Enric Valor: Una prosa de matisos

PRÒLEG (a Narracions de la Foia de Castalla, d’Enric Valor)

Pocs casos com el del País Valencia servirien tan justament per demostrar l’eficàcia dels tòpics literaris. Des de Llorente a Blasco, almenys, les terres valencianes són, per als forasters i àdhuc per a molts valencians, l'horta, el pla humit i feraç. L'espectacle vegetal, el verd que satisfà d'una manera bondadosa i equitativa l'instint estètic i l’econòmic, s'ha sobreposat als secans i a les muntanyes, i fins i tot a la mateixa costa -que, sub­alterna, ha esdevingut simple platja. Un poema i una novel·la convertiren la barraca en símbol, i del símbol al comodí retòrici a l’eslògan turístic a penes si hi havia una passa. No es ara ocasió de parlar de les conseqüències que això ha tingut per a lavida col·lectiva -idees i sentiments- dels valencians. Sí que diré, però, que la rectificació ve resultant difícil i llarga. Algunes pàgines d'Azorín i de Gabriel Miró, d'un costat, i els dos o tres prosistes de Castelló -aquell jocundíssim Josep Pasqual Tirado, per exemple- de l’altre, no han aconseguit desfer la inèr­cia folklorista i pintoresca, ni tan sols reivindicar un altre folklore o un altre pintoresc distints dels de l’horta.

Ja sé que tot això és una qüestió marginal a la literatura. Tanmateix,crec útil reportar-ho ací per tal que el lector s’adone de les intencions últimes que han originat les Narracions de la Foia de Castalla, d'Enric Valor. Les zones altes del Sud valencià esperaven algú que les revelàs -que ens les revelàs als qui no hi anem de cacera ni hi fem excursionisme-, i aquest algú havia de ser Enric Valor. I és que un paisatge no es lliura al contemplador sinó quan aquest -diga el que diga Eugenid'Ors- en forma part. La morositat en el detall, la visió minu­ciosa i exacta, solament les pot proporcionar l'amor a les coses en el cas que les coses siguen pròpies, siguen d'un mateix. Potser tanta precisió pertany al domini del document i no al de la creació estricta. Les Narracions d'Enric Valor, però, no es proposen res més. Són, en últim terme, el mitjà de què s'ha valgut ell per expressar la seua coneixença de la terra, de l'espai nadiu, emboirat i patriarcal. En el fons, el que hi preval és la passió descriptiva, i aquesta empeny la prosa de Valor a moments de matisació delicada, en el lèxic i en el dibuix. La geografia literària del País Valencià se'n beneficia indiscutiblement.

No cal dir, és clar, que Enric Valor participa d'aquell hàbit de narració, senzill i recte en la seguida, que perdura entre la gent de les seues muntanyes. Un personatge dels que passen per aquest llibre afirma que en el camp "tot són veritats de Déu". L'expressió no podia ser més adequada. Tant la naturalesa com l'home són, ací, pura elementalitat, "veritats de Déu que no admeten complicacions ni complicitats. Per això Valor se situa en la mateixa línia, i s'ho mira tot amb una idèntica despreocupació objectiva. No li interessa anar més enllà d'on va: el relat i l'observació, cada pinzellada, s’ordenen a un resultat final, a donar-nos evidència d’un petit món ingenu i amagat. Valor ha sabut escoltar la veu primària de la seua terra. Ens ho havia demostrat, fa uns anys, en publicar les seues Rondalles Valencianes, transcrites amb una gràcia ambigua, entre popular i culta. Ara, en la darrera narració d’aquest volum, (Llegenda del Palleter) en reprén el to, i el veiem inventant una rondalla que sembla una rondalla de veres. Una rondalla amb moralitat irònica, per ser més fidel al gust del poble que les crea. I no cap dubte que aqueixa capacitat de fabulació, tan identificada amb el geni de la comunitat, ja provaria, si més no, la finesa literària de’Enric Valor i Vives.

Joan Fuster. A Enric Valor. Obra literària completa, III. 1982. Fernando Torres Editor. València

Les danses populars valencianes

BELLEZA Y DECADENCIA DE LAS ANTIGUAS DANZAS PROCESIONALES

Tres pueblos, por lo menos, que yo sepa, de la Ribera, Algemesí, Carcagentey Sueca, acostumbraron a ornar la procesión de su fiesta mayor con diversos y abigarrados grupos de danzas. Precediendo a la piadosa comitiva, e incluso intercaladas en ella, las «colles» de danzarines, ataviadas con trajes de pintoresca significación, trenzaban pasos y figuras, brillantes, vistosos, cuyo enlace con la liturgia del acto pertenece, sin duda, al orden de lo inexplicable. Tengo entendido que, en Carcagente, cesaron de aparecer ya a finales del siglo pasado. En Sueca se mantuvieron, en parte, hasta 1930, para verse repuestos, sin entusiasmo y sin éxito, en uno -uno- de los primeros años de la postguerra.

Creo que nos falta un estudio de conjunto, no digo ya técnico, sino simplemente informativo, documental, de esta manifestación de nuestro arte consuetudinario. Ni siquiera un mero catálogo de los grupos ribereños poseemos. En Carcagente se danzó el «ball dels palos y les planxes», el de «les espases», el de «els arquets», el de «la carxofa», el «delspastorets», el de «les quatreparts del món», el «delstornejants», el «dels negritos», el de «les pelegrines» y el «dels serranos».Algemesí conserva la «muixeranga», la «carxofa», «els bastonets», «les pastoretes», «els llauradors o bolero» y «els tornejants».Mi pueblo vio bailar «els bastonets»,«les veles», «les espases», «els locos», «els capçots», «els mariners», «els tornejants», «les llauradoretes», «els cavallets» y «els maltesos», entre otros.

Lo que de ella permanece en pie, y lo que el recuerdo gráfico de las que se resisten a cierta edad, nos excusa de toda ponderación. Y aun cabe que alguien de otros tiempos mejores, en que las danzas se preservaban en su integra pureza. Naturalmente, mucho se ha perdido de ellas. No sólo en cuanto a su desaparición absoluta, sino, además, en cuanto a la «ortodoxia» coreográfica de las que se resisten a desaparecer. «Un dia serà una teula; demà una rajola; després, un revolló, i si no ens donem aire, caurà a poc a poc tota la casa», se lamentaba un señor de Algemesí en el programa de fiestas de su ciudad, de este año, al hablar de los «balls» allí subsistentes. Esta queja es proferida con referencias a los años anteriores. Yo, por mi parte, puedo aportar una consideración semejante, un siglo más vieja. Don José Berntat y Baldoví, en su apropósito Un ensaio fet en regla, representado en Sueca el 7 de septiembre de 1845, pone en boca de uno de los personajes estas palabras alusivas al «ball de les vetes»: «Eixe ball ja no dóna tant de gust com abans; ha faltat el mestre, i en la casa que no hi ha caps tot són cues.»

Si en la época de Bernat y Baldoví los danzarines de Sueca, ya no sabían «fer les voltes ni aquells encreullaments tan difícils», es lógico pensar que, al extinguirse el «ball», la situación se habría agravado. Y lo mismo debe ocurrir con las danzas procesionales supervivientes en Algemesí. Pero, a pesar de todo, a pesar del desgaste y de la mixtificación que hayan sufrido, continúan guardando algo de su belleza originaria, y, desde luego, su gran interés folklórico. Y es cuestión de preguntarse qué será de ellas en un plazo más o menos largo. Existe, ineluctable, el riesgo de que se hundan definitivamente en el olvido. No es fácil que sean una excepción, en este momento de muerte total del folklore. Por muchos parches oficiales que se les pongan. La protección de las corporaciones públicas es, en casos como éste, insuficiente. La vida de los «balls» queda en precario cuando le falta base espontánea: así ocurrió en Carcagente y en Sueca; así puede ocurrir en Algemesí. Quizá su salvación -como para las canciones y danzas, en general, del tesoro folklórico- es el escenario. De la «muixeranga» de Algemesí, el Esbart Verdaguer de Barcelona, si no recuerdo mal, ha dado una versión estilizada y gratísima.

Pero, aun para este destino de«museo», único previsible para nuestras viejas danzas, será necesario un previo trabajo de colecta y estudio. Se ha hecho ya? Por lo que conozco las melodías de dulzaina, a cuyo son se bailaba, han sido recogidas en su mayoría, o, por lo menos, en buena parte. Me temo, sin embargo, que la trascripción coreográfica está por hacer. Otro señor de Algemesí la reclamaba, en el programa de festejos antes citado. Y no es cosa de descuidarse. Estamos expuestos a que, cualquier día, se esfumen las pocas posibilidades que nos quedan, de fijar sobre el papel -o sobre cinta cinematográfica- el aire y la gracia de aquellos bailes.

Joan Fuster. Levante [Suplemento Valencia], 12-10-1956

LLENGUA I POLÍTICA

LLENGUA I POLITICA

Uns i altres, segons sembla, comencen a dir ara que convindria «despolititzar» el problema de la llengua. O el de les llen­gües, en plural, si hem de ser més exactes... Bé. Jo no estic massa segur que, en el món que vivim, puga haver-hi cap «problema» despolititzable, perquè tots els «problemes» -els col·lectius, és clar, i no pocs dels privats- sempre tenen connotacions polítiques inevitables. ¿Què no és «política», en realitat?... Siga com siga, no estaria gens malament que, en la qüestió idiomàtica al País Valencià, es produís per fi la tempta­tiva, ja que no de «resoldre-la», almenys de «racionalitzar-la». Hem passat uns anys en què, d'una manera artificial, la «llen­gua» ha estat objecte de manipulacions estúpides, motivades per un electoralisme equivocat, i ens l'han deixada, als qui en­cara la parlem i encara la volem instrument «normal» de cultu­ra i signe diàfan de la nostra identitat de «poble», ens l'han deixada, dic, en una situació desconcertada i difícil. Després de segles de marginació i de degradació, els intents restaurado­res havien prosperat amablement, i esperàvem que, amb la cai­guda de la Dictadura de Franco, les coses millorarien. I han millorat, sense dubte. Però poc.

Les causes profundes del fet no són cap secret per a ningú. I són, en efecte, «polítiques», i no d'avui. Un plantejament ra­dical, que no s’ha volgut exposar amb la cruesa deguda, seria: hi ha uns valencians que aspirem a salvar la nostra llengua i a retornar-li la dignitat i els usos a què té dret, i ha uns altres valencians que hi han renunciat, i ara no importa per quins mo­tius. D’una banda, la confessió ha estat explícita, constant, a voltes clamorosa, i sostinguda sovint amb les precàries armes que el voluntarisme aconseguia esgrimir en la clandestinitat. Per l'altre costat, en canvi, hi ha hagut la maniobra sistemàtica de 1'obstaculització, de l'atac frontal o de la sembra confusionària, perquè l'interès no declarat era, precisament, el d’acabar amb l’idioma. Fa riure, o plorar, veure quants «defensors» li han eixit a la «llengua valenciana» entre una gent que ja l’havia abandonada en la pròpia casa, i que s'avergonyien d'emprar-la públicament, i que, per descomptat, es negaven i es neguen a restituir-li un lloc en l’escola, en l'administració, en l'església, en tots els àmbits que qualsevol llengua «normal» del món ocu­pa. Aquestes dues «polítiques» salten a la vista.

I si algú s’ha deixat enganyar és perquè ha volgut. Hem vist que, darrera la cortina de fum d’unes falses polèmiques -polèmiques?-, aparentment basades en el detall de nom, en les fantasies ortogràfiques, en teories absurdes sobre els orí­gens, només hi havia un propòsit «polític»: destruir el «valen­cià» que tant proclamaven estimar. No vull, en aquesta nota, escriure ni un sol nom propi. Però ací tots ens coneixem, i bas­tarà que cadascú pense tres o quatre segons en quines persones han estat les que han promogut insistentment l’embolic que so­frim. Ni una sola, que jo sàpiga, s’ha distingit mai per la fideli­tat a l’idioma del seu poble. I més: la «política» que han fet comportava, des del principi, l'«extirpació» -paraula genial d'un individu sinistre- de la «llengua valenciana», sacrificada en ares d'unes «unitats», o d’unes hegemonies, ben evidents. Una anàlisi més aguda ens duria a qualificar sociològicament la condició de «classe» dels instigadors, i explicar el mecanisme amb què les oligarquies locals han influït damunt la petita bur­gesia i el «terciari» de mentalitat petitburgesa. «La ideologia dominant és la de ...» Alto! No continue la citació. Per a què? Però una altra font de la mateixa corda també ho advertia: «Es pot enganyar tota la vida un sector de gent; es pot enganyar tota la gent durant una temporada; no és possible enganyar sempre a tothom.» Paciència, doncs, i no descansar en la lluita.

Jo no discutiré la sinceritat de certes «bases». Al contrari: una esperança animosa ens ve de l’existència d’aquestes «bases sinceres», que parlen als fills en valencià, que escriuen les seues cartes i les anotacions d’agenda en valencià, que resen -si re­sen -en valencià, que prefereixen les seues lectures en valen­cià, que voldrien en valencià els rètols publicitaris i els edictes del senyor alcalde, que volen l’escola -i per què no la Univer­sitat?- en valencià, que canten, ai! limno en valencià, que esperen morir-se en valencià rodejats dels seus néts. Quants en són? Personalment, no m’importa que siguen allò que en diuen «anticatalanistes». L’anticatalanisme és una «pallola» que pas­sa, si és de veres que el «valencianisme» és practicant. Podrà haver-hi, a la llarga, algun grupet impermeable a la realitat i al futur. Tant se val. Probablement, la seua tossuderia, també «política», tindrà unes arrels de personalisme fútil. Uns quants ultracatalanistes de fa vint o trenta anys són ara els incitadors del dialecte i d’un dialecte que ni tan sols saben escriure. Això, a la llarga, morirà de mort natural, per falta d’eco popular i per pur suïcidi intel·lectual. Ja ho veurà qui arribarà a veure-ho. La batalla, a aquest nivell, no em preocupa. Em preocupa la «sin­ceritat» de què abans parlava. Tant de «valencianisme» fictici no és més que «castellanisme» mal dissimulat.

Fa unes setmanes, la renovació de la Generalitat ja ha «agranat» provisionalment la tàctica desvalencianitzadora de la pin­toresca fauna precedent, quan des de la Conselleria d'Educació es feia una campanya taxativament directa contra el valencià. Aprendre el valencià a l’escola era un error: prefe­rible estudiar l'anglès. Això ho va dir, més o menys, algun figu­ró de l’època. I era lògic que ho digués. Independentment de si qui ho recomanava sabia anglès, o si sabia valencià, prou re­velava en mans de qui havíem caigut: quina era la «política» lingüística previsible. Més o menys: qualsevol llengua, llevat del valencià. El valencià va bé per a cantar l'«u i el dos», i no sempre: «Entre todas las requiones / es Balensia la primera; / tiene cardines i flores / y alguna que otra palmera...» I un fa­mós «Decret de bilingüisme», que em vaig estalviar de llegir perquè venia de qui venia, ni tan sols va aprofitar per concedir-­li una almoina a la «llengua valenciana». I era natural: «ells» i «elles» n’estaven en contra. En contra, del valencià: de l'ac­tual i del clàssic, del dels escriptors d’avui i del de qualsevol escriptor imaginable. «La llengua la fa el poble», repetia un ca­tedràtic de Dret Mercantil fa poc encara famós. I tant! I no solament al País Valencià: a Andalusia, a Londres, a Roma, a Berna, a Buenos Aires. La llengua la fa el poble, la fa l’escola, la fa el televisor, la fa el poeta, la fa el novel·lista, la fa el diari, i fins i tot la fan els lingüistes. A tanta imbecil·litat havia arri­bat la «política»!

Un primer pas de «racionalitat» l’està donant la nova Conse­lleria d'Educació. Com en qualsevol país civilitzat, la provisió de llocs d’ensenyament ha estat baremada a nivell universitari. Com les càtedres de Dret Mercantil, en la intenció inicial. 1 és curiós: tot aquest bestiar antivalencià, que tan puntillós és en les seues professions, i demanen títols i oposicions solem­nes, per a l’ensenyament de la llengua eren partidaris de col·locar aficionats i analfabets. «Política», i descarada. Si aquests senyors -en el cas que puguen merèixer el qualificatiu de «senyors», que tanta gràcia els fa- s'haguessen trobat amb la divertida opció d’un «abogat de secà» per fer-los la competèn­cia, i amb una distribució de càrrecs caciquil, haurien ficat el crit en el cel. Ells!, llicenciats!, doctors!, savis!... Escric aques­tes ratlles, i em ruboritze. ¿Com hem anat tan avall, els valen­cians? ¿És que ètnicament som uns subnormals? No. Són subnormals ells? Tampoc. Però ells creien que la «política» -no cal dir quina- consistia a prendre el pèl al veïnat. Si UCD instal·là en una Conselleria d'Educació una mena de sa­fanòria, un complet camp de safanòries, els responsables són els qui sabem que ho eren: el catedràtic, el banquer, l’aristòcrata mediocre, el porquet de Sant Antoni, el president de la ban­da de música de Sedaví, l’orador ex-seminarista del Parterre, el «cunero» de Picassent... La «classe política» d’una dreta cerril -això de cerril deu ser un castellanisme- i militantment antinacional.

Jo no sé si la nova Conselleria d'Educació sabrà sortejar les travetes -en castellà, zancadillas- que li posaran els ban­quers, els catedràtics de Mercantil, els porquets de Sant Anto­ni, i les sotanes, i els empresarios, tan lluïts, de què disfrutem. Però el projecte és sensat. Personalment, encara em sembla tí­mid. Si no m'equivoque, tant en la Constitució com en l'Esta­tut, hi ha uns paràgrafs que invoquen la necessitat d'«ajudar» les llengües i les cultures perifèriques, tradicionalment poster­gades per l'Estat espanyol. Al País Valencià, això a penes s’havia notat. Cal subratllar les iniciatives dels ajuntaments d’esquerra pactada, i de la Diputació de València, i alguna cosa més, ben dignes d’agraïment. Si alguna «cultura valenciana» ha rebut una mica d’il·lusió efectiva, no havia procedit pel cantó de la dreta. I no és que les esquerres parlamentàries siguen poc o molt valencianistes -¿per què no deixen estar, els uns i els altres, això del «nacionalisme», que no els pertoca?-: és que les dretes ací són metòdicament castellanistes. Amb alguna ex­cepció? De segur. Però no es nota. O no s'ha notat, a escala de corporacions públiques... Jo ja em pense que hi haurà almo­gàvers, extraparlamentaris com jo mateix, impacients, que tro­baran tímida l’acció cultural -i revalencianitzadora- dels socialistes. Però no en veig l’alternativa. I sí que veig que la Conselleria d'Educació ha encetat un bon camí. De moment, té la meua adhesió.

Per alguna cosa s’ha de començar, i sobretot quan no hi ha precedents. Si hi ha sort, la cosa es podria consolidar. Hi ha una majoria de valencians que ho desitgen. Potser no una «ma­joria», però molts i cada dia més. La confiança electoral de l’octubre passat avala aquest «canvi», entre més canvis. Esperem a veure què passa: esperem a veure si la Generalitat arriba a ser «creïble», i si els valencians s’espavilen. No ho veig massa fàcil. La grotesca «oligarquia» regional hi farà la punyeta. Quan hem discutit el tema de la «burgesia valenciana», jo sem­pre he dit que és poc «burgesia» i poc «valenciana»: això sí, molt devota de la Mare de Déu dels Desemparats i de donya Conxa Piquer. Però aquesta és la nostra «societat»: una socie­tat ben espessa, ben inconscient, ben autodeterminada a dei­xar de ser-ho. La solució seria el «nacionalisme». Però d'on no hi ha, no es pot traure. El petit debat sobre el «nacionalisme» després del fracàs electoral, m’ha semblat, en línies generals, desfasat. Sóc el primer a lamentar-ho, però és així. I jo m'esti­me més una «escola valenciana», si l’aconseguim, que tres o quatre coalicions -mal coaligades- que seran tan «naciona­listes» com vulguen però que no alcen un gat pel rabo.

I si els meus amics «nacionalistes» tenen alguna cosa a dir, em tenen a la seua disposició.

Joan Fuster. Notícias al día, 9-1-1983 [Joan Fuster. Escrits sobre llengua. 1994. Tàndem Edicions, “Joies de paper”, núm.5, a cura de M. Bolta i T. Mollà]

Fuster, previsor... i actual

Anys i anys, de Joan Fuster

Jo sóc "impacient", com tots els vells: tinc pressa. Vull dir que no m'agradaria morir-me -despús-demà seria una data plausible- sense haver vist i comprovat que certes coses han estat "aconseguides". L'altre dia, el conseller Ciscar va dir, aproximadament: "Ui! Això de consolidar el valencià és cosa, com a mínim, d'un parell de generacions...". Ja ho he dit: tinc pressa. Però, ben mirat, un parell de generacions no seran suficients, tenint el compte el vell problema de la "societat valenciana" i el seu "autoodi". No seré jo qui desdenye el problema de les banderoles, ni el de l'expectoració de "limno", que, al capdavall, és la sarsuela política vigent. Personalment, canviaré una "escola" com Déu mana per totes les percalines oficials i per l'orfeó administratiu. El valencià a l'escola, el valencià al carrer, el valencià en els tràmits polítics: en la vida de cada dia. "Ells" hi estan en contra. "Ells" són la dreta visigòtica: el Monsenyor [El Cardenal Vicente Enrique i Tarancón], el moniato de Borriana [Enrique Monsonís], el moliner de la Fonteta de Sant Lluís [Almenar], els poetes de Jocs Florals, l'Adoración Nocturna i la "terceríssima edat" que s'imaginava ser republicana. Tot això, ho hem de superar. Hauríem de superar l'analfabetisme de la Dreta electoral. Ser de dreta és una opció lògica. Que la Dreta valenciana haja de ser, per definició, imbècil, no ho acabe d'entendre. L'eterna polèmica valencià versus català, acadèmicament fa riure, i fa pena. Si la Dreta -la de Fraga i la del moniato- vol "parlar" amb una "ortografia" de chascarrillo baturro, ningú no ho notarà. El silenci vernacular de la Dreta és instructiu, ho revela tot. L'esquerra, que no és massa "esquerra" -pura aigua beneïda-, també calla. Calla en valencià i fa òpera en castellà, "todos juntos en unión". Hi ha uns "mestres d'escola", unes "escoles", i un conseller, i una oportunitat decent...

El Temps, núm 27, 24 de desembre de 1984 (Extret de Raons i paraules, de Joan Fuster. Edició d'Isidre Crespo)

SERÀ D'ESQUERRES O NO SERÀ

Fa uns dies, uns amics em preguntaven per una "famosa" frase de Fuster, que creien molt difosa però no havien mai escrita -en llibres de Fuster, esclar-; i jo els vaig prometre que me la buscaria. Ací la teniu, un poc "contextualitzada" -i actualitzada, a punt per a bons lectors, és a dir, aquells que saben aplicar vells pensaments a circumstàncies noves.

SERÀ D’ESQUERRES O NO SERÀ[1] [Joan Fuster]

Joan Fuster, un nacionalista recalcitrante

J.M. —¿Por qué en el País Valencia­no la voluntad estatutaria es reivindicada tanto por las fuerzas de derecha como de izquierda?

J.F.—La autonomía será de izquier­das o no será. O será un simulacro de autonomía. Y que conste que a mí la autonomía me parece poca cosa.

Jaime Millás (entrevista a Joan Fuster). Triunfo, núm.729, 15-I-1977

* Observeu-hi que, la primera vegada, diu "autonomia", no "País"...

-------------------------------------------------------------------------

Amb Joan Fuster, a Sueca

J.F.-De fet, la «qüestió nacional» al País Valencià, saltà al carrer d'una manera decidida abans de la campanya prèvia al 15 de juny. Recorda aquella manifestació de «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia!». Ara no sabria precisar-te'n la data. Quina diferència amb la famosa del 9 d'octubre! No hi havia tanta gent, però tampoc no s'hi va barrejar l'escòria ultra ni hi hagué cap problema de banderetes... Uns mesos després, totcristo ja havia inscrit la reivindicació de l'«autonomia» en el seu programa. Massa «autonomistes», així, de la nit al matí, i de tots els colors... No sé d'on eixien... Naturalment, la majoria d'aquests «autonomistes» improvisats són els eterns regionalistas bien entendidos, i ja saps qui són i de què va la cosa... Jo no diré que tota l'esquerra haja assumit com cal la «qüestió nacional». Ni de bon tros! Però la dreta ni tan sols ho ha intentat. Hi ha unes quantes excepcions notòries, notòries precisament per excepcionals. És el cas de Paco Burguera, per exemple, home d'idees clares sobre el particular. Burguera s'ha concitat les ires dels seus correligionaris i de la resta de la fauna dretana local, de quina manera! S'ha convertit, sense voler, en la pedra de toc de tot un sector de la societat valenciana... ¿Que per què la dreta és indiferent o decididament hostil a una solució lògica de la nostra «qüestió nacional»? Donar-te'n la meua explicació, ara, ens demanaria un temps de què no disposem... Sí, jo crec que «el País Valencià serà d’esquerres o no serà». Però no ho dic per cap apriorisme sectari: és una pura evidència. El que falta saber és si les esquerres estaran a l’altura de les circumstàncies.

FABREGAT, Amadeu (entrevista a Joan Fuster). Valencia Semanal , any I, núm. 19, 16-4-1978. [De viva veu, Afers 2003; I.Crespo, editor]

---

[1] Josep Torras i Bages publicà, el 1892, la seva obra cabdal, La tradició catalana, llibre de capçalera de diverses generacions del catalanisme moderat d'arrel cristiana. El presumpte lema d'aquest llibre, “Catalunya serà cristiana o no serà”, fou immediatament assumit per la militància catalanista conservadora i anys després fou gravat a la façana del monestir de Montserrat. [ICR]

PARLAMENT DE JOAN FUSTER (Fac. d’ ECONÒMIQUES, 1976)

Tots vosaltres, doctor Vicent Peset, professors, amics, haureu d’excusar-me si la meua presència en el present acte no correspon dignament a la intenció dels organitzadors ni als mèrits del destinatari. Per temperament i per ofici sóc una persona ben poc “acadèmica”, i em trobe una mica desplaçat en aquestes circumstàncies, que, ja ho sé, no són estricta cerimònia convencional, perquè un homenatge a Vicent Peset ara i ací no podria ser-ho, però que tampoc no deixen de tenir un punt de significació – diguem-ho així- condecorativa. Tanmateix, quan m’han demanat la col·laboració, hi he consentit de seguida. Per diverses raons. La primera, ben personal, en venia donada per l’amistat i per l’admiració: l’home i l’obra, en el doctor Peset, tenen per a mi un alt valor d’exemplaritat civil i intel·lectual, i des de fa molts anys n’estic convençut. Aixó, més que obligar-me, m’incita a una afirmació de gratitud. I hi havia més motius, d’una altra índole. Crec que calia participar, des de fora de la Universitat, en una manifestació com aquesta, d’avui, que, vulguem o no, estableix el començament d’una reconciliació entre la Universitat i el poble.

L’elogi de Vicent Peset és fàcil de fer. Els seus dos últims llibres, voluminosos, Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració, publicat el 1.975, i l’epistolari Mayans y los médicos, que el 1972 edità l’Ajuntament d’Oliva, bastarien per acreditar la tenacitat i el rigor d’un erudit en qualsevol lloc del món. Serà innecessari d’al·ludir la vasta labor del Doctor Peset escampada en revistes i en miscel·lànies especialitzades. Tot això, ja ho sabeu la majoria de vosaltres. Iniciat potser per tradició familiar en els estudis d’història de la Medicina valenciana –els Peset n’han estat els iniciadors-, les seues investigacions han derivat després cap a un territori més ampli d’interessos temàtics. Si no m’enganye, una de les primeres coses seues que vaig llegir era un intent de recapitular la terminologia que ara anomenaríem “psiquiàtrica” a través de textos catalans de l’Edat Mitjana. Quan hagué d’enfrontar-se amb els metges del segle XVIII, Vicent Peset va trobar-se amb els humanistes, i, entre els humanistes, amb la figura de Maians. Últimament, assistim a una encomiable proliferació de treballs monogràfics relatius a don Gregori i al seu cercle de relacions i d’influència. Vicent Peset ha estat un dels qui encetaren aquest camí d’indagació.

Jo sóc profà en la matèria. Deixe al P. Miquel Batllori el comentari just, que serà apologètic, tant de l’època de Maians com de l’aportació de Vicent Peset a l’oportuníssima voluntat d’exhumar-ne els detalls i l’abast. Em limitaré, doncs, a subratllar el fet bàsic: els estudis entorn de Gregori Maians ens permeten “rescatar” el nostre Setcents. Els romàntics locals, com els romàntics de tot arreu, van mirar-se de mala manera la centúria il·lustrada. Els nostres, en particular. El XVIII representava, i continua representant, per a nosaltres, la derrota d’Almansa, l’uniformisme borbònic, la castellanització sistemàtica. Era això, sens dubte, però també més coses. Que són les que ara anem descobrint i assumint. La història, la història dels historiadors, té assignada una funció social dinàmica: la de fer que els penosos contribuents que tots som puguen prendre “consciència de la història”. I la nostra modesta Il·lustració setcentista, amb Maians com a protagonista, és un exemple a tenir en compte. La irradiació de Maians, l’eficàcia intel·lectual d’aquell estrany individu de geni i de mal geni, des de la seua falsa soledat d’Oliva, ens força a pensar en la més estranya situació cultural del País Valencià d’aleshores. I a pensar en el País Valencià d’avui.

No aprofitaré l’ocasió per a traure les meues conclusions. Sí que m’animaré a insinuar els diversos nivells, inevitables, en què la increïble activitat de Gregori Maians fou positiva: A escala del País Valencià, en la mesura que Maians, entre intrigues i polèmiques, postulava una renovació, o la prolongació de l’impuls renovador de la darreria del segle XVII, i això afectava la Medicina, el Dret, la Filosofia, tot. Dins els Països Catalans, el tracte i el contacte entre Maians i Josep Finestres és una altra dada a retenir, decisiva. L’epistolari Maians-Finestres, publicat per Ignasi Casanoves pels anys 30, ja obria una magnífica oportunitat de reflexió, que a València, com a Barcelona, passà sense pena ni glòria. I no sé estar-me de recordar, d’invocar, el curiós precedent d’aquell seminarista imberbe, de nom Frederic Clascar, que, el 1.895, ja posava damunt la taula la problemàtica perduradament unitària del XVIII, a l’una i a l’altra banda del riu de la Sènia, que, per no ser res, ni tan sols és un riu. I Maians no podia no tenir una projecció hispànica. Fill de partidaris de l’Arxiduc en l’instant de la guerra dinàstico-social dita de “Successió”, don Gregori fou genuflexament borbònic, però amb reticències. En tot cas, de cara a Espanya, de cara a una Espanya provisionalment inevitable, Maians topà amb Feijóo, i amb més paniaguados dels Consejos i les covachuelas. Vicent Peset ha parlat llargament de l’episodi Feijòo. I també l’enyorat Joan Reglà. El Maians europeu, internacional, encara és més sorprenent. El doctor Peset, en “Els amics estrangers de Maians”, ha fet el mapa de les connexions cosmopolites del veí d’Oliva...

València, el País Valencià, durant el XVIII, perquè hi havia un Maians, no esdevenia “provincià”, que era la fatalitat previsible. Els novatores de finals del XVII eren passius. Abans, des de l’expulsió dels moriscos, hi havia hagut un buit absolut. Els “novatores” trencaven tímidament el gel. Maians tampoc no va excedir-se. ell era un home, si val la fórmula, de comunió diària. Ens enganyaríem si crèiem que la Il·lustració catalana (valenciano-catalana), per no ferir susceptibilitats va ser un equivalent de la Il·lustració francesa: dels preparatius i de les realitzacions de l’Enciclopèdia. Voltaire i Maians van intercanviar unes poques cartes. Em sembla que Voltaire no veia en Maians sinó el “savi”, i que Maians no sabia ben bé, i si ho sabia ho dissimulava, qui era Voltaire. Al sud dels Pirineus, la Il·lustració havia de ser tímida, casta i cohibida. Però no és d’això que em proposava parlar-vos.

Jo només pretenia, ja ho he insinuat, posar de relleu el sentit últim que pot tenir aquest homenatge a Vicent Peset. Em consta la resistència de Vicent Peset a acceptar-lo, i precisament perquè havia de celebrar-se a la Universitat. Ell no podia oblidar que, quan, després de la guerra civil, el seu pare fou condemnat a mort, totes les Universitats de l’Estat espanyol van demanar clemència llevat d’una: la nostra. Per fortuna, la Universitat de València de 1976 ja no és la dels anys 40, i la memòria de Joan Peset i Aleixandre, gran metge i gran lliberal, pot ser invocada amb el respecte i l’honor de les màximes exemplaritats. Aquesta institució, de la qual un dia Peset i Aleixandre havia estat rector, tenia pendent el deute d’una reparació moral. No crec que aquest acte siga suficient, és clar. Però ara, a través del fill, també volem que el nom del seu pare tinga un lloc de record entre nosaltres. Si la Universitat de què sou membres, professors i alumnes, ha d’establir unes noves arrels en la vida real, problemàtica, de la seua societat, convé que comence a digerir els propis remordiments: que comence assentir-los i a digerir-los.

Vull remarcar, encara, un altre punt que considere positiu. Amb l’homenatge al doctor Vicent Peset, la Universitat de València podria cancel·lar una trista inèrcia que l’ha caracteritzada: la d’ignorar l’esforç intel·lectual que es realitza al marge de les seues aules, i ignorar-la, de vegades, ha estat l’actitud més suau. L’exemple de Gregori Maians podria ser-hi adduït, també. Allò que específicament hem de dir “cultura valenciana”, i no entraré a sospesar-ne el valor ni els resultats, ha funcionat, des de fa molt de temps, fora d’aquesta Casa. Amb un doble efecte infeliç: la Universitat restava aïllada del país i els intel·lectuals valencians no tenien accés a l’instrument institucional bàsic de la seua societat. El saldo ha estat un provincianisme cloròtic i ambigu. Les excepcions són escasses: Vicent Peset n’és una. D’uns anys ençà, el mal de què parle va sent corregit, i tots ens n’hem de congratular. La solució, naturalment, no és fer homenatges, perquè els homenatges sempre són a posteriori. Però, si més no, també els homenatges. L’important és que la Universitat valentina i el País Valencià arriben a una compenetració viva.

Siga com siga, doctor Peset, gràcies, moltes gràcies, pel que heu fet i pel que encara fareu.