dijous, 8 de març de 2012

Nosaltres els valencians [4]

4 de febrer de 2012

JF.-

«Vers catalans», deia Muntaner

La diferència de llengua ens deixaria afirmar que hi ha dues classes de valencians: uns, els catalans, i els altres, que parlen castellà-aragonès, castellà net o murcià. [...]. Des d’un principi rep la designació de «valencià», i té la qualitat de tal, «només» tot allò que ha estat fet i pastat a la zona catalana. El nom de «llengua valenciana» queda reservat per al català local: [...] I qui diu la llengua, diu qualsevol altra cosa: [...]. Potser l’homonímia de la capital i del regne va facilitar aquesta identificació. [...] als valencians no catalans [...] els semblava lògic —i ho era. [...] encara en 1681, el doctor Mares, natural de Xelva [...] es refereix al català en termes com «nuestra lengua» i es mostra orgullós de la seva bellesa i de la seva ductilitat.

La situació, a hores d’ara, no és ben bé diferent. Tot i que l’Administració espanyola, [...] decidí d’afegir-los algunes comarques —Requena, Villena— tradicionalment castellanes, el predomini català segueix incòlume. [...]. El País Valencià continua essent un «fet català» en la seva realitat més radical. [...].

No m’és lícit d’esquivar ací una al·lusió al problema del particularisme valencià. Hi ha valencians, primmirats en llur susceptibilitat localista, que troben incòmoda la inclusió del país en un denominador genèric de «catalanitat» [...], posen un èmfasi insistit en la fixació d’un «fet diferencial». El «fet diferencial» hi és. No prové del matís dialectal de l’idioma, [...] les discrepàncies sorgien d’una disparitat d’estructures socials, que en la Baixa Edat mitjana distancia i dessincronitza el desenvolupament de la comunitat catalana a l’un costat i l’altre del Sénia —o de l’Ebre. Els valencians tenim la nostra personalitat regional privativa, dins el conjunt català. Una personalitat no fàcil de definir amb generalitzacions. [...]. Els tòpics segregats entorn de la capital i de la seva horta —alegria, barroquisme, opulència vegetal—, hom ha volgut predicar-los de la totalitat de la regió. I això és una fal·làcia insigne.

De tota manera, fóra ridícul de pensar que, en travessar el límit administratiu que separa la província de Tarragona de la de Castelló de la Plana, homes i ambient canviïn en alguna mesura. El canvi, si n’hi ha, és imperceptible. Escolano, quan parla de la gent dels Ports de Morella, diu significativament: «en muchas cosas catalanean». ... la transició entre el Principat i el País Valencià és tènue i sense ruptura. [...]. Al capdavall, una unitat lingüística sempre és correlació d’una altra unitat subjacent, feta de societat viva o d’inèrcies no derogades.

Som «vers catalans», que diria Muntaner. [...]. Dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans». [...]. Voler-ho ignorar, o deformar-ho amb arguments capciosos, equivaldria a interceptar el camí d’una comprensió sincera del «cas valencià». Un dels més lúgubres errors dels polítics indígenes del XIX i del XX ha estat, justament, d’haver desconegut la gravetat d’aquest punt. [...]» [ps. 36-40]

ICR.- Jo sí crec que “La situació, a hores d’ara, SÍ és ben diferent”; i tant que ho és. Com a mínim en la percepció “social” de molts dels valencians actuals. Els valencians d’avui –la majoria- s’hi senten de facto “administratiu”. I, òbviament, sembla que no hi compta l’adscripció “nacional”. Potser –o millor, necessàriament- hi cal un aclariment personal, a fi que la realitat social estiga més clara. El sabut J. Francesc Mira ha arribat a dir que una és l’adscripció cultural i una altra la política. En tot cas, els que se senten –ens sentim- “vers catalans” -per llengua, per origen, per opció personal- hem de fer veure que som igualment valencians. Hem de frer veure, així mateix “que, en travessar el límit administratiu que separa la província de Tarragona de la de Castelló de la Plana, homes i ambient NO canviïn en alguna mesura”, només “administrativament”, com també que la nostra catalanitat no ens impedeix ser i viure com a valencians de ple dret. D’altres, sentint-se “valencians”, no se senten incapacitats per sentir-se espanyols. Tal vegada en temps de Fuster fóra més fàcil, avui hi tenim faena. A qui li fa por convertir-la en repte sociopolític? L’aniversari del NOSALTRES ELS VALENCIANS ens hi pot estimular, o “facilitar”, si ho voleu. FUSTERIANAMENT, és clar.

-- 4-2-2012 --

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
10 de febrer de 2012

JF.-

« II. Ciutat i país [ps. 41-44]

Plantejament de classe

[...] la conquista del País Valencià fou una iniciativa aragonesa. Si del Principat havien partit el projecte i la maniobra del rescat de les Balears, [...] A la campanya, no hi van concórrer únicament aragonesos [...] hi van participar gents d’extracció molt dispersa [...] No va faltar-hi una potent intervenció catalana. Però l’impuls i el designi provenien d’Aragó. I els aragonesos estaven convençuts que les noves conquistes no podien ésser sinó un natural eixamplament de llur regne.

No hem de caure en l’anacronisme de mirar aquest plantejament sota una llum exclusivament «nacional». S’hi interferia un factor de classe prou més actiu. En el fons es tractava de la disputa, ja llarga, entre l’aristocràcia feudal i la institució monàrquica. ... En aquest cas nostre, l’aristocràcia feudal venia a confondre’s amb l’element aragonès. Jaume I en tenia una amarga experiència. [...]. El rei estava decidit a no deixar-se desbordar per les pretensions dels senyors aragonesos. Si la conquista es feia, volia que fos, sobretot, a benefici de la Corona. [...]. Però les seves concessions foren cautes í moderades. [...].

Jaume I no va tolerar, en efecte, que cap posició castrense d’importància quedés a les mans dels aragonesos, ni va avenir-se a donar-los en feu ciutats i viles pròximes a la costa, ... o amb potencialitats d’una altra mena. [...]. El rei conta en la seva Crònica les gestions que realitzà per obtenir la capitulació de la capital [...]. Jaume I els escamotejava —i reiteradament— els millors fragments de la victòria. L’antagonisme entre el rei i els senyors feudals esdevenia així, i d’una manera indirecta, un coeficient d’indiscutible envergadura en l’articulació social del País Valencià del segle XIII.

[...]. Incorporada la capital a la Corona, la gran jugada del monarca fou de convertir els nous territoris en «regne» independent d’Aragó. [...]. Una vegada València guanyada, Jaume I començà a proveir d’esquelet jurídic el «regne» naixent. [...]. Jaume I i els seus successors van procurar que els corrents immigratoris repobladors partissin del Principat. Això era una tàctica conscient.

La monarquia s’esforçà per crear a la zona no infeudada una societat estable i pròspera. [...]. La majoria d’aquests repobladors, urbans i agraris, era, ja queda dit, catalana. [...]. Les tensions ulteriors —algunes— es condensaran en aquella doble i incompatible coagulació: l’aristocràcia feudal de l’interior s’oposarà [44] a la burguesia de la costa, i la pugna, ..., ha de semblar-nos entaulada entre l’ingredient aragonès i el català. [...].

La disputa no sempre va quedar definida en termes d’igualtat. Els nobles aragonesos amb dominis valencians acostumaren a obrar com a aragonesos, i tenien darrera d’ells l’assistència infal·lible d’Aragó. Darrera la burgesia del litoral, per contra, no hi havia el Principat. [...]. La ingerència aragonesa en la política valenciana del XIII al XV té aquesta explicació —i aquest signe feudal. [...]. Si no abrigaven cap esperança de recuperar la totalitat del País Valencià [...], almenys van servir-se d’aquest «dret» inicial per a justificar llurs accions expansionistes contra el sector burgès.»

ICR.- Pel que s’hi veu, en aquest capítol, la “dualitat” inicial valenciana no era només problema de llengua. El factor diguem-ne “polític” també hi fou ben intens. La nostra, doncs, “unitat de poble” costà molt de construir, si és que s’hi va arribar de debò. En el moment actual crec que ens hi trobem. Es veu que, de facto, la valencianitat no és entesa per tots per igual. Convé no menystenir-ho. Com tampoc convé negligir el reconeixement que de les “coses valencianes” —llegim-hi, a més de llengua, literatura, patrimoni de tota mena...— fem uns i altres. Qu8e tots els que se confessen valencians admeten com a seues les dites “nostres senyes d’identitat”? Com és que, tan freqüentment encara et retrauen “estamos en España”.
És un bon moment, aquest 50é aniversari, pre rellegir en profunditat la proposta fusteriana, a l’hora de voler refer el nostre País.
Fusterianament.

-- 10-2-2012 --

Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/
- - - - - - - - NOSALTRES ELS VALENCIANS [3] - - - - - - - -
========================================================
18 de febrer de 2012
JF.-

« Lleis per a la ciutat [ps. 44-48]

Amb el Codi de 1240 Jaume I proporcionava a València una legislació particular, ... però alhora donava la norma del que volia que fos,..., la totalitat del regne. [...]. La nova llei alçava una barrera ... contra la pressió senyorial, i tendia a regular ... la vida d’una comunitat industriosa i mercantil. ... Els Furs que el van completar i continuar acabaven per aconseguir-ho. L’administració ciutadana passava a ésser patrimoni ... dels «ciutadans honrats», [...], els feudals prepotents n’eren exclosos. [...]. En certa manera podem dir que els Justícies i Jurats de València —...— dictaven dret. Els reis construïen així un marc jurídic [...]. Es tractava d’assegurar els fonaments d’una ciutat lliure.

[...]. La llei de la ciutat capital era destinada a estendre’s a tot el País Valencià: el romanisme que la inspirava induïa a «territorialitzarla» [...]. El Fur de València s’hi introduïa com un principi d’unificació legislativa. [...] La pretensió d’annexionar el País Valencià al regne aragonès era, en aquell moment, aguda i suspicaç: les intencions de Jaume I anaven fent-se inequívoques. ... El Fur de València, [...], no concedia tantes facultats ni tan omnímodes als nobles territorials com els en concedia el Fur d’Aragó. [...]

A les Corts de Saragossa, de 1264, els aragonesos [...]. Reclamaven la divisió del País Valencià en senyorius [...] i la vigència única del Fur d’Aragó. El rei els ho va denegar. [...] Les comarques valencianes havien de constituir-se en regne a part, i per tant necessitaven un fur propi. ...Allò que interessava el monarca era frenar i coartar l’extensió del feudalisme, ... de l’agressiu feudalisme aragonès. Això no obstant, Jaume I va accedir, ..., a respectar el Fur d’Aragó als llocs del regne de València on estigués en vigor [...]. Era un obstacle que hom creava a la territorialització del Fur de València. [...].

Cal dir que, després de promulgat el Codi de València, els reis no foren massa tenaços en la seva aplicació a les noves poblacions. Generalment, sí: era concedit a les viles reials, i fins i tot a alguns nous territoris senyorials que es creaven, amb una certa parsimònia, a les comarques més meridionals. Tanmateix, les excepcions eren abundants. Continuaven atorgant-se cartes-pobles a furs no valencians. [...] De seguida indicaré els episodis de la seva liquidació. La ciutat de València, tot i saber-se forta en la seva exuberància, temia les atzagaiades d’un hinterland feudal [...]. Això havia d’ésser per a ella el millor dels avantatges interns. El patriciat urbà, nucli pilot de la política valenciana medieval, ho havia de resoldre d’una manera o d’altra. En 1330 [...], perdut ja el seu mordent, continua enquistada en la vida del país. És un germen més d’heterogeneïtat més ... en el període constitutiu de la nostra societat. En tot cas, va suposar-hi un destorb provisional en la consecució de la maduresa social a què hom aspirava.»
ICR.-
Una vegada més, J. Fuster ens posa davant els entrebancs en “la consecució de la –nostra- maduresa social”. Avui no ens en falten, tampoc. Ell, amb els Furs, volgué superar-los, amb un èxit (?) de no llarga durada. Els elements “disgregadors” hi eren palesos, els provinents d’una altra nacionalitat. La lliçó està plantejada en termes bastants clars.
L’altre punt que hi reclama la nostra atenció és el paper centralitzador, cohesionador, de la ciutat de València. I encara hi som. Massa vegades sentim a dir que “Ella no exerceix de cap i casal”. Cal que ens decidim a establir-hi o consolidar els mecanismes que siguen necessaris, la “maduresa social” del regne hi està en joc. Exercici que apremia no només als que hi viuen, de continu o de tant en tant.
Fusterianament.

—18-2-2012—

Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
25 de febrer de 2012
JF.-

« La resistència feudal [ps. 47-51]

[...] El regne de València estava ja terminantment definit i constituït, però ells seguien considerant-se aragonesos, i consideraven aragoneses llurs terres del País Valencià. ...A les Corts d’Osca de 1284 presenten llurs queixes a Pere el Gran, i encara [...], ben entrat el XIV, []. Les pretensions aragoneses aprofitaran la debilitat dels monarques per a renovar-se amb una especial acuïtat. [...]. La «Unió» aragonesa [...] i els «unionistes» d’Aragó fan pròpia la il·lusió irredentista que, d’ençà de la Conquista, els nobles d’aquell regne alimentaven sobre el País Valencià. [...] El rei hagué de cedir a algunes exigències dels «unionistes». I els «unionistes» imposaren el nomenament d’un Justícia General del Regne, [...] el qual, de més a més, havia de recaure en un natiu del regne d’Aragó.

[...] En 1286, la pressió fou més intensa. Alfons el Liberal ... no estava en condicions d’imposar-se. ... Els aragonesos ... obtenen d’ell l’extensió del Fur d’Aragó al territori valencià. [...] Malgrat tot, els aragonesos estaven disposats a fer-la efectiva per la força. I van començar la invasió del País Valencià en gener de 1287 des de Terol. Arribaren fins a Morvedre [...]. Alfons el Liberal claudicà. Però l’oposició valenciana exposada rudement amb les armes, havia obert els ulls als aragonesos. Descobrien que existia un «poble» que no estava disposat a deixar-se asservir [...]. La solució fou de deixar que ciutats i llocs triessin el fur que preferien. [...].

[...] A la fase següent [...], tota la noblesa territorial del País Valencià, incloent-hi la d’ascendència catalana, la que ara tractarà d’aconseguir la confirmació legal de les seves prerrogatives [...]. Alfons el Benigne, en 1329, presidiria la transacció. [...]. En realitat, ... el que va produir-s’hi fou la renúncia expressa, per part de diversos nobles, a la legislació aragonesa. El rei, a canvi, els concedia una jurisdicció especial [...]. La noblesa valenciana obtenia així una diàfana ratificació dels seus privilegis.

La burgesia ho acceptava. [...] D’aleshores endavant els cavallers podran elegir i ésser elegits en la provisió de càrrecs públics a la ciutat i a les viles reials. [...]. El país, però, en sortia una mica més «constituït».

[...]. Felip IV, a les Corts de 1626, tornarà a advertir els aragonesos que al País Valencià no regeix més llei que la de la capital.

Aquest tripijoc tan dilatat, [...], seria una bona pista per a estudiar els afrontaments de classe en la nostra Edat mitjana. [...]. Tot això hauria d’ésser revisat en un context mes ampli: en relació amb d’altres dissensions de tipus classista, com les bandositats nobiliàries i la competició pel poder municipal a València [...]. L’oposició entre l’aristocràcia i la burgesia aclarirà moltes coses.»

—25-2-2012—

ICR.-
De nou, l’ull agut de Fuster ens posa al davant de tanta dificultat per construir els País: uns per decisió feudal –d’origen extranacional- d’altres per posició classista, la bona qüestió és que els nostres Reis no aconseguiren enfortir aquesta “societat” valenciana. Crec que, dalt o baix encara hi som. Per això la reflexió profunda sobre les nostres circumstàncies actuals, ja que, en més d’una ocasió, l’opció de classe ens impedeix de veure amb claredat les necessitats del País, i a la inversa, igual. Per això, també, la necessitat de la reflexió col·lectiva –hi són pertinents molts punts de vista-, la solució no és individual. En més d’un paper el Mestre deixà caure bastant reflexions al respecte. “O ens salvem tots, o no se salva ningú”. Allò d’ARA O MAI, encara hi és vigent. Per sort, aquest ARA és dilatat en el temps, però, malauradament, no serà etern.
Fusterianament
Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
5 de març de 2012
JF.-

«València, «ciutat hanseàtica» [pags. 51-56]

[...] la ciutat va crear el regne. [...], als efectes més decisius, València «era» el regne. [...]: era, en la pràctica, l’única força viva com a col·lectivitat. Tot el que no era ella pot ésser qualificat de contrapès privat o secundari. Quan els vells documents usen ... la fórmula «ciutat i regne de València» per a designar l’entitat política del País Valencià: reflecteixen l’aclaparadora supremacia de la capital. Caldrà esperar el segle XVIII perquè les altres ciutats i les comarques entrin ... en la dinàmica històrica de la comunitat. [...]. Però la capital, València, és el suport agent i definit, únic, socialment i econòmicament, de l’antic regne.

La ciutat havia estat proveïda per Jaume I ... d’una «contribució i jurisdicció» relativament extensa. [...]. València no tardà a convertir-se en un nucli urbà voluminós i despert. Els seus setanta mil habitants del final del XV la col·loquen entre les ciutats més populoses de l’Europa del moment. L’armadura [...] era [52] el tràfic mercantil, la densa indústria artesana, la reraguarda agrícola. [...]. Les pàgines ditiràmbiques de fra Francesc Eiximenis en la dedicatòria als Jurats de la capital del Regiment de la Cosa Pública són un eco d’aquella situació confiada i autosatisfeta.

Però hi havia ... la barrera senyorial. [...] Els dominis de l’aristocràcia, ací i allà, constituïen per a la ciutat un rerapaís hostil o inhibit. [...]. Tot l’interès dels Jurats per instaurar el Fur valencià com a llei única del regne s’adreçava a ampliar el radi de la seva influència i, per tant, a guanyar-se reforços i assentiments. [...].

Un historiador local ... Joan B. Perales, va trobar-hi la fórmula afortunada: més que no pas la capital d’un regne, la València medieval semblava «una [53] ciudad hanseática». [...]. «Dedicada a la industria y al comercio», no fa la impressió d’una capitania política: és un empori, i prou. [...]. La València de l’època foral s’acostuma a prescindir d’una bona fracció del seu regne. [...]. Un retret que els valencians de les comarques —de totes— han pogut fer, modernament, als valencians de la capital, és aquest: que la capital no és ben bé «capital», és a dir: cap d’un cos. València, avui mateix, es desentén de la seva dignitat de «capitania». [...]. València, «hanseàtica», a l’Edat mitjana, era, en ella mateixa, cap i cos. No ha sabut rectificar-se aquesta desviació, després. El defecte actual té una causa ben distant.

Les altres ciutats i viles reials [...] compartien el Fur, i es governaven per sistemes semblants. Per això València va fer sempre tot el que va poder a fi d’aconseguir la conversió de territoris senyorials en dominis de la Corona. [...]: la capital hagué de vigilar que aquelles zones lliures no fossin enfeudades d’una manera o altra. No tots els monarques foren massa zelosos en la conservació de les possessions de la Corona. [...] Alguns d’ells van desprendre’s de certes jurisdiccions, amb la qual cosa minvaven llur patrimoni particular, però també afavorien la prosperitat del feudalisme [...] [54] [...].

Un episodi famós [...]. El País Valencià fou triat per a la depredació. Una gran part dels dominis reials en el regne foren concedits en feu als infants Ferran i Joan: [...]. Allò era tant com suprimir de fet l’existència política del regne —a part el fet d’ésser una veritable castració del poder monàrquic, [...]. La ciutat va oposar-s’hi. [...]. Un dels seus patricis, Guillem de Vinatea, «hom esforçat», va portar al rei l’ambaixada comminatòria: els magistrats de València estaven disposats a morir abans que consentir aquelles donacions [...]. I el Benigne pronuncià aleshores aquella amable declaració [...]: «Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella; [55] car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons.»

Les donacions foren revocades. L’incident revela com era de precària la situació de València i els riscos que cenyien l’estabilitat del regne. Un feudalisme castellà com el que pretenia d’instaurar la reina Elionor —perquè es tractava també d’una intromissió castellana— hauria vingut a agreujar l’estrangulació de la capital, ja obsedida pels aristòcrates aragonesos i pels vernacles. El seu «hanseatisme» no en sortia alterat.»

----------- 5-3-2012 -----------

ICR.-
És curiós rellegir tot això l’endemà de la “Cavalcada del Regne”, potser l’únic detall –i ben anacrònic- de la “consciència de País” que manté el Cap i Casal. La resta de dies de l’any València es mira massa a ella mateixa, i no més enllà de creure’s –com a molt- la capital d’una “província” espanyola. Des de creure, i propagar, que el seu paisatge i clima “són” els del País, fins a actuar com si la seua vida –econòmica, cultural, social- fóra el País. Tal vegada alguns valencians hauríem de fer-nos mirar les nostres actuacions quan vivim unes hores, o dies, a la capi: per què actuem com si fórem “de fora”? Que no és el “nostre” Cap i Casal? De segur que, si la nostra mentalitat no fóra tan “provinciana” la cosa canviaria. Canals de transmissió tenim per fer veure que els de la Ribera, la Safor, l’Alacantí o el Maestrat són tan valencians com els de la capital del Túria.
Una cosa així poguérem veure divendres passat a la biblioteca de la Societat Coral El Micalet: 80 valencians –no tots del Cap i Casal- vam llegir ininterrompudament el NOSALTRES ELS VALENCIANS. Un modest homenatge a qui justament ens proporcionà la presa de consciència de “valencianitat” completa, Joan Fuster. Els cinquanta anys del llibre i els vint de la mort del seu autor ens hi esperonaren. La nostra veu, alta i clara així ho manifestà. Fusterianament, és clar.
PS. Acabe de passar per la Plaça de l’Ajuntament, de València, i hi he vist reflectit el que acabava d’escriure: està València de festa, de seguida ho veus, als fanals, ben hissades, la bandera de la ciutat –ara feta també de la Comunitat- al costat de l’espanyola. Es veu que, segons el nostre ajuntament capitalí no es pot ser valencià a soles. Ai, la “mentalitat provinciana”, que anomenava una ratlles més amunt...
Les anteriors reflexions es poden llegir a FUSTERIANAMENT elramellet.blogspot.com/