Estellés, un poeta de realitats

NOTA —PROVISIONAL I IMPROVISADA— SOBRE LA POESÍA DE

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

1

Feia temps que no produíem un gran poeta. Dic «produíem», i pense ara —familiarment— en nosaltres, els valencians, i en els valencians que parlem com ens pertoca parlar. Sí: en feia molt de temps. Perquè don Teodor Llorente només se salva per mitja dotzena escassa de poemes, emotius i pacífics, pràcticament d'anar per casa. I Vicent Wenceslau Querol ni tan sols això: tenia tota la raó del món, l'Unamuno, quan proclamava la superioritat de les Rimas sobre les Rimes ca­talanes. Després de tres segles de dimissió explí­cita i d'incúria forçosa, se'ns havia rovellat l'idioma, i més encara, havíem perdut l’hàbit de concebre'l precisament en funció de «poesia». La bona fe de la Renaixença local —¿o potser la ma­la fe?— va ser d'una absoluta inanitat, en aquest punt. Calgué arribar a la Generació del 1930 per tenir poetes «presentables»; Bernat Artola, Caries Salvador, Almela i Vives. No eren res de l'altre món, però encetaven una opció de treball literari regular i confiat. Alguns dels seus escrits supera­ren el clos regionaloide, i foren incorporats a antologies i a balanços de plantejament nacional. El tràmit, tanmateix, encara venia tarat per una cer­ta condescendència, mes aviat «política». En els anys immediats a la Guerra, l'obra de Xaxier Casp hi representa un principi voluntariós de continuïtat. Ciutat a cau d'orella, el 1935, ja era una ben altra cosa. La veu que hi transcendia obligava a unes esperances diferents.

Que s'han realitzat. El primer llibre de Vicent Andrés Estellés arrossegava moltes inèrcies retòriques inevitables: unes, que procedien de la formació castellana del poeta —molt similar a la meua, si val la referència—; d’altres, que se li imposaven amb el fet, traumàtic, de «descobrir» la pròpia llengua i la poesia docta del Principal i de les Illes. Un no sé què d'estrany, però, hi fulgurava: les paraules, les senzilles paraules de cada dia, adquirien en el vers de l'Estellés una pulsió / lírica a qué no estàvem acostumats. A què no estàvem acostumats, insistesc, nosaltres: els valencians. Allò era «nou». No hi havia precedents. Escapava als mimetismes maquinals: Miquel Duran, amb Rubén Darío; Salvador, amb Salvat-Papasseit; 1'Almela, amb Guerau de Liost; Casp, ambj López-Picó. La dicció, en Ciutat a cau d'orella, te-; nia una fluència i una saviesa excepcionals, en | comparació amb els predecessors domèstics, i, sobretot, apuntava amb un to personal carregat de promeses. Quatre llibres més, escalonats entre el 1956 i el 1970 —La nit (1956), Donzell amarg (1958), L'amant de tota la vida (1965), Lletres de canvi (1970)—, revelaven que 1'energía verbal desencadenada adquiria dimensions de seguretat i de violència escandalosament robustes. No sé si els crítics i els lectors arribaren a adonar-se'n sur le champ. Potser no. El 1971, de sobte, Vicent An­drés Estellés publica Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys. L'inventari clement, Pri­mera audició: un bloc de versos massa dens i massa complex perquè 1'hágem pogut «digerir» amb la perspectiva deguda. Però l'impacte hi quedava consumat.

Un impacte al·lucinant. En el fons, aquesta trajectòria editorial era absurda, i ha perjudica!, sens dubte, la «figura» pública del poeta. No l'hem po­gut seguir, pas a pas, en el descabdellament cronològic de la seva creixença, i, en encarar-nos-hi, ens l'hem trobat parcial i desconcertat. Tant se val, si be es mira. Avui, després d'una recapitulació reflexiva i circumspecta, poden sortir aquestes Obres Completes, que, si mes no, tindran la virtut d'exhumar textos antics o inèdits, i, en es­pecial, de proposar-nos-els amb una articulació sistemàtica i vivaç. Tindrem, dones, l'oportunitat de llegir Andrés Estellés no solament com cal, sinó com ell vol que des d'ara hauria de ser llegit, en una raonable estipulació. Les «obres comple­tes», en vida de Fautor, sempre son capcioses —personalment en tinc l’experiència—: responen al càlcul subjectiu i responsable del qui les firma. Un dia, Josep Pla em comunicava: «Ara farem una edició definitiva 'd'obres completes'; una edició 'mortuòria'...» Les edicions vertaderament mortuòries, afortunadament, queden a mans deis erudits de demà, si Déu Nostre Senyor vol proporcionar-nos-els. Mentre l'escriptor domi­na els seus papers, les «obres completes» no son un panteó: mes aviat es converteixen en una operació d'autocrítica i —si puc dir-ho així— d'autosospesar-se a consciència, amb humilitat i amb orgull alhora. Alió que, en aparença, només sembla una «reimpressió», al capdavall s'ha convertit en un llibre nou: en «obra nova». Una mica de desimboltura material permet de reajustar els fragments dispersos. Sempre escrivim «fragments». Ací en tenim uns quants, ja ordenats, de Vicent Andrés Estellés.

I basta de repassar-los, llegir-ne ara una plana, ara una altra molt mes endavant, per trobar-hi el «gran poeta»: o siga, un poeta tremendament individualitzat. No estic emprant els adjectius en termes d'escalafó, ni menys encara amb la mise­rable equanimitat de les càtedres. Tampoc no tinc cap interès a afirmar —hipòtesi idiota— que tots i cadascun del poemes de Vicent Andrés Estellés són literalment admirables. Es tracta d’aplicar-hi una altra mena de barem: el de l’eficàcia creadora, traduïda o traduïble a les més diverses possibilitats d'enlluernament. O la poesia es això, no és res. Tal vegada dir-ne «enlluernament» és excessiu, paregué pot confondre's amb «ofuscació». Lucidesa: aquesta fóra l'alternativa acceptable. En comptes de «possibilitats d'enlluernament», posem-hi «possibilitats de lucidesa». Les que ofereix Vicent Andrés Estellés no són gens corrents. A nivell «valencià», això fa retrocedir ais noms in­signes: els del XV, March, Roig, Corella. Després d'aquesta gent conspícua vam esdevenir «muts». El castellà, almenys en poesia, tampoc no ens ha servit per a massa coses. Darrerament, quan la burgesia indígena s'ha «integrat» del tot, hi han aparegut bons poetes en castellà: de Gil Albert a Brines, passant per qui es vulga. Però el vernacle havia restat desposseït, indigent, cautelós, sobrevivint-se en temptatives heroiques. Amb Vicent I Andrés Estellés es trenca el malefici. Si el seu cas és una pura xamba o el començ d'una recuperació profunda, ja ho dirà el temps.

M'excuse d'haver obert el comentari pel cantó casolà. ¿Podia eludir-ho? Crec que no. Ara: el poe­ta té una projecció mes vasta, per pròpia virtut, que el col·loca en un primer lloc de la nòmina ge­neral catalana. A pesar d'algunes mencions encomiàstiques, i a pesar de la seva presencia en les últimes antologies il·lustres i il·lustratives, aquest «lloc» encara no li ha estat reconegut com cal. Es tracta d'un problema extraliterari. La distancia entre Barcelona i València continua sent penosa —al marge dels negocis, s'entén—, i literalment és absurda, fins i tot admetent explicacions o justificacions històriques apreciables. La comunicació no sempre resulta fàcil, d'un centre a l'altre: entre altres raons, de més a més, perquè Valencia no acaba ser un «centre». València fou un «centre», i tant!, durant períodes gloriosos —el de March i Roig i Corella, el dels erasmistes, el de la tribu dels «Nocturnos», el dels novatores de fi­nals del xvii i començament del xviii, el de don Gregori Maians, el dels romàntics que chateaubrianitzaven, el de don Teodor i de don Vicent—, i ja no ho és. Ens hem convertit en «província to­tal». Inclús davant Barcelona, quan Barcelona no deixa de ser, com ho és ara, una «província» grisa i indiscutiblement la menys disculpable. La poca o molta irradiació autèntica i autòctona hi queda frustrada: la de València, la del País Valen­cià. El vehicle de la llengua comuna no arriba a trobar-hi sempre els canals pertinents. Fa plorar, però és així...

2

La veritat és que vam aprendre a llegir versos en les pàgines de Garcilaso, i no —ai!— en les de Riba o en les de Foix. Use el plural com a confessió, i perquè l'Estellés i jo som de la mateixa «generació»: ell va nàixer el 1924 i jo el 1922. Teníem l'edat exacta de «llegir», i, si les circumstàncies no hi eren gaire propícies, en general, per a nosaltres resultaven rabiosament abjectes. Érem valencians, de poble i no procedíem de llars on el llibre fos un moble necessari. Podíem comprar, de tant en tant, Garcilaso, que venia a ser una re­vista plena de sonets i de liras —«Si de mi baja lira...»—, d’octavas reales, de mil augustes bagatel·les retòriques. La confeccionaven a Madrid els poetes de les oficines publiques, i resplendia d'il·lusions imperials o agropecuàries: el «repòs del guerrer» s'hi distreia en la manufactura d'estrofes perfectes, d'un academicisme escolar i ritual. Riba o Foix —per exemple— no hi comptaven. Ens eren inassequibles. Materialment inassequibles. La revinculació amb l'idioma —el català— vam haver de proposar-nos-la a través de textos anacrònics o subalterns: jo, personalment, amb les englantines marcides de don Teodor. Ig­nore el conducte imprès de què es va valer Vicent Andrés Estellés. No importa, això. El fet és que, literàriament, ens desmamàvem d'una mamella grotesca i tòxica.

Jo no diria que les «èglogues» de l'Estellés, prodigiosos artificis de sarcasme i de lirisme, impúdics i pudents —amb totes les males, les excelses males olors de la fisiologia—, no tinguen un origen remot en Garcilaso. En una reacció con­tra les irrisòries ficcions del marbre subvencionat i dels idil·lis de calcomania que Garcilaso difonia. En tot cas, l'Estellés en deriva. Si no m'enganye, el seu primer «llibre» de poemes aparegué en una altra publicació de la mateixa empresa in­dustrial que fabricava «garcilasos»: «Fantasía».

Aleshores, ell, un xicot innocent de Burjassot, que estudiava periodisme a Madrid, havia d'escriure en castellà i segons els cànons. Recorde vagament aquells papers: eren d'una correcció esvelta, ben tramats, en els quals cada mot «ressonava» de ma­nera automàtica, correlatiu als models patroci­nats per don Juan Aparicio. No hi havia més remei: el parany era molt ben parat, i era impossible no caure-hi. Després degueren sumar-s'hi unes lliçons —o siga: lectures— diferents, Aleixandre i Neruda, i Lorca, i Alberti, i potser León Felipe i tot, bouquins insòlits i vedats, producte d'una captura aleatòria als encants o del préstec d'un amic. «Llegir», en aquella època, era un dra­ma. I clandestí.

El poeta —ell, l'Estellés— «madurava». Quan va veure clar que, en última instancia, la seua poesia tenia les màximes virtualitats reservades i preservades en la modesta paraula genealògica, tan distant del món de Garcilaso, la seua escriptura hagué de sofrir una rearticulació perplexa. No fou cosa de vint-i-quatre hores. No canviem de llengua com de camisa: a tot estirar, canviem de llengua com de pell, de manera lenta i parcel·lada, biològicament comportable. L'Estellés només canviava de «llengua literària». Però no era, això, cap incidència de tràmit: de «doble vocabulari» castellà-català i català-castellà. Tots els qui hem passat per les àcides baquetes del bilingüisme sabem que no es tracta d'una qüestió de «correspondències». I menys encara que en capa altra esfera, en la de la poesia. Vicent Andrés Estellés, en Ciutat a cau d'orella, encara té poemes de «garcilasista», traduïts. Però ja n'hi té d'altres en els quals el salt idiomàtic li demana un replantejament profund de la mateixa«identitat» de la seua poesia. La llengua mana, en determinats moments. No intente suggerir que la qüestió se centra en el quid romàntic de la sinceritat —presumpta «sinceritat»— que el senyor Menéndez Pelayo referia al «nexo sagrado», etc. No. Tota llengua es «convencional», sobretot a nivell de «literatura». Cada «convenció» té les seues lleis, però. L'Estellés, en recuperar-se dins el «vernacle», va fer-ho per las úniques mediacions culturals al seu abast. Que no podien ser còmodes. M'imagine que li passà com a mi: Llorente en seria la candorosa iniciació, després vindrien Carles Salvador o Xavier Casp, o l'Artola, i finalment Carles Riba, J. V. Foix o qui fos. Tot s'ha de dir: llegir Llorente quan ja s'ha llegit Neruda constitueix una experiència estranya que un crític barceloní —per més espavilat que siga— no entendrà mai... Hi hagué, de seguida o mentrestant, la retroacció als clàssics. I Pompeu Fabra: ¿fins a quin punt era «vàlida» per a Vicent Andrés Estellés la koiné de la «mesocràcia il·lustrada» del Principat? En conjunt, s'hi acumulaven unes indeterminacions que solament podien ser resoltes des del fons de la mateixa poe­sia i a mesura que la poesia anava creixent. El recurs a la vèrbola col·loquial s'hi posa en un pri­mer pla. I això també era complicat. La «tradició local» de «llengua culta» és prima i vacil·lant, i no sòlida i cerimonial com la dels mallorquins, que descansa sobre un tou de produccions benemèrites. Ni ens era lícit de refiar-nos-en, ni menys en­cara de permetre'ns el luxe de jugar al dialecta­lismo savoureux, a la manera dels més recents literats de les Illes, que l'exporten al mercat pe­ninsular... Calia establir la provatura enmig d'un buit desanimat.

I la cosa no tenia cap relació amb el postulat d'«acostar la poesia al poble» que alguns proclamaven a la València de llavors. A la llarga, la fór­mula —«expressiva»— ha estat el que havia de ser: tant com de «comunicació», la recerca del poeta era d'«expressió», o més encara d'«expressió». La ingerència del llenguatge diari, esqueixat o tendre, obeïa a una fatalitat interna del poema: el poema no sabria «dir» el que vol dir sinó encarnant-se, justament fent-se carn, en una molt específica puntualitat d'idioma. Les paraules del carrer, grolleres tal volta, o sovint, o de somrient gentilesa menestral, els sobreentesos sardònics, els clixés i les interjeccions del diàleg de veïnat, es convertien així en materials «lírics» d'una po­tencia inesperada. De vegades, tenyits d'un patetisme literàriament pèrfid; de vegades, com una falca, introduint una mica de contrast o de sàtira. La «realitat bruta» hi fa acte de presència, amb els seus biaixos àcids o insolents, o simplement cordials. El resultat últim és fascinador: a estones, si més no. La barreja «verbal» hi aconsegueix uns extrems vidriosos, tèrbols i al mateix temps claríssims i senzills, que s'enduen el lector amb la seua irruència. Sovint, en la poesia de l'Estellés, hi ha, com a base, una llengua desenfrenada: «llen­gua», i m'aprofitaré de l'equívoc, en tots els sentits del vocable.

No vull fer-me pesat amb la denúncia de més connotacions locals, però no sé estar-me'n. Els poetes valencians del xix, justament els «reivindicadors» de l'idioma, no sabien l'idioma que aspiraven a salvar. Villarroya té uns quants versos —unes quantes ratlles— gràcils i vives. Els que s'hi afegiren, foren un seguit de calamitats. Cons­tantí Llombart només «escrivia bé» quan escrivia epigrames en «valencià» de barriada. Ni tan sols Querol s'hi sobreposa. La tenebrosa multitud que durant més de mig segle guanya premis als Jocs Florals a València, escriu pitjor en català que en castellà. El castellà, l'havien més o menys aprés a l'escola i als llibres; el català, desconjuntat entre la conversa degradada i un mòdul culte mal paït, se'ls escapava dels dits. Llorente sí que «sa­bia»: la Cançoneta amorosa, Vora el barranc dels Algadins, La barraca i tot... Més tard, només Almela i Vives, amb un tacte estudiat i pulcre, i, en particular, el Bernat Artola jove, combinant un barroquisme lexicogràfic i l'instint popular de la Plana, aconsegueixen fer la impressió de «naturalitat» i «tradició» simultanejades: de normalitat. En la postguerra, la situació no varia. Fins que l'Estellés, un dia, tira al dret, i li «surt» —li «ix»— un vòmit de llengua, d'«idioma» reduït a imminències incontrolables, glopades de mots directes, que ens reconciliaven amb la veritat. Que ens reconciliaven amb la «veritat», amb minúscula, de la nostra vida «en valencià».

Vicent Andrés Estellés, per una incoercible propensió, és un poeta loquaç: d'una eloqüència que fa feredat. Quan renuncia a les maquetes de la preceptiva —un sonet, una dècima, un qualsevol motle acadèmic—, s'embala en tirallongues inesgotables de versos, planes i planes seguides. Habitualment, hi explica l'espectacle menor de les peripècies de la gent subordinada, les seues —del poeta— o les nostres, que són d'una vulgaritat raonable i acatada. Les explica: les narra. I havia de narrar-les amb el vocabulari i els girs de la mateixa «vulgaritat» poetitzable. És el que ha fet. Anys enrera, Josep M. Castellet i Joaquim Molas van fotre un sumptuós «manifiesto a la Nación», amb el programa d'una anomenable «poesia rea­lista». Van tenir tan poca clientela, que no han trigat a desdir-se'n. Alguna vegada n'hi hem parlat, i ells sempre m'han dit que allò no era ben bé un «programa», sinó una mena de «profecia». Auguraven la pròxima eclosió d'una poesia «realista», i, en efecte, els ha sortit Pere Gimferrer, que és un poeta estimable, sens dubte, però escassament «realista». De fet, la poesia que Castellet i Molas «predicaven» era objectivament impossible al Principat. Vaticinaven a cegues, i s'equivocaren. Al País Valencia, la «situació» era distinta, i sí, una «poesia realista» s'hi dibuixava... No l’encapçalava l'Estellés: ell no és el «poeta realista» de l'esquema dogmàtic, ni de bon tros. Podem qualificar-lo de «poeta de realitats», i endavant. Per aquest cantó, facciosament narratiu, l'Estellés esdevenia «col·loquial».

No podia ser altrament. La poesia, convertida en reflexió de i sobre la «vulgaritat» més desca­rada i agressiva, havia de caure en les fermentacions jovials, anticulturals o contraculturals, del «dialecte». D'elles emana la puríssima línia mordaç, infame, lliure, acusatòria, dels millors moments de l'Estellés. La tràgica evolució històrica de la llengua catalana fa que siga lògica la meva aprensió, que ara confesse: ¿entendran aquests poemes, els entendran com Déu mana, la gent dels dialectes contigus? No ho acabe de veure clar. Un poeta tan vigorós com és el Salvador Espriu en prosa, un poeta tan esborronadorament calcu­lador dels mots com fou Gabriel Ferreter, ¿com poden ser llegits, i llegits «be», pels valencians? Podem llegir —els valencians— tranquil·lament Riba, Manent, Teixidor, pose per cas: el Fabra ens es comú, i gairebé mai no hi trobem l'obstacle d'un matís de «dialecte», siga en el lèxic, siga en l'estructura o la ressonància de la frase. Però enfront de poetes que ara i adés acuden a les irisacions «populars» del llenguatge —l'Espriu i en Fe­rrater en són referències extremes—, la nostra «comprensió» no sempre és completa. Cal una habituació. Se'ns esmuny el «dialecte». Vicent Andrés Estllés s'hi presenta amb uns versos relativament «dialectals»: del seu dialecte, del nostre, i ens resulta íntim i vibrant. Com el llegiran «ells», més enllà de l'Ebre o de la mar? Hi arri­baran al fons?...

3

Exagere, potser. Ben mirat, tampoc no és tan acaparadora ni tan abrupta, la virulència col·loquial de l'Estellés. Només que convenia advertir­-la, a fi que el lector foraster no descarte o passe per alt alguns moments de màxima tensió en els poemes. Que són moments on es reprodueix, justament, la greu veracitat d'aquesta poesia. Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Els poetes de totes les èpoques i de tots els idiomes s'han dedicat a teixir variacions sobre això: sobre l'amor, més que res; sobre l'extravagant però obsedida incer­titud que provoca el fet d'haver de morir; i, de tant en tant, sobre la gana socialment implantada, conseqüència de l'explotació de l'home per l'home. La por n'és un derivat, i també hi apareix: al costat de la fam, al costat del sexe, al costat de la mort. En un tractament abstracte, la cosa ha do­nat lloc a aparatoses efusions: entre la pregària i la blasfèmia, les increpacions solemnes, la reflexió filosòfica. L'Estellés és dels poetes que comprimeixen la fúria en una escena concreta. Però no «personal». Fins i tot quan escriu «jo», no és tant el «jo» seu, exclusiu i emparedat, com ell mateix traslladat a escala de «tipus». No hi ha la fam, el sexe, la mort, «en si»: hi ha tot això —concepte i realitat, en simbiosi ambigua— convertit en pura «circumstància històrica». D'aquí el «dialecte».

L'amor, o el sexe, o com se'n vulga dir, sempre és igual i distint: segons la societat, i segons què i segons qui dins la societat. El senyor March, de Gandía, havia de veure-ho i viure-ho, això, d'una manera molt diferent a com la concebien i la practicaven la tribu de notaris, beneficiats i metges de la València una mica posterior. March era un aristòcrata embegut de lectures trobadoresques i conventuals; els altres ja s'acontentaven amb especulacions sobre les parts del cos més adequades i l'edat més idònia per traure'n profit. Què pogué ser l’«amor» per a don Teodor, per a Llombart, per a...? Deixem-ho córrer. El cas és que l'Estellés «obre els ulls» —tots el sentits— en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: racionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il·lusió feraç entorn del pa, de la taula, de la infància, de l'aroma estimulant d'una salut esvaïda. Com la mort: la mort fou aleshores més «mort» que mai: no era solament un home o una dona, una criatura, que morien... L'exaltació priàpica, la llàgrima davant la penúria sistemàtica, el taüt previsible, industrial com el dol que s'hi enquadra, són vivències que tenen una datació exacta, tal com surten en els poemes de Vicent Andrés Estellés. I són locals, frenèticament locals: de Burjassot a València.

Jo no gosaria afirmar que això siga «realisme històric». Ja ho he dit. De més a més, avui ningú no s'interessa pel «realisme històric», i tant se val. Però sí que és un testimoniatge —o un testimoni— de la «realitat». I escrit des d'un angle molt precís: des d'una cantonada. El poeta, ací, no és exactament un coàgul de classe: ni per a bé ni per a mal. Procedeix del magma confús del carrer, abocat al carrer perquè és la sola oportunitat que té, i no pretén res més. No s'erigeix en material de pamflet. Hi diu la seua. Diu: conta, s'exclama, co­menta. Ho fa amb un èmfasi irregular, de vegades vertiginós, es repeteix. Però això ha de ser com és: una incoercible riada de passió petita, manual, d'assalariat que habita un quart o cinqué pis d'un edifici urbà aproximadament precapitalista. La poesia de Vicent Andrés Estellés respon a febre ambulant, a les esperances conjugals, als sentiments i als ressentiments de la precarietat perdu­rada. A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, filis de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, menjava malament, mo­ria malament...

Tanmateix, la poesia de l'Estellés no és una poesia deprimida o negra. Com que no s'origina en fetitxismes ideològics, sinó en la modèstia de viure, rutinària, cruelment addicta a la biologia més insignificant i més indispensable, no ha de ser ni pessimista ni optimista: «és», a seques. El sexe, la fam i la mort esdevenen, en aquest context no gens ampul·lós, l'entrellat de la «vida», i tot hi és al seu lloc, la merda o el semen, i l’afecte més innocent, i l'alegria, i el difunt que tots serem un dia o altre, i un plat de calent, i una cançó perquè sí, i jugar al truc o escriure versos, ja que «escriure versos» forma part de la vida. En un pam_de món, i en un pam d'idioma —també «amb un pam de llengua», de cansament o d'insult—, la_poesia_ s'hi agrumolla, i s'alça. S'alça: pren el perfil de la còlera, o el de la burla, o el de dir les coses com són, que seria dir-les amb un recitat de fiscal. La poesia de Vicent Andrés Estellés agrupa i assumeix totes aquestes eventualitats, i, damunt, hi afegeix la rememoració d'una font d'aigua clara, d'un vegetal preciós —una fulla de col o de rosa, un camp de blat, una alfàbrega, uns brins d'espígol—, la línia d'una anatomia jove, una cintura, un pit, una cuixa. Perquè la «vida», fonamentalment, és això: l'aigua clara, el blat, la cuixa...

És una poesia «culta», la de l'Estellés. Tan deliberadament «culta», que més d'una vegada ensenya les cartes, amb cites de noms o parodies d'estil. L' ostentació, però, s'insereix en el curs absorbent de la maniobra, s'hi encasta, i n'és una peça més, amb els colors inconfusibles de la sornegueria o de l’humor. També ací predomina l’òptica desen­cantada d'uns anys farisaics i estrets. No tindria cap sentit dir que ell és un poeta «autodidacte». Poetes o no, tots els d'aquella època hem hagut de ser-ho, fins i tot els qui entràrem a la Universitat. És clar que hi ha maneres i maneres de ser «autodidacte», i a nosaltres ens tocava la pitjor, per raons geogràfiques i de família: no sabíem quins llibres calia llegir ni teníem diners per comprar-ne. Després, la nostra voracitat de lectors hagué de ser despistada, incoherent, epilèptica, i, amb el temps, sense que haja cedit, ens ha dut a un cert escepticisme davant les sacrosantes supersticions de la Literatura, amb majúscula. Si en la poesia de Vicent Andrés Estellés discernim o ens sembla discernir el rastre de tal o de tal altra «influència», sovint només hi ha un tic de superxeria dòcil, que fa l'ullet i demana complicitat. Sota aquests versos s'amaga i es delata una quantitat considerable i dispersa de seduccions i d'estudi. El poeta té un metabolisme propi, i s'apanya.

I ho fa «des del poble». No «de cara al poble». «Populisme» o «popularisme» són formes de desig­nar una acció literària més aviat il·lusòria: parteixen del supòsit d'una clientela «popular» que, de fet, no existeix. O que existeix per a una altra mena d'escriptura. Periodista de professió, l'Este­llés ho sap a través d'unes altres coordenades de comunicació. Més encara: no se li arruga el melic per redactar gasetilles rimades, si va en l'ofici. Això és una altra cosa. Però «des del poble». Tampoc no es tracta d'un «poble» mitificat, com és de costum en determinades explosions d’oratòria «poètica». M'estime més de dir: «la gent». No és una noció sociològicament correcta, «la gent»; però té l'avantatge de no enganyar a ningú. Comporta la referència a un flux de massa humana, barrejat, contradictori, espés. No en surt una «ma­nifestació unànime». Ben al contrari, la «gent», en la mesura que l'acceptem com a «gent», queda lluny de qualsevol «unanimitat». I l’efervescència de les seues friccions, de l'amistat flotant, de les concupiscències recíproques, del odis matemàtics, de la disgregada vicissitud dels culs i de les butxaques, és la força de la poesia de l'Estellés. En el fons, és una poesia balzaciana, si se'm tole­ra la fórmula. És una poesia que podria haver estat novel·la: novel·la de Balzac.

4

El paquet de versos que ve a continuació, tot i ser voluminós, representa una petita part de l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés. Si els déus ens són benèvols, en seguiran d'altres, igualment gruixuts, amb més poemes. I d'altres, amb proses, de narració, de reportatge, de meditació. I teatre. La fecunditat de l'Estellés és esfereïdora: insòlita, en aquestes latituds. Fóra idiota de pretendre que «tot» el que puga eixir d'aquest huracà grafòman serà «bo». Les qualificacions de «bo» i «dolent», quan reverteixen en el filtre final dels dómines, fa riure. La «crítica» apomada i oficial —la de les càtedres, la de les revistes— no sol es­tar en condicions de «poder veure», i, en l’àmbit català, això és freqüent, perquè, com més petit és l'escenari, més oprobioses són les conseqüències de la ignorància i del caciquisme. M’agradarà de veure què passarà amb aquesta «epifania» de l'Es­tellés. Serà com una pedra de toc.

Joan FUSTER Sueca, 24 de novembre, 1972

Joan Fuster. Introducció. Dins V. A. Estellés (1972): Recomane tenebres. Obra Completa·1. València. Tres i Quatre.

Enric Valor: Una prosa de matisos

PRÒLEG (a Narracions de la Foia de Castalla, d’Enric Valor)

Pocs casos com el del País Valencia servirien tan justament per demostrar l’eficàcia dels tòpics literaris. Des de Llorente a Blasco, almenys, les terres valencianes són, per als forasters i àdhuc per a molts valencians, l'horta, el pla humit i feraç. L'espectacle vegetal, el verd que satisfà d'una manera bondadosa i equitativa l'instint estètic i l’econòmic, s'ha sobreposat als secans i a les muntanyes, i fins i tot a la mateixa costa -que, sub­alterna, ha esdevingut simple platja. Un poema i una novel·la convertiren la barraca en símbol, i del símbol al comodí retòrici a l’eslògan turístic a penes si hi havia una passa. No es ara ocasió de parlar de les conseqüències que això ha tingut per a lavida col·lectiva -idees i sentiments- dels valencians. Sí que diré, però, que la rectificació ve resultant difícil i llarga. Algunes pàgines d'Azorín i de Gabriel Miró, d'un costat, i els dos o tres prosistes de Castelló -aquell jocundíssim Josep Pasqual Tirado, per exemple- de l’altre, no han aconseguit desfer la inèr­cia folklorista i pintoresca, ni tan sols reivindicar un altre folklore o un altre pintoresc distints dels de l’horta.

Ja sé que tot això és una qüestió marginal a la literatura. Tanmateix,crec útil reportar-ho ací per tal que el lector s’adone de les intencions últimes que han originat les Narracions de la Foia de Castalla, d'Enric Valor. Les zones altes del Sud valencià esperaven algú que les revelàs -que ens les revelàs als qui no hi anem de cacera ni hi fem excursionisme-, i aquest algú havia de ser Enric Valor. I és que un paisatge no es lliura al contemplador sinó quan aquest -diga el que diga Eugenid'Ors- en forma part. La morositat en el detall, la visió minu­ciosa i exacta, solament les pot proporcionar l'amor a les coses en el cas que les coses siguen pròpies, siguen d'un mateix. Potser tanta precisió pertany al domini del document i no al de la creació estricta. Les Narracions d'Enric Valor, però, no es proposen res més. Són, en últim terme, el mitjà de què s'ha valgut ell per expressar la seua coneixença de la terra, de l'espai nadiu, emboirat i patriarcal. En el fons, el que hi preval és la passió descriptiva, i aquesta empeny la prosa de Valor a moments de matisació delicada, en el lèxic i en el dibuix. La geografia literària del País Valencià se'n beneficia indiscutiblement.

No cal dir, és clar, que Enric Valor participa d'aquell hàbit de narració, senzill i recte en la seguida, que perdura entre la gent de les seues muntanyes. Un personatge dels que passen per aquest llibre afirma que en el camp "tot són veritats de Déu". L'expressió no podia ser més adequada. Tant la naturalesa com l'home són, ací, pura elementalitat, "veritats de Déu que no admeten complicacions ni complicitats. Per això Valor se situa en la mateixa línia, i s'ho mira tot amb una idèntica despreocupació objectiva. No li interessa anar més enllà d'on va: el relat i l'observació, cada pinzellada, s’ordenen a un resultat final, a donar-nos evidència d’un petit món ingenu i amagat. Valor ha sabut escoltar la veu primària de la seua terra. Ens ho havia demostrat, fa uns anys, en publicar les seues Rondalles Valencianes, transcrites amb una gràcia ambigua, entre popular i culta. Ara, en la darrera narració d’aquest volum, (Llegenda del Palleter) en reprén el to, i el veiem inventant una rondalla que sembla una rondalla de veres. Una rondalla amb moralitat irònica, per ser més fidel al gust del poble que les crea. I no cap dubte que aqueixa capacitat de fabulació, tan identificada amb el geni de la comunitat, ja provaria, si més no, la finesa literària de’Enric Valor i Vives.

Joan Fuster. A Enric Valor. Obra literària completa, III. 1982. Fernando Torres Editor. València

Les danses populars valencianes

BELLEZA Y DECADENCIA DE LAS ANTIGUAS DANZAS PROCESIONALES

Tres pueblos, por lo menos, que yo sepa, de la Ribera, Algemesí, Carcagentey Sueca, acostumbraron a ornar la procesión de su fiesta mayor con diversos y abigarrados grupos de danzas. Precediendo a la piadosa comitiva, e incluso intercaladas en ella, las «colles» de danzarines, ataviadas con trajes de pintoresca significación, trenzaban pasos y figuras, brillantes, vistosos, cuyo enlace con la liturgia del acto pertenece, sin duda, al orden de lo inexplicable. Tengo entendido que, en Carcagente, cesaron de aparecer ya a finales del siglo pasado. En Sueca se mantuvieron, en parte, hasta 1930, para verse repuestos, sin entusiasmo y sin éxito, en uno -uno- de los primeros años de la postguerra.

Creo que nos falta un estudio de conjunto, no digo ya técnico, sino simplemente informativo, documental, de esta manifestación de nuestro arte consuetudinario. Ni siquiera un mero catálogo de los grupos ribereños poseemos. En Carcagente se danzó el «ball dels palos y les planxes», el de «les espases», el de «els arquets», el de «la carxofa», el «delspastorets», el de «les quatreparts del món», el «delstornejants», el «dels negritos», el de «les pelegrines» y el «dels serranos».Algemesí conserva la «muixeranga», la «carxofa», «els bastonets», «les pastoretes», «els llauradors o bolero» y «els tornejants».Mi pueblo vio bailar «els bastonets»,«les veles», «les espases», «els locos», «els capçots», «els mariners», «els tornejants», «les llauradoretes», «els cavallets» y «els maltesos», entre otros.

Lo que de ella permanece en pie, y lo que el recuerdo gráfico de las que se resisten a cierta edad, nos excusa de toda ponderación. Y aun cabe que alguien de otros tiempos mejores, en que las danzas se preservaban en su integra pureza. Naturalmente, mucho se ha perdido de ellas. No sólo en cuanto a su desaparición absoluta, sino, además, en cuanto a la «ortodoxia» coreográfica de las que se resisten a desaparecer. «Un dia serà una teula; demà una rajola; després, un revolló, i si no ens donem aire, caurà a poc a poc tota la casa», se lamentaba un señor de Algemesí en el programa de fiestas de su ciudad, de este año, al hablar de los «balls» allí subsistentes. Esta queja es proferida con referencias a los años anteriores. Yo, por mi parte, puedo aportar una consideración semejante, un siglo más vieja. Don José Berntat y Baldoví, en su apropósito Un ensaio fet en regla, representado en Sueca el 7 de septiembre de 1845, pone en boca de uno de los personajes estas palabras alusivas al «ball de les vetes»: «Eixe ball ja no dóna tant de gust com abans; ha faltat el mestre, i en la casa que no hi ha caps tot són cues.»

Si en la época de Bernat y Baldoví los danzarines de Sueca, ya no sabían «fer les voltes ni aquells encreullaments tan difícils», es lógico pensar que, al extinguirse el «ball», la situación se habría agravado. Y lo mismo debe ocurrir con las danzas procesionales supervivientes en Algemesí. Pero, a pesar de todo, a pesar del desgaste y de la mixtificación que hayan sufrido, continúan guardando algo de su belleza originaria, y, desde luego, su gran interés folklórico. Y es cuestión de preguntarse qué será de ellas en un plazo más o menos largo. Existe, ineluctable, el riesgo de que se hundan definitivamente en el olvido. No es fácil que sean una excepción, en este momento de muerte total del folklore. Por muchos parches oficiales que se les pongan. La protección de las corporaciones públicas es, en casos como éste, insuficiente. La vida de los «balls» queda en precario cuando le falta base espontánea: así ocurrió en Carcagente y en Sueca; así puede ocurrir en Algemesí. Quizá su salvación -como para las canciones y danzas, en general, del tesoro folklórico- es el escenario. De la «muixeranga» de Algemesí, el Esbart Verdaguer de Barcelona, si no recuerdo mal, ha dado una versión estilizada y gratísima.

Pero, aun para este destino de«museo», único previsible para nuestras viejas danzas, será necesario un previo trabajo de colecta y estudio. Se ha hecho ya? Por lo que conozco las melodías de dulzaina, a cuyo son se bailaba, han sido recogidas en su mayoría, o, por lo menos, en buena parte. Me temo, sin embargo, que la trascripción coreográfica está por hacer. Otro señor de Algemesí la reclamaba, en el programa de festejos antes citado. Y no es cosa de descuidarse. Estamos expuestos a que, cualquier día, se esfumen las pocas posibilidades que nos quedan, de fijar sobre el papel -o sobre cinta cinematográfica- el aire y la gracia de aquellos bailes.

Joan Fuster. Levante [Suplemento Valencia], 12-10-1956

LLENGUA I POLÍTICA

LLENGUA I POLITICA

Uns i altres, segons sembla, comencen a dir ara que convindria «despolititzar» el problema de la llengua. O el de les llen­gües, en plural, si hem de ser més exactes... Bé. Jo no estic massa segur que, en el món que vivim, puga haver-hi cap «problema» despolititzable, perquè tots els «problemes» -els col·lectius, és clar, i no pocs dels privats- sempre tenen connotacions polítiques inevitables. ¿Què no és «política», en realitat?... Siga com siga, no estaria gens malament que, en la qüestió idiomàtica al País Valencià, es produís per fi la tempta­tiva, ja que no de «resoldre-la», almenys de «racionalitzar-la». Hem passat uns anys en què, d'una manera artificial, la «llen­gua» ha estat objecte de manipulacions estúpides, motivades per un electoralisme equivocat, i ens l'han deixada, als qui en­cara la parlem i encara la volem instrument «normal» de cultu­ra i signe diàfan de la nostra identitat de «poble», ens l'han deixada, dic, en una situació desconcertada i difícil. Després de segles de marginació i de degradació, els intents restaurado­res havien prosperat amablement, i esperàvem que, amb la cai­guda de la Dictadura de Franco, les coses millorarien. I han millorat, sense dubte. Però poc.

Les causes profundes del fet no són cap secret per a ningú. I són, en efecte, «polítiques», i no d'avui. Un plantejament ra­dical, que no s’ha volgut exposar amb la cruesa deguda, seria: hi ha uns valencians que aspirem a salvar la nostra llengua i a retornar-li la dignitat i els usos a què té dret, i ha uns altres valencians que hi han renunciat, i ara no importa per quins mo­tius. D’una banda, la confessió ha estat explícita, constant, a voltes clamorosa, i sostinguda sovint amb les precàries armes que el voluntarisme aconseguia esgrimir en la clandestinitat. Per l'altre costat, en canvi, hi ha hagut la maniobra sistemàtica de 1'obstaculització, de l'atac frontal o de la sembra confusionària, perquè l'interès no declarat era, precisament, el d’acabar amb l’idioma. Fa riure, o plorar, veure quants «defensors» li han eixit a la «llengua valenciana» entre una gent que ja l’havia abandonada en la pròpia casa, i que s'avergonyien d'emprar-la públicament, i que, per descomptat, es negaven i es neguen a restituir-li un lloc en l’escola, en l'administració, en l'església, en tots els àmbits que qualsevol llengua «normal» del món ocu­pa. Aquestes dues «polítiques» salten a la vista.

I si algú s’ha deixat enganyar és perquè ha volgut. Hem vist que, darrera la cortina de fum d’unes falses polèmiques -polèmiques?-, aparentment basades en el detall de nom, en les fantasies ortogràfiques, en teories absurdes sobre els orí­gens, només hi havia un propòsit «polític»: destruir el «valen­cià» que tant proclamaven estimar. No vull, en aquesta nota, escriure ni un sol nom propi. Però ací tots ens coneixem, i bas­tarà que cadascú pense tres o quatre segons en quines persones han estat les que han promogut insistentment l’embolic que so­frim. Ni una sola, que jo sàpiga, s’ha distingit mai per la fideli­tat a l’idioma del seu poble. I més: la «política» que han fet comportava, des del principi, l'«extirpació» -paraula genial d'un individu sinistre- de la «llengua valenciana», sacrificada en ares d'unes «unitats», o d’unes hegemonies, ben evidents. Una anàlisi més aguda ens duria a qualificar sociològicament la condició de «classe» dels instigadors, i explicar el mecanisme amb què les oligarquies locals han influït damunt la petita bur­gesia i el «terciari» de mentalitat petitburgesa. «La ideologia dominant és la de ...» Alto! No continue la citació. Per a què? Però una altra font de la mateixa corda també ho advertia: «Es pot enganyar tota la vida un sector de gent; es pot enganyar tota la gent durant una temporada; no és possible enganyar sempre a tothom.» Paciència, doncs, i no descansar en la lluita.

Jo no discutiré la sinceritat de certes «bases». Al contrari: una esperança animosa ens ve de l’existència d’aquestes «bases sinceres», que parlen als fills en valencià, que escriuen les seues cartes i les anotacions d’agenda en valencià, que resen -si re­sen -en valencià, que prefereixen les seues lectures en valen­cià, que voldrien en valencià els rètols publicitaris i els edictes del senyor alcalde, que volen l’escola -i per què no la Univer­sitat?- en valencià, que canten, ai! limno en valencià, que esperen morir-se en valencià rodejats dels seus néts. Quants en són? Personalment, no m’importa que siguen allò que en diuen «anticatalanistes». L’anticatalanisme és una «pallola» que pas­sa, si és de veres que el «valencianisme» és practicant. Podrà haver-hi, a la llarga, algun grupet impermeable a la realitat i al futur. Tant se val. Probablement, la seua tossuderia, també «política», tindrà unes arrels de personalisme fútil. Uns quants ultracatalanistes de fa vint o trenta anys són ara els incitadors del dialecte i d’un dialecte que ni tan sols saben escriure. Això, a la llarga, morirà de mort natural, per falta d’eco popular i per pur suïcidi intel·lectual. Ja ho veurà qui arribarà a veure-ho. La batalla, a aquest nivell, no em preocupa. Em preocupa la «sin­ceritat» de què abans parlava. Tant de «valencianisme» fictici no és més que «castellanisme» mal dissimulat.

Fa unes setmanes, la renovació de la Generalitat ja ha «agranat» provisionalment la tàctica desvalencianitzadora de la pin­toresca fauna precedent, quan des de la Conselleria d'Educació es feia una campanya taxativament directa contra el valencià. Aprendre el valencià a l’escola era un error: prefe­rible estudiar l'anglès. Això ho va dir, més o menys, algun figu­ró de l’època. I era lògic que ho digués. Independentment de si qui ho recomanava sabia anglès, o si sabia valencià, prou re­velava en mans de qui havíem caigut: quina era la «política» lingüística previsible. Més o menys: qualsevol llengua, llevat del valencià. El valencià va bé per a cantar l'«u i el dos», i no sempre: «Entre todas las requiones / es Balensia la primera; / tiene cardines i flores / y alguna que otra palmera...» I un fa­mós «Decret de bilingüisme», que em vaig estalviar de llegir perquè venia de qui venia, ni tan sols va aprofitar per concedir-­li una almoina a la «llengua valenciana». I era natural: «ells» i «elles» n’estaven en contra. En contra, del valencià: de l'ac­tual i del clàssic, del dels escriptors d’avui i del de qualsevol escriptor imaginable. «La llengua la fa el poble», repetia un ca­tedràtic de Dret Mercantil fa poc encara famós. I tant! I no solament al País Valencià: a Andalusia, a Londres, a Roma, a Berna, a Buenos Aires. La llengua la fa el poble, la fa l’escola, la fa el televisor, la fa el poeta, la fa el novel·lista, la fa el diari, i fins i tot la fan els lingüistes. A tanta imbecil·litat havia arri­bat la «política»!

Un primer pas de «racionalitat» l’està donant la nova Conse­lleria d'Educació. Com en qualsevol país civilitzat, la provisió de llocs d’ensenyament ha estat baremada a nivell universitari. Com les càtedres de Dret Mercantil, en la intenció inicial. 1 és curiós: tot aquest bestiar antivalencià, que tan puntillós és en les seues professions, i demanen títols i oposicions solem­nes, per a l’ensenyament de la llengua eren partidaris de col·locar aficionats i analfabets. «Política», i descarada. Si aquests senyors -en el cas que puguen merèixer el qualificatiu de «senyors», que tanta gràcia els fa- s'haguessen trobat amb la divertida opció d’un «abogat de secà» per fer-los la competèn­cia, i amb una distribució de càrrecs caciquil, haurien ficat el crit en el cel. Ells!, llicenciats!, doctors!, savis!... Escric aques­tes ratlles, i em ruboritze. ¿Com hem anat tan avall, els valen­cians? ¿És que ètnicament som uns subnormals? No. Són subnormals ells? Tampoc. Però ells creien que la «política» -no cal dir quina- consistia a prendre el pèl al veïnat. Si UCD instal·là en una Conselleria d'Educació una mena de sa­fanòria, un complet camp de safanòries, els responsables són els qui sabem que ho eren: el catedràtic, el banquer, l’aristòcrata mediocre, el porquet de Sant Antoni, el president de la ban­da de música de Sedaví, l’orador ex-seminarista del Parterre, el «cunero» de Picassent... La «classe política» d’una dreta cerril -això de cerril deu ser un castellanisme- i militantment antinacional.

Jo no sé si la nova Conselleria d'Educació sabrà sortejar les travetes -en castellà, zancadillas- que li posaran els ban­quers, els catedràtics de Mercantil, els porquets de Sant Anto­ni, i les sotanes, i els empresarios, tan lluïts, de què disfrutem. Però el projecte és sensat. Personalment, encara em sembla tí­mid. Si no m'equivoque, tant en la Constitució com en l'Esta­tut, hi ha uns paràgrafs que invoquen la necessitat d'«ajudar» les llengües i les cultures perifèriques, tradicionalment poster­gades per l'Estat espanyol. Al País Valencià, això a penes s’havia notat. Cal subratllar les iniciatives dels ajuntaments d’esquerra pactada, i de la Diputació de València, i alguna cosa més, ben dignes d’agraïment. Si alguna «cultura valenciana» ha rebut una mica d’il·lusió efectiva, no havia procedit pel cantó de la dreta. I no és que les esquerres parlamentàries siguen poc o molt valencianistes -¿per què no deixen estar, els uns i els altres, això del «nacionalisme», que no els pertoca?-: és que les dretes ací són metòdicament castellanistes. Amb alguna ex­cepció? De segur. Però no es nota. O no s'ha notat, a escala de corporacions públiques... Jo ja em pense que hi haurà almo­gàvers, extraparlamentaris com jo mateix, impacients, que tro­baran tímida l’acció cultural -i revalencianitzadora- dels socialistes. Però no en veig l’alternativa. I sí que veig que la Conselleria d'Educació ha encetat un bon camí. De moment, té la meua adhesió.

Per alguna cosa s’ha de començar, i sobretot quan no hi ha precedents. Si hi ha sort, la cosa es podria consolidar. Hi ha una majoria de valencians que ho desitgen. Potser no una «ma­joria», però molts i cada dia més. La confiança electoral de l’octubre passat avala aquest «canvi», entre més canvis. Esperem a veure què passa: esperem a veure si la Generalitat arriba a ser «creïble», i si els valencians s’espavilen. No ho veig massa fàcil. La grotesca «oligarquia» regional hi farà la punyeta. Quan hem discutit el tema de la «burgesia valenciana», jo sem­pre he dit que és poc «burgesia» i poc «valenciana»: això sí, molt devota de la Mare de Déu dels Desemparats i de donya Conxa Piquer. Però aquesta és la nostra «societat»: una socie­tat ben espessa, ben inconscient, ben autodeterminada a dei­xar de ser-ho. La solució seria el «nacionalisme». Però d'on no hi ha, no es pot traure. El petit debat sobre el «nacionalisme» després del fracàs electoral, m’ha semblat, en línies generals, desfasat. Sóc el primer a lamentar-ho, però és així. I jo m'esti­me més una «escola valenciana», si l’aconseguim, que tres o quatre coalicions -mal coaligades- que seran tan «naciona­listes» com vulguen però que no alcen un gat pel rabo.

I si els meus amics «nacionalistes» tenen alguna cosa a dir, em tenen a la seua disposició.

Joan Fuster. Notícias al día, 9-1-1983 [Joan Fuster. Escrits sobre llengua. 1994. Tàndem Edicions, “Joies de paper”, núm.5, a cura de M. Bolta i T. Mollà]

Fuster, previsor... i actual

Anys i anys, de Joan Fuster

Jo sóc "impacient", com tots els vells: tinc pressa. Vull dir que no m'agradaria morir-me -despús-demà seria una data plausible- sense haver vist i comprovat que certes coses han estat "aconseguides". L'altre dia, el conseller Ciscar va dir, aproximadament: "Ui! Això de consolidar el valencià és cosa, com a mínim, d'un parell de generacions...". Ja ho he dit: tinc pressa. Però, ben mirat, un parell de generacions no seran suficients, tenint el compte el vell problema de la "societat valenciana" i el seu "autoodi". No seré jo qui desdenye el problema de les banderoles, ni el de l'expectoració de "limno", que, al capdavall, és la sarsuela política vigent. Personalment, canviaré una "escola" com Déu mana per totes les percalines oficials i per l'orfeó administratiu. El valencià a l'escola, el valencià al carrer, el valencià en els tràmits polítics: en la vida de cada dia. "Ells" hi estan en contra. "Ells" són la dreta visigòtica: el Monsenyor [El Cardenal Vicente Enrique i Tarancón], el moniato de Borriana [Enrique Monsonís], el moliner de la Fonteta de Sant Lluís [Almenar], els poetes de Jocs Florals, l'Adoración Nocturna i la "terceríssima edat" que s'imaginava ser republicana. Tot això, ho hem de superar. Hauríem de superar l'analfabetisme de la Dreta electoral. Ser de dreta és una opció lògica. Que la Dreta valenciana haja de ser, per definició, imbècil, no ho acabe d'entendre. L'eterna polèmica valencià versus català, acadèmicament fa riure, i fa pena. Si la Dreta -la de Fraga i la del moniato- vol "parlar" amb una "ortografia" de chascarrillo baturro, ningú no ho notarà. El silenci vernacular de la Dreta és instructiu, ho revela tot. L'esquerra, que no és massa "esquerra" -pura aigua beneïda-, també calla. Calla en valencià i fa òpera en castellà, "todos juntos en unión". Hi ha uns "mestres d'escola", unes "escoles", i un conseller, i una oportunitat decent...

El Temps, núm 27, 24 de desembre de 1984 (Extret de Raons i paraules, de Joan Fuster. Edició d'Isidre Crespo)

SERÀ D'ESQUERRES O NO SERÀ

Fa uns dies, uns amics em preguntaven per una "famosa" frase de Fuster, que creien molt difosa però no havien mai escrita -en llibres de Fuster, esclar-; i jo els vaig prometre que me la buscaria. Ací la teniu, un poc "contextualitzada" -i actualitzada, a punt per a bons lectors, és a dir, aquells que saben aplicar vells pensaments a circumstàncies noves.

SERÀ D’ESQUERRES O NO SERÀ[1] [Joan Fuster]

Joan Fuster, un nacionalista recalcitrante

J.M. —¿Por qué en el País Valencia­no la voluntad estatutaria es reivindicada tanto por las fuerzas de derecha como de izquierda?

J.F.—La autonomía será de izquier­das o no será. O será un simulacro de autonomía. Y que conste que a mí la autonomía me parece poca cosa.

Jaime Millás (entrevista a Joan Fuster). Triunfo, núm.729, 15-I-1977

* Observeu-hi que, la primera vegada, diu "autonomia", no "País"...

-------------------------------------------------------------------------

Amb Joan Fuster, a Sueca

J.F.-De fet, la «qüestió nacional» al País Valencià, saltà al carrer d'una manera decidida abans de la campanya prèvia al 15 de juny. Recorda aquella manifestació de «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia!». Ara no sabria precisar-te'n la data. Quina diferència amb la famosa del 9 d'octubre! No hi havia tanta gent, però tampoc no s'hi va barrejar l'escòria ultra ni hi hagué cap problema de banderetes... Uns mesos després, totcristo ja havia inscrit la reivindicació de l'«autonomia» en el seu programa. Massa «autonomistes», així, de la nit al matí, i de tots els colors... No sé d'on eixien... Naturalment, la majoria d'aquests «autonomistes» improvisats són els eterns regionalistas bien entendidos, i ja saps qui són i de què va la cosa... Jo no diré que tota l'esquerra haja assumit com cal la «qüestió nacional». Ni de bon tros! Però la dreta ni tan sols ho ha intentat. Hi ha unes quantes excepcions notòries, notòries precisament per excepcionals. És el cas de Paco Burguera, per exemple, home d'idees clares sobre el particular. Burguera s'ha concitat les ires dels seus correligionaris i de la resta de la fauna dretana local, de quina manera! S'ha convertit, sense voler, en la pedra de toc de tot un sector de la societat valenciana... ¿Que per què la dreta és indiferent o decididament hostil a una solució lògica de la nostra «qüestió nacional»? Donar-te'n la meua explicació, ara, ens demanaria un temps de què no disposem... Sí, jo crec que «el País Valencià serà d’esquerres o no serà». Però no ho dic per cap apriorisme sectari: és una pura evidència. El que falta saber és si les esquerres estaran a l’altura de les circumstàncies.

FABREGAT, Amadeu (entrevista a Joan Fuster). Valencia Semanal , any I, núm. 19, 16-4-1978. [De viva veu, Afers 2003; I.Crespo, editor]

---

[1] Josep Torras i Bages publicà, el 1892, la seva obra cabdal, La tradició catalana, llibre de capçalera de diverses generacions del catalanisme moderat d'arrel cristiana. El presumpte lema d'aquest llibre, “Catalunya serà cristiana o no serà”, fou immediatament assumit per la militància catalanista conservadora i anys després fou gravat a la façana del monestir de Montserrat. [ICR]