dimecres, 18 de gener de 2012

NOSALTRES ELS VALENCIANS (2)

11 de gener de 2012
‘Nosaltres, els valencians'
El Punt7Avui: 03/01/12 02:00 - Vicent Sanchis [Desclot]
L'any 1962 Joan Fuster complia l'encàrrec que li havia fet Max Cahner i lliurava l'original perquè es pogués publicar Nosaltres, els valencians. El llibre va passar la censura de manera inaudita. Segons diuen, va tenir la xamba d'entrar al registre del Ministeri d'Informació i Turisme com a “text en llengua valenciana” i que allà hi havia un mossèn que s'encarregava d'aquests comptats i inofensius artefactes. Endut per l'extrema confiança dels precedents que havia hagut de beneir abans, no hi va prestar gaire atenció. Angelet! El resultat va ser que la inquisició civil amb sotana va tolerar la bomba intel•lectual més potent que havia esclatat al País Valencià en segles. Enguany en celebrem cinquanta, de l'efemèride. Al•leluia! Com sol passar amb els textos clàssics, la saviesa i la interpretació fusteriana dels avatars històrics valencians es mantenen del tot vigents. La doctrina, però, ha fallat en l'acció que se n'hauria d'haver derivat. I som on som. Gràcies, però, pare Fuster, tòtem d'una tribu perduda encara!
ICR.- Fixeu-vos-hi: “bomba intel•lectual”. “La doctrina ha fallat en l’acció...”. A veure si ens aclarim: l’acció és de les persones, no de les doctrines. Que no ens ha convençut del tot Fuster en les seues “interpretacions”? Que no hem donat la importància deguda als nostres “avatars històrics”? Doncs mira, som encara a temps de posar-hi remei. L’efemèride, reflexionada, hi pot contribuir. Vinga, que el moment és oportú. O no?
Fusterianament.
- - - - - - - - - - - - -


12 de gener de 2012
JF.- « “Poble ajustadís” [ps. 29-32]
[...] eia Joanot Martorell en una pàgina de Tirant [...] com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats [...] La cosa venia de l’endemà mateix de la Conquista. [...] El caràcter mestís de la nostra constitució és una dada a tenir en compte, si volem entendre’ns i entendre el fet històric valencià. [...] En aquesta duplicitat de procedència s’ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians. [...] La dualitat catalano-aragonesa, en estabilitzar-se, havia d’afegir al mestissatge una altra desconveniència: frustrava potencialment la millor unitat possible de la regió. [...]La ciutat de València havia tingut una majoria de repobladors del Principat, llavors del «repartiment» de Jaume I, cosa que determinà de seguida la llengua i els ressorts psicològics de la comunitat naixent. [...] Les immigracions del XIV i del XV consagraren i accentuaren la catalanització de fet. Valencians són alguns dels més importants escriptors en llengua catalana d’aquestes centúries [...]»
ICR.- Aquests FETS —no oblidem que aquesta part del llibre es titula així— ens posen davant d’un dels nostres reptes… “com gestionar aquesta diversitat original” i, en els temps recents i actuals, ben augmentada. De segur que no ens hi seran vàlids models “uniformistes”, ni, òbviament, glotofàgics… Una altra invitació a la reflexió serena però indefugible. “Ells”, que en deia Fuster, hi faran la política que nosaltres deixarem per fer. I el que facen els de l’altra nació no ens serà beneficiós. Com a mínim aclarir-nos la consciència de ser el que som, per tenir més clar què volem ser. I tornem al punt de partida.
Fusterianament

16 de gener de 2012

50 anys de Nosaltres els valencians
El polèmic despertar del poble valencià

Va ser en 1962 quan Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians, el llibre més controvertit i lloat alhora de la historiografia valenciana contemporània. Aquella obra pretenia despertar una societat en «perpètua somnolència digestiva». Cinquanta anys després, els seus interrogants identitaris continuen generant perplexitat i incertesa.

Qui som els valencians? Cap a on anem, d’on venim? En la societat occidental postmoderna, globalitzada, immersa en una crisi econòmica, política i de valors sense precedents, quina és la identitat dels valencians, si és que en tenim alguna? Aquestes són les preguntes que ens hauríem de fer a hores d’ara per a respondre als mateixos interrogants que ara fa cinquanta anys es va plantejar Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) —enguany es compleixen també vint anys de la seua mort— per a escriure un dels llibres més polèmics, si més no el més controvertit i lloat alhora, de la historiografia valenciana contemporània. Evidentment, aquesta societat no és la mateixa que aquella d’inici dels anys seixanta del segle passat, han canviat significativament les condicions socials, culturals, polítiques i econòmiques, no cal dir-ho. [...]
Per descomptat, la historiografia posterior i la realitat política ha passat compte d’algunes de les seues propostes essencials: la tesi agrarista, la inexistent burgesia valenciana motor del nacionalisme, l’exclusió dels valencians de parla castellana, la impossibilitat dels Països Catalans… Tanmateix, va ser un revulsiu tan gran que la seua influència ha estat sempre intel•lectualment activa a la universitat i el món de la cultura. Al capdavall, va aconseguir allò que pretenia: despertar una societat en perpètua somnolència digestiva, com escriu en una carta a Josep Pla. Els dogmes i els catecismes polítics van arribar després.
ANTONI GÓMEZ. Levante-POSDATA, 13-1-2012

JF.- «La meua posteritat serà de paper.»
ICR.- Això deia Fuster ja als anys 60. Es veu que està sent-ne alguna cosa més. De manera especial aquest 2012. Ja ho veieu. A fi i efecte que la nostra pàgina siga plural o polifònica, us facilitem altres papers, altres veus “posteriors” a la del Mestre; de segur que ens proporcionaran més estímuls i més pistes de reflexió, que és on apuntem...
FUSTERIANAMENT.

18 de gener de 2012
JF.- «L’assimilació interior [p. 33]

Hegemonia i irradiació. No hem de pensar que, davant una qüestió com la de la llengua, per exemple, els homes de l’Edat mitjana reaccionessin com els d’avui, amb un criteri diguem-ne nacionalista. [...] Poso l’exemple de la llengua, perquè als nostres ulls representa l’aglutinant més patent i entranyable d’un poble. [...] El català, idioma oficial de la zona hegemònica, fou acceptat com a tal, sense cap pressió coneguda, per tots, o almenys pels més importants llocs de parla aragonesa o murciana. La documentació municipal i eclesiàstica, la mateixa dels protocols dels notaris, hi fou redactada en la llengua dels valencians de nissaga catalana. Aquesta tendència, que s’inicia al segle XIV, perdurarà, espontània, fins al XVI, al XVII i — en algunes ciutats com Oriola— fins a la vigília de l’abolició del règim autònom per Felip V. [...] L’assimilació lingüística anava més enllà de l’òrbita burocràtica, i algun literat oriünd de les contrades aragoneses escriurà en català. [...]Mentre la capital va conservar-se a l’altura del paper rector que li assignaven les determinants polítiques i socials del país, el procés d’unificació interna tingué una notòria viabilitat. [...]Sigui com sigui, el fracàs de l’assimilació «territorial» deixava subsistent una rèmora molesta: per sempre més seríem un país nacionalment heterogeni. Vull dir, en tant que el «país» coincidís amb les ratlles jurisdiccionals del «regne» medieval. [...]»
ICR.- No hi ha dubte que el paper integrador de la llengua hi és clau. Però no és l’únic element a reflexionar. Certament, la pluralitat lingüística actual del nostre país fa imposible aquell procés d’assimilació. Ens les haurem d’apanyar per gestionar aquesta situació de pluralisme. És un dels postres reptes. Al camp de l’ensenyament ja n’hi ha propostes ben interessants –justament en contra del perjudicial “Decreto de plurilingüismo”-; en altres sectors, també podem articular iniciatives semblants. Cadascú al seu àmbit les ha de madurar i engegar. El “compromís” és també plural, però posible. Unes guantes, amb motiu de diverses celebracions d’aquest 50é aniversari ens poden servir d’estímul i d’orientació. “O ARA O MAI”, deia el Mestre. Jo l’hi “matisaria”. ARA I SEMPRE.
Fusterianament.