diumenge, 1 de març del 2020
POLÍTICA-Diccionari per a ociosos_JF
POLÍTICA
Diu —deia— Charles Maurras: «Tout désespoir en politique est une sottise
absolue.» M’excuso de citar un venerable barba reaccionari; però, si hem de
creure allò que afirmava sant Tomás d’Aquino, la veritat, la digui qui la
digui, de l’Esperit Sant procedeix.[1] Bé.
D’altra banda, cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta
contra nosaltres. Finalment, pensem que «política» no és sinó l’art o la
ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb
la seva dignitat d’home. Ara cedeixo la paraula —la reflexió— al lector.
Joan Fuster. Diccionari
per a ociosos. Editorial A.C.
1964 [OC 6. Assaigs, 2. Edicions 62, 1991]
|
P O L Í T I C A
|
|
[1] ____ Diu —deia— Charles Maurras: «Tout désespoir en politique est une sottise absolue.» M’excuso de citar un venerable
barba reaccionari; però, si hem de creure allò que afirmava sant Tomás d’Aquino,[2]
la veritat, la
digui qui la digui, de l’Esperit Sant procedeix.[3]
Bé.
[2] D’altra
banda, cal
no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta
contra nosaltres. [3] Finalment,
pensem que «política» no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí
que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home. [4] Ara
cedeixo la paraula —la reflexió— al lector.
Joan
Fuster. Diccionari per a ociosos.
Editorial A.C. 1964
|
1. “deia—
Charles Maurras”, “M’excuso”, “afirmava sant Tomás d’Aquino”, “pensem” (JO,
J.Fuster)... à proves de “polifonia/transtextualitat”,
2. “venerable
barba reaccionari”, “cal no oblidar”...à modalització
4. “cedeixo
la paraula ... al lector.”, exemple de “conversacionalisme”
5. “«política»
no és sinó l’art o la ciència de...” (J. F.) à definició
--------------------------
·
Cfr. “Charles Maurras (Lo Martegue, Provença 1868 - Sent Simforian, Landes 1952) fou un escriptor i polític
francès, de caràcter ultradretà i antisemita.” https://ca.wikipedia.org/wiki/Charles_Maurras
·
 ''Toda verdad, la diga quien la diga, viene del Espíritu Santo”, San Ambrosio. |
|
ACÍ
COMENÇA LO PRÒLEG DEL LLIBRE DE DOCTRINA, E DIU
Dedique cor meum ut scirem prudentiam atque doctrinam, erroresque et
stultitiam.
Salamó diu aquestes paraules en un llibre que és dit Eclesiastès,[4]
e l’enteniment de la paraula és aquest: «jo doné mon cor que sabés prudència,
ço és saviea provada, e que sabés doctrina, e errors, e follia», car no ho volc saber per a si, ne per
son saber, ans ho vole apendre per
doctrina dels altres, car entendre volc errors e follia per si guardar,
car d’aquestes coses no sap hom guardar si no les entén. E jo, rei En Jacme d’Aragó, esforcé’m de fer e d’apendre per a mi
aquestes coses —que són precioses— que Salamó volc per a si. E doné mon
cor per saber aquestes coses en demanant, e trobé paraules bones de filòsofs
antics e plac-me ab elles. E, jatsia, açò que compliment de tots bons
consells troba hom en teologia, les bones paraules e els bons consells que
digueren a nós, que som crestians, no tenen dan, més que fan prou en saber
elles o en demanar elles, car ço diu Sèneca: soleo transire in aliena castra, non tamquam transfuga, sed tanquam
explorator.[5]
Diu que «jo, si vull passar per hosts estranyes, no així com a feridor
d’elles, mas per saber que hi fan». Així jo hi tot vull passar de teologia
als bons dits dels filòsofs, no desemparant lo saber d’ella, mas per saber ells què dixeren, en
aitant com bé e veritat dixeren de l’Esperit Sant ho hagueren, car tota
veritat, qui que es vulla la diga, de l’Esperit Sant l’ha, segons que diu un
sant home[6]: verum, a quocumque dicatur, a Spiritu
sancto est. E per açò jo trobé moltes bones
paraules e metí-les en est llibre, e vull-les expondre a profit de mi e
d’aquells qui les volran entendre.
Jaume I (2009): Llibre
de saviesa. València. Edicions 3 i 4, ps. 49-50.
|
[2] Fetes les oportunes
recerques, ens hi apareix que aquesta frase
és de sant Ambrosi.
[4] Llibre de Cohèlet o Eclesiastès (1, 17):
«Dedique cor deum ut scirem prudentiam atque doctrinam, erroresque et
stultitiam; et agnovi quod in his quoque esset labor et aflictio spiritus». És
a dir, segons la traducció que fa l’edició catalana de la Bíblia a cura de
l’Associació Bíblica de Catalunya: «Però, després de llançar-me a investigar
saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és
un afany inútil». L’autor del pròleg omet deliberadament la segona part del
versicle, que no li convé.
[5] Sèneca, Epistulae
ad Lucillium (2,5): “soleo enim et in aliena castra transire, non tamquam
transfuga, sed tanquam explorator”.
[6] Es veu que el redactor del Llibre de saviesa desconeixia aquesta
frase, atribuïda al dominicà sant Tomàs d’Aquino. Segons que diu Martín
Gelabert Ballester: «Es conocido un texto que Tomás de
Aquino cita atribuyéndolo a San Ambrosio: “La verdad, la diga quien la
diga, proviene del Espíritu Santo”.» [http://nihilobstat.dominicos.org/articulos/buscar-la-verdad-en-la-mentira/]. [ICR]
CADIRA-Diccionari per a ociosos
-->
CADIRA
1
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
55
60
65
70
75
80
|
[Ia:
abans] La constatació és fàcil
de fer: basta fullejar una història —il·lustrada,
no cal dir-ho—[1] del
moble[2].
Ens hi ratificaríem, de seguida, en qualsevol visita a algun museu de
pintura figurativa o d’arts menors, on en imatges o en realitat es conserven
testimonis de les formes de seient utilitzades pels nostres avantpassats. I
fins i tot avui mateix, en moltíssimes cases d’aquestes latituds, en la
majoria potser, encara hi trobarem models de cadires ben significatius. La
conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà
el lector.[3] L’home occidental, tan
ric en inventiva per a certes coses —mitologia, metafísica, literatura,
art, guerra, opressió, etc.—, ha mostrat al llarg dels segles una singular falta
d’imaginació per a tot allò
que feia referència al seu confort més immediat.
No es tracta solament de cadires, però el cas de les cadires resulta un
indici d’especial visibilitat. Sembla, en efecte, que la nostra gent s’ha
assegut sempre damunt d’artefactes la característica primera dels quals ha estat
el format inhòspit. Sembla com si, durant centúries i centúries, ningú no
s’adonà que, en general, el fet de seure respon a una necessitat de descans,
i que aquest descans depèn de la posició del cos. Amb respatllers més o menys
perpendiculars, i culs plans, i dimensions inconcebibles, les cadires i els
setials que han vingut succeint-se amb les generacions de la nostra societat
fan l’efecte d’haver estat construïts prescindint d’aquella exigència
elemental. Seure en una cadira gòtica degué ser un turment, o quasi; seure en
una cadira isabelina no suposà, després de tot, un avenç massa enèrgic.
[Ib, abans] És clar que hi havia hagut, que hi hagué progrés:[4]
progressos. Tanmateix,
podem creure que aquests progressos no es devien a una solució metòdica
i racional dels problemes que s’hi plantejaven. La inclinació del
tors de la persona sedent, el major o menor desembaràs de les seves cames, la
justa flexió dels genolls, són factors que intervenen en la relaxació
muscular buscada amb el repòs de la cadira. En l’evolució històrica del
moble comprovem que, sí, de mica en mica, hom va descobrint les facilitats
oportunes perquè el repòs ansiat es produeixi en millors condicions. Una lleu
diferència de centímetres en l’altura de les potes o en la desviació del
respatller pot determinar l’absoluta bondat o l’absoluta desgràcia d’una
cadira. Però,[5] torno a
dir-ho,[6]
allò que fins fa poc s’ha aconseguit en aquest ordre de coses no era
conseqüència d’un càlcul rigorós i, si se’m permet el mot,[7]
científic. Més aviat sembla que els avantatges procedien, com una decantació,
del pausat i gairebé inconscient empirisme dels usuaris. O potser no tant dels usuaris
com d’alguna excepcional i esporàdica fantasia que fusters i ebenistes
introduïen en les seves rutines. Perquè quan els ciutadans amb possibilitats
econòmiques, els magnats de bossa opulenta, les corporacions benestants, van
proposar-se millorar els seus mobles en proporció a la seva
riquesa, no ho van fer en el sentit d’afegir-los comoditat: els afegiren
ornaments, que no és el mateix. Ornaments o sumptuositats de material. Les
cadires dels palaus van ser de fusta més noble, tingueren talles subtils,
gaudiren tapissats harmoniosos: no passaren a ser, malgrat tot, molt més
confortables que les cadires d’una casa modesta. I així, ho repeteixo,
durant segles.
[IIa, ara] Avui,
per sort,[8] el
panorama canvia. Les llars dels nostres amics adinerats i els aparadors de
les botigues del ram solen oferir ja exemplars de seients realment admirables.
No sols bonics o cars: còmodes. Amb uns tals instruments domèstics a
l’abast, la vida familiar guanyarà estabilitat, hi haurà menys dissensions
conjugals, i els veïns podran visitar-se afectuosament sense córrer el risc
de passar l’estona en actituds rígides i desmoralitzadores. Ara el progrés és autèntic, i les cadires
són fabricades per especialistes que saben de què va. Però, si per un moment analitzem
l’estructura i el secret de les benèfiques cadires actuals, quedarem parats en
comprovar que, en el fons, es tracta de l’ou de Colom.[9]
¿Com és que a ningú no se li havia acudit això abans? La pregunta
té un lleu aire ximple: no ho és gens.[10]
Sens dubte, en la confecció dels mobles dels nostres dies s’usen productes
o màquines
que només el nivell últim de la tècnica podia proporcionar. De tota manera, no
és aquest l’aspecte decisiu. El truc de la cadira o de la butaca perfectes
no depèn dels seus ingredients materials, sinó de la seva arquitectura.
És una qüestió d’enginy. I és curiós que l’home hagi tardat tant
a decidir-se a aplicar el seu enginy a aquests articles de maneig diari. Ja he
insinuat que la cadira no era l’únic que patia un endarreriment tan considerable.
Hi ha fòtils importants, d’una utilitat
meravellosa, bàsics, l’aparició dels quals quedava reservada a la plenitud
del segle xx. Només l’actual alta maduresa de la ciència i un afinat desplegament
de la industrialització
els fa possibles. Per enunciar-ho d’una manera discretament grotesca: el
televisor, l’avió a reacció, el radar, el pulmó d’acer, no eren invents
que fossin assequibles a l’home de l’Edat Mitjana o del Renaixement.
Però estic persuadit que una bona cadira, una cadira còmoda, sí. No calien
massa pressupostos científics per a dissenyar-la, i un vulgar
obrador d’artesà era suficient per a construir-la. No vull exagerar. No tinc
la pretensió d’esperar —amb esperança retroactiva— que un fuster d’aquelles
èpoques hagués segregat seients[11]
com alguns d’avui, de línies funambulesques i suports inversemblants. Tracto
d’apuntar solament que els vells fusters estaven en condicions d’intentar
alguna cosa semblant a això d’ara: semblant, si més no, en [à TESI] la voluntat d’obtenir les majors mol·lícies i
els més venturosos acomodaments per a la seva clientela. És aquesta voluntat
el que no s’hi
donava. I no s’hi donava potser perquè, per la banda de la clientela,
no existia una veritable demanda de confort. A nosaltres podrà
xocar-nos aquest desinterès. Estem acostumats a dedicar al nostre cos totes les
amabilitats que som capaços de procurar-li.[12]
Però, en realitat, això, l’afecte pel propi cos, és una actitud relativament nova dins la nostra civilització. Tradicionalment,
la virtut era entesa sota formes inconfortables:[13]
l’austeritat i l’ascesi, l’abstenció i la mortificació. La vida de
l’home sobre la terra era considerada com una exigència de sacrifici.[14]
Ara tothom
pensa de distinta manera. Potser —n’estic segur— per això
comencem a disposar de cadires còmodes.[15] I de més coses.[16]
Joan Fuster. Diccionari
per a ociosos. 1964
|
POSSIBLES
PREGUNTES…
[sobre un text
assagístic, en les PAU]
· CONTINGUT
1.
Descriu el tema
i les parts bàsiques del text.
2.
¿Creus que el
títol és temàtic o remàtic?
3.
Identifica una
de les idees bàsiques -al voltant del tema “CADIRA”- que Fuster utilitza
en aquesta entrada.
4.
Quines altres idees
-secundàries- hi aporta Fuster?
5.
Resumeix el
contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies.
· FORMA
6.
Identifica el
registre al qual podem adscriure el text. Cal que fonamentes la resposta
amb exemples extrets del text.
7.
Identifica la
tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al
text.
· TEXT ASSAGÍSTIC
8.
Identifica-hi alguna de les característiques de
l’ASSAIG.
9.
A quina classe
d’ASSAIG pertany aquest escrit? I quin és el seu “subgènere”?
10. Quines
característiques de l’assaig fusterià
hi veus? Dóna’n proves...
11. Hi veus detalls
de “conversacionalisme” (vertical -intertextualitat-) o horitzontal -referències al lector)?
· CONTEXT
12. En quin context històric i cultural situaríem
l’escriptura del Diccionari
per a ociosos?
13. Situa aquesta obra fusteriana dins la trajectòria de la seua producció.
14. Anomena alguns altres
assagistes nostres, anteriors i posteriors a Joan Fuster...
|
[1] Parèntesis de matís
[2] Sinònim de l’objecte que dóna títol a l’entrada; un altre “seients”
(l.46). “Cadira” hi apareix moltíssimes vegades... Paga la pena treballar-ne la
COHESIÓ: tant per la via de la “referència gramatical” (pronoms, possessius,
desinències verbals...) com per la via lèxicosemàntica (“cadira” = hipònim de
“moble”).
[3] Mostra conversacional: Fuster vol que el lector hi
diga la seua.
[4] Primera
mostra del paper de l’enginy humà que, junt amb la voluntat de viure millor -més
còmodament- ha estat capaç de canviar la situació: de viure exiliat en aquesta vall de llàgrimes, ha passat a gaudir de
més mol·lícies...
Vindria bé, ara, per a entendre millor el pensament materialista de Fuster fer una “lectura científica/progressista”
d’aquesta entrada. Bon camí seria identificar les isotopies dominants: progrés (enginy, industrialització, comoditat,
ciència) -escrit
en roig- i sacrifici
(format inhòspit, inconfortables, mortificació...).
[6] Modalització. Al text n’hi ha moltes més... interessaria identificar-les totes, i precisar la manera com
estan formulades: adjectius,
adverbis, perífrasis...
[9] Una altra
veu (que se suposa coneguda…): la de La Trinca, en la cançó “L’ou de Colom” [https://www.kumbaworld.com/kw.php]. I en
vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=Q5Es0mdon5Q.
à L'ou
de Colom. [https://ca.wikipedia.org/wiki/Cristòfor_Colom_en_la_cultura_popular]
El diccionario
de la lengua española (RAE)
defineix huevo de colón[3] com
a: «Cosa que aparenta tenir molta
dificultat però resulta ser fàcil en conèixer el seu artifici». L'origen
d'aquesta dita està relacionat amb una anècdota publicada per Girolamo Benzoni
en el llibre Historia del
Nuevo Mundo (Venècia, 1565).
Aquesta anècdota ens situa en una juguesca entre Colom i grup de nobles. Com a
resposta a una pregunta vers el descobriment Colom feu portar un ou a la taula
i inquirí als nobles a provar que el dit ou es mantingués dret per si sol. Els
nobles no foren capaços de fer mantenir dret l'ou i quan aquest tornà a les
seves mans, Colom colpejà l'ou contra la taula, trencant-lo un xic, i
propiciant que l'ou restes dempeus. Tot i que, probablement, aquesta anècdota
és fantasiosa, ha fet fortuna i és força popular i coneguda.
[11] ¿Ironia?
[12] Frase que mostra com Fuster implica
el lector en el seu raonament, per això s’hi expressa en plural
(inclusiu, naturalment).
[14] Un
document, ben conegut de la gent aleshores, és el cant dit LA SALVE: “Salve
Regina... ad te clamamus, exsules filii
Evae. Ad te suspiramus, gementes et
flentes, in hac lacrimarum valle...” (... us cridem angoixats en l’exili de
la terra / “Dios te salve, Reina..., a Ti clamamos los desterrados hijos de Eva;
a Ti suspiramos, gimiendo y llorando en
este valle de lágrimas)
[15] Una clara conclusió,
en què hi ha expressa la “causa” de la millora: el canvi de manera de pensar.
[16] El discurs resta
incomplet… òbviament, ara i ací, Fuster “cedeix la paraula al lector”…
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
