1.1. “Parlament en
l’homenatge a Renau i Estellés”.
1978
[Destinat (sobretot) a valencians, pàgs.129-138]
La
passada setmana informàrem als lectors del sopar-homenatge a Josep Renau i
Vicent Andrés Estellés, al qual assistiren personalitats de la vida política,
cultural i social del País Valencia. Joan Fuster llegí aquella nit els
fulls que ara reproduïm.
HOMENATGE A RENAU I
ESTELLES
El que digué Joan Fuster
PROU sabeu, els
qui poc o molt em coneixeu, que no sóc gens aficionat a parlar en públic.
I això de parlar encara és una manera de dir-ho: ja veieu que estic
llegint un paper, i un paper redactat a casa, tranquil·lament, amb les
precaucions i els càlculs propis de qui té l'ofici d'escriure i sap —o creu
saber— el valor de les paraules. Però avui ho faig de bona gana: amb il·lusió i
tot. Ens hem reunit ací en un modest, senzill acte de companyia mútua. Tu,
Josep Renau, i tu, Vicent Andrés Estellés, naturalment, en sou
alguna cosa més que un pretext, perquè volíem manifestar-vos la
nostra admiració conjunta i l'alta estima personal que us professem, i
aquest és el propòsit bàsic. Ara: les estranyes circumstàncies polítiques que
vivim al País Valencià en aquests moments, sobretot a la ciutat de València,
suggerien la necessitat urgent d'una primera afirmació col·lectiva, si més no,
de la gent vinculada al món de la cultura. Una afirmació col·lectiva enfront
del clima d'histèria, d'enganys i de claudicacions que intenten crear "els
de sempre". Com és lògic, la plàcida eufòria d'un sopar d'amics no
constitueix una rèplica adequada: no és la rèplica que hi cal. De fet, la
lluita plantejada, el combat a ventilar, sobrepassa els límits d'uns
plantejaments a nivell de "superestructura" que són els que tendim a
adoptar quasi automàticament els "intel·lectuals", i dic
"intel·lectuals" en el sentit gramscià del terme. Però també és
cert que, en la dialèctica quotidiana d'un esforç de "transformació"
de la societat, nosaltres hi tenim assignada una funció de revulsiu, de
clarificació racional —exactament, racionalista— i d'avantguarda reivindicatòria. Tu, Renau, i tu, Estellés, hi
figureu entre els primers. I la cultura que encarneu ¿no demana el
qualificatiu, i torne al meu Gramsci, de "nacional-popular"?
La part d'homenatge estricte, de comentari
elogiós a la vostra obra respectiva, la deixe a Tilbert D. Stegmann. Ell sabrà
parlar-ne més bé que jo, i ho farà, de més a més, des d'una perspectiva
desapassionada i remota. Jo em reserve la glossa des d'un altre cantó:
el de la vostra decisió militant, posada de relleu, anecdòticament si es
vol, en les últimes setmanes. Tu, Renau, has exposat el teu treball al Madrid oficial:
la pre-democràcia vigent s'ha vist obligada a exhibir no solament
l'artista" que tu ets, sinó també tot el teu historial de revolucionari. I
a tu, Estellés, t'han atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i
te l'havies ben guanyat a còpia de poemes increïbles, d'una virulència insòlita
i alhora d'una tendresa palpitant. En realitat, no calia res d'això. No
calia ni que Renau exposàs a Madrid, ni que Estellés fos premiat a Barcelona. Nosaltres,
ací a casa nostra, els valencians, hauríem d'haver-nos-hi avançat: hauríem
d'haver instal·lat els noms de Renau i d'Estellés en el lloc eminent que els
correspon. Alguns, ho fèiem, com podíem. Els
altres, "ells", no. I encara es resisteixen a fer-ho. En les
ardoroses i precipitades "defenses de la cultura valenciana" que
s'han produït darrerament, ni Renau ni Estellés no hi compten. I tant com no!
Hi farien nosa. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Vicent Andrés
Estellés i l'exposició expiatòria que de Josep Renau ha muntat el Ministerio de
Cultura, han obtingut en la premsa local un espai miserable de ressonància. Els
han silenciat al màxim.
Però ¿per què ens ha de sorprendre això? Si
és la cosa més natural del món! Per a la classe dominant del País Valencià, Renau
i l'Estellés són una mena de pústules —això sí, valencianíssimes— que
"ells" voldrien extirpar. I precisament els incomoden més perquè són tan
"valencians": tan "nacionals-populars". ¿Com
collons aqueixa classe dominant podria acceptar un Renau que l'ha combatuda des
de la seua adolescència àcrata i, després, des d'uns criteris marxians
taxatius? En absolut! ¿I la poesia de l'Estellés? La
poesia de l'Estellés és, en el fons, una furiosa denúncia de la merdeta
estraperlista-clerical de la llarga Postguerra: de la fam, del sexe sufocat, de
l'idioma sotmès a les vexacions més iniqües. Renau va haver
d'exiliar-se el 39, i els versos de l’Estellés només han circulat, fins ara
mateix, en edicions breus i gairebé clandestines. El poble valencià es
veia defraudat de dues de les més insignes aportacions de la seua cultura en el
segle XX. No et diré, Renau, que tu ets "l'artista" valencià més
important dels nostres dies; no et diré, Estellés, que tu ets un poeta
excels. Això ja ho dirà, potser, el professor Stegmann. Però sense
vosaltres dos, absents i presents al mateix temps, no s'entendrà, a la
curta o a la llarga, aquesta precària vaguetat que és la "cultura
valenciana" actual. Algun dia ho explicaran els historiadors
pertinents, si són objectius.
TAMPOC no vull santificar-vos. No heu estat
els únics a patir la conspiració agressiva del Franquisme i del
pseudo-post-Franquisme d'avui. I del pre-Franquisme, també!
Perquè l'episodi ni comença ni acaba amb la peripècia del Generalísimo. Abans
de la Guerra d'Espanya, tu te'n recordaràs, Renau, la teua València —t'ho he
comentat en un altre lloc— era una combinació de marqués de Sotelo i de
Sigfrido Blasco. Després de la guerra famosa, la situació es va fer més
frenètica. I ara mateix, amb les mòdiques llibertats que ens atorguen els
senyors del consenso, veiem com rebrota la vella ignomínia. Les recents violències de què ha estat
víctima el professor Sanchis Guarner, per exemple, bé demostren a quin extrem d'"alienaciò" nacional ha arribat
un sector de la societat valenciana. Evidentment, les idees dominants
són les idees de la classe dominant: així ho enunciava,
exactament, un dels teus clàssics, Renau. Que és també un dels meus clàssics.
Els botiguerets de València que l'altre dia es concentraren a la plaça de bous,
¡""els qui ni tan sols eren botiguers però que hi acudiren, ¿què
saben de tu, què saben de l'Estellés, què de Sanchis Guarner? Continuen sota la
influència fascinant dels "de sempre". Els poderosos fantasmes de la
teua joventut, Renau, són encara avui els enemics a envestir. No han canviat
massa. Tu saps qui són; nosaltres, també.
Podríem anomenar-los, globalment, amb la
designació prevista: "la burgesia". No és ara l'ocasió de discutir
sobre "la burgesia valenciana". De vegades, trobe en les monografies
erudites dels nostres historiadors, dels nostres economistes, dels nostres
sociòlegs, expressions com "burgesia agrària". Em pregunte si la
fórmula és tècnicament adequada. D'una manera bruta i ràpida, estem parlant
dels rics. I el ric rural és el "terratinent", i el terratinent, encara
avui, al País Valencià, és un tipus, sociològicament parlant, distint del
"burgès". Però la societat valenciana, dels anys 50 i sobretot dels 60 ençà, s'ha
industrialitzat. Ja tenim "burgesos" com Déu mana. Els pocs que, dins
l'esquema de la classe dominant, apareixien abans del 36, no van assumir la
seua condició de "burgesia nacional". Les excepcions, dignes de
reconeixement, van ser tan escasses que només podem evocar-les com això: com
excepcions. Però la burgesia actual, tardana, al País Valencià, ja no podria
ser la "burgesia nacional" de les definicions marxistes. S'ha
convertit en "burgesia antinacional". Hi ha, novament, excepcions;
però fan la impressió de ser perplexes, cagadubtes, avares. Són els altres, la
"burgesia antinacional", els qui manen i paguen. I la incidència de
les multinacionals no serà gens favorable a qualsevol proposta "nacional-popular".
Ben al contrari.
HISTÒRICAMENT, la burgesia valenciana
hauria d'haver encapçalat el "nacionalisme", si algun nacionalisme
era factible al País Valencià. Fa cent anys, aproximadament. Però aquella falsa
burgesia valenciana ni tan sols va donar suport a una coseta tan trista com
eren els Jocs Florals. I ara, davant aquesta dimissió cronològica, la bandera
de la reivindicació nacional passa a mans de les "classes populars".
No solament del proletariat: de tot allò que Gramsci —i perdoneu-me la
reiteració— solia designar amb el terme "classes populars". Però les
nostres classes populars, si han de ser el que cal que siguen, han
d'alliberar-se de la hipoteca permanent dels prejudicis espanyolistes,
inculcats en l'escola de la classe dominant, en els diaris de la classe
dominant, en les ràdios de la classe dominant. Tenim un poble magnífic, però
manipulat. Quan en la plaça de bous cridaven "volem valencià!" hi
havia una novetat positiva. En reclamar el "valencià" contra un
"català" no explicat confusament distorsionat, l'incident era
ridícul; però si de veres "volien valencià" enfront del castellà
imperial, el saldo de la festa anticatalanista seria admirable. Seria finalment
catalanista. I jo crec que ho serà.
I ja que m'ha vingut rodolat això tan
emprenyador del "catalanisme", voldria aprofitar l'ocasió per
donar-vos les primícies d'una notícia curiosa. Si ara jo dic que l'Estellés
és un dels grans poetes vius dels Països Catalans, o que Renau és l'únic
"artista" autènticament revolucionari dels Països Catalans, tots
pensareu: ¿i què ha de dir Fuster? Països Catalans!"... Molt abans que a
Barcelona ningú gosàs parlar dels "països catalans", o siga de la
unitat nacional de Catalunya, del País Valencià de les Illes amb aquest nom, ja
ho feia un senyor de Catarroja, don Benvingut Oliver, que ni era tan sols
valencianista i que mai no va escriure, que jo sàpia, una ratlla original en
vernacle. Això data del 1876, pel cap baix. Un dia o altre publicaré els
detalls de la qüestió. Deixem-ho córrer... Avui mateix, els pocs, ai!, que
parlem de "Països Catalans" som, sobretot, valencians i mallorquins:
alguns valencians i alguns mallorquins, si voleu. I menys, molt menys, des
de Barcelona. La Barcelona absorbent i centralista no existeix. Barcelona
se'n fot del País Valencià quasi tant com Madrid. O més, per desgràcia. I
el problema nostre és que hem de continuar sent valencians, tant si des de
Barcelona no ens ajuden a ser-ho com si des de Madrid pretenen que no ho
siguem. I això ho hem de fer nosaltres: nosaltres sols. El poble. Tu,
Renau, tu, Estellés, i tots els que ací ens hem autoconvocat i tots els qui no
han pogut venir-hi. La "personalitat valenciana", tan airejada últimament, som
nosaltres: nosaltres i no ells. Tu, Renau, tu, Estellés, i tu, Sanchis Guarner.
I tots els altres.
De tota manera, el problema és
més profund. Amb l'excusa de la llengua, d'un tros de percalina blava, de si
Ausias Marc, de La Safor, és o no un poeta català, hi ha, latent, el perill
d'un neofeixisme armat i provocador. Sense aquestes excuses, és clar, la ràbia
ultra s'hauria desencadenat igualment. Que ningú no s'enganye. El feixisme
local vol justificar-se amb uns presumptes motius d'exasperació
particularistes; però, si aquestes qüestions a què em referesc no fossen
conflictives entre nosaltres, se n'haurien inventat unes de diferents. Perquè
el problema és d'ací i de tot arreu d'allò que Pere Quart anomenava "La
Sagrada Àrea del Dòlar". Ells són "ells". Els de sempre. I ja ho
han demostrat, arrossegant la innocència del veïnat a través d'una demagògia
truculenta i encegadora. Potser no ens n'adonem, i les conseqüències d'uns
incidents trivials en si corren el perill de degradar-se fins al punt d'anar
deteriorant, i no lentament, alguns dels guanys més clars que havíem aconseguit
en els temps sinistres de la Dictadura, en la tasca sostinguda i perseguida de
l'oposició democràtica. Jo no sóc massa pessimista, ja ho he dit. Però convé
que no ens adormim en unes confiances "resistents" o
"testimonials", les quals, ara com ara, podrien semblar una retirada.
Pensem que "ells", malgrat tot, no són sinó una minoria i que el País
Valencià s'estén molt, molt més enllà del Camí de Trànsits. Contra la maniobra
enterbolidora i violenta, contra l'irracionalisme sistemàtic i fomentat, contra
la tergiversació de la identitat nacional dels valencians, tots plegats hauríem
de fer alguna cosa: els erudits i els artistes plàstics, els músics i els
poetes, els científics i els actors, els
arquitectes i els periodistes, els filòsofs i els cantants... No sé què
podria ser. En qualsevol cas, la nostra passivitat esdevindria una estafa al
poble. I aleshores sí que podrien dir-nos "traïdors" amb raó.
SIGA com siga, tu, Renau, i tu,
Estellés, sou, per a nosaltres, avui, uns emblemes immediats. I m'agrada
ser jo qui ho proclame. Hem procurat, en organitzar aquest sopar, que no hi
hagués interferències de partits ni de representacions oficials. Els
partits, els vostres, segons tinc entès, sembla que ja us preparen la festa
corresponent: no poden deixar de fer-ho. Quant al Consell
Pre-Autonòmic del País Valencià... Entre els comensals hi ha un parell de
consellers i un pròxim conseller... Però no sé si el Consell, en corporació o
com a corporació, s'atreviria a prestar-vos l'atenció deguda: és possible
que tu, Renau, els resultasses excessivament "roig", i tu,
Estellés, excessivament "catalanista", o tots dos, a la vegada, excessivament
"rojos" i "catalanistes". Tant se val, i ja s'ho
apanyaran. Açò d'aquesta nit havia de quedar tot entre amics: entre amigues i
amics, com insistia Renau que fos. I entre valencians que sabem el que som. Si
no tots, la majoria dels ací presents som valencians que, com Renau i
l'Estellés, confiem en l'opció que ells comparteixen: una opció alliberadora,
política, nacional i de classe. Si això és una utopia, no ho sé: en tot
cas, sempre serà un programa vàlid i obert. Un
programa que ens vindrà expressat amb un fotomuntatge o amb uns versos. I que
serà una esperança incitant a mantenir-nos units per la llibertat. La llibertat
és el que ens han negat sempre, i el que no deixen de negar-nos encara. Hi ha
tantes maneres de negar-nos-la! Tots les coneixeu tan bé com jo, perquè tots
les hem sofertes i les sofrim. I no a nosaltres, especialment: al nostre poble,
al qual li han segrestat la història, li estan extorsionant la llengua, li han
ocultat la seua cultura pròpia, l'han emparedat entre interessos econòmics
forasters, l'han abandonat eternament a les decisions del govern central, l'han
vençut i l'han escarnit en els seus intents de revolta heroica, tracten de
sotmetre'l a la trampa electoral...
I perdoneu-me, tu,
Renau, i tu, Estellés, si he divagat una mica a costa
dels vostres noms. Però, en vosaltres veig l'angoixa no callada, rebel, del nostre
poble. I jo, com vosaltres, sóc poble amb el poble.
Salut
Amb l'excusa de
la llengua, d’un tros de percalina
blava... hi ha
el perill d'un neofeixisme armat provocador.
Valencia Semanal, núm. 29, 25-VI/2-VII,
1978
[J.
Fuster (1979): Destinat
(sobretot) a valencians, pàgs.129-138]
==============================================================================
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada