dimarts, 3 d’abril de 2012

Joan Fuster: in fluència en l'assaig de postguerra

JOAN FUSTER A LES PAU. 2010. UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

«Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.»

1. Vicent Salvador (1985): «L’antologia» (introducció a) «Tebeos» per a intel·lectuals. 1985. “L’ham”, 9. Eliseu Climent Editor. València, pp.17-20

Fet i fet, Fuster hi és —encara— el pare i mestre màgic del gènere. Es podrà escriure contra ell, sobre, ell, o fins i tot com ell: però mai sense ell. .... La petja de l’escrip­tura fusteriana es troba ací i allà en moltes planes (no seues)... O citacions. O estudis sobre la seua obra, com en les d'lborra[1]. O definicions de la seua persona, com en les de Marqués, on el seu nom és ja un ítem de l'enciclopèdia col·lectiva: «FUS­TER.- Escriptor escèptic que va creure en el País Valen­cià. Quan un escèptic creu en una cosa, és recomanable fer-­li cas».

Naturalment, el fenomen té una explicació ben òbvia. Fuster comença a publicar assaigs en la dècada dels cin­quanta: el primer una profunda reflexió sobre l’art: El des­crèdit de la realitat (1955). El panorama era ales­hores desolador —Sanchis a part— en la prosa valenciana. El mateix Fuster seguia cultivant la poesia —i amb una efi­càcia estètica que ens fa lamentar el seu desistiment. Però havia sonat l’hora de la prosa, aqueixa parenta pobra de les literatures en renaixença enyoradissa i coixa. Calia fer assaig i estudis sobre la realitat del país: les dues ves­sants de la febril activitat de Fuster d’aleshores ençà. Els anys seixanta marquen, des de l'inici de la dècada, l’eclosió d’aquesta prosa. [...]. L’any 62 su­posa una fita definitiva amb l’aparició de El País Valenciano i de Nosaltres els valencians [...]. La revolica analfabeta que s’organitzà al voltant d’aquests llibres —amb pires inquisitorials incloses— són anècdotes per a la història d'un país i de les seues inevitables vergonyes... L’important és que el solc era obert. Aracil, Ninyoles, ­Mira, i tants altres, arribarien prompte.

2. Josep Iborra (1988). Revista de Catalunya, núm.17, pp. 126-139.

«LA INFLUÈNCIA DE JOAN FUSTER EN LA LITERATURA CATALANA»

1. Pel que fa al País Valencià ha tingut un paper molt important aquell Fuster ... de paper decisiu

2. parlar ara de la influència de Fuster resulta obvi: és insistir en el que ha estat repetidament reconegut i subratllat. No resulta, però, gens fàcil d’analitzar-ne els factors, els aspectes i les direccions en què s'ha exercit ... així com els seus graus d’intensitat o d’eficàcia, tant en el temps, al llarg de la seva vida descriptor, com en l’espai -el marc nacional o els marcs regionals dels Països Catalans

3. caldria considerar di­ferents nivells dins una obra, variada i rica, però que respon a un mateix impuls

4. la perspectiva que inspira l’obra de Fuster és la voluntat d’influir en la dinàmica cívica i cultural de la seva societat

5. en el seu ori­gen, en la motivació més radical de l’escriptura de Fus­ter hi ha, com un a priori, la preocupació per tenir en compte els problemes de la societat a la qual s’adreça

6. no es tracta, només, de la decisió de pren­dre partit en favor de determinades opcions ètiques, socials i polítiques, sinó de contribuir amb els seus escrits i la seva paraula i amb la seva acció a despertar i canalitzar energies en un sentit constructor i creador.

«El que interessa [...] -escrivia Fuster- és la labor crea­dora de cara al propi poble, que aquests grans homes poden realitzar.» «La seua grandesa ha de ser mesurada en funció dels seus assoliments penetrants, dels seus estímuls eficients, que incorporen a la societat.»

7. La consigna fou -en aquells anys cinquanta- fer país, un país normal i, per tant, contribuir a la formació d'una consciència nacional -catalana- dels valencians que operés com un estímul enèrgic, com un impuls moral cons­tructor, per posar-se al tall, i en tots els fronts, d’aquella nor­malitat. Fuster ... mai no va deixar d'insistir-hi. I ho va fer amb el propòsit sistemàtic d'influir, d'oposar la volun­tat al desistiment i l'abúlia, convençut que és «aquesta obertura a l’ambició el que permet que els ciutadans rendeixen i donen de si tot el que poden».

8. Jo m'he de limitar a la perspectiva estrictament literària

- influència indirecta, però pro­funda: al País Valencià ha estat estretament lligada a motivacions cíviques en què Fuster tant va insistir. Voler fer literatura i voler fer-la en condicions de normalitat era una tasca que estava implicada en la voluntat de fer país en el programa general de la seva re­cuperació nacional i cultural.

9. influència [directa] en el pla literari:

a. una de les seves direccions més importants té, també, un caràcter indirecte. Tot un con­junt de reflexions que, tot i tenir com a objecte la literatura catalana en general, o un gènere, o una obra, han es­tat centrades en qüestions que diríem extraliteràries. JF va ser molt sensible a aspectes extraliteraris que defineixen o determinen la mateixa possibilitat del fet literari; va exercir de sociòleg de la literatura, preocupat, sobretot, per raonar les seves con­dicions de possibilitat.

a.1. La primera condició de possibilitat ha estat la necessitat de considerar la litera­tura en un sentit integral. “Una literatura no és possible si la pensem estrictament com a literatura.” ... Una literatura no pot funcionar amb les aportacions eventuals dels qui anomenava «escriptors de diumenge». En comptes de literatura caldria dir-ne lectura, material per a llegir. «Una literatura no és únicament allò que escriuen els literats, és més que això, o, tant com això; allò que llegeix la gent. La dialèctica, la interrelació, o com vostès vulguen dir-­ho; entre escriptura i lectura és, en definitiva, el que dóna con­sistència a una literatura...» Pensa­va no sols en les obres de creació literària sinó en el llibre. No n'hi havia prou amb el fet de comptar amb una esplèndida nòmina de poetes, no­vel·listes o autors de teatre, sinó que calien altres ma­terials de lectura: diaris i revistes, manuals i traduccions... I caldria afegir-hi la novel·la negra i la rosa, el text d'una cançó, o d'un espectacle, la producció -i el consum-, la lectura de masses, tant en paper com en qualse­vol mitjà àudio-visual. La literatura, doncs, com un mercat de lectures, enfront de la literatura com a producció dels literats, com a escriptura. la lectura és més bàsica per a l’existència d'una literatura que no l’escriptura.[2]

Fuster apuntava clarament a la necessitat -problema entre nosal­tres- de la professionalització de l’escriptor... entre nosaltres la profes­sionalització de l’escriptor comporta la possibilitat de ser un proveïdor del mercat de lectures.

àAquestes reflexions fusterianes han estat molt iportants i molt útils en la presa de consciència de la nostra li­teratura i en l'adopció d'una perspectiva més pràctica. La persistència nociva d'un punt de mira literari, que amagava un perillós felibrisme que tant ha condicionat les nostres lletres des de la Renaixença. Fuster, en fer un plantejament so­ciològic, no ho feia d'una manera acadèmica, sinó higiènica; la qüestió era plantar cara a les inèrcies, denunciar certes actituds, felibres.

à Joan Fuster, model: L’argumentació de Fuster ... es trobava reforçada per la seva mateixa peripècia personal com a escriptor. Ell, que havia començat amb llibres de versos, des de Sueca, i en condicions pau­pèrrimes, les que tenia el petit món literari valencià, acon­seguí esquivar el felibrisme, i esdevenir un professional de les lletres en literatura catalana. Ho aconseguí, sobretot, entrat en els circuits de la premsa diària de Barcelo­na -en castellà. Però paral·lelament produïa una massa impressionant de papers en català, de materials de lec­tura. Grafòman confés, autor de tebeos molt lle­gits, podia ser vist com a exemple i funcionar com un estímul eficaç per a moure vocacions i per a animar altres escriptors...

b. un altre eix cardinal de la influència extraliterària de Fuster... Tenir en compte el plantejament general fusterià: la nostra col·lectivitat definida per una arrel comuna, ca­talana, als diferents pobles, de Salses a Guardamar parlen una mateixa llengua. És aquest un punt que cal considerar com a origen de l’impuls positiu i saludable del procés de recuperació i normalització de la lite­ratura catalana. La unitat de la llengua i la literatura que se’n deriva.

Fuster raonà la qüestió integralment i amb la voluntat d’incidir i modificar la realitat, veia nefast els particula­rismes. Les seves afirmacions recolzaven en arguments, per això van despertar i consti­tuir una consciència del problema i una decisió de superar-lo. Avui podem parlar ja de literatura catalana en un sentit nacionalment integral: els llibres en català circulen prou fluidament arreu dels Països Catalans, així com els seus autors -poetes, cantants; narradors, grups de teatre etc.

à Joan Fuster, model: també en aquest punt Fuster predicà amb el seu pro­pi exemple. Escriptor valencià, publicà i molt en editorials dels Països Catalans, especialment a Barce­lona, i es guanyà un públic lector sense fronteres re­gionals. Va obrir així la via catalana d'un comerç literari i con­tribuí a construir el circuit d'una literatura catalana nacionalment normalitzada. Si Fuster s'hagués instal·lat a Barcelona, aquest resultat no s'hauria produït.

c. La influència extraliterària de Fuster ha tingut, natural­ment, el seu impacte major en l’ambient valencià. Fuster no es limitava a constatar que la cosa literària no funcionava entre nosaltres, els valencians.

Treballs concrets (i en tots els gèneres):

- POESIA: El 1956, la seva Anto­logia de la poesia valenciana. En la introducció, en comptes de cen­trar-se en l’anàlisi de les característiques literàries o estètiques de la seva tria, intenta posar al lector en la situació d'entendre «les determinants que han contribuït al desenvolupament de la poesia valenciana», in­troduir-lo en «l'entrellat històric d'on sorgeixen» els versos... Li preocupava més incidir en qüestions extraliteràries en la mesura en què condicionaven la dinàmica de la literatura.

Anormal era la fórmula —que semblava natural a tots— de poesia valenciana, i que traduïa un fet di­ferencial, producte de la Decadència. Anormal era -n'era una conseqüència-, la general incomunicació dels poetes valencians amb els del Principat i les Illes; però amb forta dependència de la poesia castellana. Anormal el bilingüisme que im­posà la Renaixença de don Teodoro Llorente, que reservà el castellà per a la prosa etc. Era d'aquestes anomalies que l’à­nalisi de Fuster volia fer-ne conscients els seus lectors, i els pos­sibles poetes, per trencar inèrcies i esquemes, tan ne­gatius per a la nostra literatura. «L’autonomia literària, quan contradiu les lleis del normal desenvolupament de les cultures, es paga cara; es paga, per dir-­ho sense eufemismes, amb la impotència creadora.»

S’havia aca­bat la dependència de la poesia castellana i el tancament re­gional i començava la incor­poració continuada de poetes des d'unes altres premisses, extraliteràries i literàries.

- NARRATIVA: Recull de contes valencians (Barcelona, 1958) precedit, també, d'una introducció ... el que hi fa, és repassar i analitzar «els problemes que el Recull implica, recorda o prevegi». Ni una sola consideració literària, a propòsit dels textos recollits... Ell pretenia impulsar la creació d'una narrativa que no existia. Hi contribuïa ja pel fet d'extreure uns tex­tos als seus respectius autors, però, de més a més, perquè l'ha­via pensat i confeccionat per a publicar-lo en una editorial del Principat. Volia afavorir, així, estimulant-los, els valen­cians, alhora que tractava de fer-los conèixer al públic català. Però, sobretot, hi intervenia amb unes consideracions sobre la prosa i en particular sobre la narrativa que, a més d'incidir en la problemàtica a què m'he referit abans ... se centrava en la situació especial que presentava al País Va­lencià... Apel·lant als mateixos possibles escriptors: «Són ells que s'hi han d’obstinar, sentint-ho com un imperatiu mo­ral.»

Publicar fora del País comportava trencar la perspectiva municipal que feia tan poc exigents, estèticament, els escriptors valencians. «La voluntat d’arrenglerar-se en pla d’igualtat amb els altres prosistes cata­lans atribuirà als valencians obligacions fins ara negligides.»

- TEATRE: També el teatre ha estat objecte de la vigilància i l'inter­vencionisme de Fuster... Un treball primerenc, però bàsic, el publicà el 1959, al diari «Jornada» de València (més tard el 1969, ja en català, als números 36 i 37 d'«El Pont»).

Mai no havíem tingut els valencians un teatre normal, «ni en la producció literària ni en l'empresa»... Fuster es mira el fet teatral des d'una perspectiva integral -públic, autors, empresaris- tot assenyalant-­ne, en el cas valencià, els «cercles viciosos» que calia trencar... Ja ho ha­via intentat ell amb la representació de L'annonce faite à Marie, de Claudel, que va traduir. Del teatre per riure, intranscendent i alienat, es passava a un teatre crític i experimental.

* En definitiva, respecte de la influència extraliterària o indirecta de Fuster, cal dir que —hi fou un model pràctic— va contribuir enèrgicament a trencar el cer­cle viciós de la literatura catalana al País Valencià, i a ajudar a constituir el circuit literari valencià, empalmant-lo amb el del Principat i les Illes... [destacar] la seva acció al País Valencià com a promotor o director d'iniciatives editorials, director de revistes i col·leccions literàries, i, sobretot, caldria parlar molt del Fuster mediador i animador, amb pròlegs, car­petes de discos o catàlegs d'exposicions, i les seves llargues con­verses amb tanta gent i durant tants anys...

d. Pel que fa al Fuster escriptor —[influència literària]—, a la seva obra globalment considerada, des del punt de mira de la influència que ha tin­gut en la literatura catalana... no ha tingut la intensitat de la que acabem de repassar [l’extraliterària]

d.1. El Fuster poeta...

d.2. L’assagista aconseguí, des del principi, susci­tar l’interès d'un públic ampli i, sobretot, de la gent de lletres. La producció de Fuster ha estat fins fa alguns anys tan regu­larment fecunda -en llibres, articles, pròlegs, parlaments, etc.- que la seva presència en la literatura catalana ha estat intensa, permanent. Amb l’amenitat i l’interès dels seus escrits —i alguna polèmica—... ha animat extraordinàriament, durant, la vida literària catalana. Fuster introduí un aire més informal o anticonvencional, més estimulant, amb un llenguatge pla i brillant alhora. Ara bé, cal distingir, quant a la influència ja més directament literària dels seus escrits, l’assagista historiador de l’assagista d’idees generals.

a. l’assagista historiador ... gran ressò. La influència més fecunda de Fus­ter la trobem en una llarga llista d’autors que hi han vist l’o­rigen d’un impuls d’investigació i d’estudi de la realitat històrica del País Valencià.

b. l’assagista d’idees generals: la seva influència ha estat menys eficaç en alguns aspectes, o menys visible. no sembla que l'assaig, en general, compte amb vocacions clares i confirmades. S’ampliaria., això sí, el ventall d’estudis -literaris, po­lítics, filosòfics etc.-, més o menys acadèmics, amb unes orien­tacions ideològiques o altres, però sense respondre a les normes -particularment fusterianes o no- de l’assaig clàssic, com una lliure,., oberta i personal especulació sobre fets, coses i idees...

De raons se'n podrien donar moltes. Apuntaré, només que el tipus d’assaig que ha practicat Fuster s'ha mantingut sem­pre independent, insubordinat a les diferents modes escolàstiques -que es proclamen crítiques- que en diuen modernitat, o postmodernitat. Aquestes modes amb els seus corresponents llenguatges han estat, sem­bla, més temptadores per als joves prosistes d'idees, que no pas la manera fusteriana sistemàticament escèptica i personal -examinar i raonar el sentit i el valor dels fets culturals i humans.

Ha tingut pocs o poc decidits continuadors: Antoni Seva, Josep Vicent Marqués, O Lluís V. Aracil, Joan F. Mira —que, a part els seus estudis antropològics, publica regularment articles polèmicament reivindicatius, amb un to fus­terià, generalment centrats en la problemàtica del nacionalisme—...

e. .

10. .

Josep Iborra. Revista de Catalunya, núm.17, 1988, pp. 126-139.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

3. Antoni Furió (2002). «La vigència d’un llegat», dins L’Espill, núm. 10, primavera, pp. 6-17. València, Univ. de València /Tres i quatre.

4. Gustau Muñoz (2006). Herència d’una època, cap. 27. Ed. Tàndem.

“Tàndem Arguments”, 18. 2006. València, pp. 253-265

«Parlar o escriure sobre Joan Fuster és fàcil i difícil alhora. És fàcil perquè -no cal dir-ho- ha estat i és, en el nostre entorn cultural, un autor d'una influència que no podríem exagerar, ...circumstància que evocava el títol d'un llibre de Francesc Pérez Moragón dedicat a Joan Fuster: El contemporani capital.[3] [...]

Fuster ... va exercir una triple i densa influència: moral, civil i cultural, en un context mancat de referents sòlids i comparables. En l'erm cultural de la València dels anys cinquanta i seixanta, Fuster va fer una aparició fulgu­rant, i la seua projecció no ha decaigut. En les difícils condicions de la cultura catalana sota la dictadura fran­quista ..., la proposta cultural fusteriana fou atraient, innovadora,

Hi ha una gran diversitat de nivells d’influència en què hauríem de fixar-nos si volíem escatir la sig­nificació global d'una obra i d'una actitud com la de Fuster.

[1] CIVIL:

el protagonisme de Fuster en la reformulació de la identitat valenciana en termes nacionals que ... ha marcat la segona meitat del segle xx, al País Valencià.

[2] MORAL:

perquè va argumentar amb un rigor desconegut les seues posicions i les va mantenir amb unes dosis d’energia, de fermesa i de coherència ... que tenen pocs precedents en un poble secularment considerat «moll» i «ajustadís»... dimissionari...

De ben pocs intel·lectuals europeus es pot dir que hagen tingut una projecció semblant, tan sostinguda i profunda, en les seues societats. [...] Val a dir que la receptivitat ha estat molt variable i canviant amb el temps, en funció de les vicissituds polítiques i dels sectors socials... En tot cas, no podríem entendre res de la segona meitat del segle xx al País Valencià sense encarar-nos-hi.

[3] CULTURAL:

Fuster dóna un nou sentit a la idea i al conreu de l’assaig en la cultura catalana, alhora que esperona a repensar la tradició literària, considerada en el seu conjunt, i la seua relació amb la societat.

Tots hem hagut de mesurar-nos amb la seua obra, que ens ha conformat, de la qual hem après i que ens ha mar­cat.

a. La FORTUNA LITERÀRIA, cultural en termes més generals i amplis, de Joan Fuster ha estat ben considerable ... És un autor llegit i rellegit, tot i que de manera desigual segons territoris i generacions.

D’ençà de la seua mort, ara fa deu anys, s'han succeït les reconsideracions, els homenatges, els estudis i les edicions de les seues obres

b. La fortuna «política» és una altra cosa

LA POSTERITAT LITERÀRIA: L'ASSAIG

Gènere esmunyedís... Fuster és un mestre de l'assaig català del segle xx, un tipus d’intel·lectual molt en la línia d'una certa tradició europea intermitent i fluctuant, però efectiva, amb precedents humanistes i il·lustrats...

L'assaig que cultiva Fuster consisteix bàsicament en aproximacions temptatives als fets socials, a les innova­cions del temps, a problemes de la cultura, que tendeixen a definir una manera de veure el món, a trobar el sentit de l'època, a suggerir interpretacions d’abast general. Sempre des d'un punt de vista racionalista, suspicaç, antimetafísic. [...] Un dels seus ternes centrals, com és sabut, és el de la «mesura humana», desbordada en la societat de predomini industrial i tecnològic[4] [...]. Les múltiples mani­festacions són abordades d'una manera com­plexa i matisada, i l’estil àgil i desimbolt, l’amenitat de la seua prosa, podrien enganyar.

Anotacions de diari, articles de periòdic o de revista i finalment llibres que apleguen aquests escrits componen les estacions d'una reflexió fragmentària, però alhora dotada d'unitat, perquè darrere hi ha un pensament articu­lador. [...]. Si calia destacar-ne alguns trets definidors, diria que posa en joc recursos de saber ben travats, un estil literari eficaç i un enginy fora del comú.

Hi trobem una assimilació considerable de la cultura del seu temps, una percepció desperta envers els temes roents, i una capacitat expressiva i de raonament evi­dents. Fuster és profund, s’explica amb claredat, i a més a més és divertit.

[¿Quina idea tenia Fuster de l’assaig que constitueix una part

essencial de la seua obra? ... (paràgrafs fusterians sobre el tema)]

Afirmar que el centre de la producció fusteriana és de tipus assagístic i que ací es pot trobar el nucli de la sella posteritat literària, del seu interès perdurable, no vol dir, de cap manera, que deixem de banda els seus papers d’abast més erudit, d’història de la cultura, d’història i crítica literària, de reflexió nacional: en tots ells batega un pensament esmolat i penetrant, intencionat i fresc, un enfocament crític i deliberatiu tot i la càrrega de dades, fets i citacions que sovint comporten

Caldria assenyalar un tret dels seus papers de temàtica nacional, i és l’agilitat expositiva, derivada d'un domini evident de l’escriptura, i la claredat dels plantejaments, argumentats amb una sòlida base de coneixement històric i social. [...]

Però és en els textos de caire assagístic, d’assaig lliure de tema general, d’allò que hom ha dit «assaig humanís­tic», on trobaríem el possible o preferent interès per a qualsevol lector de qualsevol cultura, per a un lector genèric. En el fons, és la qualitat del raonament, la perspicàcia dels diagnòstics, la cartografia de problemes a què al·ludeix i que aborda, el llenguatge, l’estil precís, els cri­teris clars i «desinfectants» que aplica...

Clàssic és allò que, malgrat el pas del temps, manté la vivacitat, la incitació, que convida a la reflexió. Potser l’època ha canviat, i ara ens pensem que sabem unes altres coses. Mai no canviarà tant, però... Els textos clàs­sics es mantenen vius i amb capacitat d’interessar-nos i d’estimular el nostre raonament[5], aplicat al nostre temps. En aquest sentit, moltes pàgines de Fuster són les pròpies d'un autor clàssic i, com a tal, modern.

En definitiva, la lectura d’aquesta part de l'obra de Fuster té, em sembla, aquesta mena de vigència. L’altra part, la d’incitació civil, política, nacional, també...

L'obra de Fuster, així doncs, no és un capítol tancat de la història literària... la lectura de Fuster té un interès que ultra­passa el que podríem associar al coneixement d'una tra­jectòria sorprenent de construcció d'un escriptor concret en una època concreta.

L’obra de Fuster, el seu interès possible, va molt més enllà. És, al cap i a la fi, l’interès que poden tenir els papers d’idees de Thomas Mann, de Robert Musil o d'Albert Camus... Tots tenen un denominador comú: pertanyen a la tradició crítica, racionalista i escèptica europea.»


L’ASSAIG EN L’ACTUALITAT:

III. LES PREOCUPACIONS DE L’ASSAIG DELS ÚLTIMS TEMPS

Tot i la crisi de l'assaig, agreujada en les nostres lletres per raons polítiques, el cas de Joan Fuster tampoc no és el d'un oasi al mig del desert. I una bona prova n'és la varietat temàtica i la multiplicitat d’autors i formes. Així, per exemple, entre les preocupacions assagístiques dels nostres autors, cal destacar:

La reflexió i la crítica literàries, que han sigut conreades per Joan Ferraté (Carles Riba, avui, 1955), Joa­quim Molas (Una cultura en crisi, 1971; Lectures crítiques, 1975) o Josep Maria Castellet (Josep Pla o la raó narrativa, 1978).

La preocupació social i sociològica, que ha sigut tractada per autors com Maria Aurèlia Capmany (La dona, 1960; La joventut, 1969) o Francesc Candel (Els altres catalans, 1965, un llibre sobre la immigració a Catalunya).

La reflexió filosòfica, que també ha tingut el seu lloc en autors com Xavier Rubert de Ventós (Teoria de la sensibilitat, 1968), Josep Ramoneda (El sentit comú, 1982, o Mitològiques, 1984) o Manel Güell i Josep Muñoz (Només sé que no sé res, 1996).

* Cas a part mereix la reflexió historicolingüística i sociolingüística. Com s'ha comentat adés, la mirada als senyals d'identitat nacionals ha sigut tema de reflexió tant des de perspectives històriques (Aproximació a la història del País Valencià, 1978, de Joan Reglà) com lingüístiques (La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, en les seues diverses edicions). Aquest interés ha donat lloc a molts treballs en la frontera de l’assaig i les disciplines a què al·ludeix el tema o l’enfocament temàtic, siga la història, la lingüística, la semiòtica o la sociolingüística. Especialment aquesta última ha donat títols i autors que han esdevingut punts de referència indiscutibles i que voregen, com s'ha comentat, l'assaig i l'estudi monogràfic. Només a tall de mostra, cal anotar els treballs de Rafael Lluís Ninyoles (Conflicte lingüístic valencià, 1969), Sebastià Serra­no (Signes, llengua i cultura, 1980), Lluís V. Aracil (Dir la realitat, 1983); textos més polèmics (Verinosa llengua, 1988, de Xavier Pericay), o també els treballs de Jesús Tuson (El luxe del llenguatge, 1986, o Mal de llengües, 1988).

Text 4: Fuster és un intel·lectual en el sentit més genuí de la paraula, és a dir, en el sentit d’home l’ofici del qual és la manipulació de les idees. En efecte: Fuster és un tipus que treballa amb idees i no amb fets i que, amb aquest treball, pretén de realitzar la seva condició d’home, ajudar uns teòrics lectors a definir llur conducta i, last but no least, satisfer les necessitats més urgents que planteja l’olla a pressió de la vida quotidiana. El centre d’atenció de la seva reflexió ha estat, és, l’home i la seva activitat creadora. Per a ell, l’home és, a la vegada, un ésser abstracte i un ésser concret, tan concret que ha pogut modificar sensiblement l’antic aforisme de Protàgoras: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses».

JOAQUIM MOLAS. Lectures crítiques. Edicions 62


IV. UNS QUANTS ASSAGISTES VALENCIANS ACTUALS

Per cloure aquesta visió ràpida de l'assaig actual, ens detindrem una mica en alguns dels autors valencians postfusterians més significatius i amb una obra més consolidada.

* Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), a més de la narrativa, ha dedicat els seus esforços intel­lectuals a l'estudi i la reflexió literaris. Fruit d'aquestes reflexions són Fuster portàtil (1982), que va rebre el Premi Joan Fuster d'assaig; La trinxera literària (1993), on recull treballs diversos i dispersos de crítica literària, o Inflexions (2005), que va rebre el Premi Mancomunitat de la Ribera Alta i on acara diverses qüestions polítiques, religioses, morals o estètiques.[6]

* Joan Francesc Mira (València, 1939) és un autor polifacètic (ha conreat la narrativa, l'es­tudi antropològic, l’estudi lingüístic, etc.). En el camp de l'assaig destaca amb obres com Els valencians i la terra (1978); Introducció a un país (1980); Crítica de la nació pura, Premi Joan Fus­ter d'assaig (1984); Punt de mira (1987); Cultura, llengua, nació (1987)... A més, és un articulista brillant (el llibre Els sorolls humans, de 1997, n'és un recull), com demostra setmanalment en la darrera pàgina de la revista El Temps. També és autor de diferents biografies i monografies di­vulgatives de tipus assagístic com: València per a veïns i visitants (1999), La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez (2004) o Almansa 1707. Després de la batalla (2006).

* Lluís V Aracil (València, 1941) ha sigut l'introductor dels estudis sociolingüístics en la nostra àrea. Els seus treballs s'apleguen en Papers de sociolingüística catalana, 1982. La seua obra ha tingut una gran influència entre el seu cercle de seguidors. El llibre més emblemàtic que té és Dir la realitat, de 1983. La mort humana (1994) aplega un conjunt de conferències sobre el tema de la mort.

* Josep Vicent Marqués (València, 1943-2008) va guanyar l'any 1973 el Premi Joan Fuster amb País perplex, en el qual reflexionava lúcidament sobre uns quants aspectes de la societat valenciana. El 1980 publicà l'obra No és natural, on encara diferents temes pròxims a la socio­logia com l'escola, els costums, la família, etc.

En els darrers temps, amb l’augment dels mitjans de comunicació escrits en la nostra llengua, s'han incorporat nous assagistes, i autors d'altres gèneres alternen les seues altres dedicacions literàries amb articles d'opinió i columnes en premsa. D’aquestes noves fornades, podem destacar Enric Sòria (Mentre parlem, 1991; La lentitud del mar, 2005), Toni Mollà (Es­pill d'insolències, 2000), Vicent Alonso (Les paraules i els dies, 2002) o Tobies Grimaltos, amb textos de reflexió filosòfica per a adolescents (El joc de pensar, 1998; Pren-te la vida amb filosofia, 2003).

AA.VV, BATEC 2, Bromera, 2009, p.129

ADDENDA [ICR]

· Enric BALAGUER: Paper reciclat (1995), Fulls de ruta (2002), Contra la modernitat i altres quimeres. Nous assaigs sobre el segle XX (2020). La totalitat impossible (2006). Els colors i les paraules. Notes sobre Joan Fuster i la pintura (2007). La casa que vull —Diari— (2008). La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (2010).

· Joan GARÍ: Un cristall habitat (1999), Un ofici del segle (2000). El dietari Les hores fecundes (2002).

· Joan BORJA: La utopia de la ciència (2003). Gustau MUÑOZ: Herència d’una època (2006). Adolf Beltran, Lluís Messeguer, MARTÍ DOMÍNGUEZ i Romero, Joan Dolç, Vicent Salvador...

· Aforistes valencians: Josep Iborra, Josep Franco, Rafa Gomar, Raimon, Agustí Peiró.



[1] S’hi refereix al llibre Fuster portàtil (1982), un extracte de la seua tesi doctoral...

[2] En aquest sentit, hi és paradigmàtic el primer capítol del llibre Poetes, moriscos i capellans (1962): «Lectors i escriptors en la València del segle XV». [ICR]

[3] Joan Fuster, el contemporani capital (1994), Ed. Germania. Alzira. [ICR]

[4] Cfr. Joan Borja (2003): La utopia de la ciencia. Ed. Bromera. [ICR]

[5] I d’incitar altres escriptors —o inclinats a ser-ho— a “assajar-se” i, així, influir perquè hi haja més escriptors de “prosa no-narrativa”: J. Iborra, J.F.Mira, J.V. Marqués, M. Domínguez, E. Balaguer, E. Sòria...

[6] I Breviari d’un bizantí (2006).