dimecres, 4 d’abril de 2012

NOSALTRES ELS VALENCIANS_facebook [6]

25 de març de 2012
JF.-

«[59]

III. Unes disputes estèrils

Tensions medievals [ps. 59-64]

[...] El Conquistador va voler dipositar el govern de la ciutat i de les viles reials a les mans d’una sola classe: la dels «ciutadans honrats», gent que vivia de les seves rendes o que almenys no exercia ofici vil o mecànic. ... podem dir-ne «burgesia». ... no eren, però, els únics que mereixien d’ésser anomenats «burgesos»: també, ... ho haurien d’ésser alguns «artistes» —notaris, mercaders, juristes, etc.—, que encarnaven, en molts aspectes, plenament, les virtuts d’empresa i d’agilitat social atribuïbles al moment inicial de l’ascensió burgesa. La divisòria entre els uns i les altres no sempre és clara. Amb vista a considerar les línies generals del desenvolupament de l’Edat mitjana, no serà cap abús terminològic si els qualifiquem tots de «burgesos». Tanmateix, les magistratures municipals no eren a l’abast sinó dels «ciutadans honrats». Només durant ... les Germanies els «artistes» arribaran a disposar d’un càrrec de Jurat. [...]. Les classes superiors i inferiors a la dels «ciutadans honrats» n’eren excloses, de moment.

Pere el Gran, en 1278, va proveir que, als quatre Jurats que fins aleshores administraven la capital, se n’afegissin dos més. ... elegits entre els «ciutadans» de la «mà menor», que [60] així s’incorporaria a les magistratures municipals: [...] aquesta disposició ... fou expressament derogada per les Corts del 1283. [...]. Ací, «ciutadà» era una designació de classe. «Artistes» i menestrals —la «mà menor»—, postergats, covaren llurs reivindicacions polítiques, i temps a venir, en sentir-se socialment més forts, van formular-les amb les més diverses formes de pressió.

Molts avalots populars de la València medieval tenien, de segur, aquest origen subterrani, estimulat per qualsevol circumstància. [...]. Els agermanats de 1520 exhumaran el privilegi de 1278 per donar un aire «legal» a llurs exigències.

També els nobles van atacar ben d’hora el monopoli que els «ciutadans» tenien sobre els càrrecs de la ciutat. [...]. La lluita que la ciutat emprenia contra els senyors feudals justificava la desconfiança dels «ciutadans» envers tot l’estament aristocràtic. Tanmateix, molts nobles —de la petita i de la mitjana noblesa— s’aveïnaven a València, i no deixarien de representar-hi una força a tenir en compte. En 1329 [...] fou acordat aleshores que, en el regiment de València, hi hauria dos Justícies —civil i criminal—, un dels quals seria cavaller, i l’altre, «ciu-[61] tadà»; als quatre Jurats «ciutadans», van unir-se’n dos més, de cavallers; i la funció de Mostassa seria exercida per torn anual entre «ciutadans» i cavallers. [...].

Sota aquest plantejament legal, bastant precís, el joc dels interessos tenia uns contorns molt borrosos. Les «classes» no eren impermeables. [...]. D’altra banda, certs privilegis dels reis acostaven «ciutadans» i fins i tot plebeus a les conveniències de la noblesa. [...]. Pere el Cerimoniós, en 1363, autoritzava que «cascun ciutadà e veí de la ciutat» pogués comprar i tenir castells i poblacions «a semblant d’hom de paratge». [...]. La mateixa opulència general feia que les classes laborioses —aquells «burgesos» no catalogats com a «ciutadans honrats», i la classe mitjana d’oficis mecànics— tendissin als dispendis sumptuaris. Vestien i celebraven festes amb una fastuositat tal, que l’alta administració de la ciutat ho trobava escandalós: allò, el fast de les classes desqualificades, induïa al confusionisme social. D’aquí que els Jurats —«ciutadans honrats» i nobles— dictessin reglaments severíssims, prohibint el luxe a qui no fos d’estament elevat. «Per demostrar la diferència de les persones, puis la divinal Providència ha feta aquella en lo cel e en la terra, e per profit de la cosa pública», una disposició del 1385 mana que ningú no gosi portar determinada indumentària pomposa, «si doncs no és noble o cavaller, o hom de paratge, o ciutadà honrat». Calia que «la diferència de les persones» tingués aquest reflex exterior imposat. No podem dubtar que el [62] «profit de la cosa pública» exigís una reducció de despeses supèrflues. Però el sentit classista del veto és ben clar. [...].

De tota manera, les tensions de grup es destaquen enmig d’aquesta barrejadissa tèrbola. [...]. També podem atribuir a alguns d’aquells antagonismes una dimensió política més seriosa: Centelles i Vilaraguts, per exemple, canalitzen, al principi del XV, i respectivament, la tendència feudal i filoaragonesa i la popular i filocatalana. Però el pretext més creïble és aquella negativa aristocràtica a acceptar un veredicte «burgès» —una superioritat «burgesa»— per a les seves divergències intestines.

[...] [63] els «ciutadans» van anar fent, i no podem dir pas que la cosa els sortís malament. En el regnat de Ferran el Catòlic, però, la seva situació comença a flaquejar. Els esquemes institucionals foren ultrapassats i vulnerats més d’una vegada. Eren ja les vigílies de la Germania. [...].

Al principi del XVI, en efecte, les tensions socials s’endurien en el clos de la ciutat. ..., No hem de descartar una certa inquietud en el baix poble, produïda per eventualitats aparatoses. [...]. Un magnat com el comte d’Oliva, en 1503, havia esdevingut l’amo de la ciutat de València, i dominava els Jurats i els feia actuar al seu gust. Càrrecs que sempre havien estat i eren legalment exclusius del patriciat, ara passaven als cavallers. Els «ciutadans honrats» ja no controlaven la [64] capital amb l’eficàcia d’altres temps. Els «altres» burgesos van voler treure’n partit. I la revolució de 1520 en fou la conseqüència.»

ICR.- “Disputes estèrils”, en diu Fuster. Home, per als interessos del nostre País, segur. Per als de la “seua classe”, no. La veritat és que hem viscut un país en permanent agitació. Aquesta que pot significar “vida”, també pot suggerir inestabilitat. I per ací crec que van els judicis del mestre de Sueca.
No té “desperdici” la denúncia de l’opulència, i com l’aprofitaren —com ara mateix, fins i tot en les falles, si més no a la capi— per a dividir el poble... Els fastos que hem viscut aquests darrers anys hi són ben semblants.
Poca lectura “nacional” hi ha en aquesta capítol, només al final... “la tendència feudal i filoaragonesa...”. Vol dir que, la reconstrucció del País no la podem fer només en clau “nacional”; de nou ens hi trobem amb l’opció de classe. Açò de dir “lo nostre”, que vociferava Lizondo i els seus sempre té un preu. Alerta, doncs, que és molt fàcil de dir “pel bé del país...”, “lo que interesa a todos los valencianos”. Ai, haurem de continuar vigilants, les “bandoleries” no acabaren a l’Edat Mitjana. Esperem que les “lluites” de les Germanies ens aclareixen una mica més el panorama.
FUSTERIANAMENT, esclar.
Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/

- - - - - - - - - - - - - - - - 25 de març de 2012 - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -