1a.DICCIONARI PER A OCIOSOS-ACPV_ICR,lliçó

DICCIONARI PER A OCIOSOS (ACPV 2019) [ICR]

1. PRESENTACIÓ

VICENT SALVADOR (edició i propostes de treball)

JOAN FUSTER

  El text que es presenta és un assaig de Joan Fuster, potser el més emblemàtic de la seva producció, en edició completa, acurada per Vicent Salvador, Diccionari per a ociosos, l’obra més emblemàtica de Joan Fuster, aplega, sota la forma de diccionari fictici, una sèrie d’assaigs de diversa extensió –des del mer aforisme fins a textos d’una extensió mitjana. La temàtica del llibre és heterogènia: parla, d’una manera desimbolta i sovint provocativa sobre l’amor, la bellesa, la bestiesa, el nacionalisme, la novel·la o el sexe, amb una perspectiva radicalment subjectiva, pròpia del gènere inaugurat fa segles per Michel de Montaigne. Joan Fuster és un dels grans escriptors contemporanis. El gènere més representatiu de la seva producció és sens dubte l’assaig, un discurs deliberatiu interior on l’autor exhibeix els mecanismes del seu raonament amb un estil elaborat, deutor en alguns aspectes de Xènius i de Pla. L’autor de Nosaltres els valencians, Consells, proverbis i insolències o Ara o mai, sentia una predilecció especial per aquest llibre, que ha estat traduït a l’espanyol, l’anglès, l’italià i el francès. Estudi preliminar i materials complementaris, a cura de Vicent Salvador, catedràtic de Filologia catalana a la Universitat Jaume I de Castelló.

https://www.casadellibro.com/libro-diccionari-per-a-ociosos/9788492672004/1257611

--> Tot seguit, ens en mirem una mostra...

2. TEXT INICIAL: «POLÍTICA»

  [1] ____ Diu —deia— Charles Maurras: «Tout désespoir en politique est une sottise absolue.» M’excuso de citar un venerable barba reaccionari; però, si hem de creure allò que afirmava sant Tomás d’Aquino,  la veritat, la digui qui la digui, de l’Esperit Sant procedeix.  Bé. [2] D’altra banda, cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.  [3] Finalment, pensem que «política» no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home. [4] Ara cedeixo la paraula —la reflexió— al lector.

       Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. Editorial A.C. 1964

1. “deia— Charles Maurras”, “M’excuso”, “afirmava sant Tomás d’Aquino”, “pensem” (JO, J.Fuster)... --> proves de “polifonia/transtextualitat”,

2. “venerable barba reaccionari”, “cal no oblidar” --> modalització

3. “la veritat, la diga...”,“tota política...”-->sentenciositat

4. “cedeixo la paraula ... al lector.” --> “conversacionalisme”

5. “«política» no és sinó l’art o la ciència de...” (J. F.) --> definició
----------------------------------------------------------------------------------------
• Cfr.“Charles Maurras (1868–1952), un escriptor i polític francès, de caràcter ultradretà i antisemita.”   https://ca.wikipedia.org/wiki/Charles_Maurras

     ''Toda verdad, la diga quien la diga, viene del Espíritu
        Santo”. (San Ambrosio).

       Arguments‏ @Arguments  ٦ ديسمبر ٢٠١٧

https://twitter.com/i/moments/1069300871073280001?lang=ar


3. EL GÈNERE de l’ASSAIG

   1. [Definició inicial] “Gènere literari escrit en prosa que es caracteritza per plantejar un pacte de lectura en el qual el referent textual està integrat per elements semàntics que procedeixen de la realitat efectiva i que s’interpreten de manera versemblant, cosa que permet l’establiment del pacte autobiogràfic, pel qual la veu de l’assagista és interpretada convencionalment com a equivalent a la veu de l’autor real. El pacte autobiogràfic, al seu torn, es vincula a una enunciació́ deliberadament subjectiva en què l’autor opina en nom propi. Així, hi predomina l’argumentació entesa com a macroestructura o funció́ rectora de caràcter semàntic i pragmàtic, que orienta l’objectiu últim dels textos assagístics, que és la persuasió́ del lector. En conseqüència, prototípicament, l’argumentació també és la tipologia textual o superestructura més freqüent en el text assagístic. En funció́ de la intensitat amb què es tracta el tema de l’assaig, del tipus d’arguments que es posen en joc, de les tipologies textuals que se subordinen a l’argumentació com a principi rector i de la classe de persuasió que es busque (convèncer el lector o predisposar-lo), podem distingir dues classes bàsiques d’assaig: el DIVULGATIU (en què s’ofereix una visió més sistemàtica i tancada de la qüestió́, on l’ethos de l’enunciador no està tan marcat i el lector té un paper més testimonial) i el DELIBERATIU (en què la visió́ de la qüestió́ tractada és més oberta i menys sistemàtica, l’ethos de l’enunciador es fa ben bé omnipresent i el lector es veu obligat a adoptar una actitud activa). L’assaig es pot dividir en diferents subgèneres (dietari, aforisme, tractat, article d’opinió, retrat, diccionari, memòries, llibre de viatges...) definits per característiques formals i pragmàtiques que els arriben a projectar fora del camp literari (cap a uns altres camps com ara l’acadèmic o el periodístic).” [G. L-P, TESI.PDF, p. 127]

   2. Exposem ara, les cinc coordenades principals que se’n deriven:

             les cinc coordenades principals que se’n deriven:

1) l’assaig s’escriu en prosa i exclou la ficció. (ps. 22-24, llibre-TESI)
2) L’autor hi adopta una enunciació clarament subjectiva i parla en nom propi. (p. 24, llibre-TESI)
3) Hi predomina l’argumentació com a tipologia textual (p. 25, llibre-TESI)
4) Els llibres d’assaig solen reconèixer-se convencionalment gràcies a un conjunt de marques -paratextos-  paratextuals (ps. 25-26, llibre-TESI)
5) L’assaig compleix una funció social en el modern sistema de gèneres literaris. (ps. 26-27, llibre-TESI)

   3. CARACTERÍSTIQUES estètiques... [G. L-P, TESI.PDF, p. 90-93]

1. Actualitat del tema tractat, on l’adjectiu actual no es refereix només als successos del present, sinó al «replantejament dels problemes eterns davant els valors que individualitzen i diferencien cada època de les precedents» [Gómez-Martínez (1981): Teoría del ensayo, p.30).
2. “no pretén ser exhaustiu, per això el caràcter obert i sovint fragmentari o aparentment inconclús...”  L’assaig té un caràcter dialogal
3. “l’assagista no és un especialista, no té la responsabilitat d’investigació del  científic, es limita a interpretar; per això s’hi focalitza el “procés de pensar”.
4. “la imprecisió en les citacions”; sol construir-se a partir de citacions d’altres persones, no per voluntat erudita, sinó per l’eficàcia que tenen en el discurs”.
5. L’assaig és subjectiu, un dels trets fonamentals...

      • El PUNT DE VISTA
“...cal considerar el predomini del present en l’enunciació assagística, vinculat en gran mesura al caràcter argumentatiu i subjectiu del gènere, cosa que té implicacions notables des del punt de vista de la modalització i la dixi com a estratègies textuals.”    [G. L-P, TESI. PDF, p. 94]
 “La subjectivitat inequívoca i irrenunciable de l’assaig, és el que porta Arenas (1997: 382) a parlar de «personalisme», amb el benentès que, l’assaig transmet una «il·lusió de veritat autobiogràfica»... Arenas detecta una sèrie de, diguem-ne, gestos personalistes en l’assaig, com són el punt de vista del jo (1997: 382), l’articulació d’un contingut emotiu i un contingut conceptual (1997: 383), la intimitat en el tractament dels temes (1997: 384), la voluntat d’estil o la concepció de l’assagista com a banc de proves (1997: 385), que porta a la consideració́ de l’assaig com a mètode de coneixement (1997: 386). Com és lògic, tot plegat s’aconsegueix, entre altres coses, posant en funcionament una sèrie d’indicis pragmàtics com són la dixi o la modalització́, susceptibles d’una anàlisi detallada en cadascun dels textos sotmesos a anàlisi.” [G. L-P, TESI.PDF, p.114]


6. L’assaig té un caràcter dialogal.
7. L’assaig és una forma de pensar.
8. La importància de l’autor com a nexe d’unió.
9. No té una estructura rígida...
10. L’assaig és digressiu; s’entén que “la unitat emotiva hi és més important que la unitat estructural externa”.
11. L’assaig ha de resultar suggestiu per al lector
12. L’assaig reclama un paper actiu del lector
13. L’assaig pot nàixer de qualsevol pretext
14. L’assaig té voluntat d’estil; és el seu caràcter literari, que pot fer d’ell una obra d’art, independent del mèrit del seu contingut.

4. FORMES DE L’ASSAIG [G.L.-P. TESI-llibre, p.29]

          «Siga com siga, […] tindrem molt en comp¬te les fonts crítiques i de classificació (enquestes, premis, col·leccions, manuals d’història de la literatura, etc.) que proporcionen una pauta d’«entrada» al camp literari, al mar¬ge de l’opinió personal que cadascú en puga tindre. Les obres que en aquestes fonts figuren com a assaig (o etiquetes afins com literatura d’idees, memòries, etc.) tindran un protagonisme notable en la nostra ullada històrica al gènere. Això explicarà la preeminència d’uns determinats llibres en detriment d’altres, alhora que ens permetrà constatar, més enllà de les categories aplicades en cada cas concret, l’existència de dues classes d’assaig, una classificació que resulta d’allò més útil per a oferir una visió completa i assequible del gènere.

La primera classe d’assaig es podria anomenar divulgativa, ja que hi predomina el tractament in extenso d’un tema concret, sense que això implique renunciar a l’enunciació subjectiva ni a l’enfocament parcial de la qüestió abordada, com tampoc, per descomptat, a la voluntat d’estil. En certa manera, aquesta classe assaig tradueix, en clau literària, allò que es podria expressar en termes científics o acadèmics. Pensem, per exemple, en El descrèdit de la realitat, Nosaltres, els valencians o Literatura catalana contemporània, entre altres títols de Fuster. Pensem, també, en obres de Jaume Vicens Vives, Alexandre Plana o Maria Aurèlia Capmany, situades en els límits amb el discurs històric, crític o polític.

La segona classe d’assaig, molt més subjectiva, es podria anomenar deliberativa, atés que el protagonisme recau en la pròpia reflexió de l’autor, en la seua individualitat perplexa, més que no en l’objecte sobre el qual reflexiona. El dietari, amb exemples transparents i clàssics com El quadern gris, de Josep Pla o el Diari, 1952-1960 de Joan Fuster, representa una de les formes paradigmàtiques de l’assaig deliberatiu.»  [G.L.-P. TESI-PDF, p.95]

 Nosaltres ens inclinarem per identificar, dins de l’assaig literari, dues modalitats, que podem anomenar, respectivament, assaig divulgatiu i assaig deliberatiu. Ens basem en la proposta formulada per Marc Angenot (Glaudes i Louette 1993: 26-30, Baar i Liemans 1999: 23), qui diferencia entre:

1. [ASSAIG DIVULGATIU] Assaig cognitiu (o assaig diagnòstic). Es presenta com una conceptualització acabada del món en virtut d’un sistema empíric i d’un discurs descriptiu i racional. Denunciador resta a l’ombra per a esdevindre neutral i objectiu, i el lector hi és un mer testimoni de l’exposició.

2. [ASSAIG DELIBERATIU] Assaig-meditació. Es presenta una conceptualització del món inacabada, com un pensament en marxa, amb un discurs digressiu que opera de manera més emotiva que racional. El jo de l’enunciador és omnipresent i el lector adquireix un paper actiu.

 
5. L’ASSAIG i els seus SUBGÈNERES, en relació amb els principals paràmetres establits. [G.L.-P. TESI-llibre, p.31]



 
4. FUSTER, un ASSAGISTA DE PRO...

4.1. BIOBIBLIOGRAFIA  de Joan FUSTER
   L’obra fusteriana... poesia, assaig (aforismes, articles d’opinió) “estudis d’història cultural”, “escrits polítics”, entrevistes...
     • Cfr. RAONS I PARAULES (ICR, Hermes Edit. General 1999)
https://drive.google.com/file/d/1d4OwAhmFD4-Qg5PV-0zvnx77GZB2bZGO/view?usp=sharing

4.2. L’ASSAIG DE JOAN FUSTER
   1. Joan Fuster, a internet
          https://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-fuster/detall
          https://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-fuster/biobibliografia
          https://lletra.uoc.edu/ca/multimedia/joan-fuster-multi#multimedia3721
          https://lletra.uoc.edu/uploads/20091116/diccionari_per_a_ociosos_fuster.mp3
          https://www.youtube.com/watch?v=dhpxqPk3N8Y&feature=youtu.be

   “... l’aportació de Joan Fuster va contribuir decisivament a oferir una reflexió metaliterària consistent sobre el mateix gènere, una reflexió ben bé fundacional i sens dubte duradora. Encara que és innegable una línia de continuïtat que ens remunta a Michel de Montaigne, i que passa de manera clau per Eugeni d’Ors i Josep Pla, és cert que [Joan] Fuster representa una fita fonamental en la consolidació́ de l’assaig com a gènere en el circuit català contemporani. ” [G. L-P, TESI.PDF, p. 19]

   2. La INTRODUCCIÓ, a les OC IV. Assaigs 1

«Ben mirat, excepte uns pocs versots més o menys infames, tot el que jo he escrit fins ara no són sinó això: assaigs. Les opcions comercials, o alguna altra circumstància de tema o de plantejament molt concreta, han contribuït a modificar-ne l'aparença. Unes vegades, per exemple, el resultat presentava la forma d'un llibre articulat i normal; d'altres, la majoria, s'ajustava a l'espai i al to de les exigències de la col·laboració periodística; he intentat els recursos de l'aforisme, i m'he servit de la laxitud tradicional del journal,   tan útil per a la reflexió esporàdica o contingent; quan he publicat papers d'ambició erudita i amb les preceptives notes a peu de pàgina, el projecte no variava, i ho he advertit en cada cas —"assaigs d'història cultural"—, i no són més que assaigs, amb una mica de complement informatiu, de tràmit, determinades obres meves que, en la superfície, poden semblar d'«història» o de «crítica». Tot ve a ser una mateixa cosa. L’actitud intel·lectual implícita és constant i deliberada. [...]
   Però sí, m’hi decanto, finalment. En una bona part, es tracta de textos una mica «llargs», d’una banda, i de l’altra, suggerits per qüestions generalitzadores. L’«assaig» clàssic, el derivat del venerable Montaigne, va per aquí, segons una estipulació acreditada. I és el gènere que m’hauria agradat de cultivar, com a treball regular. De fet, l’opció m’ha estat negada. [...] Hi ha [motivacions] que obliguen a pensar en les condicions materials de l'ofici...En realitat, ningú no escriu per escriure: l'escriptura mai no és un "vici solitari", ni tan sols en els casos extrems de l'adolescència febril, quan el poema o l'apunt íntim poden aparéixer com una descàrrega estrictament emotiva. Escrivim per a ser llegits, i la mediació de l'«imprés» hi compta de manera decisiva. [...]
   Tampoc no sé estar-me d'afegir-hi una sospita complementària...¿No hi intervé, també, una certa mena de refús, col·lectiu, davant les "idees generals"? L'«assaig» és «literatura d'idees», o no és. [...]
   Un assagista ha d’arriscar-se a ser això: «especialista en idees generals», i el seu lloc en la «república de les lletres» –en la societat- només es justifica per la voluntat, la vel·leïtat si es vol, d’«agitar» idees, i «idees generals». Que com més «generals» seran, més vàlid en serà el saldo. L’«assagista» té, costat per costat, dos aliats i dos enemics alhora: el científic i el filòsof. El científic, realment, no és un enemic: és l’aliat que no sempre sap ser-ho, tancat en la seva «especialització» maquinal i d’un autoerotisme intel·lectual una mica pervers. El filòsof, per contra, pertany a la factura dels tebeos ideològics, sectaris i de mera fabulació, però suggerents. L’«assagista-pont» és una figura històrica «programada» per a una etapa històrica determinada. Començà en Montaigne, si val la cita. [...] L'«assaig», com el conformava Michel de Montaigne, i com ha estat fins ara, és una temptativa d'opinió: un reducte "humanístic" d'opinió. Demà?
   ...L'«assaig», en la forma heretada, encara té una viabilitat eficaç. Ni que sigui en un aforisme, en un «article» precipitat, o en un paper extens. És una «opinió» històricament circumscrita, que vol participar en el moviment de la «història», i que hi té el seu lloc, modest, subaltern. [...] Els escrits que ara reprodueixo, quan sortien de la meva ploma,...aquells papers eren «meus», i com a meus, testimonis de mi -i indirectament de més coses que de mi-, els conservo i els ratifico en la meva aventura personal, cronològicament puntualitzada. «Escriure» és «viure», i viceversa, «viure» és «escriure». Per als que escrivim.»

   3. «Fuster nomena l’assaig».
           --> Cfr. Arxiu d’ICR

  4. CINC IDEES SOBRE FUSTER (J. IBORRA)     [G. L.-P., PAU 2020]
          * CINC IDEES SOBRE FUSTER (J. IBORRA)
                                                  [G. López-Pampló, PAU 2020]
                *[Cfr. “Fuster assagista” (1995), dins L’Averany, núm. 1, p. 3-6.]

       1a. L’assaig com a examen de consciència [llibre, ps.133-135]
          1. La formulació l’extrau del seu llibre Examen de consciència (1968).

          2. Al “Pròleg” en podem llegir: “L’articulista... no pot evadir-se d’aquest clima on l’actualitat i la precipitació són condicions genèriques. I l’examen de consciència també hi és imprescindible [...] En el fons, sempre hi ha unes ganes enormes d’entendre i d’ajudar a entendre. [...] Podríem suggerir-hi una recepta: sotmetre l’anècdota a examen. Que sempre serà examen de consciència a partir de l’anècdota”.

         3. “Fuster hi escriu d’acord amb dues coordenades bàsiques”.
                a. Una orientació “racionalista”  i “crítica” davant la vida
                b. La consciència de la seua pròpia “originalitat”
                        * Les originalitats (1955)
                c. Per això -diu J. Iborra (2012: 79)-, escriure serà, per a Fuster, “una operació per a qüestionar la seua visió dels homes i de les coses, en tant que és ell, “Fuster” , qui les qüestione”...
4. Aquest examen haurà de ser “un lliure examen”, i ho serà  “permanentment”... l’assaig no acaba mai...
                   --> Les originalitats (1955)

      2a. La subjectivitat [G.L-P., llibre: ps.135-136]
         1. Joan Fuster posa èmfasi -diu J. Iborra (2012: 84-87)- en el “subjecte de l’operació”: un subjecte concret, personalíssim. Ho ha deixat dit en mols aforismes...
         2. Joan Fuster reivindica la dimensió subjectiva, personal, provisional i limitada dels seus textos.

     3a. La literatura d’idees [G.L-P., llibre: ps.136-137]
         1. “L’assaig és literatura d’idees o no és. [...] Un “assagista” ha d’arriscar-se a ser això -un especialista en idees generals-, i el seu lloc en la “república de les lletres” -en la societat- només es justifica per la voluntat, la vel·leïtat si es vol, d’agitar idees, i idees generals” (OC IV. Assaigs, 1, ps. 8-9):..
         2. Aquest concepte -Iborra [2012: 93]- “no es redueix exclusivament a l’assaig”, pot aparèixer en una diversitat de manifestacions literàries: “llibres de viatges”, “memòries”, “dietaris”, “biografies”, estudis històrics i literaris”. Iborra distingeix “l’assaig pur” d’altres formes afins.
        3. [G.L.-P.] «Igual que és millor evitar el terme literatura del jo i optar pel de pacte autobiogràfic, des d’una perspectiva retòrica és millor parlar d’argumentació com a tipologia textual que emprar un terme tan difús com el de literatura d’idees.»

   4a. La llengua i l’estil [llibre: p.138]
            - Mecanismes lingüístics utilitza Fuster per a fer un text literari:
         Hi ha una sèrie de trets...
   1. La claredat de l’estil fins a un cert to col·loquialitzant
   2. Tendència a l’estil dialogat.
   3. Les apel·lacions directes al lector
   4. La ironia
   5. Un tarannà crític
   6. Hi posa en joc uns quants recursos lingüístics:

         a. Cautela davant la frases sintàcticament alambinada

         b. Una adjectivació sorprenent

         c. Ús dels adverbis o els verbs (també sorprenents)

      d. Selecció de camps semàntics i de paraules concretes més que no abstractes (hi fa una subversió de l’ordre establert dels registres)

         e. La transtextualitat, particularment la hipertextualitat i la intertextualitat. 

  5a. El paper social de l’assagista [p.139-140]
    • Per dir-nos qui o què és l’assagista
      1. Fuster ens remet a l’oxímoron orsià “especialista en idees generals”; ha d’especialitzar-se en “agitar idees, i idees generals.”
      2. L’assagista hi és al mig del científic i del filòsof, tot agitant idees, fent temptatives d’opinió com feia Montaigne.
      3. Que l’assagista es moga lliure i independent  com feia Erasme... Una independència que no vol dir falta de compromís, sinó compromís amb llibertat.
      4. Però per a oferir “una opinió històricament circumscrita” des del “reducte humanístic d’opinió” que, al capdavall, constitueix l’assaig (Fuster 1975: 9 -Pròleg OC IV. Assaigs 1-).
      5. El record d’Erasme hi emergeix sobretot pel que fa a l’exigència de l’engagement i la “servitud implícita” que se’n deriva (Fuster, 1964, Diccionari per a ociosos, “Intel·lectual”)


5. L’ESTIL fusterià [G. López-Pampló, lliçó-PAU 2020]

1. Enunciació subjectiva i, sovint, irònica.

       Cfr. Gonçal López-Pampló (2017): “El sentit de responsabilitat i de crítica. FUSTER DES DE LA IRONIA”, dins DD.AA. Joan Fuster i la ironia. València, PUV. “Càtedra Joan Fuster” / 23, ps. 139-161.

2. Modalització intensa: dixi, verbs performatius (creure), substantius valoratius, adverbis de manera, etc.

3. Registre estàndard, amb pinzellades de l’oralitat.

4. Diàleg amb el lector. 
         I. Crespo (2003): “Joan Fuster, un escriptor de conversa”, Revista del
        Centre de Lectura de Reus, núm. 7, ps. 27-30.
         https://www.raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/182377/235026

5. Ús de preguntes retòriques.

6. Ús d’incisos, cometes i cursives.

7. Hipertextualitat. [Intertextualitat, que en diuen altres...]

 
   5.1. ANOTACIONS d’ ICR sobre l’estil fusterià:

Les característiques més habituals de l'ESTIL de Joan Fuster són:

1. Una actitud irònica - antimetafísica -, sovint divertida.
2. La sentenciositat (Una tendència a)
3. El to conversacional. Escriptura dialògica que presenta bona dosi de
   - Oralitat col·loquial.
   - Moviments d'interacció comunicativa, la qual conserva unes estratègies típicament conversacionals: imperatius, interrogacions vives, incisos que delaten canvis d'entonació, fraseologia col·loquial, autocorreccions amb aparença d'improvisació, interjeccions col·loquials, hipèrboles populars, remuguejos de protesta, sintaxi accidentada,...
   - Moviments d'argumentació polemitzadora.
   - Moviments d'autoreflexió crítica.
        Aquest dialogisme bàsic representa per al lector una "teatralització hàbil", que reclama unes                adequades

ESTRATÈGIES:
- L'autodiàleg
- Les citacions i les glosses, o les esmenes.
- La representació de la figura -el personatge- del lector.
- La complicitat amb el lector, la qual comporta uns implícits compartits, un desdoblament del jo en un alter ego com a condició de diàleg, i unes consideracions metadiscursives on l'autor exhibeix els seus dubtes, les seues precaucions envers els significat dels termes. Aquesta "subversió" el mena a inventar paraules, o a usar-les amb un canvi intencionat de significat.
- Posar entre cometes o en cursiva paraules aïllades, els interrogants i els punts suspensius.
- Un to de confessió descarada.
- Una estudiada combinació de les funcions del llenguatge, segons que vulga incitar, convéncer, implicar, etc.. Així, doncs, emprarà exclamacions i interrogacions retòriques, canvis de relació amb l'interlocutor, mitjançant un joc dialèctic amb els pronoms personals, i una sintaxi molt elaborada, sobretot la textual.
4. La frase breu, senzilla. L'objectiu primordial de la claredat l'impulsa a defugir de l'oració llarga de complexitat hipotàctica.
5. Les matisacions; exigències d'afinar la idea, que van introduïdes per incisos i per contestacions -sintaxi conversacional-. Hi sovintegen els parèntesis cautelars, les observacions metadiscursives entre guionets, les clàusules modalitzadores, les preguntes, amb resposta o sense, les construccions adversatives, que reflecteixen uns moviments de retoc d'uns pensaments a uns altres (precisant), les definicions, que serveixen per emmarcar els fets que analitza, la negació polèmica d'una afirmació acabada d’enunciar.
6. L'ús peculiar de l'adjectivació - hi incloem, a més del clàssic adjectiu, els complements nominals, les aposicions, les clàusules de relatiu, els adverbis, i, fins i tot, els verbs. També hi arreplegaríem altres possibilitats gramaticals de "transformació": animalització, cosificació, personificació.
7. La substitució de noms abstractes per concrets, sovint col·lectius, o almenys per denominacions més familiars.
8. La subversió de l'ordre establert dels registres. "Desordre" aconseguit per la intrusió de frases fetes o expressions col·loquials en terrenys que els són estranys. El seu escepticisme lingüístic el mena a la insinuació esbiaixada. Per això necessita emprar : eufemismes o implícits, sobreentesos, el·lipsis, circumloquis, insinuacions laterals, ambigüitats,...
9. La paradoxa. En un discurs ple de contrastos i de perspectives la ironia i la paradoxa no hi podien justificar la seua absència.
10. Els exemples, que, en ocasions, són "definicions" (?).
11. Les hipèrboles. «"Escriure és exagerar", ha dit». Un recurs que dóna un cert to pamfletari a l'escrit».
12. La temàtica, sempre humana. Inclou petites escenes de la vida social contemporània.
13. La preferència per una escriptura antinarrativa i escassament descriptiva.
       
6. Blocs en l’obra de J. Fuster [G. L.-P....lliçó-Fac. Fil.]

1r. Assaig deliberatiu:
1. Les originalitats (1956)
2. El País Valenciano (Destino, 1962) [?]
3. Diccionari per a ociosos (1964)
4. Causar-se d’esperar (1965)
5. Examen de consciència (1968) [*tot són articles de premsa]
6. Consells, proverbis i insolències (1968)
        - Judicis finals (1960, i abans...)
7. Diari 1952-1960 (1969)
8. Sagitari (1985) [*gairebé tot són articles de premsa]

2n. Assaig divulgatiu:
  1. El descrèdit de la realitat (Moll, 1955)
  2. Reflexió nacional:
     a. Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 1962)
     b. Ara o mai (Tres i quatre, 1981)
     c. .

  3. Anàlisi literària:
       a. Antologia de la poesia valenciana (Selecta, 1956)
       b. Literatura catalana contemporània (Curial, 1971)
       c. Contra el noucentisme (1977)
       ...
 
7. El Diccionari per a ociosos

    1. Pròleg de Joan FUSTER al DICCIONARI PER A OCIOSOS (1964)

                «Com en altres ocasions, em limito a reunir en volum una sèrie incoherent d’escrits, diversos en el tema i d’extensió́ desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l’assaig». [...] Almenys, la mena de literatura que jo cultivo —literatura subalterna, marginal, d’anar per casa — no pot arrogar-se aspiracions de particular petulància. Són «assaigs»: poca cosa. Si, de vegades, presenten algun aspecte ampul·lós o doctrinari, és sense mala intenció́: de fet, tracten problemes de cada dia —els meus, si més no—, precisament els mateixos que constituirien la matèria d’una conversa familiar, cordial, en el cas que el lector i jo ens trobéssim cara a cara i ell s’hi interessés.»

    2. “Segons Josep Faulí, «Els textos de Diccionari per a ociosos... pertanyen al grup que el seu autor, J.F., en l'ordenació de les seus obres completes, classifica en l'apartat de "diari" ... No es tracta de cap "diari íntim", sinó d’anotacions intel·lectuals de tota mena que, normalment, són arreplegades per l'ordre cronològic en què foren escrites. Són uns textos en què, en conjunt, es manifesta millor que mai una de les més brillants facetes de Fuster: la d'assagista”.
               [«Joan Fuster. Aquell Diccionari de 1964», La Vanguardia, 18-1-1979]

    3. Carta de J.F. a Manuel Ortínez. [25-octubre, 1962]
           • L’ESPILL, núm. 10, primavera 2002, ps.184-185.

“[...] jo ja t’anuncio formalment les meves primeres «apor¬tacions» a l’editorial. D’entrada, t’ofereixo un llibre d’assaigs, espero que mitjanament divertit, a la manera d’altres volums anteriors meus (Figures de temps, Indagacions possibles). Es tracta d’un recull de papers de temes variats, i d’extensió variable, que provisionalment titulo «Diccionari per a ociosos». El títol és una mica bèstia: què hi farem! Malgrat el que digui En Pla, jo no posseeixo l’art de titular. En un full a part veuràs un sumari del contingut: a diferència dels altres llibres precedents, del mateix tipus, el material hi és ordenat alfabèticament i no en forma de dietari -i per això l’anomeno «Diccionari». La resta del títol la justificaré en el pròleg. [...]”

    A la pàgina següent hi ha el “Sumari provisional de DICCIONARI PER A OCIOSOS”, J.F.; I acaba així: “Probablement hi afegiré encara alguns altres temes.” (els presentats en negreta en la pàgina corresponent.)
Però no hi figuren les entrades que ara sí hi són: “Còmplice”, “Convicció”, “Defecte”, “Diners”, “Egoisme”, “Epitafi”, “Ètica”, “Fatuïtat”, “Flâner”, “Gent”, “Guerra”, “Home”, “Humiliació”, “Malícia”, “Mediterrani”, “Morir”, “Nacionalisme”, “Novel·la”, “Ordre”, “Orgull”, “Quixotisme”, “Rellotge”, “Salvatges”, “Servilisme”, “Silenci”, “Temprança”, “Uxoricidi”, “Zero”...

    4. RESENYA “primerenca”: “Diccionari per a ociosos de Joan Fuster”.  [Antoni Vilanova , en DESTINO (23-1-1965), núm. 1433, p.36]

   «[...] En lo que respecta al “Diccionari per a ociosos”, cuya aparición ha inspirado el presente comentario, baste decir que encierra, bajo su forma subyugante y amena, las más características virtudes de los libros de ensayo de Fuster, literato profesional y arquetipo ejemplar del hombre de letras. Con su displicente elegancia y su cáustica mordacidad, su ingenio centelleante y su prodigiosa soltura dialéctica, el gran ensayista valenciano diserta en estas páginas sobre todo lo divino y humano y aparece, no sólo como un moralista escéptico, un pensador irónico y un sutil analista del sentimiento y de la pasión, sino como un verdadero maestro de la prosa y del estilo.»

    5. El “Fuster, escriptor de ciència” (J. Borja -i icr)
      - “Divagacions sobre les dues cultures” (Serra d’Or, octubre
     1965) [OC IV, ps. 237-245]
      - La utopia de la ciència. Joan Fuster i la mesura de les coses
      (Bromera, 2203), de Joan Borja.
      - El discurs de la ciència. Joan Fuster i la democratització del
     coneixement (PUV, 2013)
     --> ANTOLOGIA: J. Fuster, escriptor de ciència [ICR]
      • Per ara, en porte catalogats 125 “papers”...
-->Mostrar-ne l’ÍNDEX

    6. J. Fuster, valora la seua obra:
«… és cert que, a vegades, has tardat a descobrir un autor, per vés a saber quina raó, però d'aquella època en què ets més porós a les influències, si m'ho demanes, jo destacaria, evidentment, Montaigne, Voltaire, La Rochefoucauld i algun altre dels dits moralistes francesos.
[...] Jo he dit en alguna ocasió que Bertrand Russell no és un escriptor, sinó un desinfectant. Ho mantinc totalment.
[...] jo sempre he dit que la meua obra —almenys, una part de la meua obra— s'ha discutit més que no s'ha llegit. [..] tu deus estar pensant en aquella part de la meua obra d'orientació, diguem-ne, político-cívica o de temàtica valen¬ciana —o catalana. Esteu massa obsessionats amb això. La resta —que és la part més important de la meua obra— ha passat més inadvertida encara.
   Mira, si jo hagués de triar, a última hora sempre preferiré els altres lli¬bres, diguem-ne normals, ... que no són especials per res, com ara Diccionari per a ociosos o Indagacions i pro¬postes,  al Nosaltres els valencians o coses per l'estil. Són precisament els llibres de temàtica valenciana, o catalana, que estan més discutits que no llegits. [...]. Però els preferesc perquè són llibres que no apassionen ningú, però que poden divertir-te o fer-te pensar o qualsevol altra cosa per l'estil. Aquesta era la meua intenció i aquesta és, al meu entendre, la pretensió de qualsevol llibre. A mi, personalment, m'interessen els petits assajos, el treball sobre el pensament concís, la frase curta i, si pot ser, aguda i suggerent. ... El Diccionari per a ociosos és un llibre que encara m'agrada i que encara me'l mire, per¬què encara m'hi reconec.»  [Mollà, T. (1992): Converses inacabades. València. Tàndem, ps.64-65]


    7. Diverses    MIRADES   sobre el Diccionari per a ociosos

    - Literària: “Amor”, “Lectura”, “Novel·la”, “Plagi”, “Quixotisme”, “Vici”
    - Política: “Atzar”, “Llibertat”, “Nacionalisme”, “Ordre”, “Política”,  Salvatges”, “Xenofòbia”
    - Filosòfica: “Ètica”, “Metafísica”,
    - CIENTÍFICA: “Cadira”, “Ètica”, “Rellotge”, “Sexe”...
    - Artística: “Bellesa”,
    - Històrica: “Atzar”,
    - Humanística: “Conviccions”, “Covardia”, “Gent”, “Llibertat”, “Orgull”, “Perdó”, “Rellotge”, “Ser”...
    - Social: “Ordre”, “Perdó”, 
    - MORAL: “Avarícia”, “Cinisme”, “Covardia”, “Egoisme”, “Escepticisme”, “ÈTICA”, “Home”, “Humiliació”, “Indignació”, “Llibertat”, “Malícia”, “Mentir”, “Morir”, “Perdó”, “Sexe”, “Temprança”, “Venjança”, “Vici”, “Xenofòbia”.


   --> CLASSIFICACIÓ de les entrades (per temes, aspectes formals...). * Cada lector en farà la seua...

   8. ENTRADES “significatives” [criteri de les PAU 2020]

I. Gonçal López-Pampló: [TRIA D’ENTRADES (idees clau)]
   1. “CADIRA”: una concepció de la vida lliure de patiment
          1. [ICR]: pense en l’ELEGIA A RABELAIS (Diari 1952-1960: 10-4-1953)

Et llegim. I en riem.
Tu vas inaugurar una nova mena de riure
dins l'àrea de la civilització occidental
i –ai!- cristiana,
i ens sentim feroçment humans quan la practiquem.
De més a més, a sota, hi ha una lliçó.
Vivez joyeux!
és la teva consigna.
Ben mirat, aquesta seria l'única forma
de viure,
i de viure com Déu mana.


   2. «l'entrada "cadira" acull una indagació lúcida sobre l'evolució històrica del moble, sobre els canvis operats en els criteris de l'aparença social i de la comoditat corporal, sobre el progrés tecnològic...» [V. Salvador]

   3. G. dixit (lliçó-PAU...).
- Hi ha exemples de dixi
- I de verbs performatius...
- I de substantius valoratius
- I d’adverbis de manera
- G.L.P. remet, en més d’una ocasió, a l’entrada “LECTURA”...
2. “COVARDIA” : la por com a tret compartit per totes les persones

3. “ESCEPTICISME”: reivindicació del dubte metòdic
• [ICR] Mireu el que en diu J. Fuster, en una resposta a Toni Mollà:

- [...]

- [T. Mollà] Il·lustrat del XVIII, moralista, humanista, racionalista, escèptic i, tanmateix, compromés...
- [J.Fuster] ¿Racionalista? Doncs també: jo sempre m'he apuntat, efectivament, a un cert racionalisme. He intentat racionalitzar les coses i he intentat que els enfocaments dels temes de què he parlat foren racionals: racio¬nals i raonables, ambdues coses, sí.
   ¿Escèptic? Doncs, també escèptic; també, perquè no hi ha més remei. ¿Compromès, dius? Home, l'escepticisme no convé agafar-se'l radical¬ment del tot. Ja t'he dit abans que has de tenir un parell o tres de con¬viccions. Amb això ja vas bé, ja.

-[T.M.] ¿Per què diu que és escèptic perquè no té més remei?
- [J.F.]Per això mateix: perquè no hi ha més remei i perquè és molt higiè-nic. I també per allò de no em fotràs.

-[T.M.] Michel de Montaigne...
                  - [J.F.] Efectivament, Montaigne és un autor que sempre m'ha encantat i que, de tant en tant, encara òbric els Essais i llegesc alguna cosa. No és allò de rellegir-lo sistemàticament, perquè no és qüestió de fer això ara, però vas repassant-lo quan tens ganes. I no és perquè jo em senta iden¬tificat amb les idees del senyor Montaigne, que, evidentment, són les  idees d'un senyor del segle XVI, però hi trobes un espectacle intel·lectual molt interessant —que, en definitiva, és el primer que s'ha de buscar en un llibre. Però, sí, tinc set o vuit edicions dels Essais i encara me'ls mire molt a gust.
   Mira, hi ha uns autors que et poden interessar per allò que diuen, uns altres per allò que suggereixen, i uns altres t'interessen per la forma de plantejar el tema, per la manera d'escriure, pel seu valor estrictament literari. A mi, en principi, m'interessen tots els escriptors, per dir-ho així. Don Vicent Blasco o Azorín, posem per cas, tenen el valor de ser del país, aquell altre té no sé quin altre aspecte que t'interessa, etcètera. Després ja selecciones. Don Miguel de Unamuno, per exemple, és un autor que sempre he llegit perquè parlava d'una sèrie de qüestions que et fan pensar i et fan prendre posicions: a favor o en contra. Li vaig dedicar algun paper i tot.

4. “GENT”: jo sóc l’altre per als altres; quan dic gent, m’hi incloc.
            G. dixit (lliçó-PAU...).
               - diferència entre JO i l’ALTRE; - diferència entre “els altres i no JO
     - * importància de llegir en veu alta: s’hi veu “l’oralitat” fusteriana
     -  diferència entre GENT i LA NOSTRA GENT
     --** compte amb els signes de puntuació
     - De sobte, t’hi trobes frases... “la reflexió aïlla” (un aforisme)
- “la gent” és un tema universal
- Pensar en l’altre és obrir-se a la llibertat.

5. “LECTURA”: llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.

6. “RELLOTGE”: la tecnologia varia la percepció del temps

7. “SER” [aforisme]: ens imaginem distints de com som per a sobreviure

8. “XENOFÒBIA”: la identitat de grup es construeix contra un altre grup
    - Té tres parts: inicial, argumentació i conclusió...
    - “xenofòbia” és la contrapartida de “gent”.
    - “jo sóc jo en la mesura que l’altre és l’altre”
    - En aquest text hi ha moltes “ironies”.
           ** recordem que la ironia incomoda i apel·la al lector...

II. ENTRADES “significatives” [Isidre Crespo]:
 - 1a Sessió introductòria: El text com a acte comunicatiu.
 * Comprovar com l'autor -el jo emissor- s'adreça a un lector -el tu receptor-, del qual espera una resposta. Exemple: «POLÍTICA».
- 2a Les funcions del llenguatge.
            Es repassaran les diverses funcions del llenguatge i els seus variats usos. Fer-ne un esquema. Després, assenyalar, en l’"entrada" «COVARDIA», totes les "funcions del llenguatge" i les relacions que s'hi estableixen.   
- 3a. Els aspectes objectiu i subjectiu de la informació.
      * Analitzar, després, en l'article «RELLOTGE», les informacions OBJECTIVES que hi ha i els enfocaments SUBJECTIUS; i identificar tots els mecanismes que els vehiculen: adjectius -anteposats i postposats-, adverbis, sinonímia textual, verbs, etc. Comprovar-hi com aprofita l'autor la informació "objectiva" per vehicular a partir d'ella tota una sèrie de reflexions "subjectives".

- 4a Les peculiaritats dels textos argumentatius.
      * Davant d'un text d'aquesta mena -«BELLESA», posem per cas- identificar-ne l'estructura:
             - La introducció o exordium.
   - L'exposició de fets o narratio.
   - L'exposició d'arguments o argumentatio.
   - La conclusió o peroratio.

          * "Traduir" en un mapa conceptual les relacions lògiques detectades al text.
          * Identificar-hi els diversos tipus d'arguments.

- 5a Les característiques de l'assaig i les diverses maneres de practicar-lo.
     * Buscar en diverses fonts -i en llengües diferents- la definició d'assaig. Hi subratllarem els elements comuns.
     * Recollir definicions al respecte en llibres de literatura, en català o en altres llengües, i posteriorment aplicar-la a textos de diversos autors.
     * Ara ja podem concretar la nostra definició d'assaig.

- 6a  * Comentar els dos pròlegs de l'autor: el de la primera edició i el de O.C.VI, Assaigs 2. En són la presentació del mateix autor. Després, el professor, de manera resumida, oferirà les "consideracions" que sobre el llibre han fet J.FAULÍ i J. PÉREZ MONTANER. A partir d'ara, seguirem amb la nostra recerca.
      * Després: Analitzar, en els pròlegs de Fuster a les seues obres, els factors que configuraven «el clima de l'època» i la influència d'aquest en la seua escriptura.

- 7a sessió: dur a terme una pràctica de dos tipus de tècniques; consistirà a
     * Subratllar i resumir l'article «LECTURA».
     * Els alumnes en duran l'esquema a la sessió següent.

- 8a Control. Aplicar a una "entrada" -«CONVICCIÓ», «HOME»-, tots els aspectes treballats fins ací. S'hi tracta de comprovar que ja saben que un assaig és un text amb un funcionament peculiar; per tant, l'única "qüestió" hi serà aplicar al text triat la definició d'assaig.

- 9a L'estil de J.Fuster: tècniques i recursos
      Ara, l'estudi detallat. Al respecte, oferim vàries activitats:
          * Analitzar «INTERÉS» per comprovar com Fuster, quan escriu "maquina en companyia", "conversa a moltes bandes": amb un amic, amb Pompeu Fabra, amb els "moralistes francesos" i, naturalment, amb el lector.
          * Estudiar exhaustivament la sinonímia -i l'antonímia- en «CADIRA» o «CINISME». I, després, inferir-ne els jocs semàntics, una de les característiques de l'estil de l'autor.
      * LECTURA “científica” de l’entrada «CADIRA»
          * Analitzar la sintaxi d'un text, amb la consegüent indicació dels jocs estilístics que s'hi fan.
          * Identificar tota mena de recursos a «XENOFÒBIA», amb el posterior aclariment de la seua aportació "estilística". "Induir els valors literaris", en diríem.
     * COMENTARI “didàctic” de ... «XENOFÒBIA»

- 10a En qualsevol entra del Diccionari per a ociosos (2).
 * identificar l'original punt de vista amb què mira Fuster el tema.
          * Elaborar un "informe" en què, per a cada característica estilística de l'autor, figuren dos, o més, exemples del Diccionari...
          * Fer un recull dels autors i les obres que apareixen en un text llarg -«NOVEL·LA», «AMOR», «SEXE», «VICI»-, o d'un grup de textos "afins", i comprovar-hi com Diccionari per a ociosos és un model de lectura, un "tresor" de cultura.

III. Carme Gregori:
    A. “Cal destacar-ne alguns articles, per la transcendència que tenen en la configuració de l’ideari fusterià: ... ”
    1. «ESCEPTICISME» fixa el significat del concepte que millor identifi¬ca l’actitud intel·lectual de l’assagista, racionalista i antidogmàtica;
    2. «Intel·lectual» elabora, a partir de la figura d’Erasme, una mati¬sada reflexió sobre la necessitat de preservar la llibertat de l’intel·lectual;
    3. «Nacionalisme» fa un repàs a la situació històrica de la nació catalana per a concloure, amb resignada fatalitat, que, com a poble, hom no pot renunciar al nacionalisme.

   B. Altres articles in¬cideixen en aspectes diversos de la professió o de l’activitat literà¬ria que formen part de les obsessions recurrents de Fuster:
    4. «Plagi» fonamenta les relacions de la pròpia literatura amb la tradició de la qual es retroalimenta i situa l’originalitat no en la novetat ab¬soluta, sinó en la reelaboració que depèn de l’enunciació trans¬formadora d’un jo;
    5. «LECTURA» exposa les funcions de la lectura literària, estretament vinculades als diferents tipus de lectors i, en definitiva, manifestacions de les diverses maneres d’entendre la vida;
   6. «Novel·la» defensa una concepció del gènere com a formulació de les sensacions i els sentiments que sovint es mantenen inarticulats en l’experiència humana, com un mecanisme destinat i provocar-ne la presa de consciència per part dels lectors.

  C. ARTICLES BREUS... ¿AFORISMES?
Els articles més breus, d’escriptura aforística, es caracteritzen per l’expressió del pensament en un estil condensat i incisiu, amb enunciats tancats i enlluernadors que s’emparen de diversos recursos destinats a garantir l’eficàcia retòrica del discurs, com l’antítesi, el quiasme, la paradoxa o la definició inesperada, que produeix una fuga de sentit en el mot que, suposadament, tracta de fixar.

IV. Antoni Riera (Literatura d’idees, 1992. Ed. Bruño)
         * Entrades amb “propostes de treball”

1. «Intel·lectual» [p. 195 i 200].
   1. Per a Joan Fuster, la figura d’Erasme és un model a seguir? Amb quins arguments?
   2. A l’article, com hi juguen les referències biogràfiques, les estimacions ètiques i les consideracions sociohistòriques? Fes-ne una taula de triple entrada que ho aclareixi.
   3. Quin et sembla que és el propòsit de l’autor en aquest assaig?
   4. Cerca informació, biogràfica i històrica, sobre Erasme i el seu context.
   5. Considera algun altre autor amb el qual, en el seu context, es pugui establir l’analogia amb Erasme i la Contrareforma?
   6. Fuster parla, en aquest article, d’engagement o compromís; considera el seu punt de vista en relació amb les tesis d’Antonio Gramsci.
   7. Quin és el paper que Fuster atorga a l’intel·lectual? Creus que té algun component ètic?
   8. ¿Quina és l’opinió de l’autor respecte a l’intel·lectual de partit, i en particular del partit comunista? Com avalues aquestes opinions en el context en què les formula? I respecte de la història recent?

2. «CADIRA» [p. 198 i 206]
1. Assenyala el pretext i el tema de la glossa.
2. Quins són els referents-exemples aportats per Fuster per tal d’argumentar les seves opinions?
3. A què és degut, segons l’autor, el canvi contemporani pel que fa al progrés en el confort?
4. Com hi relaciona Fuster els conceptes de “progrés” i de “virtut”?
5. Identifica el perspectivisme moral expressat en aquest assaig (“les realitzacions de cada moment en funció de les pròpies necessitats”). * Hi veus alguna relació amb l’entrada “Ètica”?
6. Defineix els sistemes respectius de les ètiques ascètica i epicúria.
7. Quins seran els “valors morals” proposats per Fuster en consonància amb l’humanisme argumentat?

3. «ESCEPTICISME» [p. 199 i 206].
1. Ordena el “camp semàntic” de què se serveix Fuster en aquesta nota.
2. Examina l’escepticisme, aquí defensat, en relació amb els arguments més sobresortints de l’assaig fusterià.
3. Podries continuar l’apologia?
4. Feu-ne, a classe, un debat que integri raonaments i punts de vista divergents.
5. Cerca informació sobre els diversos autores escèptics de la història del pensament: clàssic (Pirró, Sext Empíric), modern (Montaigne, Hume) o més contemporani (Russell).
6. Quines característiques comunes presenten tots ells?
7. L’escepticisme és únicament d’índole gnoseològica o bé orienta, també, alguna estimació d’abast més general?

4. «Mediterrani» [p. 199 i 207].
1. Explica la relació que hi estableix entre “Mediterrani” i “humanisme”.
2. En què consisteix l’oposició de tipus geogràfic i filosòfic que hi fa l’autor?
3. Quin és l’argument primordial de l’assaig?
4. Compara l’opinió de Fuster, a propòsit de la mediterraneïtat, amb la idea que n’expressa Eugeni d’Ors o Josep Carner. Quins són els punts d’acord? I els de discrepància?
5. Avalua l’antítesi geogràfico-cultural que hi estableix l’autor. Defineix l’humanisme consonant que reivindica, bo i destriant els referents culturals (Plató, Petrarca...) dels morals (paganisme, obscenitat, etc.).

5. «AFORISMES» [p. 201 i ]
a. Quins són els pretextos dels aforismes que n’hi ha al Diccionari per a ociosos?
b. Quins et sembla que són els arguments aforístics?
c. Què et sembla que hi pretén l’autor?
d. Considera la funció que hi fan les diverses persones gramaticals emprades?
e. De quins recursos de composició formal es val l’autor?
f. Assaja una definició del gènere.
g. Trobes en els aforismes algun element afí al gènere poètic? Raona la resposta.
h. A partir d’una idea, d’una frase, etc., elabora algun aforisme.
i. Considera altres autors que han conreat el gènere.
j. A partir del camp semàntic dels aforismes, intenta proposar un títol que els integre temàticament.
k. Quina és la perspectiva de l’autor que se’n deriva, en l’ordre moral? Justifica’n la resposta.
--------------------


 
9. ORIENTACIONS PER A LA LECTURA del D.O. [G.L.-P.]
   1a. Buscar-hi el goig intel·lectual
       ... que diria Jorge Wagensberg
          “... per tal d’assolir el goig de síntesi o de comprensió, només quedava deixar brollar la imaginació i la creativitat per produir les seves obre d’art! Just en aquest precís moment assolirien el goig intel·lectual, considerat per Jorge Wagensberg (2010) com l’emoció que es produeix en el moment precís en què comprenem o intuïm alguna cosa.”

https://www.researchgate.net/profile/Mireia_Gonell/publication/290905032_L%27aprenentatge_dels_recursos_didactics_del_segle_XXI_l%27art_contemporani/links/56b8b33f08ae44bb330d4041/Laprenentatge-dels-recursos-didactics-del-segle-XXI-lart-contemporani.pdf

WAGENSBERG, J. (2010): El gozo intel·lectual. Barcelona. Tusquets editores.

J. WAGENSBERG, HONORIS CAUSA [laudatio i “discurs d’acceptació”]
http://www.udl.cat/export/sites/universitat-lleida/ca/organs/secretaria/.galleries/docs/honoris/Honoris_Wagensberg.pdf

El goig intel·lectual de Jorge Wagensberg
“Jorge Wagensberg m’ha semblat fonamentalment un seductor, com només ho pot ser una persona profundament enamorada de la seva feina i de la feina ben feta, un home intel·ligentíssim, inquiet i interdisciplinari gairebé fins a la rebel·lia. Però és que, a més a més, Wagenberg és posseïdor d’un sentit de l’humor i d’una ironia que sotmeten el lector. No és doncs estrany que la lectura d’aquest llibre encengui el que ell mateix anomena “el goig intel·lectual”, una guspira que s’encén en el nostre cervell i ens fa obrir el ulls i la boca bocabadats, enlluernats, seduïts.”
https://www.mozaika.es/ca/el-goig-intel%C2%B7lectual-de-jorge-wagensberg/


  2a. La funció social de l’assaig

  3a. Identificar-hi, i valorar, el PUNT DE VISTA determinat

  4a. El PRÒLEG específic (1963)
1. D.O. és del milloret que ha fet Fuster (dit per ell mateix) .
2. ” [J.F.] --> CONVERSACIONALISME.
3. J.F. justifica el títol:
“Ja des d’aquesta primera línia, vull desenganyar el lector respecte a l’abast del títol del llibre que té entre mans. La meva pretensió́ no ha estat —¿calia que ho digués?— de confeccionar un «diccionari». Com en altres ocasions, em limito a reunir en volum una sèrie incoherent d’escrits, diversos en el tema i d’extensió́ desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l’«assaig».”. [Pròleg JF.]

- Diferència entre TEMA i TESI...

- El Diccionari filosòfic de Voltaire (1764)
        El Diccionari per a ociosos de Fuster (1964)

4. És una aposta intel·lectual per la llibertat.

5. La IRONIA s’hi veu en el sintagma “per a ociosos”.

6. “Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera”
        --> en aquest final s’hi proclama la LLIBERTAT...

7. * els incisos, per exemple: “[els meus assaigs] de fet, tracten problemes de cada dia —els meus, si més no—, precisament els mateixos que constituirien la matèria d’una conversa familiar, cordial, en el cas que el lector i jo ens trobéssim cara a cara i ell s’hi interessés.”

8. La SUBJECTIVITAT: un llibre apropiat per a l’etapa de l’adolescència, quan el/la jove pren consciència del propi jo.
“... en el cas que el lector i jo ens trobéssim cara a cara i ell s’hi interessés. Espero que una cosa o altra li interessarà...”
  --> una de tantes proves “d’estructura dialogada, conversacional” que hi trobarem.
                  * I. Crespo (2003): “Joan Fuster, un escriptor de conversa”, Revista del
                        Centre de Lectura de Reus, núm. 7, ps. 27-30.
https://www.raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/182377/235026

9. Una de les maneres de treballar l’assaig: fer DEBATS.
     a. Reescriure les entrades, des del punt de vista personal
       • Mostrar-los l’exemplar dels alumnes de Barcelona...
10. Fer-los veure, als jóvens, que l’assaig té una útil funció social.
     a. “Tots els homes són mortals, i jo més que ningú” (J.F.)
b. L’assaig és per a fer-nos pensar..., per a orientar-nos intel·lectualment...
11. Comprovar-hi el PUNT DE VISTA:...
 
10. PROPOSTA d’ACTIVITATS: VICENT SALVADOR+ICR:
1. Busca els articles del Diccionari per a ociosos que, per la seva brevetat i caràcter sentenciós, poden conside¬rar-se aforismes... Comenta’ls a partir de les idees de Fuster en el pròleg. Pots localitzar, a més, altres frases dels diversos articles del llibre i comprovar si, una ve¬gades extretes del seu context, tal com són expressa¬des literalment o una mica modificades per tu mateix, podrien funcionar com aforismes.
2. Busca en el llibre alguns noms propis de perso¬na, documenta’t sobre la identitat dels corresponents personatges i observa què en diu Fuster: Albert Camus, Josep Pla, Bertrand Russell, Dant, Michel de Montaigne o Erasme de Rotterdam...
5. Intenta sintetitzar i exposar de manera personal les diferents reflexions que fa Fuster sobre els prò¬legs... Quines fun¬cions fa el pròleg de l’autor en un llibre d’assaig? Qui¬na concepció de l’assaig se’n desprèn?
6. Rellegeix l’article de l’entrada «Cadira». Analit¬za les seves parts d’acord amb les idees que exposa Enric Sòria en el Text complementari 7. Pots aplicar aquest esquema d’anàlisi a uns altres textos del llibre.
7. Observa la definició que donen els diccionaris d’alguns dels mots que fan d’entrades en el llibre («Covardia», «Cadira», «Escepticisme», «Gent», «Lectura», «Política», «Rellotge», «Ser», «Xenofòbia», o altres (“Flâner”, francés) que t’interessin especialment), i contrasta-les amb els cor¬responents textos de Fuster.
8. Analitza les característiques de l’escepticisme, segons l’article corresponent del llibre. No oblidis el que es diu sobre aquest tema en l’entrevista amb Toni Mollà. Contrasta-ho amb el contingut de l’article sobre «Conviccions». Exposa les teves opinions personals sobre aquestes qüestions.
9. Rellegeix el text «Gent». Observa l’ús que Fus¬ter diu que en fem, del mot i dels seus sinònims. Pots recollir exemples en altres textos (per exemple, bus¬cant usos del mot que apareguin en Google) i comen¬tar si els contextos en què apareixen corroboren o no les observacions de Fuster.
10. Llegeix atentament l’article «Lectura». Tria un dels aspectes que s’hi tracten i fes una composició de to personal sobre el tema. Pots analitzar la teva expe¬riència com a lector de literatura, imaginar la sensació d’una persona analfabeta en el nostre món.
11. Imagina que prolonguem el concepte de lectura a una altra habilitat: la capacitat de navegar per In¬ternet i controlar els recursos de la comunicació vir¬tual. Podríem dir que això comporta una nova alfabetització? Converteix en analfabets d’una altra mena les persones que no controlen aquest mitjà de comunicació? Quina incidència tindria això en les dife¬rències entre persones de diferents edats o entre persones de diverses extraccions socials o de països diferents? Es pot fer un debat sobre aquest tema.
12. A partir del que es diu a l’Estudi preliminar, pots imaginar quines són les semblances i les diferèn¬cies entre la poesia i l’assaig. Com es manifesta el Jo de l’escriptor en cada cas? Exemplifica-ho amb algun dels articles del llibre.
13. Busca i comenta alguns exemples de la ironia fusteriana.
14. Busca i comenta casos en què el seu estil sigui clarament conversacional i explica per què ho sents així.
15. Localitza alguns exemples de combinació sorprenent d’adjectius amb substantius i tracta d’explicar per què et sobten aquestes combinacions. Intenta crear combinacions igualment sorprenents amb uns altres adjectius i substantius.
16. Repeteix l’exercici de la proposta anterior res¬pecte a combinacions d’adverbi en -ment amb adjectiu. Es poden discutir els resultats en grup i avaluar l’encert de cada expressió original obtinguda així.
17. Busca connectors que manifesten algun tipus de contrast entre frases («però», «tanmateix», «malgrat tot», etc.) i explica per què Fuster fa la impressió sovint d’escriure en ziga-zaga, autocorregint-se, sos¬pesant arguments aparentment contraris.

18. Buscar algun fragment del/s autors que JF hi cita...

19. Cerca de textos paral·lels temàticament

20. Els AUTORS que Fuster hi posa pel mig...

21. El POEMARI PER A OCIOSOS (Manel Pitarch, Ed. Bromera 2018)
        --> “Papers de Manel Pitarch”...
        • “París per a ociosos” (“FLÂNER”) i/o “El pèndol” (“Rellotge”)

22. Buscar -o elaborar- una il·lustració per a cada entrada (variants: una d’actual i una d’antiga…)

23. Preparar una cançó en sintonia amb cada entrada (o més...)

24. AFORISMES en el Diccionari per a ociosos [cfr. ICR]
       • Cfr. Arxiu AFORISMES SOLTS en el Diccionari per a ociosos


25. COMENTARIs d’algunes entrades...

---------------------------------------------------------------------------
 
11. El gènere de l’ASSAIG: Història:
1. Mr. MONTAIGNE...

LA LLARGA FAMÍLIA DE MONTAIGNE        [G. L.-P.]
1. Michel de Montaigne (1533- 1592) dona nom a un gènere nou amb els seus Essais.
 Existeixen molts precedents (sobretot grecollatins: Sèneca...), però el seu esperit i estil és propi de l’humanisme.
2. En el pròleg a Causarse d'esperar, Fuster l’anomena “patró i mestre del gènere”.
3. Josep Iborra considera que Fuster és un assagista “clàssic” a la manera de Montaigne.

Assaigs (en francès: Essais) és el títol d'una col·lecció de 107 assaigs escrits per Michel de Montaigne entre el 1572 fins a la seva mort, el 1592. L'obra, que va ser pionera i va donar nom al gènere assagístic, versa sobre temes variats des d'un punt de vista subjectiu i personal sense seguir un ordre preestablert. És considerada com l'obra culminant de l'humanisme francès.
Els llibres I i II dels Assaigs es van publicar per primer cop a Bordeus el 1580, als quals va afegir un tercer llibre per a l'edició parisenca de 1588. En els següents anys, va continuar contribuint als Assaigs amb una feina que no veuria la llum fins a l'edició pòstuma de 1595.
Estil[modifica]
Els Assaigs estan escrits de manera aparentment desordenada: canvia contínuament de tema i passa d'una idea a una altra en imitació del mateix pensament humà, donant al llibre un to de conversa.[1] Aquest estil pot tenir origen en la manera en què el mateix Montaigne va escriure els assaigs, dictant els seus pensaments en veu alta a un secretari (n'hi hagué tres).[2] Però l'autor ho presenta voluntàriament d'aquesta forma en preferir una organització didàctica que una prosa embullada o una filigrana poètica.
                                                    [https://ca.wikipedia.org/wiki/Assaigs]

2. Eugeni d’Ors [G. L.P., llibre ps. 61-70]
https://lletra.uoc.edu/ca/autor/eugeni-dors/detall

- “L’obra d’Eugeni d’Ors -particularment el GLOSARI”-, publicat a La Veu de Catalunya, entre gener de 1906 el gener de 1920, ... constitueix la clau de volta de l’assaig català del segle XX, cosa que demostra tant l’explícit ascendent de Montaigne, com la influènciam que va exercir en altres assagistes posteriors, com són Carles Riba, Josep Pla i Joan Fuster... la prosa construïda per Ors. En els seues glosses se situa en una “tradició de pensament fragmentat i d’exposició asistemàtica”, pròpia del “periodisme d’idees” (diu Murgades 1987 b: 80).
   [...] Segons Bilbeny (1988: 88), «el que feia [Ors] havia de correspondre’s amb el que pensava, i no a l’inrevés. El pree¬minent eren les idees, a les quals hom havia de donar forma -o “figura” literària, inclosa l’expressió filosòfica- i funció —“aplicabilitat a l’acció”-». Com veurem més avant, no és que Josep Carner renunciara a la funció social de la litera¬tura —ans al contrari, hi creia fermament- però la concebia des d’una pràctica d’allò més diferent a la que postulava Eu¬geni d’Ors des del Glosari.
   Més enllà de les divergències, d’Eugeni d’Ors l’assaig català ha retingut unes quantes idees fonamentals, que resumirem en quatre punts.
                                    -----------------------
- En primer lloc, l’obra de Xènius ens permet constatar l’existència d’una possibilitat expressiva clara: la glossa -i, per extensió, el que ara anomenem «article d’opinió»- es¬devé un model d’escriptura assagística madura, tant per a la publicació periodística com per a la recopilació posterior en forma de llibre.
- En segon lloc, en la figura i en la trajectòria d’Ors hi ha la consciència de la professionalització necessària de l’escriptor en la pràctica del gènere, un tema fonamental que retroba¬rem, insistentment, en l’obra de Josep Pla i Joan Fuster.
- En tercer lloc, hi ha l’encertada formulació de les «pal¬pitacions del temps», que també tindrà recorregut en l’obra d’aquests dos autors i, en especial, de l’escriptor de Sueca: l’assaig i l’assagista se situen a la vora mateixa de la realitat, per tal de captar les seues ondulacions i traslladar-les al paper. Ara bé, la interpretació d’aquesta matèria primera, en clau subjectiva i persuasiva, implica una funció social, expressada exactament amb les mateixes paraules en la glossa «Més sobre la dignitat de l’ofici de periodista», publicada el 3 de març de 1906 (Ors 1982: 19-21): «És una joia ben moderna aquesta d’atendre a les manifestacions espirituals de l’hora en què es viu, prendre consciència de l’existència i valor d’elles, oir, en un mot, les palpitacions del temps. És lambé una funció social altíssima». Ací, òbviament, Xènius està reivindicant la seua capacitat d’interpretar la realitat de manera adequada, i de fer-ho amb la voluntat de traslladar aquesta interpretació al lector i convertir-lo en còmplice. En un gest propi d’algú que explicita i reivindica la seua posició en el camp literari, el glossador reclama 1’«especialització» de qui exerceix aquesta funció social («escoltar les palpitacions del temps»), cosa que «deu constituir, i de fet constitueix ja, una especialitat en la jerarquia dels esperits». Així, Xènius descarta el «filòsof» perquè s’ocupa de «coses eternes», exclou l «historiador» perquè atén «les coses consumades» i també el «científic» perquè tan sols proporciona «elements, fonts»14 a qui escolta les palpitacions del temps. Finalment, admet que «a voltes» ha pensat que la funció recau en «el Poeta», pe¬rò també ho rebutja: els poetes lírics «sols escolten les palpi¬tacions del cor propi», mentre que els èpics (entre els quals inclou, amb alguna excepció, els dramaturgs) «beuen en la història».
- Heus ací la quarta idea que, al nostre parer, representa el llegat orsià per a l’assaig català: la concepció de l’assagista com a intel·lectual, noció que té profundes arrels en la tradició cultural europea, i en la configuració i la pràctica de la retòrica.
     [...] Al cap de pocs anys, el 1958, apareixia la primera sèrie dels cèlebres Homenots de Josep Pla, a l’editorial Selecta. L’o¬bra assolí un èxit important des de bon començament i aviat fou reconeguda com una de les aportacions més importants de l’autor. Així, Albert Manent (1984: 9) afirmà que els homenots van restaurar un «subgènere que en qualsevol literatura és senyal de plenitud: el retrat literari». La selecció dels homenots d’aquell primer volum, que incloïa des de Carles Riba fins a Pompeu Fabra, passant per Antoni Gaudí o Isi¬dre Nonell, devia jugar també a favor d’aquesta repercussió.
   I entre tots, n’hi havia un d’especialment interessant: Eugeni d’Ors. Un interés augmentat pel fet que Josep Pla -el jove Josep Pla, com veurem més tard— havia participat en l’afer Ors. Aquesta coordenada biogràfica està ben present en tot cl text, encara que el punt de partida és la publicació del primer volum del Glosari en l’editorial Selecta, esdevinguda lany 1950, una fita per a la revisió de l’autor d’una de les obres cabdals de la literatura catalana contemporània (Pla 2001: 275):

En el procés de la literatura -i de la cultura- catala¬na, Eugeni d’Ors és un fet inescamotejable, real, tangible. Judicar les coses amb miopia és una puerilitat, no serveix de res. Ara, precisament perquè Ors fou el que fou, se l’ha de judicar amb una atenció sostinguda i no és correcte de parlar-ne amb frivolitat, ni amb aquell menyspreu apriorístic, tan corrent en el nostre país.

   Fuster, al penúltim paràgraf del seu article, arriba a una conclusió semblant:

   «Xènius no era imprescindible, és clar. [...] El canvi cultural del Noucents s’hauria produït igualment sense Eugeni d’Ors, perquè el duia, fatal, l’impuls del temps. Però ¿s’hauria produït en la mateixa extensió? I sobretot, ¿s’hauria produït tan ràpidament? [...] Molts dels nostres escriptors [...] han fet, ells sols, el que en altres literatures corresponia a tot un moviment literari o un període de més d’una generació. Xènius era un d’aquests escriptors. Ho prova el seu Glosari. Ho proven, en un altre pla, les seues iniciatives».  [G. L.P., llibre ps. 61-70]

3. Josep Carner.  [G. L.P., llibre ps. 70-78],
            https://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-carner/detall

   Amb Eugeni d’Ors, Josep Carner representa una de les veus més conegudes i identificables del Noucentisme, fins al punt que se l’ha considerat, sovint, com el poeta més repre¬sentatiu del moviment, en companyia de Guerau de Liost. Ara bé, més enllà de la poesia, com apunta Marcel Ortín (1996: 15), «la prosa literària ocupa un lloc important en l’obra de Josep Carner». Apareix publicada en diverses plata¬formes periodístiques al llarg de tota la seua trajectòria, però es concentra en dos grans períodes: el primer, entre 1903 i 1928, a La Veu de Catalunya i el segon, entre 1928 i 1936, a La Publicitat (Ortín 1996: 15). Com Ortín (1996: 16) asse¬nyala oportunament, una part substancial d’aquesta pro¬ducció no s’ha arreplegat en forma de llibre, atés que els re¬culls, organitzats pel mateix Carner, són anteriors a 1925, i és d’aquestes recopilacions que s’han fet moltes de les reedi¬cions posteriors, llevat d’alguns aplecs pòstums i d’altres edicions que ara no detallarem.
   Amb la utilització del terme prosa literària (que combi¬na un nom estrictament formal, prosa, amb un qualificatiu, literària) Ortín ens adverteix del caràcter fronterer d’aques¬ta part de l’obra carneriana, difícil de classificar d’acord amb un esquema de gèneres literaris rígid. El mateix investigador (Ortín 1996: 17) introdueix la qüestió de la manera següent:

Altres interrogants que planteja la prosa de Carner provenen de la seva mateixa condició. Pel que fa a f ads¬cripció genèrica, per exemple, la dels anys de maduresa, exclosos els contes, es queda en terra de ningú. No per¬tany al periodisme, encara que es va publicar gairebé tota als diaris; i encara que pertany a la literatura no encaixa en cap dels grans gèneres. [...] La seva qualitat ningú no l’ha posat mai en dubte, però va a repèl del negoci dels llibres, i escapa a les xarxes amb què se solen capturar els objectes literaris.

   A partir d’això, Ortín (1996: 17-19) proposa una sèrie de línies d’estudi que passen per: 1) la sociologia, que pot donar respostes a la qüestió de la professionalització de l’escriptor i el patronatge polític de les publicacions periòdiques; 2) la història de les idees, vist que en la prosa de Carner trobem uns «principis pròxims [...] als de qui durant prop de quin¬ze anys va exercir d’ideòleg oficial en la columna diària del Glosari; i 3) la teoria literària, que ens permet indagar en els límits entre que el que Ortín anomena «literatura d’ima¬ginació» i «prosa d’idees», com també en el paper dels lec¬tors «a l’hora de definir un gènere». Amb el benentès que cal situar la producció prosística de Carner en l’àmbit de la dicció condicional (Genette 2004), nosaltres ens inclinem -com no podia ser altrament- per conduir-la cap a l’assaig, en la mesura que mirarem de reconéixer-hi una sèrie de trets prototípics del gènere (una operació, com veurem, que tam¬bé du a terme Ortín, amb conclusions semblants). Aquests trets pertanyen a una tradició i alhora contribueixen a fun¬dar-la precisament en el moment que s’està consolidant la literatura no ficcional en prosa dins de la literatura catalana. [...]
     Vista l’heterogeneïtat dels articles carnerians i la història de la seua publicació, Ortín (1996: 288) aborda específica ment la qüestió del gènere literari al qual es poden adscriure. Ho fa, seguint Alastair Fowler, d’acord amb una concepció àmplia i dúctil del concepte, que el porta a assumir, amb Genette (2004), la necessitat d’una retòrica que tinga en compte «les maneres de dir», és a dir, la dicció. Així, a partir de les aportacions de Wayne C. Booth, Ortín (1996: 291) diferencia dues classes d’articles:

1) Seguint el model dels textos arreplegats en Les planetes del verdum, aquells en què «el seu jo apareix explícita¬ment com a comentador de la realitat», però sense arri¬bar, diu Ortín, a «fixar la figura unificadora d’una autor-personatge» a la manera de Montaigne, cosa que aug¬menta les possibilitats expressives alhora que implica el risc «d’una dispersió excessiva, perdedora per al lector».
2) Aquells textos en què «desapareix el jo comentador de la realitat, identificable amb l’autor implícit, i el seu lloc l’ocupa un narrador tradicional» (Ortín 1996:292).

   Aquesta classificació permet que Ortín (1996: 292) ar¬ribe a una conclusió que nosaltres subscrivim plenament i acceptem amb caràcter general: la distinció entre dues clas¬ses d’articles literaris, uns més inclinats cap a l’assaig i uns al¬tres cap a la narrativa. Els primers, doncs, poden ser conside¬rats, pròpiament, «petits assaigs» i els segons, «contes». Així, La creació d’Eva i, en menor mesura, Les planetes del verdum, estarien més orientades cap a les formes narratives, mentre que Les bonhomies se situaria en l’àmbit de l’assaig. Malgrat això, Ortín (1996: 303) hi fa un pas més i s’inclina per par-lar d’una «actitud assagística» en totes les proses carnerianes: «tant si empra la ficció narrativa, com si encadena les anèc¬dotes per porta-les a una lliçó, com si comenta irònicament la realitat, el que fa és argumentar sense voler imposar-se». Al capdavall, el recurs a la ficció narrativa constitueix en molts casos una estratègia argumentativa clàssica: l’argumentació per exemple.18
   Finalment, considerem important fer cinc cèntims al vol¬um de la concepció de la tasca de l’escriptor per part de Josep Carner, atés que ens porta a l’altre punt fonamental de la nostra anàlisi de l’assaig, sobre el qual ja hem parlat a bastament: la funció social del text literari. En aquest sentit, Ortín (1996: 36) afirma que Carner té «la convicció que la literatura té una influència decisiva en la societat sobre la qual es projecta». En això coincideix amb el programa de Prat de la Riba, en la seua expressió més fonda, en la mesura que, com diu Ortín (1996: 37):

Tal com ell l’entenia, la literatura havia d’ajudar també a construir la societat en què uns i altres, polítics i lite¬rats, creien: aquella societat culta, civilitzada, sostingu-da en els principis liberals, amb consciència de la pròpia personalitat, i unida entorn d’un projecte compartit, que responia al model ideal d’algunes nacions europees modernes, l’anglesa en primer lloc. La literatura hi faria la contribució més profunda i duradora perquè s’adreça a la imaginació i al llenguatge de les persones, i pot mo-dificar-ne els comportaments.

   Això ens recorda que la funció social de l’assaig no és en cap cas privativa d’aquest gènere, sinó transversal, de manera que es concreta i s’orienta segons fórmules diverses en cada context cultural, social i polític. [...]
 
4. Josep Pla... [G.L.P., LLIBRE, ps. 118-121]
       [https://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-pla/detall]

DUES APORTACIONS CLAU: JOSEP PLA I JOAN FUSTER

5.1 Josep Pla

  El nom de Josep Pla ja ha aparegut moltes vegades en aquestes pàgines.
  En primer lloc, perquè l’hem invocat, al costat d’Eugeni d’Ors, Josep Carner, Carles Riba i Joan Fus¬ter, com una de les figures cabdals en la configuració de l’as-saig català del segle XX. La recepció crítica de la seua obra, des dels anys vint fins a l’actualitat, ho avala, i les diferents fonts que hem aportat en aquest sentit (com ara les diverses enquestes a què hem al·ludit) en són un símptoma claríssim. Des de la literatura mateixa, aportem ací una citació de Mentre parlem, d’Enric Sòria (2013: 109): «Parlar dels dietaris com a gènere sense fer referència al Quadern gris de Pla és senzillament imperdonable». També considerem un bon exemple que un altre dietarista valencià, Josep Igual (2001) trie una citació de l’autor empordanès, extreta d'El quadern gris («La intimitat és indescriptible») per a encapçalar el seu dietari. Deixant de banda les referències intertextuals estricament literàries, també cal destacar l’enorme bibliografia -de naturalesa més o menys teòrica, més o menys divulgativa- que ha suscitat Josep Pla. Ja hem vist que al voltant de la seua figura s’han escrit biografies i estudis culturals, alhora que la seua obra ha estat objecte d’anàlisis ben aprofundides, per no parlar dels nombrosos articles que, des de ben jove, se li van dedicar. Prova de l’interés generat són, també, els premis que han rebut aquests estudis al llarg del temps, com podrem constatar en diferents apartats d’aquest llibre.
   En segon lloc, precisament per aquesta posició clau, ens hem referit sovint a Josep Pla perquè des de bon comença¬ment es va interpretar la seua escriptura en relació amb la figura i l’obra d’Eugeni d’Ors, tant per les semblances com, sobretot, per les diferències, fins a l’extrem que Riba va arribar a parlar d’un «antiglossari». Així i tot, l’obra de Josep Pla, amb tota la seua magnitud -qualitativa i quantitativa- transcendeix de bon tros aquest primer lligam històric i es¬tètic que ara hem volgut tornar a subratllar. Quan parla¬rem de Joan Fuster ens veurem obligats a establir de nou un, vincle: allà on Ors exercia una influència directa sobre Pla, Pla l’exerceix sobre Fuster. No han estat pocs els textos que reflexionen sobre les semblances i les diferències entre l’obra d’aquests dos autors, fins al punt que l’empordanès dedicà un conegut homenot al suecà i aquest va prologar-li el primer volum de l’Obra Completa de Destino amb un interessant i penetrant estudi.     Unes concomitàncies que tenen molt a veure amb la manera de comprendre i practicar la literatura i, en particular, l’assaig.
   Però la importància de Josep Pla en aquesta història que estem esbossant va més lluny del seu valor relatiu, posicional, en l’evolució de l’assaig en llengua catalana. Gràcies a l’obra de Pla ens endinsem, en la nostra literatura, en dos àmbits, d’un gran interés per al nostre propòsit. En primer lloc, els límits entre l’assaig i la narrativa, perfectament exemplifi¬cats -amb tota la dificultat que entranya la qüestió- en El quadern gris; en segon lloc, la pràctica del que alguns teòrics han anomenat autoficció i que Xavier Pla (1997) ha aplicat de manera encertada al títol clau de l’obra de l’autor de Pala-frugell. Val a dir que aquesta tensió permanent entre realitat i escriptura es va detectar molt abans i que, de fet, el mateix Josep Pla la va convertir en un dels eixos de la seua trajectò-ria. No debades, com assenyala Marina Gustà (1987b\ 129), «l’intent d’identificar la història de la seva vida amb la de la seva obra» fou una de «les finalitats literàries» de Pla.
   La centralitat d'El quadern gris en la nostra anàlisi justi¬fica que ens interessem per Josep Pla sobretot a partit dels anys 60. Ara bé, això no vol dir, ni de bon tros, que igno¬rem la seua aportació des dels anys 20, és a dir, contemporàniament a Eugeni d’Ors, Josep Carner i Carles Riba. Per això, sense cap voluntat d’abordar l’obra de Pla d’una manera exhaustiva, dividirem aquest apartat en dues parts. En primer lloc, oferirem algunes pinzellades sobre el primer Josep Pla, que cal afegir a allò que ja ha estat dit sobre la qüestió en pàgines anteriors; en segon lloc, parlarem una mica de la seua concepció de l’escriptura, un aspecte per al qual tindrem molt en compte les consideracions de Joan Fuster; finalment, clourem aquesta segona part amb algunes consideracions sobre 1’autoficció, ni que siga com a coorde¬nada d’anàlisi útil no tan sols per a una millor comprensió de l’obra de Pla, sinó per a una lectura més acurada d’autors actuals com Empar Moliner o Quim Monzó, per exemple.

5.1.1 El primer Josep Pla

Encara que resulte paradoxal en una aproximació a l’as¬saig que assumeix el pacte autobiogràfic com un dels parà¬metres bàsics del gènere, ara i adés dedicarem poca atenció als detalls biogràfics dels autors. La seua vida ens interessa tan sols com a extrem necessari per a l’establiment del pacte, i no tant com a motor explicatiu de la seua obra. Per dir- ho en termes de Xavier Pla (1997), ens interessarà la veritat literària, molt més que no una hipotètica veritat biogràfica. No debades, Marina Gustà (1995: 11) afirma que Josep Pla és un dels darrers «escriptors-personatge», una «espècie ja extingida a Catalunya [...], de la qual formaven part Ver¬daguer, Maragall, Ors, Carner, Riba, Rodoreda i Espriu; i potser també Foix».
Tal vegada per aquesta intersecció entre literatura i imat¬ge pública, és innegable que hem de tindré presents alguns detalls vivencials per a comprendre millor la posició dels autors -i per tant dels seus llibres- en el camp literari. En el cas de Josep Pla, volem recordar que va completar la car¬rera de Dret però que, des de bon començament, es va de¬dicar al periodisme (en un temps, no ho oblidem, en què no hi havia uns estudis reglats per a aquest àmbit laboral, com sí que succeeix ara com ara). Un periodisme que el va en professional de l’escriptura... [...]
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
5. Joan FUSTER...
        -->... ja l’hem treballat abans...

l. ETAPES HISTÒRIQUES [G.L.-P.,lliçó PAU]
1. S’hi preguntarà sobre el context
2. L’assaig fou un dels gèneres més perjudicats per la repressió franquista
3. Altres autors “valencians”: Carles Salvador
4. En els 60/70...
- partir dels anys 60, el tema central de l’assaig català era el país
- En els 60, l’intel·lectual és una figura pública; avui, ja no.
5. En els 80/90...
• Joan Francesc Mira: Crítica de la nació pura (1984).
• Boomerang de l’assaig deliberatiu: dietaris, memòries... Enric Sòria (Mentre parlem, 1991), Montserrat Roig (Un pensament de sal, un pessic de pebre,             2018)  -articles d’opinió (Cfr. Article d’E. Sòria “Periodisme literari”)...
6. AVUI: Internet ho ha capgirat tot... les editorials tenen molts problemes...
.. Primen els influencers..
.. No estan descartats els llibres de tema nacional: Vicent Baydal...
.. Destaquen els articles d’Empar Moliner...
--------------------------------------------------------------------------------------
0. CAP A UNA VISIÓ DE CONJUNT . . 41 [D’Ors a Fuster-GLP]

1. Michel de Montaigne, «patró i mestre del gènere»[D’Ors a Fuster-GLP] 41

2. Els precedents immediats de l’assaig contemporani [Ibídem, -GLP, p.51]

3. L’assaig en el primer terç del segle XX: del Noucentisme a la Guerra Civil
 [Ibídem, p. 57-99]

3.1 L’assaig en el tombant de segle: de l’eclecticisme a l’impuls noucentista 57
            3.1.1. Eugeni d’Ors [p.61]
            3.1.2. Josep Carner [p.70]

           3.2 De la creació d’un circuit literari modern a la desfeta [p. 79]
   3.2.1 Carles Riba [ps. 91-99]

          4. L’assaig durant la postguerra (1939-1968) [Ibídem, p. 99]
4.1 Una triangulació assagística  [p. 99-103]   

ETAPES HISTÒRIQUES (I)
I. Tres «autors clau:
    1. Eugeni d’Ors (preguerra)
    2. Josep Pla (preguerra í postguerra)
    3. Joan Fuster (postguerra i democràcia)

    • A banda, caldria afegir -en l’etapa anterior-Josep Carner, Carles Riba i Agustí Calvet, Gaziel.
    • En clau valenciana, un dels pocs precedents és Carles Salvador.
    • Un llibre entre la història i l'assaig, Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives (1954) serà un dels principals referents de Fuster.

II. L’assaig fou un dels gèneres més perjudicats per la repressió franquista. La seua producció es va interrompre significativament entre 1939

4.2. FUSTER valora la situació de l’assaig català del seu temps
          [Entrevista amb Baltasar Porcel per a Serra d’Or, desembre 1965]

- ¿Com veus l’actual situació́ de l’assaig català̀?
- Només hi ha una espècie d'assaig que entre nosaltres ha tingut i té una certa vida: l'assaig «literari», literatura sobre literatura, crítica i estudi, meitat i meitat. Carles Riba en fou un mestre; Serrahima, Tasis, Díaz-Plaja, i avui, Triadú, Castellet, Molas, i algú més, s'hi dediquen amb una admirable sagacitat. Eugeni d'Ors tenia una altra gamma d'interessos intel·lectuals: el seu era un altre tipus d'assagisme. L'Ors no ha tingut successors en l'ofici. Podien haver-ho estat Crexells o l'inefable senyor Estelrich. Però, no. Ferrater Mora només d’una manera incidental pertany a la nostra literatura. Els seus llibres sobre el «problema» del país, com el de Vicens i Vives, són una sublimació, una «intel·lectualització», de la branca política de l'assaig, que en altres temps va ser bastant frondosa. Molts papers de Josep Pla són també, assaigs.
- ¿I tu, com t’hi fiques, en aquest panorama?
- Jo... No sé... Els meus assaigs són la mena de literatura que m'agradaria de fer, sense interrupció: coses com el Diccionari per a ociosos i el Causar-se d'esperar...

CRESPO, Isidre [editor] (2003): Joan Fuster. De viva veu. Catarroja. Afers.


4.2 De la postguerra immediata al gir dels anys seixanta [p.103-110]


1.3 La dècada dels seixanta [p.111-118]




  5. Dues aportacions clau: Josep Pla i Joan Fuster [Ibidem, p.118-144]

ETAPES HISTÒRIQUES (II)
     Període 1962-1970:  el país com a tema
- Darreries del franquisme. Inici del circuit literari modern. Gran debat d’idees internacional (Maig 68).
- L'assagista com a intel·lectual.
-Predomini de l’assaig divulgatiu de temàtica nacional i política, però amb fites en altres subgèneres.
-Obres clau: Nosaltres, els valencians (1962), Quadern gris (1966).
-Altres veus: Maria Aurèlia Capmany (Pedra de toc), Gaziel (Tots els camins duen a Roma), etc.

              5.1 Josep Pla.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . .  .  .  .  .  .  .  .   [p.118-130]
              5.1.1 El primer Josep Pla .  .  .  .   .  .  .  .  .  .  .  .  121
1.1.2 La concepció de l’escriptura .  .  .  .  .  .  .  .   125

5.2. Joan Fuster .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  [Ibídem, p.130-144]
1. L’assaig fusterià.   [mireu més amunt ...]

2. Blocs en l’obra de J. Fuster [G. L.-P....lliçó-Fac. Fil.]
   1r. Assaig deliberatiu:
9. Les originalitats (1956)
10. El País Valenciano (Destino, 1962)
11. Diccionari per a ociosos (1964)

12. Causar-se d’esperar (1965)
13. Examen de consciència (1968)
14. Consells, proverbis i insolències (1968)
        --> Judicis finals (1960)

15. Diari 1952-1960 (1969)
16. Sagitari (1985)
-----------------------------------------------------

   2n. Assaig divulgatiu
1. El descrèdit de la realitat (Moll, 1955)

2. Reflexió “nacional”
1. Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 1962)
2. Ara o mai (Tres i quatre, 1981)
-----------------------------------------------------

3. Anàlisi literària
1. Antologia de la poesia valenciana (Selecta, 1956)
2. Literatura catalana contemporània (Curial, 1972)
-----------------------------------------------------       
 
6. L’assaig en l’últim terç del segle XX (1968-1992) [Ibídem, p.144-155]
6.1. De la dictadura a la democràcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144

ETAPES HISTÒRIQUES (III)
• Període 1970-2000 el moment dels dietaris
1. Democràcia i autonomia. Consolidació del circuit literari modern.
   Debat sobre la postmodernitat.

2. L'assagista perd vigència com a intel·lectual.

3. Pervivència de l'assaig divulgatiu sobre temes polítics
- Crítica de la nació pura (1984) i Sobre la nació dels valencians (1997), de Joan Francesc Mira

4. Boom de l’assaig deliberatiu (dietaris i memòries)
- El vel de Maia, Marià Manent (1975)
- El present vulnerable, Feliu Formosa (1979)
- Mentre parlem, Enric Sòria (1991)
- Confessions i quaderns íntims, Rosa Leveroni (1997)

5. Ampliació del camp periodístic (importància de l'article d’opinió)
- Dietari de prudències, Maria Aurèlia Capmany (1982)
- Un pensament de sal, un pessic de pebre, de Montserrat Roig (1993)
- Bestiari, Martí Domínguez (2000)

6.2. El boom dels dietaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 148


              7. L’assaig a hores d’ara .  .  .  .  .  .  . . .  .  .  .  .  .  .  [Ibidem, p. 155-166]

ETAPES HISTÒRIQUES (IV)
• Període 2001-actualitat: les noves textualitats i la pèrdua de pes específic de l’assaig
1. Era de la informació. Crisi del circuit literari.
2. Pèrdua d’influència de l’intel·lectual clàssic en benefici dels creadors d’opinió (tertulians, influencers...)
• Manteniment de les línies del període anterior.
3. Entre l’article d'opinió i l’autoficció: Empar Moliner (Desitja guardar els canvis?), Quim Monzó (Esplendor i glòria de la internacional Papanates), etc.
4. Internet i noves textualitats (blogs, Twitter...): Jaume Subirana, Tina Vallès, Marta Rojals, etc.
5. Desenvolupament de la no-ficció infantil i juvenil: Carme Miquel,...

    
 1. [assagistes “actuals”...]

                   ASSAGISTES Actuals-VAL  [ICR]

https://drive.google.com/file/d/1hcrNqOOgzU3t1jwW6kayUX9Wspndts4J/view?usp=sharing

2. REFLEXIONS PER AL FUTUR
   1. Interés per l’assaig en la literatura actual
     a. Dones assagistes

     b. Didàctica de l’assaig

     c. Promoció i traducció de l’obra de Fuster

     d. Els premis literaris .  . .  .  .  .  .  .  .  [TESI-G.L-P., p.167-179]

     e. Les col·leccions   .  . .  .  .  .  .  [TESI-G.L-P., p.179-190]

   2. Vigència de la figura de l’intel·lectual

      3. Evolució de l’assaig de temes nacionals
                a. La importància de les identitats

      4. Incorporació de temes nous (canvi climàtic, feminisme, alternativa al populisme...)

      5. Autoficció, premsa escrita i Internet

--- -- --- -- -- -- -- -- -- -- ----------------- ICR -- --  -- -- --- -- --- -- --- -- --- ----
• «La no-ficció en català torna a aixecar el vol» - http://ara.cat/_7c436524?s=e
                      Diari ARA. 08/09/2018

- “L’assaig en català és avui menys orfe. Tangram Editorial”
   El passat 21 d’abril una nova iniciativa editorial en català arribà a les llibreries per a ocupar un lloc que fins ara restava pràcticament desert. Es tracta d’El Tangram Editorial, un projecte que té la voluntat d’acostar-nos peces breus d’autors diversos del pensament contemporani.
   L’editorial, que té com a criteri la publicació d’assaig, d’obres de no-ficció, des d’història fins a filosofia, ha debutat presentant els llibres Oblidar Artaud/Sobre utopia, dues entrevistes al sociòleg francès Jean Baudrillard en les que fa un repàs personal a la vida intel·lectual francesa del segle XX, i Identitat i crisi, una altra entrevista, aquest cop al filòsof Santiago López Petit, on “nocions com les de realitat o anonimat són revisitades i interpel·lades de nou amb voluntat subversiva”. De cara a aquesta tardor ja tenen preparats tres nous treballs: Mind invaders. Com fotre els mitjans: manual de guerrilla i sabotatge cultural, del col·lectiu d’escriptors i artistes europeus i americans, aparegut als anys noranta amb l’objectiu de realitzar accions de sabotatge informatiu, Luther Blissett, Vols teoria queer (o millor la veritat)?, un treball on la politòloga Cathy J. Cohen i el crític cultural Tavia Nyong’o “esbossen les que haurien de ser les bases per un moviment transversal que no es deixi enlluernar per les promeses del dolar rosa o els discursos que defensen el colour blindness” i Glamur i resistència, unes entrevistes que giren al voltant del feminisme del segle XXI amb Del LaGrace Volcano i Itziar Ziga.
https://laccent.cat/lassaig-en-catala-es-avui-menys-orfe-tangram-editorial/

-


---- ---- ----- ----- ----- ----- ---- ----- - - - - - - - - - - - - - - - - - - -  -  -
        * TESI de Gonçal López-Pampló Rius
[D’ORS A FUSTER. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània. València. 2017.
    PUV.]
Índex .  . . . .  . . .  . . .  . . .  . . .  . . .  . . .  . . . .  9

Pròleg, per Carme Gregori . . . . . . . . . . . .   11

Descàrrec . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  15

I. L’ASSAIG COM A GÈNERE LITERARI.  . . . . . 21
1. Definició d’assaig 21
2. Dues classes d’assaig 27
3. Un exemple d’anàlisi: Nosaltres, els valencians 32

II. CAP A UNA VISIÓ DE CONJUNT 41
1. Michel de Montaigne, «patró i mestre del gènere» 41
2. Els precedents immediats de l’assaig contemporani 51
3. L’assaig en el primer terç del segle XX: del Noucentisme a la Guerra Civil 57
3.1 L’assaig en el tombant de segle: de l’eclecticisme a l’impuls noucentista 57
   3.1.1 Eugeni d’Ors 61
   3.1.2 Josep Carner 70
3.2 De la creació d’un circuit literari modern a la desfeta 79
   3.2.1 Carles Riba 91
    4. L’assaig durant la postguerra (1939-1968) 99
       4.1 Una triangulació assagística 99
       4.2 De la postguerra immediata al gir dels anys seixanta 103
       4.3 La dècada dels seixanta 111

    5. Dues aportacions clau: Josep Pla i Joan Fuster 118
5.1 Josep Pla 118
      5.1.1 El primer Josep Pla .  .  .  .   .  .  .  .  .  .  .  .  121
      5.1.2 La concepció de l’escriptura 125

5.2 Joan Fuster .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  130

6. L’assaig en l’últim terç del segle XX (1968-1992) 144
6.1. De la dictadura a la democràcia 144
6.2. El boom dels dietaris 148

7. L’assaig a hores d’ara 155

III. ELS PREMIS I LES COL·LECCIONS 167
      1. Els premis literaris 167
      2. Les col·leccions 179

FINAL .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .191

Referències bibliogràfiques .  .  .  .  .  .  .  .  .  197

Índex onomàstic   .  .  .  .   .   .   .   .  .   .   .   .     207
---------------------------------- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -  -


*** BIBLIOGRAFIA consultada

DDAA (2009): Batec 2. Alzira. Bromera, p.126.

DDAA. (2011): Valencià. Llengua i literatura. Ed. Oxford, 2n Bat., Estella, p.128.

BALAGUER, Enric (2015): “Diccionari per a ociosos i els grans debats del segle XX”, dins Prosa i creació literària en Joan Fuster (F. Ardolino i altres). València, PUV, ps. 41-60.]

BALART, P. i altres (2017): Joan Fuster i la ironia. València. PUV.

BORJA, Joan (2003): La utopia de la ciència. Alzira. Bromera.

CRESPO, Isidre (1999): RAONS I PARAULES. Barcelona, Hermes Edit. General.
     --- (2000): Joan Fuster. AFORISMES. Alzira. Bromera.

FAULÍ, Josep (1979): «Joan Fuster. Aquell Diccionari de 1964», La Vanguardia, 18-1.

FUSTER, Joan (1971): Literatura catalana contemporània. Barcelona. Curial.

IBORRA, JOSEP (2012): Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster. València. PUV.

LÓPEZ-PAMPLÓ, Gonçal (2017): D’ORS A FUSTER. PER UNA HISTÒRIA DE L’ASSAIG EN LA LITERATURA CONTEMPORÀNIA. València. PUV.

 MARTÍ, Antoni (1995): “Les ombres de l’escriptura. Una teoria de la intertextualitat en Joan Fuster”, dins  DDAA: Tres lectures de Joan Fuster. Sueca. Associació Joan Fuster.
     -- (2019): Joan Fuster: la paraula assaig. Ed. Afers. Catarroja.

 PITARCH, Manel (2017): Poemari per a ociosos. Alzira. Bromera.

 RIQUER/COMAS/MOLAS (1987): Història de la literatura catalana 10. Barcelona, Ariel, ps. 103-212 i 243-274.

SALVADOR, Vicent (2009): “Estudi preliminar, propostes de treball i comentaris de text” dins Joan Fuster: Diccionari per a ociosos. Barcelona. Edicions 62. “Educaula 62”.
     --- (1994): Fuster o l’estratègia del centaure. València. Ed. Bullent.

     SÒRIA, Enric (2009): “La premsa, vehicle de la literatura moderna. L’articulisme literari”.
       https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=786379