dijous, 5 d’abril de 2012

NOSALTRES ELS VALENCIANS_facebook [7]


5 d’abril de 2012
JF.- LES GERMANIES [pàgs. 64-70]
En 1502 Ferran el Catòlic havia autoritzat la formació de milícies gremials a València. Es tractava d’una previsió ponderada i irreprotxable: els pirates barbarescos fustigaven les costes valencianes, i calia plantar-los cara. [...] Donades les circumstàncies, allò equivalia al que, avui [...] seria armar els sindicats revolucionaris. I els gremis valencians del principi del XVI derivaven cap a l’agitació revolucionària [...]. Uns incidents, durant la pesta del 1519, van exacerbar les passions mal contingudes. La tirania del nobles fou denunciada. La connivència dels musulmans del país amb els pirates —connivència real o suposada— donava peu a una altra acusació contra l’aristocràcia [...]. L’odi al moro i l’odi al noble, característics en el «poble menut», s’hi confonien. Naturalment, quan la revolta es converteix en guerra, els nobles utilitzaran llurs moros com a força de xoc contra els agermanats. [...].
El moviment, però, també tenia el seu petit ideal positiu. Joan Llorenç, un «paraire», propugnava per a València un [65] règim com el de les ciutats italianes. [...]. Malgrat aquest «republicanisme» de les intencions, els agermanats sempre es manifestaren fidels a la Monarquia [...]. La Germania fou, estrictament, una guerra civil entre els nobles i el «poble». L’Emperador acabà per decantar-se a favor dels cavallers, però el plantejament només era antioligàrquic. [...].
La Germania, en la seva faceta urbana, no té, si ho mirem bé, un gran contingut «social». [...] Era una mena de «cop d’Estat» municipal [...]. Era una reforma tímida. I, encara, es feia més a costa dels «ciutadans honrats», que no dels cavallers [...]. És la violència de les venjances allò que, d’alguna manera, tenyirà de ràbia «social» la revolta de la capital. [...]. Serà en el camp on la Germania prendrà un caire més truculent, i on tindrà una justificació específicament «social»: d’atemptat a les estructures [...].
En l’alçament gremial es destria, ja a primera vista, una aguda participació «burgesa». Els caps dels avalots i de la guerra —Joan Caro, Guillem Sorolla, Vicent Peris— són reclutats entre els artesans acomodats. [...]
A les zones rurals la revolta tenia pàbuls més profunds. El malestar agrari era tan vell com el regne [...], i moltes pertorbacions medievals, [...] la Germania les continuava. Hi havia, d’un costat, el ressentiment del pagès envers el senyor feudal. Hi havia, més encara, el ressentiment del pagès cristià envers el pagès moro. Sens dubte, i tot ben sospesat, els moros, reduïts a una servitud gairebé absoluta, eren víctimes d’una explotació més ignominiosa que la que pogués patir el més dissortat dels cristians. L’antagonisme religiós establia entre uns i altres una aversió invencible. [...].
«Tots los crestians del regne foren agermanats», escriu el notari Miquel Garcia, testimoni dels fets. [...]. Durant els tres anys de guerra els moros van haver de sofrir els pitjors ultratges dels revolucionaris. [...]. Les devotes propensions dels agermanats es barrejaven, així, amb la crueltat més rudimentària. La qualitat d’«estrany» que el musulmà venia tenint dins la societat valenciana esdevé un factor més d’hostilitat: contribueix, en tot cas, a envoltar d’indiferència aquells dramàtics insults.
Creació dels menestrals i els burgesos, la Germania va trobar aquest eco entusiasta en el món camperol. La ira contra l’aristocràcia era idèntica, entre el «poble» de la ciutat i el de la ruralia. Les reivindicacions, no. A la ciutat la revolució era només «política»; al camp era, sobretot, «social». Els pagesos lluitaven contra el feudalisme [...]. En el fons hom aspirava a un reajustament de la propietat rústica. Tot això era una mica candorós i fantàstic, improvisat amb la millor intenció, però sense gaire viabilitat aleshores. Tanmateix, el sentit dels esdeveniments hi queda precisat amb tota claredat.
Des d’un altre angle, la Germania fou un episodi caòtic, d’un cap a l’altre, i per totes dues bandes contendents. [...].
[...]. Per la seva part, l’Emperador no va seguir sempre una política clara respecte a la situació valenciana. [...] Dins València, els Tretze continuaven essent l’equip propulsor del radicalisme. [...]
Al final de l’any 1523 el regne ja era pacificat amb la victòria dels cavallers, i Germana de Foix, [...] venia de virreina a València. El país estava desolat. Diu que havien mort uns dotze mil homes [...]. La repressió, dirigida per Germana de Foix, fou brutal i vergonyosa, i reforçà el desastre. [...]. Per llur compte, els senyors van imposar igualment multes a llurs súbdits agermanats. Els abusos foren a l’ordre del dia [...], i «més agermanats estaven en lo cor après d’estos castics que no abans, e així restaren molt males voluntats...»
- - - - - - - - - - - - - - - - 5 d’abril de 2012 - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
ICR.- Una altra “lliçó” d’hitòria, que ens hi regala el mestre Fuster. Les Germanies han estat “mitificades” segurament per la part que tenia de fer justícia, d’acabar amb tantes diferències socials, en una paraula de “rebel·lió popular”. Fuster no se n’oblida, però remarca igualment els excessos dels agermanats. Així com subratlla el seu “monarquisme”. Tot plegat acabà amb la victòria dels de sempre, amb el suport, no cal dir-ho, dels de sempre, Monarquia inclosa. Hi he cregut veure més d’una contradicció en les pretensions “republicanes” (?) dels agermanats —si més no dels de la ciutat— i les accions “coactives” sobre els musulmans. Es veu que encara massa aviat per a la concòrdia de credos. Que què hi passaria si traslladarem la “germania” a dia d’avui?
És esfereïdor comprovar que al remat, la “lluita de classes” ja articulava la nostra societat. Que, gairebé sempre, la “nostra” història no és la construcció d’un país, sinó l’escenari de les batalles dels sectors més desafavorits per aconseguir no ser tan explotats, i la corresponent victòria dels poderosos, que sempre acaben triomfant. I, després, aquests no s’estan de proclamar “les necessitats de la pàtria”. Què té d’estrany, doncs, que, a la fi, “i després d’estos castics hi haguera més agermanats en lo cor” i, lògicament, “restaren moltes males voluntats...”.
Mireu com ho generalitza Fuster en els seus aforismes:
  • En última instància som allò que els altres ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen que siguem.
  • RACISME.- Els negres no són iguals als blancs perquè són negres.
  • Els enemics de la igualtat, de l’igualitarisme, ho són, entre altres raons més sòlides, pel temor de reconéixer-se massa «iguals».
  • El que mana vol que els manats siguen dòcils. Tota filosofia de la història
ha de partir d’aquesta obvietat.
Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/

dimecres, 4 d’abril de 2012

NOSALTRES ELS VALENCIANS_facebook [6]

25 de març de 2012
JF.-

«[59]

III. Unes disputes estèrils

Tensions medievals [ps. 59-64]

[...] El Conquistador va voler dipositar el govern de la ciutat i de les viles reials a les mans d’una sola classe: la dels «ciutadans honrats», gent que vivia de les seves rendes o que almenys no exercia ofici vil o mecànic. ... podem dir-ne «burgesia». ... no eren, però, els únics que mereixien d’ésser anomenats «burgesos»: també, ... ho haurien d’ésser alguns «artistes» —notaris, mercaders, juristes, etc.—, que encarnaven, en molts aspectes, plenament, les virtuts d’empresa i d’agilitat social atribuïbles al moment inicial de l’ascensió burgesa. La divisòria entre els uns i les altres no sempre és clara. Amb vista a considerar les línies generals del desenvolupament de l’Edat mitjana, no serà cap abús terminològic si els qualifiquem tots de «burgesos». Tanmateix, les magistratures municipals no eren a l’abast sinó dels «ciutadans honrats». Només durant ... les Germanies els «artistes» arribaran a disposar d’un càrrec de Jurat. [...]. Les classes superiors i inferiors a la dels «ciutadans honrats» n’eren excloses, de moment.

Pere el Gran, en 1278, va proveir que, als quatre Jurats que fins aleshores administraven la capital, se n’afegissin dos més. ... elegits entre els «ciutadans» de la «mà menor», que [60] així s’incorporaria a les magistratures municipals: [...] aquesta disposició ... fou expressament derogada per les Corts del 1283. [...]. Ací, «ciutadà» era una designació de classe. «Artistes» i menestrals —la «mà menor»—, postergats, covaren llurs reivindicacions polítiques, i temps a venir, en sentir-se socialment més forts, van formular-les amb les més diverses formes de pressió.

Molts avalots populars de la València medieval tenien, de segur, aquest origen subterrani, estimulat per qualsevol circumstància. [...]. Els agermanats de 1520 exhumaran el privilegi de 1278 per donar un aire «legal» a llurs exigències.

També els nobles van atacar ben d’hora el monopoli que els «ciutadans» tenien sobre els càrrecs de la ciutat. [...]. La lluita que la ciutat emprenia contra els senyors feudals justificava la desconfiança dels «ciutadans» envers tot l’estament aristocràtic. Tanmateix, molts nobles —de la petita i de la mitjana noblesa— s’aveïnaven a València, i no deixarien de representar-hi una força a tenir en compte. En 1329 [...] fou acordat aleshores que, en el regiment de València, hi hauria dos Justícies —civil i criminal—, un dels quals seria cavaller, i l’altre, «ciu-[61] tadà»; als quatre Jurats «ciutadans», van unir-se’n dos més, de cavallers; i la funció de Mostassa seria exercida per torn anual entre «ciutadans» i cavallers. [...].

Sota aquest plantejament legal, bastant precís, el joc dels interessos tenia uns contorns molt borrosos. Les «classes» no eren impermeables. [...]. D’altra banda, certs privilegis dels reis acostaven «ciutadans» i fins i tot plebeus a les conveniències de la noblesa. [...]. Pere el Cerimoniós, en 1363, autoritzava que «cascun ciutadà e veí de la ciutat» pogués comprar i tenir castells i poblacions «a semblant d’hom de paratge». [...]. La mateixa opulència general feia que les classes laborioses —aquells «burgesos» no catalogats com a «ciutadans honrats», i la classe mitjana d’oficis mecànics— tendissin als dispendis sumptuaris. Vestien i celebraven festes amb una fastuositat tal, que l’alta administració de la ciutat ho trobava escandalós: allò, el fast de les classes desqualificades, induïa al confusionisme social. D’aquí que els Jurats —«ciutadans honrats» i nobles— dictessin reglaments severíssims, prohibint el luxe a qui no fos d’estament elevat. «Per demostrar la diferència de les persones, puis la divinal Providència ha feta aquella en lo cel e en la terra, e per profit de la cosa pública», una disposició del 1385 mana que ningú no gosi portar determinada indumentària pomposa, «si doncs no és noble o cavaller, o hom de paratge, o ciutadà honrat». Calia que «la diferència de les persones» tingués aquest reflex exterior imposat. No podem dubtar que el [62] «profit de la cosa pública» exigís una reducció de despeses supèrflues. Però el sentit classista del veto és ben clar. [...].

De tota manera, les tensions de grup es destaquen enmig d’aquesta barrejadissa tèrbola. [...]. També podem atribuir a alguns d’aquells antagonismes una dimensió política més seriosa: Centelles i Vilaraguts, per exemple, canalitzen, al principi del XV, i respectivament, la tendència feudal i filoaragonesa i la popular i filocatalana. Però el pretext més creïble és aquella negativa aristocràtica a acceptar un veredicte «burgès» —una superioritat «burgesa»— per a les seves divergències intestines.

[...] [63] els «ciutadans» van anar fent, i no podem dir pas que la cosa els sortís malament. En el regnat de Ferran el Catòlic, però, la seva situació comença a flaquejar. Els esquemes institucionals foren ultrapassats i vulnerats més d’una vegada. Eren ja les vigílies de la Germania. [...].

Al principi del XVI, en efecte, les tensions socials s’endurien en el clos de la ciutat. ..., No hem de descartar una certa inquietud en el baix poble, produïda per eventualitats aparatoses. [...]. Un magnat com el comte d’Oliva, en 1503, havia esdevingut l’amo de la ciutat de València, i dominava els Jurats i els feia actuar al seu gust. Càrrecs que sempre havien estat i eren legalment exclusius del patriciat, ara passaven als cavallers. Els «ciutadans honrats» ja no controlaven la [64] capital amb l’eficàcia d’altres temps. Els «altres» burgesos van voler treure’n partit. I la revolució de 1520 en fou la conseqüència.»

ICR.- “Disputes estèrils”, en diu Fuster. Home, per als interessos del nostre País, segur. Per als de la “seua classe”, no. La veritat és que hem viscut un país en permanent agitació. Aquesta que pot significar “vida”, també pot suggerir inestabilitat. I per ací crec que van els judicis del mestre de Sueca.
No té “desperdici” la denúncia de l’opulència, i com l’aprofitaren —com ara mateix, fins i tot en les falles, si més no a la capi— per a dividir el poble... Els fastos que hem viscut aquests darrers anys hi són ben semblants.
Poca lectura “nacional” hi ha en aquesta capítol, només al final... “la tendència feudal i filoaragonesa...”. Vol dir que, la reconstrucció del País no la podem fer només en clau “nacional”; de nou ens hi trobem amb l’opció de classe. Açò de dir “lo nostre”, que vociferava Lizondo i els seus sempre té un preu. Alerta, doncs, que és molt fàcil de dir “pel bé del país...”, “lo que interesa a todos los valencianos”. Ai, haurem de continuar vigilants, les “bandoleries” no acabaren a l’Edat Mitjana. Esperem que les “lluites” de les Germanies ens aclareixen una mica més el panorama.
FUSTERIANAMENT, esclar.
Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/

- - - - - - - - - - - - - - - - 25 de març de 2012 - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

dimarts, 3 d’abril de 2012

Joan Fuster: in fluència en l'assaig de postguerra

JOAN FUSTER A LES PAU. 2010. UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

«Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.»

1. Vicent Salvador (1985): «L’antologia» (introducció a) «Tebeos» per a intel·lectuals. 1985. “L’ham”, 9. Eliseu Climent Editor. València, pp.17-20

Fet i fet, Fuster hi és —encara— el pare i mestre màgic del gènere. Es podrà escriure contra ell, sobre, ell, o fins i tot com ell: però mai sense ell. .... La petja de l’escrip­tura fusteriana es troba ací i allà en moltes planes (no seues)... O citacions. O estudis sobre la seua obra, com en les d'lborra[1]. O definicions de la seua persona, com en les de Marqués, on el seu nom és ja un ítem de l'enciclopèdia col·lectiva: «FUS­TER.- Escriptor escèptic que va creure en el País Valen­cià. Quan un escèptic creu en una cosa, és recomanable fer-­li cas».

Naturalment, el fenomen té una explicació ben òbvia. Fuster comença a publicar assaigs en la dècada dels cin­quanta: el primer una profunda reflexió sobre l’art: El des­crèdit de la realitat (1955). El panorama era ales­hores desolador —Sanchis a part— en la prosa valenciana. El mateix Fuster seguia cultivant la poesia —i amb una efi­càcia estètica que ens fa lamentar el seu desistiment. Però havia sonat l’hora de la prosa, aqueixa parenta pobra de les literatures en renaixença enyoradissa i coixa. Calia fer assaig i estudis sobre la realitat del país: les dues ves­sants de la febril activitat de Fuster d’aleshores ençà. Els anys seixanta marquen, des de l'inici de la dècada, l’eclosió d’aquesta prosa. [...]. L’any 62 su­posa una fita definitiva amb l’aparició de El País Valenciano i de Nosaltres els valencians [...]. La revolica analfabeta que s’organitzà al voltant d’aquests llibres —amb pires inquisitorials incloses— són anècdotes per a la història d'un país i de les seues inevitables vergonyes... L’important és que el solc era obert. Aracil, Ninyoles, ­Mira, i tants altres, arribarien prompte.

2. Josep Iborra (1988). Revista de Catalunya, núm.17, pp. 126-139.

«LA INFLUÈNCIA DE JOAN FUSTER EN LA LITERATURA CATALANA»

1. Pel que fa al País Valencià ha tingut un paper molt important aquell Fuster ... de paper decisiu

2. parlar ara de la influència de Fuster resulta obvi: és insistir en el que ha estat repetidament reconegut i subratllat. No resulta, però, gens fàcil d’analitzar-ne els factors, els aspectes i les direccions en què s'ha exercit ... així com els seus graus d’intensitat o d’eficàcia, tant en el temps, al llarg de la seva vida descriptor, com en l’espai -el marc nacional o els marcs regionals dels Països Catalans

3. caldria considerar di­ferents nivells dins una obra, variada i rica, però que respon a un mateix impuls

4. la perspectiva que inspira l’obra de Fuster és la voluntat d’influir en la dinàmica cívica i cultural de la seva societat

5. en el seu ori­gen, en la motivació més radical de l’escriptura de Fus­ter hi ha, com un a priori, la preocupació per tenir en compte els problemes de la societat a la qual s’adreça

6. no es tracta, només, de la decisió de pren­dre partit en favor de determinades opcions ètiques, socials i polítiques, sinó de contribuir amb els seus escrits i la seva paraula i amb la seva acció a despertar i canalitzar energies en un sentit constructor i creador.

«El que interessa [...] -escrivia Fuster- és la labor crea­dora de cara al propi poble, que aquests grans homes poden realitzar.» «La seua grandesa ha de ser mesurada en funció dels seus assoliments penetrants, dels seus estímuls eficients, que incorporen a la societat.»

7. La consigna fou -en aquells anys cinquanta- fer país, un país normal i, per tant, contribuir a la formació d'una consciència nacional -catalana- dels valencians que operés com un estímul enèrgic, com un impuls moral cons­tructor, per posar-se al tall, i en tots els fronts, d’aquella nor­malitat. Fuster ... mai no va deixar d'insistir-hi. I ho va fer amb el propòsit sistemàtic d'influir, d'oposar la volun­tat al desistiment i l'abúlia, convençut que és «aquesta obertura a l’ambició el que permet que els ciutadans rendeixen i donen de si tot el que poden».

8. Jo m'he de limitar a la perspectiva estrictament literària

- influència indirecta, però pro­funda: al País Valencià ha estat estretament lligada a motivacions cíviques en què Fuster tant va insistir. Voler fer literatura i voler fer-la en condicions de normalitat era una tasca que estava implicada en la voluntat de fer país en el programa general de la seva re­cuperació nacional i cultural.

9. influència [directa] en el pla literari:

a. una de les seves direccions més importants té, també, un caràcter indirecte. Tot un con­junt de reflexions que, tot i tenir com a objecte la literatura catalana en general, o un gènere, o una obra, han es­tat centrades en qüestions que diríem extraliteràries. JF va ser molt sensible a aspectes extraliteraris que defineixen o determinen la mateixa possibilitat del fet literari; va exercir de sociòleg de la literatura, preocupat, sobretot, per raonar les seves con­dicions de possibilitat.

a.1. La primera condició de possibilitat ha estat la necessitat de considerar la litera­tura en un sentit integral. “Una literatura no és possible si la pensem estrictament com a literatura.” ... Una literatura no pot funcionar amb les aportacions eventuals dels qui anomenava «escriptors de diumenge». En comptes de literatura caldria dir-ne lectura, material per a llegir. «Una literatura no és únicament allò que escriuen els literats, és més que això, o, tant com això; allò que llegeix la gent. La dialèctica, la interrelació, o com vostès vulguen dir-­ho; entre escriptura i lectura és, en definitiva, el que dóna con­sistència a una literatura...» Pensa­va no sols en les obres de creació literària sinó en el llibre. No n'hi havia prou amb el fet de comptar amb una esplèndida nòmina de poetes, no­vel·listes o autors de teatre, sinó que calien altres ma­terials de lectura: diaris i revistes, manuals i traduccions... I caldria afegir-hi la novel·la negra i la rosa, el text d'una cançó, o d'un espectacle, la producció -i el consum-, la lectura de masses, tant en paper com en qualse­vol mitjà àudio-visual. La literatura, doncs, com un mercat de lectures, enfront de la literatura com a producció dels literats, com a escriptura. la lectura és més bàsica per a l’existència d'una literatura que no l’escriptura.[2]

Fuster apuntava clarament a la necessitat -problema entre nosal­tres- de la professionalització de l’escriptor... entre nosaltres la profes­sionalització de l’escriptor comporta la possibilitat de ser un proveïdor del mercat de lectures.

àAquestes reflexions fusterianes han estat molt iportants i molt útils en la presa de consciència de la nostra li­teratura i en l'adopció d'una perspectiva més pràctica. La persistència nociva d'un punt de mira literari, que amagava un perillós felibrisme que tant ha condicionat les nostres lletres des de la Renaixença. Fuster, en fer un plantejament so­ciològic, no ho feia d'una manera acadèmica, sinó higiènica; la qüestió era plantar cara a les inèrcies, denunciar certes actituds, felibres.

à Joan Fuster, model: L’argumentació de Fuster ... es trobava reforçada per la seva mateixa peripècia personal com a escriptor. Ell, que havia començat amb llibres de versos, des de Sueca, i en condicions pau­pèrrimes, les que tenia el petit món literari valencià, acon­seguí esquivar el felibrisme, i esdevenir un professional de les lletres en literatura catalana. Ho aconseguí, sobretot, entrat en els circuits de la premsa diària de Barcelo­na -en castellà. Però paral·lelament produïa una massa impressionant de papers en català, de materials de lec­tura. Grafòman confés, autor de tebeos molt lle­gits, podia ser vist com a exemple i funcionar com un estímul eficaç per a moure vocacions i per a animar altres escriptors...

b. un altre eix cardinal de la influència extraliterària de Fuster... Tenir en compte el plantejament general fusterià: la nostra col·lectivitat definida per una arrel comuna, ca­talana, als diferents pobles, de Salses a Guardamar parlen una mateixa llengua. És aquest un punt que cal considerar com a origen de l’impuls positiu i saludable del procés de recuperació i normalització de la lite­ratura catalana. La unitat de la llengua i la literatura que se’n deriva.

Fuster raonà la qüestió integralment i amb la voluntat d’incidir i modificar la realitat, veia nefast els particula­rismes. Les seves afirmacions recolzaven en arguments, per això van despertar i consti­tuir una consciència del problema i una decisió de superar-lo. Avui podem parlar ja de literatura catalana en un sentit nacionalment integral: els llibres en català circulen prou fluidament arreu dels Països Catalans, així com els seus autors -poetes, cantants; narradors, grups de teatre etc.

à Joan Fuster, model: també en aquest punt Fuster predicà amb el seu pro­pi exemple. Escriptor valencià, publicà i molt en editorials dels Països Catalans, especialment a Barce­lona, i es guanyà un públic lector sense fronteres re­gionals. Va obrir així la via catalana d'un comerç literari i con­tribuí a construir el circuit d'una literatura catalana nacionalment normalitzada. Si Fuster s'hagués instal·lat a Barcelona, aquest resultat no s'hauria produït.

c. La influència extraliterària de Fuster ha tingut, natural­ment, el seu impacte major en l’ambient valencià. Fuster no es limitava a constatar que la cosa literària no funcionava entre nosaltres, els valencians.

Treballs concrets (i en tots els gèneres):

- POESIA: El 1956, la seva Anto­logia de la poesia valenciana. En la introducció, en comptes de cen­trar-se en l’anàlisi de les característiques literàries o estètiques de la seva tria, intenta posar al lector en la situació d'entendre «les determinants que han contribuït al desenvolupament de la poesia valenciana», in­troduir-lo en «l'entrellat històric d'on sorgeixen» els versos... Li preocupava més incidir en qüestions extraliteràries en la mesura en què condicionaven la dinàmica de la literatura.

Anormal era la fórmula —que semblava natural a tots— de poesia valenciana, i que traduïa un fet di­ferencial, producte de la Decadència. Anormal era -n'era una conseqüència-, la general incomunicació dels poetes valencians amb els del Principat i les Illes; però amb forta dependència de la poesia castellana. Anormal el bilingüisme que im­posà la Renaixença de don Teodoro Llorente, que reservà el castellà per a la prosa etc. Era d'aquestes anomalies que l’à­nalisi de Fuster volia fer-ne conscients els seus lectors, i els pos­sibles poetes, per trencar inèrcies i esquemes, tan ne­gatius per a la nostra literatura. «L’autonomia literària, quan contradiu les lleis del normal desenvolupament de les cultures, es paga cara; es paga, per dir-­ho sense eufemismes, amb la impotència creadora.»

S’havia aca­bat la dependència de la poesia castellana i el tancament re­gional i començava la incor­poració continuada de poetes des d'unes altres premisses, extraliteràries i literàries.

- NARRATIVA: Recull de contes valencians (Barcelona, 1958) precedit, també, d'una introducció ... el que hi fa, és repassar i analitzar «els problemes que el Recull implica, recorda o prevegi». Ni una sola consideració literària, a propòsit dels textos recollits... Ell pretenia impulsar la creació d'una narrativa que no existia. Hi contribuïa ja pel fet d'extreure uns tex­tos als seus respectius autors, però, de més a més, perquè l'ha­via pensat i confeccionat per a publicar-lo en una editorial del Principat. Volia afavorir, així, estimulant-los, els valen­cians, alhora que tractava de fer-los conèixer al públic català. Però, sobretot, hi intervenia amb unes consideracions sobre la prosa i en particular sobre la narrativa que, a més d'incidir en la problemàtica a què m'he referit abans ... se centrava en la situació especial que presentava al País Va­lencià... Apel·lant als mateixos possibles escriptors: «Són ells que s'hi han d’obstinar, sentint-ho com un imperatiu mo­ral.»

Publicar fora del País comportava trencar la perspectiva municipal que feia tan poc exigents, estèticament, els escriptors valencians. «La voluntat d’arrenglerar-se en pla d’igualtat amb els altres prosistes cata­lans atribuirà als valencians obligacions fins ara negligides.»

- TEATRE: També el teatre ha estat objecte de la vigilància i l'inter­vencionisme de Fuster... Un treball primerenc, però bàsic, el publicà el 1959, al diari «Jornada» de València (més tard el 1969, ja en català, als números 36 i 37 d'«El Pont»).

Mai no havíem tingut els valencians un teatre normal, «ni en la producció literària ni en l'empresa»... Fuster es mira el fet teatral des d'una perspectiva integral -públic, autors, empresaris- tot assenyalant-­ne, en el cas valencià, els «cercles viciosos» que calia trencar... Ja ho ha­via intentat ell amb la representació de L'annonce faite à Marie, de Claudel, que va traduir. Del teatre per riure, intranscendent i alienat, es passava a un teatre crític i experimental.

* En definitiva, respecte de la influència extraliterària o indirecta de Fuster, cal dir que —hi fou un model pràctic— va contribuir enèrgicament a trencar el cer­cle viciós de la literatura catalana al País Valencià, i a ajudar a constituir el circuit literari valencià, empalmant-lo amb el del Principat i les Illes... [destacar] la seva acció al País Valencià com a promotor o director d'iniciatives editorials, director de revistes i col·leccions literàries, i, sobretot, caldria parlar molt del Fuster mediador i animador, amb pròlegs, car­petes de discos o catàlegs d'exposicions, i les seves llargues con­verses amb tanta gent i durant tants anys...

d. Pel que fa al Fuster escriptor —[influència literària]—, a la seva obra globalment considerada, des del punt de mira de la influència que ha tin­gut en la literatura catalana... no ha tingut la intensitat de la que acabem de repassar [l’extraliterària]

d.1. El Fuster poeta...

d.2. L’assagista aconseguí, des del principi, susci­tar l’interès d'un públic ampli i, sobretot, de la gent de lletres. La producció de Fuster ha estat fins fa alguns anys tan regu­larment fecunda -en llibres, articles, pròlegs, parlaments, etc.- que la seva presència en la literatura catalana ha estat intensa, permanent. Amb l’amenitat i l’interès dels seus escrits —i alguna polèmica—... ha animat extraordinàriament, durant, la vida literària catalana. Fuster introduí un aire més informal o anticonvencional, més estimulant, amb un llenguatge pla i brillant alhora. Ara bé, cal distingir, quant a la influència ja més directament literària dels seus escrits, l’assagista historiador de l’assagista d’idees generals.

a. l’assagista historiador ... gran ressò. La influència més fecunda de Fus­ter la trobem en una llarga llista d’autors que hi han vist l’o­rigen d’un impuls d’investigació i d’estudi de la realitat històrica del País Valencià.

b. l’assagista d’idees generals: la seva influència ha estat menys eficaç en alguns aspectes, o menys visible. no sembla que l'assaig, en general, compte amb vocacions clares i confirmades. S’ampliaria., això sí, el ventall d’estudis -literaris, po­lítics, filosòfics etc.-, més o menys acadèmics, amb unes orien­tacions ideològiques o altres, però sense respondre a les normes -particularment fusterianes o no- de l’assaig clàssic, com una lliure,., oberta i personal especulació sobre fets, coses i idees...

De raons se'n podrien donar moltes. Apuntaré, només que el tipus d’assaig que ha practicat Fuster s'ha mantingut sem­pre independent, insubordinat a les diferents modes escolàstiques -que es proclamen crítiques- que en diuen modernitat, o postmodernitat. Aquestes modes amb els seus corresponents llenguatges han estat, sem­bla, més temptadores per als joves prosistes d'idees, que no pas la manera fusteriana sistemàticament escèptica i personal -examinar i raonar el sentit i el valor dels fets culturals i humans.

Ha tingut pocs o poc decidits continuadors: Antoni Seva, Josep Vicent Marqués, O Lluís V. Aracil, Joan F. Mira —que, a part els seus estudis antropològics, publica regularment articles polèmicament reivindicatius, amb un to fus­terià, generalment centrats en la problemàtica del nacionalisme—...

e. .

10. .

Josep Iborra. Revista de Catalunya, núm.17, 1988, pp. 126-139.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

3. Antoni Furió (2002). «La vigència d’un llegat», dins L’Espill, núm. 10, primavera, pp. 6-17. València, Univ. de València /Tres i quatre.

4. Gustau Muñoz (2006). Herència d’una època, cap. 27. Ed. Tàndem.

“Tàndem Arguments”, 18. 2006. València, pp. 253-265

«Parlar o escriure sobre Joan Fuster és fàcil i difícil alhora. És fàcil perquè -no cal dir-ho- ha estat i és, en el nostre entorn cultural, un autor d'una influència que no podríem exagerar, ...circumstància que evocava el títol d'un llibre de Francesc Pérez Moragón dedicat a Joan Fuster: El contemporani capital.[3] [...]

Fuster ... va exercir una triple i densa influència: moral, civil i cultural, en un context mancat de referents sòlids i comparables. En l'erm cultural de la València dels anys cinquanta i seixanta, Fuster va fer una aparició fulgu­rant, i la seua projecció no ha decaigut. En les difícils condicions de la cultura catalana sota la dictadura fran­quista ..., la proposta cultural fusteriana fou atraient, innovadora,

Hi ha una gran diversitat de nivells d’influència en què hauríem de fixar-nos si volíem escatir la sig­nificació global d'una obra i d'una actitud com la de Fuster.

[1] CIVIL:

el protagonisme de Fuster en la reformulació de la identitat valenciana en termes nacionals que ... ha marcat la segona meitat del segle xx, al País Valencià.

[2] MORAL:

perquè va argumentar amb un rigor desconegut les seues posicions i les va mantenir amb unes dosis d’energia, de fermesa i de coherència ... que tenen pocs precedents en un poble secularment considerat «moll» i «ajustadís»... dimissionari...

De ben pocs intel·lectuals europeus es pot dir que hagen tingut una projecció semblant, tan sostinguda i profunda, en les seues societats. [...] Val a dir que la receptivitat ha estat molt variable i canviant amb el temps, en funció de les vicissituds polítiques i dels sectors socials... En tot cas, no podríem entendre res de la segona meitat del segle xx al País Valencià sense encarar-nos-hi.

[3] CULTURAL:

Fuster dóna un nou sentit a la idea i al conreu de l’assaig en la cultura catalana, alhora que esperona a repensar la tradició literària, considerada en el seu conjunt, i la seua relació amb la societat.

Tots hem hagut de mesurar-nos amb la seua obra, que ens ha conformat, de la qual hem après i que ens ha mar­cat.

a. La FORTUNA LITERÀRIA, cultural en termes més generals i amplis, de Joan Fuster ha estat ben considerable ... És un autor llegit i rellegit, tot i que de manera desigual segons territoris i generacions.

D’ençà de la seua mort, ara fa deu anys, s'han succeït les reconsideracions, els homenatges, els estudis i les edicions de les seues obres

b. La fortuna «política» és una altra cosa

LA POSTERITAT LITERÀRIA: L'ASSAIG

Gènere esmunyedís... Fuster és un mestre de l'assaig català del segle xx, un tipus d’intel·lectual molt en la línia d'una certa tradició europea intermitent i fluctuant, però efectiva, amb precedents humanistes i il·lustrats...

L'assaig que cultiva Fuster consisteix bàsicament en aproximacions temptatives als fets socials, a les innova­cions del temps, a problemes de la cultura, que tendeixen a definir una manera de veure el món, a trobar el sentit de l'època, a suggerir interpretacions d’abast general. Sempre des d'un punt de vista racionalista, suspicaç, antimetafísic. [...] Un dels seus ternes centrals, com és sabut, és el de la «mesura humana», desbordada en la societat de predomini industrial i tecnològic[4] [...]. Les múltiples mani­festacions són abordades d'una manera com­plexa i matisada, i l’estil àgil i desimbolt, l’amenitat de la seua prosa, podrien enganyar.

Anotacions de diari, articles de periòdic o de revista i finalment llibres que apleguen aquests escrits componen les estacions d'una reflexió fragmentària, però alhora dotada d'unitat, perquè darrere hi ha un pensament articu­lador. [...]. Si calia destacar-ne alguns trets definidors, diria que posa en joc recursos de saber ben travats, un estil literari eficaç i un enginy fora del comú.

Hi trobem una assimilació considerable de la cultura del seu temps, una percepció desperta envers els temes roents, i una capacitat expressiva i de raonament evi­dents. Fuster és profund, s’explica amb claredat, i a més a més és divertit.

[¿Quina idea tenia Fuster de l’assaig que constitueix una part

essencial de la seua obra? ... (paràgrafs fusterians sobre el tema)]

Afirmar que el centre de la producció fusteriana és de tipus assagístic i que ací es pot trobar el nucli de la sella posteritat literària, del seu interès perdurable, no vol dir, de cap manera, que deixem de banda els seus papers d’abast més erudit, d’història de la cultura, d’història i crítica literària, de reflexió nacional: en tots ells batega un pensament esmolat i penetrant, intencionat i fresc, un enfocament crític i deliberatiu tot i la càrrega de dades, fets i citacions que sovint comporten

Caldria assenyalar un tret dels seus papers de temàtica nacional, i és l’agilitat expositiva, derivada d'un domini evident de l’escriptura, i la claredat dels plantejaments, argumentats amb una sòlida base de coneixement històric i social. [...]

Però és en els textos de caire assagístic, d’assaig lliure de tema general, d’allò que hom ha dit «assaig humanís­tic», on trobaríem el possible o preferent interès per a qualsevol lector de qualsevol cultura, per a un lector genèric. En el fons, és la qualitat del raonament, la perspicàcia dels diagnòstics, la cartografia de problemes a què al·ludeix i que aborda, el llenguatge, l’estil precís, els cri­teris clars i «desinfectants» que aplica...

Clàssic és allò que, malgrat el pas del temps, manté la vivacitat, la incitació, que convida a la reflexió. Potser l’època ha canviat, i ara ens pensem que sabem unes altres coses. Mai no canviarà tant, però... Els textos clàs­sics es mantenen vius i amb capacitat d’interessar-nos i d’estimular el nostre raonament[5], aplicat al nostre temps. En aquest sentit, moltes pàgines de Fuster són les pròpies d'un autor clàssic i, com a tal, modern.

En definitiva, la lectura d’aquesta part de l'obra de Fuster té, em sembla, aquesta mena de vigència. L’altra part, la d’incitació civil, política, nacional, també...

L'obra de Fuster, així doncs, no és un capítol tancat de la història literària... la lectura de Fuster té un interès que ultra­passa el que podríem associar al coneixement d'una tra­jectòria sorprenent de construcció d'un escriptor concret en una època concreta.

L’obra de Fuster, el seu interès possible, va molt més enllà. És, al cap i a la fi, l’interès que poden tenir els papers d’idees de Thomas Mann, de Robert Musil o d'Albert Camus... Tots tenen un denominador comú: pertanyen a la tradició crítica, racionalista i escèptica europea.»


L’ASSAIG EN L’ACTUALITAT:

III. LES PREOCUPACIONS DE L’ASSAIG DELS ÚLTIMS TEMPS

Tot i la crisi de l'assaig, agreujada en les nostres lletres per raons polítiques, el cas de Joan Fuster tampoc no és el d'un oasi al mig del desert. I una bona prova n'és la varietat temàtica i la multiplicitat d’autors i formes. Així, per exemple, entre les preocupacions assagístiques dels nostres autors, cal destacar:

La reflexió i la crítica literàries, que han sigut conreades per Joan Ferraté (Carles Riba, avui, 1955), Joa­quim Molas (Una cultura en crisi, 1971; Lectures crítiques, 1975) o Josep Maria Castellet (Josep Pla o la raó narrativa, 1978).

La preocupació social i sociològica, que ha sigut tractada per autors com Maria Aurèlia Capmany (La dona, 1960; La joventut, 1969) o Francesc Candel (Els altres catalans, 1965, un llibre sobre la immigració a Catalunya).

La reflexió filosòfica, que també ha tingut el seu lloc en autors com Xavier Rubert de Ventós (Teoria de la sensibilitat, 1968), Josep Ramoneda (El sentit comú, 1982, o Mitològiques, 1984) o Manel Güell i Josep Muñoz (Només sé que no sé res, 1996).

* Cas a part mereix la reflexió historicolingüística i sociolingüística. Com s'ha comentat adés, la mirada als senyals d'identitat nacionals ha sigut tema de reflexió tant des de perspectives històriques (Aproximació a la història del País Valencià, 1978, de Joan Reglà) com lingüístiques (La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, en les seues diverses edicions). Aquest interés ha donat lloc a molts treballs en la frontera de l’assaig i les disciplines a què al·ludeix el tema o l’enfocament temàtic, siga la història, la lingüística, la semiòtica o la sociolingüística. Especialment aquesta última ha donat títols i autors que han esdevingut punts de referència indiscutibles i que voregen, com s'ha comentat, l'assaig i l'estudi monogràfic. Només a tall de mostra, cal anotar els treballs de Rafael Lluís Ninyoles (Conflicte lingüístic valencià, 1969), Sebastià Serra­no (Signes, llengua i cultura, 1980), Lluís V. Aracil (Dir la realitat, 1983); textos més polèmics (Verinosa llengua, 1988, de Xavier Pericay), o també els treballs de Jesús Tuson (El luxe del llenguatge, 1986, o Mal de llengües, 1988).

Text 4: Fuster és un intel·lectual en el sentit més genuí de la paraula, és a dir, en el sentit d’home l’ofici del qual és la manipulació de les idees. En efecte: Fuster és un tipus que treballa amb idees i no amb fets i que, amb aquest treball, pretén de realitzar la seva condició d’home, ajudar uns teòrics lectors a definir llur conducta i, last but no least, satisfer les necessitats més urgents que planteja l’olla a pressió de la vida quotidiana. El centre d’atenció de la seva reflexió ha estat, és, l’home i la seva activitat creadora. Per a ell, l’home és, a la vegada, un ésser abstracte i un ésser concret, tan concret que ha pogut modificar sensiblement l’antic aforisme de Protàgoras: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses».

JOAQUIM MOLAS. Lectures crítiques. Edicions 62


IV. UNS QUANTS ASSAGISTES VALENCIANS ACTUALS

Per cloure aquesta visió ràpida de l'assaig actual, ens detindrem una mica en alguns dels autors valencians postfusterians més significatius i amb una obra més consolidada.

* Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), a més de la narrativa, ha dedicat els seus esforços intel­lectuals a l'estudi i la reflexió literaris. Fruit d'aquestes reflexions són Fuster portàtil (1982), que va rebre el Premi Joan Fuster d'assaig; La trinxera literària (1993), on recull treballs diversos i dispersos de crítica literària, o Inflexions (2005), que va rebre el Premi Mancomunitat de la Ribera Alta i on acara diverses qüestions polítiques, religioses, morals o estètiques.[6]

* Joan Francesc Mira (València, 1939) és un autor polifacètic (ha conreat la narrativa, l'es­tudi antropològic, l’estudi lingüístic, etc.). En el camp de l'assaig destaca amb obres com Els valencians i la terra (1978); Introducció a un país (1980); Crítica de la nació pura, Premi Joan Fus­ter d'assaig (1984); Punt de mira (1987); Cultura, llengua, nació (1987)... A més, és un articulista brillant (el llibre Els sorolls humans, de 1997, n'és un recull), com demostra setmanalment en la darrera pàgina de la revista El Temps. També és autor de diferents biografies i monografies di­vulgatives de tipus assagístic com: València per a veïns i visitants (1999), La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez (2004) o Almansa 1707. Després de la batalla (2006).

* Lluís V Aracil (València, 1941) ha sigut l'introductor dels estudis sociolingüístics en la nostra àrea. Els seus treballs s'apleguen en Papers de sociolingüística catalana, 1982. La seua obra ha tingut una gran influència entre el seu cercle de seguidors. El llibre més emblemàtic que té és Dir la realitat, de 1983. La mort humana (1994) aplega un conjunt de conferències sobre el tema de la mort.

* Josep Vicent Marqués (València, 1943-2008) va guanyar l'any 1973 el Premi Joan Fuster amb País perplex, en el qual reflexionava lúcidament sobre uns quants aspectes de la societat valenciana. El 1980 publicà l'obra No és natural, on encara diferents temes pròxims a la socio­logia com l'escola, els costums, la família, etc.

En els darrers temps, amb l’augment dels mitjans de comunicació escrits en la nostra llengua, s'han incorporat nous assagistes, i autors d'altres gèneres alternen les seues altres dedicacions literàries amb articles d'opinió i columnes en premsa. D’aquestes noves fornades, podem destacar Enric Sòria (Mentre parlem, 1991; La lentitud del mar, 2005), Toni Mollà (Es­pill d'insolències, 2000), Vicent Alonso (Les paraules i els dies, 2002) o Tobies Grimaltos, amb textos de reflexió filosòfica per a adolescents (El joc de pensar, 1998; Pren-te la vida amb filosofia, 2003).

AA.VV, BATEC 2, Bromera, 2009, p.129

ADDENDA [ICR]

· Enric BALAGUER: Paper reciclat (1995), Fulls de ruta (2002), Contra la modernitat i altres quimeres. Nous assaigs sobre el segle XX (2020). La totalitat impossible (2006). Els colors i les paraules. Notes sobre Joan Fuster i la pintura (2007). La casa que vull —Diari— (2008). La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (2010).

· Joan GARÍ: Un cristall habitat (1999), Un ofici del segle (2000). El dietari Les hores fecundes (2002).

· Joan BORJA: La utopia de la ciència (2003). Gustau MUÑOZ: Herència d’una època (2006). Adolf Beltran, Lluís Messeguer, MARTÍ DOMÍNGUEZ i Romero, Joan Dolç, Vicent Salvador...

· Aforistes valencians: Josep Iborra, Josep Franco, Rafa Gomar, Raimon, Agustí Peiró.



[1] S’hi refereix al llibre Fuster portàtil (1982), un extracte de la seua tesi doctoral...

[2] En aquest sentit, hi és paradigmàtic el primer capítol del llibre Poetes, moriscos i capellans (1962): «Lectors i escriptors en la València del segle XV». [ICR]

[3] Joan Fuster, el contemporani capital (1994), Ed. Germania. Alzira. [ICR]

[4] Cfr. Joan Borja (2003): La utopia de la ciencia. Ed. Bromera. [ICR]

[5] I d’incitar altres escriptors —o inclinats a ser-ho— a “assajar-se” i, així, influir perquè hi haja més escriptors de “prosa no-narrativa”: J. Iborra, J.F.Mira, J.V. Marqués, M. Domínguez, E. Balaguer, E. Sòria...

[6] I Breviari d’un bizantí (2006).