinó perquè creu que seria clamar en el desert; com si el seu públic se li haguera amagat, cosa per a ell molt descoratjadora. 

La més creïble de les possibles interpretacions, ens la donà ell mateix, en l’entrevista amb Pepe GOZALVEZ (22-IV-91): “Mi muerte ocurrió ya hace cuatro años, y ahora, en cierto modo, soy póstumo.” Més encara: “Cuando le abordaron sobre su decisión de ausentarse de los grandes diarios, Fuster dijo: «Hombre, es cierto que tengo una gran pereza, pero también hay una fatiga física acumulada. ¿Años de silencio? Bueno, en la prensa sí, pero no en la erudición. Estoy en un estudio sobre libros del Renacimiento, algo sobre Tirant para un coloquio internacional, y una cosa sobre la escultura de Alfaro. En fin, que no faltan papeles. Y las obras completas». 

      Toni Mollà, al seu Converses inacabades, també toca el tema. Fuster li confessa que s’ha vist obligat a escriure massa coses que, pel seu interés intel·lectual, no hauria escrit mai. I que ha fet el que ha cregut que havia de fer en cada moment. Així mateix, manifesta algun emprenyament perquè li publicaren una conversa que no havia autoritzat. I, finalment, que, si tornava a parlar, era una xamba. Que no sabia com se les havien arreglat entre els uns i els altres, però que hi havia accedit de nou. 

     No seria just silenciar, per altra banda, les hores i dies que el generós Fuster dedicava a orientar i llegir treballs d’investigació. Em consta, ell m’ho mostrava sovint, que dedicava bona cosa de temps a aquestes feines de caire acadèmic. Ell s’hi trobava. Jo mateix, aquests anys, preparava, amb la seua inestimable col·laboració, la meua fallida tesi doctoral sobre el seu model de llengua; me la féu abandonar tot dient-me que acabaria fent un estudi dels seus “correctors”. 


- Vostè és actualment professor de valencià, ens podria contar com s’introdueix les obres de Fuster a l’aula?

- ICR.- Ai, cada mestre... Jo, com que llegir Fuster és la primera faena de cada dia, el tinc sempre a la boca, i em consta que això fa el seu fet. A més, treballem textos de les antologies Ser Joan Fuster, Aforismes i Raons i paraules. Intente que hi descobrisquen l’agudesa del pensament de Fuster, la seua riquesa lingüística i literària, la seua encara proximitat a les nostres preocupacions. A banda, naturalment, de treballar-lo quan correspon segons els currículums.

   Mira, t’ho diré més clarament. Ara mateix, desembre, deu estar arribant a tots els centres educatius dels Països Catalans, el número extra que la revista didàctica Escola Catalana ha preparat a l’efecte. Hi trobarà, qui accepte la nostra invitació, l’oportunitat de veure com uns quants ensenyants duem a terme el que tu em preguntes. Hi ha propostes didàctiques per a Primària, ESO i Batxillerat; una d’específica sobre aforismes, i una altra sobre poesia. Ja veus que no només jo, sinó d’altres també creiem, i així ho practiquem, que dur Fuster a l’aula és un regal per als alumnes. Hi he posat, a més, la bibliografia didàctica que ja existeix i, pel que es veu, molts no coneixen. ¿Manca d’interés pel personatge? ¿Pur desconeixement? Aquest exemplar d’Escola Catalana pot omplir molts buits al respecte, i renovar ànims. 


- Com a professor, quina creu que ha de ser la perspectiva que cal ensenyar de Fuster als centres educatius? És a dir, quina vessant de l’autor suecà cal promoure per damunt de les altres: la política, la literària...

- ICR.- Si Fuster era variat i, per variat, ric, ¿qui som nosaltres per fer-ne reduccions interessades? El Fuster escriptor hi és inexcusable; el Fuster pensador —sobre sociologia, sobre història, sobre filosofia, sobre tota mena de problemes i situacions humans...— és un tresor massa valuós per ignorar-lo; el Fuster cívicament compromés? una necessitat per a aquesta nostra societat massa propensa a deixar-se ensibornar per les modes i poc donada a sotmetre a judici humà qualsevol aspecte; el Fuster aforismaire, un regal per a l’enteniment; el Fuster poeta... qui el taste, fàcilment hi tornarà. Sí, el tot Fuster cal promoure, perquè el tot Fuster és ric, i el tot Fuster és patrimoni nostre. A aquest enriquiment pot contribuir també De viva veu. Entrevistes, perquè hi trobem un Fuster no tant conegut, si bé ja, en part, ens l’havien aproximat Toni Mollà amb el seu Joan Fuster: Converses inacabades, i Júlia Blasco amb Joan Fuster: Converses filosòfiques.


- Creu que, a hores d’ara, les posicions fusterianes interessen als joves valencians?

- ICR.- La preocupació per una vida més d’acord amb el que és ens propi com a  humans crec que hi serà present sempre; pobres de nosaltres, si no. La preocupació pels assumptes del nostre País... crec que no tant. Ja duem uns quants anys de bany d’espanyolisme reduccionista, i això, amb la col·laboració més o menys conscient del professorat, ha comportat que els nostres joves miren més —alguns exclusivament!—la realitat espanyola i no la realitat social, cultural i històrica pròpiament valenciana. Es pot constatar que, d’uns anys ençà, amb la passada “popular”, els contactes efectius i les referències amb el nostre marc cultural català s’han esmorteït perillosament. L’escriptura fusteriana, la seua literatura d’idees, els és estranya per l’edat; bona ocasió, doncs, d’iniciar-los en la lectura d’escrits de pensament, i no reduir la seua educació literària als passatemps novel·lescos. Si els mestres no ho fem, ¿qui ho farà?

   Si em preguntes per les posicions així dites “polítiques”, crec que ells, situats en el temps que els és propi, han de posicionar-se tot partint de la seua realitat immediata, com va fer Fuster. Per descomptat que el raonament del Mestre de Sueca —cautelós, informat, crític, gens acomodatici— els pot ser de gran ajuda, ara que la seua font d’informació bàsica és la tele; aquell mitjà de comunicació, com el cinema, del qual ens advertia el nostre escriptor que propiciava la infantilització. 

   En tot cas, tant si els interessen o no —conscientment— les posicions fusterianes, difícil seria per a un mestre que es creguera el seu paper no mirar d’oferir-los el feix de valors i actituds educatius que Fuster engloba: mètode científic, referència al nostre marc nacional, antidogmatisme, capacitat de raonar i argumentar, vast bagatge interdisciplinar, defensa de la pluralitat cultural —tan urgent actualment— i bona cosa d’ironia per evitar l’autocomplaença.


- A Fuster, sempre li ha agradat ser reconegut per la seua vessant literària. Encara que resulta força necessària una certa teoria valencianista, un missatge ben construït i argumentat, igual que ho feia Fuster, no?

- ICR.- Cert. Ell es va construir, tot partint de reflexions, converses i lectures, el seu pensament “nacional”. I arribà a la conclusió que els valencians, si volem continuar existint com a poble, no teníem més eixida que el camí comú amb els nostres germans de Catalunya i Les Illes. I Fuster visqué aquesta realitat, si més no culturalment, amb el seu conegut apassionament cívic. Era aquesta l’única passió que ell es reconeixia: la passió pel seu poble. Ara bé, la vivència, així com la plasmació política d’aquesta convicció, ja són coses que cadascú s’ha de plantejar i planificar. N’hi ha que militen en un partit o altre, n’hi ha que creuen sentir-se obligats a col·laborar des de fora, però amb una acció cultural on caben tots. Vull dir, considere necessari un plantejament personal d’acció cívica, cultura inclosa, naturalment. Les concrecions polítiques... Ell mateix, un confés liberal d’esquerres, no s’adscrigué mai a una opció política concreta.


- Diuen que hi ha alternatives al pensament d'arrel fusteriana en el BLOC; en l'afirmació pot ser s'hi entreveu la dependència que, en certa manera, en tenim; què en pensa?
- ICR.- Crec que al BNV, com en altres organitzacions polítiques valencianes —i d’abast català— hi ha, òbviament, pensament de base fusteriana. Que ens podríem imaginar el País Valencià —o els Països Catalans— de la segona part del segle XX sense la seua figura i projecció social? De tota manera, si algun valencià opta per altres perspectives d’enfocament sociocultural o polític, ¿per què ha de sentir-se obligat a fer seguidisme de les idees fusterianes? Ell ja confessava que “nunca he pretendido tener razón ni en estos asuntos ni en ningún otro, esa gloriosa imbecilidad la dejo para los que se dedican profesionalmente a estar en posesión de la verdad”. Què vol dir això de tenir “dependència ideològica” de Fuster? Els ciutadans conscients —ell n‘era un bon exemplar— analitzen la realitat que els envolta amb criteris propis; que valga la pena tenir com a referència el pensament o l’anàlisi racional d’altres és cosa òbvia, no?. 


- No és perillosa aquesta lectura unívoca i poc crítica que fa alguna gent dels textos de Fuster? Certament sembla que van contra els fonaments de la seua obra, no creu?

- ICR.- Naturalment. Si alguna cosa defensà i practicà ell va ser la llibertat de pensament i l’enfocament crític de la realitat i de les idees, sobretot del “dogma oficial”. Una altra cosa és entestar-se a violentar el pensament fusterià fent-li dir el que ell no hi deia. Cal una acurada lectura per atrevir-se a dir que la meua interpretació coincideix amb la seua. 

   Si per lectura unívoca entens allò de “la primacia del Fuster polític”, la cosa encara seria més greu. Joan Fuster era un pensador complet, i opinava sobre política i —sobretot— sobre moltíssimes altres coses. Li preocupava veure’s identificat amb el parcial 15% de la seua escriptura. Ara bé, ¿qui ha estat autoritzat a eliminar de l’obra d’aquest ciutadà compromés vitalment amb el seu país tot allò que hi ha de contingut cívic i polític? De segur que ell no ho hauria consentit mai. I les hores —i converses— que dedicà a conéixer la nostra història i a mirar d’explicar-se-la i dir-nos-ho clar i català, ¿les suprimim pel nostre compte?

   Potser, algú ha univisionat Fuster. Per a massa lectors, el nostre escriptor és, per davant de tot —i, a voltes, exclusivament— l’autor del Nosaltres... I, és obvi, que ací no s’acaba Fuster. Ell mateix, en més d’una ocasió, ja se’n ressentia, i li ho manifestava a M. Roig: “Trobe que és bastant injusta la gent que ha preferit veure, en mi, un autor historicopolític, l’autor de Nosaltres, els valencians, o de papers similars, potser en detriment d’una actitud d’elaboració intel·lectual que jo faig i per la qual he sentit i sent una gran predilecció.” És clar que encara molts ens hem de rellegir tota la seua producció, abans de reduir-la a determinats temes i enfocaments. Milers d’articles —i moltes estones d’entrevista—, en unes quantes plataformes, ens mostren més d’un angle desconegut de la personalitat literària i humana del pensador de Sueca.


- Un dels nostres lectors, Jordi Puig Muñoz, ens ha enviat algunes de les preguntes que apareixen en aquesta entrevista, ja que es considera un “admirador d'aquest gran i senzill home”, quin missatge podria donar a tots aquells lectors aficionats a l’obra fusteriana i com els convidaria a llegir De viva veu. Entrevistes (1952-1992)?

- ICR.- Mira, sobre com llegir aquest volum d’entrevistes no gosaria donar receptes; però, ja que en són moltes i de variats temes i perspectives, que cadascú s’ho munte com millor li plaga; això sí, sense perdre de vista la lògica situació cronològica del document. Potser no hi fóra sobrer aquell consell que donava el Mestre per a millor pair els seus aforismes: «les acumulacions de “consells...” —preguntes i respostes en aquest cas— mai no podran ser “digeribles” a la manera d’una novel·la, un poema o una monografia...». La pròpia curiositat (tema, moment de la vida de Fuster, mitjà de publicació, periodista...) pot marcar-ne la ruta de lectura. Si bé, per a tenir una idea exacta de l’evolució del personatge i de les diverses mirades que s’hi han projectat, sembla recomanable una lectura cronològica, l’ordre en què apareixen les diverses converses en el nostre volum.

   Donar un missatge? Bé: sempre pagarà la pena escoltar a qui de segur té coses a dir, i més si són ben dites. Aquest és el cas d’un dels nostres millors pensadors dels últims temps: Joan Fuster.  Jo m’ho crec, ho practique i, conseqüentment, hi incite.  

 

=      =      =      =      =      =      =      =      =     =



dilluns, 8 de març de 2021

                                   Nota sobre el feminismo

              El feminismo aún se queda corto en sus exigencias, hoy por hoy

 

Empecemos por una verificación previa: una mujer no es un hombre. No quiero hacer juegos de palabras —y aunque lo que voy a decir parezca ridículo—, pero una mujer es "mujer" en tanto que no es hombre, y, viceversa, un hombre es "hombre" en tanto que no es mujer. Y no hay término medio, biológicamente hablando. Los "estados intersexuales" de que hablaba el cándido doctor Marañón, y la charlatanería psicoanalítica sobre el tema, sólo alcanzan a explicar, si a tanto llegan, determinados comportamientos eróticos: sea cuestión de hormonas, sea cuestión de complejos, la homosexualidad, por ejemplo, no altera el planteamiento. El homosexual masculino, no por serlo deja de ser un "varón", incluso si se trata de un afeminado, y la homosexual femenina sigue siendo una "hembra" de todas todas, sin descartar a las viragos. Una "mujer" es una "mujer". La sociedad en que vivimos, y desde hace siglos, es, a unos determinados niveles, quizá decisivos, una sociedad "masculina". En ella, el sitio de la "mujer" es secundario.

La protesta feminista, actual, no sólo es lógica sino inevitable y urgente. Más todavía: es necesaria desde el punto de vista "masculino". Las discriminaciones jurídicas, las éticas, las políticas, vienen de lejos: del derecho romano, de la tradición judeocristrana, de Mahoma, y de mucho antes que todo eso. Ha llegado el momento de suprimirlas. La tendencia general, de momento, se limita a atenuarlas. Entre otras razones, porque un igualitarismo de sexos, aunque fuese reconocido por los códigos —y no lo es—, no terminaría por arreglar las cosas. Los prejuicios pesan más que las leyes. La batalla a librar, por las feministas, y por los "hombres" que reconocen los "derechos de la mujer", tiene todas las de ganar. Que las mujeres sean ministros, magistrados, catedráticos, notarios, campeonas olímpicas, literatas prodigiosas, genios del laboratorio, y cosas así, ya no es insólito: no digo que sea frecuente, desde luego. El papel subordinado de la mujer como mano de obra campesina arranca del paleolítico, y luego, se ha sumado la mujer-artesana, y la mujer-proletaria, y la antigua y tradicional mujer-criada.

Y eso continúa. Más la llamada mujer-objeto. Más... Todas las quejas de las feministas son claras e irrefutables. Quien aventuró la fórmula de que la mujer es el proletario del hombre no anduvo equivocado. En principio, al menos. Porque de todo esto tendríamos mucho que hablar. Un desvergonzado sainetista griego —de la "antiguedad"—, Aristófanes, ya puso el dedo en la llaga Su comedia Lysistrata contempla la eventualidad de una huelga de vulvas, y las mujeres se imponen a los hombres. Las nociones de "patriarcalismo" y de "matriarcalismo" que emplean los antropólogos no son fáciles de precisar sobre el terreno. El "machismo" multisecular ¿fue tan "machismo" como sus "machos" han dado a entender? ¿Quién mandaba en casa? Y de casa al municipio, y del municipio al Estado... ¿No fue dicho que la monarquía absoluta del Rey Sol fue un absolutismo mitigado por las queridas del monarca? Las mujeres han protagonizado la historia tanto como los hombres, a nivel decisivo de poderes. La nariz de Cleopatra, gracias a Pascal[1], si no me equivoco, es una referencia graciosa.

No quiero entrar ni salir ahora en la historia-anécdota. Y no la desdeño. De todos modos, pienso que la "lucha de clases" tampoco agota la explicación. Soy de los que creen que la lucha de clases es el motor de la vida colectiva Con reservas, sin embargo. Las mujeres ¿son una "clase"? Las feministas se ven a sí mismas como "clase" o algo parecido. Son algo distinto: son mujeres. Y como tales, pueden y deben enfrentarse al predominio de los hombres. Las mujeres han "mandado" de trasmano y a su modo, con la estrategia de Lysistrata o con otras. Bien mirado, ellas son las que han mandado siempre. Pero a través de los hombres. El feminismo se estabiliza cuando la mujer, para afirmarse, prescinde del mando, del amante o del hijo. O sea: en vez de ser la mujer del hombre que ocupa el cargo, ocupa ella el cargo. Pocas son todavía las mujeres que "mandan" como mandan los "hombres"... 

Poco a poco, ese feminismo se impondrá. Desde siempre hubo "reinas". Eso es una inflexión dinástica, a veces importante. Pero ahora ya hay ministras, presidentas de consejos de ministros, directoras generales, magistradas, diputadas, alcaldesas... Me pregunto si estas nivelaciones hombre-mujer —o varón-hembra— son lo que tendrían que ser. Y no lo creo. Precisamente porque una mujer no es hombre. Son confecciones biológicamente diversas. Por más que pugnen las feministas no dejarán de ser mujeres, sujetas a la menstruación, expuestas al embarazo, destinadas a parir. El varón, en todo ello, juega un papel menos complicado. Y no porque lo quiera: es el suyo. Cualquier varón, por el solo hecho de serlo, domina a la hembra: a rango humano, por lo menos. A rango humano civilizado, si se me permite la precisión.

El feminismo aún se queda corto en sus exigencias, hoy por hoy. Pero tiene un tope: el de la estructura del cuerpo y de su función de cara a la reproducción y a la perduración de la especie. Personalmente, opino que no conviene que la especie se multiplique. Pero las señoras están para eso: para ser fecundadas. ¿O no? De ellas depende. Una hembra humana fecundada y dispuesta a dar a luz ¿puede ser todavía feminista? Tendrá un crío, y de mujer se convertirá en madre, que es otra "categoría". Me temo que las feministas actuales no han reflexionado bastante sobre su condición femenina".

La "condición femenina" no es una figura social, como lo es el aristócrata, el burgués o el proletario. Es una entidad específica dentro de la especie. El "feminismo" posible ha de partir de esta obviedad. La "mujer" no es "hombre" y ha de pagar por no serlo. Establecida una utópica "igualdad de sexos", sería mentira. Digo yo, y mientras no me demuestren lo contrario.

Joan FusterJano, nº 417. Barcelona, 4-IV-1980



[1] La idea del cèlebre "nas de Cleopatra" per a il·lustrar la transcendència històrica que factors concrets i atzarosos poden arribar a tenir, Fuster el manlleva d'una famosa frase de Pascal —el qual assegurava que si Cleopatra haguera tingut el nas una mica més llarg o una mica més curt, el destí del món hauria estat un altre—; els atributs nasals de l'egípcia no solament apareixen referenciats en Diccionari per a ociosos,  26-27) i en Diari 1952/1960, 231, sinó també en altres articles. [Joan Borja. “La prosa d'idees de Joan Fuster: de l’article periodístic al volum d'assaig”, dins Memòria i Literatura. La construcció del subjecte femení. Periodisme i autobiografia. Ed. Denes, Alacant/València; pàgs. 245-256.] (ICR)

divendres, 19 de febrer de 2021

MELEAGRE (Joan Borja. 1998. Ed. Mascarats Altea)

[ps. 29-31]

Fer-nos viure enmig del caos vital és una mala broma dels déus. Ni tan sols Meleagre, que compta amb tota la força dels mites i la complicitat secular de la mar, pot lliurar-se dels trastornque comporta el sacseig de viure. Tanmateix, l'instint, tan absurd com inexplicable, ens condemna a la supervivència. Els gens ens fan —misteri insondable de la naturalesa— d'una pasta soferta i resistent: ens adaptem als canvis i, contra pronòstic, reeixim a fer casa nova sobre les cendres de les etapes que s'han anat cremant. És, evidentment, un mecanisme d'autodefensa; l'alternativa fóra podrir-se d'enyorança i depressió cròniques, el suïcidi col·lectiu. Ara bé: aixòque ens permet continuar vivint, aquesta capacitat d'adaptació, tan animal, tan primigènia i tan imprescindible —l'oblit com un ventim suau que renova la pols— presenta també el risc de la hipertròfia.


Meleagre, amb els ulls blaus de mar i de coneixements, ha fondejat la seua minúscula vela blanca —la vida, els somnis— a Altea. I ell, que dels records ha de fer vida nova, constata el perill. L’oblit pot ser dolç, l'amnèsia és sempre amarga. I Meleagre pateix. Pateix perquè el seu poble és, cada dia més, terra erma per al record. Fantasiejar el futur, tan prenyat de reptes, no implica renunciar a la memòria. Més encara: sensememòria individual i col·lectiva— el futur resulta insípid, un regal inútil. Vivim i l’única penyora que en queda és el record. I a Meleagre li vénen ganes de cridar: "No renuncieu a la memòria! Preserveu-la! Preserveu-la!"


Tan bèstia és la metamorfosi del nostre món que sovint confonem la necessitat d'adaptació amb la renúncia al passat. Són massa les víctimes d'aquesta metamorfosi. Resulten patètics, per a Meleagre, els germans que enterren els orígens a canvi d'una butxaca plena. I això és cosa ben usual en el nostre temps. Meleagre no pot evitar un buit al cor quan veu que l’indígena mediterrani es frega les mans després que ha malbaratat l’orsagrat de la seua terra per uns miserables trossets d'espill rovellat i brut.


La confusió és gran en un temps tan agitat i convuls com el nostre. Avancem despentinats per l’espiral que ens porta a un nou món —el món de la utopia possible, els descobriments i l'oci. És el moment de reflexionar quina és l’Ítaca que busquem i, sobretot, com volem viure-la. L'Ítaca que la tècnica ens permet albirar justsobre la ratlla de l’horitzó ens proposa reptes sense precedents en la història de la humanitat. Ítaca! Sí, Ítaca! Un calfred ens hauria de recórrer l’espina: després de generacions i segles navegant de naufragi en naufragi, per fi la càlida aigua d'Ítaca, l’arena blanca. Meleagre, que en sap bona cosa de les riqueses d'Ítaca, no pot reprimir-lo, el calfred; ni pot tampoc evitar que la pell se li faça de gallina. Però pateix. Pateix perquè, al mig del vèrtex, negligim la mateixa mar que ha creat Ítaca, i oblidem que la mar és l'únic camí per a accedir-hi. Sense la mar —sense la terra, la natura, la història, les paraules—, l'Ítaca de la ciència serà un desert gris, vulgar, de cendra i sal. Meleagre sap que, sense la memòria —sense els arbres, les gavines, les passions, els somriures—, no solament llançarem a perdre Ítaca, sinó també això és més trist!— el viatge que hi porta. Desmenjats, beurem la llet freda de la indolència. I ens sorprendrà que els miserables trossets d'espill rovellat i brut que sostenim a la  ens retornen el rostre agrit i velde la misèria.

dijous, 31 de desembre de 2020

MITE I ESCRIPTURA EN MATÈRIA DE BRETANYA

DE CARMELINA SÁNCHEZ-CUTILLAS


Quan el 1976, tot just mort el dictador, surt de les premses de l'editorial Tres i Quatre Matèria de Bretanyael país semblava desemperesir-se, com qui ha estat dormint, entre el somni i el malson, i de sobte se sent sacsejat i retornat abruptament a la llum del dia, i encara no s’ho creu per molt que ho hagués desitjat durant la llarga nit, li cal activar, ara de debò, la circulació de les venes a fi de poder engegar la marxa amb unes fibres musculars encara anquilosades però que ara són invitades a mobilitzar-se.

Se sentia ja a tocar de mans el moment en què la llengua pròpia del país podia desplegar les seues possibilitats en el campde la normalització sociolingüística, en el de l’educació, en el desenvolupament editorial i la creació lliure, sense la vigilància de la madrastra censura, castradora de textos i dels escriptors i escriptores que n’assumien la indefugibilitat i n’internalitzaven l'amenaça. I sobretot, sonava l’hora d’estudiar per a aprovar aquella assignatura pendent que Fusterhavia designat com «la carència singular» de la literatura valenciana del segle xx: la producció novel dística.

Em ve al cap ara una obreta de teatre espanyol que assolí pocs anys més tard un cert èxit als escenaris, Las hermanas de Buffalo Bill, de Manuel Martínez Mediero. Es tractava d’una faula —gairebé una al·legoria— sobre al que es va denominar Transició. L’argument anava així, si fa no fa: mort Buffalo, el mascle dominant i controlador, les seues duesgermanes, que havien viscut llargs anys recloses a casa sota la fèrula de l’estrafolari heroi de l’Oest, s’atreveixen a segrestar un llanterner que entra desprevingudament a la casa per reparar algun desperfecte i el forcen sexualment amb el propòsit d’assaciar la seua covada fam d’home. Pero vet ací que, una vegada consumada la malifeta, el fantasma del germà —un autèntic Gran Germà que elles han assumit ben endins- les obsedeix en la seua ment i les fueteja amb rampells de culpabilitat. lilis ací la faula teatral.

Certament, el despertar de la novel·la catalana al País Valencià va ser un lent procés de tempteigs. No era només una qüestió de pors o de prudències que l'hàbit de l’autocensura incentivava. Sense activar les funcions —el des- plegament de l’activitat editorial, d’un public suficient i de la perícia creativa dels escriptors—, l’òrgan no es desenvoluparia, perquèja se sap que una cosa genera l’altra. Les provatures inicials havien de ser mesurades, poc arriscades políticament —nohavia arribat el moment de novel·lar la guerra i la postguerra, com farien poc més tard Gonçal Castelló i Enric Valor, segons acabem de veure en el capítol anterior. Havien de ser obres breus, nouvelles o reculls de contes o d’escenes, unes histories amables i assimilables per uns lectors novells. Calia crear uns hàbits de lectura literària, entre el jovent i entre un public adult que havia d’incorporar-se a la lectura en català. Era una temptació el recurs a les arrels —l’evocació del món idíl·lic i rural on els havien viscut aquells infants que havien estat anys arrere els mateixos autors. Els cucs de seda de J. F. Mira o la novel-la breu que ara ens ocupa, en són bona mostra. La recuperació de la historia com a arrel col-lectiva vindria un poc més tard, de la  de Lozano, de Cremades Arlandis... També arribaria més tard la professionalització dels escriptors, més o menys precària al principi, en funció de les dimensions del mercat. Això seria ja una nova frontera. Pero tomem al principi.

Si confrontem ara el cas de Mira amb el de Carmelina, pel que fa a les obretes citades d’ambdós autors, trobem un paral·lelisme notable. Certament Mira havia publicat també la novel·la El bou de foc, però això és una historia matisadament diferent que ara no he de tractar. En tot cas, Els cues de seda ve com anell al dit per a il·lustrar-ne la diferencia entre els camins paral·lels. En efecte, Mira, home professor, va desenvolupar la seua vocació d’animal literari en un programa opulent de productivitat intel·lectual literària. Com a novel·lista, els temes que va anar tocant responen a un ventall heterogeni de ficcions: El desig dels diesEls treballs perdutsEl professor d'històriaBorja Papa... En canvi, Carmelina va ser dona d’una sola novel·la i no va poder o no va voler passar de la fase inicial de recuperació de la memòria biogràfica i del paisatge enyorat. Les limitacions de la condició femenina en aquells anys? Potser. Maria Beneyto, Maria Ibars o Beatriu Civera són poca cosa com a excepcions femenines en un panorama literari de postguerra escàs i monopolísticament masculí. Tampoc les dècades posteriors als setanta van ser molt generoses amb les dones escriptores, més enllà de casos notables però de producció limitada i irregular, reduïda en bona mesura a la poesiacom la mateixa Carmelina si exceptuem Matèria de Bretanya: Fina Cardona, Isabel Robles, Anna Montero, Encarna Sant Celoni, i ara, això sí, les promocions aparegudes a partir de la dècada dels noranta. Pero aquesta interessantíssima aportació femenina no és comparable —parle ara del pes socioliterari— a la projecció de la Capmany, la Rodoreda, la Roig, la Marçal, la Barbal o, si mirem cap a les Illes, casos com el d’una Maria Antònia Oliver. Carmelina, sens dubte, va nàixer a la literatura en un altre context, amb possibilitats més esquifides, tant per a la dona com per a les vies de professionalització literària.

D’altra banda, la crítica —la crítica raquítica que es podia desplegar en aquell moment al panorama valencià— va callar sobre l’obra. Des de Barcelona, la novel·leta degué semblar una provatura incipient que no s’ajustava ni als camins fressats per la novel·la realista ni l’experimentalisme de moda en l'època. De fet, quan Adolf Piquer i jo vam buscar comentaris sobre Robra per incloure’ls en Vint anys de novel-la catalana al País Valencià, el 1992, no hi vam saber trobar textos aprofitables per a l’antologia crítica. Tot plegat, per uns motius o per uns altres, el cas és que Carmelina no va reincidir en el genere. Pero ens va deixar aquesta petita joia que ara vull comentar. Començant per la coberta, bendissenyada a partir d’una fotografia en to sèpia de dues figures infantils femenines dels anys trenta. L’edició de Tres i Quatre era sens dubte acurada i l’autora no va voler modificar-la —ni formalment ni en el seu contingut— en edicions posteriors. Fins tot quan, ja entrats els anys vuitanta, se li va oferir transvasar l’obra a la col·lecció “L’Estel”, que jo dirigia personalment, va refusar l’oferiment, malgrat els avantatges que la iniciativa tenia quant a difusió comercial entre el public de l’ensenyament mitjà.

Però anem ara al començ, el bell incipit on l’autora estableix el seu pacte narratiu amb els lectors. Perquè, al capdavall, l’inici d’una novel·la sol ser com el primer encontre d’una parella, quan els dos són perspicaços: un flaix d’atracció inconfessable o una promesa tàcita d'indiferència insuperable. Si ambdós són sensibles a l’esdeveniment de la trobada, aquest inici marcarà a foc tota la resta, que en aquest primer contacte es troba larvada. Us invite a contemplar-ho amb delectança:


He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats, i comence a participar activament en aquest joc de remembrança. Tanmateix, voldria ignorar que els anys morts són irrepetibles,

perquè una força sense fronteres m'empenta cor endins un tresor de permanències

inalterables.


La narradora protagonista s’autopresenta així davant els seus lectors, justifica el seu acte d’escriptura confessa que un poder híbrid de memòria autobiogràfica i transfiguració en la ficció la xuclen com un esvoranc negre. I continua:


Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius encara en la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present l'absència. I si evoque aquell temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-ho, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre els fulls blancs.


Vet ací la sessió d’espiritisme literari de l’escriptura, davant el repte que representa el full en blanc com a taula de salvació de la memòria. Un exorcisme contra l’oblit. Pero alerta: la narradora és conscient que el procés de l’escriptura, inaturable, constitueix també un compromís amb la literatura, que reelaborarà l'experiència viscuda situant-la en el marc d’uns altresparàmetres, ara de tipus artistic.

Aquest viatge als orígens personals és un recurs ben freqüent en la narrativa de tots els temps. Sovint funciona com a legitimació d’una peripècia vital que hi és relatada amb l’esperança de conferir-li un sentit davant el mateix narrador o davant algun destinatari de ficció. Lázaro de Tormes, adult, practica aquesta mirada retrospectiva i alça una acta interessada en forma epistolar a fi de justificar davant alguna autoritat (“vuesa merced”) una biografia moralment dubtosa i, segons es dedueix, qüestionada per algú. 

El cas de la narradora de Matèria de Bretanya és diferent per molts motius. Així, per exemple, la historia té poc de recorregut temporal, escasses transformacions. En tot cas, no dibuixa una trajectòria completa fins al present de l’acte de narrar, sinó que es deté en un estadi encara allunyat. Carmelina no ens deixa veure la circumstància des de la qual la narradora estableix la talaia del relat. Ara bé, l’afany incontenible per recuperar aquells anys il·luminats per la figura del iaio i del poble en l’harmonia de la llengua primigènia pot llegir-se com a insinuació d’alguna mena de buidor en quès’instal·la el present. Hi ha, per això, un impuls incontenible que la mena a tendir un pont cap al passat a través de l’evocació. D’aquesta manera busca en la xiqueta que fou un tret essencial i poc conscient de la seua personalitat adulta.

D’altra banda, els fets esdevinguts es veuen contínuament des de la perspectiva de la narradora protagonista en l'època de la seua infantesa. Aquesta és, per dir-ho en termes narratològics, la focalització de la història. Pero, a més de veure’s el món des dels ulls de la xiqueta, la veu que verbalitza el relat, sense deixar de ser la de la narradora adulta —no es tracta de cap diari íntim de la nena recuperat posteriorment—, es contagia de la manera de dir de la protagonista en els anys dels fets. Dit de manera dràstica: s’infantilitza. Si haguéssem de caracteritzar l’escriptura del relat, caldria assenyalar tres marques distintives evidents: la femineïtat, el to infantil i l’estil conversacional o col·loquial. Els tres factors interactuen i configuren així la cam mateixa de l’escriptura de l’obra.

En primer lloc, la mirada que domina la novel·la és una mirada indiscutiblement femenina, no sols pel genere de la narradora-protagonista —i de l’autora, és clar— sinó perquè tot el discurs està concebut des d’una sensibilitat pròpia de la dona. Aquestes coses, en la literatura de dones que es proposa no mimetitzar la paraula literària patriarcal, es poden detectar a partir de details aparentment insignificants però ben indicatius. Per exemple, recorde ara un conte de la Rodoreda on la narradora és una empleada domèstica externa, com tants personatges subalterns on l’autora catalana posava tota la seua capacitat d’observació i d’empatia, que fa observacions sobre el costum de l’ama de deixar-li l’escurada per fer, quan sabia que la criada aniria l'endemà. O la mainadera que, en el seu col·loqui-monòleg amb la nena petita, de casa bona, deixa inscrita la seua curiositat per les senyores visitants i el seu sentiment de protesta social larvada. Hi ha coses que només es poden sentir i transmetre si la veu naix d’un cos de dona, des d’una femineïtat radicalment assumida. No tinc constància fefaent que la Rodoreda fos una de les referències de la genealogia literària de Carmelina, però no m’estranyaria gens ni miqueta. Siga com siga, en algun lloc degué anar a buscar al que s’anomenen mares literàriesreferents models amb ajut dels quals trencar la inèrcia de la tradició patriarcal en la novel la. En l'àmbitvalencià ho tenia difícil, l’escriptora d’Altea. Pero, a fi de comptes, va eixir-se amb la seua, i la novel·la està amarada d’observacions i captacions que naixen d’una sensibilitat clarament femenina. D’una dona transvestida narrativament coma xiqueta.

En efecte, el candor i la ingenuïtat de la infantesa són presents pertot arreu i acoloreixen el relat, fins i tot quan, en la darrera etapa, hi fan aparició algunes menudes picardies que delaten l’arribada de la pubertat. Com ara quan s’explica que l’arribada dels homes al poble després d’una absència llarga, les alcoves es tancaven d’hora i bategaven amb un silenci dens.

Pel que fa a aquest to infantil que adopta el discurs, els seus efectes són indissociables de l’altre tret adds assenyalat, el conversacionalisme. Dit amb més precisió: una col·loquialitat infantil. Voldria ara il·lustrar-ho, aixòamb l’explicitació de les estratègies que s’empren en el text en aquest sentit. Un primer ingredient és la sintaxi poc travada, paratàctica, rica en coordinacions i escassa en connectors subordinants:


Els meus parents vivien part de dalt del poble, i nosaltres pujàvem les costeres corrent i ma mare les pujava caminant a poc a poc i deturant-se per a alenar. I totes les dones la saludaven i en acabant li preguntaven: Senyoreta, avui són d’ací dalt?


Un altre procediment és l’ús de formes de relatiu que són considerades incorrectes per la gramàtica normativa i resultarien inadequades en un discurs escrit formal, però que són emprades aquí amb la naturalitat de la parla coloquial, i no ja en diàlegs reportatsinó en la pròpia escriptura narratorial. Un parell de mostres: “Al poble hi havia dos autos que elsllogaven”; “i els dies que sense ser diumenge era festa”.

En aquesta caracterització de la parla col·loquial infantil, no podien faltar tampoc els diminutius, com ara “trossets”, “caramullet”, “frarets”, “propet”, “fanalet”, “xicoteta”... Els exemples a espigolar serien nombrosíssims, i responen habitualment a l’èmfasi en la referencia a un món de coses menudes, un èmfasi que s’amalgama sovint amb l’expressió de la fantasia o de l’afectivitat. I juntament amb els diminutius, els mots onomatopeics, que caracteritzen, avui com ahir, el discurs dels infants o de productes culturals dissenyats per a aquests (com seria avui el cas delcòmics i dels dibuixos animats): “Tot el dia xin xan com si estigués dins un llaütet”, o el so de la campana expressivament figurat per un “tan tan”.

Una altra via de fer gràfics els enunciats és el procediment de la intensificació, que pot consistir en elatius, que eleven a la màxima potencia una qualitat (positiva o negativa) o una magnitud mitjançant la comparació amb una imatge prototípica: “suant com a botiges”, “érem de la mateixa pell del dimoni”. Altres vegades el mecanisme intensificador consisteix en reduplicacions i altres redundàncies (“molt suau... molt suau”, “se t’endinsava endins endins”, “a pressa a pressa”) o bé amb diverses menes de construccions col·loquials que recorren a perífrasis o a comodins conversacionals: “i vinga de ballar com si les empentàs el vent”, “escrivien llibres i tot això”, “i sense impacientar-se ni res”.

Un recurs particularment efectiu en el disseny de la veu narratorial és el de la modalització del discurs, amb el propòsit de diluir la responsabilitat enunciativa, que és derivada a una mena de subjecte col·lectiu i anònim, el qual sembla assumir les evidències que abonen una opinió discutible o una afirmació compromesa: “els morts feien focde flametes tremoloses, d’un verd blavós, i diu que les flametes eixien dels ossos llurs”, “i la senyora Llúcia es veu que es recordava de mon avi”. Així, rere formes col·loquials com són “diu que” o “es veu que” l’enunciador —en aquest cas la narradora— amaga la seua responsabilitat sobre al que es diu.

Finalment adduiré un altre recurs que consisteix a difuminar l’explicitació del jo rere una segona persona singular, de tal manera que aglutina la referència al subjecte de l’enunciat amb un valor generalitzador de tipus impersonal: “i si xuclaves aquell coret la boca se t’omplia de dolçor, perquè diu que és on crien la mel”; “tan propet que semblava com si el poguesses tocar si allargaves el braç des de qualsevol finestra”.

L’enumeració de recursos i exemplificacions podria continuar encara, però ja n’hi ha prou amb els que s’han presentat per a documentar aquesta hipòtesi interpretativa. La veu narratorial es deixa contagiar de l’estil col·loquial infantil a fi de vehicular una visió del món plena de candor i fantasia, on sovint la naturalesa adquireix atributs antropomòrfics: el mar habita la badia. El llegendari que l'etnopoètica estudia hi és, sens dubte, operatiu. I també el llegendari de tradició més culta que alimenta la matèria de Bretanya a què al·ludeix el títol.

Tot això determina que l’obra, lluny de qualsevol costumisme, assolesca una dimensió mítica, una mena d’evocació del paradís perdut —o del temps perdut, si volem activar la referència a Proust, amb totes les distàncies degudes— que desrealitza les descripcions i les anècdotes argumentals. Ras i curt: el temps i l’espai del relat s’esborren en benefici d’una deriva cap a la puresa del mite. Des d’aquesta perspectiva desrealitzadora és com entenem la pràctica absència de referències al temps historie, que només apareix, a vegades, d’una manera volgudament secundaria i esvaïda. Sí que hi ha, en canvi, la constància d’una triple revolta personal que té dimensions inevitablement socials: rebel·lia davant la pobresa com a mostra d’injustícia social, davant la hipocresia social dels adults i davant l’abandó de la llengua pròpia.

Probablement Sanchis Guarner va resseguir la redacció de l’obra i degué aconsellar Carmelina, però en qualsevol cas ella va marcar la seua pròpia estèticamolt diferent de les garberes i canyissades —el castellonenc Pascual Tirado i el monoverí Amo— que Sanchis editava en aquells mateixos anys com a maniobra didàctica. La seua visió del món és femenina i mítica, i encerta a presentar les figures que rescata de la desmemoria —aquella inoblidable mestra Cantarrana, per exemple— com una mena de betlem integrat en un projecte coherent, que respon, al meu parer, al model d’una autèntica novel·la i no al de les estampes del la terra ni al de l’aplec de contes. Perquè la novel·leta de Sánchez-Cutillas té una voluntat d’unicitat centrada en un lirisme interior que es projecta sobre el desenvolupament narratiu i que, indiscutiblement, constituent una petita joia que l’autora ens ha llegat i que ha contribuït a fomentar la lectura literària per part de successives generacions de catalanoparlants.


Vicent Salvador (2012): dins Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània. Institut Alacantí de Cultura «Juan Gil Albert». Alacant, ps. 159-166.