dimecres, 30 d’agost de 2017

FUSTER, "crític" literari de V. A. Estellés

1.1.  CIUTAT A CAU D’ORELLA (1953)

Resulta difícil d'esbrinar quina és, o què és, la ciutat que passa als versos de Vicent Andrés Estellés. A les geografies duu el nom de Tarragona. Però un nom, ni que siga tan robust, impressionant i feliç com el de Tarragona no és suficient per al cas. O més ben dit: precisament, el nom de Tarragona seria menys suficient que cap altre. La vella, la noble Tarraco, com totes les ciutats velles i nobles, ha sabut aguantar el pes —també noble i vell— de molta literatura, mig lírica mig erudita. Qui, que l'haja llegit, no recordarà aquell poema de Josep Carner, Tarragona un dematí de vent, per exemple, i la seua visió de la Catedral «amb una apoteosi vibrant de polsegueres»? La ciutat de Vicent Andrés, sorpresa en un instant imprevist, sembla desconnectada d'aqueixos precedents literaris; fins i tot —diríem— no s'assembla a la ciutat real, a la mateixa Tarragona. O potser sí que s'hi assembla, però d'una manera més profunda i impensada, d'una manera, en fi, que s'acosta a la identitat: la Tarragona d'Andrés Estellés és Tarragona, és —val a dir-ho tot?—... la Tarragona d'Andrés Estellés. Entenguem-nos: no estic fent cap joc de paraules. El poeta, davant un paisatge, pot copiar-lo o pot interpretar-lo. Pot, encara, fer-hi una cosa més subtil: pot transferir-li la seua il·lusió interior. Aleshores, el paisatge, sense deixar de ser paisatge, pren una substància nova, una consistència ja irreal, o real d'una altra qualitat. Al capdavall, un hom és poeta en la mesura que sap apropiar-se del món i traduir-lo en paraules duradores.     
Vicent Andrés Estellés se'ndugué, de Tarragona a València, l’experiència d'una possessió poètica d'aquesta mena. Ciutat a cau d'orella n'ha estat el fruit. La primera part del llibre es titula Ciutat que s'endevina. El poeta ens hi narra l'acompliment d'alguna cosa pressentida, el procés d'un guany victoriós; això és, en el fons, una història d'amor. I en efecte: la ciutat i l’estimada es confonen en el punt de la coneixença. En el moment d'evocar-ho, l'escenari —que tant pot ser Tarragona com el Somni o la Memòria— és una dimensió secreta de la passió. L'amor, d'una banda, és tràgic per al poeta —«car el desig a l'home estella». Però de l'altra, la ciutat, el paisatge que rodeja la ciutat o l'amor, resta del costat de la serenitat.

Jaus tota estesa entre les brosses,
aigua de cànter al ponent.

La gràcia elemental, senzilla, d'aquest últim vers, ho desvela a bastament. Després, en la segona part del llibre, Ciutat que es veu, l'ull del poeta es lliura ja a la contemplació tranqui-la i clara. Es tracta d'unes quantes visitacions —intercanvis de missatges o compliments— d'Andrés Estellés a alguns monuments tarragonins. L’èmfasi, sempre a punt davant la història i els símbols, és refrenat, dolçament refrenat, pel mot exacte i la imatge dreturera. El vers llisca descalç sobre la pròpia música i vinculat a un clima segur de formes i d'arbres. El tòpic em faria dir que algun fragment d'Andrés Estellés fóra més escaient a una ciutat de prestigi hel·lènic que a la Tarragona romana i medieval.
Però és la tercera part, Ciutat que se sap, la que jo preferesc. El perfil de Tarragona s'ha esvaït definitivament. La ciutat del poeta és, ara, una ciutat a soles, una ciutat qualsevol. L'amor s'ha construït, perfecte, i tot el goig de la plenitud malda per deixar constància de la seua voluntat:

Oh cúmul del ruixim,
oh nuesa de sobte i sense pes,
càtedra candidíssima del bes!

I és que aquest «saber» la ciutat, a què ha arribat Vicent Andrés, s'ha convertit en un saber de quotidianitats, en un sa­ber de les incidències petites de la vida. Per això hi surt l'abril meravellós, la mort, l'infant acabat de nàixer, la mar, el carrer, «el desfici del dissabte»... Aquests poemes tenen un to exultant, quasi clamorós, conseqüència de la professió de fe en la vida, en la Vida amb majúscula que fa el poeta. Perquè encara que hi invoca la Mort, la invocació és feta amb un enteniment optimista, cristià:
Ets l'àngel del Senyor,
Mort.
Et rebem de genolls a l’estança.
Ets Déu mateix a nostra pobra casa,
als nostres pobres dies,
a la tendra lletgesa del nostre cos...

   I en última instància, la mort és un atzar de la vida. Ciutat a cau d’orella ens ofereix, a través de la fina auscultació de Vicent Andrés Estellés, les íntimes fragors del món, d’un món que s'anomena Tarragona o la sang.
           
             «Pont Blau», núm. 19 (Mèxic, maig 1954), ps. 162 i 164.
Joan Fuster (1995): Papers d’exili, Barcelona, Curial Ed., pàgs. 240-241.

1.2. Literatura Catalana Contemporània

El cas de Vicent Andrés Eslellés resulta encara més significatiu. Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent. Ja en el primer llibre català, Ciutat a cau d'orella (1953), sota Ia decoració d'una temàtica «descriptivista», bull una estranya violència moral, gestada o gestionada en el sexe i en el dol, l'un i l'altre reunits, identificats, en una passió truncada. La nit (1956), Donzell amarg (1958), L'amant de tota la vida (1965), Lletres de canvi (1970), i finalment, el 1971, Primera audició, L'inventari clement, Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys, han tret a la superfície, de mica en mica, la gran fúria frustrada,  la «vida» de desig i de dolor, que fa funcionar l'obra d'Estellés. Una alternança, sovint abrupta, entre les formes erudites i matisades de la poesia —les «èglogues», per exemple i no solament les «èglogues»— i el gir col·loquial, càustic o obscé, o de simple senzillesa familiar, crea en els versos, una tensió desconcertant. Mai la mort no ha estat tan àcidament «cantada» —en català, aImenys— com en Lletres de canvi. Ni la misèria humana, amb totes les ganes del cos —la gana del ventre i la del baix ventre, i les altres— com en Llibre de meravelles. I no es tracta d'una exasperació verbal, com és corrent en l'ofici del poeta, sinó de l'exasperació real —i «realista»— de l'ofici de viure. Joan Teixidor ha citat Cesare Pavese, en comentar els últims llibres d'Estellés. «L’ofici de viure», en Estellés, és, com ho era en Pavese, la sorpresa continuada d'un «no poder ser» que, al capdavall «ha de ser». L’experiència de la postguerra hi compta, i molt. Fins i tot en aIIò que tingué d’anècdota.
La irregularitat —diguem-ne cronològica— de les seves publicacions ha impedit a Vicent Andrés Estellés d'exercir el magisteri «local» a què semblava predestinat. Entre els poetes joves —alguns es manifestaren en l'antologia Poetes universitaris valencians 1962—, la seva lliçó encara és poc precisa. Ho serà, en el futur immediat, sobre les promocions que ara s'estrenen.


  Literatura Catalana Contemporània. 1971 (5a ed. 1980), Curial, Barcelona, ps. 358

NOTA.- Per completar -i enriquir- la visió fusteriana del poeta Estellés, cal mirar la INTRODUCCIÓ de Fuster al volum I de l'Obra Completa d'Estellés: Recomane tenebres (1972): "NOTA - PROVISIONAL I IMPROVISADA- SOBRE LA POESIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ".
Així com el seu "PARLAMENT EN HOMENTGE A RENAU I ESTELLÉS". [Destinat (sobretot) a valencians].