ESTELLÉS canta a J.FUSTER

V. A. ESTELLÉS canta a/per JOAN FUSTER

= = = = = = = = = = [BENIFAIRÓ DE VALLDIGNA. 8-9-2017] = = = = = = = = = = = = =

TEXTOS per a LLEGIR

1.    «DUES TEMPTATIVES DE DEDICATÒRIA» (V.A.E.)

2.    «DE QUAN JOAN FUSTER I L’ESTELLÉS...» (V.A.E.)

3.    «en acomplir els vuit anys joan fuster era» (V.A.E.)

4.    «joan fuster com un sobirà...» (V.A.E.)

5.    «Em moriré escrivint els millors versos» (V.A.E.)  

6.    «aquest any miserable...» (V.A.E.)

7.    «...car, més que no de roma, em sé fidel de venusa» (V.A.E.)

8.    «EL FRARE» (V.A.E.)

9.    «com, al remat de les epístoles apostòliques...» (V.A.E.)

10. «aquell home amb fama de surrealista...» (V.A.E.)

11. «SUECA» (V.A.E.)

12. «I secundant el teu ardent propòsit, [A Joan Fuster]» (V.A.E.)

-   -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -

13. «PAÍS VALENCIÀ» (V.A.E.)

14. «RUTES I VOLS» (V.A.E.)

15. «Escric, amb molt d’amor» (V.A.E.)

DUES TEMPTATIVES DE DEDICATÒRIA[1]

ACÍ mateix, Joan, per la nit i pel dia

escrivint entre els llibres, escrivint sense treva,

com si anàs a morir-me, demà o despús-demà,

com si em fos necessari escriure abans uns versos,

o com si els versos feren, ordrenats un per un,

algun servei de nínxols on soterrar les coses

que he volgut més, Joan: deixant, així, les coses ordrenades,

esteses en els versos o en els nínxols:

deixant, Joan Fuster, el vers com un amat

mort, amb les mans creuades en el baix ventre.

Així deixe aquests versos, així deixe aquests morts

meus, terriblement meus, totes les meues morts.

Jo no he fet altra cosa: amortallar-me un poc,

Joan, amortallar-me en cadascun dels versos:

veure’m, estés i mort. Jo no he fet altra cosa

que morir i morir —morir en moltes coses.

NO vull que em tingueu llàstima. Vull que em deixeu, només.

Vull que se n’aneu tots sense dir res de res,

Joan, deixant-me sol, on sóc i tal com sóc,

mossegant-me les llàgrimes, plorant sense saber

exactament per què, amb ganes d’esgarrar

les teles més formoses, de pegar-li patades

a un ventre adolescent, d’ésser cruel, fer dany,

de matar aqueix gos que passa per la porta,

de plorar pels racons trencant totes les coses

i espargint per la casa un ordre de fracassos:

de rompre, de desfer, fins que estiga ben sol

entre coses rompudes i seure’m, aleshores,

en un lloc qualsevol de la casa en silenci.

València, 1958

                                            Signat: Vicent Andrés Estellés

Nota.- Et faré arribar, aviat, una còpia de l’ Hotel.[2] Ara no tinc un paper que siga prou digne, aquest full és de les mostres que em van sobrar de les còpies.

«DE QUAN JOAN FUSTER I L’ESTELLÉS...»

DE QUAN JOAN FUSTER I L’ESTELLÉS[3]

EREN ENCARA MOLT PETITS I

ANAVEN A L’ESCOLA DELS CAGONETS,

QUE ERA UNA ANDANA, EXEMPLAR-

MENT  JUNTS, COM A BONS AMIGUETS, I

ABANS DE CREUAR EL CARRER MIRAVEN

UNA BANDA I L’ALTRA I PIETOSAMENT ES

FEIEN EL SENYAL DE LA CREU, COM ELS

HAVIEN ENSENYAT A LES SEUES CASES; I QUAN

TENIEN LLEURE A L’ESCOLA SE N’ANAVEN AL PE-

RELLÓ I, RAN DE LA MAR, CONSIDERAVEN EL SEU

VOLUM I LA QUANTITAT D’AIGUA QUE DIÀRIA-

MENT HOM NECESSITARIA PER A EMPLENAR-LA, I

DESPRÉS SE’N TORNAVEN A CASA, DOCTAMENT,

EN SILENCI, SENSE DIR-SE MAI RES, PERÒ ÍNTIMA-

MENT CONVENÇUTS DEL MISTERI GENERAL I INESCRU-

TABLE DE LA NATURALESA, MENTRE PASSAVEN CA-

MIONS I SUCCEÏEN COSES I ELLS, CAPFICATS NO S’ADO-

NAVEN DE RES, FINS QUE, EN PASSAR EL TANCAT DE

LES ESCALES, ENTRE ELS BALADRES, GEMEGAVEN ELS

AMANTS FURTIUS PECAMINOSES EXCLAMACIONS

I CRITS INCONCEBIBLES. UN DIA ES VAN TROBAR, FLO-

TANT AL CANAL, UN PRESERVATIU GASTAT, COM UNA

RATA SENSE PÈL. MENJAVEN MOLT D’ARRÒS-EN-BLE-

DES I MOLT DE PA AMB OLI I SAL; ES CONFESSA-

VEN I FEIEN PENITÈNCIA ELS DISSABTES; ELS DIUMENGES, EN

DEJÚ, REBIEN LA COMUNIÓ; I CADA DIJOUS, CAP AL TARD,

FEIEN LA VISITA AL SANTÍSSIM. HONRAVEN PARE I MARE.

I TENIEN DECLARADA I PENDENT LA GUERRA A L’INFIDEL.

QUE ASSETJAVA, COM ERA BEN SABUT, PER TOTS ELS CAN-

TONS, ON HI HAVIA SINISTRES PARELLES QUE ES PALPA-

VEN I ES DEGOLLAVEN.

V. A. Estellés. Versos per a Jackeley.O.C. Vol. 7. 1982

                        -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -

                             IV

en acomplir els vuit anys joan fuster era

wolfang amadeus mozart tocava el piano a dues mans    

i es fotia molt indigne el millor berenar

ell no deia em dic mozart però això tothom

ho sabia i callaven i li guardaven un gran respecte

i ell passava amb el cap alt entre el poble menut

la clavariessa major de la mare de déu de sales

  anava obligada cada any a fer-li presentalles

  de deu garbes d’arròs i una gerra de mel de farigola.

              V.A.Estellés. Versos a Jackeley. O.C. 7. 1982

  

                           V

joan fuster com un sobirà bròfec de “la corte

del faraón” rebia les visites i els acataments

assegut al tron d’una llegendària cadira de corda

deia a les vice-tiples del cor aneu passant

i si no passaven de pressa amb la punta del peu

els pegava al cul al lloc on més els dolia 

l’estellés esperava que arribassen totes sota la taula

i li amostrassen ploroses les moradures i els

deia tendres paraules acariciant-los la nafra

         V.A.Estellés. Versos a Jackeley. O.C. 7. 1982

                       51 

Em moriré escrivint els millors versos  
de l'idioma català en el segle  
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,  
amb el permís de Pere Quart i Espriu. 

Foix plorarà moltíssim en saber-ho  
i inútilment intentarà un sonet,  
l'únic sonet que li serà rebel  
i mai no passarà del tercer vers. 

Fuster, Ventura: no direu que no  
us he avisat a temps. En els papers  
faran elogis precabuts -oh, sempre 

es necessita certa perspectiva.  
Pensa en el nostre poble, i li demane  
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça.  

V. A. Estellés. El gran foc de garbons 1958-1967 (1972) [OC, 1]

                     LI

aquest any miserable,

m.cm.lxiii. d. de c.,

serà molt recordat i molt amargament.

vicent ventura, desterrat a munic o parís;

joan fuster, a sueca;

-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i [circula un tenebrós prestigi-;

sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;

jo escric i espere a burjassot,

mentre pels carrers de valència

la gent, obscena, crida i crema un llibre.

                    Horacianes, LI. (1963) 1970

                                 LXXIV

...car, més que no de roma, em sé fidel de venusa:

molt més que ciutadà de roma, em pense de venusa.

roma serà allò superior que ens uneix, ens corona,

venusa és la tranquil·la convivència,

venusa és tant per a mi com és sueca per a fuster,

o castelló per a ventura,

o burjassot per a l'estellés.

és un autèntic do impagable dels déus,

açò, tenir un poble que ens justifica o ens acull.

venusa, que m'ignora,

on si em recorda algú és per a dir-me:

ah, sí, tu ets el fill del pescater.

a venusa tan sols sóc el fill d'un llibert, d'un plebeu.

no es deu això a una fama del meu pare;

és la manera abjecta de degradar la meua.

o malgrat tot...

                                   Horacianes, OC 2, pàg. 279

SUECA

Pel sequiol de l’espaiada síl·laba,

síl·laba gran per a l'aigua litúrgica,

grossa com ho és la serpent damunt l'herba,

arriben hores aclarides, hores

que foren, canta sentors d'arrossars

i al capaltard muntanyeta dels Sants,

la vena d'aigua palpitant, secreta,

pública l'aigua espessa de les sèquies

públic el fang i pública l'estrofa!

Sonen guitarres recobrades, puja

la veu febril, foradada sanefa

i el dia és ple, agrícola i ben fet.

A prop una aigua, no vertiginosa,

arribarà fins a acaballes lentes,

tarongerars d'un assenyat propòsit,

versos perduts que no hi ha Déu que els trobe,

casides[4] breus de contingut enigma,

salives lentes que penetren l'ànima,

cautes agulles que penetren l'hora.

Bigues més altes, calma alleugerida

per brisa que és benigna i és estigma.

Salva fugaç en agitar el cop!

Com assajar, per darrera vegada,

el text, arnat, del consueta antic.

Escolta, ací, Joan Fuster: raonen

les veus que arriben del carrer, perdudes,

el vent, festiu, amb la cortina. Coses.

  Vicent A. Estellés. Mural del País Valencià, (1974-1978)

         LLIBRE XVI. CANTEN ELS POBLES  I (vol. II)

versos per a jackeley. O.C. 7. 1982

                         *

aquell home amb fama de surrealista i tota l'hòstia 
raonava amb arguments cautament feixistes 
des del seu benestar sense perdre ull 
de les vendes i el ring ring de la caixa. 
de vegades introduïa a la conversa el dubtós testimoni 
d'un poeta llatí naturalment apòcrif. 
tu estaves que et mories d'indignació 
de cansament 
de ganes d'amollar una bona pixarrada a l'establiment. 
potser una cagada. 
vostè perdone jo. 
no et deixava parlar, parlava encara. 
al carrer floria una primavera humil 
una primavera d'amagatotis. 
els xicots i les xicotes passaven abraçats es palpaven 
es reien. 
l'home aquell del gran ull mirava més enllà. 
intentava parlar d'europa. feia un signe gairebé  
episcopal amb l'índex de la dreta. 
escolte que jo em pixe. 
això no obstant allò

a la merda. 
em vaig llançar sota les rodes d'un tramvia 
com que no passa res com que no passa 
res

has arribat 
i com cada dia que arribes 
ho has alterat tot no hi ha res segur 
ni aquell quadre tu fixa't com vacil·la 
pobrissó. fumes.

de vegades tens una mirada freda i gairebé cruel. 
però se t'endevina tota la tendresa del món. 
ets un ocellet mullat. 
m'has inspirat un gran amor. 
¿ho saps? 
tu ho endevines tot. te la saps tota. 
no parlem d'això ara.

ens emmerden. 
sí clar. 
ens emmerden vicent. ¿no et notes ple de merda? ¿no 
sents pujar la marea de la merda? 
¿no veus que això és un merder? 
ens emmerden vicent. 
fumaves breument 
a glopades irritades i intenses. 
permet. vaig prendre una cigarreta del teu paquet. 
ens emmerden vicent. aquesta ciutat. 
no la suporte escolta. ni jo i calle i t'escolte 
i escolte aquell joan fuster aquell vicent ventura 
però no t'ho dic. t'indignaries massa.

jo no sé ser allò que sóc un vell. 
no m'és permès això. 
t'escolte, calle, participe de la teua còlera 
com he participat permet del teu tabac negre que 
voldríem tu i jo que fos més negre encara negre com 
els pèls del baix ventre.

versos per a jackeley. O.C. 7. 1982

______________________________________________________________

«RECORD DE ROSSELLÓ-PÒRCEL EN LA SEVA MALLORCA».

Homenatge a Joan Fuster. Girona, 1984

RECORD DE ROSSELLÓ-PÒRCEL EN LA SEVA MALLORCA (A la memòria de Salvador Espriu) Tot aquell matí pel carrer dels Oms, Salvador Espriu. Debades preguntí; eren andalusos, no em sabien dir. I no desistí. Amarg, d’una pena que no sabré dir, Salvador Espriu.

Blai, a Santanyí,  escrivia versos,  corall, romaní.  No sabria dir.  Tot aquell matí  pel carrer dels Oms,  Salvador Espriu.  La mare, brodava,  i d’on treia els fils?  Pensava els llunyans  records de Gafim  al moll de Peraires,  l’any 58.  No em servia res.  Qui ens podrà servir?

La mare brodava, amb la veu del fill, llençols d’anagrames perduts, puerils, Salvador Espriu. Ignorava els dies, la guerra civil, i sentia créixer-li, dins el ventre, el fill. Em sentia a gust dins el laberint. Pujaven milotxes pel cel de l’estiu; sols les retenia un fil de cosir. V.A.Estellés. Homenatge a Joan Fuster. Girona, 1984

MURAL, MURAL [1a part]

                                                         A Joan Fuster

I secundant el teu ardent propòsit,

hem pujat, junts, un dematí al Mondúver

i enllà, entre els pins, les combatives pedres,

hem vist pujar, lluminós, el país,

aquest país, desventura i ventura,

aclariments de darrera esperança,

que torna a ser castell i lluminària,

allargassant, com braços, els seus llums

damunt la mar obscura i tortuosa.

Per tu escric el mural que voldria

ésser el cant del combat i la feina.

Per tu i per tots, valencians anònims,

que han mort fent el que clar s'endevina,

com un pomell sagrat d’agraïment

que torna i viu en una ploma humil

i molt tenaç, profunda, del gresol,

el rossinyol despert tota la nit,

que cantarà la tristesa d'un poble

que ha de pujar la senyera a la torre,

i ha de guanyar de forma permanent.

Tots els llumins de mà a mà passejaven.

Havem viscut uns jorns apassionants

el furiós missatge confiat,

encenent tot l'univers de la nit,

llums molt petits i molt perseverants,

la voluntat universal de llum,

renovellant l'oli de cada ràbia,

de cada encés testimoni de fúria.

Nits de gresols per camins, per senderes,

van com guiats per infants remotíssims;

tota la nit per la terra deserta

com permanent record convocatori,

com pètal breu o com llengua de foc.

Sols hi ha aquest llum vacil·lant dels gresols.

S'ajuntaran i ploraran un dia

O cantaran al centre de la nit.

Per ara van, per senderes, dispersos,

camins perduts que guien els gresols.

No han demanat permís ni han demanat

perdó tampoc; l’amarg silenci passa

i encén la nit de pena perdurable.

Il·luminats, fosfòrics, els cadàvers

que han patit molt i han esperat moltíssim

el drap barrat onejant a la brisa,

un escampat de signe de victòria.

Els va arribar la mort i els clogué els ulls

i els tapa el cos amb flassades de terra,

que no pogué apagar l’esperança.

Vols un país de clara convivència,

delimitat, però amb arrels fermíssimes,

amb manaments de maternal principi

per tu el meu vers que et vol acompanyar

amb arguments per cantar i lluitar.

Res no podran davant un poble en marxa,

un decidit País que marxa sempre,

segur de fruits, compacte de propòsits!

Collites grans esperen a l'andana!

Jo trac d'un sac uns llibres que circulen

ràpidament per tot el clar país,

en un moment frenètic d’alegria

com no hem viscut en tanta obscura lluita.

A tu. Fuster, la rosa primerenca,

la rosa gran, l'oferiment senzill

a qui ha patit tots els danys del país,

a qui ha lluitat amb afany permanent,

a qui ara rep la flor de les victòries![5]

Per tu, per tu, tot retorna i s'agrupa.

Per tu, per tu, l'espiga i la bandera,

tu que no vols ni espigues ni banderes.

Van caminant per la nit els gresols,

el llum incert, de permanent vigència

per tots els morts, l’esperança rompuda,

l’espill trencat i vessat d'aquesta aigua

entre la pols estèril, tot el dany,

per tot el dany que ha vingut i vindrà,

caurà damunt criatures inermes

i ofegarà a grapats de calç viva.

Nits de gresols convocadors, dispersos,

van per la nit, com llànties atònites.

V. A. Estellés. Mural del País Valencià, III [1974-1978]

                          MURAL, MURAL (ps. 696-699)

ALTRES POEMES de V. A. ESTELLÉS

PAÍS VALENCIÀ

Amant,

com els intermitents braços de llum del far,

el País

contemple, els promontoris, el mapa de la nit.

Seguesc

El fil, un fil ocult, primordial, del temps;

aixeque,

molt treballosament, les columnes del temple

l’altar,

on deixar aquest cos, extremat, de l’amant.

Oh ribera del vent, oh temps sense fronteres,

epitalamis fondos, rodonors de les eres!

Amb pas,

encara incert camine pels indrets de la mar,

amor,

terra meua, profunda, ala de la cançó,

amb mans

que regulen les fones, les fulles de l’atzar,

amb garbes,

on agrupava el temps per ones o per marbres,

volent

bastir el temple, invicte, el cant d’amor, el rent.

Guàrdia permanent a les portes del dia,

aquest dia que ve amb les cames d’argila!

Constant

vetlaré el teu misteri, el teu cos cereal,

marit

per a tota la vida, al capçal del teu llit,

promès

que espera l’alegria suprema del bes,

lligat

als teus dies futurs, als teus dies passats,

la proa

del vaixell avançant amb els rams de l’aurora!

Ací deixe el senyal del meu remot amor.

Ací deixe unes pedres. I prendré la cançó.

                                                                                 Vicent Andrés Estellés[6]

RUTES I VOLS

Vinc d'un poble fecund de reixes

i treballador de forçats.

Canten, a les nits de muntanya,

les parets blanques dels riuraus.

Vinc d'un poble que va combatre

per la llibertat i la pau.

Vola, coloma de Picasso,

vola, ocell de més claredat.

Vinc d'un poble nafrat i trist

i durament assenyalat.

Ran dels murs els afusellaven.

Els cobrien amb molta calç.

A la meua guitarra canta

un ocell de sang i treball.

Jo vinc del poble i sóc del poble

i duc el meu pit tatuat.

A la font de la plaça em rente.

Em rente greuges i pecats.

Damunt de les teulades vénen

les passes de la llibertat.

Sí, compromès a guerra amb el meu poble.

Sí, compromès a guerra i esperança.

M'enterrareu com enterren els pobres.

Jo seré el mort que mai res no es calla.

Metralla de la lluita, l'entrepà.

Barallava esperances i metralla.

Enamorada de la mort, amaves

i bevies cervesa i dolça ràbia.

Enamoradament enamorat

de la mort, que la vida se m'acaba.

Vinclat damunt els versos birbe el dia.

Em moriré regant una paraula.

V.A. Estellés. Els camins de la llibertat (1977). OC 8, ps. 240-241.

                         XII

com, al remat de les epístoles apostòliques, fent un racó

o una finestreta, feia l’incògnit amanuense,

evocaré i saludaré des d'ací joan fuster, maria

del consol reyna doménech, manuel brosseta, manuel sanchis

guarner, vicent ventura, josep iborra, l'eliseu climent,

queti valera, loles, ferran, francesc ferrer i pastor,

joan f. mira, vicent pitarch,

les persones que m'han ajudat a viure si em defallia l’esperança,

i els desitge dies feliços i molta fortalesa d'esperit

i de convicció

davant dies futurs que voldria més clars.

que els déus i els vents ens siguen molt propicis.

creua el País un vent de veles i de poltres.

en el nom de valència, amén.

ací s’acaba la introducció.

Mural de del País Valencià, vol. I, [1974-1978] pàg. 35

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS

EL FRARE

Aquella nit, a Borriana, ningú no se'n volia anar. Vàrem sopar furtivament a la cuina dels carmelites; em varen fer uns ous ferrats i tothom parlava en veu baixa: eren les tantes de la nit, podrien despertar-se els frares, i tot se n'aniria a pacte, els ous ferrats i el vi, ah el vi. Com havíem entrat, sortirem. El claustre era una cisterna, de flascons i aromes diversos; tots ells volen preponderar, cantar cadascú la seua ària d'aroma que era la més bella, fer-se sentir per damunt tot. quina gracia el jardí aquell, el secret és que aquell jardí, molt més encara que jardí, conservava uns inicis d'hort, els cavallons de les magnòlies, cavallons fecunds de geranis. Seguírem després la conversa, just al mig dels quatre cantons.

Argumentava cadascun des d'un principi principal: nit i dia cal treballar i perseverar pel país. Tothom disposa d'un mitjà, d'una eina, d’una ferramenta: els notaris, els enginyers, els metges, els advocats, les necessàries gents del poble. No s'acabava la conversa sobre lectures prohibides per un governador concret, d'una lluita secreta i clara obrint túnels en tanta nit. No podem dir que no a res: hem de lluitar. Demà o demà passat, tot serà ben distint. El frare ens escoltava en silenci; va dir les darreres paraules: «allò cert és que el país creix». Allò cert és que el país creix. de retorn a casa, pensava en Joan Fuster, certa nit de Castelló, feia tretze anys.[7] Cap a casa, fèiem camí. Però fèiem país també. Llibre dels amics anònims. Mural del País Valencià, (1974-1978) vol. II, ps. 368-370.

Escric, amb molt d’amor i demorant-me en el que escric, aquest poema que voldria ésser el poema febril del País Valencià. Ací vaig nàixer, ací varen nàixer els meus; ací dessota aquesta terra, com llànties insomnes, esperen, un per un, la resurrecció de la carn. Ací he cregut i ací he estimat, i recorde, a les nits del poble, aquelles nits d’hivern, de fred i de prunyons, en el silenci de certa casa, a Burjassot, resseguint, amb els dits, unes paraules rupestres, ancestrals, asproses, que qui sap d’on venien. Com en el mur d’alguna cova: tímidament, tocava mare. Aquest és el meu lloc i el lloc dels meus: d’ací ningú no ens ha de treure. Romandrem ací. En aquest pam de terra, brusc i tendre, divers, fins al moment mateix de la nostra mort. No és una decisió presa en un moment determinat: està determinada pels déus. Obscurs, obscurs, i els obeïm, els acatem, mentrestant fem les nostres coses. Un tros només d’aquest país és aquest poble; en ell, però, toquem tot el país: la serra de Mariola, l’Aitana de llegenda, la serra del Penyagolosa, la costera del mar, unes formes de vida i de rebre la mort quan Déu ho mane.

No és millor ni pitjor aquest país; molt senzillament és el nostre, el teu, el meu. No el defensem encara; tractem només, tu, jo i aquell, d’afirmar-lo, de dir-lo. Per això aquest cant que inicie voltat, com per gresols humils, per uns quants noms il·lustres que m’hauran de guiar a través de la nit, a través del país del nostre poble. Ací em pariren i ací estic. RETAULE DEL CENTENAR DE LA PLOMA, VIST DES DE LONDRES Mural del País Valencià, (1974-1978) vol. I, ps. 302-303.

---

[1] «L'assagista era per al poeta un corresponsal cordial i també un assessor solvent en qüestions lingüístiques, per exemple. Per això, en 1958, redacta aquestes dues «temptatives de dedicatòria» d'Hotel París, que li envià» [F.P. Moragon (2013), "Joan Fuster, promotor de Vicent Andrés Estellés", a L'obra literària de Vicent Andrés Estellés, AVL, pàgs.398-399]

Nota.- La segona part d'aquest poema ("No vull que em tingueu llàstima ... la casa en silenci") forma part de La clau que obrí tots els panys (1954-1957, 1971, OC 61981, pàg. 239), amb el títol AMB LES UNGLES AMB LES DENTS, dedicat a A Joan Colominas [ICR]

[2] S’hi refereix a L’hotel París, poemari escrit el 1954; fa l’efecte que alguna cosa no hi quadra... [ICR]

[3] Aquests poemes dedicats a Fuster estan escrits el 1970, ho diu VAE al Versos per a Jackeley, p.183

[4] La CASIDA és un tipus de composició poètica àrab i persa, d’un nombre indeterminat de versos. [ICR]

[5] Fuster rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1975. [ICR]onor

[6] Inèdit. Cedit per Llevant Ensemble, agost 2012. [Josep A. Alberola Verdú]

[7] 13 de juny de 1975…