INTRODUCCIÓ A LA
POESIA DE SALVADOR ESPRIU
1.
[LA GENERACIÓ DEL 36...]
2.
[ORIGEN,
INFLUÈNCIES...]
3.
[CONCEPCIÓ DEL MÓN]
4.
[MEDITACIÓ DE LA MORT]
5.
[POETA MILITANT]
L`“home dels dies d'ara de Sepharad" podrà rentar
"en aigües d'esperança" la sang de la pell de brau.
Pensa, treballa, lluita i sofreix per Sepharad,
sota la
pluja i el torb, en l'alegre mar de llamp...
Els uns des
del "gran dolor callant", i els altres "fent-ne vida, de
l'esperança",
anem tancant les portes a
la por.
Repte, esmena, rebel·lió,
ascesi, prepararien les vies a la total recompensa. I Sepharad –hélas!-, o els homes de Sepharad, millor dit, podrien viure, un dia,
en la seva
difícil i merescuda
llibertat.
La pell de brau no ha estat escrita
sinó per a pronunciar aquest vot.
6.
[POBLE, LLENGUA]
"Sepharad",
la "vella Sepharad" de La pell de brau, havia tingut abans un altre nom, en els papers de
Salvador Espriu. Ducs o tres narracions d'Ariadna
al laberint grotesc el consignen: Konilòsia. La meva ignorància en trucs d'etimologia
i de toponímia és tan gran, com gran i envitricollada és la sapiència de l'Espriu
en aquestes i en moltíssimes matèries més. Ben probablement, Konilòsia és una
paraula que, en el fons del fons, vol dir alguna cosa. No ho sé. Però trobo que
no serà una conjectura arriscada imaginar que l'escriptor l'havia forjada -amb
significació críptica o sense- deixant-se endur per l'animació "grotesca"
d'aquell llibre. Després optarà per "Sepharad", el venerable corònim
dels homes de la Golah, mot que arrossega tot el patetisme semític d'una pàtria
-Espanya- "estimada" i "perduda". Sens dubte, no hi havia menys
dolor darrera l'acre enginyositat de "Konilòsia" que sota la
sumptuosa reminiscència jueva de "Sepharad": el que hi canviava era,
només, l'accent, que en La pell de brau, ja líric, es feia
adust i reservat. "Konilòsia", escrivia l'Espriu en Ariadna, "cau entre Rarotonga i la Mar del Somni".
"Els konilosians, gent d'una història gloriosa, rodolaren, i encara
rodolen, per un pendent d'una decadència inacabable. Són desconfiats, gasius i
pobres. Tracten llur patrimoni col·lectiu, espiritual i material, amb la més
grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara
adopten una actitud d'una suficiència ridícula. Els konilosians no llegeixen
mai res, no saben res, res no els interessa. Déu te'n guard, però, de topar-te
amb un konilosià erudit: veuries com barreja Goethe amb l'antologia del
disbarat! Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no
toleren el talent ni la independència de caràcter..." La descripció
resulta cruel i descarnada. El tall rabiüt del 36, amb la "sang
vessada", no en corregeix la duresa, però la transporta a un altre to: al
to urbanament jeremíac de La pell de brau.
En parlar-nos de Konilòsia, l'Espriu ens parla
també, i més en particular, de "Lavínia". Lavínia és "una gran
ciutat, focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a
part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i els defectes konilosians,
augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a l'explotació fabril i
l'exercici de l'advocacia, que dóna per a tothom. Els lavinians són els rics de
Konilòsia". No cal dir, suposo, què era, o és, Lavínia, qui són, o eren,
els lavinians. La situació moral i de fet de la Catalunya d'entorn del 34
suscitava a l'escriptor uns dicteris encara més inflexibles. Hi ha l'aparença
d'uns avenços constitucionals, civils; però l'Espriu no s'hi deixa enganyar. El
país està moribund. "El país moribund" es titula, precisament, la pàgina
sarcàstica que dedica al tema. Tot allò li sembla "una mascarada grotesca,
el somni d'una ment ambiciosa, una ganyota mesquina": una senectud
disfressada "amb maquillatge d'adjectius de bambolina". No jutjarem
ara si Salvador Espriu era just o no en escriure això. Ell pensava,
mentrestant, en unes xacres més profundes que qualsevol possible forma de
desorientació política dels dirigents "lavinians" d'aleshores. El
país moribund es lamenta d'altres coses. De la depauperació de la seva llengua
i de la seva mica de literatura raquítica i grisa. De la inhibició
intel·lectual dels seus fills i del seu materialisme baix de sostre. Del seu
decandiment. Però els "lavinians", de més a més, són cofois i inconscients.
"«¿Què me'n dius, de la teva dansa?» «La més bella del món!», digué el
cor. «¿I de la teva cançó popular?» «No n'hi ha d'altra, la, la, la!», canta el
cor." Etcètera. I el país moribund es mor: ofegat en les aigües encalmades
del seu port. Poc podia suposar Salvador Espriu, quan redactava aquella paràbola,
que el país anava a "morir" ofegat en unes aigües brutalment tempestuoses.
Ja queda
explicat com en La pell de brau el poeta es mira els problemes col·lectius de la seva
preocupació: des d'un angle "espanyol". Sepharad és Espanya. Sembla
que -en algun lloc ho dóna a entendre (Evocació de
Rosselló-Pòrcel i altres notes, pàgina 60)-, per a ell, el concepte de "terres
hispàniques" abraça no solament l'àrea que s'estén de Perpinyà a Gibraltar
i de Barcelona a Santiago de Galícia, sinó també Portugal i les Amèriques
derivades. Era una idea d'un culturalisme innocent, que no resistiria la menor
crítica. Sepharad, en tot cas, tenia una altra factura: és l'Espanya tràgica i
estricta, "la pell de brau" -" ... y vaga por sus campos la sombra
de Caín". Sepharad: una Konilòsia on Lavínia quedava subsumida sense pena ni
glòria- o amb molta pena i poca glòria. Lavínia amb prou feines hi compta. La
petita i doblement ferida Lavínia s'hi dilueix. Com si la sang -taca uniforme-
li hagués esborrat les fronteres històriques i socials de poble a part.
Sepharad, a través dels poemes de La pell de brau, va delimitant-se com una
il·lusió monolítica només pel determinant del "gran crim": la
"guerra sense victòria entre germans" i les seves conseqüències.
Únicament l'idioma hi és tingut en compte: "diverses són les
llengües...", repeteix. ¿Konilòsia? ¿Lavínia? Potser no: potser la guerra
civil. A seques. Potser La pell de brau no és sinó la gran elegia de la guerra civil, de
qualsevol guerra civil. Tot i el "color local" que el poeta hi
reuneix -velades relacions amb una actualitat clamorosament òbvia-, els versos de
La pell
de brau serien vàlids per a tot altre daltabaix fratricida. Però la nostra
qüestió era prou més confusa. D'una banda, l’escisió de Konilòsia havia de deixar
en una de les parts enfrontades la indeclinable reivindicació de Lavínia. D'una
altra, Lavínia mateixa -la seva gent- se sentia migpartida per motivacions que
ja no eren "de país", sinó ben distintes: de classe, de partit. La pell de brau ho passa per alt, tot
això. És la seva debilitat, des del cantó català.
Però no ens
desviem de les nostres reflexions. ¿Què són o què haurien de ser, lògicament,
Konilòsia i Lavínia en el pensament de Salvador Espriu? Crec que, com a bon
mediterrani, l'Espriu és home de "pàtria petita". En l'orla europea
de la nostra antiga mar, la tradició de l'Estat-ciutat -Grècia, Roma, tota
l'Edat Mitjana, la Itàlia del Renaixement- és alguna cosa més que un avatar de
les formes d'organització política: és així mateix un tret de la mentalitat col·lectiva.
Les gran superestructures estatals modernes han tractat d'absorbir o
d'integrar la múltiple diferenciació d'aquest litoral. Sempre hi ha ensopegat
amb la irònica indiferència dels nadius. Fa molts anys, Josep Pla va escriure unes
ratlles que trobo ben representatives del "mediterranisme" en funció
dels afers civils: "El que s'anomena la pàtria, aquesta cosa abstracta,
grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte
que no he comprès mai. Materialment, no puc comprendre'l, i no tinc prou força
per a deificar el paper timbrat. Sóc i he estat sempre localista, això és, un
home que està disposat a dir en tot moment que no hi ha res al món com les
coses de Palafrugell. Més enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins
del qual, si dieu a un home o a una dona: «Bon dia; avui fa bon temps», us
responen: «Bon dia; sí, sembla que fa bon temps...», i això és agradable. Passats, però, aquests lligams essencials, tot és
per mi completament igual". Els polítics -seguia PIa- tenen l'obligació
d'ignorar això: un escriptor, en canvi, "ha d’ésser un home interessat
essencialment amb els sentiments reals" i "no crec que pugui parlar
d'una manera diferent de la que jo he emprat" (Revista de Catalunya, IV [1927], 575). Hipèrboles a part, Pla hi defineix una actitud típica. No
haurien parlat altrament, per cert, Sòcrates o Ciceró, Dant o Miquel Àngel. Ni Salvador
Espriu.
No hauria
d'haver parlat altrament Salvador Espriu. Si en la [113]
[pàg. 118] -nyable: de
nosaltres i del que és nostre. De l`antic solar" on tots tenim bastida la
casa, i del germà que ven la seva part per unes "engrunes d'or"... ¿I
Sepharad? ¿Hi haurà, implícit o en germen, un "adéu" -penós,
compungit, ¿per què no?- a la manera de Maragall?
Al cap i a
la fi, és en el clos domèstic on el dolor i la ràbia del poeta han de trobar
més incentius. El "país moribund" d'antany, què no li semblarà avui?
L'amo t'encerta cada
dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc
d'escopinades.
Grunys de plaer i ben
humil t'ajups
sota el fuet i les
burles més grasses...
El màxim
amor sota la màxima injúria. Salvador Espriu sap massa bé que és, ja, i sense
metàfores ni exageracions, una qüestió de vida o mort. I emergent, amb una
urgència funesta. Al
vell cec
que s'ho mirava tot des
de les plagues dels seus ulls,
àvides, xopes de sang,
calentes,
obertes sense cap resposta a
les preguntes del nostre esglai,
s'adreça el seu clam.
Al vell orb preguntava
l'esglai
si el meu poble tindria
demà.
I la boca sense llavis
començà
la riota que no para
mai...
No hi ha
dubte que, igualment, és en el seu "país moribund" on l'Espriu troba
també l'alè prim, dèbil, però resolut, d'un principi de salvació. El troba ací
i enlloc més, potser. "Contra el bou, el serpent, el senglar", el
poeta i els seus reprenen el "somni tenaç" d'una triple victòria:
queda enunciada en el poema a què em refereixo.
Un cant
s'eleva i ve "del cor mateix d’aquesta nit": és la "veu d'ira
que no pot cansar-se" -els mots són del Llibre de Sinera. I
quan
s'abrandi
de cop
la nota sang,
haurà arribat l'hora del recobrament. El poeta hi
hauràcontribuït amb
el difícil guany
d'unes poques paraules
despullades.
[7.
S. ESPRIU, POETA]
... Un aspre, solitari
crit sense cant,
sense
record del cant,
diu ell mateix. D'alguna manera, això podria
aprofitar-nos per a caracteritzar la poesia de Salvador Espriu ja des d'un
cantó solament literari: d'art de la paraula o de les paraules. "Sense
cant", "sense- record del cant": en tot cas, amb ben
poca cosa de cant. [,a referència al "cant" sembla obligada. Les
tradicions de la literatura occidental la fan indefugible, en tant que, segons
elles, per cànon o per gràcia, Ia poesia és primordialment una construcció
verbal disposada a tenor de mesures i de cadències. Per a l'home (le les
nostres cultures, "poetitzar" ha equivalgut sempre a expressar-se -o
a "expressar", en general- conferint als mots un moviment modulós,
copiat o descendit de la
música. De fet, i en algunes èpoques, la poesia anava lligada
a la música: era "cant", en un sentit exacte. En separar-se'n, la poesia ha conservat
com a mecanisme intern les inèrcies d'aquella cohabitació originària. Punt la
norma de les Preceptives com l'instint "líric" dels mateixos poetes,
van establir-ne els recursos, els enginys, la tècnica, d'acord amb el
"geni de la llengua" i amb les tendències "culturals" de
la sensibilitat vigents a cada lloc i a cada moment. La revolta moderna contra les lleis
"retòriques" de la poesia no ha estat, pròpiament, una recusació del
"cant", sinó una simple protesta contra l'anquilosament de les
formes clàssiques, una demanda de llibertat enfront del rigor acadèmic. El
"cant" n'ha patit, és clar. A la llarga, hom ha acabat per
dissociar-los, "poesia" i «cant": almenys, hom ha acabat per
considerar que podia haver-hi "poesia" sense "cant". Però
la pressió de l'antic prejudici no ha cedit. L'Espriu, quan es confessa
"crit sense cant", segueix reconeixent-ho.
Tanmateix, no és el
"crit" allò que hi desplaça el "cant". Salvador Espriu en
dirà "crit", i "crit" és, en certa manera: un clamor "aspre" i
"solitari" que li puja a la veu des del fons de tots els seus dolors.
Només que "en certa manera". Perquè aquest "crit", no
arriba a articular-lo en congestió exaltada. Els mots del poeta s'esllavissen
abans de quallar en paroxisme.
... Versos
disciplinats, com
aquests d'ara...
Sempre són "disciplinats" els versos
de l'Espriu: amb una "disciplina" que exclou el "crit"
-que disgrega el "crit" i el redueix a murmuri o a rondineig. Fins i
tot quan increpa o maleeix, fins i tot quan es burla o fustiga, un fre immediat
talla el pas a les altiloqüències làbils. No
hi ha el furor grenyut, la descordada
inflamació, el panteix acalorat, que tanta prosopopeia donen a les declamacions
d'altres poetes. "Versos disciplinats." I potser no tot és
"disciplina": contenció o rigor. Potser també hi ajuda una altra
gravetat, prèvia al mateix fet literari que suposa el poema. "Lúcid"
i "desolat", ¿cauria l'Espriu en el parany de la pompa o de l'alegria
"musical" de la paraula?
Als llavis no torna el crit
en lent càntic, car enlloc
no defugiria el toc,
cor endins, del temps perdut.
I esdevé, somni romput,
poca cendra de molt foc.
Un rastre de cendra, doncs: únic testimoniatge
del foc devorador. La poesia de Salvador Espriu, ben mirat, és una poesia
eixuta, ascètica, descarnada. Poc sensual o sensorial: poc mòrbida en les
sonoritats, esquerpa a estones, apagada.
Cal afegir, de seguida, que tot
això no és aplicable, en principi, als versos satírics. Més aviat sembla que
hauríem de dir-ne tot el contrari. El lector recordarà, sens dubte, alguns dels
"cantables" de la Primera història d'Esther. Hi
trobem, en efecte, uns jocs d'al·literacions
i de cacofonies d'una truculència realment divertida:
Sobirà estrambòtic:
sense accent emfàtic
ni tampoc escèptic,
entonem un càntic
d'amor patriòtic.
Que puguis, oh màstic
elàstic!, al pòrtic
del palau fantàstic,
seure majestàtic,
per mil anys de fàstic,
com avui, simpàtic
jorn apoteòtic.
En Les cançons d'Ariadna, uns altres procediments d'intenció similar
incrementen l'aparença virolada dels temes. Tant els passatges rimats de la Primera història
d'Esther com Les cançons d’Ariadna a què em refereixo, són glosses, escolis o
parèntesis intercalats en el petit món "grotesc" de la prosa de
Salvador Espriu. L'escriptor s'hi ha sentit temptat per vells gèneres estrafoIaris, el romanç de cec, els rodolins d'auca, la
versificació primària, de cultiu popular. La manipulació, però, no pot ser més
culta ni refinada. L'artifici hi és palès, provocativament palès. El malabarisme
i l'arbitrarietat decideixen el to dels versos. I jo no sé estar-me de
pensar que l'Espriu, en abandonar-se -abandonar-se és un dir- a un
treball tan recargolat, pretén alguna
cosa més que esmolar la caricatura "grotesca". Trobo que,
comptat i debatut, l'Espriu
s'hi dedica a la paròdia.
Una mica de conya humiteja l'exercici i en subratlla la
futilitat.
Un
parell de mots amb "sóc"
rimaré,
i adhuc
amb "jóc"...
Hi ha com un solatge de reticències davant
els luxes i les mol·lícies del "cant", que l'Espriu estrafà o
escarneix.
Però quan
s'aparta del sarcasme, quan es replega al quiet i inquietat refugi de la seva
meditació, la poesia de Salvador Espriu es fa -és- eixuta, ascètica,
descarnada. No que hi desaparegui el "cant": sempre en queda un
ròssec, naturalment. El poeta no sap ni vol raure'l. Al capdavall, també l'Espriu
hi creu: vers, estrofa, poema, són, per a ell, coses
amb entitat pròpia -i
"audible". Per això, sovint, compta les síl·labes i busca la rima. Formalment, la
poesia és encara un "ordre" en les paraules, un ordre imposat al
"temps" de les paraules, i això implica recurs als sons i
aquiescència als ritmes: "una certa música". Ara: l'Espriu no passa
d'aquí.
D'un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos...
No gaire "brillants": no gaire
"sonors". És possible que tampoc no pogués passar-hi. L'Espriu no
sembla ser d'aquells poetes que tenen el verb llisquent i sortós, per als quals
paraula i música esdevenen una sola i miraculosa profusió. El tel de
"càntic" que envolta la seva poesia és més forçat que no pas
espontani. Ell no ha de reprimir-se cap propensió a la facúndia gràcil i maquinalment
escandida, sinó que, per contra, ha d'ajudar-se per aconseguir-ne un eco encoratjador.
Algunes ostensibles irregularitats de prosòdia, una reincidència en les rimes
falses, prou que mostren
que el poeta no és massa primmirat en aquestes qüestions. L'ús assidu del vers
blanc, del vers lliure, de més a més, confirma que Salvador Espriu no concedeix
al "cant" sinó una ben relativa atenció. Amb els mètodes de
l'estilística, un expert
podria declarar molts altres trets de la lírica espriviana, que s'avindrien a
refermar les presents observacions. Un detall: l'economia, o quasi l'avarícia -en
determinats poemes- d'articles, que dóna a la dicció un laconisme singular. La
impressió d'austeritat verbal és completa.
Una austeritat que ni tan sols
l'empelt hebreu arriba a derogar. Dels llibres d'Israel, que l'Espriu coneix a
fons, no n'aprén la lliçó més de preveure: l'elocució sumptuosa, el gust de les
doxologies esplendents, el fast recitatiu del versicle. Paul Claudel, habitual
visitador de la Bíblia, n'havia extret just això: una xerrameca exuberant,
torrencial, indeglutible. Potser perquè Claudel no veia en aquella literatura
sinó l'aspecte d'oblació, de pregària ritual, d'oracle sagradament loquaç,
oficis o ocasions en què els autors del poble jueu feien lluir tota la
magnificència retòrica de què foren capaços i que no era minsa. Per a parlar
amb Jeovà, o per a parlar en nom de Jeovà, calia alçar la veu i adornar-la: és el
que feia seguit seguit Claudel, pobre home, convençut com estava que la meitat
dels seus papers emanava de Déu i l'altra meitat s'hi dirigia. Salvador Espriu, en canvi, quan s'acosta a les
escriptures i als seus succedanis, s'interessa sobretot en una altra cosa: en la mixtura
d'enyorament, de tribulació í de prometença amb què Israel mira el seu propi
destí de poble, i que els reis, els savis i els profetes exprimiren en termes
lacerants i expeditius. No és la gala litúrgica allò que l'atreu en la poesia
hebraica: hi cerca la sentència, la lamentació, la ressenya de les fatigues i
de Ies confiances. Alguns teòlegs cristians han reprovat amb enuig les reaccions
dels jueus davant el seu drama col·lectiu: l'Israel de l'Antic Testament hauria
estat el poble més "terrenal" del món. Predilecte de Déu, convocat a
supremes deferències, Israel no pensa sinó en els béns palpables i en els
sofriments directes. Els jueus necessiten Jeovà per tal d'acomplir-se com
a poble, i potser per a res més: en el Pacte no hi veuen més que això, una
"aliança" que hauria de preservar-los o de restaurar-los en la seva
terra, en la seva ciutat. I és aquesta faceta de l'aventura hebrea que Salvador
Espriu s'assimila i incorpora.
Guardàrem en cors de terra
clarors de ciutat perduda...
Ja abans de La pell de brau, l'Espriu acut a la
fraseologia i a la memòria dels jueus a fi d'exposar, diferida, l'acerba
experiència del seu poble. La pell de brau en serà el resultat d'íntegra plenitud.
Per cert que, fent-hi un incís, seria una ocupació molt
agradable la de "situar" aquest semitisme literari de l'Espriu dins
les inèrcies tòpiques de la literatura catalana.[1] Entre la
gent del Mediterrani -vull dir la gent de lectures selectes-, l'afecció a
considerar-se descendència dels grecs antics és una fatalitat com qualsevol
altra. Saber-nos "parents" de Plató i de Pericles, d'Homer i de
Praxíteles, i de tots aquells personatges els noms hereux dels quals -Boileau
dixit- semblent
nés pour les vers, ens fa molt de goig. Els escriptors s'hi entusiasmen i
tot. Aquí tots som hel·lènics. Per no sortir de casa: aquí va ser hel·lènic don
Joan Maragall -el primer home de lletres del país que renuncià a sentir-se
"cavaller medieval" d'englantina-; i va ser hel·lènic -de quina
manera!- el senyor Eugeni d'Ors; i va ser hel·lèníc -aquest, de més a més, per
raons de filologia- el doctor Carles Riba. Sospito, i espero que el lector em
perdonarà l'aprensió, que l'Hèl·lade de Maragall, de l’Ors i de Riba -la
mateixa si fa no fa- no era tal Hèl·lade, sinó Goethe. Tots tres, goethians de
soca-rel, diversament goethians, "sentiren" el Mediterrani i les
seves coses a través de prismes manllevats a la tofuda i nòrdica forasteria del
micro-Júpiter de Weimar. Tres peces tan decisives de la moderna literatura
indígena, concorrent en el vici, havien de crear-hi un malentès ben especiós. A
força de parlar de Grècia o de traduir Homer, van acabar convencent l'opinió
pública que "ells" eren els autèntics "mediterranis". Eren
goethians: només. Potser els “autèntics mediterranis" van ser, o són, qui
diré jo?, Pitarra, i Pompeu Gener, i Rusiñol, i Sagarra, i Pla. Sigui com
sigui, el miratge "clàssic" –hel·lènic, i també llatí- se'ns va fer
quotidià. Hi ha hagut una llarga temporada en què els plumífers del país van
creure's que, com en el sonet de Josep Carner,
dins la gleva amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que et vetlla encara, compassant-te el gest.
El gest o la ploma. I de sobte,
Salvador Espriu es treia de la mànega una fosforescent erudició rabínica i
l'etzibava enmig de tantes complaences d'àgora i de columna truncada.
L'enfit de goethisme ha estat aclaparador. Manuel de Montoliu
va investigar-lo amb el major respecte i una sensacional bona fe, i el tema li
donà corda per a moltes pàgines. Suposo que, després de la triple dosi
maragalliano-orsiano-ribiana, ja haurem quedat prou saturats de Goethe per a
un parell de segles almenys. El que sorprèn una mica és, tanmateix, que, al
costat d'això, la literatura catalana moderna presenti una penúria tan eminent
d'irrigació semítica. Donat que les sagristies han contribuït formidablement a
la nostra recuperació literària, i l'han fornida de proses i versos en
quantitats industrials, era d'esperar que el llevat bíblic hi pesés amb alguna
eficiència. No ha estat així. Parlo de "literatura" i només de
"literatura". Hi ha hagut, és clar, una cabalosa vena cristiana, que,
des de les estampetes de mossèn Cinto als Tres oratoris de Carles Riba, ho
mediatitza tot. Però jo pensava en l'Antic Testament. Pocs textos il·lustres
podrien ser-hi comptats: les traduccions -en un català gras i rutilant, musculós-
de mossèn Frederic Clascar, els Poemes bíblics de Joan Alcover, el Nabí tardà de Josep Carner.
Llevat d'això, i d'alguna altra excepció que ara se m'escapi, les ressonàncies
d'lsrael en les lletres
catalanes contemporànies són insignificants. Déu me'n
guard, de
lamentar-ho; no sé què n'hauríem fet. Salvador Espriu compensarà amb escreix
aquest dèficit. La tercera part d'El caminant i el mur, la Primera història
d'Esther, La pell de brau, creacions instal·lades en una atmosfera semítica, judaica,
ben definida: bíblica i talmúdica. No sé si l'Espriu continuarà per aquest camí en la seva obra de demà. Potser la mina hebrea encara
se li presta a explotacions més exhaustives.
Fins a quin punt aquest
judaisme "literari" de l'Espriu és més que literari? Si no me'n recordo malament, ell parla en algun lloc -o en
alguns llocs- de la "seva" raça, pobra, perseguida, itinerant, vella.
Abans, en companyia de Josep
Pla, li havíem assignat unes aproximacions a la malhumorada
ideologia de 1'Eclesiasta. No ho hem de prendre al peu de la lletra, això. No
tot, en l’Espriu, és paraula de circumcís. Ni de bon tros. Si m'he aturat a especular sobre aquest aspecte de la seva producció és perquè, a
banda la significació literària intrínseca que hi té, el trobo insòlit dins el
panorama actual de la cultura catalana. Però hi ha d'altres coeficients, ja no
semítics, i també importants, en els versos i en la prosa de l'escriptor. Els
d'arrel greco-romana, verbigràcia, hi són ben clars. Des del paisatge de
"Pontos" o el crit de "Prometeu", en Les hores, a
l'entera tragèdia d'Antígona, passant per molts símbols i moltes inspiracions,
els carreus que l'Espriu pren de les ruïnes de l'Antiguitat clàssica són
nombrosos, distingits. I encara caldria anotar-hi incorporacions menys
visibles, de dispersa procedència. No hem d'oblidar allò que dèiem al
començament: la riquesa intel·lectual, la "biblioteca desolada i
lúcida", la porositat del poeta a tota mena de seduccions intel·ligents.
De més a més, l'Espriu no amaga el caràcter "factici" del seu
hebraisme. En la Primera història d'Esther, l'ús que en fa bé pot qualificar-se d'irònic. L'episodi
bíblic en què es basa aquella "improvisació per a titelles" hi ve
esgranat a través d'una fantasia tota popular, que tant valdria relacionar amb
les explicacions domèstiques de la senyora Maria Castelló, com amb la possible
cantarella d'un cec Altíssim, speaker vilatà de la representació. L`anècdota
oriental" és manejada per l'Espriu com un "apòleg":
"immortal apòleg". Ja sabem amb quina moralitat. Si en la Primera història d'Esther personatges i esdeveniments -malgrat la cua seriosa de l'apòleg- cauen
dins l'esfera del "titellisme" més esprivià, l'ingredient jueu de La pell de brau acompleix
una altra funció. Els homes de la Golah, Sepharad i tota la resta hi
constitueixen una "figuració"tenen un sentit translatici inconcús. I
tot això és pura maniobra literària.
Però la poesia de Salvador
Espriu es regeix, sempre, pels determinants insondables dels seus
"continguts". Poso entre cometes el mot "continguts": sé
que és toscament inadequat. La distinció entre "forma" i
"contingut" ha estat -i amb justícia- arraconada a la cambra dels
mals endreços de la crítica, i jo no tinc cap interès
especial a treure-la'n. De tota manera, cal fer-se comprendre, i he escrit
"continguts" a gratcient. Els hem repassats. No tan a fons com el
lector i jo hauríem volgut. Insondables, deia. Hi ha la meditació de la mort,
cor endins d'aquella mar
sense retorn...
Hi ha el temps que s'esmuny, que es crema a
si mateix, que només deixa en les mans i en la llengua un dipòsit de record i
de sèver. Hi ha el dolor dels homes que es combaten, que vessen la seva sang
amb l'odi espantós dels germans. Hi ha el poble, el poble del poeta, vençut, i
la fèrula que el domina, i la vilesa que l'enfonsa. I hi ha Sinera. En aquest
paper, he parlat poc de Sinera, i Sinera és el món de l'Espriu. L`“única pàtria
que tots hem entès", escriu en el pròleg a la Primera
història d'Esther: una pàtria
que és gent, terra i vocació. Darrera cada vers de l'Espriu trobaríem, sens
dubte, la llum de Sinera, el jardí, la mar, els rials, els arbres, la pluja, el
silenci de Sinera. I tot, mort, temps, dolor, poble, Sinera, tot és substància
exacta de la seva poesia: substància exacta i indistinta, única, una, unida.
Les paraules I'obeeixen. Ara són tenses i nervioses, "com llances";
ara, mordents i ulcerades. O tenen un pas evanescent, mat, lleu. O encara sonen
amb una remota vibració esfereïdora.
Només fràgils mots
de la meva llengua...
Aspre i solitari, o no: "crit sense
cant". Un crit, insisteix Salvador Espriu.
Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món,
sense cants
ni ja somnis, ben buides les
mans:
et porto sols el meu gran
crit.
Un crit sufocat, però
persistent i dirigit. Aquesta poesia és, ha
estat fins avui, un dels "crits" més dramàtics de tota la nostra història
literària. Caldria comparar-lo al "crit" -desolat, lúcid- d’Ausiàs Marc.
Sueca, novembre-desembre de 1962
Joan Fuster: CONTRA
EL NOUCENTISME. 1977. Ed. Crítica, Barcelona, col·lecció Sarrià,
núm. 1, pàgs. 61-127
[1] Cfr. L’aforisme de Fuster: “Admire molt l’obra de Salvador Espriu,
entre altres raon més serioses, perquè ha intercalat una mica de semitisme
enmig d’una literatura de tantes pretensions hel·lèniques com la catalana del
Nou-cents”. (CPI, 68,6) [ICR]. Afegir-ne la resta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada