dimecres, 11 de novembre de 2015

Fuster també dibuixava... (I)

















Ales o mans!

Les danses populars valencianes


BELLEZA Y DECADENCIA DE LAS ANTIGUAS DANZAS PROCESIONALES
Tres pueblos, por lo menos, que yo sepa, de la Ribera, Algemesí, Carcagentey Sueca, acostumbraron a ornar la procesión de su fiesta mayor con diversos y abigarrados grupos de danzas. Precediendo a la piadosa comitiva, e incluso intercaladas en ella, las «colles» de danzarines, ataviadas con trajes de pintoresca significación, trenzaban pasos y figuras, brillantes, vistosos, cuyo enlace con la liturgia del acto pertenece, sin duda, al orden de lo inexplicable. Tengo entendido que, en Carcagente, cesaron de aparecer ya a finales del siglo pasado. En Sueca se mantuvieron, en parte, hasta 1930, para verse repuestos, sin entusiasmo y sin éxito, en uno -uno- de los primeros años de la postguerra.
Creo que nos falta un estudio de conjunto, no digo ya técnico, sino simplemente informativo, documental, de esta manifestación de nuestro arte consuetudinario. Ni siquiera un mero catálogo de los grupos ribereños poseemos. En Carcagente se danzó el «ball dels palos y les planxes», el de «les espases», el de «els arquets», el de «la carxofa», el «delspastorets», el de «les quatreparts del món», el «delstornejants», el «dels negritos», el de «les pelegrines» y el «dels serranos».Algemesí conserva la «muixeranga», la «carxofa», «els bastonets», «les pastoretes», «els llauradors o bolero» y «els tornejants».Mi pueblo vio bailar «els bastonets»,«les veles», «les espases», «els locos», «els capçots», «els mariners», «els tornejants», «les llauradoretes», «els cavallets» y «els maltesos», entre otros.
Lo que de ella permanece en pie, y lo que el recuerdo gráfico de las que se resisten a cierta edad, nos excusa de toda ponderación. Y aun cabe que alguien de otros tiempos mejores, en que las danzas se preservaban en su integra pureza. Naturalmente, mucho se ha perdido de ellas. No sólo en cuanto a su desaparición absoluta, sino, además, en cuanto a la «ortodoxia» coreográfica de las que se resisten a desaparecer. «Un dia serà una teula; demà una rajola; després, un revolló, i si no ens donem aire, caurà a poc a poc tota la casa», se lamentaba un señor de Algemesí en el programa de fiestas de su ciudad, de este año, al hablar de los «balls» allí subsistentes. Esta queja es proferida con referencias a los años anteriores. Yo, por mi parte, puedo aportar una consideración semejante, un siglo más vieja. Don José Berntat y Baldoví, en su apropósito Un ensaio fet en regla, representado en Sueca el 7 de septiembre de 1845, pone en boca de uno de los personajes estas palabras alusivas al «ball de les vetes»: «Eixe ball ja no dóna tant de gust com abans; ha faltat el mestre, i en la casa que no hi ha caps tot són cues.»
Si en la época de Bernat y Baldoví los danzarines de Sueca, ya no sabían «fer les voltes ni aquells encreullaments tan difícils», es lógico pensar que, al extinguirse el «ball», la situación se habría agravado. Y lo mismo debe ocurrir con las danzas procesionales supervivientes en Algemesí. Pero, a pesar de todo, a pesar del desgaste y de la mixtificación que hayan sufrido, continúan guardando algo de su belleza originaria, y, desde luego, su gran interés folklórico. Y es cuestión de preguntarse qué será de ellas en un plazo más o menos largo. Existe, ineluctable, el riesgo de que se hundan definitivamente en el olvido. No es fácil que sean una excepción, en este momento de muerte total del folklore. Por muchos parches oficiales que se les pongan. La protección de las corporaciones públicas es, en casos como éste, insuficiente. La vida de los «balls» queda en precario cuando le falta base espontánea: así ocurrió en Carcagente y en Sueca; así puede ocurrir en Algemesí. Quizá su salvación -como para las canciones y danzas, en general, del tesoro folklórico- es el escenario. De la «muixeranga» de Algemesí, el Esbart Verdaguer de Barcelona, si no recuerdo mal, ha dado una versión estilizada y gratísima.
Pero, aun para este destino de«museo», único previsible para nuestras viejas danzas, será necesario un previo trabajo de colecta y estudio. Se ha hecho ya? Por lo que conozco las melodías de dulzaina, a cuyo son se bailaba, han sido recogidas en su mayoría, o, por lo menos, en buena parte. Me temo, sin embargo, que la trascripción coreográfica está por hacer. Otro señor de Algemesí la reclamaba, en el programa de festejos antes citado. Y no es cosa de descuidarse. Estamos expuestos a que, cualquier día, se esfumen las pocas posibilidades que nos quedan, de fijar sobre el papel -o sobre cinta cinematográfica- el aire y la gracia de aquellos bailes.
Joan Fuster. Levante [Suplemento Valencia], 12-10-1956

Estellés, poeta de la vida

Vicent Andrés ESTELLÉS -un jove adult- poeta de la vida. (IES Cid Campeador, València, 21-2-2013)
Bach

Com si Déu hagués obert
la seva mà o pregonesa
sobre l’estesa nuesa
d’un món de silenci ofert
i en sentís tot l’escomesa:
hi fulla una oració,
la font es torna més pura,
el cel sospesa un tudó,
i un albó i una cançó
em fan l’ànima segura.

Joan Fuster (Sobre Narcís. 1949)

BACH_J.Fuster

Bach

Com si Déu hagués obert
la seva mà o pregonesa
sobre l’estesa nuesa
d’un món de silenci ofert
i en sentís tot l’escomesa:
hi fulla una oració,
la font es torna més pura,
el cel sospesa un tudó,
i un albó i una cançó
em fan l’ànima segura.

Joan Fuster (Sobre Narcís. 1949)

El Vita Christi, obra de dona_J.Fuster



                    EL «VITA CHRISTI», OBRA DE DONA

Pocs llibres presentarà cap literatura medieval d'Europa que, com el Vita Christi de sor Isabel de Villena, ofereixin, en alguns aspectes, una singularitat tan acusada. Sí: una singularitat definidíssima. Ningú no ho creuria a primera vista. Un Vita Chris­ti havia de ser això que el títol indica, una vida de Jesucrist inspirada en el fervor creient, en els Evangelis i en el llegendari tradicional. Molts se'n van escriure durant l'Edat Mitjana, ara ja oblidats, bondadosament oblidats. Però el de la nostra abadessa era —i això és l'interessant— un Vita Christi escrit per una dona. I entenguem-ho exactament: hi ha el fet natural, indefugible, de la presència femenina en la manera i en el sentit de la narració, lligat, com és lògic, a la circumstància de ser l'escriptor una dona; però hi ha també —i ací la singularitat salta ben palesa— una veritable consciència de feminitat, amatent i desperta, gairebé polèmica, que jo no vacil·laria a qualificar de feminista, tot i que el mot resul­ta angoixosament anacrònic. Si allò primer ha de destacar ja enmig d'una producció literària completament masculina, com és la d'aleshores ací i a tot arreu, això altre, el «feminisme» avant la lettre, en­cara se'ns fa més estrany i sorprenent, perquè l’ambient era, demés, enverinat de misogínia. Búrlesc o indignat, el descrèdit de les dones constituïa un dels tòpics incommovibles, i sincers, de l’època: darrera els murs del monestir, en el seu reducte callat, sor Isabel de Villena hi reaccionava, potser només per pura satisfacció interior. Als blasmes genèrics que verbigràcia, Jaume Roig llançava per aquells mateixos anys en els versos violents de l'Espill, responien, simètriques, les reivindicacions, igualment genèriques, de l'abadessa.
L'empremta femenina es fa visible, primer que res, en l'estil i en la reconstrucció de la història evangèlica del Vita Christi isabelià. La prelada clarissa, en renunciar a les pompes del món, sembla re­nunciar així mateix a les pompes literàries: l'artifici d'això que se sol anomenar la «valenciana prosa» — cultisme llatinitzant, vagament humanista—, tan apreciat pels escriptors valencians contemporanis; seus, hauria estat improcedent en la ploma abacial. Sor Isabel, no ho oblidem mai, escrivia per a les seves monges, i, per tant, ho havia de fer amb dicció senzilla, natural: digna —no exempta d'èmfasi: d'èmfasi piadós—, però familiar. Familiar: aquesta és la característica de l'estil del Vita Christi. I familiar de dona. La frase i el vocabulari en sor Isabel vibren amb una constant efusió, amb una afectivitat inesgotable. Potser hi ajuda, en part, l’element franciscà propi de la formació d'una professa en l'orde de san­ta Clara. Però la deu segura del fluix amorós que és el Vita Christi només s'explica del tot per la condició femenina de qui l'escriu. Bastarà assenyalar-ne un detall: l’abundància dels diminutius, que son la pura tendresa del llenguatge. Sor Isabel els usa copiosament, i amb un particular matís d'emoció, amb el to i l'oportunitat que solament podia donar-los una dona. Un altre reflex de feminitat el trobem en l'enfocament de les escenes narrades: la visió de les co­ses domèstiques, la delicada minúcia de l'ordre inte­rior de les cases, els menjars, la roba, les festes a un infant, tot queda situat també dins una perspectiva estrictament de dona. Alguns dels passatges que he reproduït adés, en referir-me al realisme isabelià, po­den exemplificar bellament aquestes dues notes del Vita Christi.
Però sor Isabel va encara més enllà. Això que acabem d'indicar, ben mirat, era una manifestació espontània del seu ser dona; en tot cas, si volem veure-hi alguna malícia literària, ho atribuirem al designi d'operar sobre l'expectació del seu públic mongívol, femení, propens a l’efervescència cordial. Tanmateix, l'abadessa eslava decidida a fer del seu llibre una exaltació a penes velada del seu sexe. El Vita Christi és, per dir-ho així, una vida de Jesucrist vista a través de les dones. Comença amb la concepció de la Verge Maria i acaba amb la seva assumpció: aquestes fites cronològiques prou denuncien la importància que, dins el relat, i com a personatge, tindrà la Mare de Déu —la Mare de Déu sempre específicament presentada com a dona i com a «patrona de les dones»—. En això, sor Isabel ultrapassa el marc bíblic: nombrosos capítols de la seva obra es­tan dedicats no tant a la descripció dels fets de Jesucrist, com a exposar-nos les ressonàncies que aquests fets tenien en Maria. I, després, en el desenvolupament de la història, l'abadessa tria dels Evangelis aquells passatges en els quals les dones, directament o indirecta, són coprotagonistes decisives. Fins i tot ni alguns on això no és gaire evident, sor Isabel procura arranjar-los de manera que una dona o altra hi sigui en primer pla. Maria Magdalena, per exemple,  ocupa en el seu relat un lloc, en extensió i en impor­tància, de què manca en els Evangelis. I igualment podríem dir-ho de santa Anna i de moltes altres do­nes que hi apareixen. En tot moment del Vita Christi hi ha una dona amb la qual es relaciona Jesús; en tot moment hi ha una dona els sentiments i les paraules de la qual resumeixen l'abast o la significació de l'episodi evangèlic. Això és tan deliberat i insistent, que ens ho corrobora encara un altre indici: sor Isa­bel prescindeix d'aquells fets evangèlics en què Jesucrist tracta solament amb homes. Vull dir, és clar, fets no essencials, fets dels quals l’escriptora podia prescindir sense apartar-se de la narració canònica. El seu propòsit, doncs, és ben nítid. Vol presen­tar les dones en una vinculació directa i excepcional amb el mateix Redemptor: vinculació innegable, al seu veure, i suficient en conseqüència per desbaratar les reticències misògines. Hi ha una predilecció mútua entre Jesús i les dones. Elles foren les que es mani­festaren vivament devotes del Messies, per contrast amb els homes, que no el volien reconèixer. La massa anònima femenina, humil i indiferenciada, la re­presenten les dones de Jerusalem, que ploren el Crist quan avança camí del Calvari: les dones de la mateixa ciutat els homes de la qual el crucificaven. «Les do­nes —diu sor Isabel—, qui gran fe donaven en les paraules de Jesús...» No cal dir que l'abadessa aprofita, per concretar aqueixa dedicació femenina al Crist, les figures del seu sexe, individualitzades, que reporta l'Evangeli: Marta, Maria, la Samaritana, la cananea, la vídua caritativa, l'adúltera... La imaginació de l'escriptora amplifica pro domo sua el text sagrat amb una desimboltura graciosa. I no dubta a ressenyar-hi la superioritat, en virtut, de la dona sobre els homes. «Los deixebles meus me desempararan e fugiran per la gran terror e confusió de la mia mort —prediu el Jesús del Vita Christi—; e vos, fortíssima Magdalena, sens neguna temor, públicament me plorareu...» I la raó de tot això no podia ser altra que la bondat natu­ral de les dones. «Vos qui sou dona e per natura in­clinada a tota virtut...», diu un personatge masculí de l'obra.
Tan palpable li semblava a sor Isabel de Villena la preferència del Crist pel seu sexe, que arriba a assegurar que entre els seus miracles «los principals féu Sa Clemència en dones e a petició de aquelles». I, és clar, en la part del seu llibre on conta els prodigis de Jesús, només s'esplaia amb aquells que «Sa Clemèn­cia» va fer, efectivament, «en dones» o «a petició de aquelles». (Si no m'enganyo —no tinc ara a mà el Vita Christi, i m'he de valer exclusivament d'uns pocs apunts i de la meva mala memòria—, la monja omet, amb astúcia, el miracle del Centurió: un miracle sense dones.) L'enemistat entre Déu i les filles d'Eva, vinguda a compte del primer pecat, quedava així abolida. «Lo càrrec o vergonya que les dites do­nes portaven per la desobediència de la primera, era ja tot passat e a elles en molta glòria tornat», i «aque­lla natura que era estada començadora e inventora d'error, és estada deixebla e doctoressa de tota veritat». No debades la mare del Redemptor és una dona: una dona, com Eva, capaç de resumir en ella la condició de tota la nissaga femenina. Per gràcia de Maria les dones recobren la seva dignitat substancial. Els misògins —Jaume Roig— també cantaven les glòries de la Verge; però per a ells la Verge era una excepció; sor Isabel, en canvi, hi veu el símbol, la personificació, la magnificació de totes les dones, les quals participen, en certa manera, de la llum de Maria. I sor Isabel conclou i en dedueix una condemnació tallant de la misogínia literària. El seu Jesucrist, parlant amb Eva en els Llimbs, li diu: «Los qui de dones malparlaran cauran en la mia ira, car pensar podeu que la mia mare és dona qui ha mereixcut a totes les filles vostres gran corona, e els és una sal­vaguarda tan fort, que negú no les pot enujar que a mi no ofena molt.» La rèplica als misògins és contundent.
Caldrà un dia estudiar aquesta posició defensiva, militant a favor de les dones, de sor Isabel, relacionant-la amb els corrents de l'època, tan contraris a ella. ¿I per què no, concretament, amb Jaume Roig?[1] M'agrada suposar que el Vita Christi està escrit en un diàleg, llunyà i dissimulat, amb l’Espill. No ens mancarien dades importants per reforçar la hipòtesi. Però, sigui com sigui, sempre tindrà inte­rès l'espectacle de la prelada lletraferida argüint pel bon nom de les dones i maldant per guanyar-los la con­sideració, ja que no social, sí espiritual, que un «feminisme d'Edat Mitjana» podia permetre's. En aquest sentit, vull insistir-hi, el Vita Christi de la monja valenciana, bastarda de don Enric de Villena, és un llibre sense massa precedents, sense gaires semblants.
                                                                                                             [1956]

                  Joan Fuster (1975): Obres Completes I. Barcelona, 2a edició, ps. 169-174.


[1]  J. Fuster, poc después, va escriure «Jaume Roig i sor Isabel de Villena» [1958], Ib. Pàgs. 175-210
   [ICR]