Joan Fuster

[Música i poesia]

V. Interpretació d’un èxit

[...] Raimon, com a cantant —com a cantant a seques, prescindint de les cançons seues—, ja fa una gran impressió. Surt a l’escenari, amb la seua pinta animada —sense coll—, trempa la guitarra i enceta el cant: una abrupta vehemència el transfigura. Mentre la veu va dient i esmolant-se, la seua cara és, tota ella, un rictus tens, i els músculs i les venes se li marquen amb una pressió dolorosa. No mira enlloc. Sembla concentrat sobre el seu propi clam. De vegades, el veieu —el sentiu— cantar deu o dotze cançons seguides, i us sorprén que ho faça: teniu la sensació que no podrà resistir-ho, i que aquell frenesí reincident s’esfondrarà en un instant qualsevol, per una sobtada fractura física. Però no. I cada cop es repeteix el rampell: cada cançó és un tros de fúria o de fosca enyorança transcrit sobre el rostre del cantant. Els comentaristes que s’han ocupat de Raimon, en diuen “sinceritat”. Els temes que canta són, en efecte, temes convulsos —de revolta o de desolació, d’ira o de fe, d’impaciència—: la “sinceritat” no seria sinó el reflex igualment convuls amb què l’expressió personal tradueix tot això. L’expressió tant com la cançó en si: aquest és el secret. L’auditori, que veu Raimon mentre l’escolta, s’hi deixa emportar. Pàgines enrera, jo l’he qualificat de “comediant”, i hi al·legava l’explicació clàssica de Diderot: només amb una “sinceritat” deliberada, composta, l’artista arriba a semblar-nos prou sincer i aconsegueix encomanar-nos l’estremiment íntegre del seu missatge. Això és la “veritat” teatral, d’ençà que l’home fa teatre. “¿Ell ha actuat sense sentir, i nosaltres hem sentit sense actuar?” Simplement: “nosaltres hem sentit”, i ell ens ha fet sentir. Raimon, quan actua, hi posa ardor i impetuositat: tota la seua ànima, com solem dir.

Per a qui no el veu, per a qui ha de conformar-se amb el disc, hi ha la cançó sola –la cançó en la seua veu; però, sobretot, la cançó com a tal: una lletra i una música. Les cançons de Raimon són seues: ell mateix n’és l’autor. En general, lletra i música són originals: des d’“Al vent” a “Diguem no!” i “La nit”, el seu repertori respon a una propulsió íntima i espurnejant. De tant en tant amb alguns poemes de les “Cançons de la roda del temps” que Salvador Espriu inclou en El caminant i el mur. Com Léo Ferré ha fet amb versos de Baudelaire i de Louis de Aragon, i Brassens amb versos de Villon, de Victor Hugo, de Verlaine, de Paul Fort. Raimon pren els de l’Espriu i els instal·la en melodies de línia dúctil i profunda vena evocadora. És probable que un dia les “Cançons de la roda del temps”, completes, constituesquen un cicle “raimonià” d’esplèndida eloqüència: donarà la mesura d’una inventiva musical, inculta i primària si voleu, però rica, profunda, facundiosa. D’altra banda, això que ell fa amb els versos de Salvador Espriu, i amb els seus propis versos —les seues lletres—, ¿no és un suplement de lirisme que hi agrega i de què la poesia actual està ben necessitada? Perquè, per segles i segles, la poesia fou “cant”: després ha estat recitació, i avui amb prou feines si és lectura solitària i ensordida, amb moltes “reverberacions mentals” potser, però sense cap de les seues originàries virtuts líriques. En tornar a ser cançó, el poema recobra un part de la seua substància primitiva. I, cosa més important encara, recobra la llibertat: s’escapa de la presó del llibre, de l’imprés mut, i s’implanta enmig del carrer, per oferir-se sense reserves als llavis i a la memòria de la gent. Un sector de la “cançó moderna”, de la cançó popular —el que s’ha negat a degenerar en bla-bla-bla de “sala de festes”—, vol ser poesia. I ho és.

[...] Tanmateix, una cançó que es destina a ser “escoltada” ha de concedir, per imperatius obvis, una gran importància a la “lletra” —a la lletra literària. Si és més o menys literària en la pràctica, no ho discutirem. El que vull destacar és que el cantant —i més el cantautore: autor i intèrpret— canta per transmetre als seus oients alguna cosa més que una monodia incantatòria: aspira a dir-li això o allò, tant hi fa, el que siga, i dir-li-ho amb paraules. [...] En la cançó actual, com en la cançó de totes les èpoques, la “lletra” és un element capital. Ho reitere: intenció de ser poesia, i de ser poesia en circulació activa i majoritària. Sovint, es presenta com a subalterna, humil, sense petulàncies llibresques —encara que un Seghers, després, la reivindique, o que algun sorbonard en traga argument de tesi doctoral. Però “poesia”. ¿No fou sobretot per les “lletres” que Els Setze Jutges van obrir-se pas, al principi? I Raimon començà a fer-se remarcar, també, perquè les seues cançons venien carregades de paraules suggeridores i punyents. Eren “poesia”. ¿D’aquella que passa a les antologies i escandallen crítics i erudits? Si més no, eren la “poesia” que un públic demanava, o necessitava sense demanar-la: un públic cent, mil vegades superior en nombre al cens màxim de lectors de versos.

Amb música, però. La música n’és el vehicle o el lubricant: gràcies a ella, el “poema” es redimeix de la fredor verbal, crepita i esdevé sonoritat constel·lada. Un sonet del Petrarca —“Amor che nel mio pensier vive e regna...”—, cantat sobre la viola de mà de don Lluís del Milà, aquell deliciós músic valencià del xvi, és ja la perfecció acomplida. Raimon s’enginya les músiques que canta. Jo no puc parlar-ne sinó com un profà: els meus “coneixements” musicals no van més enllà de la lliçó quaranta-cinc del primer mètode de don Hilarión Eslava, que és el que estudiàvem els joves de Sueca trenta-i-tants anys enrera. Hauria de referir-m’hi, doncs, com un “client” vulgar: com el consumidor mitjà de la cançó, que li agrada de sentir-la i que la xiula o la taral·lareja sense pensar si allò és millor o pitjor que Beethoven. De més a més, la música és un art irreductible a termes conceptuals. ¿Com descriuríem amb paraules la més senzilla de les melodies, i no dic ja els fets musicals més complexos? ¿Com explicaríem a algú que mai no haja sentit una cançó de Raimon el que és la música d’una cançó de Raimon? El que és, no tècnicament, sinó com a vivència sensorial: auditiva. A tot estirar, podríem eixir del pas amb mitja dotzena de fórmules d’un abast matusserament aproximatiu: “arabesc rítmic”, “melismes sinuosos”, “clam escandit”, “troballes dramàtiques”, “naturalitat inimitable”, esfumatures expressives, etc. Si fullegeu els llibres dels crítics i els historiadors de la música, no hi trobareu indicacions més explícites, parlant de qualsevol compositor —com no siguen, és clar, indicacions relatives al savoir faire professional, al métier: “gènere diatònic”, “escala duodècuple”, “formacions contrapuntístiques”, “fuga”, “acord de sèptima de dominant”... I no hi ha més remei, per tant, que acudir a circumloquis i metàfores.

Arabesc rítmic, melismes sinuosos, clam escandit, troballes dramàtiques, naturalitat inimitable, esfumatures expressives: ja em va bé tot això. Les cançons de Raimon, en tant que música, són cançons “del dia”: vénen emmotllades per mòduls populars d’una vigència irrecusable. No començaren qualificant-lo de roker? Però, damunt d’aquest fons actual, gairebé prefabricat per les tendències del moment, incideix la grapa d’una personalitat acolorida. Unes vegades, com en “La nit”, hi endevinem reminiscències d’una força “racial” plenament valenciana. D’altres, com en “La pedra”, en “Cançó del capvespre” o en “Perdut”, hi sobresurt la voluta ornamental, cadenciosa. “Un país que ja anem fent” i “Diguem no!” es marquen amb un moviment trencat i progressiu alhora, pensant en un crit final, recapitulador i emblemàtic. En “Som”, en “Disset anys”, la seqüència sonora s’esllavissa en tènues filagarses lamentatòries... Cada cançó és distinta de les altres, i totes tenen un clar aire de família. Hi ha, sempre, el ritme fort, el so dibuixant-se en meandres plàstics, el toc de paroxisme, l’accent dramàtic, l’aire natural, els girs delicats. Raimon s’ho combina com li convé: com ho demana el sentit últim de la lletra que ell mateix es proposa. Les seues melodies, ben orquestrades, una mica a l’estil del simfonisme barat dels Kostelanetz o dels Melacrino, esdevindrien estupendes configuracions acústiques susceptibles de moblar sumptuosament el més exigent programa de ràdio: programa “lleuger”, s’entén. Però Raimon busca —i troba— les seues músiques per afermar unes lletres, i és per aquestes lletres que la música aconsegueix una plenitud exacta. En Raimon, la cançó és cançó, cançó com cal: com són les bones cançons. Si en recordeu la tonada, perquè és enganxosa o bella, la tonada us fa recordar les paraules. ¿I no és això el quod erat demonstrandum? Les paraules: la “poesia” —comunicació i engatjament, intenció i expressió, idea i voluntat...

Joan Fuster. Raimon. 1964. Barcelona. Alcides. [La Magrana, 1988, pàgs. 57-68]