Joan Fuster: Consells, proverbis i insolències. 1968
1.
Cada nom és un pseudònim; cada
cara, una màscara; cada paraula, un equívoc. I en aquestes condicions, l’home
és un animal social! Sí, senyors: zoon
politicon[1].
[p.31,1]
2.
«El propietari, aquell animal
prehistòric...» Realment!
3.
Sembla estrany que l’home haja
tardat tant a inventar els museus, les grans butaques confortables, el tango,
la sociologia, les vacances –i tantes altres coses que no tenen res a veure amb
el progrés de la
ciència. Potser és que no som uns animals tan
intel·ligents com volem fer-nos creure. [p. 98]
4.
Per decidir-se a protegir els
animals i les plantes, cal ser una mica cínic.
Joan
Fuster: Causar-se d’esperar (1965)
5.
ALIMENTACIÓ I METAFÍSICA.-
L’home –també ens ho corrobora la
història- ha tingut sempre la pretensió de no ser un animal com els altres.
6.
ELS DEFECTES DELS AMICS I ELS
PROPIS.- Vivim la meitat de la vida, i l’altra meitat l’esmercem
a justificar-nos. És el nostre destí
d’«animals ètics»[2].
Joan
Fuster: Diari (1952/1960) [1969]
7.
D’ANTROPOLOGIA.- Una
antropologia ben plantejada, ha de començar pel goril·la. En el goril·la,
l’home s’hi reconeix. Hi endevina una rèplica seua, una incòmoda homologia.
Aquests animals ens fan gràcia i ens repugnen, alhora. La nostra actitud envers
ells és el problema a analitzar.[19-V-1959]
8.
LES NOSTRES FATUÏTATS.-
L’home és, indiscutiblement, un animal
que s’adora a si mateix: l’únic animal capaç de subtileses tan refinades.
[22-VIII-1959]
Joan
Fuster: DICCIONARI PER A OCIOSOS
(1985)
9.
FATUÏTAT.- [...] L’home és un animal fatu, l’únic —dins l’escala zoològica— que té la possibilitat de ser-ho.
10. LECTURA.- [...] Teòricament,
l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal —una vaca— sa:
ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix: l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei —o
calmant— en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem qualificar
d’embrutidors: l’alcohol, el cinema o el que sigui.
11.
SEXE.- [...] Hi ha una raó que explica aquesta
comprensió —o incomprensió— còmica del sexe. I és: que la descripció de l’acte sexual, tant si es vol com si no es
vol, comporta la reducció de l’home —home i dona— a un complex d’actituds
irreversiblement animals, i l’home es riurà de si mateix sempre que es vegi
actuant com una bèstia. L’home té un alt
concepte d’ell mateix com a espècie.
La humanitat, en els nostres càlculs, constitueix una agradable excepció dins el
món de la zoologia: l’home és l’animal que ha deixat de ser animal. Totes
les filosofies i totes les ètiques que hem produït fins ara insisteixen en
aquest punt. L’esforç per ofegar o
escamotejar la bèstia que l’home continua sent, esforç incessant i genial,
confirma certament la condició excepcional de l’home dins la naturalesa. Tanmateix,
és un esforç que no arribarà mai a
suprimir —perdó per la lapalissade— la seva
animalitat. El cos i les seves exigències són una dada irrefragable que les
il·lusions espiritualitzadores no poden passar per alt. Les necessitats fisiològiques elementals, diàriament plantejades,
insurgides a cada instant, reclamen la
seva satisfacció. Aquesta
impertinència invariable fereix i desqualifica l’home en la majestuosa idea que
s’ha forjat de la seva pròpia imatge. Per
això la fisiologia ha rebut, en gairebé totes les seves manifestacions, un tracte repressiu: s’ha procurat
velar-la, ja que no era factible res més. La
fisiologia són «les funcions baixes». L’home, per realitzar-les, es retira,
s’aparta, s’amaga. Només el fet de menjar s’ha salvat de la restricció, i
encara hi ha el record de societats i de persones que, especialment sensibles,
l’han condemnat també a la fosca discreta dels recambrons. Totes les altres activitats naturals del cos que considerem
incompatibles amb la gloriosa superioritat de l’home, són objecte, en una
mesura major o menor, d’una forma o
altra de pudicícia socialment imposada: esternudar o escopir, gratar-se o
defecar, rotar o tossir. Les precaucions que la urbanitat ens demana quan hem
de realitzar alguna d’aquestes accions, no solament obeeixen a una pulcra
deferència envers la gent que ens envolta: són, Així mateix, gestos amb què
mirem de pal·liar o d’encobrir les expansions insolents del nostre cos. Els
fets sexuals han merescut tothora el més dràstic confinament a les penombres
retretes. Sobre el sexe pesen
prevencions molt específiques, és clar: però, en el fons, és la zona del nostre comportament corporal que ens sembla
més identificada amb l’animalitat. Una parella «intentant reproduir-se» —
com deia aquell— és, per a la mentalitat tradicional, l’estampa autèntica i
intolerable de la bèstia sorpresa en el moment de màxima concreció zoològica. [...]
La luxúria in actu pot arribar a fer una certa impressió
depriment, en tant que espectacle vist o evocat: la luxúria pròpia o la
d’altri. Lionardo da Vinci afirmava que l’acte de l’amor —el sexe en ple ús— és
tan lleig, que «la natura si perderebbe» si els qui forniquen es veiessin fornicar. El Vinci
exagerava: la perpetuació de l’espècie no corre cap perill per aquest cantó. El problema, però, no és de «lletgesa»,
o no és tant de «lletgesa» com d’allò
altre: de declaració animal. L’home,
aquell ésser a part, fet a semblança de Déu, titular de tantes virtuts,
creador d’arts i de filosofies, predilecte del destí, abdica sobtadament totes
aquestes prosopopeies i es lliura als
jocs de la carn, com un gos o com una mosca. Ell no es veu fornicar, i la
fruïció l’encega. Però els altres el veuen: saben que fornica i com fornica. És la
funció sexual mateixa, arrencada del seu context humà, que hi és vista: amb els ulls o amb la
sospita. I el contrast fa riure: és còmic. És
còmic pensar l’antianimal que vol ser l’home rebaixat a la més animal de les
accions. Tota l’ampul·lositat de les conviccions humanes es desinfla en
aquest punt: l’home esdevé grotesc per a l’home. La pornografia en treu bon
profit. La grosseria de la nomenclatura sexual —argot, eufemismes—, ja
al·ludida, s’origina en això: no pot haver-hi noms seriosos per a coses que no
ho són gens. I si de cas s’hi mescla una mica de perversió o d’irregularitat,
el tret còmic augmenta: l’home,
aleshores, no sols es capté com un animal, sinó encara com un animal aberrant.
Els acudits sobre homosexuals són més hilarants precisament per l’extravagància
animal de la pederàstia. Les històries rústiques basades en anècdotes de
bestialitat —el pastor que fornica amb la cabra, etc.— són una altra font
d’irrisió.
L’home està disposat a riure’s del
sexe, sigui com sigui: a riure’s, doncs, de si mateix. He dit «la més animal de
les accions». Objectivament l’expressió és falsa. La qualitat fisiològica del
sexe no és més —ni menys— «animal» que qualsevol altra funció animal del cos.
Però el fet és que, per a nosaltres, per a l’home que anomenem civilitzat,
l’acte sexual supera en vilesa —vilesa— tota altra ocupació d’ordre fisiològic,
ni que sigui l’excrementícia. És possible que això es degui al caràcter luxós,
o relativament luxós, del sexe. Orinar o menjar són actes imprescindibles, sots
pena de mort; rotar o esternudar són actes, segons com, inevitables. Però l’instint sexual, en l’animal que és l’home, està excepcionalment
subjecte a control. Si la castedat
és una virtut, és perquè entra dins les
possibilitats humanes. En certa manera, per tant, l’ús del sexe és voluntari. És a dir: la faceta d’animalitat que suposa el sexe té tot l’aire de ser
deliberada. L’home, quan fornica, fa l’animal, retorna a l’animal, perquè vol. És a gratcient que l’home es posa en
ridícul. En un dels seus llibres, Josep Pla cita una frase de lord Chesterfield
sobre la incidència carnal. Ho ignoro tot de lord Chesterfield, i he
d’aprofitar la mediació de Pla per adduir-ne el testimoni. «The pleasure is momentany; the cost is
exorbitant; the position is ridiculous», escrivia el noble britànic al seu fill.
La postura és ridícula. Ho és,
realment? No entrarem, ací i ara, a dilucidar l’abast que el vocable ridícul té o ha lícitament de tenir. Tant si la position és ridícula com si no ho és, mirades les coses des del punt de vista de
Sirius,
no hi ha dubte que, en la pràctica, tothom està persuadit —tothom, en un moment
o altre, ridícul perquè
no ho pot eludir— de la ridiculesa de la situació. «Així ho hem trobat i així
ho deixarem», és el comentari de Pla. Però això no lleva res a la circumstància
de ser-ho: a la ridiculesa. I hom se’n riu. La comicitat del sexe és angoixosament palmària.
[...] En l’aspecte del sexe, la pressió
social és intensa, i
forta havia de ser la temptació de la burla. Tot això és evident, i ens informa
d’una de les causes que estimulen la concepció còmica del tema sexual. De tota
manera, l’important és allò que dèiem abans: la comicitat del sexe és intrínseca, perquè surt de la contraposició
de dues apreciacions extremes de l’home, la sublim i l’animal. [...]
I la idea d’un «temple de
l’Esperit Sant» enfangat en el fornici havia de resultar, necessàriament,
aclaparadora. La propugnació de la puresa, i en conseqüència el desdeny llòbrec
del cos i de les seves febleses, el repudi de l’animal, n’era un corol·lari forçós. El
sexe és denunciat com una sutzura, potser com la més denigrant de les sutzures
que poden amenaçar-nos. [...]
La
fisiologia, avui, més que no amb la vella idea d’«animalitat», es relaciona amb
la idea de «salut». I ja no fa riure —o no fa riure tant.
12.
VENJANÇA.-
Però no tothom és prou fort o prou
valent per a suportar el risc d’una baralla, ni que sigui merament verbal: l’home acostuma a ser un animal prudent,
i procura de no embolicar-se en dificultats sense un mínim de garanties.
Joan Fuster: SAGITARI (1985)
13. . Ecologia.- ¿I els milers, o milions i
milions d’espècies d’animals i vegetals, que s’han extingit abans de l’aparició
del primer fum industrial?
14. La
Naturalesa, evidentment, no produeix jardins. ¿Hi ha res més artificial que un
jardí? [109, 7]
15. Ecologia.-
¿I els milers, o milions i milions
d’espècies d’animals i vegetals, que s’han extingit abans de l’aparició del
primer fum industrial?
16.
La rosa, sense la literatura que li ha caigut a sobre,
només seria una col petita, insípida i de colors enganyadors. El perfum, a la
cuina, s’esvairia. Josep Pla[3]
s’equivocava[4].
[pàg.103, 1]
[1] El «zoon politicon» és l’afortunada expressió d’Aristòtil (Pol., I, 2)
per a definir l’home en tant que «ésser viu capaç de viure en societat,
sociable».
[2] Cfr. Examen de consciència (1968,
pàg. 17): “L’home es passa la meitat del temps tractant de justificar allò que
ha fet en l’altra meitat: justificar-ho davant d’ell amteix i, sobretot, davant
dels altres.”.
[3] Josep Pla
(1897-1981), vastíssim escriptor i periodista català. «L’únic que falta a les roses per a ésser
perfectes és ésser comestibles» (Les
hores). Cfr. també DOMÍNGUEZ, Martí: Peiximinuti,
1993, «La rosa de Pla i Fuster», pàgs.173-174.
[4] PLA, Josep: «Les roses són d’una bellesa absoluta. ¿Pot existir una
forma artificial construïda, una creació més acabada de la facultat
imaginativa? L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser
comestibles. Si ho fossin, si poguessin ésser utilitzades en algun guisat
primaveral –que són els millors de l’any-, serien probablement la cosa de la
naturalesa més perfecta i sublim. No, si els plau, no riguin...». Les hores, «El mes de Maria». OC, 1992,
vol. 9, pàgs. 134-135. Gran part d’aquest escrit i tot l’anterior -«Les roses
de Sant Ponç»- tracten d’aquest flor.