Els aforismes de Joan Fuster, de mare didàctica i pare raonable
-
Preparar unes breus seleccions d’aforismes que llegiran –sempre a duo- uns
amics triats a l’efecte... en diversos moments de la lliçó...
|
-
Per ex.: llibertat, metadiscursisus, sexe, literatura, patriòtics,
joventut...
|
ESQUEMA
|
Joan Fuster, mestre aforismaire
L’aforisme, de mare didàctica i pare raonable
1. Presentació
2. Consideracions prèvies
3. Objectius
4.
Teoria aforística: definicions i models
5.
oportunitats
6. Avaluació
7. Conclusions
8.
BIBLIOGRAFIA
|
- Presentació
«Mai no he
pretès “tenir raó”, ni en aquestes qüestions ni en cap altra: aquesta gloriosa
imbecil·itat la deixe als qui es dediquen professionalment a estar en possessió
de la “veritat”». (J. F., Contra
Unamuno i tots els altres, 1975 –Bromera, 2007)
«Jo ja
m’acontente de tenir una mica de “raó” de tant en tant, aspirar a més em sembla
una procacitat». (J. F.)
«Literatura
dirigida.- Puix que “no es pot impedir que un ocell cante”, resulta aconsellable d’ensenyar-li
solfa.» [CPI, 86,5] (J.F.)
A l’IES Vicente Blasco Ibáñez, de Cullera, a la Ribera Baixa del País
Valencià, ja fa un grapat d’anys que els meus alumnes i jo ens engrescàvem amb
els aforismes de l’escriptor suecà. Bàsicament a partir del volum Aforismes
(Bromera 2000), —i abans, de la selecció que en vaig posar a Raons
i paraules (1999)— tots dos preparats per mi mateix. Bé des d’una
lectura “selectiva” —voluntàriament obligatòria—, o de
tot el llibre o capítol —a gust del consumidor—; l’experiència era, de fet, una
Unitat didàctica volàtil, que feia acte de presència ara i adés —tot al llarg
del curs anaven caient els contactes i les pràctiques amb els aforismes—, a
banda d’alguns moments —més que no sessions específiques— acadèmicament formals,
que hi eren propicis, temàticament, o fins i tot ambientalment (posem per cas
les manifestacions contra la guerra de l’Irak)... Un tractament informal (la saludable pràctica de l’esment oportú, que
crida l’atenció per la seua “oportunitat” i pel contrast amb tantes “frases
fetes” tòpiques —tradicionals o “publicitàries”—, no massa enginyoses, val a
dir) i un de formal (comentaris,
explicacions, recerques, creacions...).
- Consideracions prèvies
Només s’hi requereixen —per a “jugar als aforismes”—[1] uns mínims coneixements previs de gramàtica —fins i
tot a 4t d’ESO ja en tenen —alguna mena d’experiència també n’hi he fet—, de
recursos retòrics —de segur que al llarg dels primers cicles de Secundària
també se n’imparteixen algunes nocions i se’n fan pràctiques, si més no de
reconeixement, així com de la manipulació dels ginys informàtics.
- OBJECTIUS:
1. Conèixer aquesta fórmula literària d’escriptura,
l’aforisme,
2. També la seua pràctica, en general, i, un poc més àmpliament, en la literatura catalana.[2]
3. Sobretot la de Joan Fuster: la seua teorització en pròlegs i articles, i la seua contínua producció, i usos diversos.
4. Descobrir-ne les múltiples aplicacions: culminació d’una narració, condensació
doctrinal, creació literària, ornament/obertura d’escrits o cloenda i remat,
instrument d’argumentació d’autoritat, i les seues proximitats amb el món
publicitari.
5. Contagiar-los el gust per la lectura i
aplicacions d’aquest giny literari.
6. Reivindicar la seua vàlua i aportació a la història del pensament.
7. Fer-los venir ganes de consumir-ne i de crear.
8. Interés per la lectura i valoració
d’aquesta com un fet enriquidor.
9. Interés per la literatura i l’art com a font
de lleure i com a instrument per
al propi creixement intel·lectual.
10. Respecte i valoració de les idees dels altres amb sentit crític i actitud
raonada.
11. Conscienciació de la importància d’una expressió acurada, tant oral com visual o
escrita, a l’hora d’expressar les pròpies idees.
- Teoria aforística: Definicions i models
“Polivalència de noms: precisions
terminològiques.
Sr. Fuster: De quines altres maneres els ha anomenat, els seus
aforismes?
Doncs mira, la primera
paraula que hi he emprat ha estat paperets;
després, escorrialles, notes marginals, Judicis finals,
Proposicions deshonestes; Consells, proverbis
i insolències; també els he
aplicat d’altres noms: màximes, sentències, apotegmes
o moralitats,
pensaments,
mots
d’esprit, anotacions, frases per a calendaris, càpsules de doctrina, “caps
de paper”. Fins i tot, epigrames[3] frustrats o sagetes.
El nom genèric, però, que hi acostume d’utilitzar és aforisme.
Crespo, Isidre. Joan Fuster. Aforismes. Bromera. 2002
1.
Aforisme: “portar alguna cosa fora de la seua realitat,
més enllà del seu horitzó” [Carles Cortés (¿?)]
2. Les característiques: AFORI-Taula
descriptiva.doc
3. Els Aforismes,
de Joan Fuster. TEORIA.
* Estudi de les INTRODUCCIONS on n’hi ha el
pensament de Fuster sobre els aforismes, teoria literària, història... [Cfr. Introducció a Aforismes, Bromera 2000]
«La
rutina dels aforismes se m’ha fet entranyable; a ella, no podia escapar... és
un gènere literari arcaic i poc vistós, però que em fascina» (J.F.)
1. Introduccions als
seus llibres
2. “Entrevista
figurada” d’ICR a J. Fuster (Aforismes,
2000)
3. “Frases
sueltas”. Tele/eXprés, 2 de marzo
de 1970.
4. “Nuestros
abuelos escritores”. El Correo
catalán, 22-I-65
5. “Com un joc de saló. A propòsit d’aforismes.”
La
Vanguardia Española, diumenge, 7-04-1974. [trad.: ICR]
6.
“Elogi del laconisme” JANO,
núm. 581, 9/15-09-1983 [Discrepàncies, 2011, Bromera...
7.
Pròleg a
JOE i l’univers, de Camil Pascual...
8. Reflexió “teòrica” aprofundida.
1. NOMS/Títols
(de llibres i seccions)... (C. Gregori, 2011, pàgs. 38-56)
2. Classes d’aforismes...
3. Els
aforismes de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari. Joan
Borja, 1996. Institut Juan Gil-Albert. Alacant.
4. Introducció d’ICR. Aforismes,
2000, Bromera.
5. “Els aforismes, un dels encunys francesos de Joan Fuster” (ICR...)
6. Anotacions al marge. Els aforismes de Joan
Fuster (Carme
Gregori, 2011, PUV)
|
|
*
Aforismes “estrictes”
(publicats com a tals)
**
Aforismes solts (Diari, Diccionari per a ociosos...)
***
Aforismes intratextuals (“frases lligades
reduïdes a frases soltes”, Fuster
dixit)
**** Sense
títol (la gairebé majoria)
***** Titulats
|
- Les OPORTUNITATS:
1. Usant, en
explicacions i comentaris, un de tants aforismes
escaients —de Fuster o de qualsevol
altre; fent veure, de vegades, com es
distancien del refrany popular, del
tòpic de torn, o de qualsevol altre
pensament. [à són exemples, en definitiva, de la pràctica intertextual...]
à Ell mateix feia aquesta
pràctica...
I. REFRANYs-Aforismes
|
- “Parla
a temps, i sols d’allò que entens” [refrany]
- “No faces mai de la teua ignorància un
argument” [JF]
|
- “«De la
discussió naix la llum», diuen. I l’experiència demostra que,
efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia
abans de discutir, però més clares.” [p.26,1]
|
- “Secrets en reunió són de mala educació” / “Educació i diner, fan al fill cavaller” / “L'educació fa l'home” / “Ningú no naix ensenyat”
|
“Forma part d’una bona
educació saber en quines ocasions cal ser mal educat”
|
II. CONTRA-AFORISMES
|
«“A la casa del
savi, les riqueses són esclaves; a la del neci, senyores”. Ho deia
Sèneca. Que, naturalment, era ric. » [164,6]
|
«Puix parla en
català ... Déu li’n do glòria», que deia Muntaner a la Crònica...[4]
«Puix
parla en català ... vegem què ha dit». El decasíl·lab és igualment correcte,
i el contingut, més raonable. [p.165,1]
|
3. «“Les capacités de la bourgeoisie
s’en vont...”. La burgesia, en efecte, ja no sap ser d’esquerra.» [J.
F,.p.165,3]
“Evidemment, tout idéalisme est caractérisé par des
traits irrationnels; Lukacs le sait bien mais, ce qui l'intéresse, c'est la
tournure spécifique prise par l'idéalisme, celle qui suit la période de 1848
où, comme le dit Marx, "les
capacités de la bourgeoisie s'en vont", où la bourgeoisie devient
impérialiste après avoir été libérale.” (“Nietzsche et l'irrationalisme
fasciste” …http://www.contre-informations.fr/archivesfrance/nac-fs/fs37.html)
|
4
«¿Qui paga mana?
La història i l’experiència de cada dia demostren, almenys, que qui mana
cobra. Manar és cobrar -entre altres coses.» [p.165,6]
|
5
«Qui espera,
desespera»
«També ens cansem de desesperar.» [p.22,1]
|
6
«Hi ha qui afirma
-i les seues raons tindrà- que l’home
és un ésser contingent. Per la meua part només puc dir que si jo no
existia caldria inventar-me.» [p.22,3]
|
7. «Audaces
fortuna juvat[5]. Els déus ajuden
els audaços per pur sentit de l’humor.» [p.24,3]
|
8. «El
nostre desig no té remei», ve a dir en algun lloc santa Teresa d’Àvila.
Això
és, en efecte, una gran veritat, almenys literalment.
I, prenent-ho com a premissa –major o
menor-, tots els sil·logismes que se’n deriven només tenen una conclusió: «La
vida és inútil». [p.24,6]
|
9.
«L’AMOR.- Malgrat tot, dantescament: “Io
son piú ch’io…”» [p.25,1]
|
10. «Tal com preguntava el
pobre Lear: “¿Qui pot dir-me qui sóc
jo?”» [p. 25,3]
|
11. «Els elefants són contagiosos», afirmava
un surrealista. I és possible que tingués raó. No se sap mai. [CPI, p.27,5][6]
|
12. .
|
2. Oferint, com a “lema del dia”, un aforisme, més o menys relacionat amb algun
aspecte pròxim: de l’any, de la programació, o d’alguna data o succés
significatiu, personal o col·lectiu...
a. Una nova avinentesa: les sèries diàries
de RODAMOTS
i MINIMÀLIA...
b. «Càpsules
de pensament mínimament raonables, és a dir, discutibles».
Aquesta va ser l’experiència ben
gratificant —per als alumnes i per a mi, el seu mestre— d’un encara recordat 3r de BUP. No cal dir que la pràctica personal —i
tradicional per a molts, entre aquests Joan Fuster— de l’encontre diari amb El
Mensajero del Corazón de Jesús (d’edició actual i ininterrompuda des de
fa una pila d’anys) i les seues «racions quotidianes de pensament». Fuster no
s’estava de recordar que «la seua primera il·lusió literària fou escriure
frases per a calendaris». L’exemple de Ramon Llull i el seu Llibre
d’amic e amat, també ens servia de model[7]. I, així, els meus
alumnes es trobaven, després del càlid “bon
dia”, amb regals en forma d’aforismes...
Tenint en compte la programació
de història de la literatura:
R. Llull
escrigué proverbis (tres llibres)
Francesc Eiximenis els feia servir molt en les seues narracions (* Llavors
treballem la màxima o sentència com a culminació/resum
ideològic d’una història i fem un excursus
sobre les faules —buscant-ne llibres, llegint-ne algunes... i hi trobem que, de
vegades, el pensament va a l’inici, cas en el qual la història n’és un exemple
o argument). Un cas concret:
à “Exemple
del mercader i el diable” (F. Eiximenis, Dotzè
del Crestià. 1382, cap. CL) cfr. FRANCESC EIXIMENIS. Contes i faules.
El llibre
de tres, jocs de
conceptes i números (lectura i comentari d’alguns). Llegir-ne alguna frase de
l’article de Fuster: “Nuestros abuelos
escritores”
Ausiàs March els empra en bastants dels seus versos
(esbrinar-ne la funció que hi fan...) NOTA: afegir-hi: la meua selecció
marchiana i l’estudi sobre el tema de...
Les “noves rimades ... aforismals”, de J. Roig (per què les qualifica
així...)
Els refranys de Carles Ros (diferències entre refrany i aforisme)
El poema “INSCRIPCIÓ ANTIGA D’UNA RAJOLETA”, de Teodor Llorente (comentari
exhaustiu per comprovar-hi els matisos de la variada onomàstica que empra de
la fórmula aforística...)
Lectura de l’antologia, o d’una selecció personal “pactada” —alguns de totes les seccions en què hi
estan repartits els aforismes—; algunes d’aquestes seleccions poder fer-se per
temes (literatura, amor, home, llibres-lectura, política, llengua...), a partir
de l’índex temàtic.
Lectura d’una novel·la del segle xx —El cavall (Joan Guasp, Columna, 1993)—,
els capítols de la qual comencen amb un aforisme d’altri, el qual orienta el
sentit narratiu del capítol; a més, el relat s’obri i es tanca amb sengles
aforismes...
* I, segons anem donant a
conèixer les característiques de l’aforisme i la seua història, anem també
practicant alguna de les seues múltiples
5. Prestacions didàctiques
· Usos fusterians de l’aforisme:
En fa “col·leccions” dels que va fent...
Tenia molts
“apunts” de “frases soltes”, preses d’ací i d’allà...
J. Fuster: «...ocurre que, de vez en cuando, hallamos en
nuestras lecturas citas de firmas insignes... cuyo alcance originario se nos
escapa, a fuerza de mediaciones, pero que en su literalidad resultan
generosamente sugestivas. No importa lo que en el momento de su redacción
‘quisieron’ querer decir: al recibirlas por nuestra cuenta, nosotros las
adaptamos a la fantasía que nos conviene. Por lo menos yo tengo esa costumbre.
Y he aquí tres perlas acumuladas en mis apuntes:
1) “Las gárgolas no opinan” (Miguel de Unamuno)
2) “!Inventad nuevos errores¡” (Lichtenberg)
3) “Un chef est un marchand d’espérance”
(Napoleón Bonaparte).
[...]
Paciencia y a barajar...» [“Frases sueltas”, Tele/eXprés, 2-3-1970]
Fuster escriu —o només obri— més d’un escrit a partir d’un aforisme:
- “Bellesa” del Diccionari per a ociosos
- “Recomanacions útils”, Notes d’un desficiós, 1980.
- “Sobre la vanidad”. El Correo Catalán, 5-6-1965
- “Las cosas y su jerarquía”. La
Vanguaardia, 4-4-1971
- “Contra les guerres”. Sagitari, 1984.
à Simultani a l’aforisme «“Saintes baïonnettes de France...” (Michelet). Totes les guerres
volen ser guerres de religió»[8].
[CPI, 164,3]
- “Guerra”, Diccionari per a ociosos, 1964.
“La
vigília d’una guerra, sovint, o gairebé sempre, sembla una festa[10].
[CPI, 166,6], només que a l’article
del DO diu “La guerra, quan comenta,
sembla una gloriosa vacança”.
- “La geometria, per exemple”.[11]
[cfr. article]
- «“Estimeu-vos els uns als altres...” Sí,
però sense excedir-vos.», dirà al començament d’«Un consell evangèlic», dins Sagitari. 1985. [Bromera, p. 155]
- .
JF inserta aforismes en un assaig per a...
- “Unes difícils confiances” (Sagitari, 1993, Ed. Bromera, ps.150-154)
- .
- .
JF tanca assaigs amb un aforisme:
- “Bellesa” del Diccionari per a ociosos
- .
à L’aforisme, personalment i didàctica, pot ser usat —o abusat— ...:
1. Llegint —amb el subratllat i la
posterior esquematització— de
diversos articles sobre el tema (en tinc uns quants...); i la posada en
comú a classe.
2. Exhibició a classe dels diversos treballs —ben creatius
alguns: Poemes “Estima,
però no tant”, “Aforismes
il·lustrats” (Mara Sempere)— dels alumnes després de la lectura:
comentari d’alguns, invenció d’històries en què l’aforisme n’és el nervi
ideològic, il·lustració personal o buscada de diversos aforismes...
3. Organitzant un concurs i exposició d’aforismes en l’institut [imatges dels de Sueca...]
4. Acompanyant el repàs i aprofundiment dels recursos retòrics, segons una previsió
programàtica:
a. Sinestèsia (“locus amoenus”): “Cinc sentits corporals,
demanem-ne més”.
b.
Comparació (A. March, n’usa moltes): «Compara i començaràs a entendre».
c. Metàfora: «Les
metàfores -les bones metàfores- no són sinó definicions imprevistes: dir la
mateixa cosa, però per sorpresa. És una manera de dissimular-ne la trivialitat,
i per això els poetes les usen copiosament.» [Buscar
l’altra explicació que JF fa de les metàfores]
d.
Ironia: «La ironia necessita còmplices».
e.
Adjectius:
- «Els adjectius sempre fallen, per l’un cantó o l’altre, si intenteu
obligar-los a la «descripció». Cada sentit –sentit corporal- és un món, i les
paraules en resten fora».
- «Els adjectius són sempre subjectius».
f. Poesia: «“Poesia és
l’art de dir bellament les coses… ” Hauríem de rectificar la definició: “poesia
és l’art –o la virtut- de dir exactament les coses”. Exactament.»
g. Faula: «Un altre mot
depauperat: faula. ¿Hi ha res més
vulgar –menys fabulós- que aqueixes
«escenificacions animals» del sentit comú?»
5. Activitats a partir dels PROVERBI
FIGURATI, de Giuseppe Maria Mitelli.
a. Presentació del “llibre-carpeta”
b.
- Treball, en grups diferents, d’alguns proverbis, primer la figura, després el text (o a l’inrevés), i posada en comú.
c.
- Tria de proverbis
per a il·lustrar, bé personalment bé buscant-los imatges adequades.
d.
- Recerca d’altres aforismes
–preferentment de Fuster— sobre el mateix tema per a relacionar-los...
6. Com a
perpetuació d’una visió del món [recordar “grans veritats”].
7. Per aconsellar des de
“l’autoritat”.
8. Per a acabar un
conte, una faula, una narració amb una “moral” o “moralitat”, amb un consell o
màxima. [Hi ha tota una tradició de narrativa clàssica —adulta i infantil—
estructurada així]
à exemples clàssics: FAULES
· Llegir-ne algunes —col·lecció
de petites joies..., o altres versions i llengües— i comprovar on es troba
l’aforisme/proverbi (inici/presentació o acabament/conclusió).
· Les faules estan preses del volum Faules de sempre. 1989 Barcelona. Ed.
Elfos. Selecció i pròleg: Rita Schnitzer. Il·lustrac. Maria Pascual. I Fábulas de La Fontaine. 1980. Barcelona. Ed. Auriga.
A.
Amb la “moral” al començament
- El llop i l’anyell (Fedre) [p. 26]
- El gos que abandona la seva presa... (La Fontaine) [p. 23]
- El lleó i la rata (La Fontaine) [p. 24]
-
B.
Amb la “moral al mig”
- El corb i el renard (Fedre) [p. 22]
-
C.
Amb la “moral” al final
- La guineu i el boc (Isop) [p. 8]
- El renard i els raïms (La Fontaine) [p. 26]
- L’ase flautista (Iriarte) [p. 48-49]
- El joglar i el tambor (Ramon Llull)[p.32]
D.
Sense “moral” expressa.
- La
cigala i la formiga (La
Fontaine) [p.28]
Un exemple ocasional
|
· à Exemple ben actual: en
un llibret que fa uns dies he fullejat, m’hi he trobat aquesta pàgina:
“LA
SALUD ES LO QUE IMPORTA”
Con este título no pretendo establecer
ninguna panacea, però sí aportar conductas que, sin duda, nos ayudarán a
mejorar nuestra salud y a sentirnos mejor con nosotros mismos y con nuestro
entorno.
“Un día de
sendero, una semana de salud”. Un
dicho senderista que brindo a la
vuestra consideración... [Gustavo Cañado Fernández.: El infinito a tu alcance. 2012. Ed. G.C.F.]
|
9. per a practicar la concentració d’idees: RESUM d’un escrit [Hipertext o glossa].
à exemple: el que vaig fer
amb els articles de Fuster sobre LA
JOVENTUT, tema que vam treballar a l’IES-Alginet amb
Enriqueta Rincon (2001-2002...)
10. Pretext per a la reconstrucció del possible discurs concentrat en la dita, la qual
en seria la síntesi o conclusió.
11. Per a iniciar
una perorata (Els predicadors solien començar els seus sermons amb un versicle
de la Bíblia,
a manera de punt central del discurs. Ho podem constatar en els sermons de S.
Vicent) [Una experiència didàctica: “Estima, però no tant”, poemes dels
alumnes]
12. Per a facilitar la memorització (un pensament formulat com a sentència es recorda amb
gran facilitat)
13. Per a classificar informació: agrupar aforismes per temes, per recursos retòrics, per estructures
lingüístiques —sintàctiques o discursives—...
14. En la
recerca de materials: buscar altres aforismes sobre el mateix tema o amb
elements literaris semblants... [Seleccions
temàtiques[12]]
15. Per a
provocar la creativitat literària [imitació d’estructures retòriques,
creació de noves frases...]: produir
aforismes!
16. Enriquir o ornamentar
un discurs amb frases llampants.
17. Per a
prendre l’aforisme com a peu d’un text narratiu i/o de pensament
[Hipotext]. à Lectura, comentari i “imitació” d’algunes
columnes de l’AVUI —“Àtic segona”— en què es comentaven aforismes...
à Aforismes-CiR:
lectura d’alguns...
18. Com a disculpa discursiva per a buscar arguments a favor o en contra de
l’afirmació aforística. [alguns exemples d’alumnes de Cullera...]
19. Per a acceptar un aforisme concret com a
“una” versió d’un pensament, cercar-ne d’altres, per contrastar idees o, si més no, matisos.
à Hi val qualsevol exemple dels aforismes “intertextuals”
20. Per a
debatre amb l’autor d’una dita i, com a conclusió, esmenar-la, del tot o només en part...[Fuster-París: “Els aforismes, un dels encunys francesos
de Joan Fuster” (ICR); al libre de C. Gregori s’hi treballa/explica bastant
aquest aspecte]
21. Com a enunciat base d’un debat col·lectiu.
22. Com a pretext
didàctic per a treballar aspectes lingüístics o literaris.
23. Per a
exercir la convivència, tot intentant comprendre els punts de vista dels
altres: per exemple, reformulant
aforismes des de perspectives diferents. [Dictar
la primera part d’alguns aforismes i que el personal els complete... després:
posada en comú...]
à Llegir i comentar la diferent percepció de Pla i Fuster respecte de la
rosa: “La rosa, sense la
literatura que li ha caigut a sobre, només seria una col petita, insípida i de
colors enganyadors. El perfum, a la cuina, s’esvairia. Josep Pla[13]
s’equivocava”.[14]
[Sagitari, pàg.103, 1]
à A més es pot treballar
“La rosa de Pla i Fuster”, article de Martí Domínguez, dins Peiximinuti (1993, Tres i quatre, El
grill, núm.33, pàgs.173-174)
* N’hi ha més articles a la
seua sèrie “Històries naturals” a El Temps...
24. Per a
completar informació, posem per cas: posar
títol a aforismes [Sabut és que J. Fuster, de vegades n’enuncia el tema i,
tot seguit, hi posa la dita], o relacionar
la sentència amb l’època del seu autor.
25. Per a
fer “seleccions
temàtiques” d’aforismes...
26. à ICR: a) Autoestima i autoodi, b) Llegir-llibres, c) Llibertat, d)
Joventut, e) lletraferits, f) Seleccions personals (gran i petita), g)
Igualtats, h) Sexualitat i) Sueca, j) Nacionalistes-Albalat, k) Aforismes-AMOR,
l) Contestataris, ll) Afo-CCOO, m) Afo-ART, n) Aforismes-Música, o) Literatura,
p) Literatura Catalana, q) Aforismes-Escriptura, r) Afo-Llengua+Literatura, s) la PAU en aforismes...).
27. Un BESTIARI —el de J. Fuster—, docent i divertit.
* Teniu present la reflexió que en fa Carme Gregori (2011, pàgs. 151-152)
“Una altra modalitat de transformació
semàntica opera mitjançant la transformació diegètica, és a dir, el canvi del
marc espaciotemporal en què se situen els personatges; un canvi de medi social,
per exemple, ja constitueix una transdiegetització. Aquesta mena de canvis
arrosseguen, inevitablement, una transposició pragmàtica o modificació de
l’acció, la qual es tradueix en una transvaloració, operació d'ordre axiològic
que representa l'alteració del valor atribuir a les accions, actituds o sentiments que caracteritzen els personatges. En
definitiva, i en la pràctica particular que ens interessa de destacar,
es tracta de modificar-ne el sentit i el
valor mitjançant un procediment que consisteix a substituir el registre
elevat i solemne del context original per un context que cal interpretar en
clau irònica.
Aquest mecanisme és particularment
productiu en el Bestiari, en què els laments amorosos, les reflexions filosòfiques o les proclames polítiques perden la gravetat d'origen i adopten un aire festiu, decididament irònic, en ser traslladades al regne animal”:
- I per què no imaginar-nos una aranya que canta allò de «Che farò senza Euridice»?
(B24).
- El gall es mira les gallines, i recita: «Ces nymphes, je les veux perpetuer...» (B28).
- «Si Déu no existeix, tot es permès», es digué la granota,
i va fer un petit salt (B44).
- La sangonera pronuncià una frase solemne:
—«L'Etat, c'est moi!»
Ningú no ho ha
discutit mai (B80).
- Credo quia absurdum.
—És que, si no fos així, no valdria
la pena de creure.
I la marmota torna a adormir-se
(B92).[15]
* Tampoc hi són sobreres les reflexions de Martí Domínguez, al pròleg del seu Bestiari (2000, Tres i quatre, pàgs.
9-10):
« Haig d'advertir que aquest es un
bestiari poc convencional. Es ciar
que, ara que ni pense, tampoc recorde
un bestiari que ho siga. De convencional,
vull dir... Fer un bestiari convencional
seria com intentar enlairar una falla acadèmica. Un despropòsit. Tot bestiari està condemnat al foc, a figurar com a màxim en els annals de les excentricitats humanes. Però és possiblement per això que tenen una forca interna que, d'una manera contradictòria, els permet
sobreviure al temps: aquells bestiaris medievals de Pierre de Beauvais, Richard Fournival o Brunetto Latini romanen impertorbables al pas del
segles, amb la solidesa de la singularitat.
És un bestiari, doncs, ho admet, singular. On les
quimeres que apareixen no son tan sols animals fantàstics, sinó pensaments
propis, subjectius, i on l’ús de les dades
s'empra d'una manera informal,
desimbolta i, fins i tot, insolent. Joan Fuster hi hauria reconegut, en
aquesta formulació, els privilegis
inherents a l'assaig; jo no gosaria arribar tan lluny. Senzillament
diria que són textos amb els quals m'he entretingut aquests darrers anys, tant
per la forma com pel fons, i per on han
desfilat els meus escriptors i
científics més estimats, tots ells acompanyats de l’inesgotable
repertori d’anècdotes que naixen de la interacció de l'home amb la natura.
Una vall de Josafat, si
voleu. Una vall petita, és clar, on els protagonistes no son
tan sols els humans, sinó també els altres éssers vius, un oriol
o un lliri, un card o un ornitorinc. Caminar per la
vida sense atendre a la singularitat del bufaforats o del frare
cugot resulta tan imperdonable com no emocionar-se amb les cantates
de Bach o amb els gravats de Dürer. O amb els
aforismes de Wilde. El coneixement és un, i això, al
meu parer, engloba tant l'enganyapastors, com l'unicorni de Rafael o el
lliri de Joan de Joanes.
De segur que tot açò us
semblarà una bestiesa. O encara pitjor, una nova supuració de la universal pedanteria humana. Però què hi farem!...»
* O la de Saverio
Panunzio, editor del Bestiaris
medievals publicats per Barcino (1988, vol. I, pàgs. 7-8)...
«INTRODUCCIÓ
ELS BESTIARIS
A l’època medieval s'anomenen "bestiaris" uns tractats que
contenen la descripció d'animals — adés
reals, adés fantàstics — i la corresponent "moralització", això és, l'exposició de la significació
moral de llurs trets i costums. Són, doncs,
obres de finalitat didàctico-moral i presenten
dos caràcters distints: un de científic, pel qual han estat
directament considerats com a petits manuals o enciclopèdics
d’història natural — aspecte que es posa en relleu en la
descripció particularizada dels animals—; i un d'al·legòric,
perquè en llur moralització són representats els vicis, les virtuts i la
condició espiritual — estat de gràcia o de pecat — de
l'home, i àdhuc Jesucrist o el dimoni. Les propietats de les bèsties són, doncs,
interpretades en sentit moral. Valgui per a
totes un sol exemple: el lleó perseguit pels caçadors, que esborra amb la cua
les empentes dels seus passos, és símbols de Crist, que prenent carn i aspecte
humans oculta la seva divinitat.»
Animal
|
Virtut tradicional
|
AFORISME de
J. Fuster
|
Qualitat / virtut
|
Textos, il·lustracions
|
GOS
|
Fidelitat
|
[20, p.36] L’educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions.
à Cfr. “El gos” (J.F. Causar-se d’esperar, 1963) i Ser Joan Fuster (Bromera)
|
Obedièn-cia
[ironia!]
|
|
GOS
|
“Educació”
|
[11,
p. 27] En el circ, els cavalls, les mones, els lleons, es miren tendrament
els uns als altres. Un gos diu:
— Almenys tenim en comú això: som [animals ensinistrats] bèsties ensinistrades.
|
- “El gos”, al Bestiari de
Josep Carner
- “Ase”, al de Pere Quart: “No ets servil com el gos,
ni complaent com el cavall.” |
|
Ovella
|
Astúcia
|
[3,
p. 19] L’ovella al llop, quan es troba a punt de ser
devorada:
—
I si parlàvem una mica del sentit de la vida.
|
[ironia!]
|
- Faula “El llop i l’anyell”
- Refrany: “Pell d'ovella, carn de llop.”
|
Abús de poder
|
Sens dubte, el llop, no odia l’ovella quan la devora. Siga com
siga, la devora. (Sagitari, p.106,
7)
|
|||
Gall
|
Orgull
|
[12,
p. 28] El gall es mira les
gallines, i recita: “Ces nymphes, je
les veux perpetuer...”
|
- “El(s) gall(s)”, al Bestiari
de
Josep Carner
|
|
Estruç
|
Covardia
|
[88, p. 104] L’estruç, cansada, recorda un vers
apropiadament idiota:
“E tot és bo puix
és obra de Déu”.
I amagà el cap sota el ala.
|
- Bestiaris, Ed. Barcino...
|
|
* Extraure les qualitats dels animals dels Llibre de les bèsties, de Ramon Llull,
i relacionar-les amb les que hi apunta Fuster...
|
||||
** N’hi ha una proposta didàctica específica —i ben dissenyada— sobre aquest llibre
de Fuster, amb dos objectius
clars: acostar-se a Joan Fuster i crear textos audiovisuals (videolits)
a partir dels aforismes del Bestiari. Acostament a
JF_aforismes, ODM.pdf
|
||||
1. Treball de relació o comparances entre els
bestiaris tradicionals i moderns amb aquest Bestiari
de J. Fuster.
2. Encara més: ben al fons... el Llibre
de les bèsties de Ramon Llull.
3. Agafar un REFRANYER (per ex. Saviesa popular,de J. Ll. Sanxis,
2011, L’Eixam Edicions, Tavernes Blanques), i mirar de pegar-li la volta —fusterianament— a més d’un refrany.
à “Com més anys, més desenganys” (refrany,
p. 90)
“Anys, danys i
desenganys, tornen els homes estranys” [p. 87]
“Matar el temps” [expressió,
p. 86]
* J. Fuster: “Precisament
perquè el món és injust, o imperfecte –com vulgueu dir-ho-, l’home necessita
l’esperança per viure. Ben cert, l’esperança no passa de ser una manera
d’enganyar el cos: però pot consolar, o pot induir a la revolta –que és una
altra forma de consolació.” (CPI, p.
50,5)
à “Qui dia passa, any empeny” (refrany)
* J. Fuster: « – Què passa?
— El temps.
I,
en efecte, això que passa és el temps.
(CPI,
p. 30, 5)
* «“Matar
el temps…” Aquesta expressió
és tot un programa: ens proposa el temps com un enemic. I potser no hi ha altre
camí de salvació.» (CPI, p.50, 3)
* «Allò que
veritablement ens encomana melangia, no és tant l’enyorança del temps passat
com el desistiment per al temps futur –i en la pràctica no és gens fàcil de
distingir una cosa de l’altra.» (CPI, p. 55, 3)
4..
Al remat..., com diria un aforismaire
aficionat, i heu pogut comprovar:
“L’aforisme, de mare didàctica i pare raonable”.
2. Avaluació
Només hi tenim en compte la riquesa
de la seua lectura —aspectes de comprensió i contextualització— i la producció
escrita en les variants anunciades: comentari, explanació, aplicació,
il·lustració i creació. La “quantificació” és cosa de cada departament, o dels
organitzadors de l’experiència didàctica.
3.
Conclusions
Més d’una en podríem traure, d’aquelles
que animen a seguir. Potser la més atractiva siga aquesta: amb els aforismes,
els seus lectors/usuaris s’ensenyen a pensar, s’hi senten incitats a
reflexionar; a més, la seua brevetat els hi anima i la seua originalitat, el
seu enginy els captiva. Bon moment per a recordar que “un aforisme és una nova
visió d’alguna realitat o situació, generalment inesperada”. Tampoc ve malament
veure com uns quants se’ls miren de tant en tant, els recorden quan llegeixen i
els hi agrada jugar, tot posant en pràctica alguna de les seues variades
“prestacions”, didàctiques o, simplement, de gaudi personal.
4. BIBLIOGRAFIA
- BALAGUER, Enric (1993): «La doctrina d’un
escèptic. Aproximació als aforismes de Joan Fuster», Revista de Catalunya, 74, pàgs. 111-123
- BALAGUER, Enric (1993): «Desfascinar i
altres aspectes de la prosa aforística de Joan Fuster», Revista de Catalunya, 76, pàgs. 131-142.
- BALLESTER, Josep (1999): Introducció a Literatura
instantània. L’aforisme de la
literatura universal al llarg del temps. Edicions 62. Barcelona.
- (2009): L’agitació
de l’escriptura. Itineraris entre la vida i l’obra de Joan Fuster.
Catarroja, Perifèric.
- Borja, Joan (1966): Els aforismes de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari.
Institut Juan Gil-Albert. Alacant.
- Crespo, Isidre (1999): Raons i paraules, Barcelona, Hermes Editora General, col. Clàssics
Catalans.
- (2000): Introducció a Joan Fuster: Aforismes. Bromera. Alzira.
- (2003): «Els aforismes, un
dels “encunys” francesos de Joan Fuster». Actes
del XIIé Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol.II,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàgs. 127-142.
- (2005): Bestiari. Universitat de
València. Càtedra Joan Fuster.
- Gregori, Carme (2011): Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster. València, PUV.
- Lluna, Xavier (1995): «La vella i acreditada
fórmula de l’aforisme en Joan Fuster» (Actes
del Xé Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. I)
[ps. 199-214]. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.
- Montandon, Alain (1992): Les formes brèves, Paris, Hacette.
- Salvador, Vicent (1994): «L’escriptura
aforística», a Homenatge a Joan Fuster.
Generalitat Valenciana. València.
- Salvador, Vicent (1994): «La sentenciositat:
càpsules de doctrina», dins Fuster o
l’estratègia del centaure. El Bullent. Picanya.
- Sierra, Xavier (2002): “Per a una exegesi rigorosa
dels aforismes de Joan Fuster”. Rev. Afers,
núm.42/43, pàgs. 515-520.
5. TEXTOS a reproduir
* INSCRIPCIÓ ANTIGA D’UNA
RAJOLETA
Trobí una rajoleta, que un lletrero
tenia mig borrat, molt antic, blau.
Fou en les runes, si voleu saber-ho,
d’un castell, mig castell i mig palau.
Com una llum eixida de la fosca,
volguí aquella inscripció compendre bé.
Vaig netejar la rajoleta tosca,
i llegí: Lo primer de tot, la
Fe.
Era l’afirmació ben clara i neta.
Pensí jo, consirós i capficat,
que tenia raó la rajoleta,
veu solemne i augusta del passat.
És la Fe la
palanca forta i dura
que les majors montanyes moure féu;
a l’home, pobre i feble criatura,
algo li donà del poder de Déu.
En aquell aforisme d’altres segles
creguí vore lliçó providencial,
la més sàvia i divina de les regles
per a viure ditxós, lliure de mal.
La inscripció, per a mi, tan santa i bella,
en casa la guardí, com gran tresor;
en la sala millor que tinc en ella,
la posí amb guarnició de vellut i or.
Aquella rajoleta, tan petita,
vore-la a tots els que em visiten faç;
i la màxima breu en ella escrita
la llig tothom, però sense fer-ne cas.
Teodor Llorente. Poesia valenciana completa. 1983
= = = =
ESCRITS DELS ALUMNES
«ESTIMA , PERÒ NO TANT[17]»
Un dia d’estiu, jo i ell,
la nostra relació vam acabar
i, pel que vaig patir, vaig concloure
que no el devia haver estimat tant.
Era un amor sense futur,
estava clar: ja l’havia perdut
i no el podria recuperar;
ho devia haver pensat abans
i no l’hauria estimat tant.
Eren dies tristos i dolorosos
i, com era estiu, calorosos.
El dia, el passava en pena,
i la nit tota en vetla.
No me’l podia llevar del cap.
Ai!, si no l’hagués estimat tant.
El temps me l’ha fet oblidar;
i ara vaig amb un altre xic;
i des del primer dia em recorde
de Fuster: «estima, però no tant!»
Cullera, 2000-2001. 1r Bat.
|
«ESTIMA , PERÒ NO TANT»
L’estima és un sentiment
molt apreciat per la gent.
Comença amb enyorança
i acaba amb l’esperança
de no poder fer res
quan tot ja està comés;
i no es pot tornar enrere
en un conflicte que no entens,
per no adonar-te abans
que “has d’estimar, però no tant”.
Cullera, 2002-2003. 1r Bat
- - -
- - - - -
- - -
- - -
- - -
- - -
- - - -
Tinc una amiga que, enamoradíssima com està, continua
buscant el seu novio, després que
ell ha desaparegut sense donar senyals de vida; jo li dic que passe d’ell,
que ja li ha fet prou de mal, però no em fa cas. Quan parle amb ella i em
parle de l’amor, li recordaré l’aforisme de Fuster[18]:
“L’amor ens permet de ser imbècils
impunement”.
Cullera, 2002-2003.
1r Bat
|
[1] «Els papers -exactament, paperets- que
col·leccione en aquest llibre, minses escorrialles o notes marginals a d'altres
escrits més extensos, tenen la pretensió d'acostar-se a la vella i acreditada fórmula
de l'aforisme. Confesse que en el propòsit hi ha una voluntat de joc
ben determinada.» [...] «He defugit tant com he pogut la imprudència
de convertir l'aforisme en mer exercici d'enginy, i cada anotació té -o em pense que té- un fons de gravetat conscienciosament experimentada. Hi ha una part de “joc”, ho repetesc.
Però només aquella mica que hi era necessària.» (J.F, Pròleg a CPI…)
[2] Presentació breu del meu treball sobre el
tema: Provertències. Antologia d’aforistes catalans.
[4] Frase ja popular —tant que n’hi ha que la cita comm a “refrany”— des
del s. xvii, i que acabà sent el
decasíl·lab emblema de la
Reanixença.
[5] La fortuna (la sort) ajuda els agosarats
(atrevits). La frases de Virgili (Aeneida,
X, 204) és «Audentes fortuna juvat»;
és una variant d’Ovidi (Metamorphosis,
X, 586) «Audentes deus ipse iuvat».
[6] Títol d’un llibre de Manuel de Pedrolo (1974), i el d’un article inclòs en aquest recull
d’articles.
http://untelalsulls.blogspot.com/2010/11/els-elefants-son-contagiosos.html
[7] Fa uns anys me’n vaig
trobar amb una sucosa “imitació”: Meditations
for women who do too much (1990), amb recent traducció espanyola (Edaf
2002. Madrid): Meditaciones para mujeres
que hacen demasiado, que ens regala un pensament expansionat per a cada dia
de l’any.
[8] Pensament desenvolupat bastants anys després a
l’article “Contra les guerres”, de Sagitari.
1985.
[9] És l’explicandum de l’article «Guerra», que en seria i l’explicans, del Diccionari per a ociosos. 1964
[10] És l’explicandum de l’article «Guerra», que en seria i l’explicans, del Diccionari per a ociosos. 1964
[11] Un dels casos explicats
per Xavier Serra (2002): “Suggeriments per a una exegesi rigorosa dels
aforismes fusterians”. Rev. Afers, núm. 42/43, Catarrosa, pàgs. 515-522.
[12] En més d’una ocasió he passat a companys que em demanaven
material fusterià unes seleccions aforístiques temàtiques, que he aprofitat
també a l’aula: llibertat, joventut, literatura, lingüística, sexual, literatura
catalana, llegir-llibres, igualtats...
[13] Josep Pla (1897-1981), vastíssim escriptor i
periodista català. «L’únic que falta a
les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles» (Les hores). Cfr. també DOMÍNGUEZ, Martí: Peiximinuti, 1993, «La rosa de Pla i Fuster», pàgs.173-174.
[14] PLA, Josep: «Les roses són d’una bellesa
absoluta. ¿Pot existir una forma artificial construïda, una creació més acabada
de la facultat imaginativa? L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes
és ésser comestibles. Si ho fossin, si poguessin ésser utilitzades en algun
guisat primaveral –que són els millors de l’any-, serien probablement la cosa
de la naturalesa més perfecta i sublim. No, si els plau, no riguin...». Les hores, «El mes de Maria». OC, 1992,
vol. 9, pàgs. 134-135. Gran part d’aquest escrit i tot l’anterior -«Les roses
de Sant Ponç»- tracten d’aquesta flor.
[15] (74) Les citacions provenen
de: l’òpera de Gluck Orfeo ed Euridice, el poema de Mallarmé «L'aprés-midi
d'un faune»; Els germans Karamàzov
(llibre XI, capítol VIII), de Dostoievski; la frase
atribuïda a Lluís XIV i convertida en lema de la
monarquia absoluta; i una frase que hom acostuma a atribuir, erròniament, a Sant Agustí, però que, en realitat, és de
Tertulià: De carne Christi, II, 5 (Grimalt 1993: 386), respectivament. Les dues primeres referències ja havien estat aportades per Pérez Moragón (2005, 12).
[16] La «teoria» és al Pròleg.
[17] FUSTER, Joan: Aforismes. 2000. Ed. Bromera. Alzira
[18] FUSTER, Joan: Aforismes.
2000. Ed. Bromera. Alzira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada