Nosaltres els valencians [3]

25 de gener de 2012

JF.- «Però si les circumstàncies van impedir que el nucli català asimilés oportunament ... les divergències aragoneses i murcianes, ... en canvi, reeixia en una altra assimilació... Amb el segle XVI comença una nova etapa en l’evolució de la societat valenciana. [...] En el XVIII s’accelera un nou «repoblament». [...] Des de la meitat del Set-cents l’economia valenciana experimenta una creixença impetuosa [...], i això havia d’atreure la gent de països veïns. Tres dels homes més representatius de la València del XIX tenen ascendència aragonesa recent: el marquès de Campo, Joaquim Sorolla, Blasco Ibáñez. I molts més noms en idèntiques condicions. la multitud aragonesa anònima, fosa amb el baix poble natiu, fou realment impressionant. El País Valencià ha estat un refugi afectuós ... per als aragonesos. [...] Ells mateixos, o a tot estirar llurs fills, esdevenien ja —en llengua i en tot — «valencians». La capacitat que els pobladors de la zona catalana han demostrat ... per a catalanitzar els nou vinguts, ha estat sensacional. Pocs valencians dels nostres dies —sobretot en determinades contrades— no tindran un antecessor «xurro» relativament immediat. [...] L’energia social, la fortalesa de «poble» que suposa aquesta reabsorció continuada d’immigrants, no necessita ponderació. És un dels trets més admirables de la nostra història... es tracta d’un fenomen de vitalitat elemental i inconscient. [...] Però sempre n’hi havia de nous, amb els quals calia recomençar. La societat valenciana dels dos segles darrers, doncs, havia de ressentir-se d’una certa inseguretat «nacional». El to mestís no arribava a ésser anul·lat: a la capital, almenys. [...] Un altre detall: l’assimilació de forasters es produïa així mateix en el camp cultural estricte. Però ... la Renaixença —el moviment cultural autòcton del XIX— no va tenir al País Valencià massa força ni gran crèdit. Si la majoria dels «valencians» estaven culturalment castellanitzats, no semblava previsible que els trasplantats sentissin la menor inclinació per adherir-se a l’impuls renaixentista. L’assimilació era natural en el nivell de la vida ordinària, però inconcebible en el pla literari. Tanmateix, l’assimilació cultural també compta amb exemples. [...] Podem conjecturar, doncs, que, amb una Renaixença més esponerosa ... l’assimilació hauria estat integral.»

ICR.- Joan Fuster subratlla, en aquest paràgraf “La fortalesa de ‘poble’ que suposa aquesta reabsorció continuada d’immigrants”. Tot un programa per a la situació actual. La integració social i cultural dels han vingut a viure amb nosaltres no depén exclusivament de la nostra acció, bé que ho sabem. Però també és cert que la nostra “coherència” d’accions i conducta hi és decisiva. És possible que, en més d’una ocasió, “dimitim” de la nostra acció integradora pel fet d’abandonar la nostra valencianitat, és a dir, pel fet de “deixar de ser qui som”. I aquesta és la denúncia inicial de Fuster en aquest NOSALTRES... Mirem si no ens és possible arribar més enllà que els nostres “Renaixentistes” del segle xix. El centenari de Teodor Llorente ens hi pot servir d’estímul. Fusterianament, no?

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

4 de febrer de 2012

JF.-

«Vers catalans», deia Muntaner

La diferència de llengua ens deixaria afirmar que hi ha dues classes de valencians: uns, els catalans, i els altres, que parlen castellà-aragonès, castellà net o murcià. [...]. Des d’un principi rep la designació de «valencià», i té la qualitat de tal, «només» tot allò que ha estat fet i pastat a la zona catalana. El nom de «llengua valenciana» queda reservat per al català local: [...] I qui diu la llengua, diu qualsevol altra cosa: [...]. Potser l’homonímia de la capital i del regne va facilitar aquesta identificació. [...] als valencians no catalans [...] els semblava lògic —i ho era. [...] encara en 1681, el doctor Mares, natural de Xelva [...] es refereix al català en termes com «nuestra lengua» i es mostra orgullós de la seva bellesa i de la seva ductilitat.

La situació, a hores d’ara, no és ben bé diferent. Tot i que l’Administració espanyola, [...] decidí d’afegir-los algunes comarques —Requena, Villena— tradicionalment castellanes, el predomini català segueix incòlume. [...]. El País Valencià continua essent un «fet català» en la seva realitat més radical. [...].

No m’és lícit d’esquivar ací una al·lusió al problema del particularisme valencià. Hi ha valencians, primmirats en llur susceptibilitat localista, que troben incòmoda la inclusió del país en un denominador genèric de «catalanitat» [...], posen un èmfasi insistit en la fixació d’un «fet diferencial». El «fet diferencial» hi és. No prové del matís dialectal de l’idioma, [...] les discrepàncies sorgien d’una disparitat d’estructures socials, que en la Baixa Edat mitjana distancia i dessincronitza el desenvolupament de la comunitat catalana a l’un costat i l’altre del Sénia —o de l’Ebre. Els valencians tenim la nostra personalitat regional privativa, dins el conjunt català. Una personalitat no fàcil de definir amb generalitzacions. [...]. Els tòpics segregats entorn de la capital i de la seva horta —alegria, barroquisme, opulència vegetal—, hom ha volgut predicar-los de la totalitat de la regió. I això és una fal·làcia insigne.

De tota manera, fóra ridícul de pensar que, en travessar el límit administratiu que separa la província de Tarragona de la de Castelló de la Plana, homes i ambient canviïn en alguna mesura. El canvi, si n’hi ha, és imperceptible. Escolano, quan parla de la gent dels Ports de Morella, diu significativament: «en muchas cosas catalanean». ... la transició entre el Principat i el País Valencià és tènue i sense ruptura. [...]. Al capdavall, una unitat lingüística sempre és correlació d’una altra unitat subjacent, feta de societat viva o d’inèrcies no derogades.

Som «vers catalans», que diria Muntaner. [...]. Dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans». [...]. Voler-ho ignorar, o deformar-ho amb arguments capciosos, equivaldria a interceptar el camí d’una comprensió sincera del «cas valencià». Un dels més lúgubres errors dels polítics indígenes del XIX i del XX ha estat, justament, d’haver desconegut la gravetat d’aquest punt. [...]» [ps. 36-40]

ICR.- Jo sí crec que “La situació, a hores d’ara, SÍ és ben diferent”; i tant que ho és. Com a mínim en la percepció “social” de molts dels valencians actuals. Els valencians d’avui –la majoria- s’hi senten de facto “administratiu”. I, òbviament, sembla que no hi compta l’adscripció “nacional”. Potser –o millor, necessàriament- hi cal un aclariment personal, a fi que la realitat social estiga més clara. El sabut J. Francesc Mira ha arribat a dir que una és l’adscripció cultural i una altra la política. En tot cas, els que se senten –ens sentim- “vers catalans” -per llengua, per origen, per opció personal- hem de fer veure que som igualment valencians. Hem de frer veure, així mateix “que, en travessar el límit administratiu que separa la província de Tarragona de la de Castelló de la Plana, homes i ambient NO canviïn en alguna mesura”, només “administrativament”, com també que la nostra catalanitat no ens impedeix ser i viure com a valencians de ple dret. D’altres, sentint-se “valencians”, no se senten incapacitats per sentir-se espanyols. Tal vegada en temps de Fuster fóra més fàcil, avui hi tenim faena. A qui li fa por convertir-la en repte sociopolític? L’aniversari del NOSALTRES ELS VALENCIANS ens hi pot estimular, o “facilitar”, si ho voleu. FUSTERIANAMENT, és clar.

-- 4-2-2012 --

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

10 de febrer de 2012

JF.-

« II. Ciutat i país [ps. 41-44]

Plantejament de classe

[...] la conquista del País Valencià fou una iniciativa aragonesa. Si del Principat havien partit el projecte i la maniobra del rescat de les Balears, [...] A la campanya, no hi van concórrer únicament aragonesos [...] hi van participar gents d’extracció molt dispersa [...] No va faltar-hi una potent intervenció catalana. Però l’impuls i el designi provenien d’Aragó. I els aragonesos estaven convençuts que les noves conquistes no podien ésser sinó un natural eixamplament de llur regne.

No hem de caure en l’anacronisme de mirar aquest plantejament sota una llum exclusivament «nacional». S’hi interferia un factor de classe prou més actiu. En el fons es tractava de la disputa, ja llarga, entre l’aristocràcia feudal i la institució monàrquica. ... En aquest cas nostre, l’aristocràcia feudal venia a confondre’s amb l’element aragonès. Jaume I en tenia una amarga experiència. [...]. El rei estava decidit a no deixar-se desbordar per les pretensions dels senyors aragonesos. Si la conquista es feia, volia que fos, sobretot, a benefici de la Corona. [...]. Però les seves concessions foren cautes í moderades. [...].

Jaume I no va tolerar, en efecte, que cap posició castrense d’importància quedés a les mans dels aragonesos, ni va avenir-se a donar-los en feu ciutats i viles pròximes a la costa, ... o amb potencialitats d’una altra mena. [...]. El rei conta en la seva Crònica les gestions que realitzà per obtenir la capitulació de la capital [...]. Jaume I els escamotejava —i reiteradament— els millors fragments de la victòria. L’antagonisme entre el rei i els senyors feudals esdevenia així, i d’una manera indirecta, un coeficient d’indiscutible envergadura en l’articulació social del País Valencià del segle XIII.

[...]. Incorporada la capital a la Corona, la gran jugada del monarca fou de convertir els nous territoris en «regne» independent d’Aragó. [...]. Una vegada València guanyada, Jaume I començà a proveir d’esquelet jurídic el «regne» naixent. [...]. Jaume I i els seus successors van procurar que els corrents immigratoris repobladors partissin del Principat. Això era una tàctica conscient.

La monarquia s’esforçà per crear a la zona no infeudada una societat estable i pròspera. [...]. La majoria d’aquests repobladors, urbans i agraris, era, ja queda dit, catalana. [...]. Les tensions ulteriors —algunes— es condensaran en aquella doble i incompatible coagulació: l’aristocràcia feudal de l’interior s’oposarà [44] a la burguesia de la costa, i la pugna, ..., ha de semblar-nos entaulada entre l’ingredient aragonès i el català. [...].

La disputa no sempre va quedar definida en termes d’igualtat. Els nobles aragonesos amb dominis valencians acostumaren a obrar com a aragonesos, i tenien darrera d’ells l’assistència infal·lible d’Aragó. Darrera la burgesia del litoral, per contra, no hi havia el Principat. [...]. La ingerència aragonesa en la política valenciana del XIII al XV té aquesta explicació —i aquest signe feudal. [...]. Si no abrigaven cap esperança de recuperar la totalitat del País Valencià [...], almenys van servir-se d’aquest «dret» inicial per a justificar llurs accions expansionistes contra el sector burgès.»

ICR.- Pel que s’hi veu, en aquest capítol, la “dualitat” inicial valenciana no era només problema de llengua. El factor diguem-ne “polític” també hi fou ben intens. La nostra, doncs, “unitat de poble” costà molt de construir, si és que s’hi va arribar de debò. En el moment actual crec que ens hi trobem. Es veu que, de facto, la valencianitat no és entesa per tots per igual. Convé no menystenir-ho. Com tampoc convé negligir el reconeixement que de les “coses valencianes” —llegim-hi, a més de llengua, literatura, patrimoni de tota mena...— fem uns i altres. Qu8e tots els que se confessen valencians admeten com a seues les dites “nostres senyes d’identitat”? Com és que, tan freqüentment encara et retrauen “estamos en España”.

És un bon moment, aquest 50é aniversari, pre rellegir en profunditat la proposta fusteriana, a l’hora de voler refer el nostre País.

Fusterianament.

-- 10-2-2012 --