Discurs de Joan Fuster als Premis Octubre 1980
"La unitat de l’idioma, mentre hi haja algú que
el parle i tinga consciència de parlar-lo, no quedarà mai a mercè d’una
ortografia grotesca ni de la ignorància vociferant d’un grup de
paranoides"
Les meues
paraules d’aquesta nit seran particularment breus. I no per falta de tema, és
clar. Per desgràcia, la situació valenciana actual, i més en concret la relacionada
amb la cultura, donaria peu a comentaris amargs o sarcàstics, que no vull fer
en veu alta perquè sé que la majoria de vosaltres ja us els heu fets. Hem
assistit a una sèrie d’operacions deliberadament insidioses contra d’idioma,
enfront de les quals no s’han alçat tantes ni tan clares respostes com hauria
calgut. No sé si per negligència o per timidesa, potser per manca de convicció
en sectors que hi estaven obligats, però el cas és que la barrabassada que s’intenta
exigia de tots nosaltres una reacció més decidida, més eficaç, més rotunda. Hi
ha hagut excepcions, i ben honorables. ¿Eren suficients? ¿Han trobat la ressonància
militant de què eren mereixedores? ¿O és que hem perdut la noció del perill?
He dit que la maniobra va
"contra l’idioma". Podríem dir-ne, també, "contra la unitat de
l’idioma”. Tanmateix, la "unitat de l’idioma", mentre hi haja algú
que el parle i tinga consciència de parlar-lo, no quedarà mai a la mercè d’una
ortografia grotesca ni de la ignorància vociferant d’un grup de paranoides, per
més recursos de què disposen o més agressivitat que manifesten. La
"unitat de l’idioma" és un fet objectiu, i ells mateixos, a la seua
manera, la confirmen només en obrir la boca. Parlar "en valencià" és parlar
"en català", els agrade o no: la fauna que s’autoanomena
"anticatalanista", quan parla "en valencià" -que no és
sempre, ni tan sols sovint-, està parlant "en català", encara que no
ho vulga o no ho sàpia. El problema és tot un altre. El problema és que volen
ofegar el "valencià": tracten d’extirpar-lo, de matar-lo, de
postergar-lo definitivament a la condició de patuès insalvable, prolongant
així una tàctica multisecular de la nostra classe dominant.
La història, naturalment,
no és nova. I és la història d’una "mala fe" absoluta, tradicional,
que juga amb la passivitat i amb la ingenuïtat d’unes capes populars ja
malformades pel franquisme i pels precedents del franquisme. L’estratègia
consisteix a crear un confusionisme infame, en el qual no creuen ni els
mateixos que el provoquen. ¿Qui no recorda que, entre els instigadors de la
campanya, hi ha persones que han participat més d’una vegada en la festa dels
Premis Octubre? I ací mai no hem enganyat ningú. Des del primer dia, i ja fa
quasi una dècada, un darrere l’altre, els Premis Octubre han estat una límpida
afirmació nacional: un acte de fidelitat a la llengua i d’esperança per
restaurar-la en tots els usos d’una "normalitat" vàlida, de cara al
futur.
I no solament són els
Premis Octubre. Afortunadament, són moltes més les iniciatives que van per
aquest camí. El procés de recuperació idiomàtica, que és també el procés de
recuperació nacional dels valencians, té els seus orígens a principis de segle,
i últimament ha pres una consistència lúcida i una expansió inesperada. Amb una
indigència de recursos materials escandalosa, hem aconseguit el que hem
aconseguit: no encara coagular un moviment massiu que puga imposar-se per la
seua exacta força democràtica, però sí una força social àmplia i voluntariosa,
capaç, per fi, de resistir la campanya sistemàtica de
"desnacionalitzacio" a què ens volen sotmetre. Jo no tinc costum de
practicar el "triomfalisme". No. Però pense en els temps de les
catacumbes sota la II
Dictadura, pense en la persecució que hem patit, pense en les
dificultats no superades, i tanmateix possibles de superar. Si els polítics
valencians avui poden plantejar unes reivindicacions "autonòmiques"
és gràcies a això.
No entraré ni eixiré en les
perplexitats dels polítics. Ací, no. Però si els nostres polítics es deixen
embolicar -i quan dic els "nostres", accepteu-me cautelosament el
possessiu-, si els nostres polítics, dic, es deixen embolicar pels
"altres" polítics, la primera víctima podria ser la llengua. I per aquí no
passarem. Si ens forcen a la insolència, insolència tindran. I si, a1
capdavall, es fan còmplices, per ànsia de "pactar", d’una humiliació
més infligida al poble valencià col·laborant a
"desnacionalitzar-lo", nosaltres continuarem en el nostre reducte:
amb les acusacions òbvies. Tinc por que, ara, el pas a donar no siga la
consumació de l’antic projecte: el de convertir-nos en "provincians"
addictes i suaus. Volen reduir el "valencià" al nivell del bable o de
la fabla aragonesa, o al de l’andalús dels Quintero. Hi posaré una mica d’èmfasi:
el català dels valencians és Ausiàs March, i és Jaume Roig, i és el Tirant, i
és Roís de Corella... I és 1'Estellés. I som tots els altres. I és el poble
escampat i dialectal...
Podria, i voldria, acabar amb
aquesta "cua de peix" retòrica, i que no és gens retòrica en la
intenció. Però no em sé estar d’afegir-hi alguna cosa més. L’argument que, de tant en tant, apareix en la premsa local és que hi
ha "alguns" que volen dividir els valencians. Caldria començar per
preguntar-se què vol dir això. Els valencians estem dividits en classes, estem
dividits ideològicament, estem dividits per les nostres decisions nacionals. I
no ho estem perquè sí. Són uns antagonismes que tenen la seua raó de ser en
causes profundes de la nostra societat: d’estructures i d’història. Jo sóc dels qui creuen que només hi ha una línia salvadora: la que
puga unir les aspiracions classistes -de les classes populars-, la llibertat
màxima i el redreçament nacional. És una opinió privada, probablement utòpica. Però les evidències
quotidianes ens col·loquen davant una realitat: "ells", tots units,
els mateixos, neguen les tres reivindicacions solidàriament. No en neguen una:
neguen les tres. Tot s’ha de dir: és lògic que les neguen. I qui vulga
entendre, que ho entenga.
Ja us he cansat prou. I ja m’he
cansat jo. El 81, si no m'erre, els Premis Octubre compliran deu anys.
El discurset més o menys final que sempre m’heu adjudicat, ja podria fer-lo
alguna altra bona ànima. Ha arribat l’hora de jubilar-me, i l’ocasió de l’aniversari
amb números rodons facilitaria el rellevament. Jo ja sóc un vellet arxivable, i
em fallen les forces. En una recapitulació final, no estic descontent del que
he fet i del que he dit. Hi he ajudat tant com he pogut i sabut. I trobar-vos a
vosaltres ací, tants i tan entusiastes, és per a mi la millor recompensa. No em
farà ser optimista. Em costa ser optimista. Deu ser una qüestió de les
artèries, que es lignifiquen. Però tots vosaltres, i els qui com vosaltres us
vàreu manifestar entorn del 9 d'Octubre amb una decisió diàfana, amb una
bandera, amb una llengua i amb una implícita il·lusió revolucionària, sereu
sempre els "meus". No diré, per acabar, allò de la commedia è finita! No és una comèdia, sinó un drama,
i probablement una tragèdia. Però sí que us dic "adéu". Ara: això sí,
un "adéu" de confiança...
Discurs de Joan Fuster a la cloenda
dels Premis Octubre de 1980
Butlletí
intern d’ACPV,
núm.7, novembre 1980, ps.2-3.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada