Joan Fuster, home de música (II)

Joan Fuster: Aforismes sobre l’ART MUSICAL

1. El pitjor Wagner és que inevitablement ens sembla un mentider.
2. “L’alegria de Mozart —si és que és alegria,cosa que dubto— fa l’efecte d’una alegria professional. Com la de l’actor que ha de riure en escena perquè així ho demana l’obra.”
3. El mal de Wagner és que, inevitablement, ens sembla un mentider.
4. LITERATURA DIRIGIDA.- Puix que «no es pot impedir que un ocell cante», resulta aconsellable d’ensenyar-li solfa.
5. El dia que vaig sentir la música del Ça ira vaig perdre el poc de respecte que em quedava per la Revolució francesa. D’això només es podia derivar que el torn de partits i la secularització dels cementeris.
6. Unamuno, quin home més poc sensual! Mai no va saber trobar gust a la Música, ni a la Mar, ni a la Litúrgia...
7. CHOPIN.- O felix culpa!
8. En el fons de tota música de Strawinski hi ha una granota que pateix.
9. Avui, com sempre, la llengua s’interjecciona sota pressions musicals.
10. El poeta parla –o canta- perquè els altres homes l’entenguen; però justament perquè l’entenguen, perquè li entenguen allò tan dur de transferir que és la melodia secreta del seu somni, ha d’arrancar als mots un dring o una accepció que aspiren a ser-ne paral•lels.
11. Desenganyeu-vos, amics assistents als concerts: la música –tota música, de Palestrina, de Bach o Amstrong o Stravinski- és per a dansar-la o per a cantar-la.
12. Un amor sense decepcions no seria amor; seria, ¿què sé jo?, confitura o música de Bach.
13. La gran superioritat de Mozart radica en el fet de ser encara un músic italià.
14. La música de Vivaldi és pura conversació.
15. Liszt: un orador sagrat.
16. Els dos més grans poetes de llengua espanyola, en el segle XX, són americans: l’un, naturalment, Pablo Neruda; l’altre, aquell senyor, no recorde ara com li diuen –un cognom italià, em sembla-, que escrivia les lletres per als tangos de Carlos Gardel.
17. Mai no he pogut sentir els cors finals de la Novena Simfonia com si, fossen música, sinó com allò que realment són, vull dir, un himne. Ara: no estic gaire segur que m'haja semblat mai un himne a l’alegria –més aviat, a alguna altra cosa, no sé què, però més noble.
18. Hi ha pianos enervants: el de Debussy, posem per cas.
19. El clavecí de Rameau té mal de queixals.
20. La veritat és que el jazz, amb els seus succedanis i els seus derivats, ha acabat per fer-nos a tots una mica mulatos.
21. Músic, allò que se’n diu músic, músic de raça, ho és Mozart, ho és Chopin, ho són Ravel, i Corelli, i Txaikovski, i Telemann, i Vivaldi, i el mateix Mendelssohn: però no Bach, ni Beethoven, ni Wagner, ni Debussy, ni Stravinski.
22. TEMA D’ESTÈTICA MUSICAL.- Esbrinar si el bemoll és tan expressiu de dolor com assegurava Schopenhauer, o si, al contrari, no expressa, més que el dolor, la gana de menjar o l’imperatiu categòric.
23. No sé per què, però el concert per a violí de Mendelsshon em fa pensar en Shelley.
24. FRANÇA.- En realitat, la Marsellesa ja no és sinó l’afrodisíac habitual de monsieur Chauvin.
25. La història d’Itàlia és una òpera preciosa: quins tenors!, quina tramoia!, quines escenes!, i aquells cors!
26. Sembla estrany que l’home haja tardat tant a inventar els museus, les grans butaques confortables, el tango, la sociologia, les vacances –i tantes altres coses que no tenen res a veure amb el progrés de la ciència. Potser és que no som uns animals tan intel•ligents com volem fer-nos creure.
27. Resulta incomprensible que, cantant la Carmagnole i el Ça ira, els francesos del 93 poguessen haver fet una revolució: semblen més aviat tonades de Pasqua de taverna rural. ¿O potser no és «le ton qui fait la chanson»?
28. «Piangerò la sorte mia...» Però en vers o amb música d’òpera.
29. Podeu comprovar-ho: l’al•legro del concert número 1, opus 12, per a violí i orquestra, de Vivaldi, admet de ser ballat amb els passos del fox.
30. El violoncel té veu de sagristà –si més no, de cabiscol.
31. La música dodecafònica és excessivament peluda.
32. El xim-xim dels músics del XVII i del XVIII té un avantatge: és sedant. Com la simetria.
33. Qualsevol soroll premeditat, ja pot considerar-se que és música.
34. La monotonia també té el seu encant, i de més a més, és respectable.
35. Un violí ben tocat, un barbitúric, una dosi d’alcohol...
36. Frederic el Gran, si més no, tenia sobre Hitler o De Gaulle el mèrit de saber compondre música.
37. La sardana és «republicana» i «federal», com apuntava Eugeni d’Ors. I potser per això està en decadència.
38. ETNOGRAFIA I FOLKLORE.- A l’home, li feia feredat el silenci, i s’enginyà el tambor. Després, amb el tambor, organitzà guerres i danses.
39. Sense himnes, sense banderes, sense visques.
40. La música és una conspiració contra el silenci, siga Bach, siga el rock. Però, ¿ha existit mai el silenci?
41. Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.
42. Per què no imaginar-nos una aranya que canta allò de Che faro senza Euridice?