Mentre lliges, pots escoltar Maremar
«Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.»
Així sona una de tantes melodies aforístiques en boca de Joan Fuster. I en va fer unes quantes. I qui diu aforismes, diu tota una munió de textos —148 en tinc constatats, de moment, i això que en compte com a un tots els aforismes sobre el tema (42, per ara)—, des d’entrades als seus diaris, a articles en revistes i, sobretot, en periòdics. I ja en van 235 pàgines. I alguns es pensaven que Fuster només vivia l’art a través de la pintura. Qui vulga veure-hi un tast, que repasse El descrèdit de la realitat: hi trobarà unes quantes petges ben sonores.
De bon començament, és a dir, ja en la seua jove experiència artística, en formava part important l’art dels sons. El seu amic més íntim d’aquesta etapa, José Albí , ens ho deixa ben clar:
«Nos atraía de un modo especial el cine. Y la música. Aunque era tan difícil escuchar en Sueca, y durante aquellos años, música seria. Revivo el recuerdo de una noche… La Rapsodia de Liszt, húngara, número 2, fue su primer amigo. Quiero decir, nuestro primer amigo.»
En molts moments va confessar aquesta “debilitat”, posem per cas en una entrevista de tantes :
«La música m’acompanya moltíssim, sempre he estat un gran aficionat a la música, fins que no he pogut comprar-me discos i coses d’aquestes, ni un bon trasto d’aquells, un tocadiscos d’aquells, d’una certa viabilitat acústica, ¿no?, amb normalitat; en fi, m’apanyava com podia; tinc la meua discoteca... »
I no només, òbviament, un aficionat consumidor. Aquesta és la novetat del nostre treball en projecte, ja ben avançat. L’escriptor de Sueca va pensar la música, s’hi va assajar. Van ser moltíssimes les tecles que en va tocar, i en diversos tons i formes. Des de «l’òpera» del Misteri d’Elx —«puix que d’una veritable òpera es tracta»—, Fuster dixit, fins als problemes que planteja la inclusió de sorolls en una peça formalment «musical»; no els sorolls que «torben l’encís i la unció de l'auditori» —com deia ell, en parlar dels tipus d’audició . No, hi parla dels sorolls pròpiament dits, amb motiu de l’òpera de Luigi Nono estrenada el 1966: Ricorda cosa... Tant que aprofita l’ocasió i gosa proposar una nova definició de música, aforística, ves per on: «Qualsevol soroll premeditat, ja pot considerar-se que és música».
Tant la música popular —o una varietat com la Nova Cançó, on es va allargar en les seues anàlisis—, com la culta; per igual els músics de tota la vida com els més moderns. Tant el cant gregorià, l’òpera, les sonates, com el Ball de Torrent i, per descomptat les bandes de música. D’autors, hi passen per davant des del més citat, Mozart, fins el qualificat per ell mateix com «el nostre Bach», Joan Baptista Cabanilles; pel mig una bona banda de músics valencians —i no només Raimon i companyia—, a més dels noms consagrats: Vivaldi, Bach, Pergolèse, Boccherini (els barrocs eren els més “seus”). La seua mirada s’hi ha posat i ausades que n’ha dit, de coses. Fins i tot el seu poder de conscienciació nacionalista. A més, naturalment, de tants valors culturals —i psicològics— com hi troba. Un detallet que val més que no sembla: denuncia la sordera —amusios, els diu— de la pràctica totalitat dels literats espanyols, llevat del poeta Joan Maragall, «que sabia tocar el piano»; amb tot el que això puga significar.
Fins i tot proposà, des de la música, l’ideal de conversa:
«M’atreviria a suggerir un paral•lel ideal, per al cas, pres del repertori de les formes musicals. Entre aquestes, n’hi ha unes que, al meu entendre, “encarnen” en el seu terreny la perfecta i equilibrada fórmula de la conversa, tant pel que fa al nombre dels instruments que hi participen, com per la manera amb què aquests es conjuguen.»
Com a primera notícia de les nostres troballes, ací en teniu unes conclusions, parcials i provisionals:
1. La germanor de les arts: El descrèdit de la realitat, articles, amistats, sa casa...
2. L’existència de dues classes de música: La música —Bach, Haendel, Beethoven, Wagner, i els russos... compositors emfàtics i estupefactors. La música deliciosa, que demana virtuts més subtils i menys genials, i no pot oferir tanta producció —italians del XVII i del XVIII (Vivaldi o Galuppi...), Mozart de vegades, les cançons de Schumann, Chopin..., prou de Debussy, Ravel...
3. El significat de la música, la relació música-lletra...
4. La música, companya —en el sentit més ple— de la vida
5. La igual, o superior, dignitat de la música respecte de la resta de les arts.
6. Valor cultural de la música [polèmica amb Pío Baroja]
7. La “invasió” actual de la música a tot arreu.
8. «Experimentar» en art, una necessitat.
9. Maragall, l’únic escriptor català modern que «visqué» culturalment la música. «Aquesta “amúsia” general ens proporciona la mesura d’una òbvia precarietat intel•lectual —¡i social!»
10. Si desaparegueren de les falles els músics de poble..., algu¬na cosa hauran perdut.
11. ¿Ens és lícit de «parlar» de música? Vull dir «parlar-ne» amb paraules... Si [el crític] no l’ha sentida, si no l'ha vista, ¿arribarà a fer-se’n càrrec per les paraules del crític?
12. La música ha de ser sentida amb molta circumspecció i amb molta aplicació. Les ingerències de la vida corrent en l’àmbit sacrosant de l’expectació musical tenen un escandalós aire sacríleg. El lliurament devot hi és preceptiu... La manera més adequada d’escoltar música: l’orella i l’esperit atents.
Ell, a sa casa de Sueca, sempre en gaudia...
«Yo no tengo una discoteca demasiado abundante, pero puedo permitirme el lujo de escoger un Adam de Halle, un Francesco Durante, un Telemann, un Mi¬chel-Richard Delalande, un Orlandus Lassus, sin contar con el repertorio maquinal de los “clásicos”, de Bach a Chopin, de Mozart a Wagner, o lo más entretenido de los “contemporáneos”, de Ravel a Britten, de Strawinski a Schömberg.»
Isidre Crespo. RIOLA, 30 d’abril de 2010
* Publicat NOTÍCIES MUSICALS. BUTLLETÍ DE LA UNIÓ MUSICAL L’HORTA DE SANT MARCEL·LÍ • IIIª ÈPOCA • NÚM. 32 • JUNY 2008
«Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.»
Així sona una de tantes melodies aforístiques en boca de Joan Fuster. I en va fer unes quantes. I qui diu aforismes, diu tota una munió de textos —148 en tinc constatats, de moment, i això que en compte com a un tots els aforismes sobre el tema (42, per ara)—, des d’entrades als seus diaris, a articles en revistes i, sobretot, en periòdics. I ja en van 235 pàgines. I alguns es pensaven que Fuster només vivia l’art a través de la pintura. Qui vulga veure-hi un tast, que repasse El descrèdit de la realitat: hi trobarà unes quantes petges ben sonores.
De bon començament, és a dir, ja en la seua jove experiència artística, en formava part important l’art dels sons. El seu amic més íntim d’aquesta etapa, José Albí , ens ho deixa ben clar:
«Nos atraía de un modo especial el cine. Y la música. Aunque era tan difícil escuchar en Sueca, y durante aquellos años, música seria. Revivo el recuerdo de una noche… La Rapsodia de Liszt, húngara, número 2, fue su primer amigo. Quiero decir, nuestro primer amigo.»
En molts moments va confessar aquesta “debilitat”, posem per cas en una entrevista de tantes :
«La música m’acompanya moltíssim, sempre he estat un gran aficionat a la música, fins que no he pogut comprar-me discos i coses d’aquestes, ni un bon trasto d’aquells, un tocadiscos d’aquells, d’una certa viabilitat acústica, ¿no?, amb normalitat; en fi, m’apanyava com podia; tinc la meua discoteca... »
I no només, òbviament, un aficionat consumidor. Aquesta és la novetat del nostre treball en projecte, ja ben avançat. L’escriptor de Sueca va pensar la música, s’hi va assajar. Van ser moltíssimes les tecles que en va tocar, i en diversos tons i formes. Des de «l’òpera» del Misteri d’Elx —«puix que d’una veritable òpera es tracta»—, Fuster dixit, fins als problemes que planteja la inclusió de sorolls en una peça formalment «musical»; no els sorolls que «torben l’encís i la unció de l'auditori» —com deia ell, en parlar dels tipus d’audició . No, hi parla dels sorolls pròpiament dits, amb motiu de l’òpera de Luigi Nono estrenada el 1966: Ricorda cosa... Tant que aprofita l’ocasió i gosa proposar una nova definició de música, aforística, ves per on: «Qualsevol soroll premeditat, ja pot considerar-se que és música».
Tant la música popular —o una varietat com la Nova Cançó, on es va allargar en les seues anàlisis—, com la culta; per igual els músics de tota la vida com els més moderns. Tant el cant gregorià, l’òpera, les sonates, com el Ball de Torrent i, per descomptat les bandes de música. D’autors, hi passen per davant des del més citat, Mozart, fins el qualificat per ell mateix com «el nostre Bach», Joan Baptista Cabanilles; pel mig una bona banda de músics valencians —i no només Raimon i companyia—, a més dels noms consagrats: Vivaldi, Bach, Pergolèse, Boccherini (els barrocs eren els més “seus”). La seua mirada s’hi ha posat i ausades que n’ha dit, de coses. Fins i tot el seu poder de conscienciació nacionalista. A més, naturalment, de tants valors culturals —i psicològics— com hi troba. Un detallet que val més que no sembla: denuncia la sordera —amusios, els diu— de la pràctica totalitat dels literats espanyols, llevat del poeta Joan Maragall, «que sabia tocar el piano»; amb tot el que això puga significar.
Fins i tot proposà, des de la música, l’ideal de conversa:
«M’atreviria a suggerir un paral•lel ideal, per al cas, pres del repertori de les formes musicals. Entre aquestes, n’hi ha unes que, al meu entendre, “encarnen” en el seu terreny la perfecta i equilibrada fórmula de la conversa, tant pel que fa al nombre dels instruments que hi participen, com per la manera amb què aquests es conjuguen.»
Com a primera notícia de les nostres troballes, ací en teniu unes conclusions, parcials i provisionals:
1. La germanor de les arts: El descrèdit de la realitat, articles, amistats, sa casa...
2. L’existència de dues classes de música: La música —Bach, Haendel, Beethoven, Wagner, i els russos... compositors emfàtics i estupefactors. La música deliciosa, que demana virtuts més subtils i menys genials, i no pot oferir tanta producció —italians del XVII i del XVIII (Vivaldi o Galuppi...), Mozart de vegades, les cançons de Schumann, Chopin..., prou de Debussy, Ravel...
3. El significat de la música, la relació música-lletra...
4. La música, companya —en el sentit més ple— de la vida
5. La igual, o superior, dignitat de la música respecte de la resta de les arts.
6. Valor cultural de la música [polèmica amb Pío Baroja]
7. La “invasió” actual de la música a tot arreu.
8. «Experimentar» en art, una necessitat.
9. Maragall, l’únic escriptor català modern que «visqué» culturalment la música. «Aquesta “amúsia” general ens proporciona la mesura d’una òbvia precarietat intel•lectual —¡i social!»
10. Si desaparegueren de les falles els músics de poble..., algu¬na cosa hauran perdut.
11. ¿Ens és lícit de «parlar» de música? Vull dir «parlar-ne» amb paraules... Si [el crític] no l’ha sentida, si no l'ha vista, ¿arribarà a fer-se’n càrrec per les paraules del crític?
12. La música ha de ser sentida amb molta circumspecció i amb molta aplicació. Les ingerències de la vida corrent en l’àmbit sacrosant de l’expectació musical tenen un escandalós aire sacríleg. El lliurament devot hi és preceptiu... La manera més adequada d’escoltar música: l’orella i l’esperit atents.
Ell, a sa casa de Sueca, sempre en gaudia...
«Yo no tengo una discoteca demasiado abundante, pero puedo permitirme el lujo de escoger un Adam de Halle, un Francesco Durante, un Telemann, un Mi¬chel-Richard Delalande, un Orlandus Lassus, sin contar con el repertorio maquinal de los “clásicos”, de Bach a Chopin, de Mozart a Wagner, o lo más entretenido de los “contemporáneos”, de Ravel a Britten, de Strawinski a Schömberg.»
Isidre Crespo. RIOLA, 30 d’abril de 2010
* Publicat NOTÍCIES MUSICALS. BUTLLETÍ DE LA UNIÓ MUSICAL L’HORTA DE SANT MARCEL·LÍ • IIIª ÈPOCA • NÚM. 32 • JUNY 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada