dijous, 5 d’abril de 2012

NOSALTRES ELS VALENCIANS_facebook [7]


5 d’abril de 2012
JF.- LES GERMANIES [pàgs. 64-70]
En 1502 Ferran el Catòlic havia autoritzat la formació de milícies gremials a València. Es tractava d’una previsió ponderada i irreprotxable: els pirates barbarescos fustigaven les costes valencianes, i calia plantar-los cara. [...] Donades les circumstàncies, allò equivalia al que, avui [...] seria armar els sindicats revolucionaris. I els gremis valencians del principi del XVI derivaven cap a l’agitació revolucionària [...]. Uns incidents, durant la pesta del 1519, van exacerbar les passions mal contingudes. La tirania del nobles fou denunciada. La connivència dels musulmans del país amb els pirates —connivència real o suposada— donava peu a una altra acusació contra l’aristocràcia [...]. L’odi al moro i l’odi al noble, característics en el «poble menut», s’hi confonien. Naturalment, quan la revolta es converteix en guerra, els nobles utilitzaran llurs moros com a força de xoc contra els agermanats. [...].
El moviment, però, també tenia el seu petit ideal positiu. Joan Llorenç, un «paraire», propugnava per a València un [65] règim com el de les ciutats italianes. [...]. Malgrat aquest «republicanisme» de les intencions, els agermanats sempre es manifestaren fidels a la Monarquia [...]. La Germania fou, estrictament, una guerra civil entre els nobles i el «poble». L’Emperador acabà per decantar-se a favor dels cavallers, però el plantejament només era antioligàrquic. [...].
La Germania, en la seva faceta urbana, no té, si ho mirem bé, un gran contingut «social». [...] Era una mena de «cop d’Estat» municipal [...]. Era una reforma tímida. I, encara, es feia més a costa dels «ciutadans honrats», que no dels cavallers [...]. És la violència de les venjances allò que, d’alguna manera, tenyirà de ràbia «social» la revolta de la capital. [...]. Serà en el camp on la Germania prendrà un caire més truculent, i on tindrà una justificació específicament «social»: d’atemptat a les estructures [...].
En l’alçament gremial es destria, ja a primera vista, una aguda participació «burgesa». Els caps dels avalots i de la guerra —Joan Caro, Guillem Sorolla, Vicent Peris— són reclutats entre els artesans acomodats. [...]
A les zones rurals la revolta tenia pàbuls més profunds. El malestar agrari era tan vell com el regne [...], i moltes pertorbacions medievals, [...] la Germania les continuava. Hi havia, d’un costat, el ressentiment del pagès envers el senyor feudal. Hi havia, més encara, el ressentiment del pagès cristià envers el pagès moro. Sens dubte, i tot ben sospesat, els moros, reduïts a una servitud gairebé absoluta, eren víctimes d’una explotació més ignominiosa que la que pogués patir el més dissortat dels cristians. L’antagonisme religiós establia entre uns i altres una aversió invencible. [...].
«Tots los crestians del regne foren agermanats», escriu el notari Miquel Garcia, testimoni dels fets. [...]. Durant els tres anys de guerra els moros van haver de sofrir els pitjors ultratges dels revolucionaris. [...]. Les devotes propensions dels agermanats es barrejaven, així, amb la crueltat més rudimentària. La qualitat d’«estrany» que el musulmà venia tenint dins la societat valenciana esdevé un factor més d’hostilitat: contribueix, en tot cas, a envoltar d’indiferència aquells dramàtics insults.
Creació dels menestrals i els burgesos, la Germania va trobar aquest eco entusiasta en el món camperol. La ira contra l’aristocràcia era idèntica, entre el «poble» de la ciutat i el de la ruralia. Les reivindicacions, no. A la ciutat la revolució era només «política»; al camp era, sobretot, «social». Els pagesos lluitaven contra el feudalisme [...]. En el fons hom aspirava a un reajustament de la propietat rústica. Tot això era una mica candorós i fantàstic, improvisat amb la millor intenció, però sense gaire viabilitat aleshores. Tanmateix, el sentit dels esdeveniments hi queda precisat amb tota claredat.
Des d’un altre angle, la Germania fou un episodi caòtic, d’un cap a l’altre, i per totes dues bandes contendents. [...].
[...]. Per la seva part, l’Emperador no va seguir sempre una política clara respecte a la situació valenciana. [...] Dins València, els Tretze continuaven essent l’equip propulsor del radicalisme. [...]
Al final de l’any 1523 el regne ja era pacificat amb la victòria dels cavallers, i Germana de Foix, [...] venia de virreina a València. El país estava desolat. Diu que havien mort uns dotze mil homes [...]. La repressió, dirigida per Germana de Foix, fou brutal i vergonyosa, i reforçà el desastre. [...]. Per llur compte, els senyors van imposar igualment multes a llurs súbdits agermanats. Els abusos foren a l’ordre del dia [...], i «més agermanats estaven en lo cor après d’estos castics que no abans, e així restaren molt males voluntats...»
- - - - - - - - - - - - - - - - 5 d’abril de 2012 - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
ICR.- Una altra “lliçó” d’hitòria, que ens hi regala el mestre Fuster. Les Germanies han estat “mitificades” segurament per la part que tenia de fer justícia, d’acabar amb tantes diferències socials, en una paraula de “rebel·lió popular”. Fuster no se n’oblida, però remarca igualment els excessos dels agermanats. Així com subratlla el seu “monarquisme”. Tot plegat acabà amb la victòria dels de sempre, amb el suport, no cal dir-ho, dels de sempre, Monarquia inclosa. Hi he cregut veure més d’una contradicció en les pretensions “republicanes” (?) dels agermanats —si més no dels de la ciutat— i les accions “coactives” sobre els musulmans. Es veu que encara massa aviat per a la concòrdia de credos. Que què hi passaria si traslladarem la “germania” a dia d’avui?
És esfereïdor comprovar que al remat, la “lluita de classes” ja articulava la nostra societat. Que, gairebé sempre, la “nostra” història no és la construcció d’un país, sinó l’escenari de les batalles dels sectors més desafavorits per aconseguir no ser tan explotats, i la corresponent victòria dels poderosos, que sempre acaben triomfant. I, després, aquests no s’estan de proclamar “les necessitats de la pàtria”. Què té d’estrany, doncs, que, a la fi, “i després d’estos castics hi haguera més agermanats en lo cor” i, lògicament, “restaren moltes males voluntats...”.
Mireu com ho generalitza Fuster en els seus aforismes:
  • En última instància som allò que els altres ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen que siguem.
  • RACISME.- Els negres no són iguals als blancs perquè són negres.
  • Els enemics de la igualtat, de l’igualitarisme, ho són, entre altres raons més sòlides, pel temor de reconéixer-se massa «iguals».
  • El que mana vol que els manats siguen dòcils. Tota filosofia de la història
ha de partir d’aquesta obvietat.
Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/