INFLUÈNCIA DELS
MITJANS DE COMUNICACIÓ MODERNS
En la
desestabilització social del català, i fins i tot en la familiar, la ràdio,
primer, i la televisió, després, han estat factors determinants. El cinema hi coadjuvava.
Però, a mésura que s'escampava l'ús de la ràdio, s'encetava una
situació inèdita: per
primera vegada, des de feia gairebé mil anys, en els domicilis de llengua catalana s'introduïa una veu que parlava en
castellà —o cantava en castellà— durant hores i hores, cada dia. Ningú no podia
ser tan impermeable perquè aquesta ingerència
lingüística, ben rebuda, no repercutís en els hàbits col·loquials. El primer pas de la castellanització havia estat,
en el xvi
i en el xvii, el fet que els
catalanoparlants s'acostumassen al castellà:
s'hi acostumaven amb el tracte dels forasters —castellans— que venien a aveinar-se entre nosaltres, amb
els frecs amb les tropes castellanes que anaven i venien per ací, amb els sermons dels capellans barrocs,
amb el pas dels cómicos de la
lengua, amb... Aquestes intromissions expliquen moltes coses. La ràdio les superava. La televisió, de
seguida, les ha magnificades. És una dada que no hem d'oblidar.
Perquè, en el
millor dels supòsits, i per més catalanescos que siguen els receptors, la influència del
castellà sobre el català es consolida. Torne a dir que no és cosa d'ara: ve de
fa segles. Només que ara és
més efectiva i més ràpida, i es produeix enmig
d'una «inconsciència» global. També hi era, abans, aquesta «inconsciència». A partir d'un cert moment —un moment
clau—, els catalanoparlants parlaven català sense adonar-se'n: una mica com el burgés-gentilhome de Moliere que ignorava que parlava en prosa. O pitjor
encara. I el català que parlaven restava contaminat pel
castellà invadent, afectant el lèxic, la prosòdia, la
sintaxi, i més, el sentit social de l'ús de
l'idioma. El capítol més fonamental d'una «història social de la llengua catalana» seria aquest: el que aclarís com el poble catalanoparlant s'«acostuma» al
castellà. Com, quan i per què. Això és anterior a les mesures
repressives adjacents a la Nova Planta. Un
cop acostumats al castellà —a entendre'l
poc o molt—, els catalanoparlants de la Península i de les llles ja no necessitaven gaires pressions
per castellanitzar-se. Els del Continent ja estaven condemnats al francés.
Si això era inflexiblement lògic en el temps pre-audiovisual, què no serà avui?
L'única possibilitat
seria rescatar l'utillatge audiovisual per al català. Trobe que és un pas a donar, abans i tot
que recuperar l’escola o la Universitat, o
la tipografia. Sota la Dictadura, no hi havia res a fer. Prou que ho haurien
aconsellat al Generalísimo els seus
assessors filològics, aquells que temia Carles Riba. Si per a Franco l'enemic era el «catalanisme», algú
li hagué de dir que havia de començar per l'idioma. Hi hagué molts franquistes catalanoparlants i catalanoparlants conscients.
Van comprovar que la maniobra era ben calculada.
No hi tenien res a fer, per més adhesions al «régimen» que hi vagen formular. Hi ha dos llibres molt
instructius sobre el particular: Los
catalanes en la guerra de España, d'un tal senyor Fontana, i Los valencianos
en San Sebastiàn, de Teodor Llorente
i Falcó, fill del poeta Llorente. Són anècdotes delicades. Les deixarem de banda.
Simultàniament, o una mica després, en la Revista
de Catalunya, que es
publicava a París, Rovira i Virgili posava el dit
en la plaga. Rovira i Virgili venia a dir: «Més m'estimo un diari anticatalanista en català, que no pas un diari catalanista en castellà». L'afirmació, d'entrada, pot
semblar discutible. No ho era,
aleshores, ni ho és ara: si un diari «anticatalanista» pogués funcionar en català, acabaria creant «catalanistes».
En canvi, tot el «catalanisme» que s'haja pogut
intentar en castellà —el Destino del senyor Vergés, ben poc «catalanista» tanmateix— ha vingut a refermar
la caste-llanització. Que no podien
fer una altra cosa? Podrien no haver
simulat fer «catalanisme». I quin «catalanisme»? No negaré que, d'alguna manera, publicacions com el Destino
van colaborar tangencialment a mantenir la «flama sagrada». I que conste
que jo m'hi vaig apuntar. Però fou una trampa.
El català, a les
acaballes del franquisme i avui, ha tingut un mòdic accés als «mitjans de comunicació de
masses»: al cinema,
a la ràdio, a la televisió. No és suficient. Si el català no
ha de «morir», caldrà instaurar-lo plenament en aquesta línia. No estem
per perdre temps. Cal catalanitzar el cinema, cal
catalanitzar la ràdio, cal catalanitzar la televisió, i urgentment. I els diaris, és clar. Però, ¿com? ¿I qui ho
podria fer? Hi ha, en uns casos, el monopoli
de l'Estat, que, a tot estirar, farà
concessions no massa clares. Si n'ha fetes algunes al Principat, en la ràdio o en la televisió, i si arriba
a ser condescendent amb les llles,
que no ho sé, al País Valencia —àmbit catalanoparlant
dens, malgrat el seu «bilingüisme» territorial— hi ha una sistemàtica
marginació del català. I hi ha l'empresa privada. L'empresa privada, que va a fer
diners, no adoptarà el català fins que
el català no siga lucratiu en la publicitat.
Igual que el cine. I igual que tot. És el «sistema».
L'anomenat
«Estado de las autonomías», que seria l’actual, tampoc no es mostrarà gaire disposat a cedir en matèria d'idioma. I ho hem d'entendre. Al cap i a la
fi, entorn del castellà, hi ha massa interessos
creats perquè gosen fer moltes concessions, ni que
volguessen, que no voldran. El restabliment del català en uns mínims graus d'oficialitat
implicaria serioses ruptures en tots els escalafons burocràtics —des dels mestres d'escola a l'administració de justícia, passant per
mil oficines—, i això no ho consentiran sense infinites resistències. Mane qui mane, per descomptat. Una «autonomia»
per a Obres Públiques o per a Sanitat —seria una descentralització— potser s'animaran a atorgar-la, i encara amb
parsimònia. Pel
que fa a la llengua, seran tan restrictius com podran. Ja sé que val més una mica que no
res, i hem d'acceptar les coses com vénen. No ens hi hauríem de resignar, però.
Joan Fuster .
O ARA
O MAI. 1981, dins Pamflets polítics, 1985, Empúries,
pàgs.127- 130.
