diumenge, 1 de març del 2020

La MÚSICA de Carmelina Sánchez-Cutillas

Donat que bé escriu, vejam com SONA...

POLÍTICA-Diccionari per a ociosos_JF


POLÍTICA
        
   Diu —deia— Charles Maurras: «Tout désespoir en politique est une sottise absolue.» M’excuso de citar un venerable barba reaccionari; però, si hem de creure allò que afirmava sant Tomás d’Aquino, la veritat, la digui qui la digui, de l’Esperit Sant procedeix.[1] Bé. D’altra banda, cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Finalment, pensem que «política» no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home. Ara cedeixo la paraula —la reflexió— al lector.
       
   Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. Editorial A.C.
             1964 [OC 6. Assaigs, 2. Edicions 62, 1991]

P O L Í T I C A
 
 [1] ____ Diu —deia— Charles Maurras: «Tout désespoir en politique est une sottise absolueM’excuso de citar un venerable barba reaccionari; però, si hem de creure allò que afirmava sant Tomás d’Aquino,[2] la veritat, la digui qui la digui, de l’Esperit Sant procedeix.[3] . [2] D’altra banda, cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. [3] Finalment, pensem que «política» no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home. [4] Ara cedeixo la paraula —la reflexió— al lector.

Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. Editorial A.C. 1964


1.     deia— Charles Maurras”, “M’excuso”, “afirmava sant Tomás d’Aquino”, “pensem” (JO, J.Fuster)... à proves de “polifonia/transtextualitat”,

2.     venerable barba reaccionari”, “cal no oblidar”...à modalització

3.     la veritat, la diga...” i “tota política que no fem...”. à sentenciositat

4.     cedeixo la paraula ... al lector.”, exemple de “conversacionalisme

5.     «política» no és sinó l’art o la ciència de...” (J. F.) à definició
--------------------------
·       Cfr. “Charles Maurras (Lo MartegueProvença 1868 - Sent Simforian, Landes 1952) fou un escriptor i polític francès, de caràcter ultradretà i antisemita.  https://ca.wikipedia.org/wiki/Charles_Maurras
·       
Resultat d'imatges de La verdad, la diga quien la diga san Ambrosio

https://pbs.twimg.com/media/DQaeOl2VoAELsV-.jpg

''Toda verdad, la diga quien la diga, viene del Espíritu Santo”, San Ambrosio.






ACÍ COMENÇA LO PRÒLEG DEL LLIBRE DE DOCTRINA, E DIU

Dedique cor meum ut scirem prudentiam atque doctrinam, erroresque et stultitiam. Salamó diu aquestes paraules en un llibre que és dit Eclesiastès,[4] e l’enteniment de la paraula és aquest: «jo doné mon cor que sabés prudència, ço és saviea provada, e que sabés doctrina, e errors, e follia», car no ho volc saber per a si, ne per son saber, ans ho vole apendre per doctrina dels altres, car entendre volc errors e follia per si guardar, car d’aquestes coses no sap hom guardar si no les entén. E jo, rei En Jacme d’Aragó, esforcé’m de fer e d’apendre per a mi aquestes coses —que són precioses— que Salamó volc per a si. E doné mon cor per saber aquestes coses en demanant, e trobé paraules bones de filòsofs antics e plac-me ab elles. E, jatsia, açò que compliment de tots bons consells troba hom en teologia, les bones paraules e els bons consells que digueren a nós, que som crestians, no tenen dan, més que fan prou en saber elles o en demanar elles, car ço diu Sèneca: soleo transire in aliena castra, non tamquam transfuga, sed tanquam explorator.[5] Diu que «jo, si vull passar per hosts estranyes, no així com a feridor d’elles, mas per saber que hi fan». Així jo hi tot vull passar de teologia als bons dits dels filòsofs, no desemparant lo saber d’ella, mas per saber ells què dixeren, en aitant com bé e veritat dixeren de l’Esperit Sant ho hagueren, car tota veritat, qui que es vulla la diga, de l’Esperit Sant l’ha, segons que diu un sant home[6]: verum, a quocumque dicatur, a Spiritu sancto est. E per açò jo trobé moltes bones paraules e metí-les en est llibre, e vull-les expondre a profit de mi e d’aquells qui les volran entendre.

               Jaume I (2009): Llibre de saviesa. València. Edicions 3 i 4, ps. 49-50.



[1] Omne verum, a quocumque dicatur, a Spiritu Sancto est.” (Sant Tomàs d’Aquino)
[2] Fetes les oportunes recerques, ens hi apareix que aquesta frase és de sant Ambrosi.
[3] Omne verum, a quocumque dicatur, a Spiritu Sancto est.” (Sant Tomàs d’Aquino)
[4]  Llibre de Cohèlet o Eclesiastès (1, 17): «Dedique cor deum ut scirem prudentiam atque doctrinam, erroresque et stultitiam; et agnovi quod in his quoque esset labor et aflictio spiritus». És a dir, segons la traducció que fa l’edició catalana de la Bíblia a cura de l’Associació Bíblica de Catalunya: «Però, després de llançar-me a investigar saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és un afany inútil». L’autor del pròleg omet deliberadament la segona part del versicle, que no li convé.
[5] Sèneca, Epistulae ad Lucillium (2,5): “soleo enim et in aliena castra transire, non tamquam transfuga, sed tanquam explorator”.
[6] Es veu que el redactor del Llibre de saviesa desconeixia aquesta frase, atribuïda al dominicà sant Tomàs d’Aquino. Segons que diu Martín Gelabert Ballester: «Es conocido un texto que Tomás de Aquino cita atribuyéndolo a San Ambrosio: “La verdad, la diga quien la diga, proviene del Espíritu Santo”.» [http://nihilobstat.dominicos.org/articulos/buscar-la-verdad-en-la-mentira/].  [ICR]

CADIRA-Diccionari per a ociosos


-->
CADIRA

1



5




10




15




20




25




30




35




40




45




50




55




60




65




70




75




80

[Ia: abans] La constatació és fàcil de fer: basta fullejar una història —il·lustrada, no cal dir-ho[1] del moble[2]. Ens hi ra­tificaríem, de seguida, en qualsevol visita a algun museu de pintura figurativa o d’arts menors, on en imatges o en realitat es conserven testimonis de les formes de seient utilitzades pels nostres avantpassats. I fins i tot avui mateix, en moltíssimes cases d’aquestes latituds, en la majoria potser, encara hi trobarem models de ca­dires ben significatius. La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector.[3] L’home occidental, tan ric en in­ventiva per a certes coses —mitologia, metafísica, lite­ratura, art, guerra, opressió, etc.—, ha mostrat al llarg dels segles una singular falta d’imaginació per a tot allò que feia referència al seu confort més immediat. No es tracta solament de cadires, però el cas de les ca­dires resulta un indici d’especial visibilitat. Sembla, en efecte, que la nostra gent s’ha assegut sempre damunt d’artefactes la característica primera dels quals ha es­tat el format inhòspit. Sembla com si, durant centú­ries i centúries, ningú no s’adonà que, en general, el fet de seure respon a una necessitat de descans, i que aquest descans depèn de la posició del cos. Amb respatllers més o menys perpendiculars, i culs plans, i dimensions in­concebibles, les cadires i els setials que han vingut suc­ceint-se amb les generacions de la nostra societat fan l’efecte d’haver estat construïts prescindint d’aquella exigència elemental. Seure en una cadira gòtica degué ser un turment, o quasi; seure en una cadira isabelina no suposà, després de tot, un avenç massa enèrgic.
    [Ib, abans] És clar que hi havia hagut, que hi hagué progrés:[4] progressos. Tanmateix, podem creure que aquests pro­gressos no es devien a una solució metòdica i racional dels problemes que s’hi plantejaven. La inclinació del tors de la persona sedent, el major o menor desembaràs de les seves cames, la justa flexió dels genolls, són factors que intervenen en la relaxació muscular bus­cada amb el repòs de la cadira. En l’evolució històrica del moble comprovem que, sí, de mica en mica, hom va descobrint les facilitats oportunes perquè el repòs ansiat es produeixi en millors condicions. Una lleu diferència de centímetres en l’altura de les potes o en la desviació del respatller pot determinar l’absoluta bon­dat o l’absoluta desgràcia d’una cadira. Però,[5] torno a dir-ho,[6] allò que fins fa poc s’ha aconseguit en aquest ordre de coses no era conseqüència d’un càlcul rigorós i, si se’m permet el mot,[7] científic. Més aviat sembla que els avantatges procedien, com una decantació, del pau­sat i gairebé inconscient empirisme dels usuaris. O pot­ser no tant dels usuaris com d’alguna excepcional i esporàdica fantasia que fusters i ebenistes introduïen en les seves rutines. Perquè quan els ciutadans amb pos­sibilitats econòmiques, els magnats de bossa opulenta, les corporacions benestants, van proposar-se millorar els seus mobles en proporció a la seva riquesa, no ho van fer en el sentit d’afegir-los comoditat: els afegiren ornaments, que no és el mateix. Ornaments o sumptuositats de material. Les cadires dels palaus van ser de fusta més noble, tingueren talles subtils, gaudiren tapissats harmoniosos: no passaren a ser, malgrat tot, molt més confortables que les cadires d’una casa mo­desta. I així, ho repeteixo, durant segles.
    [IIa, ara] Avui, per sort,[8] el panorama canvia. Les llars dels nostres amics adinerats i els aparadors de les botigues del ram solen oferir ja exemplars de seients realment ad­mirables. No sols bonics o cars: còmodes. Amb uns tals instruments domèstics a l’abast, la vida familiar guanyarà estabilitat, hi haurà menys dissensions con­jugals, i els veïns podran visitar-se afectuosament sense córrer el risc de passar l’estona en actituds rígides i desmoralitzadores. Ara el progrés és autèntic, i les ca­dires són fabricades per especialistes que saben de què va. Però, si per un moment analitzem l’estructura i el secret de les benèfiques cadires actuals, quedarem pa­rats en comprovar que, en el fons, es tracta de l’ou de Colom.[9] ¿Com és que a ningú no se li havia acudit això abans? La pregunta té un lleu aire ximple: no ho és gens.[10] Sens dubte, en la confecció dels mobles dels nostres dies s’usen productes o màquines que només el nivell últim de la tècnica podia proporcionar. De tota manera, no és aquest l’aspecte decisiu. El truc de la cadira o de la butaca perfectes no depèn dels seus in­gredients materials, sinó de la seva arquitectura. És una qüestió d’enginy. I és curiós que l’home hagi tardat tant a decidir-se a aplicar el seu enginy a aquests articles de maneig diari. Ja he insinuat que la cadira no era l’únic que patia un endarreriment tan considerable.
     Hi ha fòtils importants, d’una utilitat meravellosa, bàsics, l’aparició dels quals quedava reservada a la plenitud del segle xx. Només l’actual alta maduresa de la ciència i un afinat desplegament de la industrialit­zació els fa possibles. Per enunciar-ho d’una manera discretament grotesca: el televisor, l’avió a reacció, el radar, el pulmó d’acer, no eren invents que fossin as­sequibles a l’home de l’Edat Mitjana o del Renaixement. Però estic persuadit que una bona cadira, una cadira còmoda, sí. No calien massa pressupostos científics per a dissenyar-la, i un vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la. No vull exagerar. No tinc la preten­sió d’esperar —amb esperança retroactiva— que un fuster d’aquelles èpoques hagués segregat seients[11] com alguns d’avui, de línies funambulesques i suports inver­semblants. Tracto d’apuntar solament que els vells fus­ters estaven en condicions d’intentar alguna cosa sem­blant a això d’ara: semblant, si més no, en [à TESI] la voluntat d’obtenir les majors mol·lícies i els més venturosos aco­modaments per a la seva clientela. És aquesta voluntat el que no s’hi donava. I no s’hi donava potser perquè, per la banda de la clientela, no existia una veritable de­manda de confort. A nosaltres podrà xocar-nos aquest desinterès. Estem acostumats a dedicar al nostre cos totes les amabilitats que som capaços de procurar-li.[12] Però, en realitat, això, l’afecte pel propi cos, és una actitud relativament nova dins la nostra civilització. Tradicionalment, la virtut era entesa sota formes inconfortables:[13] l’austeritat i l’ascesi, l’abstenció i la morti­ficació. La vida de l’home sobre la terra era conside­rada com una exigència de sacrifici.[14] Ara tothom pensa de distinta manera. Potser —n’estic segur— per això comencem a disposar de cadires còmodes.[15] I de més coses.[16]

                                                           Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. 1964




           POSSIBLES PREGUNTES…
          [sobre un text assagístic, en les PAU]

·      CONTINGUT
1.    Descriu el tema i les parts bàsiques del text.
2.    ¿Creus que el títol és temàtic o remàtic?
3.    Identifica una de les idees bàsiques -al voltant del tema “CADIRA”- que Fuster utilitza en aquesta entrada.
4.    Quines altres idees -secundàries- hi aporta Fuster?
5.    Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies.



·      FORMA
6.    Identifica el registre al qual podem adscriure el text. Cal que fonamentes la resposta amb exemples extrets del text.
7.    Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text.



·      TEXT ASSAGÍSTIC
8.    Identifica-hi alguna de les característiques  de l’ASSAIG.
9.    A quina classe d’ASSAIG pertany aquest escrit? I quin és el seu “subgènere”?
10. Quines característiques de l’assaig fusterià hi veus? Dóna’n proves...
11. Hi veus detalls de “conversacionalisme” (vertical -intertextualitat-) o horitzontal -referències al lector)?



·      CONTEXT
12. En quin context històric i cultural situaríem l’escriptura del Diccionari per a ociosos?
13. Situa aquesta obra fusteriana dins la trajectòria de la seua producció.
14. Anomena  alguns altres assagistes nostres, anteriors i posteriors a Joan Fuster...







[1] Parèntesis de matís
[2] Sinònim de l’objecte que dóna títol a l’entrada; un altre “seients” (l.46). “Cadira” hi apareix moltíssimes vegades... Paga la pena treballar-ne la COHESIÓ: tant per la via de la “referència gramatical” (pronoms, possessius, desinències verbals...) com per la via lèxicosemàntica (“cadira” = hipònim de “moble”).
[3] Mostra conversacional: Fuster vol que el lector hi diga la seua.
[4] Primera mostra del paper de l’enginy humà que, junt amb la voluntat de viure millor -més còmodament- ha estat capaç de canviar la situació: de viure exiliat en aquesta vall de llàgrimes, ha passat a gaudir de més mol·lícies... Vindria bé, ara, per a entendre millor el pensament materialista de Fuster fer una “lectura científica/progressista” d’aquesta entrada. Bon camí seria identificar les isotopies dominants: progrés (enginy, industrialització, comoditat, ciència) -escrit en roig- i sacrifici (format inhòspit, inconfortables, mortificació...).
[5] Connector adversatiu. N’hi ha més: tanmateix (l.23), però (l.51, l.66)
[6] Modalització. Al text n’hi ha moltes més... interessaria identificar-les totes, i precisar la manera com estan formulades: adjectius, adverbis, perífrasis...
[7] Clàusula conversacional
[8] Expressió modalitzadora
[9] Una altra veu (que se suposa coneguda…): la de La Trinca, en la cançó “L’ou de Colom” [https://www.kumbaworld.com/kw.php]. I en vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=Q5Es0mdon5Q.
à L'ou de Colom.  [https://ca.wikipedia.org/wiki/Cristòfor_Colom_en_la_cultura_popular]
     El diccionario de la lengua española (RAE) defineix huevo de colón[3] com a: «Cosa que aparenta tenir molta dificultat però resulta ser fàcil en conèixer el seu artifici». L'origen d'aquesta dita està relacionat amb una anècdota publicada per Girolamo Benzoni en el llibre Historia del Nuevo Mundo (Venècia, 1565). Aquesta anècdota ens situa en una juguesca entre Colom i grup de nobles. Com a resposta a una pregunta vers el descobriment Colom feu portar un ou a la taula i inquirí als nobles a provar que el dit ou es mantingués dret per si sol. Els nobles no foren capaços de fer mantenir dret l'ou i quan aquest tornà a les seves mans, Colom colpejà l'ou contra la taula, trencant-lo un xic, i propiciant que l'ou restes dempeus. Tot i que, probablement, aquesta anècdota és fantasiosa, ha fet fortuna i és força popular i coneguda.
[10] Antítesi
[11] ¿Ironia?
[12] Frase que mostra com Fuster implica el lector en el seu raonament, per això s’hi expressa en plural (inclusiu, naturalment).
[13] Aforisme, expressat mitjançant una paradoxa. (La sentenciositat fusteriana)
[14] Un document, ben conegut de la gent aleshores, és el cant dit LA SALVE: “Salve Regina... ad te clamamus, exsules filii Evae. Ad te suspiramus, gementes et flentes, in hac lacrimarum valle...” (... us cridem angoixats en l’exili de la terra / “Dios te salve, Reina..., a Ti clamamos los desterrados hijos de Eva; a Ti suspiramos, gimiendo y llorando en este valle de lágrimas)
[15] Una clara conclusió, en què hi ha expressa la “causa” de la millora: el canvi de manera de pensar.
[16] El discurs resta incomplet… òbviament, ara i ací, Fuster “cedeix la paraula al lector”…