dimecres, 7 de desembre de 2011

Teodor Llorente, pauta de la Renaixença


TEODOR LLORENTE
Lo Rat Penat i els Jocs Florals van tenir un reforç excepcional en la personalitat de Teodor Llorente Olivares (1836-1911), que, director des de molt jove dels periòdics La Opinión, primer, i Las Provincias, després, exercia una enorme influència sobre una gran zona de la societat valen­ciana. Llorente, cofundador amb Constantí Llombart d'aquella agrupació, obtingué la Flor Natural en els seus primers Jocs Florals, els orientà durant tota la seua prolon­gada vida, i fou, en última instancia, un dels poetes més típicament floralescos de la llengua catalana. Repassant el volum de les poesies completes de don Teodor, hi trobem una sèrie inacabable de poemes en els quals només vibren les tres tòpiques "cordes de l'arpa": la Pàtria, la Fe i l'Amor. La retòrica trilogia era el seu tema obligat: Llo­rente el repetia incessantment, i es repetia a si mateix. Va contribuir, d'aquesta manera, que els poetes que el seguien —i que formen una llista extensíssima de noms de la intel·lectualitat valenciana fi de segle— no poguessen concebre altra poesia escrita en català sinó la que incidia en els llocs comuns llorentins. La major part de la poesia valen­ciana vuitcentista és poesia de jocs florals, en el pitjor sentit de la paraula. Salvant les excepcions que caldria salvar, les quals no són de molt de pes, pot afirmar-se que els escriptors valencians de la Renaixença es limiten a cantar la Pàtria, la Fe i l'Amor, simbolitzades en figures del nostre passat històric —infal·liblement: Jaume I, sant Vicent Ferrer i Ausiàs March—, o bé s'ajusten a una altra especialitat llorentina: el motiu rural —l’horta, la barraca, la llauradora...
Certament, no tot Llorente era això. I encara: la dife­rència entre ell i gran part dels seus seguidors és que Llorente posseïa una amable força poètica de què mancaven els altres. No sempre, en efecte, sacrificà la seua vena lírica al convencionalisme floralesc, i les vegades que l'evita són, justament, les peces fonamentals de la seua obra, que poden exhibir-se entre les millors escrites en la nostra llen­gua durant el segle xix.
Una transparencia dorada y luminosa, una gracia muelle y ondulante, un ritmo tan ágil como espontáneo y ro­tundo,
descobria Menéndez Pelayo en_l’estil_de Llorente. El seu fons plàcid i petitburgès, la seua dolça elegància provin­ciana, troben el to exacte, contingut, lleument declamatori, que els corresponia. Només un altre poeta valencià del seu temps se li acosta en noblesa: Vicent Venceslau Querol (1836-1889), autor de les "viriles y enérgicas" —també ho diu Menéndez Pelayo— Rimes Catalanes. Querol, no tan vinculat com Llorente a les exigències del floralisme, deixà una obra molt reduïda en la nostra llengua, i, vivint habitualment fora de València, pogué influir menys que el seu amic sobre els altres renaixentistes. Tots dos, en suma, es­caparen a la mediocritat de la nova poesia de certamen: en tots dos van subsistir, com un deix de desil·lusió i de saludable melangia, les_darreres remors, apagades i apaivagades, de l’esperit romàntic.
Durant cinquanta anys, Teodor Llorente marca la pauta que, dòcilment, havia de seguir la producció poètica dels renaixentistes valencians. El País Valencià era un petit clos literari, en el qual el paternalisme llorentí feia acceptar, sense proposar-s'ho, la seua autoritat pel simple fet d'éssser única. Però, per això mateix, per aquesta exclusivitat havia de tenir i tingué, dins i fora de la literatura, uns efectes aclaparants, nocius i tot, per a la continuïtat de la nostra Renaixença. El que ací ens interessa és que en poesia la llarga dominació llorentina significa l’esgotament. Cap a 1892 —diu Miquel Duran— el renaixentisme jocfloralesc podia donar-se per exhaurit: havien anat morint-se o abandonant el cultiu de les lletres —que sempre fou en ells mer esplai de diumenge, i no vocació sentida— la majoria dels poetes de la primera hora. Es neulia la Renaixen­ça, la Renaixença estricta, i no hi havia res en expectativa per a substituir-la. El poc públic que ella havia aconseguit era, només, públic de Jocs Florals, sotmès per altra part a una reiteració monòtona de temes_i_estils, i a poc a poc el perdia. La ideologia i el sentiment renaixentistes, tancats en la seua pròpia timidesa, s'havien fet estantissos, i encara, s’aliaven amb unes tendències polítiques —el conservadorisme espanyol— de_signe minvant. L’ègida_de_Llorente —literària i social— cedia davant_una altra, més poderosa i temptadora, estranya a la Renaixença: la de Blasco Ibáñez. La crisi era radical, i cal dir que encara en patim les conseqüències.
Joan Fuster. Antologia de la poesia valenciana (1900-1950). 1956. Tres i quatre, ps.34-36.