dissabte, 10 de març de 2012

NOSALTRES ELS VALENCIANS [5]

11 de març de 2012
JF.-

« Una esplendor minada [ps. 55-58 (60-64)]

Potser cal datar en el regnat de Pere el Cerimoniós el començ de la millor esplendor valenciana. [...] Un llarg període de tranquil·litat, el qual tindrà fecundes proporcions en l’ordre econòmic. [...]. Les grans peces monumentals que encara avui il·lustren els carrers de la vella València —les Torres dels Serrans, la Llotja dels Mercaders, Sant Domènec— foren edificades al redós d’aquest període de fortuna. Quan es produeix, en el XV, una forta depressió econòmica en tot el món mediterrani, València és una de les poques ciutats que eludeixen la crisi. [...]

[56]

Però les guerres civils del Principat, de manera indirecta, en somoure la tradicional primacia de Barcelona dins la Corona catalanoaragonesa, empenyien València a assumir-ne la successió. Els Trastàmara —entronitzats a Casp, segons el tòpic, per la prestidigitació de sant Vicent Ferrer— ho haurien corroborat amb llurs predileccions. En realitat, els Trastàmara [...] van practicar el més persistent dels absentismes. Al cap i a la fi, la dinastia de Casp no tenia motius particulars d’agraïment respecte als valencians: en la decisió que li donava l’herència de la Monarquia, [...] també —i sobretot— van pesar-hi els oligarques d’Aragó, i els burgesos de Barcelona tant com els de València. [...]. València venia a ocupar la vacant que deixava Barcelona per raons més profundes que una preferència reial. El Principat esdevenia un país revolt, i això ens beneficiava.

Una mirada superficial fa creure que la València del XV estava a l’altura de les circumstàncies. [...]. La literatura catalana produïa aleshores a València la gentil brotada d’un pre-Renaixement esperançador: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jaume Roig, Joanot Martorell, Roís de Corella. La ciutat capital s’obria als viatgers amb una magnificència ostentosa, llibertina, no sempre refinada, però d’una jovialitat que només podia originar-se en la convicció d’una [57] gran fermesa social. «In tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città», diria una mica més tard el Bandello. L’espessa tribu dels Borges, caiguda sobre la Roma pontifícia seria un signe més, encara, d’un expansionisme valencià d’extraordinària envergadura.

Basten uns pocs instants de reflexió per a descobrir, sota aquesta crosta luxosa, una realitat prou menys saludable. Hi ha l’esplendor, és clar: però és una esplendor minada, o sense arrels. Les bases són frèvoles i incompletes. [...]. Pensem-ne dues. D’una banda, la població: no massa densa i, de més a més, inconnexa. El fons musulmà del país continua quasi intacte, i els cristians hi són aquella «superestructura urbana dirigent». ... D’altra banda, el cercle feudal desarmava València o li retallava les possibilitats d’acció. Les responsabilitats polítiques requeien sobre la capital, i la capital, sola, no podia fer miracles. La mateixa configuració del regne —una llesca de litoral estreta i allargassada, sense gaire protecció a l’esquena— eliminava ja, en principi, qualsevol il·lusió optimista. [...]. La societat valenciana tenia aquestes imperfeccions de natura, i en restava mediatitzada.

La presumpta «hegemonia» valenciana del XV és, comptat i debatut, un miratge, o, si voleu, una mera crispació epidèrmica. Els reis no podien confiar-hi massa —de fet, no van confiar-hi—, i els mateixos valencians no deixaven d’adonar-se’n. [...]»

ICR.- Una vegada més, l’agosarat i lúcid Fuster mira de posar cara a cara amb la crua realitat. La nostra història com a poble no és tan lluent com fàcilment voldríem creure. Hem tingut més dificultats que no sembla per dur endavant el “nostre” projecte de societat lliure. Moltes influències “externes”, o no tant, han condicionat el nostre trajecte. Fins i tot, en més d’una ocasió, ens hem enganyat en l’esplendor de la nostra “edat d’or”. No sempre les il·lusions s’aconformen amb la realitat.
En aquests moments, disposats a repensar —vull dir a rellegir— el nostre passat, de segur que ens hi és de bon ajuda una sinceritat completa. Mirar bé els impediments que ens barren el pas, de tota mena: de projectes, de llasts, de condicions socials i culturals, de voluntats, en definitiva; ah, i d’orientacions. Anem veient que no sempre l’hem encertada en els horitzons on hem apuntat. El cofoisme no és bon company de viatge. El derrotisme, tampoc; l’atreviment de Fuster pot ser-nos-hi un estímul, i les seues reflexions una llum. Queda molt de camí per recórrer, però també és decidida la voluntat de fer-ho. N’hi ha més de quatre fets i èxits, a dia d’avui, que ens empenyen. “Tot és qüestió de sentir-se vives les arrels”. FUSTERIANAMENT.