dissabte, 14 de maig de 2011

Fuster parla d'aforismes (III)

1. PRÒLEG A Consells, proverbis i insolències:

Els papers -exactament, paperets- que col·leccione en aquest llibre, minses escorrialles o notes marginals a d'altres escrits més extensos, tenen la pretensió d'acostar-se a la vella i acreditada fórmula de l'aforisme. Confesse que en el propòsit hi ha una voluntat de joc ben determinada. Les idees que hi expose obeeixen, és clar, a conviccions meues bastant severes i sostingudes, i no cal dir que les presente al lector sense demanar-li condescendència ni complicitat. Però en els darrers anys he sentit la temptació intermitent de provar l'estil concís, esmolat, aparentment apodíctic, dels mestres sentenciosos. Potser jo sóc massa escèptic, i alhora massa amic dels matisos, perquè aquest tipus de retòrica em siga propici. De tota manera, no he volgut vedar-me la satisfacció d’assajar-lo. [...]

*

[...]. La petita fantasia verbal de l'aforisme m'ha seduït sempre –per a més exactitud: ara i adés-, enmig del treball adust de cada dia, i no he sabut resistir-m’hi. Al capdavall, no és sinó un vici innocent, innocentíssim. [...]

*

Josep Pla, en l’«homenot» que va dedicar-me, considerava que els Judicis Finals eren com una mena d’«acomiadament», de liquidació d’existències o d’esplai alliberador, situat en la frontera de la meua joventut. Jo no gosaria negar-ho, això. Però, almenys, el «motle» expressiu –l’aforisme- no hi tindria res a veure. [...].

He defugit tant com he pogut la imprudència de convertir l'aforisme en mer exercici d'enginy, i cada anotació té -o em pense que té- un fons de gravetat conscienciosament experimentada. Hi ha una part de «joc», ho repetesc. Però només aquella mica que hi era necessària. [...]

*

Tothom segrega «aforismes», de tant en tant, i possiblement sense voler. En la lectura de qualsevol escriptor, solem entropessar amb clàusules redones, llampants, que, si les tréiem del seu context, podrien passar per màximes, sentències, apotegmes o moralitats de l'espècie més típica. [...].

Però, de més a més, hi ha l'escriptor que, a estones, es proposa l'«aforisme» com un expedient de comunicació. ¿No hi ha hagut poetes especialistes del sonet, de l'epigrama? En realitat, l'aforisme no és sinó un epigrama frustrat. La literatura francesa abunda en vocacions d’aquesta mena... [...].

Entre nosaltres, en canvi, l’afició no ha estat gaire difosa. El gust pel mot d’esprit[1] sí que va tenir, en la Barcelona del Modernisme, una àmplia penetració, però més com a tràmit oral que no pas com a prova d’escriptura. I encara, això anava a càrrec dels professionals de l’humor. Potser només digne de memòria un recull de Santiago Rusiñol, somrient i fàcil. L’Eugeni d’Ors també va ser-hi propens[2], bé que els seus aforismes eren més aviat consignes d’encuny contundent. I el senyor López-Picó. I... No pretenc de fer-ne l’inventari. Però el conjunt no deu ser massa aclaparador. És una llàstima, si bé es mira. O no?

*

A mi, personalment, l'aforisme m'ha atret des dels meus anys de criatura. I, sens dubte, l’origen d’aquesta inclinació no em costaria gens d’identificar. A ma casa, cada any, adquirien un bloc-calendari d’«El Mensajero del Corazón de Jesús», i vaig acostumar-me a llegir, dia per dia, la lliçó abreujada de moral o de dogma que, en cada full, entre el santoral i la notícia de les fases de la lluna i l’horari de la sortida del sol, hi distribuïen els pares de la Companyia de Jesús. [...] Però, en aquella època, no tenia al meu abast cap altra cosa per llegir, com no fossen els llibres escolars o algun tebeo esporàdic.

Fa trenta-cinc, quaranta anys, els blocs-calendari de manufactura clerical –els meus pares eren persones bastant devotes i en compraven- servien al seu públic una ració quotidiana de «pensament»: dues o tres línies sota el número del dia i la indicació del mes i del dia de la setmana. [...]. Jo solament llegia la càpsula de «doctrina» que figurava a la cara de davant. La meua infància en quedà enlluernada. De nens, qualsevol cosa ens enlluerna. Per a mi, les trivialitats i les exhortacions fervoroses d’«El Mensajero», condensades i incisives, constituïren una vertadera seducció. Com més hi pense, més clar veig que la meua reincident complaença en l’aforisme té aquesta causa remota i estúpida.

*

O no tan estúpida, al cap i a la fi. En última instància, el que jo envejava o admirava en l’anònim jesuïta redactor del calendari, era la garantia de ser llegit cada dia per algú, en moltes, infinites cases com la meua. Una lectura que no durava més que uns segons, però regular i esperada. Sospite que la meua primera il·lusió literària fou aquesta: escriure «frases» per a calendaris...De fet, els meus aforismes no són sinó això, «pensaments» destinats a fulls volanders, domèstics, insignificants, de consum indefectible.

[...] La «rutina» dels aforismes se m'ha fet entranyable. Prou comprenc que, els llibres com el que ara oferesc al lector, mai no podran ser «digeribles» a la manera que ho són una novel·la, un poema èpic, una monografia erudita o un tractat de teologia. Un paquet d'aforismes massa gruixut no admet una lectura seguida. [...] . Fatiga, probablement, per la seua mateixa dispersió intel·lectual, per la seua obertura sincopada, pel complement de meditació que pretén demanar...Enyore el calendari. [...]

J.F. Sueca, 17 de setembre, 1967

Joan Fuster. Consells, proverbis i insolències. 1968



[1] Locució francesa: agudeses.

[2] J.F. no especifica on els feia, els aforismes, E. D’Ors. Llorenç Villalonga, en «Un reciente libro de Joan Fuster» (Diario de Mallorca, de 30 de desembre de 1960), parla «de un libro aparentement dentro de la misma línea que els Judicis finals de J.Fuster, El Valle de Josafat, d’E. D’Ors» . [Nota d’ICR]