dissabte, 4 de març de 2017

    PARLAMENT DE JOAN FUSTER (Fac. d’ ECONÒMIQUES, 1976)

Tots vosaltres, doctor Vicent Peset, professors, amics, haureu d’excusar-me si la meua presència en el present acte no correspon dignament a la intenció dels organitzadors ni als mèrits del destinatari. Per temperament i per ofici sóc una persona ben poc “acadèmica”, i em trobe una mica desplaçat en aquestes circumstàncies, que, ja ho sé, no són estricta cerimònia convencional, perquè un homenatge a Vicent Peset ara i ací no podria ser-ho, però que tampoc no deixen de tenir un punt de significació – diguem-ho així- condecorativa. Tanmateix, quan m’han demanat la col·laboració, hi he consentit de seguida. Per diverses raons. La primera, ben personal, en venia donada per l’amistat i per l’admiració: l’home i l’obra, en el doctor Peset, tenen per a mi un alt valor d’exemplaritat civil i intel·lectual, i des de fa molts anys n’estic convençut. Aixó, més que obligar-me, m’incita a una afirmació de gratitud. I hi havia més motius, d’una altra índole. Crec que calia participar, des de fora de la Universitat, en una manifestació com aquesta, d’avui, que, vulguem o no, estableix el començament d’una reconciliació entre la Universitat i el poble.
     L’elogi de Vicent Peset és fàcil de fer. Els seus dos últims llibres, voluminosos, Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració, publicat el 1.975, i l’epistolari Mayans y los médicos, que el 1972 edità l’Ajuntament d’Oliva, bastarien per acreditar la tenacitat i el rigor d’un erudit en qualsevol lloc del món. Serà innecessari d’al·ludir la vasta labor del Doctor Peset escampada en revistes i en miscel·lànies especialitzades. Tot això, ja ho sabeu la majoria de vosaltres. Iniciat potser per tradició familiar en els estudis d’història de la Medicina valenciana –els Peset n’han estat els iniciadors-, les seues investigacions han derivat després cap a un territori més ampli d’interessos temàtics. Si no m’enganye, una de les primeres coses seues que vaig llegir era un intent de recapitular la terminologia que ara anomenaríem “psiquiàtrica” a través de textos catalans de l’Edat Mitjana. Quan hagué d’enfrontar-se amb els metges del segle XVIII, Vicent Peset va trobar-se amb els humanistes, i, entre els humanistes, amb la figura de Maians. Últimament, assistim a una encomiable proliferació de treballs monogràfics relatius a don Gregori i al seu cercle de relacions i d’influència. Vicent Peset ha estat un dels qui encetaren aquest camí d’indagació.
Jo sóc profà en la matèria. Deixe al P. Miquel Batllori el comentari just, que serà apologètic, tant de l’època de Maians com de l’aportació de Vicent Peset a l’oportuníssima voluntat d’exhumar-ne els detalls i l’abast. Em limitaré, doncs, a subratllar el fet bàsic: els estudis entorn de Gregori Maians ens permeten “rescatar” el nostre Setcents. Els romàntics locals, com els romàntics de tot arreu, van mirar-se de mala manera la centúria il·lustrada. Els nostres, en particular. El XVIII representava, i continua representant, per a nosaltres, la derrota d’Almansa, l’uniformisme borbònic, la castellanització sistemàtica. Era això, sens dubte, però també més coses. Que són les que ara anem descobrint i assumint. La història, la història dels historiadors, té assignada una funció social dinàmica: la de fer que els penosos contribuents que tots som puguen prendre “consciència de la història”. I la nostra modesta Il·lustració setcentista, amb Maians com a protagonista, és un exemple a tenir en compte. La irradiació de Maians, l’eficàcia intel·lectual d’aquell estrany individu de geni i de mal geni, des de la seua falsa soledat d’Oliva, ens força a pensar en la més estranya situació cultural del País Valencià d’aleshores. I a pensar en el País Valencià d’avui.
No aprofitaré l’ocasió per a traure les meues conclusions. Sí que m’animaré a insinuar els diversos nivells, inevitables, en què la increïble activitat de Gregori Maians fou positiva: A escala del País Valencià, en la mesura que Maians, entre intrigues i polèmiques, postulava una renovació, o la prolongació de l’impuls renovador de la darreria del segle XVII, i això afectava la Medicina, el Dret, la Filosofia, tot. Dins els Països Catalans, el tracte i el contacte entre Maians i Josep Finestres és una altra dada a retenir, decisiva. L’epistolari Maians-Finestres, publicat per Ignasi Casanoves pels anys 30, ja obria una magnífica oportunitat de reflexió, que a València, com a Barcelona, passà sense pena ni glòria. I no sé estar-me de recordar, d’invocar, el curiós precedent d’aquell seminarista imberbe, de nom Frederic Clascar, que, el 1.895, ja posava damunt la taula la problemàtica perduradament unitària del XVIII, a l’una i a l’altra banda del riu de la Sènia, que, per no ser res, ni tan sols és un riu. I Maians no podia no tenir una projecció hispànica. Fill de partidaris de l’Arxiduc en l’instant de la guerra dinàstico-social dita de “Successió”, don Gregori fou genuflexament borbònic, però amb reticències. En tot cas, de cara a Espanya, de cara a una Espanya provisionalment inevitable, Maians topà amb Feijóo, i amb més paniaguados dels Consejos i les covachuelas. Vicent Peset ha parlat llargament de l’episodi Feijòo. I també l’enyorat Joan Reglà. El Maians europeu, internacional, encara és més sorprenent. El doctor Peset, en “Els amics estrangers de Maians”, ha fet el mapa de les connexions cosmopolites del veí d’Oliva...
València, el País Valencià, durant el XVIII, perquè hi havia un Maians, no esdevenia “provincià”, que era la fatalitat previsible. Els novatores de finals del XVII eren passius. Abans, des de l’expulsió dels moriscos, hi havia hagut un buit absolut. Els “novatores” trencaven tímidament el gel. Maians tampoc no va excedir-se. ell era un home, si val la fórmula, de comunió diària. Ens enganyaríem si crèiem que la Il·lustració catalana (valenciano-catalana), per no ferir susceptibilitats va ser un equivalent de la Il·lustració francesa: dels preparatius i de les realitzacions de l’Enciclopèdia. Voltaire i Maians van intercanviar unes poques cartes. Em sembla que Voltaire no veia en Maians sinó el “savi”, i que Maians no sabia ben bé, i si ho sabia ho dissimulava, qui era Voltaire. Al sud dels Pirineus, la Il·lustració havia de ser tímida, casta i cohibida. Però no és d’això que em proposava parlar-vos.
Jo només pretenia, ja ho he insinuat, posar de relleu el sentit últim que pot tenir aquest homenatge a Vicent Peset. Em consta la resistència de Vicent Peset a acceptar-lo, i precisament perquè havia de celebrar-se a la Universitat. Ell no podia oblidar que, quan, després de la guerra civil, el seu pare fou condemnat a mort, totes les Universitats de l’Estat espanyol van demanar clemència llevat d’una: la nostra. Per fortuna, la Universitat de València de 1976 ja no és la dels anys 40, i la memòria de Joan Peset i Aleixandre, gran metge i gran lliberal, pot ser invocada amb el respecte i l’honor de les màximes exemplaritats. Aquesta institució, de la qual un dia Peset i Aleixandre havia estat rector, tenia pendent el deute d’una reparació moral. No crec que aquest acte siga suficient, és clar. Però ara, a través del fill, també volem que el nom del seu pare tinga un lloc de record entre nosaltres. Si la Universitat de què sou membres, professors i alumnes, ha d’establir unes noves arrels en la vida real, problemàtica, de la seua societat, convé que comence a digerir els propis remordiments: que comence assentir-los i a digerir-los.
Vull remarcar, encara, un altre punt que considere positiu. Amb l’homenatge al doctor Vicent Peset, la Universitat de València podria cancel·lar una trista inèrcia que l’ha caracteritzada: la d’ignorar l’esforç intel·lectual que es realitza al marge de les seues aules, i ignorar-la, de vegades, ha estat l’actitud més suau. L’exemple de Gregori Maians podria ser-hi adduït, també. Allò que específicament hem de dir “cultura valenciana”, i no entraré a sospesar-ne el valor ni els resultats, ha funcionat, des de fa molt de temps, fora d’aquesta Casa. Amb un doble efecte infeliç: la Universitat restava aïllada del país i els intel·lectuals valencians no tenien accés a l’instrument institucional bàsic de la seua societat. El saldo ha estat un provincianisme cloròtic i ambigu. Les excepcions són escasses: Vicent Peset n’és una. D’uns anys ençà, el mal de què parle va sent corregit, i tots ens n’hem de congratular. La solució, naturalment, no és fer homenatges, perquè els homenatges sempre són a posteriori. Però, si més no, també els homenatges. L’important és que la Universitat valentina i el País Valencià arriben a una compenetració viva.

Siga com siga, doctor Peset, gràcies, moltes gràcies, pel que heu fet i pel que encara fareu.

dissabte, 13 de febrer de 2016


AFORISMES_Fràgil sol de tardor (Rafa Gomar)

1.     (A1) “Com es menja això de ser un desclassat amb consciència de classe? [p. 14]
2.     (A2) “Coloms, tórtores i corruptes: extermini total” [p.43]
3.     (A3) “Ignore com construir l’oblit que necessitaré d’ara endavant per sobreviure.”
                [p. 51]
4.     (A4) “Ens obligaran a somniar la vida amb una pistola al costat del llit? [p. 51]
5.     (A5) “En quina botiga venen l’antídot del no-res on volen abocar-nos?” [p. 57]
6.     (A6) “L’ombra és un mal pressentiment de la llum?” [p. 66]
7.     (A7) “Ell la mirava amb amor i tendresa, ella amb llàstima” [p. 73]
8.     (A8) “Qui sembra desitjos superflus, recull frustracions inútils.” [p. 81]
9.     (A9) “Per què estic despert en el llindar d’aquesta vasta mentida?” [p. 125]
10.  (A10) “La bondat no pot asseure’s a la vora d’un abisme fet de runes i ignomínies”.
                  [p. 125]
11.  (A11) “No podia ser lloat ni oblidat: era un solitari” [p. 138]
12.  (A12) “Collir somnis a pedrades!” [p. 144]
13.  (A13) Només quan ja s’haja complit el destí i el temps ha vençut la tremolor del cos, és l’hora d’una dansa alegre i riallera.[1] [p. 164]
14.  (A14) “No hi ha res més tranquil·litzador que la ignorància”[2] [p. 207]
15.  (A15) “Quan en un sistema la corrupció és l’equilibri general, l’honradesa és el principi de la catàstrofe” [p. 207]
16.  (A16) “Savis, el vent i l’oratge sempre acaben estripant les banderes” [p. 209]
17.  (A17) “A quin lloc s’ubica el femer on es depositen les justificacions de tot allò que
                   hem deixat de fer? [p. 210]
18.  .
------------------------------------ AFORISMES intratextuals -----------------------------------------
19.  “Figurar-se la mort és més litigiós que el fet de morir” [p. 51]


[1] “Només ‘morts’ serem ‘vius’ del tot” [ICR]
[2] Versió personal del tòpicsancta simplicitas[?]

dimecres, 11 de novembre de 2015

Fuster també dibuixava... (I)

















Ales o mans!

Les danses populars valencianes


BELLEZA Y DECADENCIA DE LAS ANTIGUAS DANZAS PROCESIONALES
Tres pueblos, por lo menos, que yo sepa, de la Ribera, Algemesí, Carcagentey Sueca, acostumbraron a ornar la procesión de su fiesta mayor con diversos y abigarrados grupos de danzas. Precediendo a la piadosa comitiva, e incluso intercaladas en ella, las «colles» de danzarines, ataviadas con trajes de pintoresca significación, trenzaban pasos y figuras, brillantes, vistosos, cuyo enlace con la liturgia del acto pertenece, sin duda, al orden de lo inexplicable. Tengo entendido que, en Carcagente, cesaron de aparecer ya a finales del siglo pasado. En Sueca se mantuvieron, en parte, hasta 1930, para verse repuestos, sin entusiasmo y sin éxito, en uno -uno- de los primeros años de la postguerra.
Creo que nos falta un estudio de conjunto, no digo ya técnico, sino simplemente informativo, documental, de esta manifestación de nuestro arte consuetudinario. Ni siquiera un mero catálogo de los grupos ribereños poseemos. En Carcagente se danzó el «ball dels palos y les planxes», el de «les espases», el de «els arquets», el de «la carxofa», el «delspastorets», el de «les quatreparts del món», el «delstornejants», el «dels negritos», el de «les pelegrines» y el «dels serranos».Algemesí conserva la «muixeranga», la «carxofa», «els bastonets», «les pastoretes», «els llauradors o bolero» y «els tornejants».Mi pueblo vio bailar «els bastonets»,«les veles», «les espases», «els locos», «els capçots», «els mariners», «els tornejants», «les llauradoretes», «els cavallets» y «els maltesos», entre otros.
Lo que de ella permanece en pie, y lo que el recuerdo gráfico de las que se resisten a cierta edad, nos excusa de toda ponderación. Y aun cabe que alguien de otros tiempos mejores, en que las danzas se preservaban en su integra pureza. Naturalmente, mucho se ha perdido de ellas. No sólo en cuanto a su desaparición absoluta, sino, además, en cuanto a la «ortodoxia» coreográfica de las que se resisten a desaparecer. «Un dia serà una teula; demà una rajola; després, un revolló, i si no ens donem aire, caurà a poc a poc tota la casa», se lamentaba un señor de Algemesí en el programa de fiestas de su ciudad, de este año, al hablar de los «balls» allí subsistentes. Esta queja es proferida con referencias a los años anteriores. Yo, por mi parte, puedo aportar una consideración semejante, un siglo más vieja. Don José Berntat y Baldoví, en su apropósito Un ensaio fet en regla, representado en Sueca el 7 de septiembre de 1845, pone en boca de uno de los personajes estas palabras alusivas al «ball de les vetes»: «Eixe ball ja no dóna tant de gust com abans; ha faltat el mestre, i en la casa que no hi ha caps tot són cues.»
Si en la época de Bernat y Baldoví los danzarines de Sueca, ya no sabían «fer les voltes ni aquells encreullaments tan difícils», es lógico pensar que, al extinguirse el «ball», la situación se habría agravado. Y lo mismo debe ocurrir con las danzas procesionales supervivientes en Algemesí. Pero, a pesar de todo, a pesar del desgaste y de la mixtificación que hayan sufrido, continúan guardando algo de su belleza originaria, y, desde luego, su gran interés folklórico. Y es cuestión de preguntarse qué será de ellas en un plazo más o menos largo. Existe, ineluctable, el riesgo de que se hundan definitivamente en el olvido. No es fácil que sean una excepción, en este momento de muerte total del folklore. Por muchos parches oficiales que se les pongan. La protección de las corporaciones públicas es, en casos como éste, insuficiente. La vida de los «balls» queda en precario cuando le falta base espontánea: así ocurrió en Carcagente y en Sueca; así puede ocurrir en Algemesí. Quizá su salvación -como para las canciones y danzas, en general, del tesoro folklórico- es el escenario. De la «muixeranga» de Algemesí, el Esbart Verdaguer de Barcelona, si no recuerdo mal, ha dado una versión estilizada y gratísima.
Pero, aun para este destino de«museo», único previsible para nuestras viejas danzas, será necesario un previo trabajo de colecta y estudio. Se ha hecho ya? Por lo que conozco las melodías de dulzaina, a cuyo son se bailaba, han sido recogidas en su mayoría, o, por lo menos, en buena parte. Me temo, sin embargo, que la trascripción coreográfica está por hacer. Otro señor de Algemesí la reclamaba, en el programa de festejos antes citado. Y no es cosa de descuidarse. Estamos expuestos a que, cualquier día, se esfumen las pocas posibilidades que nos quedan, de fijar sobre el papel -o sobre cinta cinematográfica- el aire y la gracia de aquellos bailes.
Joan Fuster. Levante [Suplemento Valencia], 12-10-1956

Estellés, poeta de la vida

Vicent Andrés ESTELLÉS -un jove adult- poeta de la vida. (IES Cid Campeador, València, 21-2-2013)
Bach

Com si Déu hagués obert
la seva mà o pregonesa
sobre l’estesa nuesa
d’un món de silenci ofert
i en sentís tot l’escomesa:
hi fulla una oració,
la font es torna més pura,
el cel sospesa un tudó,
i un albó i una cançó
em fan l’ànima segura.

Joan Fuster (Sobre Narcís. 1949)

BACH_J.Fuster

Bach

Com si Déu hagués obert
la seva mà o pregonesa
sobre l’estesa nuesa
d’un món de silenci ofert
i en sentís tot l’escomesa:
hi fulla una oració,
la font es torna més pura,
el cel sospesa un tudó,
i un albó i una cançó
em fan l’ànima segura.

Joan Fuster (Sobre Narcís. 1949)