dimarts, 3 d’abril del 2012

Joan Fuster: in fluència en l'assaig de postguerra

JOAN FUSTER A LES PAU. 2010. UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

«Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.»

1. Vicent Salvador (1985): «L’antologia» (introducció a) «Tebeos» per a intel·lectuals. 1985. “L’ham”, 9. Eliseu Climent Editor. València, pp.17-20

Fet i fet, Fuster hi és —encara— el pare i mestre màgic del gènere. Es podrà escriure contra ell, sobre, ell, o fins i tot com ell: però mai sense ell. .... La petja de l’escrip­tura fusteriana es troba ací i allà en moltes planes (no seues)... O citacions. O estudis sobre la seua obra, com en les d'lborra[1]. O definicions de la seua persona, com en les de Marqués, on el seu nom és ja un ítem de l'enciclopèdia col·lectiva: «FUS­TER.- Escriptor escèptic que va creure en el País Valen­cià. Quan un escèptic creu en una cosa, és recomanable fer-­li cas».

Naturalment, el fenomen té una explicació ben òbvia. Fuster comença a publicar assaigs en la dècada dels cin­quanta: el primer una profunda reflexió sobre l’art: El des­crèdit de la realitat (1955). El panorama era ales­hores desolador —Sanchis a part— en la prosa valenciana. El mateix Fuster seguia cultivant la poesia —i amb una efi­càcia estètica que ens fa lamentar el seu desistiment. Però havia sonat l’hora de la prosa, aqueixa parenta pobra de les literatures en renaixença enyoradissa i coixa. Calia fer assaig i estudis sobre la realitat del país: les dues ves­sants de la febril activitat de Fuster d’aleshores ençà. Els anys seixanta marquen, des de l'inici de la dècada, l’eclosió d’aquesta prosa. [...]. L’any 62 su­posa una fita definitiva amb l’aparició de El País Valenciano i de Nosaltres els valencians [...]. La revolica analfabeta que s’organitzà al voltant d’aquests llibres —amb pires inquisitorials incloses— són anècdotes per a la història d'un país i de les seues inevitables vergonyes... L’important és que el solc era obert. Aracil, Ninyoles, ­Mira, i tants altres, arribarien prompte.

2. Josep Iborra (1988). Revista de Catalunya, núm.17, pp. 126-139.

«LA INFLUÈNCIA DE JOAN FUSTER EN LA LITERATURA CATALANA»

1. Pel que fa al País Valencià ha tingut un paper molt important aquell Fuster ... de paper decisiu

2. parlar ara de la influència de Fuster resulta obvi: és insistir en el que ha estat repetidament reconegut i subratllat. No resulta, però, gens fàcil d’analitzar-ne els factors, els aspectes i les direccions en què s'ha exercit ... així com els seus graus d’intensitat o d’eficàcia, tant en el temps, al llarg de la seva vida descriptor, com en l’espai -el marc nacional o els marcs regionals dels Països Catalans

3. caldria considerar di­ferents nivells dins una obra, variada i rica, però que respon a un mateix impuls

4. la perspectiva que inspira l’obra de Fuster és la voluntat d’influir en la dinàmica cívica i cultural de la seva societat

5. en el seu ori­gen, en la motivació més radical de l’escriptura de Fus­ter hi ha, com un a priori, la preocupació per tenir en compte els problemes de la societat a la qual s’adreça

6. no es tracta, només, de la decisió de pren­dre partit en favor de determinades opcions ètiques, socials i polítiques, sinó de contribuir amb els seus escrits i la seva paraula i amb la seva acció a despertar i canalitzar energies en un sentit constructor i creador.

«El que interessa [...] -escrivia Fuster- és la labor crea­dora de cara al propi poble, que aquests grans homes poden realitzar.» «La seua grandesa ha de ser mesurada en funció dels seus assoliments penetrants, dels seus estímuls eficients, que incorporen a la societat.»

7. La consigna fou -en aquells anys cinquanta- fer país, un país normal i, per tant, contribuir a la formació d'una consciència nacional -catalana- dels valencians que operés com un estímul enèrgic, com un impuls moral cons­tructor, per posar-se al tall, i en tots els fronts, d’aquella nor­malitat. Fuster ... mai no va deixar d'insistir-hi. I ho va fer amb el propòsit sistemàtic d'influir, d'oposar la volun­tat al desistiment i l'abúlia, convençut que és «aquesta obertura a l’ambició el que permet que els ciutadans rendeixen i donen de si tot el que poden».

8. Jo m'he de limitar a la perspectiva estrictament literària

- influència indirecta, però pro­funda: al País Valencià ha estat estretament lligada a motivacions cíviques en què Fuster tant va insistir. Voler fer literatura i voler fer-la en condicions de normalitat era una tasca que estava implicada en la voluntat de fer país en el programa general de la seva re­cuperació nacional i cultural.

9. influència [directa] en el pla literari:

a. una de les seves direccions més importants té, també, un caràcter indirecte. Tot un con­junt de reflexions que, tot i tenir com a objecte la literatura catalana en general, o un gènere, o una obra, han es­tat centrades en qüestions que diríem extraliteràries. JF va ser molt sensible a aspectes extraliteraris que defineixen o determinen la mateixa possibilitat del fet literari; va exercir de sociòleg de la literatura, preocupat, sobretot, per raonar les seves con­dicions de possibilitat.

a.1. La primera condició de possibilitat ha estat la necessitat de considerar la litera­tura en un sentit integral. “Una literatura no és possible si la pensem estrictament com a literatura.” ... Una literatura no pot funcionar amb les aportacions eventuals dels qui anomenava «escriptors de diumenge». En comptes de literatura caldria dir-ne lectura, material per a llegir. «Una literatura no és únicament allò que escriuen els literats, és més que això, o, tant com això; allò que llegeix la gent. La dialèctica, la interrelació, o com vostès vulguen dir-­ho; entre escriptura i lectura és, en definitiva, el que dóna con­sistència a una literatura...» Pensa­va no sols en les obres de creació literària sinó en el llibre. No n'hi havia prou amb el fet de comptar amb una esplèndida nòmina de poetes, no­vel·listes o autors de teatre, sinó que calien altres ma­terials de lectura: diaris i revistes, manuals i traduccions... I caldria afegir-hi la novel·la negra i la rosa, el text d'una cançó, o d'un espectacle, la producció -i el consum-, la lectura de masses, tant en paper com en qualse­vol mitjà àudio-visual. La literatura, doncs, com un mercat de lectures, enfront de la literatura com a producció dels literats, com a escriptura. la lectura és més bàsica per a l’existència d'una literatura que no l’escriptura.[2]

Fuster apuntava clarament a la necessitat -problema entre nosal­tres- de la professionalització de l’escriptor... entre nosaltres la profes­sionalització de l’escriptor comporta la possibilitat de ser un proveïdor del mercat de lectures.

àAquestes reflexions fusterianes han estat molt im­portants i molt útils en la presa de consciència de la nostra li­teratura i en l'adopció d'una perspectiva més pràctica. La persistència nociva d'un punt de mira literari, que amagava un perillós felibrisme que tant ha condicionat les nostres lletres des de la Renaixença. Fuster, en fer un plantejament so­ciològic, no ho feia d'una manera acadèmica, sinó higiènica; la qüestió era plantar cara a les inèrcies, denunciar certes actituds, felibres.

à Joan Fuster, model: L’argumentació de Fuster ... es trobava reforçada per la seva mateixa peripècia personal com a escriptor. Ell, que havia començat amb llibres de versos, des de Sueca, i en condicions pau­pèrrimes, les que tenia el petit món literari valencià, acon­seguí esquivar el felibrisme, i esdevenir un professional de les lletres en literatura catalana. Ho aconseguí, sobretot, entrat en els circuits de la premsa diària de Barcelo­na -en castellà. Però paral·lelament produïa una massa impressionant de papers en català, de materials de lec­tura. Grafòman confés, autor de tebeos molt lle­gits, podia ser vist com a exemple i funcionar com un estímul eficaç per a moure vocacions i per a animar altres escriptors...

b. un altre eix cardinal de la influència extraliterària de Fuster... Tenir en compte el plantejament general fusterià: la nostra col·lectivitat definida per una arrel comuna, ca­talana, als diferents pobles, de Salses a Guardamar parlen una mateixa llengua. És aquest un punt que cal considerar com a origen de l’impuls positiu i saludable del procés de recuperació i normalització de la lite­ratura catalana. La unitat de la llengua i la literatura que se’n deriva.

Fuster raonà la qüestió integralment i amb la voluntat d’incidir i modificar la realitat, veia nefast els particula­rismes. Les seves afirmacions recolzaven en arguments, per això van despertar i consti­tuir una consciència del problema i una decisió de superar-lo. Avui podem parlar ja de literatura catalana en un sentit nacionalment integral: els llibres en català circulen prou fluidament arreu dels Països Catalans, així com els seus autors -poetes, cantants; narradors, grups de teatre etc.

à Joan Fuster, model: també en aquest punt Fuster predicà amb el seu pro­pi exemple. Escriptor valencià, publicà i molt en editorials dels Països Catalans, especialment a Barce­lona, i es guanyà un públic lector sense fronteres re­gionals. Va obrir així la via catalana d'un comerç literari i con­tribuí a construir el circuit d'una literatura catalana nacionalment normalitzada. Si Fuster s'hagués instal·lat a Barcelona, aquest resultat no s'hauria produït.

c. La influència extraliterària de Fuster ha tingut, natural­ment, el seu impacte major en l’ambient valencià. Fuster no es limitava a constatar que la cosa literària no funcionava entre nosaltres, els valencians.

Treballs concrets (i en tots els gèneres):

- POESIA: El 1956, la seva Anto­logia de la poesia valenciana. En la introducció, en comptes de cen­trar-se en l’anàlisi de les característiques literàries o estètiques de la seva tria, intenta posar al lector en la situació d'entendre «les determinants que han contribuït al desenvolupament de la poesia valenciana», in­troduir-lo en «l'entrellat històric d'on sorgeixen» els versos... Li preocupava més incidir en qüestions extraliteràries en la mesura en què condicionaven la dinàmica de la literatura.

Anormal era la fórmula —que semblava natural a tots— de poesia valenciana, i que traduïa un fet di­ferencial, producte de la Decadència. Anormal era -n'era una conseqüència-, la general incomunicació dels poetes valencians amb els del Principat i les Illes; però amb forta dependència de la poesia castellana. Anormal el bilingüisme que im­posà la Renaixença de don Teodoro Llorente, que reservà el castellà per a la prosa etc. Era d'aquestes anomalies que l’à­nalisi de Fuster volia fer-ne conscients els seus lectors, i els pos­sibles poetes, per trencar inèrcies i esquemes, tan ne­gatius per a la nostra literatura. «L’autonomia literària, quan contradiu les lleis del normal desenvolupament de les cultures, es paga cara; es paga, per dir-­ho sense eufemismes, amb la impotència creadora.»

S’havia aca­bat la dependència de la poesia castellana i el tancament re­gional i començava la incor­poració continuada de poetes des d'unes altres premisses, extraliteràries i literàries.

- NARRATIVA: Recull de contes valencians (Barcelona, 1958) precedit, també, d'una introducció ... el que hi fa, és repassar i analitzar «els problemes que el Recull implica, recorda o prevegi». Ni una sola consideració literària, a propòsit dels textos recollits... Ell pretenia impulsar la creació d'una narrativa que no existia. Hi contribuïa ja pel fet d'extreure uns tex­tos als seus respectius autors, però, de més a més, perquè l'ha­via pensat i confeccionat per a publicar-lo en una editorial del Principat. Volia afavorir, així, estimulant-los, els valen­cians, alhora que tractava de fer-los conèixer al públic català. Però, sobretot, hi intervenia amb unes consideracions sobre la prosa i en particular sobre la narrativa que, a més d'incidir en la problemàtica a què m'he referit abans ... se centrava en la situació especial que presentava al País Va­lencià... Apel·lant als mateixos possibles escriptors: «Són ells que s'hi han d’obstinar, sentint-ho com un imperatiu mo­ral.»

Publicar fora del País comportava trencar la perspectiva municipal que feia tan poc exigents, estèticament, els escriptors valencians. «La voluntat d’arrenglerar-se en pla d’igualtat amb els altres prosistes cata­lans atribuirà als valencians obligacions fins ara negligides.»

- TEATRE: També el teatre ha estat objecte de la vigilància i l'inter­vencionisme de Fuster... Un treball primerenc, però bàsic, el publicà el 1959, al diari «Jornada» de València (més tard el 1969, ja en català, als números 36 i 37 d'«El Pont»).

Mai no havíem tingut els valencians un teatre normal, «ni en la producció literària ni en l'empresa»... Fuster es mira el fet teatral des d'una perspectiva integral -públic, autors, empresaris- tot assenyalant-­ne, en el cas valencià, els «cercles viciosos» que calia trencar... Ja ho ha­via intentat ell amb la representació de L'annonce faite à Marie, de Claudel, que va traduir. Del teatre per riure, intranscendent i alienat, es passava a un teatre crític i experimental.

* En definitiva, respecte de la influència extraliterària o indirecta de Fuster, cal dir que —hi fou un model pràctic— va contribuir enèrgicament a trencar el cer­cle viciós de la literatura catalana al País Valencià, i a ajudar a constituir el circuit literari valencià, empalmant-lo amb el del Principat i les Illes... [destacar] la seva acció al País Valencià com a promotor o director d'iniciatives editorials, director de revistes i col·leccions literàries, i, sobretot, caldria parlar molt del Fuster mediador i animador, amb pròlegs, car­petes de discos o catàlegs d'exposicions, i les seves llargues con­verses amb tanta gent i durant tants anys...

d. Pel que fa al Fuster escriptor —[influència literària]—, a la seva obra globalment considerada, des del punt de mira de la influència que ha tin­gut en la literatura catalana... no ha tingut la intensitat de la que acabem de repassar [l’extraliterària]

d.1. El Fuster poeta...

d.2. L’assagista aconseguí, des del principi, susci­tar l’interès d'un públic ampli i, sobretot, de la gent de lletres. La producció de Fuster ha estat fins fa alguns anys tan regu­larment fecunda -en llibres, articles, pròlegs, parlaments, etc.- que la seva presència en la literatura catalana ha estat intensa, permanent. Amb l’amenitat i l’interès dels seus escrits —i alguna polèmica—... ha animat extraordinàriament, durant, la vida literària catalana. Fuster introduí un aire més informal o anticonvencional, més estimulant, amb un llenguatge pla i brillant alhora. Ara bé, cal distingir, quant a la influència ja més directament literària dels seus escrits, l’assagista historiador de l’assagista d’idees generals.

a. l’assagista historiador ... gran ressò. La influència més fecunda de Fus­ter la trobem en una llarga llista d’autors que hi han vist l’o­rigen d’un impuls d’investigació i d’estudi de la realitat històrica del País Valencià.

b. l’assagista d’idees generals: la seva influència ha estat menys eficaç en alguns aspectes, o menys visible. no sembla que l'assaig, en general, compte amb vocacions clares i confirmades. S’ampliaria., això sí, el ventall d’estudis -literaris, po­lítics, filosòfics etc.-, més o menys acadèmics, amb unes orien­tacions ideològiques o altres, però sense respondre a les normes -particularment fusterianes o no- de l’assaig clàssic, com una lliure,., oberta i personal especulació sobre fets, coses i idees...

De raons se'n podrien donar moltes. Apuntaré, només que el tipus d’assaig que ha practicat Fuster s'ha mantingut sem­pre independent, insubordinat a les diferents modes escolàstiques -que es proclamen crítiques- que en diuen modernitat, o postmodernitat. Aquestes modes amb els seus corresponents llenguatges han estat, sem­bla, més temptadores per als joves prosistes d'idees, que no pas la manera fusteriana sistemàticament escèptica i personal -examinar i raonar el sentit i el valor dels fets culturals i humans.

Ha tingut pocs o poc decidits continuadors: Antoni Seva, Josep Vicent Marqués, O Lluís V. Aracil, Joan F. Mira —que, a part els seus estudis antropològics, publica regularment articles polèmicament reivindicatius, amb un to fus­terià, generalment centrats en la problemàtica del nacionalisme—...

e. .

10. .

Josep Iborra. Revista de Catalunya, núm.17, 1988, pp. 126-139.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

3. Antoni Furió (2002). «La vigència d’un llegat», dins L’Espill, núm. 10, primavera, pp. 6-17. València, Univ. de València /Tres i quatre.

4. Gustau Muñoz (2006). Herència d’una època, cap. 27. Ed. Tàndem.

“Tàndem Arguments”, 18. 2006. València, pp. 253-265

«Parlar o escriure sobre Joan Fuster és fàcil i difícil alhora. És fàcil perquè -no cal dir-ho- ha estat i és, en el nostre entorn cultural, un autor d'una influència que no podríem exagerar, ...circumstància que evocava el títol d'un llibre de Francesc Pérez Moragón dedicat a Joan Fuster: El contemporani capital.[3] [...]

Fuster ... va exercir una triple i densa influència: moral, civil i cultural, en un context mancat de referents sòlids i comparables. En l'erm cultural de la València dels anys cinquanta i seixanta, Fuster va fer una aparició fulgu­rant, i la seua projecció no ha decaigut. En les difícils condicions de la cultura catalana sota la dictadura fran­quista ..., la proposta cultural fusteriana fou atraient, innovadora,

Hi ha una gran diversitat de nivells d’influència en què hauríem de fixar-nos si volíem escatir la sig­nificació global d'una obra i d'una actitud com la de Fuster.

[1] CIVIL:

el protagonisme de Fuster en la reformulació de la identitat valenciana en termes nacionals que ... ha marcat la segona meitat del segle xx, al País Valencià.

[2] MORAL:

perquè va argumentar amb un rigor desconegut les seues posicions i les va mantenir amb unes dosis d’energia, de fermesa i de coherència ... que tenen pocs precedents en un poble secularment considerat «moll» i «ajustadís»... dimissionari...

De ben pocs intel·lectuals europeus es pot dir que hagen tingut una projecció semblant, tan sostinguda i profunda, en les seues societats. [...] Val a dir que la receptivitat ha estat molt variable i canviant amb el temps, en funció de les vicissituds polítiques i dels sectors socials... En tot cas, no podríem entendre res de la segona meitat del segle xx al País Valencià sense encarar-nos-hi.

[3] CULTURAL:

Fuster dóna un nou sentit a la idea i al conreu de l’assaig en la cultura catalana, alhora que esperona a repensar la tradició literària, considerada en el seu conjunt, i la seua relació amb la societat.

Tots hem hagut de mesurar-nos amb la seua obra, que ens ha conformat, de la qual hem après i que ens ha mar­cat.

a. La FORTUNA LITERÀRIA, cultural en termes més generals i amplis, de Joan Fuster ha estat ben considerable ... És un autor llegit i rellegit, tot i que de manera desigual segons territoris i generacions.

D’ençà de la seua mort, ara fa deu anys, s'han succeït les reconsideracions, els homenatges, els estudis i les edicions de les seues obres

b. La fortuna «política» és una altra cosa

LA POSTERITAT LITERÀRIA: L'ASSAIG

Gènere esmunyedís... Fuster és un mestre de l'assaig català del segle xx, un tipus d’intel·lectual molt en la línia d'una certa tradició europea intermitent i fluctuant, però efectiva, amb precedents humanistes i il·lustrats...

L'assaig que cultiva Fuster consisteix bàsicament en aproximacions temptatives als fets socials, a les innova­cions del temps, a problemes de la cultura, que tendeixen a definir una manera de veure el món, a trobar el sentit de l'època, a suggerir interpretacions d’abast general. Sempre des d'un punt de vista racionalista, suspicaç, antimetafísic. [...] Un dels seus ternes centrals, com és sabut, és el de la «mesura humana», desbordada en la societat de predomini industrial i tecnològic[4] [...]. Les múltiples mani­festacions són abordades d'una manera com­plexa i matisada, i l’estil àgil i desimbolt, l’amenitat de la seua prosa, podrien enganyar.

Anotacions de diari, articles de periòdic o de revista i finalment llibres que apleguen aquests escrits componen les estacions d'una reflexió fragmentària, però alhora dotada d'unitat, perquè darrere hi ha un pensament articu­lador. [...]. Si calia destacar-ne alguns trets definidors, diria que posa en joc recursos de saber ben travats, un estil literari eficaç i un enginy fora del comú.

Hi trobem una assimilació considerable de la cultura del seu temps, una percepció desperta envers els temes roents, i una capacitat expressiva i de raonament evi­dents. Fuster és profund, s’explica amb claredat, i a més a més és divertit.

[¿Quina idea tenia Fuster de l’assaig que constitueix una part

essencial de la seua obra? ... (paràgrafs fusterians sobre el tema)]

Afirmar que el centre de la producció fusteriana és de tipus assagístic i que ací es pot trobar el nucli de la sella posteritat literària, del seu interès perdurable, no vol dir, de cap manera, que deixem de banda els seus papers d’abast més erudit, d’història de la cultura, d’història i crítica literària, de reflexió nacional: en tots ells batega un pensament esmolat i penetrant, intencionat i fresc, un enfocament crític i deliberatiu tot i la càrrega de dades, fets i citacions que sovint comporten

Caldria assenyalar un tret dels seus papers de temàtica nacional, i és l’agilitat expositiva, derivada d'un domini evident de l’escriptura, i la claredat dels plantejaments, argumentats amb una sòlida base de coneixement històric i social. [...]

Però és en els textos de caire assagístic, d’assaig lliure de tema general, d’allò que hom ha dit «assaig humanís­tic», on trobaríem el possible o preferent interès per a qualsevol lector de qualsevol cultura, per a un lector genèric. En el fons, és la qualitat del raonament, la perspicàcia dels diagnòstics, la cartografia de problemes a què al·ludeix i que aborda, el llenguatge, l’estil precís, els cri­teris clars i «desinfectants» que aplica...

Clàssic és allò que, malgrat el pas del temps, manté la vivacitat, la incitació, que convida a la reflexió. Potser l’època ha canviat, i ara ens pensem que sabem unes altres coses. Mai no canviarà tant, però... Els textos clàs­sics es mantenen vius i amb capacitat d’interessar-nos i d’estimular el nostre raonament[5], aplicat al nostre temps. En aquest sentit, moltes pàgines de Fuster són les pròpies d'un autor clàssic i, com a tal, modern.

En definitiva, la lectura d’aquesta part de l'obra de Fuster té, em sembla, aquesta mena de vigència. L’altra part, la d’incitació civil, política, nacional, també...

L'obra de Fuster, així doncs, no és un capítol tancat de la història literària... la lectura de Fuster té un interès que ultra­passa el que podríem associar al coneixement d'una tra­jectòria sorprenent de construcció d'un escriptor concret en una època concreta.

L’obra de Fuster, el seu interès possible, va molt més enllà. És, al cap i a la fi, l’interès que poden tenir els papers d’idees de Thomas Mann, de Robert Musil o d'Albert Camus... Tots tenen un denominador comú: pertanyen a la tradició crítica, racionalista i escèptica europea.»


L’ASSAIG EN L’ACTUALITAT:

III. LES PREOCUPACIONS DE L’ASSAIG DELS ÚLTIMS TEMPS

Tot i la crisi de l'assaig, agreujada en les nostres lletres per raons polítiques, el cas de Joan Fuster tampoc no és el d'un oasi al mig del desert. I una bona prova n'és la varietat temàtica i la multiplicitat d’autors i formes. Així, per exemple, entre les preocupacions assagístiques dels nostres autors, cal destacar:

• La reflexió i la crítica literàries, que han sigut conreades per Joan Ferraté (Carles Riba, avui, 1955), Joa­quim Molas (Una cultura en crisi, 1971; Lectures crítiques, 1975) o Josep Maria Castellet (Josep Pla o la raó narrativa, 1978).

• La preocupació social i sociològica, que ha sigut tractada per autors com Maria Aurèlia Capmany (La dona, 1960; La joventut, 1969) o Francesc Candel (Els altres catalans, 1965, un llibre sobre la immigració a Catalunya).

• La reflexió filosòfica, que també ha tingut el seu lloc en autors com Xavier Rubert de Ventós (Teoria de la sensibilitat, 1968), Josep Ramoneda (El sentit comú, 1982, o Mitològiques, 1984) o Manel Güell i Josep Muñoz (Només sé que no sé res, 1996).

* Cas a part mereix la reflexió historicolingüística i sociolingüística. Com s'ha comentat adés, la mirada als senyals d'identitat nacionals ha sigut tema de reflexió tant des de perspectives històriques (Aproximació a la història del País Valencià, 1978, de Joan Reglà) com lingüístiques (La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, en les seues diverses edicions). Aquest interés ha donat lloc a molts treballs en la frontera de l’assaig i les disciplines a què al·ludeix el tema o l’enfocament temàtic, siga la història, la lingüística, la semiòtica o la sociolingüística. Especialment aquesta última ha donat títols i autors que han esdevingut punts de referència indiscutibles i que voregen, com s'ha comentat, l'assaig i l'estudi monogràfic. Només a tall de mostra, cal anotar els treballs de Rafael Lluís Ninyoles (Conflicte lingüístic valencià, 1969), Sebastià Serra­no (Signes, llengua i cultura, 1980), Lluís V. Aracil (Dir la realitat, 1983); textos més polèmics (Verinosa llengua, 1988, de Xavier Pericay), o també els treballs de Jesús Tuson (El luxe del llenguatge, 1986, o Mal de llengües, 1988).

Text 4: Fuster és un intel·lectual en el sentit més genuí de la paraula, és a dir, en el sentit d’home l’ofici del qual és la manipulació de les idees. En efecte: Fuster és un tipus que treballa amb idees i no amb fets i que, amb aquest treball, pretén de realitzar la seva condició d’home, ajudar uns teòrics lectors a definir llur conducta i, last but no least, satisfer les necessitats més urgents que planteja l’olla a pressió de la vida quotidiana. El centre d’atenció de la seva reflexió ha estat, és, l’home i la seva activitat creadora. Per a ell, l’home és, a la vegada, un ésser abstracte i un ésser concret, tan concret que ha pogut modificar sensiblement l’antic aforisme de Protàgoras: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses».

JOAQUIM MOLAS. Lectures crítiques. Edicions 62


IV. UNS QUANTS ASSAGISTES VALENCIANS ACTUALS

Per cloure aquesta visió ràpida de l'assaig actual, ens detindrem una mica en alguns dels autors valencians postfusterians més significatius i amb una obra més consolidada.

* Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), a més de la narrativa, ha dedicat els seus esforços intel­lectuals a l'estudi i la reflexió literaris. Fruit d'aquestes reflexions són Fuster portàtil (1982), que va rebre el Premi Joan Fuster d'assaig; La trinxera literària (1993), on recull treballs diversos i dispersos de crítica literària, o Inflexions (2005), que va rebre el Premi Mancomunitat de la Ribera Alta i on acara diverses qüestions polítiques, religioses, morals o estètiques.[6]

* Joan Francesc Mira (València, 1939) és un autor polifacètic (ha conreat la narrativa, l'es­tudi antropològic, l’estudi lingüístic, etc.). En el camp de l'assaig destaca amb obres com Els valencians i la terra (1978); Introducció a un país (1980); Crítica de la nació pura, Premi Joan Fus­ter d'assaig (1984); Punt de mira (1987); Cultura, llengua, nació (1987)... A més, és un articulista brillant (el llibre Els sorolls humans, de 1997, n'és un recull), com demostra setmanalment en la darrera pàgina de la revista El Temps. També és autor de diferents biografies i monografies di­vulgatives de tipus assagístic com: València per a veïns i visitants (1999), La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez (2004) o Almansa 1707. Després de la batalla (2006).

* Lluís V Aracil (València, 1941) ha sigut l'introductor dels estudis sociolingüístics en la nostra àrea. Els seus treballs s'apleguen en Papers de sociolingüística catalana, 1982. La seua obra ha tingut una gran influència entre el seu cercle de seguidors. El llibre més emblemàtic que té és Dir la realitat, de 1983. La mort humana (1994) aplega un conjunt de conferències sobre el tema de la mort.

* Josep Vicent Marqués (València, 1943-2008) va guanyar l'any 1973 el Premi Joan Fuster amb País perplex, en el qual reflexionava lúcidament sobre uns quants aspectes de la societat valenciana. El 1980 publicà l'obra No és natural, on encara diferents temes pròxims a la socio­logia com l'escola, els costums, la família, etc.

En els darrers temps, amb l’augment dels mitjans de comunicació escrits en la nostra llengua, s'han incorporat nous assagistes, i autors d'altres gèneres alternen les seues altres dedicacions literàries amb articles d'opinió i columnes en premsa. D’aquestes noves fornades, podem destacar Enric Sòria (Mentre parlem, 1991; La lentitud del mar, 2005), Toni Mollà (Es­pill d'insolències, 2000), Vicent Alonso (Les paraules i els dies, 2002) o Tobies Grimaltos, amb textos de reflexió filosòfica per a adolescents (El joc de pensar, 1998; Pren-te la vida amb filosofia, 2003).

AA.VV, BATEC 2, Bromera, 2009, p.129

ADDENDA [ICR]

· Enric BALAGUER: Paper reciclat (1995), Fulls de ruta (2002), Contra la modernitat i altres quimeres. Nous assaigs sobre el segle XX (2020). La totalitat impossible (2006). Els colors i les paraules. Notes sobre Joan Fuster i la pintura (2007). La casa que vull —Diari— (2008). La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (2010).

· Joan GARÍ: Un cristall habitat (1999), Un ofici del segle (2000). El dietari Les hores fecundes (2002).

· Joan BORJA: La utopia de la ciència (2003). Gustau MUÑOZ: Herència d’una època (2006). Adolf Beltran, Lluís Messeguer, MARTÍ DOMÍNGUEZ i Romero, Joan Dolç, Vicent Salvador...

· Aforistes valencians: Josep Iborra, Josep Franco, Rafa Gomar, Raimon, Agustí Peiró.



[1] S’hi refereix al llibre Fuster portàtil (1982), un extracte de la seua tesi doctoral...

[2] En aquest sentit, hi és paradigmàtic el primer capítol del llibre Poetes, moriscos i capellans (1962): «Lectors i escriptors en la València del segle XV». [ICR]

[3] Joan Fuster, el contemporani capital (1994), Ed. Germania. Alzira. [ICR]

[4] Cfr. Joan Borja (2003): La utopia de la ciencia. Ed. Bromera. [ICR]

[5] I d’incitar altres escriptors —o inclinats a ser-ho— a “assajar-se” i, així, influir perquè hi haja més escriptors de “prosa no-narrativa”: J. Iborra, J.F.Mira, J.V. Marqués, M. Domínguez, E. Balaguer, E. Sòria...

[6] I Breviari d’un bizantí (2006).

dissabte, 10 de març del 2012

NOSALTRES ELS VALENCIANS [5]

‎
11 de març de 2012
JF.-

« Una esplendor minada [ps. 55-58 (60-64)]

Potser cal datar en el regnat de Pere el Cerimoniós el començ de la millor esplendor valenciana. [...] Un llarg període de tranquil·litat, el qual tindrà fecundes proporcions en l’ordre econòmic. [...]. Les grans peces monumentals que encara avui il·lustren els carrers de la vella València —les Torres dels Serrans, la Llotja dels Mercaders, Sant Domènec— foren edificades al redós d’aquest període de fortuna. Quan es produeix, en el XV, una forta depressió econòmica en tot el món mediterrani, València és una de les poques ciutats que eludeixen la crisi. [...]

[56]

Però les guerres civils del Principat, de manera indirecta, en somoure la tradicional primacia de Barcelona dins la Corona catalanoaragonesa, empenyien València a assumir-ne la successió. Els Trastàmara —entronitzats a Casp, segons el tòpic, per la prestidigitació de sant Vicent Ferrer— ho haurien corroborat amb llurs predileccions. En realitat, els Trastàmara [...] van practicar el més persistent dels absentismes. Al cap i a la fi, la dinastia de Casp no tenia motius particulars d’agraïment respecte als valencians: en la decisió que li donava l’herència de la Monarquia, [...] també —i sobretot— van pesar-hi els oligarques d’Aragó, i els burgesos de Barcelona tant com els de València. [...]. València venia a ocupar la vacant que deixava Barcelona per raons més profundes que una preferència reial. El Principat esdevenia un país revolt, i això ens beneficiava.

Una mirada superficial fa creure que la València del XV estava a l’altura de les circumstàncies. [...]. La literatura catalana produïa aleshores a València la gentil brotada d’un pre-Renaixement esperançador: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jaume Roig, Joanot Martorell, Roís de Corella. La ciutat capital s’obria als viatgers amb una magnificència ostentosa, llibertina, no sempre refinada, però d’una jovialitat que només podia originar-se en la convicció d’una [57] gran fermesa social. «In tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città», diria una mica més tard el Bandello. L’espessa tribu dels Borges, caiguda sobre la Roma pontifícia seria un signe més, encara, d’un expansionisme valencià d’extraordinària envergadura.

Basten uns pocs instants de reflexió per a descobrir, sota aquesta crosta luxosa, una realitat prou menys saludable. Hi ha l’esplendor, és clar: però és una esplendor minada, o sense arrels. Les bases són frèvoles i incompletes. [...]. Pensem-ne dues. D’una banda, la població: no massa densa i, de més a més, inconnexa. El fons musulmà del país continua quasi intacte, i els cristians hi són aquella «superestructura urbana dirigent». ... D’altra banda, el cercle feudal desarmava València o li retallava les possibilitats d’acció. Les responsabilitats polítiques requeien sobre la capital, i la capital, sola, no podia fer miracles. La mateixa configuració del regne —una llesca de litoral estreta i allargassada, sense gaire protecció a l’esquena— eliminava ja, en principi, qualsevol il·lusió optimista. [...]. La societat valenciana tenia aquestes imperfeccions de natura, i en restava mediatitzada.

La presumpta «hegemonia» valenciana del XV és, comptat i debatut, un miratge, o, si voleu, una mera crispació epidèrmica. Els reis no podien confiar-hi massa —de fet, no van confiar-hi—, i els mateixos valencians no deixaven d’adonar-se’n. [...]»

ICR.- Una vegada més, l’agosarat i lúcid Fuster mira de posar cara a cara amb la crua realitat. La nostra història com a poble no és tan lluent com fàcilment voldríem creure. Hem tingut més dificultats que no sembla per dur endavant el “nostre” projecte de societat lliure. Moltes influències “externes”, o no tant, han condicionat el nostre trajecte. Fins i tot, en més d’una ocasió, ens hem enganyat en l’esplendor de la nostra “edat d’or”. No sempre les il·lusions s’aconformen amb la realitat.
En aquests moments, disposats a repensar —vull dir a rellegir— el nostre passat, de segur que ens hi és de bon ajuda una sinceritat completa. Mirar bé els impediments que ens barren el pas, de tota mena: de projectes, de llasts, de condicions socials i culturals, de voluntats, en definitiva; ah, i d’orientacions. Anem veient que no sempre l’hem encertada en els horitzons on hem apuntat. El cofoisme no és bon company de viatge. El derrotisme, tampoc; l’atreviment de Fuster pot ser-nos-hi un estímul, i les seues reflexions una llum. Queda molt de camí per recórrer, però també és decidida la voluntat de fer-ho. N’hi ha més de quatre fets i èxits, a dia d’avui, que ens empenyen. “Tot és qüestió de sentir-se vives les arrels”. FUSTERIANAMENT.

dijous, 8 de març del 2012

Nosaltres els valencians [4]

4 de febrer de 2012

JF.-

«Vers catalans», deia Muntaner

La diferència de llengua ens deixaria afirmar que hi ha dues classes de valencians: uns, els catalans, i els altres, que parlen castellà-aragonès, castellà net o murcià. [...]. Des d’un principi rep la designació de «valencià», i té la qualitat de tal, «només» tot allò que ha estat fet i pastat a la zona catalana. El nom de «llengua valenciana» queda reservat per al català local: [...] I qui diu la llengua, diu qualsevol altra cosa: [...]. Potser l’homonímia de la capital i del regne va facilitar aquesta identificació. [...] als valencians no catalans [...] els semblava lògic —i ho era. [...] encara en 1681, el doctor Mares, natural de Xelva [...] es refereix al català en termes com «nuestra lengua» i es mostra orgullós de la seva bellesa i de la seva ductilitat.

La situació, a hores d’ara, no és ben bé diferent. Tot i que l’Administració espanyola, [...] decidí d’afegir-los algunes comarques —Requena, Villena— tradicionalment castellanes, el predomini català segueix incòlume. [...]. El País Valencià continua essent un «fet català» en la seva realitat més radical. [...].

No m’és lícit d’esquivar ací una al·lusió al problema del particularisme valencià. Hi ha valencians, primmirats en llur susceptibilitat localista, que troben incòmoda la inclusió del país en un denominador genèric de «catalanitat» [...], posen un èmfasi insistit en la fixació d’un «fet diferencial». El «fet diferencial» hi és. No prové del matís dialectal de l’idioma, [...] les discrepàncies sorgien d’una disparitat d’estructures socials, que en la Baixa Edat mitjana distancia i dessincronitza el desenvolupament de la comunitat catalana a l’un costat i l’altre del Sénia —o de l’Ebre. Els valencians tenim la nostra personalitat regional privativa, dins el conjunt català. Una personalitat no fàcil de definir amb generalitzacions. [...]. Els tòpics segregats entorn de la capital i de la seva horta —alegria, barroquisme, opulència vegetal—, hom ha volgut predicar-los de la totalitat de la regió. I això és una fal·làcia insigne.

De tota manera, fóra ridícul de pensar que, en travessar el límit administratiu que separa la província de Tarragona de la de Castelló de la Plana, homes i ambient canviïn en alguna mesura. El canvi, si n’hi ha, és imperceptible. Escolano, quan parla de la gent dels Ports de Morella, diu significativament: «en muchas cosas catalanean». ... la transició entre el Principat i el País Valencià és tènue i sense ruptura. [...]. Al capdavall, una unitat lingüística sempre és correlació d’una altra unitat subjacent, feta de societat viva o d’inèrcies no derogades.

Som «vers catalans», que diria Muntaner. [...]. Dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans». [...]. Voler-ho ignorar, o deformar-ho amb arguments capciosos, equivaldria a interceptar el camí d’una comprensió sincera del «cas valencià». Un dels més lúgubres errors dels polítics indígenes del XIX i del XX ha estat, justament, d’haver desconegut la gravetat d’aquest punt. [...]» [ps. 36-40]

ICR.- Jo sí crec que “La situació, a hores d’ara, SÍ és ben diferent”; i tant que ho és. Com a mínim en la percepció “social” de molts dels valencians actuals. Els valencians d’avui –la majoria- s’hi senten de facto “administratiu”. I, òbviament, sembla que no hi compta l’adscripció “nacional”. Potser –o millor, necessàriament- hi cal un aclariment personal, a fi que la realitat social estiga més clara. El sabut J. Francesc Mira ha arribat a dir que una és l’adscripció cultural i una altra la política. En tot cas, els que se senten –ens sentim- “vers catalans” -per llengua, per origen, per opció personal- hem de fer veure que som igualment valencians. Hem de frer veure, així mateix “que, en travessar el límit administratiu que separa la província de Tarragona de la de Castelló de la Plana, homes i ambient NO canviïn en alguna mesura”, només “administrativament”, com també que la nostra catalanitat no ens impedeix ser i viure com a valencians de ple dret. D’altres, sentint-se “valencians”, no se senten incapacitats per sentir-se espanyols. Tal vegada en temps de Fuster fóra més fàcil, avui hi tenim faena. A qui li fa por convertir-la en repte sociopolític? L’aniversari del NOSALTRES ELS VALENCIANS ens hi pot estimular, o “facilitar”, si ho voleu. FUSTERIANAMENT, és clar.

-- 4-2-2012 --

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
10 de febrer de 2012

JF.-

« II. Ciutat i país [ps. 41-44]

Plantejament de classe

[...] la conquista del País Valencià fou una iniciativa aragonesa. Si del Principat havien partit el projecte i la maniobra del rescat de les Balears, [...] A la campanya, no hi van concórrer únicament aragonesos [...] hi van participar gents d’extracció molt dispersa [...] No va faltar-hi una potent intervenció catalana. Però l’impuls i el designi provenien d’Aragó. I els aragonesos estaven convençuts que les noves conquistes no podien ésser sinó un natural eixamplament de llur regne.

No hem de caure en l’anacronisme de mirar aquest plantejament sota una llum exclusivament «nacional». S’hi interferia un factor de classe prou més actiu. En el fons es tractava de la disputa, ja llarga, entre l’aristocràcia feudal i la institució monàrquica. ... En aquest cas nostre, l’aristocràcia feudal venia a confondre’s amb l’element aragonès. Jaume I en tenia una amarga experiència. [...]. El rei estava decidit a no deixar-se desbordar per les pretensions dels senyors aragonesos. Si la conquista es feia, volia que fos, sobretot, a benefici de la Corona. [...]. Però les seves concessions foren cautes í moderades. [...].

Jaume I no va tolerar, en efecte, que cap posició castrense d’importància quedés a les mans dels aragonesos, ni va avenir-se a donar-los en feu ciutats i viles pròximes a la costa, ... o amb potencialitats d’una altra mena. [...]. El rei conta en la seva Crònica les gestions que realitzà per obtenir la capitulació de la capital [...]. Jaume I els escamotejava —i reiteradament— els millors fragments de la victòria. L’antagonisme entre el rei i els senyors feudals esdevenia així, i d’una manera indirecta, un coeficient d’indiscutible envergadura en l’articulació social del País Valencià del segle XIII.

[...]. Incorporada la capital a la Corona, la gran jugada del monarca fou de convertir els nous territoris en «regne» independent d’Aragó. [...]. Una vegada València guanyada, Jaume I començà a proveir d’esquelet jurídic el «regne» naixent. [...]. Jaume I i els seus successors van procurar que els corrents immigratoris repobladors partissin del Principat. Això era una tàctica conscient.

La monarquia s’esforçà per crear a la zona no infeudada una societat estable i pròspera. [...]. La majoria d’aquests repobladors, urbans i agraris, era, ja queda dit, catalana. [...]. Les tensions ulteriors —algunes— es condensaran en aquella doble i incompatible coagulació: l’aristocràcia feudal de l’interior s’oposarà [44] a la burguesia de la costa, i la pugna, ..., ha de semblar-nos entaulada entre l’ingredient aragonès i el català. [...].

La disputa no sempre va quedar definida en termes d’igualtat. Els nobles aragonesos amb dominis valencians acostumaren a obrar com a aragonesos, i tenien darrera d’ells l’assistència infal·lible d’Aragó. Darrera la burgesia del litoral, per contra, no hi havia el Principat. [...]. La ingerència aragonesa en la política valenciana del XIII al XV té aquesta explicació —i aquest signe feudal. [...]. Si no abrigaven cap esperança de recuperar la totalitat del País Valencià [...], almenys van servir-se d’aquest «dret» inicial per a justificar llurs accions expansionistes contra el sector burgès.»

ICR.- Pel que s’hi veu, en aquest capítol, la “dualitat” inicial valenciana no era només problema de llengua. El factor diguem-ne “polític” també hi fou ben intens. La nostra, doncs, “unitat de poble” costà molt de construir, si és que s’hi va arribar de debò. En el moment actual crec que ens hi trobem. Es veu que, de facto, la valencianitat no és entesa per tots per igual. Convé no menystenir-ho. Com tampoc convé negligir el reconeixement que de les “coses valencianes” —llegim-hi, a més de llengua, literatura, patrimoni de tota mena...— fem uns i altres. Qu8e tots els que se confessen valencians admeten com a seues les dites “nostres senyes d’identitat”? Com és que, tan freqüentment encara et retrauen “estamos en España”.
És un bon moment, aquest 50é aniversari, pre rellegir en profunditat la proposta fusteriana, a l’hora de voler refer el nostre País.
Fusterianament.

-- 10-2-2012 --

Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/
- - - - - - - - NOSALTRES ELS VALENCIANS [3] - - - - - - - -
========================================================
18 de febrer de 2012
JF.-

« Lleis per a la ciutat [ps. 44-48]

Amb el Codi de 1240 Jaume I proporcionava a València una legislació particular, ... però alhora donava la norma del que volia que fos,..., la totalitat del regne. [...]. La nova llei alçava una barrera ... contra la pressió senyorial, i tendia a regular ... la vida d’una comunitat industriosa i mercantil. ... Els Furs que el van completar i continuar acabaven per aconseguir-ho. L’administració ciutadana passava a ésser patrimoni ... dels «ciutadans honrats», [...], els feudals prepotents n’eren exclosos. [...]. En certa manera podem dir que els Justícies i Jurats de València —...— dictaven dret. Els reis construïen així un marc jurídic [...]. Es tractava d’assegurar els fonaments d’una ciutat lliure.

[...]. La llei de la ciutat capital era destinada a estendre’s a tot el País Valencià: el romanisme que la inspirava induïa a «territorialitzarla» [...]. El Fur de València s’hi introduïa com un principi d’unificació legislativa. [...] La pretensió d’annexionar el País Valencià al regne aragonès era, en aquell moment, aguda i suspicaç: les intencions de Jaume I anaven fent-se inequívoques. ... El Fur de València, [...], no concedia tantes facultats ni tan omnímodes als nobles territorials com els en concedia el Fur d’Aragó. [...]

A les Corts de Saragossa, de 1264, els aragonesos [...]. Reclamaven la divisió del País Valencià en senyorius [...] i la vigència única del Fur d’Aragó. El rei els ho va denegar. [...] Les comarques valencianes havien de constituir-se en regne a part, i per tant necessitaven un fur propi. ...Allò que interessava el monarca era frenar i coartar l’extensió del feudalisme, ... de l’agressiu feudalisme aragonès. Això no obstant, Jaume I va accedir, ..., a respectar el Fur d’Aragó als llocs del regne de València on estigués en vigor [...]. Era un obstacle que hom creava a la territorialització del Fur de València. [...].

Cal dir que, després de promulgat el Codi de València, els reis no foren massa tenaços en la seva aplicació a les noves poblacions. Generalment, sí: era concedit a les viles reials, i fins i tot a alguns nous territoris senyorials que es creaven, amb una certa parsimònia, a les comarques més meridionals. Tanmateix, les excepcions eren abundants. Continuaven atorgant-se cartes-pobles a furs no valencians. [...] De seguida indicaré els episodis de la seva liquidació. La ciutat de València, tot i saber-se forta en la seva exuberància, temia les atzagaiades d’un hinterland feudal [...]. Això havia d’ésser per a ella el millor dels avantatges interns. El patriciat urbà, nucli pilot de la política valenciana medieval, ho havia de resoldre d’una manera o d’altra. En 1330 [...], perdut ja el seu mordent, continua enquistada en la vida del país. És un germen més d’heterogeneïtat més ... en el període constitutiu de la nostra societat. En tot cas, va suposar-hi un destorb provisional en la consecució de la maduresa social a què hom aspirava.»
ICR.-
Una vegada més, J. Fuster ens posa davant els entrebancs en “la consecució de la –nostra- maduresa social”. Avui no ens en falten, tampoc. Ell, amb els Furs, volgué superar-los, amb un èxit (?) de no llarga durada. Els elements “disgregadors” hi eren palesos, els provinents d’una altra nacionalitat. La lliçó està plantejada en termes bastants clars.
L’altre punt que hi reclama la nostra atenció és el paper centralitzador, cohesionador, de la ciutat de València. I encara hi som. Massa vegades sentim a dir que “Ella no exerceix de cap i casal”. Cal que ens decidim a establir-hi o consolidar els mecanismes que siguen necessaris, la “maduresa social” del regne hi està en joc. Exercici que apremia no només als que hi viuen, de continu o de tant en tant.
Fusterianament.

—18-2-2012—

Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
25 de febrer de 2012
JF.-

« La resistència feudal [ps. 47-51]

[...] El regne de València estava ja terminantment definit i constituït, però ells seguien considerant-se aragonesos, i consideraven aragoneses llurs terres del País Valencià. ...A les Corts d’Osca de 1284 presenten llurs queixes a Pere el Gran, i encara [...], ben entrat el XIV, []. Les pretensions aragoneses aprofitaran la debilitat dels monarques per a renovar-se amb una especial acuïtat. [...]. La «Unió» aragonesa [...] i els «unionistes» d’Aragó fan pròpia la il·lusió irredentista que, d’ençà de la Conquista, els nobles d’aquell regne alimentaven sobre el País Valencià. [...] El rei hagué de cedir a algunes exigències dels «unionistes». I els «unionistes» imposaren el nomenament d’un Justícia General del Regne, [...] el qual, de més a més, havia de recaure en un natiu del regne d’Aragó.

[...] En 1286, la pressió fou més intensa. Alfons el Liberal ... no estava en condicions d’imposar-se. ... Els aragonesos ... obtenen d’ell l’extensió del Fur d’Aragó al territori valencià. [...] Malgrat tot, els aragonesos estaven disposats a fer-la efectiva per la força. I van començar la invasió del País Valencià en gener de 1287 des de Terol. Arribaren fins a Morvedre [...]. Alfons el Liberal claudicà. Però l’oposició valenciana exposada rudement amb les armes, havia obert els ulls als aragonesos. Descobrien que existia un «poble» que no estava disposat a deixar-se asservir [...]. La solució fou de deixar que ciutats i llocs triessin el fur que preferien. [...].

[...] A la fase següent [...], tota la noblesa territorial del País Valencià, incloent-hi la d’ascendència catalana, la que ara tractarà d’aconseguir la confirmació legal de les seves prerrogatives [...]. Alfons el Benigne, en 1329, presidiria la transacció. [...]. En realitat, ... el que va produir-s’hi fou la renúncia expressa, per part de diversos nobles, a la legislació aragonesa. El rei, a canvi, els concedia una jurisdicció especial [...]. La noblesa valenciana obtenia així una diàfana ratificació dels seus privilegis.

La burgesia ho acceptava. [...] D’aleshores endavant els cavallers podran elegir i ésser elegits en la provisió de càrrecs públics a la ciutat i a les viles reials. [...]. El país, però, en sortia una mica més «constituït».

[...]. Felip IV, a les Corts de 1626, tornarà a advertir els aragonesos que al País Valencià no regeix més llei que la de la capital.

Aquest tripijoc tan dilatat, [...], seria una bona pista per a estudiar els afrontaments de classe en la nostra Edat mitjana. [...]. Tot això hauria d’ésser revisat en un context mes ampli: en relació amb d’altres dissensions de tipus classista, com les bandositats nobiliàries i la competició pel poder municipal a València [...]. L’oposició entre l’aristocràcia i la burgesia aclarirà moltes coses.»

—25-2-2012—

ICR.-
De nou, l’ull agut de Fuster ens posa al davant de tanta dificultat per construir els País: uns per decisió feudal –d’origen extranacional- d’altres per posició classista, la bona qüestió és que els nostres Reis no aconseguiren enfortir aquesta “societat” valenciana. Crec que, dalt o baix encara hi som. Per això la reflexió profunda sobre les nostres circumstàncies actuals, ja que, en més d’una ocasió, l’opció de classe ens impedeix de veure amb claredat les necessitats del País, i a la inversa, igual. Per això, també, la necessitat de la reflexió col·lectiva –hi són pertinents molts punts de vista-, la solució no és individual. En més d’un paper el Mestre deixà caure bastant reflexions al respecte. “O ens salvem tots, o no se salva ningú”. Allò d’ARA O MAI, encara hi és vigent. Per sort, aquest ARA és dilatat en el temps, però, malauradament, no serà etern.
Fusterianament
Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
5 de març de 2012
JF.-

«València, «ciutat hanseàtica» [pags. 51-56]

[...] la ciutat va crear el regne. [...], als efectes més decisius, València «era» el regne. [...]: era, en la pràctica, l’única força viva com a col·lectivitat. Tot el que no era ella pot ésser qualificat de contrapès privat o secundari. Quan els vells documents usen ... la fórmula «ciutat i regne de València» per a designar l’entitat política del País Valencià: reflecteixen l’aclaparadora supremacia de la capital. Caldrà esperar el segle XVIII perquè les altres ciutats i les comarques entrin ... en la dinàmica històrica de la comunitat. [...]. Però la capital, València, és el suport agent i definit, únic, socialment i econòmicament, de l’antic regne.

La ciutat havia estat proveïda per Jaume I ... d’una «contribució i jurisdicció» relativament extensa. [...]. València no tardà a convertir-se en un nucli urbà voluminós i despert. Els seus setanta mil habitants del final del XV la col·loquen entre les ciutats més populoses de l’Europa del moment. L’armadura [...] era [52] el tràfic mercantil, la densa indústria artesana, la reraguarda agrícola. [...]. Les pàgines ditiràmbiques de fra Francesc Eiximenis en la dedicatòria als Jurats de la capital del Regiment de la Cosa Pública són un eco d’aquella situació confiada i autosatisfeta.

Però hi havia ... la barrera senyorial. [...] Els dominis de l’aristocràcia, ací i allà, constituïen per a la ciutat un rerapaís hostil o inhibit. [...]. Tot l’interès dels Jurats per instaurar el Fur valencià com a llei única del regne s’adreçava a ampliar el radi de la seva influència i, per tant, a guanyar-se reforços i assentiments. [...].

Un historiador local ... Joan B. Perales, va trobar-hi la fórmula afortunada: més que no pas la capital d’un regne, la València medieval semblava «una [53] ciudad hanseática». [...]. «Dedicada a la industria y al comercio», no fa la impressió d’una capitania política: és un empori, i prou. [...]. La València de l’època foral s’acostuma a prescindir d’una bona fracció del seu regne. [...]. Un retret que els valencians de les comarques —de totes— han pogut fer, modernament, als valencians de la capital, és aquest: que la capital no és ben bé «capital», és a dir: cap d’un cos. València, avui mateix, es desentén de la seva dignitat de «capitania». [...]. València, «hanseàtica», a l’Edat mitjana, era, en ella mateixa, cap i cos. No ha sabut rectificar-se aquesta desviació, després. El defecte actual té una causa ben distant.

Les altres ciutats i viles reials [...] compartien el Fur, i es governaven per sistemes semblants. Per això València va fer sempre tot el que va poder a fi d’aconseguir la conversió de territoris senyorials en dominis de la Corona. [...]: la capital hagué de vigilar que aquelles zones lliures no fossin enfeudades d’una manera o altra. No tots els monarques foren massa zelosos en la conservació de les possessions de la Corona. [...] Alguns d’ells van desprendre’s de certes jurisdiccions, amb la qual cosa minvaven llur patrimoni particular, però també afavorien la prosperitat del feudalisme [...] [54] [...].

Un episodi famós [...]. El País Valencià fou triat per a la depredació. Una gran part dels dominis reials en el regne foren concedits en feu als infants Ferran i Joan: [...]. Allò era tant com suprimir de fet l’existència política del regne —a part el fet d’ésser una veritable castració del poder monàrquic, [...]. La ciutat va oposar-s’hi. [...]. Un dels seus patricis, Guillem de Vinatea, «hom esforçat», va portar al rei l’ambaixada comminatòria: els magistrats de València estaven disposats a morir abans que consentir aquelles donacions [...]. I el Benigne pronuncià aleshores aquella amable declaració [...]: «Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella; [55] car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons.»

Les donacions foren revocades. L’incident revela com era de precària la situació de València i els riscos que cenyien l’estabilitat del regne. Un feudalisme castellà com el que pretenia d’instaurar la reina Elionor —perquè es tractava també d’una intromissió castellana— hauria vingut a agreujar l’estrangulació de la capital, ja obsedida pels aristòcrates aragonesos i pels vernacles. El seu «hanseatisme» no en sortia alterat.»

----------- 5-3-2012 -----------

ICR.-
És curiós rellegir tot això l’endemà de la “Cavalcada del Regne”, potser l’únic detall –i ben anacrònic- de la “consciència de País” que manté el Cap i Casal. La resta de dies de l’any València es mira massa a ella mateixa, i no més enllà de creure’s –com a molt- la capital d’una “província” espanyola. Des de creure, i propagar, que el seu paisatge i clima “són” els del País, fins a actuar com si la seua vida –econòmica, cultural, social- fóra el País. Tal vegada alguns valencians hauríem de fer-nos mirar les nostres actuacions quan vivim unes hores, o dies, a la capi: per què actuem com si fórem “de fora”? Que no és el “nostre” Cap i Casal? De segur que, si la nostra mentalitat no fóra tan “provinciana” la cosa canviaria. Canals de transmissió tenim per fer veure que els de la Ribera, la Safor, l’Alacantí o el Maestrat són tan valencians com els de la capital del Túria.
Una cosa així poguérem veure divendres passat a la biblioteca de la Societat Coral El Micalet: 80 valencians –no tots del Cap i Casal- vam llegir ininterrompudament el NOSALTRES ELS VALENCIANS. Un modest homenatge a qui justament ens proporcionà la presa de consciència de “valencianitat” completa, Joan Fuster. Els cinquanta anys del llibre i els vint de la mort del seu autor ens hi esperonaren. La nostra veu, alta i clara així ho manifestà. Fusterianament, és clar.
PS. Acabe de passar per la Plaça de l’Ajuntament, de València, i hi he vist reflectit el que acabava d’escriure: està València de festa, de seguida ho veus, als fanals, ben hissades, la bandera de la ciutat –ara feta també de la Comunitat- al costat de l’espanyola. Es veu que, segons el nostre ajuntament capitalí no es pot ser valencià a soles. Ai, la “mentalitat provinciana”, que anomenava una ratlles més amunt...
Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/