dimecres, 7 de desembre del 2011

Teodor Llorente, pauta de la Renaixença


TEODOR LLORENTE
Lo Rat Penat i els Jocs Florals van tenir un reforç excepcional en la personalitat de Teodor Llorente Olivares (1836-1911), que, director des de molt jove dels periòdics La Opinión, primer, i Las Provincias, després, exercia una enorme influència sobre una gran zona de la societat valen­ciana. Llorente, cofundador amb Constantí Llombart d'aquella agrupació, obtingué la Flor Natural en els seus primers Jocs Florals, els orientà durant tota la seua prolon­gada vida, i fou, en última instancia, un dels poetes més típicament floralescos de la llengua catalana. Repassant el volum de les poesies completes de don Teodor, hi trobem una sèrie inacabable de poemes en els quals només vibren les tres tòpiques "cordes de l'arpa": la Pàtria, la Fe i l'Amor. La retòrica trilogia era el seu tema obligat: Llo­rente el repetia incessantment, i es repetia a si mateix. Va contribuir, d'aquesta manera, que els poetes que el seguien —i que formen una llista extensíssima de noms de la intel·lectualitat valenciana fi de segle— no poguessen concebre altra poesia escrita en català sinó la que incidia en els llocs comuns llorentins. La major part de la poesia valen­ciana vuitcentista és poesia de jocs florals, en el pitjor sentit de la paraula. Salvant les excepcions que caldria salvar, les quals no són de molt de pes, pot afirmar-se que els escriptors valencians de la Renaixença es limiten a cantar la Pàtria, la Fe i l'Amor, simbolitzades en figures del nostre passat històric —infal·liblement: Jaume I, sant Vicent Ferrer i Ausiàs March—, o bé s'ajusten a una altra especialitat llorentina: el motiu rural —l’horta, la barraca, la llauradora...
Certament, no tot Llorente era això. I encara: la dife­rència entre ell i gran part dels seus seguidors és que Llorente posseïa una amable força poètica de què mancaven els altres. No sempre, en efecte, sacrificà la seua vena lírica al convencionalisme floralesc, i les vegades que l'evita són, justament, les peces fonamentals de la seua obra, que poden exhibir-se entre les millors escrites en la nostra llen­gua durant el segle xix.
Una transparencia dorada y luminosa, una gracia muelle y ondulante, un ritmo tan ágil como espontáneo y ro­tundo,
descobria Menéndez Pelayo en_l’estil_de Llorente. El seu fons plàcid i petitburgès, la seua dolça elegància provin­ciana, troben el to exacte, contingut, lleument declamatori, que els corresponia. Només un altre poeta valencià del seu temps se li acosta en noblesa: Vicent Venceslau Querol (1836-1889), autor de les "viriles y enérgicas" —també ho diu Menéndez Pelayo— Rimes Catalanes. Querol, no tan vinculat com Llorente a les exigències del floralisme, deixà una obra molt reduïda en la nostra llengua, i, vivint habitualment fora de València, pogué influir menys que el seu amic sobre els altres renaixentistes. Tots dos, en suma, es­caparen a la mediocritat de la nova poesia de certamen: en tots dos van subsistir, com un deix de desil·lusió i de saludable melangia, les_darreres remors, apagades i apaivagades, de l’esperit romàntic.
Durant cinquanta anys, Teodor Llorente marca la pauta que, dòcilment, havia de seguir la producció poètica dels renaixentistes valencians. El País Valencià era un petit clos literari, en el qual el paternalisme llorentí feia acceptar, sense proposar-s'ho, la seua autoritat pel simple fet d'éssser única. Però, per això mateix, per aquesta exclusivitat havia de tenir i tingué, dins i fora de la literatura, uns efectes aclaparants, nocius i tot, per a la continuïtat de la nostra Renaixença. El que ací ens interessa és que en poesia la llarga dominació llorentina significa l’esgotament. Cap a 1892 —diu Miquel Duran— el renaixentisme jocfloralesc podia donar-se per exhaurit: havien anat morint-se o abandonant el cultiu de les lletres —que sempre fou en ells mer esplai de diumenge, i no vocació sentida— la majoria dels poetes de la primera hora. Es neulia la Renaixen­ça, la Renaixença estricta, i no hi havia res en expectativa per a substituir-la. El poc públic que ella havia aconseguit era, només, públic de Jocs Florals, sotmès per altra part a una reiteració monòtona de temes_i_estils, i a poc a poc el perdia. La ideologia i el sentiment renaixentistes, tancats en la seua pròpia timidesa, s'havien fet estantissos, i encara, s’aliaven amb unes tendències polítiques —el conservadorisme espanyol— de_signe minvant. L’ègida_de_Llorente —literària i social— cedia davant_una altra, més poderosa i temptadora, estranya a la Renaixença: la de Blasco Ibáñez. La crisi era radical, i cal dir que encara en patim les conseqüències.
Joan Fuster. Antologia de la poesia valenciana (1900-1950). 1956. Tres i quatre, ps.34-36.

dimarts, 6 de desembre del 2011

En record d'una CONSTITUCIÓ "de pura risa"

NOS ESTAMOS CONSTITUYENDO

El otro día, en un periódico, leí la alegría que mi distinguido amigo don Jorge Solé Tura siente ante el engendro de pro­yecto de constitución que él y sus «consensuales» parla­mentarios han fabricado. Estas estupideces, este tipo de estu­pideces, me incitan al pesimis­mo. ¡Quién nos lo iba a decir! El profesor Solé Tura, jovencísi­mo, se lanzó a la palestra his­tórico-política acusando a Prat de la Riba de reaccionario. Desde luego, Prat de la Riba era un reaccionario como una catedral. Pero, ahora que don Jorge pretende que nos tra­guemos su «constitución» jo­vialmente «pactada», por lo menos habrá de reconocer que el tenebroso Prat de la Riba queda un poco más a la iz­quierda que él. Históricamente hablando, naturalmente. A mí, el asunto no me inquieta. Pertenezco a la inmensa muchedumbre de los ciudadanos del Estado español que nos pone­mos a ver los toros desde la barrera. Esa constitución que nos prometen me parece una tomadura de pelo. La plebisci­tará la mayoría del censo electoral: ¡y tanto! Será un referén­dum abrumador: ganará el «mando». Un mando «consen­sual», desde luego: un agua­chirle teórico interferido.

Los herederos «democráti­cos» de Franco, incluido don Santiago Carrillo, con la excu­sa de que hemos de ser una Monarquía Constitucional, se han lanzado a fabricar una ine­vitable «constitución». Esa «constitución», créanme, y desde ya (como dicen los suramericanos), no pasa de ser una broma de mal gusto. Que sea la «constitución» que los cachorros franquistas rene­gados —afortunadamente renegados— deseen, es una cosa. Y otra, la adhesión de la «izquierdiosidad» vaga y titu­beante. No nos engañemos: una «constitución» surgida de ese gazpacho parlamentario no será sino lo que la UCD, con su «royalty», programe. Ya lo estamos viendo, artículo por artículo. Esa aparente «armo­nía» —la palabra «armonía» es levemente más cómica que «consenso» — entre derechas e izquierdas, se traduce en una amplia indiferencia del electo­rado. La constitución previsible la dictó —más o menos— Suá­rez, y la han apoyado los de­más: todos, don Santiago, don Felipe, don Tierno, don Jorge... Y don Fraga. Y uno se encoge de hombros.

¿Podría haber habido la oportunidad de convocar los votos mayoritarios en torno a un programa lúcido y enérgi­co? No fue así. Toda la «iz­quierda», como un solo hom­bre, se aplicó al chupa-chups de Suárez. Unos olvidaron a Lenin, otros a Marx; Fraga ha olvidado a Vázquez de Mella y a Donoso Cortés; corremos el riesgo, puestos en esta lí­nea, que Blas Piñar y sus gue­rrillas abandonen a Víctor Pra­dera y a Jiménez Caballero y a Maeztu, y al mismísimo Goebbels, para deslizarse más a la derecha, si es que hay un «más»... Me pregunto si es que no estamos locos, todos. Em­pezando por la pandilla de ca­tedráticos y «amateurs» que fabrican la «Constitución». Son una pura risa... Yo soy un «ex­traparlamentario» desde que nací... ¿Y tú no? Amigo lector —«mon semblable, mon frè­re»—, deja de ser hipócrita, co­mo decía Baudelaire, y échate a dormir. La constitución que nos preparan pone carne de gallina. De ella se arrepentirá don Jorge Solé...


Joan Fuster. Por favor. Barcelona. 10-VII-78.

Les Normes de Castelló

Pròleg

[a l'edició facsímil de les Normes de Castelló]

Per la Festa del Llibre del 1933, l’Ajuntament de València pu­blicà el fullet que ara reproduïm en facsímil. L'edició fou àm­plia, i generosament escampada. Es tractava d'un text important per a tots els valencians, des del Sénia al Segura: les «Normes d'Ortografia» que, poc abans, el 21 de desembre del 1932, havien estat acordades a Castelló de la Plana a fi de superar unes discrepàncies de criteri gramatical tan absurdes com trivials i que només feien que dificultar l’ús escrit —literari o no— de la llengua. L'evolució de la nostra recupe­ració cultural exigia amb urgència una fórmula útil de cara al futur: una fórmula unànime, lògica i ben pensada. L'any que ve farà cinquanta anys d'aquelles «Normes». Han estat cinquanta anys fructuosos, perquè, molt lentament però amb seguretat, les «Normes» han estat acceptades a tots els nivells: l’acadèmic i el popular. En els últims temps s'ha produït la temptativa de tornar a l’anarquia ortogràfica, i això no podria sinó repercutir contra la salut de l’idioma. És fer un pas en arrere.

Val la pena de recordar els noms i les voluntats que donaren suport a les «Normes de Castelló». La llista, llarga, té un valor històric ben significatiu. Descartant les agrupacions polítiques valencianistes de l'època —que, de tota manera, també tenien el seu pes—, s'adheriren a les «Normes de Castelló» la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, el Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Ral Penat, l’única editorial que en aquell moment teníem, L'Estel, i el setmanari El Camí, encara unitari aleshores. Convé advertir que, en la preparació de les «Normes», ja hi havia hagut un treball previ, eficaç i digne. A Castelló de la Plana mateix, l’actitud dels hòmens de la Societat Castellonenca de Cultura era ben clara, como ho havia estat la del grup universitari «Acció Cultural Valenciana», la revista Taula de Lletres Valencianes i fins i tot una última etapa d’El Cuento del Dumenge. El sector intel·lectual del País Valencià més sensible a les necessitats col·lectives s'havia avançat en aquesta direcció.

Entre els primers firmants individuals de les «Normes de Castelló» figuraven el pare Lluís Fullana, Nicolau Primitiu, T. Llorente i Falcó, Francesc Martínez i Martínez, Maximilià Thous Orts, Eduard López-Chavarri, Josep Sanchis Sivera, Bernat Ortín, Salvador Carreres Zacarés, Lluís Cebrian Mez­quita, que procedien de generacions o de principis teòrics divergents. El grup de Castelló, després de La llengua valenciana de Lluís Revest Corzo —llibre aclaridor quan es va publicar—, i abans, no podia aportar més que una evident conformitat al sentit comú: Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaietà Huguet Segarra, Josep Pascual Tirado, Joan Baptista Porcar, Maximià Alloza, Honori Garcia, Lluís Sales... I d'Alacant ve­nia la firma, potser més simbòlica que altra cosa, de Francesc Figueras Pacheco. Els escriptors i els erudits mes jóvens, que van ser de fet els promotors de les «Normes», van signar-les. ¿I com no ho haurien d'haver fet els infatigables lluitadors nacionalistes com Eduard Martínez Ferrando?

Continuem la ressenya: Carles Salvador, Almela i Vives, Navarro Borràs, Soler i Godes, Emili Gómez Nadal, Adolf Pizcueta, Mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Enric Duran i Tortajada, Pasqual Asins, Igual Úbeda, Joan Beneyto Pérez, Ange­lí Castanyer, Francesc Carreres i de Calatayud, Thous Llorens... I polítics com Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Fran­cesc Bosch Morata. I més noms que ja, hui, no diuen tant. Davant la perspectiva d'unes «Normes» que podien donar una estabilitat «normal» a l’idioma, poques van ser les inhibicions. En la pràctica, també van acatar-les —amb més bona fe que coneixement— les publicacions d'abans del 36. Les diferències van ser mínimes. Després del 39, la instauració de les «Normes de Castelló» va progressar, tant des d'una revista fallera com Pensat i fet, com des de les primeres editorials cultes (Editorial Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, Lletres Valencianes, Sicània, etc.).

Tot s'ha de dir: les «Normes de Castelló», tal com van ser acceptades, van ser «un acord transaccional», i en la mateixa «declaració» que les justificava obriren la possibilitat d'«anar rectificant i millorant» el sistema adoptat. Això s'ha fet. Les «regles» sumàries que s'aprovaren a Castelló el 1932 han tingut, després, les «rectificacions» i les «millores» que una concepció més dinàmica de l'idioma han facilitat lingüistes, poetes, narradors, assagistes, erudits, economistes, antropòlegs, pedagogs, geògrafs, dramaturgs. Una llengua com la nostra, afligida per una depauperació secular i per l'hostilitat oficial d'uns règims centralistes, només pot salvar-se a través d'un intent dignificador radicalment assumit per la societat. I en això no podem fer concessions. Hem de pensar què ha estat i què és el resultat del mig segle de les «Normes de Castelló». No podem renunciar a tot allò que havíem començat a aconseguir amb les «Normes»: la «normalitat».

L'Ajuntament de València, en tornar a publicar les primitives «Normes de Castelló», no vol sinó exhumar una opció que ja va prendre en 1933, i que mai, fins ara, no ha estat desmen­tida: ni tan sols en el període franquista. De més a més, amb la present reedició, aspira a rendir homenatge als qui, fa mig segle, decidiren fer un primer pas d'unitat i d'esperança.

Valencia, 25 d'abril, 1981

Joan Fuster. Escrits sobre la llengua. 1994. Tàndem Edicions, “Joies de paper”, 5. València, ps.96-98

dimecres, 30 de novembre del 2011

Fuster, un mestre de llengua


Reivindicació de Fuster, mestre de llengua
«Un dels aspectes que més crida l'atenció en les cartes de Fuster és la mestria i la maduresa de la seua prosa, fruit d'una assimilació precoç de la gramàtica i el Diccionari de Fabra, d'un extraordinari olfacte lingüístic i de la lectura atenta dels clàssics medievals i dels grans lletraferits catalans contemporanis. Ja he dit que Fuster s'ajusta gramaticalment i lèxicament a Fabra, però això no encarcara en cap moment la seua prosa, ja que, de manera constant, poua de la llengua col·loquial els seus millors recursos. A diferència de Sanchis i de Giner, desconeixia els tecnicismes i els resultats de les recerques filològiques sobre tal o tal altre fenomen de la llengua, però ben enjorn va saber copsar-ne el geni. I això li permetia distingir entre allò que era genuí i el que era calc o una solució lingüísticament inadequada segons quins contextos. Una prova contundent d'aquesta afirmació ens l'ofereixen els comentaris que va adreçar a Enric Valor, en carta del 17-VI-1951, a propòsit de la llengua de les Rondalles valencianes. Ací mereixen, més que una glossa, un extracte, almenys els més importants, per tal com ajuden a comprendre els criteris amb què Fuster redacta la seua prosa epistolar, confirmen el seu admira­ble domini de la llengua i fan referència a errors en què ell mateix confessa haver incorregut en l'obra de creació. En efecte, Fuster comenta afirmant en aquesta carta que les seues «observacions» deriven no d'una «formació gramatical massa sòlida», sinó simplement d'un «cert hàbit de lector» i d'una «preocupació d'escriptor», tal com recorda amb una certa freqüència a Sanchis i a Giner en la seua correspondència epistolar. Així, li censura l'ús gramaticalment incorrecte de puix per doncs, tot adduint que «la intenció popularitzant de l'escriptor no pot jus­tificar, de cap de les maneres, una falta de llenguatge. Si pel caire del teu escrit i per fidelitat al poble que conta la rondalla, vols evitar alguns mots, poc o gens vius en valencià, és necessari donar a la frase un gir que els evite, utilitzant altres formes correctes i vives —que n'hi ha». Tot seguit aborda el tractament dels modismes: «Crec que la llengua parlada la tenim més contaminada de mo­dismes castellans traduïts que quasi de castellanismes lèxics; amb la particularitat que aquells, pel fet d'estar traduïts, ofereixen un aspecte "honorable", i no ens n'adonem». Encara que reitera que els «meus coneixements lingüístics no són profunds» i que, per tant, s'ha de «fiar del meu instint—o dels meus recels i dels meus prejuíns», considera que Valor ha usat algunes frases («Com si tal cosa», «De rondó», «Menut tracte!») «que no em "sonen com a castisses nostres, i en canvi sí com a castisses castellanes, per bé que no sabria dir-te quines són les expressions nostres que podrien substituir-les», mentre que adopta «certs modismes del Principat, respecte del castissisme dels quals tinc els meus dubtes: "Que és bonic el món!". Fixa't, en canvi, quin dring més nostre i quotidià té: "Que bonic que és el món!". (Un altre cas de catalanisme suspecte, és "qui-sap-lo")». A més: «Trobe encara en les rondalles uns altres modismes que tenen una correspondència valenciana admirable, com tu mateix podràs comprovar desseguida: "no siga que es desfacen", estaria millor "no siga cosa que es desfacen" (més popular sí que és); "altra vida i altres cares", estaria millor "una altra vida i unes altres cares" (la supressió dels articles davant "altre" pot passar, i no molt, quan hi ha força major: el metre del vers, per ex.); "en busca de la fortuna", estaria millor "a buscar fortuna" ("busca" és una substantiu castellà que, en valencià, hauria de traduir-se per "recerca", encara que, en aquest cas, l’expressió justa fóra la que em permet d'indicar-te); "quant benefactores són les pedres redones", ¿no esta­ria millor "que benefactores que son"? (aquest ús del "quant" potser serà correcte, però resulta estrany al va­lencià de la meua comarca, que és el que —tin-ho en compte— em serveix de guia); [...]; un altre modisme castellà sovinteja en les rondalles (i també apareix algu­na vegada en Ales o mans, per a vergonya de qui el va escriure) i és el que consisteix a posar un pronom demostratiu darrere el substantiu: els castellans diuen "el tío ese", "la mujer aquèlla", que, en el llenguatge habitual nostre, calquem servilment: veges, per ex., "el manyac est", "l'envejota aquella", [...]: fóra millor dir "est manyac" i "aquella envejota"; "en eix cas", jo el substituiria, no sé per què, per "en tal cas"; [...].»
D'altra banda, li fa veure que les Rondalles presen­ten alguns usos verbals que no el convencen: «Els trobe molt estesos en els escriptors valencians, predominant en els de la ciutat, i crec que obeeixen a una traducció literal i apressada de l'ús castellà corresponent. Vide: "Ara volguera jo que mon pare..." i "Volguera ja menjar...", i compara-ho amb: "Pare, jo voldria eixir...". Aquest ús de les formes en -era (o en -es) no m'agrada: crec l'altre més correcte, i és el viu, predominantment, al meu poble. Ja em diràs què et sembla això. No sé si hi ha alguna regla gramatical sobre el particular, i voldria (no volguera) saber-la. (Em fa la impressió que en el castellà tampoc no marxen les coses massa bé, perquè s'abusa del quisiera i obliden el querría.)»
Pel que fa als «complements indirectes repetits», Fuster confessa: «Aquesta és una falta gramatical en què vaig incórrer en el meu poema Sobre Narcís i que em va va­ler una reconvenció —que encara li agraesc— del senyor Carles Salvador. Et citaré els casos que he trobat en les teues rondalles: "¿He de trencar-los el bull als fesols?"; "li'l dónes al gos"; "pegar-li a..."; [...]. De manera que dins una sola proposició ens trobem amb el complement indirecte repetit. "Si és una acceptació del castellanisme, ja m'ho direu", que m'escrivia Carles Salvador. Naturalment, en el primer cas, una simple coma ho resol bé: "¿He de trencar-los el bull, als fesols?". En els altres casos, sobra, efectivament, el li».
«Quant al lèxic no m'atrevesc a dir-te res. Ja t'he indicat al principi que el fet de voler-te mantenir en un punt d'equilibri entre el popular i el literari, et situa en unes condicions delicadíssimes [...]. Una cosa excessivament literària restaria espontaneïtat a la narració; una cosa documentalista és inadmissible (pensa en el Folklore valencià del senyor Martínez i Martínez, i això que no ho és del tot). La teua postura, dic, és la que calia, però molt delicada [...]. En el text de les rondalles hi ha lloc, sí, per al dialectalisme, perquè això ha de donar-li sabor, regust terral. La qüestió consisteix a sospesar els dialectalismes abans d'admetre'ls i de sospesar, igualment, el lèxic literari abans d'emprar-lo. L'equilibri, l’"homogeneïtat", el punt dolc, és, doncs, l'essencial. [...]. Trobe —com diuen a Xàbia— que no sempre has aconseguit mantenir-te en aquell punt dolç. Al costat de paraules com mampendre, redona, assentar-se, atarantada, concessions a la part popularista, n'hi ha unes altres com qualque, gaire, esquinçar, cercar, devers, que són concessions a la part literària. Crec que, unes i altres, podien substituir-se per les correspondències del llenguatge "normal" que demanen les rondalles: emprendre, rodo­na, seure o asseure's [...], tararot (o algun altre mot semblant), algun, molt, esgarrar, buscar, cap a... etc.».
Abans dels mots de comiat, Fuster acaba la seua car­ta així: «Aquesta carta sembla de Giner, ¿veritat? Però, en fi, tu ho has volgut. Ara aguanta't. Espere que un dia podrem parlar d'aquests temes, o, en tot cas, ja m'escriuràs ací, a Sueca». Encara que irònica, l’al·lusió a Giner no deixa de ser un reconeixement més del seu domini de les qüestions filològiques. Però la carta posa, sobretot, en evidencia el profund olfacte lingüístic de Fuster i el seu admirable domini del fabrisme gramatical.
Doncs bé, el present epistolari, que no té cap intencionalitat estètica, sinó merament comunicativa, és una mena riquíssima dels bons usos lingüístics de Fuster, del seu extraordinari sentit de llengua. En la morfologia nominal i verbal i en la sintaxi, Fuster coincideix amb Sanchis en els usos que aquest preconitza en la seua Gramàtica valenciana per a la llengua literària, tret d'algun aspecte secundari…»
Antoni Ferrando. J. Fuster: Correspondència, vol.4. 2000, València. Tres i Quatre; ps.43

Una novel·la amb bona llengua

UNA NOVELA VALENCIANA

A lo largo de los ciento y pico de años que llevamos de Renaixença, los valencianos hemos contribui­do a la restaura­ción de la literatura autóctona con un bien nutrido censo de poetas pero con escasísimos prosistas. No diré que nuestros poe­tas fueran, en general, demasiado excelsos: entre ellos, por lo menos, figuran los más sólidos y vigorosos que el país haya dado modernamente. En cambio, hemos carecido de prosistas. Blasco Ibáñez, Azorín, Miró, escribieron en castellano, y este "desarraigo" lingüístico de unos hombres que no fueron social o culturalmente "desarraiga­dos", ofrece un espinoso punto de meditación. Lo pasaremos por alto ahora. Pero no se trata sólo de que unos cuantos escritores excepcionales "emi­grasen" a la otra lengua. Lo importante, y lo tris­te, es que ni siquiera en la medida de la mediocri­dad los hombres de la Renaixença valenciana no intentaron la creación de una prosa estable para el consumo interior, si más no. Tal vez, pensaban que su público ya tenía suficiente "pasto" intelec­tual con los versos. La consecuencia de esa inhibi­ción ha sido que, a fin de cuentas, casi no existen lectores para los versos. Los escritores valencianos del siglo XX se plantearon el problema con mayor lucidez: pero entonces —hoy— sus dificultades son también mayores...

Se comprenderá que, por estas razones la publicación de un libro "normal" de prosa valen­ciana, ha de merecer de todos nosotros el tributo de nuestra adhesión y de nuestra asistencia. Tal es el caso de L'ambicio d'Aleix, la novela d'Enric Valor i Vives que acaba de aparecer (Valencia, Suc. de Vives Mora, 1960). Por estas razones, y no sólo por ellas, el libro de Enric Valor no sólo ha de jus­tipreciarse en tanto que esfuerzo valenciano para la reconstrucción y la estabilización de la prosa indígena. Hay en él muchos más méritos y ali­cientes. Señalemos uno ante todos: el hecho de ser una novela que toma por tema, casi tanto como una peripecia humana, un fragmento de nuestra tierra. No sé si los valencianos se han dado bas­tante cuenta de que los hombres y los paisajes de su geografía apenas han tenido versión literaria. Blasco, Azorín, Miró — los repetimos—, sí escri­bieron páginas inolvidables de descripción o de evocación de ciertas comarcas nuestras; prácticamente, aparte lo que ellos hicieron no hay nada más que valga la pena. Y es lástima. Nuestros posibles novelistas tienen un filón por explotar, sin salir de casa. Enric Valor ha ambientado su relato en dos bellísimos trozos del sur valenciano: la Marina y Aitana. Gabriel Miró, desde luego, ya los había transitado. La visión de Valor es, naturalmente, muy distinta de la de Miró. Los ojos de Miró captaron aquellas tierras con morosidad de paseante forastero; los de Valor las miran con la voracidad del cazador o del propietario rural metido en ellas, experto en sus secretos. Valor, además, vibra con un sentimiento, diríamos páni­co de la naturaleza, con una efusión entregada y estremecida.

L'ambicio d'Aleix es una novela sencilla y lím­pida, atenida al canon clásico del género. Nos cuenta el leve problema sentimental del joven Aleix, más o menos vacilante entre el amor de Lluïsa y el de doña Pauleta. La anécdota es ele­mental y en la última página queda interrumpida sobre una incertidumbre llena de sugestión. No insiste demasiado Valor en las proyecciones psi­cológicas que el tema le ofrecía. Para él, repito, tanto como los personajes, son las tierras, los protagonistas de la novela. Y así, al hilo de la narración central va añadiendo y desplegando amables derivaciones descriptivas y episodios incidentales llenos de pintoresco y de vivacidad. La Aitana y la Marina que nos brinda Enric Valor en L’ambició d’Aleix son, en efecto, paisaje y gente. Y si se detiene a pintar la deleitosa gracia o el impresionante riesgo de un panorama, no menos intensidad pone en la relación de aventuras y de roders y marineros, pedazo vivo y heroico de nuestra sociedad de antaño. Enric Valor, inteligente recopilador de las Rondalles valencianes, nos había dado ya un libro de narraciones originales: Narracions de la Foia de Castalla. Las mejores virtudes del Valor de las Narracions reaparecen en L’ambició d'Aleix: quien haya leído aquel libro, podrá medir el alcance de este elogio.

Y aún quedaría otro por hacer. Entre los escri­tores valencianos de hoy, como en la mayoría del siglo pasado y de principios del presente, domina más la buena voluntad "idiomática" que un auténtico sentido de la lengua. No pienso ahora en la pulcritud gramatical, sino en algo más sutil e inervador, que es el instinto de la verdadera pal­pitación del idioma. Este fallo ha provocado curiosos e importantes fracasos literarios en nuestros más conspicuos poetas. Enric Valor, por el contrario, posee aquel don feliz: su prosa se beneficia, justamente, de esta primera bondad. Un len­guaje lozano jugoso, con sabor directo de pueblo, y discretamente literaturizado, ayuda de manera decisiva a la fluencia clara del relato. Incluso un problema tan delicado como es el de los diálogos, que todo novelista valenciano se deberá plantear con espinosos escrúpulos, tiene en L'ambició d'A­leix una solución, no sé si indiscutible, pero sí digna de ser meditada. En el momento actual de la prosa valenciana, pues, L'ambició d'Aleix es una contribución altamente estimable. Es, además, un libro cuya amenidad agradecerá el lector.

Joan Fuster.Levante, 25 de noviembre de 1960. [Canelobre, estiu-tardor 1997, núm. 37-38]

diumenge, 4 de setembre del 2011

Estellés, un poeta de realitats

NOTA —PROVISIONAL I IMPROVISADA— SOBRE LA POESÍA DE

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

1

Feia temps que no produíem un gran poeta. Dic «produíem», i pense ara —familiarment— en nosaltres, els valencians, i en els valencians que parlem com ens pertoca parlar. Sí: en feia molt de temps. Perquè don Teodor Llorente només se salva per mitja dotzena escassa de poemes, emotius i pacífics, pràcticament d'anar per casa. I Vicent Wenceslau Querol ni tan sols això: tenia tota la raó del món, l'Unamuno, quan proclamava la superioritat de les Rimas sobre les Rimes ca­talanes. Després de tres segles de dimissió explí­cita i d'incúria forçosa, se'ns havia rovellat l'idioma, i més encara, havíem perdut l’hàbit de concebre'l precisament en funció de «poesia». La bona fe de la Renaixença local —¿o potser la ma­la fe?— va ser d'una absoluta inanitat, en aquest punt. Calgué arribar a la Generació del 1930 per tenir poetes «presentables»; Bernat Artola, Caries Salvador, Almela i Vives. No eren res de l'altre món, però encetaven una opció de treball literari regular i confiat. Alguns dels seus escrits supera­ren el clos regionaloide, i foren incorporats a antologies i a balanços de plantejament nacional. El tràmit, tanmateix, encara venia tarat per una cer­ta condescendència, mes aviat «política». En els anys immediats a la Guerra, l'obra de Xaxier Casp hi representa un principi voluntariós de continuïtat. Ciutat a cau d'orella, el 1935, ja era una ben altra cosa. La veu que hi transcendia obligava a unes esperances diferents.

Que s'han realitzat. El primer llibre de Vicent Andrés Estellés arrossegava moltes inèrcies retòriques inevitables: unes, que procedien de la formació castellana del poeta —molt similar a la meua, si val la referència—; d’altres, que se li imposaven amb el fet, traumàtic, de «descobrir» la pròpia llengua i la poesia docta del Principal i de les Illes. Un no sé què d'estrany, però, hi fulgurava: les paraules, les senzilles paraules de cada dia, adquirien en el vers de l'Estellés una pulsió / lírica a qué no estàvem acostumats. A què no estàvem acostumats, insistesc, nosaltres: els valencians. Allò era «nou». No hi havia precedents. Escapava als mimetismes maquinals: Miquel Duran, amb Rubén Darío; Salvador, amb Salvat-Papasseit; 1'Almela, amb Guerau de Liost; Casp, ambj López-Picó. La dicció, en Ciutat a cau d'orella, te-; nia una fluència i una saviesa excepcionals, en | comparació amb els predecessors domèstics, i, sobretot, apuntava amb un to personal carregat de promeses. Quatre llibres més, escalonats entre el 1956 i el 1970 —La nit (1956), Donzell amarg (1958), L'amant de tota la vida (1965), Lletres de canvi (1970)—, revelaven que 1'energía verbal desencadenada adquiria dimensions de seguretat i de violència escandalosament robustes. No sé si els crítics i els lectors arribaren a adonar-se'n sur le champ. Potser no. El 1971, de sobte, Vicent An­drés Estellés publica Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys. L'inventari clement, Pri­mera audició: un bloc de versos massa dens i massa complex perquè 1'hágem pogut «digerir» amb la perspectiva deguda. Però l'impacte hi quedava consumat.

Un impacte al·lucinant. En el fons, aquesta trajectòria editorial era absurda, i ha perjudica!, sens dubte, la «figura» pública del poeta. No l'hem po­gut seguir, pas a pas, en el descabdellament cronològic de la seva creixença, i, en encarar-nos-hi, ens l'hem trobat parcial i desconcertat. Tant se val, si be es mira. Avui, després d'una recapitulació reflexiva i circumspecta, poden sortir aquestes Obres Completes, que, si mes no, tindran la virtut d'exhumar textos antics o inèdits, i, en es­pecial, de proposar-nos-els amb una articulació sistemàtica i vivaç. Tindrem, dones, l'oportunitat de llegir Andrés Estellés no solament com cal, sinó com ell vol que des d'ara hauria de ser llegit, en una raonable estipulació. Les «obres comple­tes», en vida de Fautor, sempre son capcioses —personalment en tinc l’experiència—: responen al càlcul subjectiu i responsable del qui les firma. Un dia, Josep Pla em comunicava: «Ara farem una edició definitiva 'd'obres completes'; una edició 'mortuòria'...» Les edicions vertaderament mortuòries, afortunadament, queden a mans deis erudits de demà, si Déu Nostre Senyor vol proporcionar-nos-els. Mentre l'escriptor domi­na els seus papers, les «obres completes» no son un panteó: mes aviat es converteixen en una operació d'autocrítica i —si puc dir-ho així— d'autosospesar-se a consciència, amb humilitat i amb orgull alhora. Alió que, en aparença, només sembla una «reimpressió», al capdavall s'ha convertit en un llibre nou: en «obra nova». Una mica de desimboltura material permet de reajustar els fragments dispersos. Sempre escrivim «fragments». Ací en tenim uns quants, ja ordenats, de Vicent Andrés Estellés.

I basta de repassar-los, llegir-ne ara una plana, ara una altra molt mes endavant, per trobar-hi el «gran poeta»: o siga, un poeta tremendament individualitzat. No estic emprant els adjectius en termes d'escalafó, ni menys encara amb la mise­rable equanimitat de les càtedres. Tampoc no tinc cap interès a afirmar —hipòtesi idiota— que tots i cadascun del poemes de Vicent Andrés Estellés són literalment admirables. Es tracta d’aplicar-hi una altra mena de barem: el de l’eficàcia creadora, traduïda o traduïble a les més diverses possibilitats d'enlluernament. O la poesia es això, no és res. Tal vegada dir-ne «enlluernament» és excessiu, paregué pot confondre's amb «ofuscació». Lucidesa: aquesta fóra l'alternativa acceptable. En comptes de «possibilitats d'enlluernament», posem-hi «possibilitats de lucidesa». Les que ofereix Vicent Andrés Estellés no són gens corrents. A nivell «valencià», això fa retrocedir ais noms in­signes: els del XV, March, Roig, Corella. Després d'aquesta gent conspícua vam esdevenir «muts». El castellà, almenys en poesia, tampoc no ens ha servit per a massa coses. Darrerament, quan la burgesia indígena s'ha «integrat» del tot, hi han aparegut bons poetes en castellà: de Gil Albert a Brines, passant per qui es vulga. Però el vernacle havia restat desposseït, indigent, cautelós, sobrevivint-se en temptatives heroiques. Amb Vicent I Andrés Estellés es trenca el malefici. Si el seu cas és una pura xamba o el començ d'una recuperació profunda, ja ho dirà el temps.

M'excuse d'haver obert el comentari pel cantó casolà. ¿Podia eludir-ho? Crec que no. Ara: el poe­ta té una projecció mes vasta, per pròpia virtut, que el col·loca en un primer lloc de la nòmina ge­neral catalana. A pesar d'algunes mencions encomiàstiques, i a pesar de la seva presencia en les últimes antologies il·lustres i il·lustratives, aquest «lloc» encara no li ha estat reconegut com cal. Es tracta d'un problema extraliterari. La distancia entre Barcelona i València continua sent penosa —al marge dels negocis, s'entén—, i literalment és absurda, fins i tot admetent explicacions o justificacions històriques apreciables. La comunicació no sempre resulta fàcil, d'un centre a l'altre: entre altres raons, de més a més, perquè Valencia no acaba ser un «centre». València fou un «centre», i tant!, durant períodes gloriosos —el de March i Roig i Corella, el dels erasmistes, el de la tribu dels «Nocturnos», el dels novatores de fi­nals del xvii i començament del xviii, el de don Gregori Maians, el dels romàntics que chateaubrianitzaven, el de don Teodor i de don Vicent—, i ja no ho és. Ens hem convertit en «província to­tal». Inclús davant Barcelona, quan Barcelona no deixa de ser, com ho és ara, una «província» grisa i indiscutiblement la menys disculpable. La poca o molta irradiació autèntica i autòctona hi queda frustrada: la de València, la del País Valen­cià. El vehicle de la llengua comuna no arriba a trobar-hi sempre els canals pertinents. Fa plorar, però és així...

2

La veritat és que vam aprendre a llegir versos en les pàgines de Garcilaso, i no —ai!— en les de Riba o en les de Foix. Use el plural com a confessió, i perquè l'Estellés i jo som de la mateixa «generació»: ell va nàixer el 1924 i jo el 1922. Teníem l'edat exacta de «llegir», i, si les circumstàncies no hi eren gaire propícies, en general, per a nosaltres resultaven rabiosament abjectes. Érem valencians, de poble i no procedíem de llars on el llibre fos un moble necessari. Podíem comprar, de tant en tant, Garcilaso, que venia a ser una re­vista plena de sonets i de liras —«Si de mi baja lira...»—, d’octavas reales, de mil augustes bagatel·les retòriques. La confeccionaven a Madrid els poetes de les oficines publiques, i resplendia d'il·lusions imperials o agropecuàries: el «repòs del guerrer» s'hi distreia en la manufactura d'estrofes perfectes, d'un academicisme escolar i ritual. Riba o Foix —per exemple— no hi comptaven. Ens eren inassequibles. Materialment inassequibles. La revinculació amb l'idioma —el català— vam haver de proposar-nos-la a través de textos anacrònics o subalterns: jo, personalment, amb les englantines marcides de don Teodor. Ig­nore el conducte imprès de què es va valer Vicent Andrés Estellés. No importa, això. El fet és que, literàriament, ens desmamàvem d'una mamella grotesca i tòxica.

Jo no diria que les «èglogues» de l'Estellés, prodigiosos artificis de sarcasme i de lirisme, impúdics i pudents —amb totes les males, les excelses males olors de la fisiologia—, no tinguen un origen remot en Garcilaso. En una reacció con­tra les irrisòries ficcions del marbre subvencionat i dels idil·lis de calcomania que Garcilaso difonia. En tot cas, l'Estellés en deriva. Si no m'enganye, el seu primer «llibre» de poemes aparegué en una altra publicació de la mateixa empresa in­dustrial que fabricava «garcilasos»: «Fantasía».

Aleshores, ell, un xicot innocent de Burjassot, que estudiava periodisme a Madrid, havia d'escriure en castellà i segons els cànons. Recorde vagament aquells papers: eren d'una correcció esvelta, ben tramats, en els quals cada mot «ressonava» de ma­nera automàtica, correlatiu als models patroci­nats per don Juan Aparicio. No hi havia més remei: el parany era molt ben parat, i era impossible no caure-hi. Després degueren sumar-s'hi unes lliçons —o siga: lectures— diferents, Aleixandre i Neruda, i Lorca, i Alberti, i potser León Felipe i tot, bouquins insòlits i vedats, producte d'una captura aleatòria als encants o del préstec d'un amic. «Llegir», en aquella època, era un dra­ma. I clandestí.

El poeta —ell, l'Estellés— «madurava». Quan va veure clar que, en última instancia, la seua poesia tenia les màximes virtualitats reservades i preservades en la modesta paraula genealògica, tan distant del món de Garcilaso, la seua escriptura hagué de sofrir una rearticulació perplexa. No fou cosa de vint-i-quatre hores. No canviem de llengua com de camisa: a tot estirar, canviem de llengua com de pell, de manera lenta i parcel·lada, biològicament comportable. L'Estellés només canviava de «llengua literària». Però no era, això, cap incidència de tràmit: de «doble vocabulari» castellà-català i català-castellà. Tots els qui hem passat per les àcides baquetes del bilingüisme sabem que no es tracta d'una qüestió de «correspondències». I menys encara que en capa altra esfera, en la de la poesia. Vicent Andrés Estellés, en Ciutat a cau d'orella, encara té poemes de «garcilasista», traduïts. Però ja n'hi té d'altres en els quals el salt idiomàtic li demana un replantejament profund de la mateixa«identitat» de la seua poesia. La llengua mana, en determinats moments. No intente suggerir que la qüestió se centra en el quid romàntic de la sinceritat —presumpta «sinceritat»— que el senyor Menéndez Pelayo referia al «nexo sagrado», etc. No. Tota llengua es «convencional», sobretot a nivell de «literatura». Cada «convenció» té les seues lleis, però. L'Estellés, en recuperar-se dins el «vernacle», va fer-ho per las úniques mediacions culturals al seu abast. Que no podien ser còmodes. M'imagine que li passà com a mi: Llorente en seria la candorosa iniciació, després vindrien Carles Salvador o Xavier Casp, o l'Artola, i finalment Carles Riba, J. V. Foix o qui fos. Tot s'ha de dir: llegir Llorente quan ja s'ha llegit Neruda constitueix una experiència estranya que un crític barceloní —per més espavilat que siga— no entendrà mai... Hi hagué, de seguida o mentrestant, la retroacció als clàssics. I Pompeu Fabra: ¿fins a quin punt era «vàlida» per a Vicent Andrés Estellés la koiné de la «mesocràcia il·lustrada» del Principat? En conjunt, s'hi acumulaven unes indeterminacions que solament podien ser resoltes des del fons de la mateixa poe­sia i a mesura que la poesia anava creixent. El recurs a la vèrbola col·loquial s'hi posa en un pri­mer pla. I això també era complicat. La «tradició local» de «llengua culta» és prima i vacil·lant, i no sòlida i cerimonial com la dels mallorquins, que descansa sobre un tou de produccions benemèrites. Ni ens era lícit de refiar-nos-en, ni menys en­cara de permetre'ns el luxe de jugar al dialecta­lismo savoureux, a la manera dels més recents literats de les Illes, que l'exporten al mercat pe­ninsular... Calia establir la provatura enmig d'un buit desanimat.

I la cosa no tenia cap relació amb el postulat d'«acostar la poesia al poble» que alguns proclamaven a la València de llavors. A la llarga, la fór­mula —«expressiva»— ha estat el que havia de ser: tant com de «comunicació», la recerca del poeta era d'«expressió», o més encara d'«expressió». La ingerència del llenguatge diari, esqueixat o tendre, obeïa a una fatalitat interna del poema: el poema no sabria «dir» el que vol dir sinó encarnant-se, justament fent-se carn, en una molt específica puntualitat d'idioma. Les paraules del carrer, grolleres tal volta, o sovint, o de somrient gentilesa menestral, els sobreentesos sardònics, els clixés i les interjeccions del diàleg de veïnat, es convertien així en materials «lírics» d'una po­tencia inesperada. De vegades, tenyits d'un patetisme literàriament pèrfid; de vegades, com una falca, introduint una mica de contrast o de sàtira. La «realitat bruta» hi fa acte de presència, amb els seus biaixos àcids o insolents, o simplement cordials. El resultat últim és fascinador: a estones, si més no. La barreja «verbal» hi aconsegueix uns extrems vidriosos, tèrbols i al mateix temps claríssims i senzills, que s'enduen el lector amb la seua irruència. Sovint, en la poesia de l'Estellés, hi ha, com a base, una llengua desenfrenada: «llen­gua», i m'aprofitaré de l'equívoc, en tots els sentits del vocable.

No vull fer-me pesat amb la denúncia de més connotacions locals, però no sé estar-me'n. Els poetes valencians del xix, justament els «reivindicadors» de l'idioma, no sabien l'idioma que aspiraven a salvar. Villarroya té uns quants versos —unes quantes ratlles— gràcils i vives. Els que s'hi afegiren, foren un seguit de calamitats. Cons­tantí Llombart només «escrivia bé» quan escrivia epigrames en «valencià» de barriada. Ni tan sols Querol s'hi sobreposa. La tenebrosa multitud que durant més de mig segle guanya premis als Jocs Florals a València, escriu pitjor en català que en castellà. El castellà, l'havien més o menys aprés a l'escola i als llibres; el català, desconjuntat entre la conversa degradada i un mòdul culte mal paït, se'ls escapava dels dits. Llorente sí que «sa­bia»: la Cançoneta amorosa, Vora el barranc dels Algadins, La barraca i tot... Més tard, només Almela i Vives, amb un tacte estudiat i pulcre, i, en particular, el Bernat Artola jove, combinant un barroquisme lexicogràfic i l'instint popular de la Plana, aconsegueixen fer la impressió de «naturalitat» i «tradició» simultanejades: de normalitat. En la postguerra, la situació no varia. Fins que l'Estellés, un dia, tira al dret, i li «surt» —li «ix»— un vòmit de llengua, d'«idioma» reduït a imminències incontrolables, glopades de mots directes, que ens reconciliaven amb la veritat. Que ens reconciliaven amb la «veritat», amb minúscula, de la nostra vida «en valencià».

Vicent Andrés Estellés, per una incoercible propensió, és un poeta loquaç: d'una eloqüència que fa feredat. Quan renuncia a les maquetes de la preceptiva —un sonet, una dècima, un qualsevol motle acadèmic—, s'embala en tirallongues inesgotables de versos, planes i planes seguides. Habitualment, hi explica l'espectacle menor de les peripècies de la gent subordinada, les seues —del poeta— o les nostres, que són d'una vulgaritat raonable i acatada. Les explica: les narra. I havia de narrar-les amb el vocabulari i els girs de la mateixa «vulgaritat» poetitzable. És el que ha fet. Anys enrera, Josep M. Castellet i Joaquim Molas van fotre un sumptuós «manifiesto a la Nación», amb el programa d'una anomenable «poesia rea­lista». Van tenir tan poca clientela, que no han trigat a desdir-se'n. Alguna vegada n'hi hem parlat, i ells sempre m'han dit que allò no era ben bé un «programa», sinó una mena de «profecia». Auguraven la pròxima eclosió d'una poesia «realista», i, en efecte, els ha sortit Pere Gimferrer, que és un poeta estimable, sens dubte, però escassament «realista». De fet, la poesia que Castellet i Molas «predicaven» era objectivament impossible al Principat. Vaticinaven a cegues, i s'equivocaren. Al País Valencia, la «situació» era distinta, i sí, una «poesia realista» s'hi dibuixava... No l’encapçalava l'Estellés: ell no és el «poeta realista» de l'esquema dogmàtic, ni de bon tros. Podem qualificar-lo de «poeta de realitats», i endavant. Per aquest cantó, facciosament narratiu, l'Estellés esdevenia «col·loquial».

No podia ser altrament. La poesia, convertida en reflexió de i sobre la «vulgaritat» més desca­rada i agressiva, havia de caure en les fermentacions jovials, anticulturals o contraculturals, del «dialecte». D'elles emana la puríssima línia mordaç, infame, lliure, acusatòria, dels millors moments de l'Estellés. La tràgica evolució històrica de la llengua catalana fa que siga lògica la meva aprensió, que ara confesse: ¿entendran aquests poemes, els entendran com Déu mana, la gent dels dialectes contigus? No ho acabe de veure clar. Un poeta tan vigorós com és el Salvador Espriu en prosa, un poeta tan esborronadorament calcu­lador dels mots com fou Gabriel Ferreter, ¿com poden ser llegits, i llegits «be», pels valencians? Podem llegir —els valencians— tranquil·lament Riba, Manent, Teixidor, pose per cas: el Fabra ens es comú, i gairebé mai no hi trobem l'obstacle d'un matís de «dialecte», siga en el lèxic, siga en l'estructura o la ressonància de la frase. Però enfront de poetes que ara i adés acuden a les irisacions «populars» del llenguatge —l'Espriu i en Fe­rrater en són referències extremes—, la nostra «comprensió» no sempre és completa. Cal una habituació. Se'ns esmuny el «dialecte». Vicent Andrés Estllés s'hi presenta amb uns versos relativament «dialectals»: del seu dialecte, del nostre, i ens resulta íntim i vibrant. Com el llegiran «ells», més enllà de l'Ebre o de la mar? Hi arri­baran al fons?...

3

Exagere, potser. Ben mirat, tampoc no és tan acaparadora ni tan abrupta, la virulència col·loquial de l'Estellés. Només que convenia advertir­-la, a fi que el lector foraster no descarte o passe per alt alguns moments de màxima tensió en els poemes. Que són moments on es reprodueix, justament, la greu veracitat d'aquesta poesia. Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Els poetes de totes les èpoques i de tots els idiomes s'han dedicat a teixir variacions sobre això: sobre l'amor, més que res; sobre l'extravagant però obsedida incer­titud que provoca el fet d'haver de morir; i, de tant en tant, sobre la gana socialment implantada, conseqüència de l'explotació de l'home per l'home. La por n'és un derivat, i també hi apareix: al costat de la fam, al costat del sexe, al costat de la mort. En un tractament abstracte, la cosa ha do­nat lloc a aparatoses efusions: entre la pregària i la blasfèmia, les increpacions solemnes, la reflexió filosòfica. L'Estellés és dels poetes que comprimeixen la fúria en una escena concreta. Però no «personal». Fins i tot quan escriu «jo», no és tant el «jo» seu, exclusiu i emparedat, com ell mateix traslladat a escala de «tipus». No hi ha la fam, el sexe, la mort, «en si»: hi ha tot això —concepte i realitat, en simbiosi ambigua— convertit en pura «circumstància històrica». D'aquí el «dialecte».

L'amor, o el sexe, o com se'n vulga dir, sempre és igual i distint: segons la societat, i segons què i segons qui dins la societat. El senyor March, de Gandía, havia de veure-ho i viure-ho, això, d'una manera molt diferent a com la concebien i la practicaven la tribu de notaris, beneficiats i metges de la València una mica posterior. March era un aristòcrata embegut de lectures trobadoresques i conventuals; els altres ja s'acontentaven amb especulacions sobre les parts del cos més adequades i l'edat més idònia per traure'n profit. Què pogué ser l’«amor» per a don Teodor, per a Llombart, per a...? Deixem-ho córrer. El cas és que l'Estellés «obre els ulls» —tots el sentits— en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: racionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il·lusió feraç entorn del pa, de la taula, de la infància, de l'aroma estimulant d'una salut esvaïda. Com la mort: la mort fou aleshores més «mort» que mai: no era solament un home o una dona, una criatura, que morien... L'exaltació priàpica, la llàgrima davant la penúria sistemàtica, el taüt previsible, industrial com el dol que s'hi enquadra, són vivències que tenen una datació exacta, tal com surten en els poemes de Vicent Andrés Estellés. I són locals, frenèticament locals: de Burjassot a València.

Jo no gosaria afirmar que això siga «realisme històric». Ja ho he dit. De més a més, avui ningú no s'interessa pel «realisme històric», i tant se val. Però sí que és un testimoniatge —o un testimoni— de la «realitat». I escrit des d'un angle molt precís: des d'una cantonada. El poeta, ací, no és exactament un coàgul de classe: ni per a bé ni per a mal. Procedeix del magma confús del carrer, abocat al carrer perquè és la sola oportunitat que té, i no pretén res més. No s'erigeix en material de pamflet. Hi diu la seua. Diu: conta, s'exclama, co­menta. Ho fa amb un èmfasi irregular, de vegades vertiginós, es repeteix. Però això ha de ser com és: una incoercible riada de passió petita, manual, d'assalariat que habita un quart o cinqué pis d'un edifici urbà aproximadament precapitalista. La poesia de Vicent Andrés Estellés respon a febre ambulant, a les esperances conjugals, als sentiments i als ressentiments de la precarietat perdu­rada. A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, filis de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, menjava malament, mo­ria malament...

Tanmateix, la poesia de l'Estellés no és una poesia deprimida o negra. Com que no s'origina en fetitxismes ideològics, sinó en la modèstia de viure, rutinària, cruelment addicta a la biologia més insignificant i més indispensable, no ha de ser ni pessimista ni optimista: «és», a seques. El sexe, la fam i la mort esdevenen, en aquest context no gens ampul·lós, l'entrellat de la «vida», i tot hi és al seu lloc, la merda o el semen, i l’afecte més innocent, i l'alegria, i el difunt que tots serem un dia o altre, i un plat de calent, i una cançó perquè sí, i jugar al truc o escriure versos, ja que «escriure versos» forma part de la vida. En un pam_de món, i en un pam d'idioma —també «amb un pam de llengua», de cansament o d'insult—, la_poesia_ s'hi agrumolla, i s'alça. S'alça: pren el perfil de la còlera, o el de la burla, o el de dir les coses com són, que seria dir-les amb un recitat de fiscal. La poesia de Vicent Andrés Estellés agrupa i assumeix totes aquestes eventualitats, i, damunt, hi afegeix la rememoració d'una font d'aigua clara, d'un vegetal preciós —una fulla de col o de rosa, un camp de blat, una alfàbrega, uns brins d'espígol—, la línia d'una anatomia jove, una cintura, un pit, una cuixa. Perquè la «vida», fonamentalment, és això: l'aigua clara, el blat, la cuixa...

És una poesia «culta», la de l'Estellés. Tan deliberadament «culta», que més d'una vegada ensenya les cartes, amb cites de noms o parodies d'estil. L' ostentació, però, s'insereix en el curs absorbent de la maniobra, s'hi encasta, i n'és una peça més, amb els colors inconfusibles de la sornegueria o de l’humor. També ací predomina l’òptica desen­cantada d'uns anys farisaics i estrets. No tindria cap sentit dir que ell és un poeta «autodidacte». Poetes o no, tots els d'aquella època hem hagut de ser-ho, fins i tot els qui entràrem a la Universitat. És clar que hi ha maneres i maneres de ser «autodidacte», i a nosaltres ens tocava la pitjor, per raons geogràfiques i de família: no sabíem quins llibres calia llegir ni teníem diners per comprar-ne. Després, la nostra voracitat de lectors hagué de ser despistada, incoherent, epilèptica, i, amb el temps, sense que haja cedit, ens ha dut a un cert escepticisme davant les sacrosantes supersticions de la Literatura, amb majúscula. Si en la poesia de Vicent Andrés Estellés discernim o ens sembla discernir el rastre de tal o de tal altra «influència», sovint només hi ha un tic de superxeria dòcil, que fa l'ullet i demana complicitat. Sota aquests versos s'amaga i es delata una quantitat considerable i dispersa de seduccions i d'estudi. El poeta té un metabolisme propi, i s'apanya.

I ho fa «des del poble». No «de cara al poble». «Populisme» o «popularisme» són formes de desig­nar una acció literària més aviat il·lusòria: parteixen del supòsit d'una clientela «popular» que, de fet, no existeix. O que existeix per a una altra mena d'escriptura. Periodista de professió, l'Este­llés ho sap a través d'unes altres coordenades de comunicació. Més encara: no se li arruga el melic per redactar gasetilles rimades, si va en l'ofici. Això és una altra cosa. Però «des del poble». Tampoc no es tracta d'un «poble» mitificat, com és de costum en determinades explosions d’oratòria «poètica». M'estime més de dir: «la gent». No és una noció sociològicament correcta, «la gent»; però té l'avantatge de no enganyar a ningú. Comporta la referència a un flux de massa humana, barrejat, contradictori, espés. No en surt una «ma­nifestació unànime». Ben al contrari, la «gent», en la mesura que l'acceptem com a «gent», queda lluny de qualsevol «unanimitat». I l’efervescència de les seues friccions, de l'amistat flotant, de les concupiscències recíproques, del odis matemàtics, de la disgregada vicissitud dels culs i de les butxaques, és la força de la poesia de l'Estellés. En el fons, és una poesia balzaciana, si se'm tole­ra la fórmula. És una poesia que podria haver estat novel·la: novel·la de Balzac.

4

El paquet de versos que ve a continuació, tot i ser voluminós, representa una petita part de l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés. Si els déus ens són benèvols, en seguiran d'altres, igualment gruixuts, amb més poemes. I d'altres, amb proses, de narració, de reportatge, de meditació. I teatre. La fecunditat de l'Estellés és esfereïdora: insòlita, en aquestes latituds. Fóra idiota de pretendre que «tot» el que puga eixir d'aquest huracà grafòman serà «bo». Les qualificacions de «bo» i «dolent», quan reverteixen en el filtre final dels dómines, fa riure. La «crítica» apomada i oficial —la de les càtedres, la de les revistes— no sol es­tar en condicions de «poder veure», i, en l’àmbit català, això és freqüent, perquè, com més petit és l'escenari, més oprobioses són les conseqüències de la ignorància i del caciquisme. M’agradarà de veure què passarà amb aquesta «epifania» de l'Es­tellés. Serà com una pedra de toc.

Joan FUSTER Sueca, 24 de novembre, 1972

Joan Fuster. Introducció. Dins V. A. Estellés (1972): Recomane tenebres. Obra Completa·1. València. Tres i Quatre.