FUSTER ASSAGISTA

FUSTER ASSAGISTA (Josep Iborra)

[orígens-assaig] En primer lloc voldria recordar el fet que l’assaig, com a gènere literari modern té els orígens històrics en el Renaixement, i el model paradigmàtic en l’obra de Montaigne que porta, precisament, cl títol d’Assaigs. Aquesta obra es pot considerar com un ge­nial subproducte d’un corrent de la literatura greco-llatina representat per Plutarc, Sèneca, Ciceró, etc., que també podríem anomenar “assagístic”. Ara bé, l’origen i desenvolupament de l’assaig modern no va lligat solament als seus precedents clàssics, sinó a una sèrie de factors històrics d’abast revolucionari: la mateixa recuperació dc la cultura de l’Antiguitat clàssica, el descobriment d’un nou món, el descobriment i l’aplicació per part de Galileu del mètode científic, que combinava la raó i l’experiència; l’aparició del protestantisme que reivindicava la llibertat de consciència; les revolucions polítiques, econòmiques i socials dc l’Edat Moderna, que marquen l’ascens de la burgesia com a classe dirigent, i també la constitució i difusió dels seus ideals individualistes i liberals....

Aquestes revolucions i els canvis que comportaven accentuaven cada vegada més l’orientació crítica i alliberadora, individua­lista i humanista, que donà origen a l’assaig. Amb el temps, ho farà de diferents formes i anirà ampliant i multiplicant els temes, o radicalizant-ne la dimensió crítica.

Ara bé, el que hi trobarem sempre, d’una manera o altra és, per una banda la voluntat d’ajustar l’especulació als criteris racionals del lliure examen no hipotecats per principis doctrinals, i, per altra, el propòsit d’expressar d’una manera exacta i alhora brillant, els moviments de la seua enquesta o de Ja seua recerca, cosa que obligava l’assagista a abandonar els llenguatges escolàstics i a adoptar un llenguatge comú, però treballat d’acord amb les exigències literàries i les de la seua pròpia personalitat. Es a dir, se sentien obligats a valorar la forma, l’estil, perquè hi veien tant una operació d’autoformació com un vehicle de comunicació amb els lectors.

 [etapes] Aquest tipus d’assaig té els cant de cigne en la primera part del segle XX, quan arriba a ser un gènere tan important com la novella. Els assagistes d’aquest temps s’ocupen ja -eren nous temes i problemes per a l’assaig- de la problemàtica de la decadència de la cultura oc­cidental, de les noves possibilitats que en tots els ordres de la vida humana començaven a fer- se visibles i que van començar a realitzar-se acceleradament a partir dels anys cinquanta.

Però és precisament a partir d’aquests últims anys quan l’assaig entra en crisi, a cau­sa de la fabulosa expansió dels coneixements científics i tecnològics i del desenvolupament de les ciències humanes o socials, que reco­rren sovint, quan poden, als mètodes experimentals de les ciències naturals i als llenguatges de la lògica i la matemàtica modernes. La recerca s’imposa com una necessitat creixent que, de més a més, sol fer- se en equip -l’individu, sol, no compta amb els recursos necessaris- i dins d’institucions acadèmiques -la Universitat sobretot- o de grans empreses, per tal de desenvolupar pro­grames propis o en col·laboració.

Tot aquest treball de recerca ha desplaçat l’assaig tradicional del seu lloc i ha comportat el monopoli de la monografia, d ’investigació o difusió, perquè també hem de comptar amb les necessitats massives de divulgació i d’ensenyament. Aquest monopoli, però, de la “monografia” -un terme per a entendre’ns- no comporta l’eclipsi total de l’assaig clàssic, però dóna lloc a l’aparició d’una tercera possibilitat: una nova forma d’entendre l’assaig. L’assagista, avui, es troba generalment adscrit a especulacions que graviten en el camp de les ciències humanes i de la filosofia, que avui, en molts casos, hi té les seues arrels o s’hi confon. Pensem, per exemple, per citar el nom d’alguns iniciadors del gènere, en Walter Benjamin, Adorno, Marcuse, From, Levi-Strauss, etc.

[assaig actual] L’assagista n’adopta problemes, mètodes i llenguatges, cosa que el diferencia de l’assagista clàssic, que utilitzava el llenguatge comú culte -el de la república de les lletres, diríem- i es movia en el camp de les opinions personals, generals i provisionals. Això explica que l’assagista actual -el nou assagista- no puga tenir ja un estil, o que l’estil no hi tinga la dimensió essencial que tenia abans. El seu llenguatge el fabrica a partir del galliner de les ciències humanes. Inevitablement tria el d’una escola o altra i per això podem parlar d’un estil escolàstic, ja siga estructuralista, fenomenològic, psicoanalític, etc. De fet els seus productes -generalment d’origen acadèmic- alimenten el que podríem anomenar l’alta o mitjana cultura de masses.

[J.F. assagista] L’obra de Joan Fuster es troba situada no en aquest tipus d’assaig actual, escolàstic - subproducte de la filosofia inspirada en les ciències humanes-, ni menys encara en l’apartat, de la monografia, -les monografies de Fuster són també assaigs- sinó en l’assaig clàssic, del qual és un representant paradigmàtic per la fidelitat a allò que en constitueix l’essència, és a dir, l’esperit crític i personal.

[racionalisme] En una plana de la seua obra, Fuster afirma en un incís -sembla un aforisme- que contra la raó no es pot estar. No es tracta, però, d’una simple opinió -una més- del seu repertori. Perquè aquesta afirmació defineix la inclinació radical de la seua naturalesa que es fa patent en els seus assaigs. Perquè tota l’obra de Fuster constitueix una permanent operació racionalista i, més concretament, una contínua temptativa per fer evident a propòsit de qualsevol tema que “contra la raó no es pot estar”. Fuster quan assaja el que tracta de fer és això: un discurs mobilitzat i orientat per aquesta convicció. Les seues reflexions són una forma de posar-se en marxa contra l’irracionalisme, un intent permanent d’eixir ell mateix d’una posició en la qual “no es pot estar”. Aquesta actitud és, per tant l’eix central de l’assaig fusteria ja que l’origina i el constitueix. Si “contra la raó no es pot estar”, aleshores escriure serà una operació destinada precisament a l’aplicació personal i sistemàtica d’aquest principi: examina, argumenta, verifica, dubta, no dimiteix de la posició racionalista en la qual vol estar. En realitat ell mateix ha definit des de diferents perspectives què és l’assaig tradicional -el que comença pròpiament i modernament amb Montaigne- quan ha parlat del seu propi treball com a escriptor. Repassem-les tenint en compte el que acabe de dir.

[perspectives] Un primer aspecte ens el dóna ja en el títol d’un dels seus llibres. Examen de consciència. Aquest examen, però, no s’ha d’entendre com una forma de confessar-se, o com una manera de fer literatura més o menys íntima. Quan Fuster s’examina ho fa bàsicament, diu, “a partir d’un tema qualsevol, no importa quin, trivial o solemne, fugaç o permanent”. En definitiva, tracta d’adoptar l’actitud de Montaigne -“que sais-je?”- i la de Descartes, el dubte metòdic o, per dir-ho en paraules del mateix Fuster, “la suspicàcia sistemàtica”. Per això diu: “per a mi escriure constitueix una operació d’autoexamen: de revisar-me les idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions”. El dogmatisme doncs, o fins i tot l’esperit del sistema que generalment caracteritza l’assaig actual que he anomenat escolàstic resulten incompatibles amb l’examen de consciència fusterià i, per tant, amb l’esperit crític de l’assaig tradicional.

El que acabe de recordar vol dir -i això ens porta al segon punt de mira- que l’assaig, a diferència de la novel·la o d’un poema, no és, no pot ser, una obra acabada, sinó un intent, una temptativa, és a dir, un assaig en el sentit de ‘provatura’, -o de posar i posar-se a prova-. Essencialment inacabat, provisional i interí, l’assaig “no acaba mai: en si es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o desfer- ne. El resultat final, quan n’hi ha, no pretén presentar-se amb el menor èmfasi definitori ni assertiu”.

Un tercer aspecte de l’assaig fusterià -una variant més, complementària de les altres que estem repassant- és considerar-lo com una enquesta, o com una indagació - possible- cosa que l’aparta de la dissertació o de la construcció de qualsevol sistema d’idees. “Parlant en puritat -diu- l’assaig no és mai sobre, sinó cap a un tema”. El discurs fusterià en tant que és una indagació o una enquesta, entre altres més possibles, implica aquest cap a i, per tant, està animat per un moviment que el caracteritza inconfusiblement. L’escriptura fusteriana avança, sempre, dialècticament -és un diàleg amb ell mateix i amb el lector-, oscil·lant, interrogant-se, posant-se objeccions, reconsiderant el que acaba de dir, introduint precisions, apuntant hipòtesis...

La quarta manera de comprendre el plantejament fusterià de l’assaig apunta a la seua forma i funció. L’assaig, ha escrit Fuster, “és literatura d’idees o no és”. Els dos termes que el defineixen són essencials perquè es troben lligats l’un a l’altre en una mateixa operació: l’assagista manipula idees, però només ho pot fer manipulant paraules. Aquesta necessitat de manipular paraules situa l’assagista en l’òrbita de la literatura.

[la FORMA] Des del punt de mira de la forma literària, l’assaig fusterià és multiforme: la gamma va des de l’aforisme al llibre articulat, passant per l’article o l’apunt del diari. Així i tot, les diferents variants responen en l’assagista, en Fuster, a una mateixa actitud o són resultat d’una mateixa operació: la voluntat de comprendre,' d’examinar un fet o un problema.

[diari] Per això i en tant que l’assaig és una enquesta en la qual Fuster s’examina la consciència que té d’un tema qualsevol, la forma literària que més s’hi ajusta és la del diari. Un diari, però, entés no com un instrument de confessió, sinó de recerca.           

[altres formes] És clar que el diari és sols una part de l’obra de Fuster. Ha utilitzat altres formes com l’article del periòdic, el llibre d’assaigs, la monografia històrica, l’aforisme, l’estudi literari, el discurs cívic... Tota aquesta producció, però, ens remet, en última instància, al seu journal, del qual conserva, en el fons, la forma: la d’un examen personal tal com l’he tractat de caracteritzar.

I així, podem passar de l’aforisme -una microforma- a l’assaig, a l’article, o a la monografia, sense a penes solució de continuïtat: sense que tinguem la impressió d’haver sortit completament del seu diari, del seu obrador.             |

[literatura d’idees] Examinaré ara la concepció que té Fuster de l’assaig com a literatura d’idees, pel costat de les idees. Va ser Eugeni d’Ors qui va donar la fórmula justa per a definir l’assagista, quan es va autoqualificar ell mateix d’“especialista en idees generals”.

[funció social] Fuster fa seua aquesta paradoxa: “Un assagista ha d’arriscar-se a ser això. El seu lloc en la república de les lletres -en la societat- només es justifica per la voluntat d’agitar idees, i idees generals. Que com més generals seran, més vàlid en serà el  saldo”.

L’assagista, l’escrivent, ha d’agitar idees, ha de parlar dels problemes de cada dia, del seu temps i de la societat: ha de reflexionar sobre tot això i, a més, s’ha de fer llegir, ha d’aconseguir que els lectors s’interessen i s’examinen amb ell d’alguna manera.

Ha baixat així a la plaça pública i ha hagut de prendre partit amb més o menys apassionament, dubtant entre les diferents alternatives o prenent clarament posicions...

Pel que fa a aquest nou paper. Fuster s’ha remuntat també al passat, per trobar-hi un altre patró, Erasme, oscil·lant entre les diferents opcions que tenia al davant per tal de mantenir-s’hi lliure, independent.

L’assagista ha hagut d’ampliar i aprofundir l’examen de la seua situació històrica concreta i de les seues responsabilitats socials. Des d’aquest punt de mira Fuster ens dóna una nova definició  de l’assaig així situat: “és -diu- una opinió històricament circumscrita, que vol participar en el moviment de la història i j que hi té el seu lloc modest”.

Fuster ha practicat aquesta fórmula en tota la seua obra. Ho ha fet, però, i ho fa en un j moment en què l’assaig ha començat a ser una altra cosa, en què, realment, ha deixat de ser ja assaig tal com ha estat entés tradicionalment o, almenys, tal com s’ha manifestat en els primers cinquanta anys i d’aquest segle. Fuster, però, com a assagista s’ha posat al costat dels clàssics del gènere - Montaigne, Voltaire, Diderot....- i ha circulat i entre els grans assagistes del XX, Gide i Alain, Valéry i Jules Renard, Russell i Huxley, T. Mann i Elliot, Ortega i Unamuno, Maragall i d’Ors, Orwell i Trilling...

Tota una nòmina brillant de noms, en la qual figura el de Fuster com un dels últims  que s’hi ha inscrit, tot situant-se entre els assagistes de la corda racionalista i escèptica, entre els qui diuen, de tant en i tant, “el meu Montaigne”, enfront dels qui diuen “el meu Pascal”.                                                           

[nous plantejaments] “L’alegre família dels assagistes” -és una ironia seua- ha començat, però, ha de ser menys alegre i menys una família. Si ha entrat en una fase de dissolució, no és perquè abans fos monolítica -de fet en la història de l’assaig clàssic hi ha diferents formes de practicar-lo- sinó perquè ha quedat desplaçat per altres plantejaments. El punt d’inflexió, o de ruptura, s’ha produït, crec, pels anys cinquanta. Amb Sartre, amb Camus, o amb el primer Barthes, per citar uns noms francesos ben significatius. Després, el que ha vingut després, ha entrat en unes vies que l’han separat cada vegada més de l’assaig com a reducte humanístic d’opinió.

En la mesura que Fuster no participa d’aquesta desviació de l’assaig, podríem dir, amb Castellet, que Fuster és “un intel·lectual certament anacrònic en la nostra època” perquè “pertany a l’estirp dels vells moralistes... dels lliurepensadors”.

            Josep Iborra (1995): “Fuster assagista”, L’Avenç, núm. 1, p. 3-6.

VERSOS, VERSOS, VERSOS

-->

VERSOS, VERSOS, VERSOS

«Carn fresca». El libro, con este título, podría ser cualquier cosa: una novela, por ejemplo, o un recetario de cocina, o un reportaje sobre el «streaking». Se trata, sin embargo, de una antología de poetas: «Poesía valenciana jove». Acaba de aparecer en los escaparates, y estoy seguro de que tendrá un éxito fulminante. No sólo un «succés d’estime», que se ve venir, sino incluso de venta. Naturalmente, lo uno y lo otro, crítica y clientes, se producirán en los términos restringidos habituales, como es lógico. Pero no cabe duda de que despertará muchas curiosidades. Quizá su primer mérito sea, en el fondo, el hecho mismo de postularlas: entre los valencianos, por supuesto y por razones obvias, y entre los demás catalanes —o catalano- parlantes, si se quiere—, en la medida en que los presuntos interesados no se chupen el dedo. Porque, de entrada, nos hallamos ante un episodio más, o ante un episodio «nuevo» —cargo de énfasis lo de «nuevo»—, de esa dificultosa, esforzada, a ratos tragicómica y siempre ingenua tentativa de asegurar «el fet literari del català» en el País Valenciano. En esta línea, cada peripecia resulta social c históricamente «importante», aunque en sí sea mediocre o precaria. Ahora, en «Carn fresca», el dato y él augurio que el dato comporta representan una aportación sin precedentes. Amadeu Fabregat, responsable del volumen, invoca cuatro «antologías» con apariencia de eso: de precedentes. Y no: no lo son. Esto es distinto. Por fortuna.

   Diré, para empezar, que el trabajo de Fabregat ya es, en su estricta entidad, un inteligente planteamiento del tema. Amadeu Fabregat está dando mucho que hablar, últimamente. Es un chico —veintipocos años— procedente de Torreblanca, que ganó el octubre pasado un premio de novela en Valencia y que había despuntado en las páginas de «Gorg». La novela en cuestión tiene un título —también— infame («Falles folles foten foc», o «Folles falles fetes flam»[1], o algo por el estilo), pero que constituye un texto notablemente vigoroso como creación verbal y de sutiles Insidias testimoniales. Todavía está en trámite de imprenta: conozco el manuscrito, y confieso mi sorpresa ante el Ingenioso tejido de palabras, alusiones, fantasías, que Fabregat ha tramado. Desde el ángulo valenciano, la cosa es —será— un hito. Ya veremos cómo se lo toma el público, y cómo se lo toman los colegas. Como crítico, Fabregat ha divagado sobre las más reputadas novedades del momento, a dos dedos de caer en lo que antaño se llamaba esnobismo, pero salvándose generalmente por un rasgo «inconvencional» o «anticon- vencional». Su introducción a «Carn fresca» se beneficia de estos ejercicios previos. Es un papel muy lúcido. No digo que esté de acuerdo con él, de cabo a rabo. Ni falta que hace. Es, desde luego, un brillante «raccourci» de lo que, desde el País Valenciano, se ha hecho en poesía catalana en los últimos treinta años. Y «pro domo»: arrimando el ascua a su sardina. Literalmente: a su «carne fresca». Que era su obligación, claro está.

   El lector avisado no necesitará detalles: la rama «valenciana» de la poesía catalana, a partir de la dispersión del 500. ha funcionado por su cuenta, a trancas y barrancas, y con una trayectoria sólo relativamente enlazada con la del Principado y la de las Islas. Esta singularidad ambigua tiende a autosubsanarse: bien mirado, ya lo intentaron el señor Villarroya y el señor Llorente (don Teodoro), y por ahí siguieron los demás, Miquel Duran, Caries Salvador, Almela i Vives. Xavier Casp. Algunos hicieron marcha atrás, y con su pan se lo comieron o se lo comen. En todo caso, el propósito quedaba en pie. Y fallaba, ante todo, por la discutible continuidad que presentado el empeño. En la postguerra, el embrollo fue más denso por un instante. Luego se aclararon las cosas. Pero no demasiado. Un poeta tan considerable como Vicent Andrés Estellés —poeta apabullante, el mayor y el mejor desde hacía siglos— tuvo una bibliografía irregular, y sólo hoy, con sus «Obres Completes» (el segundo volumen, alucinante, acaba de salir do las prensas), estamos en condiciones de medir su talla. Después de los ungüentos lopezpiconianos de Xavier Casp, y al lado de la timidez retórica de quienes le éramos (y que por muchos años continuemos siéndolo) sus «coetáneos», María Beneyto, Jaume Bru, yo -—«anch'io»—, Andrés Estellés significa un chorro feroz de ira, de obscenidad, de vida y de muerte, cronológicamente frenado o desviado. Las seducciones que venían de Barcelona, mientras tanto, no cubrían el vacío. Un vacío inmediato: inevitablemente local.

   Cuando en 1962 Manuel Sanchis Guarner presentaba el librito «Poetes universitaris valencians», Salvador Espriu y su «Pell de brau» eran una referencia sólida, y no todavía Pere Quart, sí no recuerdo mal... (Aquí vendría como anillo al dedo insinuar unas cuantas dudas sobre la salud mental de la plantilla literaria barcelonesa. Entonces prosperaba la displicencia respecto de Riba, nadie se acordaba de Foix, o casi nadie, y Brossa era un proscrito. Le misma memez, pero de signo cambiado, se repite estos días, con el vergonzoso silencio en torno a Espriu y a Oliver. Sin que por ello, además, la «reivindicación» de Foix o de Brossa pasen de ser un tartufismo miserable, en muchos casos. O quizá no: quizá todo sea una cuestión de analfabetismo constitucional...) Y vuelvo a mis carneros. La selección de poetas «universitarios» del 62. ¿qué saldo deja? Lluís Aracil saltó del verso a la sociolingüística; Alfons Cucó, Joan A. Lacomba y Joan Riera se pasaron a la erudición; Isabel C. Simó dirige la revista «Canigó» y se entrega a los ejercicios del oficio; Antoni Seva explica latín, dice que traduce a Seneca para la «Bernat Metge». y manipula novelas. Fieles a la poesía quedan Emili Boils, E. Rodríguez Bernaheu. y, sobre todo, Lluís Alpera. Alpera se tomó en serio las gráciles propuestas de una «poesía realista» que, en un arrebato do euforia, formularon Josep M, Castellet y Joaquim Molas. Lo curioso del caso es que el programita de Castellet y Molas, desplazado de cara al Principado —su fracaso fue tota!—. tenía posibilidades en el País Valenciano...

   Las tuvo, y Lluís Alpera las capitaneó de algún modo, cuando en 1966 firmaba aquella «Anthology of Valencian Realist Poetry», que la revista «Identity magazine» de una universidad de Massachusetts recogió en uno de sus opúsculos. Dicen que pasó la «moda» del denominado «realismo». «Moda» por «moda», todas son iguales, y el vaivén, a la larga, no pasa do ser una rumba de cenáculos superferolíticos. Pero, en sus reductos recalcitrantes, electivos o fatales, unos poetas han seguido confeccionando «poesía realista». La mitad de «Carn fresca», prácticamente. les está reservada. Los poetas aludidos —buenos o menos buenos. que esto es otra historia— no lo fueron por «moda» y plantan cara a las «modas» sucesivas. Uno es un modesto tendero, otro es un administrador de Correos, se les «añade un delineante que se gana el salario en el exilio laboral de Alemania, el de más allá trabajaba anteayer mismo en un horno de cerámica. La extracción rural los unifica. Para ellos, hacer una poesía discursiva, denunciatoria, cáustica o militante, es «traducir» la verídica angustia o el sarcasmo puro que fluye por la calle. El tamiz «pequeñoburgués», a escala valenciana, sería, si a tanto llegase, «microburgués». De todos modos, eso no tiene nada que ver con la rápidamente agostada flor de loto de una «poesía realista» de «white collar» barcelonesco, universitario o no, rápidamente desertada por sus pontífices.

   La otra mitad de «Carn fresca» es, precisamente, antirrealista. Queda alimentada por chavales académicos, más o menos hirsutos, agresivos también, pero de otra manera. Su voluntad literaria, en buena medida, se encauza a través de la manipulación de la palabra: el experimento, el juego, la titilación de los tropos. He de reconocer que por este lado los resultados son «literariamente» más dignos de gratitud. Al fin y al cabo, la poesía es, en primer término, un chisporroteo lingüístico. Lo cual, por cierto, y en catalán —¡ni en castellano!-, no ha sido cosa factible en el País Valenciano, por complejos motivos históricos. Será una paradoja afirmar que el único gran poeta «valenciano» del siglo XX —Estellés aparte— ha sido Miguel Hernández, nativo de Orihuela. Pero a nadie se le ocurrió censar a Hernández en el padrón colectivo. (Aunque Miguel Hernández comenzó imitando a don Teodoro Llorente en un poema etnográfico, sobre «La barraca»...) La penuria idiomàtica de los valencianos se refleja en la mediocridad de la poesía «vernacular»: la tristeza de Duran, de Almela, de Salvador, de Casp... La «carn fresca» rompe o irrumpe, no sé cómo ni por qué, por este lado. Es una poesía de nenúfar, en genera! Pero de una fosforescencia admirable. Los liróforos aludidos tienen a su favor otra eventualidad de esperanza: parecen obcecados en ser poetas. Será la diferencia respecto a la antologia de 1962. Provisionalmente, los dechados de Barcelona se hacen sentir: mas Gimferrer que Foix o Brossa, en última instancia. Y tampoco demasiado. La «extravagancia» —fuera de órbita— de los valencianos, les deja opciones marginales. Aunque sea a nivel de aprendiz o de tono menor, así van las cosas. Que no pueden ser otros.

   «Carn fresca» es un solomillo lírico precioso. El «bouquin»[2] sobrepasa las doscientas páginas. Dadas las costumbres editoriales de la localidad, nos enfrentamos con una operación memorable. Más lo es por el contenido. Una joven «poesía valenciana» entra en liza: entre los treinta y los diecinueve años, bien podemos llamarlo «juventud». Y envidiarlo... El drama, en cuanto a la entraña del proceso, es que, al margen de las «antologías», los poetas valencianos sólo muy raramente lograban y logran comunicarse con su previsible audífono. Por eso ahora, hay que echar las campanas al vuelo. Aunque, en resumidas cuentas, sea exorbitante o desorbitado... Desde mi particular observatorio. «Carn fresca» es, además, una invitación al remordimiento y a la ironía. Pienso en mis tiempos: cuando por treinta duros uno montaba un soneto a una señorita desconocida, por la solicitud de un periódico, o sin cobrar nada, para satisfacer la vanidad del administrador del papel de donde uno se ganaba cuatro cuartos, cuando la nena de dicho individuo tomaba la primera comunión... Un soneto... ¿Qué es un soneto? «Un soneto me manda hacer Violante...» No sé hasta qué punto los muchachos de «Carn fresca» han eludido el oprobio. No importa: ahí estan. Diez poetas jóvenes. Fabregat no pudo reunir más. Creo que la cifra sería duplicable. La inocencia provincial siempre se estrena en verso, y más aún, desde el «dialecto». De esa circunstancia surge «Carn fresca»: un panorama impensable hace diez años. Dentro de otros diez...

                                                               Joan FUSTER. Tele-eXprés, 18-03-1974

---

[1] Títol final: Falles Folles Fetes Foc [ICR]

[2] Llibre