dimecres, 30 de novembre de 2011

Fuster, un mestre de llengua


Reivindicació de Fuster, mestre de llengua
«Un dels aspectes que més crida l'atenció en les cartes de Fuster és la mestria i la maduresa de la seua prosa, fruit d'una assimilació precoç de la gramàtica i el Diccionari de Fabra, d'un extraordinari olfacte lingüístic i de la lectura atenta dels clàssics medievals i dels grans lletraferits catalans contemporanis. Ja he dit que Fuster s'ajusta gramaticalment i lèxicament a Fabra, però això no encarcara en cap moment la seua prosa, ja que, de manera constant, poua de la llengua col·loquial els seus millors recursos. A diferència de Sanchis i de Giner, desconeixia els tecnicismes i els resultats de les recerques filològiques sobre tal o tal altre fenomen de la llengua, però ben enjorn va saber copsar-ne el geni. I això li permetia distingir entre allò que era genuí i el que era calc o una solució lingüísticament inadequada segons quins contextos. Una prova contundent d'aquesta afirmació ens l'ofereixen els comentaris que va adreçar a Enric Valor, en carta del 17-VI-1951, a propòsit de la llengua de les Rondalles valencianes. Ací mereixen, més que una glossa, un extracte, almenys els més importants, per tal com ajuden a comprendre els criteris amb què Fuster redacta la seua prosa epistolar, confirmen el seu admira­ble domini de la llengua i fan referència a errors en què ell mateix confessa haver incorregut en l'obra de creació. En efecte, Fuster comenta afirmant en aquesta carta que les seues «observacions» deriven no d'una «formació gramatical massa sòlida», sinó simplement d'un «cert hàbit de lector» i d'una «preocupació d'escriptor», tal com recorda amb una certa freqüència a Sanchis i a Giner en la seua correspondència epistolar. Així, li censura l'ús gramaticalment incorrecte de puix per doncs, tot adduint que «la intenció popularitzant de l'escriptor no pot jus­tificar, de cap de les maneres, una falta de llenguatge. Si pel caire del teu escrit i per fidelitat al poble que conta la rondalla, vols evitar alguns mots, poc o gens vius en valencià, és necessari donar a la frase un gir que els evite, utilitzant altres formes correctes i vives —que n'hi ha». Tot seguit aborda el tractament dels modismes: «Crec que la llengua parlada la tenim més contaminada de mo­dismes castellans traduïts que quasi de castellanismes lèxics; amb la particularitat que aquells, pel fet d'estar traduïts, ofereixen un aspecte "honorable", i no ens n'adonem». Encara que reitera que els «meus coneixements lingüístics no són profunds» i que, per tant, s'ha de «fiar del meu instint—o dels meus recels i dels meus prejuíns», considera que Valor ha usat algunes frases («Com si tal cosa», «De rondó», «Menut tracte!») «que no em "sonen com a castisses nostres, i en canvi sí com a castisses castellanes, per bé que no sabria dir-te quines són les expressions nostres que podrien substituir-les», mentre que adopta «certs modismes del Principat, respecte del castissisme dels quals tinc els meus dubtes: "Que és bonic el món!". Fixa't, en canvi, quin dring més nostre i quotidià té: "Que bonic que és el món!". (Un altre cas de catalanisme suspecte, és "qui-sap-lo")». A més: «Trobe encara en les rondalles uns altres modismes que tenen una correspondència valenciana admirable, com tu mateix podràs comprovar desseguida: "no siga que es desfacen", estaria millor "no siga cosa que es desfacen" (més popular sí que és); "altra vida i altres cares", estaria millor "una altra vida i unes altres cares" (la supressió dels articles davant "altre" pot passar, i no molt, quan hi ha força major: el metre del vers, per ex.); "en busca de la fortuna", estaria millor "a buscar fortuna" ("busca" és una substantiu castellà que, en valencià, hauria de traduir-se per "recerca", encara que, en aquest cas, l’expressió justa fóra la que em permet d'indicar-te); "quant benefactores són les pedres redones", ¿no esta­ria millor "que benefactores que son"? (aquest ús del "quant" potser serà correcte, però resulta estrany al va­lencià de la meua comarca, que és el que —tin-ho en compte— em serveix de guia); [...]; un altre modisme castellà sovinteja en les rondalles (i també apareix algu­na vegada en Ales o mans, per a vergonya de qui el va escriure) i és el que consisteix a posar un pronom demostratiu darrere el substantiu: els castellans diuen "el tío ese", "la mujer aquèlla", que, en el llenguatge habitual nostre, calquem servilment: veges, per ex., "el manyac est", "l'envejota aquella", [...]: fóra millor dir "est manyac" i "aquella envejota"; "en eix cas", jo el substituiria, no sé per què, per "en tal cas"; [...].»
D'altra banda, li fa veure que les Rondalles presen­ten alguns usos verbals que no el convencen: «Els trobe molt estesos en els escriptors valencians, predominant en els de la ciutat, i crec que obeeixen a una traducció literal i apressada de l'ús castellà corresponent. Vide: "Ara volguera jo que mon pare..." i "Volguera ja menjar...", i compara-ho amb: "Pare, jo voldria eixir...". Aquest ús de les formes en -era (o en -es) no m'agrada: crec l'altre més correcte, i és el viu, predominantment, al meu poble. Ja em diràs què et sembla això. No sé si hi ha alguna regla gramatical sobre el particular, i voldria (no volguera) saber-la. (Em fa la impressió que en el castellà tampoc no marxen les coses massa bé, perquè s'abusa del quisiera i obliden el querría.)»
Pel que fa als «complements indirectes repetits», Fuster confessa: «Aquesta és una falta gramatical en què vaig incórrer en el meu poema Sobre Narcís i que em va va­ler una reconvenció —que encara li agraesc— del senyor Carles Salvador. Et citaré els casos que he trobat en les teues rondalles: "¿He de trencar-los el bull als fesols?"; "li'l dónes al gos"; "pegar-li a..."; [...]. De manera que dins una sola proposició ens trobem amb el complement indirecte repetit. "Si és una acceptació del castellanisme, ja m'ho direu", que m'escrivia Carles Salvador. Naturalment, en el primer cas, una simple coma ho resol bé: "¿He de trencar-los el bull, als fesols?". En els altres casos, sobra, efectivament, el li».
«Quant al lèxic no m'atrevesc a dir-te res. Ja t'he indicat al principi que el fet de voler-te mantenir en un punt d'equilibri entre el popular i el literari, et situa en unes condicions delicadíssimes [...]. Una cosa excessivament literària restaria espontaneïtat a la narració; una cosa documentalista és inadmissible (pensa en el Folklore valencià del senyor Martínez i Martínez, i això que no ho és del tot). La teua postura, dic, és la que calia, però molt delicada [...]. En el text de les rondalles hi ha lloc, sí, per al dialectalisme, perquè això ha de donar-li sabor, regust terral. La qüestió consisteix a sospesar els dialectalismes abans d'admetre'ls i de sospesar, igualment, el lèxic literari abans d'emprar-lo. L'equilibri, l’"homogeneïtat", el punt dolc, és, doncs, l'essencial. [...]. Trobe —com diuen a Xàbia— que no sempre has aconseguit mantenir-te en aquell punt dolç. Al costat de paraules com mampendre, redona, assentar-se, atarantada, concessions a la part popularista, n'hi ha unes altres com qualque, gaire, esquinçar, cercar, devers, que són concessions a la part literària. Crec que, unes i altres, podien substituir-se per les correspondències del llenguatge "normal" que demanen les rondalles: emprendre, rodo­na, seure o asseure's [...], tararot (o algun altre mot semblant), algun, molt, esgarrar, buscar, cap a... etc.».
Abans dels mots de comiat, Fuster acaba la seua car­ta així: «Aquesta carta sembla de Giner, ¿veritat? Però, en fi, tu ho has volgut. Ara aguanta't. Espere que un dia podrem parlar d'aquests temes, o, en tot cas, ja m'escriuràs ací, a Sueca». Encara que irònica, l’al·lusió a Giner no deixa de ser un reconeixement més del seu domini de les qüestions filològiques. Però la carta posa, sobretot, en evidencia el profund olfacte lingüístic de Fuster i el seu admirable domini del fabrisme gramatical.
Doncs bé, el present epistolari, que no té cap intencionalitat estètica, sinó merament comunicativa, és una mena riquíssima dels bons usos lingüístics de Fuster, del seu extraordinari sentit de llengua. En la morfologia nominal i verbal i en la sintaxi, Fuster coincideix amb Sanchis en els usos que aquest preconitza en la seua Gramàtica valenciana per a la llengua literària, tret d'algun aspecte secundari…»
Antoni Ferrando. J. Fuster: Correspondència, vol.4. 2000, València. Tres i Quatre; ps.43

Una novel·la amb bona llengua

UNA NOVELA VALENCIANA

A lo largo de los ciento y pico de años que llevamos de Renaixença, los valencianos hemos contribui­do a la restaura­ción de la literatura autóctona con un bien nutrido censo de poetas pero con escasísimos prosistas. No diré que nuestros poe­tas fueran, en general, demasiado excelsos: entre ellos, por lo menos, figuran los más sólidos y vigorosos que el país haya dado modernamente. En cambio, hemos carecido de prosistas. Blasco Ibáñez, Azorín, Miró, escribieron en castellano, y este "desarraigo" lingüístico de unos hombres que no fueron social o culturalmente "desarraiga­dos", ofrece un espinoso punto de meditación. Lo pasaremos por alto ahora. Pero no se trata sólo de que unos cuantos escritores excepcionales "emi­grasen" a la otra lengua. Lo importante, y lo tris­te, es que ni siquiera en la medida de la mediocri­dad los hombres de la Renaixença valenciana no intentaron la creación de una prosa estable para el consumo interior, si más no. Tal vez, pensaban que su público ya tenía suficiente "pasto" intelec­tual con los versos. La consecuencia de esa inhibi­ción ha sido que, a fin de cuentas, casi no existen lectores para los versos. Los escritores valencianos del siglo XX se plantearon el problema con mayor lucidez: pero entonces —hoy— sus dificultades son también mayores...

Se comprenderá que, por estas razones la publicación de un libro "normal" de prosa valen­ciana, ha de merecer de todos nosotros el tributo de nuestra adhesión y de nuestra asistencia. Tal es el caso de L'ambicio d'Aleix, la novela d'Enric Valor i Vives que acaba de aparecer (Valencia, Suc. de Vives Mora, 1960). Por estas razones, y no sólo por ellas, el libro de Enric Valor no sólo ha de jus­tipreciarse en tanto que esfuerzo valenciano para la reconstrucción y la estabilización de la prosa indígena. Hay en él muchos más méritos y ali­cientes. Señalemos uno ante todos: el hecho de ser una novela que toma por tema, casi tanto como una peripecia humana, un fragmento de nuestra tierra. No sé si los valencianos se han dado bas­tante cuenta de que los hombres y los paisajes de su geografía apenas han tenido versión literaria. Blasco, Azorín, Miró — los repetimos—, sí escri­bieron páginas inolvidables de descripción o de evocación de ciertas comarcas nuestras; prácticamente, aparte lo que ellos hicieron no hay nada más que valga la pena. Y es lástima. Nuestros posibles novelistas tienen un filón por explotar, sin salir de casa. Enric Valor ha ambientado su relato en dos bellísimos trozos del sur valenciano: la Marina y Aitana. Gabriel Miró, desde luego, ya los había transitado. La visión de Valor es, naturalmente, muy distinta de la de Miró. Los ojos de Miró captaron aquellas tierras con morosidad de paseante forastero; los de Valor las miran con la voracidad del cazador o del propietario rural metido en ellas, experto en sus secretos. Valor, además, vibra con un sentimiento, diríamos páni­co de la naturaleza, con una efusión entregada y estremecida.

L'ambicio d'Aleix es una novela sencilla y lím­pida, atenida al canon clásico del género. Nos cuenta el leve problema sentimental del joven Aleix, más o menos vacilante entre el amor de Lluïsa y el de doña Pauleta. La anécdota es ele­mental y en la última página queda interrumpida sobre una incertidumbre llena de sugestión. No insiste demasiado Valor en las proyecciones psi­cológicas que el tema le ofrecía. Para él, repito, tanto como los personajes, son las tierras, los protagonistas de la novela. Y así, al hilo de la narración central va añadiendo y desplegando amables derivaciones descriptivas y episodios incidentales llenos de pintoresco y de vivacidad. La Aitana y la Marina que nos brinda Enric Valor en L’ambició d’Aleix son, en efecto, paisaje y gente. Y si se detiene a pintar la deleitosa gracia o el impresionante riesgo de un panorama, no menos intensidad pone en la relación de aventuras y de roders y marineros, pedazo vivo y heroico de nuestra sociedad de antaño. Enric Valor, inteligente recopilador de las Rondalles valencianes, nos había dado ya un libro de narraciones originales: Narracions de la Foia de Castalla. Las mejores virtudes del Valor de las Narracions reaparecen en L’ambició d'Aleix: quien haya leído aquel libro, podrá medir el alcance de este elogio.

Y aún quedaría otro por hacer. Entre los escri­tores valencianos de hoy, como en la mayoría del siglo pasado y de principios del presente, domina más la buena voluntad "idiomática" que un auténtico sentido de la lengua. No pienso ahora en la pulcritud gramatical, sino en algo más sutil e inervador, que es el instinto de la verdadera pal­pitación del idioma. Este fallo ha provocado curiosos e importantes fracasos literarios en nuestros más conspicuos poetas. Enric Valor, por el contrario, posee aquel don feliz: su prosa se beneficia, justamente, de esta primera bondad. Un len­guaje lozano jugoso, con sabor directo de pueblo, y discretamente literaturizado, ayuda de manera decisiva a la fluencia clara del relato. Incluso un problema tan delicado como es el de los diálogos, que todo novelista valenciano se deberá plantear con espinosos escrúpulos, tiene en L'ambició d'A­leix una solución, no sé si indiscutible, pero sí digna de ser meditada. En el momento actual de la prosa valenciana, pues, L'ambició d'Aleix es una contribución altamente estimable. Es, además, un libro cuya amenidad agradecerá el lector.

Joan Fuster.Levante, 25 de noviembre de 1960. [Canelobre, estiu-tardor 1997, núm. 37-38]