PROPOSTA DIDÀCTICA: «L'ASSAIG, entre la literatura i la raó».
[Materials
didàctics, 12. Gen.
Valenciana, 1994. València. Consell.
Educ. i Ciència]
Isidre Crespo i Redondo
1. GUIÓ DE LA
UNITAT
1.1. Introducció
1. El marc
o context on situem la UNITAT.
2. La Programació
general de l'experiència.
3. El nivell
de l'alumnat i el moment del curs.
1.2. Objectius.
1.3. Continguts:
1. Conceptes
2. Procediments
3. Actituds
1.4. Descripció de les fases.
1.5. Orientacions metodològiques.
1.6. Material de suport:
1. Textos a
treballar
2. Altres materials: consulta, referència, etc.
1.7. Avaluació
1. Criteris
2. Tipus
3. Instruments d'avaluació
2. BIBLIOGRAFIA
1. DESENVOLUPAMENT DE LA UNITAT
1.1. Introducció
1.1.1. Marc
o context.
La
present proposta de treball està
pensada -i aplicada- per al nivell COU,
en l'assignatura Literatura Catalana.
Però no
vol dir que, canviant-ne el que calga -adaptant objec-tius i terminis- no siga
aplicable igualment a Tercer de BUP,
1r de Batxillerat i als nivells superiors de FP.
En tot
cas, suposa una programació
d'ensenyament de la literatu-ra i,
a dintre, de l'assaig. Tant si es
vol com una part d'aque-lla, com si es concep com una manera d'ensenyar a pensar i a expressar-se.
«Benaventurats els que han tingut un mestre -maitre
à penser-,
perquè ells podran renegar-lo»
[FUSTER,J., CPI, p.26]
Pensament
i literatura. Ensenyar a pensar i ensenyar literatura. Més en concret, literatura d'idees. Unes paraules,
doncs, que emmarquen allò que entenem per "literari":
«Propietat del text que analitza la seua
capacitat expressiva general, és a dir: la riquesa
i variació lingüística, la qualitat
i precisió del lèxic, la complexitat
i variació sintàctica, els recursos
retòrics per a la comunicació, el grau
de risc o de creativitat de l'autor a l'hora d'elaborar el text».
[CASSANY,D. i altres, 1993]
I com el
punt central de l'experiència és l'ensenyament de l'assaig, res millor que
oferir-ne, també, una definició, provisional però tan vàlida com altres de les
que hi ha en circulació:
«Gènere
en prosa
que tracta d'una manera lliure les qüestions de diversos
camps de la ciència, de l'art, de la política, de la història,
del pensament, etc. Les dades
objectives i les informacions es
combinen amb l'opinió, el subjectivisme i
les experiències personals de l'autor, que fa servir per als seus
propòsits comunicatius una gran
varietat de recursos estilístics
propis de la creació literària».
[CASSANY,D.
i altres, 1993]
L'assaig,
doncs, expressió elegant -literària- d'opinions i sentiments diversos sobre
diversos temes; «un projecte de comunicació sòlid entre jo i uns virtuals,
perdurables lectors...però amb manipulació literària...aquell mínim de joc
idiomàtic, sense el qual no hi ha literatura»
que diria Fuster [O.C.I,
"Introducció"].
«Un
terreny, l'assaig, que reclama una reflexió sobre la jerarquització del doble
sintagma -la "literatura"
i "d'idees"-, en tant que
l'accentuació de l'un o bé de l'altre emmarcarà la relació existent entre els
valors més literaris o els més pròpiament discursius». [RIERA,A. Saó, 1992]. Aquesta és la tasca, per a
ella, doncs, la següent
1.1.2. Programació
general.
Literatura Catalana de COU és una
assignatura optativa dins de l'opció
de Lletres. Però és, alhora, l'últim esglaó de l'Ensenyament Mitjà. Val a dir,
doncs, que és la darrera oportunitat que té el nostre alumnat, globalment,
d'aproximar-se a aquest tipus de literatura
del pensament o art d'expressió de les idees. Anys a venir, cadascú seguirà camins previsiblement
dispersos. I tots sabem que, dissortadament, lectures d'aquesta mena no solen
concitar l'atenció del personal. Heus ací, entre altres, algunes de les raons
que fan interessant aquesta proposta.
L'assignatura té un programa, i, en ell, hi figuren vuit lectures, com a
exemples dels "corrents" literaris a estudiar. En el nostre cas, la
lectura setena correspon a l'assaig.
L'autor, Joan Fuster; l'obra, Diccionari per a ociosos. Una
experiència, per tant, que forma part d'un programa.
No pretenem sinó complir de la millor manera que sabem la part que ens pertoca.
1.1.3. El nivell
de l'alumnat i el moment del curs.
Ja hem
indicat que aquesta experiència didàctica, destinada en principi a COU, podia dur-se a terme també en 3r de BUP, en 1r de Batx., o en els nivells superiors de FP. Tot és qüestió
de seleccionar adequadament, d'entre els ací proposats, els objectius i els
continguts. A 3r d'ESO, posem per cas, curs més de "llengua", doncs
donar més relleu als aspectes lingüístics -tipologia textual, estructures,
aspectes objectius i subjectius de la informació, etc.- i menys als literaris.
A COU, lògicament, se suposen més dominats aquells i hom haurà de dedicar més
temps a aquests: estilística, figures literàries, gèneres, èpoques i corrents,
autors i obres.
Pel que
fa al moment del curs, cada professor veurà quin és el més escaient. Cada
nivell i cada grup d'alumnes comporten una dinàmica específica. En COU, el
temari la col·loca en el penúltim tema, més o menys pel més de maig. No és
inadequat aquest moment, els i les alumnes han assolit al cap del curs una
certa maduresa de pensament i de treball, que els facilita l'aproximació a
aquest tipus de literatura: literatura
d'idees, a la qual no s'han acostat en cursos anteriors.
Un altre
punt de vista, suggerent, en projecte de realització, seria emprar aquesta
experiència com indicava al començament: per
ensenyar a pensar. Hauria de reconduir-se'n el procés; és a dir, utilitzar
textos assagístics, de Joan Fuster concretament, per anar treballant diverses
maneres d'articular el pensament, tot donant més relleu als procediments que
més s'orienten al desenvolupament de l'activitat intel·lectual. Aquesta
orientació demanaria, potser, aplicar l'experiència en els primers mesos de
l'any acadèmic, ajudaria molt els i les estudiants a treballar les altres
matèries; en totes han de discórrer, identificar bé la informació, processar-la
i aplicar-la. Relacionar, organitzar, manipular, això és estudiar i, de
passada, comprendre. Així ho veia el nostre mestre:
«Compara, i començaràs a entendre» [FUSTER,J. CPI, p.152]
1.2. Objectius.
L'objectiu final? Aconseguir uns alumnes el
retrat "robot" dels quals s'assemble com més millor al
"perfil" que presentem tot seguit. «Un aprenent amb competència
literària és algú que:
1.
Té dades suficients sobre el fet
literari.
2. Coneix èpoques, autors, obres, estils,
etc.
3.
Sap llegir i interpretar un text
literari.
4.
Sap identificar i interpretar tècniques
i recursos estilístics.
5. Coneix els referents culturals i la
tradició.
6.
Té criteris per seleccionar un llibre
segons els seus interessos i gustos.
7. Incorpora la literatura a la seua vida
quotidiana.
8. S'ho passa bé amb la literatura».
[CASSANY,D. 1993]
Així
doncs, a la present proposta, li assignem els següents
OBJECTIUS
1. ASPECTES
TEÒRICS.
* Adquirir
una sèrie de coneixements de teoria literària:
1.
L'assaig.
2.
Els recursos més idonis per al
gènere
3.
Les estructures i funcions dels textos explicatius
i/o, sobretot, argumentatius.
4.
Les destreses pròpies per comentar/interpretar
aquesta mena de textos.
2. ASPECTES
HISTÒRICS
* Conéixer:
1. Una època: la postguerra.
2. Un autor: Joan Fuster.
3. Una
obra literària: Diccionari per a
ociosos.
3. ASPECTES
PRÀCTICS
* Adquirir:
1. Una certa destresa en la producció de
textos anomenats d'opinió, en
les seues variades formes.
2.
L'hàbit de seguir les estratègies de
composició de textos i les seues diverses fases.
Busquem
un enfocament atractiu i suggerent i, a més, adequat als nous plantejaments de
la "Reforma"; d'acord amb això, els coneixements literaris els
estructurem al voltant de tres eixos:
1r CONCEPTES / FETS i SISTEMES: part conceptual.
2n PROCEDIMENTS: destreses, habilitats.
3r ACTITUDS / VALORS i NORMES: secció orientada a la part volitiva de
l'alumne.
Aquests
apartats, els estudiarem a través d'un prisma
de tres cares:
1a. La TEORIA LITERÀRIA, que
pretén donar a l'alumne una visió dels
diferents gèneres literaris mitjançant els textos estudiats. Es busca que
l'alumne adquiresca capacitat per a
comprendre, utilitzar i disfrutar de les obres que arribe a llegir, i, fins i tot, que assolesca tècniques literàries per a elaborar textos propis.
2a. La HISTÒRIA DE LA LITERATURA,
que ha de servir de marc de referència dels textos a estudiar. A través d'ella,
situarem l'obra i l'autor, l'època i el moviment literari.
3a. Les TÈCNIQUES D'EXPRESSIÓ,
amb les quals es vol fomentar i
consolidar les capacitats de
llenguatge oral i escrit adquirides per l'alumne en cursos anteriors, que madure en l'expressió i raonament de les seues opinions i que amplie les seues capacitats expressives
al llenguatge literari i al propi dels mitjans de comunicació.
La PROGRAMACIÓ d'aula, doncs, quedaria
formulada, seguint les noves orientacions, de la manera següent:
1.3. Continguts
1. Conceptes
1. TEORIA
LITERÀRIA
1.
L'acte comunicatiu: un jo i un tu que es parlen.
2.
El llenguatge: varietat i funcions.
3.
Aspectes objectiu i subjectiu de la informació. Mecanismes que els
vehiculen.
4.
L'assaig, un gènere literari.
- característiques.
- classes.
- estructures més usuals.
- funcions i usos.
- recursos més "propis".
5.
El comentari de textos assagístics.
2. HISTÒRIA
DE LA LITERATURA.
1.
L'assaig en la nostra literatura.
- L'època de postguerra.
2. Joan Fuster, un assagista peculiar:
- Concepció fusteriana de l'assaig.
- Estil assagístic: tècniques i recursos.
- Producció: Classificació i obres.
- El Diccionari per a ociosos.
3. Altres autors nostres.
3. TÈCNIQUES
D'EXPRESSIÓ
1.
Tipologia textual. L'àmbit i la funció.
- Textos explicatius.
- Textos argumentatius.
2.
L'expressió escrita:
- qualitats del text: adequació, coherència, cohesió, gramaticalitat, disposició
formal i estilística (to, recursos expressius i figures retòriques).
- estratègies de composició: analitzar la situació comunicativa, generar
idees, organitzar-les, redactar, revisar i valorar el text produït.
- tècniques d'anàlisi i síntesi de textos: subratllat, resum, esquemes,
diagrames.
2. Procediments
1. TEORIA
LITERÀRIA
1.
Reconeixement de la relació establerta entre l'emissor i el receptor.
2.
Detecció del divers funcionament del llenguatge -funcions del llenguatge-
al llarg del text.
3.
Reconeixement dels elements i l'estructura d'un text argumentatiu.
4.
Identificació de la informació objectiva i de la subjectiva en un text.
5.
Localització i explicació dels diversos mecanismes que vehiculen els
diferents tipus d'informació.
6.
Identificació i anàlisi de les qualitats
del text.
7.
Identificació de la intenció de l'autor.
8.
Comparació de textos amb estructures diferents.
9.
Reconeixement de les característiques d'un text assagístic.
10.
Anàlisi i comentari de diversos assajos.
2. HISTÒRIA
DE LA LITERATURA
1.
Lectura i crítica de textos de diferent època i autor.
2.
Consulta de diverses fonts.
3.
Identificació de les característiques de l'època.
4.
Ubicació literària i "ideològica" de l'autor.
5.
Reconeixement de les peculiaritats "estilístiques" de Joan Fuster.
6.
Organització de la seua producció literària a partir d'uns criteris
determinats.
7.
Esquematització de les "entrades" del Diccionari en base a criteris
temàtics, textuals, o de magnitud.
8.
Anàlisi comparativa entre un text de J.Fuster i un d'un altre autor.
3. TÈCNIQUES
D'EXPRESSIÓ
1.
Distinció de textos de tipologia diferent.
2.
Ús del llenguatge amb diverses funcions.
3.
Producció de textos d'opinió.
4.
Seguiment de les fases de producció d'escrits.
5. Comparació dels escrits propis amb els
dels autors.
6.
Redacció de textos assagístics de diferent estructura.
3. Actituds
1. TEORIA
LITERÀRIA
1.
Apreciació de les variades maneres
d'expressar-se, com a manifestacions
legítimes de les, també legítimes,
diferents maneres de ser.
2.
Valoració positiva del fet que les persones hagen estat capaces de crear
diferents maneres de comunicar-se.
3.
Consideració de la literatura com, «si més no, una finestra a la utopia».
4.
Postura favorable respecte de les diverses maneres de pensar i, per
descomptat, de la "llibertat d'expressió".
2. HISTÒRIA
DE LA LITERATURA
1.
Estima per les aportacions dels "antics" a la nostra cultura.
2.
Respecte per les idees dels autors d'altres èpoques.
3.
Curiositat per les seues maneres de raonar.
4.
Valoració positiva de la contribució de Joan Fuster al nostre pensament i a
la nostra literatura.
3. TÈCNIQUES
D'EXPRESSIÓ
.
Valoració de la formació de criteris i estil personals a l'hora d'expressar la
pròpia opinió.
.
Actitud favorable respecte de l'adequada presentació dels propis escrits.
.
Estima per l'escriptura de creació com a manifestació de la pròpia
personalitat.
.
Valoració de la lectura i de l'escriptura com a mitjans de comunicació
interpersonal.
1.4. Fases
en què es projecta la proposta.
Advertim
que entenem l'experiència aplicada al COU. Bàsicament, doncs, Literatura, o
Història de la Literatura. Seqüenciaríem, per ant, l'experiència en dues fases d'igual temporalitat. No
disposem, si volem ser
"democràtics", més que d'un mes; és a dir, unes 18 sessions acadèmiques; a banda, és
clar, de les hores escaients de treball a casa. Cada fase, doncs, unes nou sessions; incloent-hi les proves
específiques d'avaluació i els comentaris subsegüents.
Únicament
n'indiquem els CONCEPTES. No cal dir que aquests comporten els PROCEDIMENTS i
les ACTITUDS corresponents.
Tot
seguit de cada aspecte a treballar, oferim alguna activitat que puga
facilitar-ne el procés; quasi sempre sobre textos -"entrades"- del Diccionari per a ociosos.
Ia EL
TEXT ASSAGÍSTIC. Intentem conéixer, en primera instància, el tipus de text
en què s'ha "lluït" Joan Fuster. Les implicacions generals de fer
assaig. Un possible ordre de sessions:
1a Sessió
introductòria: El text com a acte comunicatiu.
Després
de presentar el projecte per al mes, reconstruir entre tots l'esquema de l'acte
comunicatiu; tot seguit
* Comprovar com l'autor -el jo emissor-
s'adreça a un lector -el tu receptor-, del qual espera una resposta. Un bon
exemple en seria «POLÍTICA».
2a Les
funcions del llenguatge.
Es
repassaran les diverses funcions del llenguatge i els seus variats usos. Fer-ne
un esquema. Després
* Assenyalar, en una "entrada"
-«COVARDIA»-, totes les "funcions del llenguatge"
i les relacions que s'hi estableixen.
Els aspectes objectiu i subjectiu de la
informació.
* Analitzar, després, en l'article «RELLOTGE», les informacions OBJECTIVES
que hi ha i els enfocaments SUBJECTIUS; i identificar tots els mecanismes que
els vehiculen: adjectius -anteposats i postposats-, adverbis, sinonímia
textual, verbs, etc. Comprovar-hi com aprofita l'autor la informació
"objectiva" per vehicular a partir d'ella tota una sèrie de
reflexions "subjectives".
3a Les
peculiaritats dels textos argumentatius.
*
Davant d'un text d'aquesta mena -«BELLESA»,
posem per cas- identificar-ne
l'estructura:
- La introducció o exordium.
- L'exposició
de fets o narratio.
- L'exposició
d'arguments o argumentatio.
- La conclusió
o peroratio.
*
"Traduir" en un mapa conceptual les relacions lògiques
detectades al text.
*
Identificar-hi els diversos tipus
d'arguments.
4a Les
característiques de l'assaig i les diverses maneres de practicar-lo.
* Buscar en diverses fonts -i
en llengües diferents- la definició
d'assaig. Hi subratllarem els elements comuns.
* Recollir definicions al
respecte en llibres de literatura, en català o en altres llengües, i
posteriorment aplicar-la a textos de diversos autors.
Ara ja
podem concretar la nostra definició d'assaig.
5a Tècniques
d'anàlisi i síntesi de textos.
L'ensenyant les explicarà prèviament; tot d'una, les mostrarà
*
Presentant subratllat i en forma
d'esquema l'article «Quatre paraules sobre l'assaig», de V. SALVADOR.
6a
En aquesta sessió, durem a terme una pràctica dels dos tipus de tècniques;
consistirà a
*
Subratllar i resumir l'article «LECTURA».
Els alumnes en duran l'esquema a la
sessió següent.
7a Les
estratègies de composició i les seues fases.
Ara toca
el procés contrari. Hem d'intentar exposar
les nostres idees, aportant-hi els arguments
que consideren més adients. Les estratègies
són
*
Planificació:
- Elegir el que volem comunicar i a qui.
- Dissenyar la situació
comunicativa concreta.
- Generar idees sobre el tema o assumpte.
- Seleccionar les idees i Organitzar-les.
- Triar els mecanismes: tipus de text, estructura, recursos preferits, etc.
*
Redacció del text.
*
Revisió de l'escrit.
*
Valoració personal i del professor sobre el text.
Amb
aquestes activitats i les explicacions pertinents de l'ensenyant,
creiem que els alumnes ja poden "saber" com és un text assagístic, en
general; i han realitzat una mínima "pràctica" de com expressar la
pròpia opinió; era l'objectiu global d'aquesta fase.
8a Control.
Aplicar a una "entrada" -«CONVICCIÓ», «HOME»-, tots els aspectes
treballats fins ací. S'hi tracta de comprovar que ja saben que un assaig és un
text amb un funcionament peculiar; per tant, l'única "qüestió" hi
serà aplicar al text triat la definició d'assaig.
IIa EL DICCIONARI PER A OCIOSOS.
Ara toca "tastar" el producte, objecte concret del nostre estudi. Ací
pararem esment en totes les "filigranes", en la literatura del Diccionari...,
«en la pirotècnia d'associacions i reflexions agudes i brillants en les quals
destaquen tant l'actitud ètica com la prosa magnífica i transparent o les
referències culturals i erudites». [PÉREZ
MONTANER, J., 1991]. Així podrem "conéixer" com s'assaja Joan Fuster. La nostra
proposta quedaria plasmada en el següent ordre de
sessions:
9a Les
anomenades qualitats d'un text.
Fet el
control, el professor o la professora podran conéixer el nivell de qualitat dels textos del seu alumnat.
Alhora que presenta els resultats del "control", explicarà les qualitats que han de tenir tots els
escrits: adequació, coherència, cohesió, gramaticalitat,
disposició formal i estilística. Com a bon exemple,
* Analitzar
-en el pròleg del llibre, fet pel mateix J. Fuster- les així dites qualitats d'un text.
10a La concepció fusteriana de l'assaig.
Per a
determinar-la, un bon camí
*
Recollir, per equips, les diverses
definicions que en fa Fuster -mireu BIBLIOGRAFIA; pròlegs de J.Fuster a les
seues obres, sobretot-; després, a classe, elaborar un esquema on hi siguen
tots els aspectes.
Una altra
manera, més senzilla:
*
Acarar una o dues de les "definicions" que fa Fuster
de l'assaig amb un o diversos textos del Diccionari..., per intentar veure'n la "correspondència".
11a L'estil de J.Fuster: tècniques i
recursos. (1)
És
arribat el moment de descobrir en profunditat la literatura de Diccionari per
a ociosos. En un primer moment, el contrast:
*
Deixar caure un dels títols de les "entrades" del Diccionari i provocar un "assaig", una excursió per escrit al respecte, i, després, comparar l'organització textual, les associacions ideològiques i
els recursos expressius utilitzats
en un text i en l'altre.
12a L'estil de J.Fuster: tècniques i
recursos. (2)
Ara,
l'estudi detallat. Al respecte, oferim vàries activitats:
*
Analitzar «INTERÉS» per comprovar com Fuster, quan escriu "maquina en
companyia", "conversa a moltes bandes": amb un amic, amb Pompeu
Fabra, amb els "moralistes francesos" i, naturalment, amb el lector.
Ah! i s'hi manifesta, com un amic.
*
Estudiar exhaustivament la sinonímia -i l'antonímia- en «CADIRA» o
«CINISME». I, després, inferir-ne els jocs semàntics, una de
les característiques de l'estil de
l'autor.
*
Analitzar completament la sintaxi d'un text, amb la consegüent
indicació dels jocs estilístics que s'hi fan.
*
Identificar tota mena de recursos a «XENOFÒBIA», amb el posterior aclariment de la seua aportació
"estilística". "Induir els valors literaris", en diríem.
13a i
14a El Diccionari per a ociosos.
Primer
que res, comentar els dos pròlegs de
l'autor: el de la primera edició i el de O.C.VI,
Assaigs 2. En són la presentació del mateix autor. Després, el professor,
de manera resumida, oferirà les "consideracions" que sobre el llibre
han fet J.FAULÍ i J. PÉREZ MONTANER. A partir d'ara, seguirem amb la nostra
recerca.
*
Analitzar, en els pròlegs de Fuster a les seues obres, els
factors que configuraven «el clima de l'època» i la influència d'aquest en la
seua escriptura.
*
En qualsevol "entrada" del Diccionari...,
identificar l'original punt de vista
amb què mira Fuster el tema.
* Elaborar
un "informe" on, per a cada característica estilística de
l'autor, figuren dos, o més, exemples del Diccionari.
*
Fer un recull dels autors i les
obres que apareixen en un text llarg -«NOVEL·LA»,
«AMOR», «SEXE», «VICI»-, o d'un grup
de textos "afins", i comprovar-hi com Diccionari per a ociosos és un model de lectura, un
"tresor" de cultura.
15a
i 16a El comentari de textos assagístics.
*
Aplicar a una "entrada"
qualsevol el model de comentari que
proposem en l'Annex.
*
Comentar en veu alta -el professor-
una de les entrades. L'exemple de Ll.
Roda -mireu BIBLIOGRAFIA- és estimulant.
17a Prova
específica d'avaluació
18a Comentari
global sobre els resultats de la prova i avaluació conjunta, a classe,
sobre l'experiència.
1.5. Orientacions
metodològiques: El fet de tenir -i intentar se-guir- una programació,
no ha de fer oblidar que la literatura, tota, demana un ensenyament no forçat;
en altres paraules, que hem de recórrer als suggeriments que ací ens pot
aportar l'ensenyament no formal. No sols pretenem que "s'ensenyen",
també volem que s'inicien en el gaudi de la lectura. En la delectació del
descobriment de les subtils i suggerents relacions ideològiques presents als
textos, així com dels "artificis" emprats per l'autor. I,
naturalment, dels novadors "matisos" que se'n desprenen. L'assaig
fusterià: l'art de l'agudesa en la concepció i de la subtilesa en l'expressió.
Lectors
atents, bons lectors. Això busquem. I això ens demana que aquests s'expressen
en qualsevol moment del procés. Treballs a banda, el lector ha de
"conversar" amb l'autor i amb altres lectors. El sentit serà així més
complet, i més de tots. I més "raonable". Una de les grans lliçons del mestratge de Fuster: «Fuster
no solia raonar sol, sempre estava maquinant en companyia: el seu cap era una
tertúlia permanent». [CRESPO,I., 1992]. Hom ha de procurar, doncs, que les
classes tinguen molt de tertúlia, que siguen molt participatives. La mateixa
recerca de la informació ja la podem compartir: unes vegades informarà
-explicarà- l'ensenyant; d'altres, un o més estudiants; fins i tot hi cap una
perquisició col·lectiva.
Ens
imaginem un aprenentatge que combina la lectura, la discussió, l'explicació
teòrica, la comprovació d'informacions "estilístiques", la
"imitació" lliure de les diverses tècniques i recursos emprats per
l'escriptor. Ensenyar-se, això és, a caminar per aquest jardí, flairant a
pleret tantes i tantes olors, alhora que descobrim la riquesa d'un pensament
variat, innovador, i recuperador d'aportacions del passat.
El
professor o la professora ha de preparar-se un "dossier", més o menys
abundós, sobre l'època, l'autor i l'obra; així podrà "tirar una mà",
quan vindrà el cas, a l'alumne que la reclame. La recerca dels alumnes pot
variar: notes de classe (--> resums, esquemes) a completar amb altres fonts
d'informació -enciclopèdies, llibres de text,...-; alhora anirant elaborant,
per fases, diversos documents "sintetitzadors" de les diverses fonts
a què han acudit. Al final, també disposaran del seu dossier, i de
"fabricació" pròpia. Una bona "guia" per caminar més
"al seu aire".
1.6. Material
de suport
1. Textos a treballar
- Diccionari
per a ociosos [Joan Fuster]
2. Altres materials:
- En primer lloc, la BIBLIOGRAFIA ressenyada al final.
- A
més, enciclopèdies, llibres de text, etc., i altres articles o llibres que
parlen de l'assaig, de Joan Fuster i/o de la seua obra i significació.
-
Les "introduccions i guies didàctiques" que porten algunes edicions
adreçades a "estudiants".
-
Qualsevol font d'informació sobre la metodologia a emprar a l'hora d'ensenyar a
expressar la pròpia opinió.
1.7. Avaluació
1. Criteris
1. TEORIA
LITERÀRIA
1.
Identificar l'opinió de l'autor i els arguments que s'hi addueixen.
2.
Interpretar el contingut de textos literaris tot relacionant-lo amb les
estructures de gènere i amb els recursos emprats.
3.
Identificar en un text l'opinió de
l'escriptor d'altres informacions que hi són expresses o deduïbles.
4.
Comentar adequadament un text assagístic.
2. HISTÒRIA
DE LA LITERATURA
1. Relacionar un text
de Joan Fuster amb l'època corresponent.
2.
Aplicar a la interpretació de textos i obres de caràcter literari informacions
sobre èpoques, autors i obres.
3.
Interpretar i valorar les obres literàries com a manifestació dels valors, els
coneixements i les preocupacions d'una societat determinada i d'un posicionament
de l'autor al respecte.
4.
Reconéixer un text fusterià a partir del tema, del posicionament ideològic o de
l'estil.
3. TÈCNIQUES
D'EXPRESSIÓ
1.
Produir textos d'intencionalitat literària, utilitzant estructures de gènere i
recursos expressius i retòrics.
2.
Elaborar un article d'opinió, seguint una determinada estructura.
3.
Seguir habitualment les estratègies de composició de textos en totes les seues
fases.
2. Tipus
1. Inicial
2.
Formativa
3.
Sumativa (final)
3. Instruments
d'avaluació
1. Per a fer el seguiment del procés
d'aprenentatge.
-
Graelles d'observació de les activitats realitzades.
2. Per a l'avaluació de resultats:
1. L'observació
directa.
2.
La informació recollida sobre el
procés.
3.
Les proves:
- Recepció escrita
- Preguntes de comprensió:
.. De quin assumpte es parla
.. Quina és la idea central i quines les secundàries.
- Identificació del tipus de text.
- Estructura del text: externa i interna.
- Anàlisi de tots els recursos expressius d'un text.
- Comentari de text.
- Producció escrita
- De diferents tipus de text
- De textos amb diferents tècniques i recursos
- Utilitzant el següent procediment:
.. Planificació
.. Producció del text
..
Revisió
.. Consulta/Correcció.
- Recepció/Producció escrita
- Treballs de lectura
- Treballs d'investigació:
.. Recerca i consulta (RECEPCIÓ)
.. Elaboració de resums,
esquemes, informes, fitxes, mapes conceptuals...
.. Valoració i conclusió.
2. BIBLIOGRAFIA
1. TEORIA
LITERÀRIA
CASSANY, D./LUNA, M./SANZ, G.: Ensenyar llengua, Ed. Graó, Bar- celona, 1993.
ESCRIVÀ, R./FERRER, M.: Per a convéncer,
Generalitat Valenciana, Conselleria d'Educació i Ciència, València, 1993
GARCIA HOZ, V. y otros: Enseñanza de la lengua y la literatura en la
educación secundaria. Ed. Rialp, Madrid, 1992.
MIRA, Joan F.: «Pràctica i teoria de
l'assaig» a Joan Fuster entre nosaltres,
Ed. Generalitat Valenciana, València, 1993.
SALVADOR, Vicent: «Quatre paraules
sobre l'assaig», dins "Tebeos"
per intel.lectuals, Ed. Tres i Quatre, València, 1985.
2. HISTÒRIA
DE LA LITERATURA
BLASCO, Júlia: «De llengua i llenguatge
en Joan Fuster» a Saó, núm.
extraordinari, València, 1992.
CRESPO, Isidre: «Joan Fuster, un
mestre», dins ...idees. Suplement de cultures, a diari Regió 7, Manresa, 15-XI-92.
FAULÍ, Josep: «Aquell "Diccionari" de 1964», a Joan Fuster entre nosaltres, Ed.
Generalitat Valenciana, València, 1993.
FAULÍ Josep: «Fuster, catorce años
después», a Joan Fuster entre nosaltres,
Ed. Generalitat Valenciana, València, 1993.
FRANCO, Josep: «Joan Fuster: l'ofici
d'escriure» dins ...idees. Suplement de cultures, a diari Regió 7, Manresa, 15-XI-92.
FUSTER, Joan: Llengua, literatura, història, O.C.I,
Edicions 62, Barcelona, 1975
FUSTER, Joan: Diari 1952/1960, O.C.II,
Edicions 62, Barcelona, 1979.
FUSTER, Joan: El món de cada dia, O.C.IV,
Assaigs,1, Edicions 62, Barcelona, 1975.
FUSTER, Joan: Causar-se d'esperar, Edicions 62/Orbis, Barcelona, 1984.
FUSTER, Joan: Diccionari per a ociosos, Edicions 62, "El cangur", 41.
Barcelona, 1992; i O.C.VI, Assaigs, 2.
Barcelona, 1991.
FUSTER, Joan: Consells, proverbis i insolències, Edicions 62, Barcelona, 1992
FUSTER, Joan: Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians. A cura de J.A.
Fluixà i A.Martínez. Ed. Bromera, Alzira, 1991.
IBORRA,
Josep: Fuster portàtil, Ed. Tres
i Quatre, València, 1982.
KEOWN, Dominic: «Dictionary for the
idles» a Joan Fuster entre nosaltres,
Ed. Generalitat Valenciana, València, 1993.
MESEGUER, Lluís: «Joan Fuster,
assagista» dins Homenatge universitari a
Joan Fuster, Ed. Universitat de València, València, 1993.
PÉREZ MONTANER, Jaume: «Diccionari per a ociosos, de Joan
Fuster» dins Lectures de C.O.U. - I,
Ed. Bromera, Alzira, 1989.
PÉREZ MONTANER, Jaume: «Alguns aspectes
de l'assaig fusterià» a Daina, núm.9, València, desembre, 1991.
RIERA, Antoni: «Notes a propòsit de
l'assaig fusterià» a Saó, núm.
extraordinari, València, 1992.
RIERA, Antoni: Literatura d'idees, Ed. Bruño, Madrid, 1992.
RODA, Lluís: «La covardia de Joan
Fuster (Anàlisi d'una oració -arreu- de Diccionari
per a ociosos)» a Rev. Saó,
núm.155, setembre, 1992, València.
SALVADOR, Vicent: Fuster o l'estratègia del centaure. Ed. El Bullent, València, 1994.
SÒRIA, Enric: «Fuster assagista, una
conversa continuada» dins Sagitari. Joan
Fuster. Ed. Bromera, Alzira, 1993.
3. TÈCNIQUES
D'EXPRESSIÓ
BALCELLS,J./ COROMINA,E.: Papers de comunicació, Ed. Teide,
Barcelona, 1989.
CAMPS, Anna i altres: Text i ensenyament. Una aproximació
interdisciplinària, Ed. Barcanova, Barcelona, 1990
CASSANY, Daniel: Descriure escriure, Ed. Empúries, Barcelona, 1987.
CASSANY, Daniel: Reparar l'escriptura. Ed.Graó, Barcelona,1993.
CASSANY, Daniel: La cuina de l'escriptura. Ed. Empúries, Barcelona, 1993.
COLOMER,T./CAMPS,A.: Ensenyar a llegir, ensenyar a comprendre.
Ed.
62, "Rosa Sensat", 39, Barcelona, 1991.
COROMINA, Eusebi: Tècniques d'escriptura, Ed. Teide, Barcelona, 1988.
COROMINA, Eusebi: Pràctiques d'expressió i comunicació, Ed. Eumo, Vic, 1984.
SERAFINI, Teresa: Como redactar un tema, Ed. Paidós, Barcelona, 1989
SERAFINI, Teresa: Como se estudia, Ed. Paidós, Barcelona, 1991
A N N E X O S
ASSAIG: Proposta de COMENTARI.
1. TIPUS
DE TEXT: A quin tipus pertany i com funciona?
1.
Expositiu o argumentatiu
2.
Desenvolupament més o menys lògic, o d'una manera discontínua, amb digressions
col·laterals.
3.
Il·lustració a base de fets, anècdotes, frases, ...
2. ESTRUCTURA:
1. Quina
classe d'estratègia discursiva té:
-
Deductiva o analitzant
-
Inductiva o sintetitzant
-
Paral·lela
-
Enquadrada o circular.
2.
Identificar en el text:
- El
tema -motiu,assumpte- i la tesi -afirmació central.
- Les
parts: introducció, fets, arguments i conclusió.
3. MODES
D'EXPRESSIÓ: Determinar el paper de
1. Els
elements narratius
2. Les
descripcions o de les definicions.
3. El
diàleg
4. RECURSOS
EXPRESSIUS
4.1. Nivells de llenguatge:
1.
Quin registre hi predomina?
2.
Relació del registre emprat amb el contingut.
3.
Funció que hi tenen els "col·loquialismes", els
"barbarismes" o les expressions en altres llengües?
4.2. El to:
1. Quina actitud pren l'autor respecte a allò
de què està parlant: crítica, informativa, divulgativa, irònica?
2.
Quines característiques de l'assaig hi són presents?
3.
Presència del jo emissor: subjectivitat, lirisme.
4.3. L'estil: Analitzar el tractament que
hi tenen
1.
Les funcions del llenguatge.
2. La
modalització i la impersonalització.
3.
L'organització sintàctica.
4.
L'organització semàntica: camps semàntics, sinonímia, antonímia; la
terminologia específica.
5. Les
relacions lògiques -estructures argumentatives- i els connectors:
-
Causa-conseqüència
- Condició
- Finalitat
- Contraposició adversativa
- Concessiva.
6.
L'adjectivació.
7.
Les figures retòriques.
8.
La tipografia: cometes, guions, interrogants, tipus de lletra.
9. La
intertextualitat -cites, referències, comentaris d’altres textos.
10. Les
al·lusions a: fets històrics, culturals, usos i costums socials, a altres
autors i obres.
11. Les
premisses explícites i les implícites. Les pressuposicions i els sobreentesos.
12. La
relació emissor-receptor.
5. TEMA
1.
Determinar-ne la tesi o idea central.
2.
Identificar-ne les idees secundàries -els arguments adduïts- i la seua
contribució al desenvolupament de la idea central.
3.
Indicar el punt de vista amb què enfoca el tema. Originalitat.
4.
Especificar el valor i l'interés de l'assumpte, bé per ell mateix, bé
pel tractament que en fa l'autor.
5. Quin
és el punt de partida per a la seua reflexió?
6.
Quines noves "relacions" estableix l'autor dins del text?
6. SITUACIÓ DE
6.1. El
text (fragment) en el conjunt de l'obra (llibre).
6.2.
L'obra (llibre) en el seu context literari i social.
7. COMENTARI PERSONAL:
7.1. Resum
del text:
‑
què diu?
‑
com ho diu?
‑
per què ho diu?
7.2. Valoració
del text
- Objectiva: coherència entre el tema i la forma d'expressar‑lo.
- Subjectiva:
.. Què és el que més t'ha agradat?
.. Quan t'ha sorprés? Per què?
.. Què en valores més:
- l'enfocament temàtic?
- les raons que hi aporta?
- la manera d'argumentar?
- l'elegància lingüística?
«JOAN FUSTER, UN MESTRE»
«A casa de Fuster s'han practicat les virtuts
més excelses d'un mestre: la tolerància, l'estudi, la reflexió, però també la
passió per la recerca de la veritat i la raó. Una casa on innombrables
deixebles hem trobat la paraula justa, el consell lúcid, la indicació adequada,
la discussió incitant».
Amb
aquesta llarga cita d'un de tants aprenents
de Joan Fuster, he volgut començar la breu reflexió-revivència que aporte a
aquest dossier, uns apunts, en diria
fusterianament. I ho dic perquè, segons el
mestre, tot assaig "és un intent, una temptativa, una apuntació".
Doncs això: uns apunts presos en una de tantes sessions acadèmiques animades per Joan Fuster. I dic "animades",
perquè el nostre mestre no era dirigista; més aviat qüestionava, es qüestionava
a si mateix, alhora que t'incitava per tal que tu, també, et qüestionares sobre
el tema de conversa. Ací és on volia arribar: a la conversa.
Tot i
acceptant les paraules de Vicent Soler, citades més amunt, crec que el nostre
mestre, per damunt de tot, conversava.
I conversava perquè raonar conjuntament és conversar. I perquè contestar-te amb
una altra pregunta quan era inquirit sobre qualsevol tema, és conversar. És a
dir, un mestratge sobre el diàleg, més que cap altra ensenyança. Si més no, és
l'aspecte que, ara i ací, jo voldria
posar al mig de la conversa que estic mantenint amb tu, ocasional lector.
Deixaré per a una altra conversa
l'aspecte tant interessant d'allò que algú ha anomenat " el Fuster oral
"; crec que ho ha dit Vicent Ventura; i ho recorda Josep Iborra; dos grans
alumnes del mestre; i mestres al seu torn en el savoir faire del diàleg. Ells han conversat molt sovint amb Joan, de
paraula i per escrit. «El Fuster de l'apassionat col·loqui», en dirà T. Mollà.
Deia que
m'interessava destacar l'aspecte del mestratge dialèctic de Fuster. Mireu, si
no, qualsevol conversa, perdó, qualsevol escrit seu i, massa sovint, hi
trobareu que apareixen altres persones: un veí que li sorprén mirant uns papers
(ja tenim Fuster conversant amb un
altre), un autor citat literalment, unes paraules dites per un altre, una colla
de pensadors com a entesos en el tema que s'hi raona, etc. En unes altres
paraules: Fuster no solia raonar sol, sempre estava maquinant en companyia.
Passeu-me el mot: el seu cap era una tertúlia permanent.
Aquest
aspecte dialèctic del seu mestratge té, així mateix, la variant del temps i de
l'espai. Vull dir, els seus companys de tertúlia tant eren actuals com d'altres
temps o d'altres llocs. Igual eren francesos del segle XVI, com italians del
XIV, i, a més, pintors o músics. Tothom pot, podíem, ser companys seus de
conversa. «La literatura que jo cultive -d'anar per casa- són
"assaigs": poca cosa... Tracten problemes de cada dia, els mateixos
que constituïrien la matèria d'una conversa familiar, cordial, en el cas que el
lector i jo ens trobàssem cara a cara i ell s'hi interessés. Espere que una
cosa o altra li interessarà. Ja em done per satisfet si no li frustre l'oci: si
no l'hi frustre del tot». Així parla Joan en el pròleg del Diccionari per a ociosos.
Com es
pot veure, un raonar familiar. Hi
compta tant l'aspecte comunitari, familiar,
dels temes, com el sentit col·lectiu pel fet de raonar en companyia. I sense
limitacions d'espai, de temps o de punts de vista. Mireu si no una altra:
«L'assaig no acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, de fer
hipòtesis o de desfer-ne. El resultat, quan n'hi ha, no pretén presentar-se amb
el menor èmfasi definitori... L'assaig es resigna a ser humaníssimament
provisional: subjecte a contínua rectificació, ... sempre conscient de la seua
deficiència... Allò que "esperem" en escriure un assaig és obtenir de
nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes, envers les coses,
envers els fets, envers el temps... I això que "esperem" obtenir de
nosaltres mateixos, "esperem" obtenir-ho també del lector».
Pensar,
sí; ensenyar, també. Però un ensenyar en companyia. Joan no es limitava a donar
el consell lúcid o la indicació adequada. Per a mi és molt més important aquest
continu incitar a raonar. Aquesta
permanent disponibilitat (una de les exigències de l'assaig, segons ell) per a
compartir el pensament. A vegades ens en podem oblidar, saturats com estem de
la lucidesa i oportunitat de les seues raons. Fins i tot quan fa aforismes,
assaigs brevíssims, apunta cap al sentit col·lectiu del pensar. Mireu si no:
«Temeu l'home d'un sol periòdic (Sant Agustí)».
[CRESPO, Isidre: dins ...idees. Suplement de
cultures, a diari Regió 7,
Manresa,
15-XI-92].
«JOAN FUSTER: L'OFICI D'ESCRIURE»
[fragment]
«La literatura
de Fuster posa la intuïció al servei de l’erudició o es tracta, més aviat, de
fer servir una sòlida erudició com a excusa per deixar vagar una imaginació
portentosa? La resposta a una pregunta tan peluda com aquesta és, al meu
entendre, la clau per començar a comprendre -i admirar- l'obra de Joan Fuster.
Sense por
d'equivocar-me, perquè de les equivocacions naix la discussió i pot aflorar la
veritat, jo gosaria afirmar que Fuster utilitza la seua erudició com a fonament
a partir del qual basteix un vast univers imaginari -o imaginatiu- que
possibilita el diàleg amb el lector. Un diàleg que serà més dinàmic, i en
conseqüència més fructífer i més enriquidor, com més intel·ligent i més culte
siga el lector.
Fuster tenia
quatre passions indiscutibles: llegir, pensar, escriure i parlar. La cinquena
era el nostre país, la seua gent i la dignificació del nostre poble. És difícil
traçar els límits d'aquestes passions, que s'entremesclen i formen un paisatge
cultural d'una continuïtat sorprenent, d'una densitat impressionant i d'un
interés indiscutible, no sols per als valencians, o els catalans en general,
sinó per a qualsevol persona que compartesca amb Fuster, almenys, alguna de les
passions ressenyades.
La lectura de
l'obra fusteriana és, en conseqüència, un diàleg constant, un exercici higiènic
que excita el pensament, desperta la voluntat i espavila la intel·ligència.
Però, des d'un
altre angle, l'obra de Fuster és, per damunt de tot, el resultat de la feina
d'un professional de l'escriptura, d'un home obligat -i acostumat des de molt
jove- a buscar dades necessàries, frases brillants, provocacions honestes en
llibres que acaba per conéixer molt bé. Sovint, millor que la mateixa vida,
velada per una dictadura que anava més enllà de la pura submissió política.
I Fuster esdevé
un escriptor professional. I, la seua obra, la considerem com la millor vacuna
contra la mediocritat i el provincianisme.
Els ingredients bàsics d'aquesta vacuna són
senzills, però difícils de trobar en una mateixa persona: voluntat, tolerància,
capacitat de treball, compromís i domini d'un llenguatge immediat, transparent
i directe. Amb aquestes premisses, Fuster es dedica a agitar idees generals,
com correspon a un assagista, les quals s'enfronten a l'enorme dificultat de
justificar una ètica sense fonaments religiosos i tendeixen, en última
instància, a justificar l'home, a convertir-lo en la «mesura de totes les
coses» i a ajudar-lo a no sentir-se culpable de ser home.
Per això, l'obra
de Fuster, i la seua mateixa persona, han tingut una irradiació poderosa i
penetrant en la nostra societat».
[FRANCO, Josep:
dins ...idees. Suplement de cultures, a diari Re-gió 7, Manresa, 15-XI-92]
┌───────────────────────────┐
│ L'ESTIL
de Joan Fuster │
└───────────────────────────┘
Les seues CARACTERÍSTIQUES més habituals són:
1.
Una ACTITUD
IRÒNICA, sovint divertida; prové d'allò que V.SALVADOR anomena virtualitat antimetafísica.
«Aquest desenfocament semàntic
que propicia angles de considera-ció no comuns estimula Fuster en un procés de
distanciació d'allò que li és objecte d'especulació. El to afinat, capciós, girat o paradoxal que caracteritza el seu estil
té el seu correlat sintàc-tic en els seus textos, en el fet de practicar
"irònicament" fre-qüents desplaçaments de la primera persona
gramatical a la tercera -exercici de distanciació- per reassumir-se posteriorment
en una primera persona pluralitzada -segons un procés d'implicació en la
circumstància comuna». [RIERA, A., 1992].
2. La SENTENCIOSITAT (Tendència
a)
«La frase disfressada de
proverbi ens sobta ara i adés. Són fin-tes que esperonen l'atenció dels
lectors. Són un punt de medita-ció, una provocació»
[SALVADOR,Vicent. 1994]
3. El TO CONVERSACIONAL
(Atracció irreprimible pel), que contrape-sa l'aurèola solemne de les
sentències. Aquesta escriptura dialò-gica
presenta una bona dosi de
1. Oralitat col.loquial. És la riquesa del Fuster oral.
El que importa ací no és tant
l'ús del lexema col.loquial en si com la interacció dialògica entre registres.
«L'autor escenifica, amb aquests contrasts, una polifonia de veus enunciatives
que pa-lesa una multiplicitat de perspectives...Sempre hi ha per darrere la
cautela de l'escèptic...que es limita a insinuar sense dogma-tisme». [SALVADOR,
V. 1994].
2. Moviments d'interacció comunicativa. «La seua escriptura
assagística conserva unes estratègies típicament conversacionals:
- imperatius
- interrogacions vives
- incisos que delaten canvis d'entonació
- fraseologia col.loquial
- autocorreccions amb aparença
d'improvisació
- interjeccions col.loquials
- hipèrboles populars
- remuguejos de protesta
- sintaxi accidentada: els nexes
gramaticals de l'oració composta esdevenen, en l'oralitat, lligams discursius,
locucions polivalents, el.lipsis destinades a reomplir amb l'entonació o amb el
gest...El resultat és una major implicació dels interlocutors en l'àmbit d'un
intercanvi comunicatiu que es realitza en la immediatesa». [SALVADOR, V. 1994]
3. Moviments d'argumentació polemitzadora. «El lector no hi és un
passiu "tele-observador", sinó un company de ruta, de pupi-tre». És
«un escriptor professional que, mentre s'aclareix ell mateix, polemitza amb algú o almenys s'adreça a
algú». [SÒRIA, E., 1993]. Són diàlegs que són debats.
4. Moviments d'autoreflexió crítica.
Aquest dialogisme bàsic de l'escriptura fusteriana representa per al
lector una "teatralització hàbil"; «Escriure és fer comè-dia», deia
el mestre. Així ho veu V. Salvador: «L'assagista posa en joc, sobre l'escenari
del discurs, una pluralitat de veus».
* Aquesta posada en escena
reclama unes adequades estratègies» [SALVADOR, V. 1994].
Estratègies:
1. L'autodiàleg
2. Les citacions i les glosses, o les esmenes.
Que, a més de ser una bona mostra de la seua gran erudició, són senyals evidents del diàleg a distància amb tants i
tants autors, sobre tants i tants temes, de tants i tants països i temps.
3. L'actitud irònica -citada més amunt.
4. El posicionament polèmic, però respectuós
amb el "contrin-cant". Fuster no pretén demostrar que té raó, menys
encara LA raó; sinó tan sols "mostrar" la "raonabilitat" (=
racionalitat = l'hu-manisme) de la seua proposta.
5. La representació de la figura -el
personatge- del lector. A això
col.labora l'ús d'un to
"parlat", com si tingués al seu davant el lector. Qui llegeix
Fuster és un "espectador" d'una tau-la
redona (l'escrit fusterià), generalment moderada pel mateix Fuster.
6. La complicitat amb el lector, la qual
comporta
1. Uns implícits compartits, en una relació
interlocu-tiva merament fantàstica però eficaç.
2. Un desdoblament del jo en un alter ego com a condició de diàleg. A
vegades pot arribar a l'autoconsell.
3. Unes consideracions metadiscursives on l'autor exhi-beix els seus dubtes, les seues
precaucions envers el significat dels termes. Tota digressió lingüística
esdevé així digressió ide-ològica.
Aquesta "subversió"
el mena, en ocasions, a inventar
paraules, o a usar-les amb un canvi
intencionat de significat.
7. Posar entre cometes o en cursiva paraules aïllades, els interrogants i els punts suspensius.
8. Un to de confessió descarada; «així es
guanya la confiança de la clientela. Una confessió que manifesta contínues
referències al jo d'on emanen totes les opinions del discurs» [V. SALVADOR,
1994].
«De l'impacte de l'autobiografia no fictícia es passa al
plante-jament enunciatiu de la relació jo-univers,
expressada sovint en forma de dicotomia:
- D'una banda, la primera
persona del plural, com a suma de jo
+ tu (com a mecanisme d'identificació
de l'adhesió afectiva del lec-tor a la ideologia de l'autor), o bé com a suma
de jo + ell, de
jo + nosaltres, de jo + vosaltres.
- D'una altra, la tercera
persona del plural (un "ells" -ni el tu ni el nosaltres ni el vosaltres- identificable com a
caracte-rització de l'oposició a les idees exposades.
Les persones gramaticals
esdevenen, al capdavall, claus d'iden-tificació ideològica. La relació real jo-gent
té evidents impli-cacions damunt del procés d'escriptura de l'obra.
L'escriptura acull els trets permanents de la personalitat d'aquest jo múlti-ple.» [MESEGUER, Lluís, 1993].
9. Una molt estudiada combinació de les funcions del llen-guatge, segons que vulga
incitar, convéncer, implicar, etc., en una recerca d'una major eficàcia
comunicativa i social. Així, doncs, emprarà
- Exclamacions
i Interrogacions retòriques
- Canvis
de relació amb l'interlocutor -el lector-, mijan-çant un continu joc
dialèctic amb els pronoms personals.
- Una sintaxi molt elaborada, sobretot la
textual. Tant de matís i de rectificació ho exigeixen, i com.
4. Una RELACIÓ MOLT ESTRETA de
conformació recíproca íntima ENTRE
IDEA I PARAULA. «El llenguatge conforma la consciència. Tot el que no es
pot dir acaba fent-se difícil de pensar». [SÒRIA, E. 1994]
5. Un TARANNÀ CRÍTIC mostrat
en una acurada tria de la sintaxi, la morfologia, el lèxic i la seua
combinatòria.
6. La FRASE BREU, senzilla.
L'objectiu primordial de la claredat
l'impulsa a defugir de l'oració llarga
de complexitat hipotàctica.
7. LES MATISACIONS; són
exigències d'afinar la idea fins a la pre-cisió última. Matisacions introduïdes
per incisos i per contesta-cions -sintaxi conversacional-. Hi sovintegen
- els parèntesis cautelars
- les observacions metadiscursives entre
guionets
- les clàusules modalitzadores
- les preguntes, amb resposta o sense
- les construccions adversatives, que
reflecteixen una mena de moviments de
retoc d'uns pensaments a uns altres, preci-sant. És «la sinuositat del discurs».[SÒRIA.
E. 1993]
- les definicions (no tan freqüents), que
serveixen per emmarcar els fets que s'hi analitzen.
- la negació polèmica d'una afirmació
acabada d'enun-ciar.
8. L'ús peculiar de
l'ADJECTIVACIÓ -hi incloem, a més del clàssic adjectiu, els complements
nominals, les aposicions, les clàusules de relatiu, els adverbis, i, fins i
tot, els verbs-. «Una adjecti-vació
sobtadora que contribueix a descoagular
la mirada per mitjà d'un contrast inesperat». [SALVADOR, V., 1994].
A vegades, l'operació semàntica
sorpresiva consisteix en una ma-niobra de substracció -recordeu l'atracció de
Fuster per la nega-ció
"retòrica".
I és que «l'essència del giny
metaforitzador està en la projec-ció
d'un camp semàntic i associatiu sobre un altre... Fuster ten-deix a fer una
lectura "prosaïtzadora de les idealitzacions de tota mena» [SALVADOR, V.
1993].
Cal arreplegar, en aquest punt,
totes les possibilitats gramati-cals de "transformació" de les coses:
animalització, cosificació, personificació.
Tot plegat, una bona manera de
fabricar metàfores.
«Les metàfores -les bones metàfores- no
són sinó
definicions imprevistes:
dir la mateixa cosa, però
per sorpresa» [J.F.]
9. La SUBSTITUCIÓ DE NOMS
ABSTRACTES PER CONCRETS, sovint col.lec-tius, o, almenys, per denominacions
més familiars; una de les ma-neres de desinflar
la retòrica: servir-se d'analogies amb reali-tats inferiors.
10. La SUBVERSIÓ DE L'ORDRE
ESTABLERT DELS REGISTRES; subversió que vehicula aquella "desinfecció
de metafísica" de què adés par-làvem. El "desordre" s'aconsegueix
per la intrusió de frases fetes o expressions col.loquials en terrenys
que els són estranys per ser "propietat" d'altres registres més
acadèmics.
El seu escepticisme lingüístic el mena a la insinuació esbiaixa-da. Per això necessita emprar
.. Eufemismes
o implícits i sobreentesos
.. El.lipsis
.. Circumloquis
.. Insinuacions laterals
.. Ambigüitats
recursos, a més, que doten el
discurs d'una gran mobilitat i faciliten la vehiculació de les diverses veus
que hi són presents. I, en més d'un cas, són exigències dels temps:
«Els eufemismes i els circumloquis són un ingredient
de la literatura que hem
hagut de fer. La gent de la
meua generació -excepcions
a part- no han conegut un al-
tre clima i potser mai no
sabrem escriure amb plena de-
simboltura per falta
d'hàbit. La nostra ploma s'ha acos-
tumat als sobreentesos, a les insinuacions laterals, a
les ambigüitats i ens costarà molt de desempellegar-nos-
en» [FUSTER, J., O.C. I, «Introducció»]
11. La PARADOXA, lògicament.
En un discurs tan ple de contrastos i de perspectives la ironia i la paradoxa no hi podien justificar la
seua absència.
12. Els EXEMPLES. En
ocasions són "definicions" (?). En altres són "l'explicació"
d'una frase "solemne" recentment pronunciada.
13. Les HIPÈRBOLES.
L'exageració li permet subratllar una idea, formular-la d'una manera més
eficaç, més provocativa. «Escriure és exagerar», ha dit. Un recurs que dóna un
cert to pamfletari a l'escrit.
16. La TEMÀTICA, sempre HUMANA: fets "humans" o
culturals. Els paisatges l'irriten, llevat de la "mar", potser pel
seu continu "moviment", diu J.Iborra.
Inclou petites escenes de la vida social contemporània.
Quan s'examina ho fa a partir d'un
"tema qualsevol", d'una anècdota del món, de la història, del seu
temps:
«un episodi ridícul o tràgic, una notícia
absurda,
o angoixant, les
paraules d'un polític i d'un home
de ciència o d'una senyoreta de moda».
17. La preferència per una
escriptura antinarrativa i
escassament descriptiva. No té gust de contar, té gust de discutir».
[SÒRIA, E., 1993].
18. La seua ESTRATÈGIA
D'ESCRIPTURA era:
- ficava un paper a
la màquina
- encenia un
cigarret
- apuntava un títol
- i, després,
continuava
[SÒRIA, E., 1993]
19. Un MOTLE TÍPIC:
- obrir
amb una anècdota, o un estirabot,
que capte l'atenció,
- comentar-la de manera desenfadada i
- encetar
el veritable tema.
- A partir d'ací, acumula
els seus debats
les seues perplexitats
els seus interrogants
i els seus suggeriments
inicials agafen una nova i més insi-diosa significació.
- la conclusió queda oberta. Si una confiança, o un prejudici, del lector ha vacil.lat,
l'objectiu s'ha acomplit. Ara li toca
reflexionar a ell, si és que en sap.
[Isidre Crespo. Materials didàctics per a l’ensenyament en
Valencià. núm.12.
Generalitat Valenciana.
Conselleria d’Educació i Ciència. València. 1994]
* * *
┌─────────────────────────────┐
│ L'ESTIL
de Joan Fuster │
└─────────────────────────────┘
(Guió-resum)
Les seues CARACTERÍSTIQUES més habituals són:
1. Una ACTITUD IRÒNICA
-antimetafísica-, sovint divertida.
2. La SENTENCIOSITAT (Una
tendència a)
3. El TO CONVERSACIONAL.
Escriptura dialògica que presenta
bona dosi de
1. Oralitat col.loquial.
2. Moviments d'interacció comunicativa, la qual conserva unes
estratègies típicament conversacionals:
- imperatius
- interrogacions vives
- incisos que delaten canvis d'entonació
- fraseologia col.loquial
- autocorreccions amb aparença
d'improvisació
- interjeccions col.loquials
- hipèrboles populars
- remuguejos de protesta
- sintaxi accidentada
3. Moviments d'argumentació polemitzadora.
4. Moviments d'autoreflexió crítica.
Aquest dialogisme bàsic representa per al lector una "teatra-lització
hàbil", que reclama unes adequades
Estratègies:
1. L'autodiàleg
2. Les citacions i les glosses, o les esmenes.
3. L'actitud irònica.
4. El posicionament polèmic.
5. La representació de la figura -el
personatge- del lector.
6. La complicitat amb el lector, la qual
comporta
- Uns implícits compartits.
- Un desdoblament del jo en un alter ego com a condició de diàleg.
- Unes consideracions metadiscursives on l'autor exhi-beix els seus dubtes, les seues
precaucions envers els significat dels termes. Aquesta
"subversió" el mena a inventar
paraules, o a usar-les amb un canvi
intencionat de significat.
7. Posar entre cometes o en cursiva paraules aïllades, els interrogants i els punts suspensius.
8. Un to de confessió descarada.
9. Una estudiada combinació de les funcions del llenguatge,
segons que vulga incitar, convéncer, implicar, etc.. Així, doncs, emprarà
- Exclamacions
i Interrogacions retòriques
- Canvis de relació amb l'interlocutor, mijançant un joc dialèctic
amb els pronoms personals.
- Una sintaxi molt elaborada, sobretot la
textual.
4. La RELACIÓ MOLT ESTRETA
de conformació recíproca íntima ENTRE
IDEA I PARAULA.
5. La FRASE BREU, senzilla.
L'objectiu primordial de la claredat
l'impulsa a defugir de l'oració llarga
de complexitat hipotàctica.
6. LES MATISACIONS; exigències
d'afinar la idea, que van introduï-des per incisos
i per contestacions -sintaxi conversacional-. Hi sovintegen
- els parèntesis cautelars
- les observacions metadiscursives entre
guionets
- les clàusules modalitzadores
- les preguntes, amb resposta o sense
- les construccions adversatives, que
reflecteixen uns moviments de retoc
d'uns pensaments a uns altres, precisant.
- les definicions, que serveixen per emmarcar
els fets que analitza.
- la negació polèmica d'una afirmació
acabada d'enun-ciar.
7. L'ÚS PECULIAR DE
L'ADJECTIVACIÓ -hi incloem, a més del clàssic adjectiu, els complements
nominals, les aposicions, les clàusules de relatiu, els adverbis, i, fins i
tot, els verbs.
També hi arreplegaríem altres
possibilitats gramaticals de "transformació": animalització, cosificació,
personificació.
8. La SUBSTITUCIÓ DE NOMS
ABSTRACTES PER CONCRETS, sovint col.lec-tius, o almenys per denominacions
més familiars.
9. La SUBVERSIÓ DE L'ORDRE
ESTABLERT DELS REGISTRES. "Desordre" aconseguit per la intrusió
de frases fetes o expressions col.lo-quials en terrenys
que els són estranys.
El seu escepticisme lingüístic el mena a la insinuació esbiaixa-da. Per això necessita emprar
- Eufemismes o implícits, sobreentesos
- El.lipsis
- Circumloquis
- Insinuacions laterals
- Ambigüitats
10. La PARADOXA. En un
discurs ple de contrastos i de perspectives la ironia i la paradoxa no hi podien justificar la seua absència.
11. Els EXEMPLES, que, en
ocasions, són "definicions" (?).
12. Les HIPÈRBOLES.
«"Escriure és exagerar", ha dit». Un recurs que dóna un cert to pamfletari a l'escrit».
13. La TEMÀTICA, sempre HUMANA. Inclou petites escenes de la vida social contemporània.
14. La preferència per una ESCRIPTURA ANTINARRATIVA I ESCASSAMENT DESCRIPTIVA.
[Isidre Crespo]
* * *
P R O C E D I M E N T S
1. Obtenció i anàlisi de la informació
1.1. Observació
1.2. Comparació
1.3. Organització -esquematització-
1.4. Lectura
1.5. Ús de diverses fonts d'informació
1.6.
2. Comprensió i aplicació de la informació
2.1. Classificació
2.2. Formulació d'hipòtesis
2.3. Interpretació
┌─
│
relacions lògiques: causalitat,
2.4. Identificació de ----> ─┤
│
...
└─
2.5. Participació en debats
2.6. Elaboració de judicis fonamentats
┌─
│ de lectura
2.7. Elaboració de treballs monogràfics -->─┤
│
d'investigació
└─
2.8. Elaboració de mapes conceptuals
2.9. " de resums/síntesis
2.10. Confecció de gràfiques
2.11.
TEXTOS A TREBALLAR
COVARDIA
Si volem -i ho hauríem de voler-, sempre
trobarem una raó per a excusar les accions del covard: la seua covardia.
Perquè, qui és que no ha tingut mai por? És clar que la por pot ser superada:
diuen que el valent no és sinó un que té por i se l'aguanta.
Potser sí. El que sí que sé
és que no hi ha manera humana de fixar un límit moral en aquest terreny.
Cadascú s'administra la
pròpia por com pot i com Déu li ho dóna a entendre. I tampoc no ens ens pas
d'enganyar. Tothom és covard per comparació a algú altre.
Ja podeu ser tan temeraris
com vulgueu: mai no serà impossible que
un qualsevol veí vostre consideri que la vostra valentia és inferior a la seua, i que, per tant, sou un covard. Una
bona regla de conducta, en això com en tantes altres esferes i coses, serà
aquesta: no censureu, no condemneu ningú perquè siga allò que vosaltres podreu
ser en alguna ocasió. Per exemple: covards.
[J.Fuster. Diccionari per a
ociosos. 1964, p.37]
EL TEXT ARGUMENTATIU: un text PER A CONVÉNCER
(ESCRIVÀ,R. i FERRER,M.)
1. Objectiu inicial:
Realitzar una primera
aproximació al text argumentatiu, cosa que implicarà:
.. reconéixer la
importància de la situació de comunicació on s'insereix el text
argumentatiu
.. copsar la diversitat
textual que ens envolta
.. identificar el text
argumentatiu mitjançant el reconeixement de la finalitat específica i de les
marques formals més evidents
.. reconéixer els diferents
àmbits d'ús en què el text argumentatiu pot aparéixer.
.. recordar alguns
coneixements previs com ara:
-- la diversitat
textual
-- els components de la
situació de comunicació i la seua importància en la
configuració del
text.
2. Objectius:
- Identificar, reconéixer i
construir textos segons la seua finalitat
- Reconéixer i utilitzar
adequadament mitjans lingüístics i no-lingüístics per a convéncer.
- Reconéixer que
l'argumentació pot aparéixer en diferents àmbits d'ús i utilitzar alguna de les
formes típiques de determinats àmbits (cartes a la premsa, articles d'opinió, etc.)
- Reconéixer que textos
narratius, esxpositius o instructius -no només els argumentatius- poden
emprar-se per convéncer.
- Reconéixer la presència de
l'emissor i del receptor en el text argumentatiu, tot copsant-ne els recursos
emprats per justificar i legitimar l'emissor, així com construir
argumenta-
cions utilitzant alguns
d'aquestos recursos.
- Reconéixer textos
argumentatius tot identificant-ne arguments i conclusió així com els lligams
lògics més evidents.
3. Recursos:
- Textos dels alumnes
- Gravacions de converses,
discursos, etc.
- [Visionat de debats
-"La vida en un xip", "Carta blanca", etc.]
- Textos escrits: [J.Fuster,
...]
4. Continguts:
- Classificació dels textos
segons la seua finalitat: narrar, informar, convéncer.
- Utilització de mitjans
lingüístics i no-lingüístics en
una argumentació (per
convçéncer).
- Argumentació i àmbits
d'ús
- Característiques del text
argumentatiu: arguments i conclusió, lligams lògics, ús d'exclamacions i
preguntes retòriques.
- Ús de textos narratius,
descriptius i expositius al ser-
vei de l'argumentació.
- Presència de l'emissor i
del receptor en el text argumentatiu. Recursos que justifiquen i legitimen
l'emissor.
5. Activitats:
1a. Analitzar la situació
d'argumentació. Fitxa "model":
1. SITUACIÓ EN QUÈ
S'ARGUMENTA:
- Temps
- Espai
2. PARTICIPANTS:
- Emissor que
argumenta
- Receptor,
objectiu de l'argumentació
3. MITJANS EMPRATS PER
CONVÉNCER (Arguments)
4. TEMA PROBLEMÀTIC
5. CONCLUSIÓ o TESI PER A
LA QUAL ES VOL ACONSEGUIR L'ADHESIÓ:
2a. Un text argumentatiu
pretén canviar les creences del receptor. Per això, podem trobar en un text
argumentatiu una creença criticada (sovint implícita), una creença proposada
(la conclusió de l'argumentació) i uns arguments que defensen la proposta.
** ALGUNES CONSIDERACIONS TEÒRIQUES:
1.
L'estructura
del text argumentatiu:
- La introducció
-l'exordium- part inicial del
discurs, la finalitat de la qual és presentar la causa davant del receptor i
obtenir-ne la disposició favorable per a la tesi defensada per l'orador.
- L'exposició
de fets -la narratio-, part on
s'exposen els fets amb la finalitat que el receptor conega la posició defensada
per l'orador i se situe de la seua part.
- L'exposició dels arguments -l'argumentatio-, el centre │
del discurs amb finalitat
persuasiva.
- La conclusió -o peroratio-
és la part final del discurs.
.. RODA, Lluís: «Vegem Fuster, llegim Covardia. Acumulem dades. Llegim-lo.
Formalment. L'assaig és un
gènere
[RODA,Ll. 1992, p.42-45]
.. PÉREZ MONTANER, Jaume: «L'assaig, com a forma literà-ria, és tan
precís en les seues possibilitats i limitacions estè-tiques com la novel.la, el
conte o la poesia lírica (...)
[L'escriptor d'assaig es
comunica mitjançant] l'autoexploració, el descobriment, desvetllament i
afirmació del propi jo. En unes altres paraules: el subjectivisme. (...)
Com a contrapés, cal afegir que
l'assagista és sempre conscient dels lectors als quals van dirigits els seus
escrits, de tal mane-ra que les seues reflexions, punts de vista, experiències
o senti-ments tenen, en el fons, una marcada finalitat didàctica. Es trac-ta,
en conseqüència, d'un balanceig difícil i arriscat entre l'ex-pressió literària
de la pròpia intensitat personal i el desig de comunicar una informació (...)
|
│
La tensió derivada de la
confrontació entre l'impuls creador i l'objectivitat de la finalitat didàctica
dóna com a resultat un equilibri estètic que sovint descansa en el to general
de l'es-crit. Saber trobar el to adequat és probablement una de les claus
mestres de bon l'assaig literari (...)
[L'assaig fusterià]:
[Diccionari per a ociosos:]
[Diversos temes com]
nacionalisme, llibertat, amor o nevel.la donen ocasió per a una pirotècnia d'associacions i reflexions
agudes i brillants en les quals destaquen tant l'actitud ètica com la prosa magnífica i transparent o les referències culturals i erudites».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada