1.1. CIUTAT A CAU D’ORELLA (1953)
Resulta difícil d'esbrinar quina és, o què és, la ciutat
que passa als versos de Vicent Andrés Estellés. A les geografies duu
el nom de Tarragona. Però un nom, ni que siga tan robust, impressionant
i feliç com el de Tarragona no és suficient per al cas. O més ben dit:
precisament, el nom de Tarragona seria menys suficient que cap altre. La vella, la
noble Tarraco, com totes les ciutats velles i
nobles, ha sabut aguantar el pes —també noble i vell— de molta literatura, mig lírica mig erudita. Qui, que l'haja
llegit, no recordarà aquell poema de Josep Carner, Tarragona un dematí de
vent, per exemple, i la seua visió de la Catedral «amb una apoteosi vibrant de polsegueres»? La ciutat de Vicent Andrés, sorpresa en un instant imprevist,
sembla desconnectada d'aqueixos precedents literaris; fins i tot
—diríem— no s'assembla a la ciutat real, a la
mateixa Tarragona. O potser sí que
s'hi assembla, però d'una manera més profunda i impensada, d'una manera, en fi,
que s'acosta a la identitat: la Tarragona d'Andrés Estellés és Tarragona, és —val a dir-ho tot?—... la Tarragona
d'Andrés Estellés. Entenguem-nos: no estic fent cap joc de paraules. El poeta, davant un paisatge, pot copiar-lo o pot interpretar-lo. Pot, encara, fer-hi una cosa més
subtil: pot transferir-li la seua
il·lusió interior. Aleshores, el paisatge, sense deixar de ser paisatge, pren
una substància nova, una consistència ja irreal, o real d'una altra
qualitat. Al capdavall, un hom és poeta en la
mesura que sap apropiar-se del món i traduir-lo en paraules duradores.
Vicent Andrés Estellés se'ndugué, de Tarragona
a València, l’experiència d'una possessió poètica d'aquesta mena. Ciutat
a cau d'orella n'ha estat el fruit. La primera part
del llibre es titula Ciutat que s'endevina. El poeta
ens hi narra l'acompliment d'alguna cosa pressentida, el procés d'un
guany victoriós; això és, en el fons, una història d'amor. I en
efecte: la ciutat i l’estimada es confonen en el punt de la coneixença. En el moment d'evocar-ho, l'escenari —que tant pot ser Tarragona
com el Somni o la Memòria— és una
dimensió secreta de la passió. L'amor, d'una banda, és tràgic per al poeta
—«car el desig a l'home estella».
Però de l'altra, la ciutat, el paisatge que rodeja la ciutat o l'amor, resta del costat de la
serenitat.
Jaus tota estesa entre les brosses,
aigua de cànter al ponent.
La gràcia elemental, senzilla, d'aquest últim vers, ho
desvela a bastament. Després, en la segona part del llibre, Ciutat que es veu, l'ull del
poeta es lliura ja a la contemplació tranqui-la i clara. Es tracta d'unes quantes
visitacions —intercanvis de missatges o
compliments— d'Andrés Estellés a alguns monuments tarragonins. L’èmfasi, sempre a punt davant la
història i els símbols, és refrenat, dolçament refrenat, pel mot exacte i la imatge dreturera. El vers llisca descalç sobre la
pròpia música i vinculat a un clima
segur de formes i d'arbres. El tòpic em faria dir que algun fragment d'Andrés Estellés fóra més escaient a una
ciutat de prestigi hel·lènic que a la Tarragona romana i medieval.
Però és la tercera part, Ciutat que se sap, la que
jo preferesc. El perfil de Tarragona s'ha esvaït definitivament. La ciutat del
poeta és, ara, una ciutat a soles, una ciutat qualsevol. L'amor s'ha
construït, perfecte, i tot el goig de la plenitud malda per deixar
constància de la seua voluntat:
Oh cúmul del ruixim,
oh nuesa de sobte i sense pes,
càtedra candidíssima del bes!
I és que aquest «saber» la ciutat, a què ha arribat Vicent
Andrés, s'ha convertit en un saber de quotidianitats, en un saber de les incidències petites
de la vida. Per això hi surt l'abril meravellós,
la mort, l'infant acabat de nàixer, la mar, el carrer, «el desfici del dissabte»... Aquests poemes tenen
un to exultant, quasi clamorós,
conseqüència de la professió de fe en la vida, en la Vida amb majúscula que fa el poeta. Perquè encara que hi invoca la Mort, la invocació és feta amb un
enteniment optimista, cristià:
Ets
l'àngel del Senyor,
Mort.
Et rebem
de genolls a l’estança.
Ets Déu mateix a nostra pobra
casa,
als
nostres pobres dies,
a la
tendra lletgesa del nostre cos...
I en última instància, la mort
és un atzar de la vida. Ciutat a cau
d’orella ens ofereix, a través de la fina auscultació de Vicent Andrés
Estellés, les íntimes fragors del món, d’un món que s'anomena
Tarragona o la sang.
«Pont Blau», núm. 19 (Mèxic, maig 1954), ps. 162 i 164.
Joan Fuster (1995): Papers
d’exili, Barcelona, Curial Ed., pàgs. 240-241.
1.2. Literatura Catalana Contemporània
El cas de Vicent Andrés Eslellés resulta encara més significatiu. Feia segles que, al
País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent. Ja en el primer llibre català, Ciutat a cau d'orella (1953), sota Ia decoració d'una temàtica «descriptivista», bull una estranya violència moral, gestada o gestionada en el sexe i en el
dol, l'un i l'altre reunits, identificats, en una passió truncada. La nit (1956), Donzell amarg (1958), L'amant de tota la vida (1965), Lletres de canvi (1970), i
finalment, el 1971, Primera
audició, L'inventari clement, Llibre
de meravelles i La clau que obri tots els panys, han tret a la superfície, de mica en mica, la
gran fúria frustrada, la «vida» de desig
i de dolor, que fa funcionar l'obra
d'Estellés. Una alternança, sovint abrupta, entre les formes erudites i
matisades de la poesia —les «èglogues», per
exemple i no solament les «èglogues»— i el gir col·loquial, càustic o
obscé, o de simple senzillesa familiar, crea en els versos, una tensió desconcertant. Mai la mort no ha estat
tan àcidament «cantada» —en
català, aImenys— com en Lletres de canvi. Ni la misèria humana, amb
totes les ganes del cos —la gana del ventre i
la del baix ventre, i les altres— com en Llibre de meravelles. I no es tracta d'una exasperació
verbal, com és corrent en l'ofici del poeta, sinó
de l'exasperació real —i «realista»— de l'ofici de viure. Joan
Teixidor ha citat Cesare Pavese, en comentar els últims llibres d'Estellés. «L’ofici de viure», en Estellés, és, com ho era en Pavese, la sorpresa continuada d'un «no
poder ser» que, al capdavall «ha de ser». L’experiència de la postguerra
hi compta, i molt. Fins i tot en aIIò que
tingué d’anècdota.
La irregularitat —diguem-ne cronològica— de les seves publicacions
ha impedit a Vicent Andrés Estellés d'exercir el magisteri «local» a què semblava predestinat.
Entre els poetes joves —alguns es manifestaren en
l'antologia Poetes universitaris valencians
1962—, la seva lliçó encara és poc precisa. Ho serà,
en el futur immediat, sobre les promocions que ara s'estrenen.
Literatura Catalana Contemporània. 1971 (5a ed. 1980), Curial, Barcelona, ps. 358
NOTA.- Per completar -i enriquir- la visió fusteriana del poeta Estellés, cal mirar la INTRODUCCIÓ de Fuster al volum I de l'Obra Completa d'Estellés: Recomane tenebres (1972): "NOTA - PROVISIONAL I IMPROVISADA- SOBRE LA POESIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ".
Així com el seu "PARLAMENT EN HOMENTGE A RENAU I ESTELLÉS". [Destinat (sobretot) a valencians].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada