diumenge, 8 de gener de 2012

PER QUÈ LLEGIR JOAN FUSTER?

DUES NOVES ANTOLOGIES DE L'OBRA DE J. FUSTER

Per què llegir els clàssics?
Per què llegir Joan Fuster?

FERRAN ARCHILÉS

L'estudiós de l'obra de Joan Fuster Isidre Crespo ha publicat dues antologies de l'obra de l'autor de Sueca: Raons i paraules (Hermes) i Aforismes (Bromera)

Joan Fuster, Raons i paraules. Edició d'Isidre Crespo. Editorial Hermes. Barcelona, 2000.

Joan Fuster, Aforismes. Edició d'Isidre Crespo. Edicions Bromera. Alzira, 2000.

Quina és la vigència avui de l'obra de Joan Fuster? No se si algun lector, o potser molts, es sorprendran davant d'aquesta pregunta quan sembla del tot incontestable que Fuster formaria part de la nostra Bibliotèque de la Pléiade si mai ens decidírem a editar-la. Un clàssic, doncs, sembla l'apel·latiu més escaient per a l'escriptor valencià. Però com deia el mateix Joan Fuster: "El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent modern, actual". Continua sent Fuster un autor modern, actual?

D'entrada ens hauríem de plantejar qui és aquest autor anomenat Joan Fuster. Qui era aquest prolífic "individu de Sueca". Perquè la resposta no és gaire evident. Poeta, autor d'estudis literaris amb embolcall erudit o acadèmic, dietarista, escriptor d'articles de diari, aforismaire. Si a alguna cosa s'assembla l'escriptura fusteriana és sens dubte a una metàfora bastida sobre fronteres incertes, als suburbis de la ciutat literària, a la perifèria de tots els estils. Gairebé tots els seus escrits tenen un origen mestís. Fragments complets passen d'un gènere a un altre, d'un format editorial a un altre. Fuster mateix va resoldre aquest dilema acollint-se a la fórmula més indefinida possible: "en el fons de tot, l'assaig". Segons l'autor suecà la seua producció era sobretot això, la d'un assagista. Si hem de fer-li cas, doncs, el nostre judici sobre la seua obra hauria de recolzar-se en valorar la qualitat d'aquest gènere.

Tot això ve a tomb per l'edició de dues antologies de l'obra fusteriana compilades i anotades per Isidre Crespo. Malgrat que formalment es tracta de dos llibres de naturalesa ben distinta, un és una recopilació de textos periodístics o assagístics, i l'altre és estrictament un recull d'aforismes, la unitat de fons de tots dos és un fet cert. Perquè era així per a Fuster, que no distingia la producció d'aforismes de la resta de la seua producció assagística. Perquè encertadament Isidre Crespo inclou aforismes a Raons i paraules i, sobretot, perquè té l'encert d'extraure de la resta de l'obra fusteriana els aforismes ocults, encastats en la reflexió més diversa. Efectivament, si alguna cosa era l'obra de Fuster era la producció contínua de doctrina, ja fóra en format de càpsules, de medicaments genèrics o en forma de placebo.

La primera de les antologies inclou 58 textos d'extensió diversa i una breu selecció de 72 aforismes. Cal dir que, molt encertadament, Isidre Crespo ha seleccionat uns fragments en la major part dels casos d'entre els menys vinculats a les polèmiques més immediates o obertament polítiques. En aquest sentit, el llibre és una mena de contrapunt a l'excel·lent antologia feta per Josep Iborra, i publicada sota el títol de Breviari Cívic, en què l'objectiu és justament el Fuster més polemista. Naturalment, Crespo ha inclòs també nombrosos fragments d'aquest Fuster indefugible. Però si repassem la procedència s'evidencia el predomini del Diari, del Diccionari per a ociosos, L'home mesura de totes les coses i Sagitari. Per això mateix, la majoria dels textos provenen del Fuster dels anys cinquanta i primeries dels seixanta, del moment de la maduresa intel·lectual de l'autor suecà.

El segon dels llibres, Aforismes, inclou una selecció de 1.274 aforismes, la més àmplia mai publicada. Apareixen en aquest volum no només els aforismes publicats sota aquest gènere, sinó també els coneguts com a (semi)inèdits, és a dir, no recollits mai en llibre, però publicats a diverses revistes. A més, apareix una nodrida representació d'aforismes descoberts pel lector Isidre Crespo a força de rellegir l'extensa obra fusteriana.

A partir de la lectura d'aquestes dues antologies queda en peu el problema que plantejava al principi d'aquest text sobre què és el que resta en peu, què és el que està encara en plena vigència del corpus fusterià. Tinc la impressió, i no és casualitat per tant la selecció efectuada per Isidre Crespo, que la major part dels textos fusterians que podem considerar veritables clàssics responen a dues característiques. En primer lloc, que són textos escrits aproximadament fins a la segona meitat de la dècada dels seixanta. En segon lloc, que es tracta dels textos més allunyats de la reflexió immediata, sovint fruit de la urgència política que Fuster mai no va voler defugir.

Deia l'escriptor suecà a propòsit d'Eugeni d'Ors que aquest era un intel·lectual que es va morir molt jove. No sé si serà del tot inacceptable dir ací que una cosa pareguda li va passar a Joan Fuster. Cap a la segona meitat dels anys seixanta, quan tenia poc més de quaranta anys, l'evolució intel·lectual de Fuster estava pràcticament tancada. No és que Fuster deixara de produir, ja que en realitat tant en nombre de llibres com, sobretot, d'articles de premsa, la seua producció es va incrementar. Però, aleshores ja havia publicat el bo i millor de la seua producció assagística, així com la part més important dels seus aforismes. Fuster, a mesura que incrementava la seua presència pública, va passar a escriure textos, com per exemple durant el període de la Transició democràtica, d'una extremada i divertida virulència. Pamflets, que incloïen desqualificacions molt àcides quan no purs i simples insults. Quants de tots aquests textos tan marcats pel context continuen avui vigents? Quants de tots aquests textos són comprensibles, posem per cas, per a un lector jove a qui poden anar adreçades edicions com les d'Isidre Crespo?
Per altra banda, i deixaré deliberadament obertes les meues objeccions, tampoc no podem passar com d'esquitllentes sobre un fet que afecta la totalitat de la construcció intel·lectual fusteriana. Em referisc al fet que, excepte una agudització de la influència del marxisme, sobretot d'arrel gramsciana, el corpus del pensament fusterià va quedar relativament estanc en eixa segona meitat dels seixanta. Fuster, per damunt de qualsevol altra cosa, pertanyia a eixes generacions absolutament influïdes per la cultura francesa, i, molt significativament, de la cultura francesa de postguerra. El tomb que en el pensament i la cultura francesa té lloc a partir dels anys 60 ja no deixarà una petja visible en el pensament fusterià. És cert que l'estructuralisme, com el postestructuralisme o la postmodernitat eren modes parisenques. Però, naturalment, eren moltes coses més que Fuster va, i jo crec que podem dir-ho, deliberadament ignorar.

Ferran ARCHILÉS. Avui, 1 de febrer de 2001.