Professors sospitosos

Professors sospitosos?

Vull deixar damunt la taula unes breus reflexions que, als dies que corren, em couen l’esperit. Vull dir que em considere un professor normal, és a dir, que ensenye a les meues classes el que m’ensenyaren a la Universitat, com fan normalment els considerats professors normals. Que també he passat pels processos habituals de selecció d’ensenyants: estudis universitaris, formació permanent, oposicions vàries; com si fóra un professor normal. Estudis universitaris i oposicions, no cal dir-ho, amb programes i temaris aprovats per les autoritats competents –la Universitat i la Conselleria d’Educació-, com és normal en aquests casos.
Però, malgrat tanta normalitat, alguna cosa estranya, deu haver-hi que ignore, perquè és el cas que les Corts Valencianes, en votació normal -a proposta d’Iniciativa de Progreso, i amb els vots d’UV i els del PP- acaben d’aprovar que «el Consell, amb la major urgència, prenga les disposicions pertinents en matèria d’instrucció escolar, tendents a verificar si alguns professors estan vulnerant deliberadament la legislació en matèria d’ensenyament de la llengua i la cultura valencianes.»
Jo m’acuse públicament de ser un professor normal. Mireu: en la Universitat m’ensenyaren que la nostra llengua, el Valencià, és una varietat de la Llengua Catalana —cosa que, per cert, també he llegit al Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua—; en els temaris de les dues oposicions –conformes a lleis vigents- que he superat, hi havia escriptors de les Illes Balears, de Catalunya i del País Valencià. I, si ho voleu un poc més fortet, pareu l’orella: en l’acord de pacte lingüístic, que tinc entés que no fa molt han aprovat les mateixes Corts Valencianes, s’hi afirma que «el valencià forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia».
Hauré fet algun desacato? És que, a més —ara que me’n recorde— el Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, en sentència del 21 d’abril de 1997, afirma que «la lengua propia de la Comunidad Valenciana podrá ser denominada también, en el àmbito universitario, lengua catalana». Que tal volta, el que puc dir com a universitari no ho puc afirmar com a professor? Ai, aquest deu ser el pecat que em converteix en un professor sospitós, com els altres professors de valencià, —pobrets!—, que necessiten ser inspeccionats perquè «estan vulnerant deliberadament la legislació en matèria d’ensenyament de la llengua i la cultura valencianes».
Ai, quina llàstima que el mestre Galileu haja estat tan tardanament exculpat de les seues desviacions. Serà qüestió de dir-li a la nostra inspecció educativa que s’afanye, no siga cas que —com en el del Sr. Galilei—, després de ser reprovat, em siga tardanament reconegut el dret a la llibertat d’expressió i de càtedra, propis tots dos del meu ofici.

Isidre Crespo i Redondo, professor de Valencià.
Levante. València. 28 d’octubre de 1998