dimecres, 24 d’agost de 2011

Enric Valor: Una prosa de matisos

PRÒLEG (a Narracions de la Foia de Castalla, d’Enric Valor)

Pocs casos com el del País Valencia servirien tan justament per demostrar l’eficàcia dels tòpics literaris. Des de Llorente a Blasco, almenys, les terres valencianes són, per als forasters i àdhuc per a molts valencians, l'horta, el pla humit i feraç. L'espectacle vegetal, el verd que satisfà d'una manera bondadosa i equitativa l'instint estètic i l’econòmic, s'ha sobreposat als secans i a les muntanyes, i fins i tot a la mateixa costa -que, sub­alterna, ha esdevingut simple platja. Un poema i una novel·la convertiren la barraca en símbol, i del símbol al comodí retòrici a l’eslògan turístic a penes si hi havia una passa. No es ara ocasió de parlar de les conseqüències que això ha tingut per a lavida col·lectiva -idees i sentiments- dels valencians. Sí que diré, però, que la rectificació ve resultant difícil i llarga. Algunes pàgines d'Azorín i de Gabriel Miró, d'un costat, i els dos o tres prosistes de Castelló -aquell jocundíssim Josep Pasqual Tirado, per exemple- de l’altre, no han aconseguit desfer la inèr­cia folklorista i pintoresca, ni tan sols reivindicar un altre folklore o un altre pintoresc distints dels de l’horta.

Ja sé que tot això és una qüestió marginal a la literatura. Tanmateix,crec útil reportar-ho ací per tal que el lector s’adone de les intencions últimes que han originat les Narracions de la Foia de Castalla, d'Enric Valor. Les zones altes del Sud valencià esperaven algú que les revelàs -que ens les revelàs als qui no hi anem de cacera ni hi fem excursionisme-, i aquest algú havia de ser Enric Valor. I és que un paisatge no es lliura al contemplador sinó quan aquest -diga el que diga Eugenid'Ors- en forma part. La morositat en el detall, la visió minu­ciosa i exacta, solament les pot proporcionar l'amor a les coses en el cas que les coses siguen pròpies, siguen d'un mateix. Potser tanta precisió pertany al domini del document i no al de la creació estricta. Les Narracions d'Enric Valor, però, no es proposen res més. Són, en últim terme, el mitjà de què s'ha valgut ell per expressar la seua coneixença de la terra, de l'espai nadiu, emboirat i patriarcal. En el fons, el que hi preval és la passió descriptiva, i aquesta empeny la prosa de Valor a moments de matisació delicada, en el lèxic i en el dibuix. La geografia literària del País Valencià se'n beneficia indiscutiblement.

No cal dir, és clar, que Enric Valor participa d'aquell hàbit de narració, senzill i recte en la seguida, que perdura entre la gent de les seues muntanyes. Un personatge dels que passen per aquest llibre afirma que en el camp "tot són veritats de Déu". L'expressió no podia ser més adequada. Tant la naturalesa com l'home són, ací, pura elementalitat, "veritats de Déu que no admeten complicacions ni complicitats. Per això Valor se situa en la mateixa línia, i s'ho mira tot amb una idèntica despreocupació objectiva. No li interessa anar més enllà d'on va: el relat i l'observació, cada pinzellada, s’ordenen a un resultat final, a donar-nos evidència d’un petit món ingenu i amagat. Valor ha sabut escoltar la veu primària de la seua terra. Ens ho havia demostrat, fa uns anys, en publicar les seues Rondalles Valencianes, transcrites amb una gràcia ambigua, entre popular i culta. Ara, en la darrera narració d’aquest volum, (Llegenda del Palleter) en reprén el to, i el veiem inventant una rondalla que sembla una rondalla de veres. Una rondalla amb moralitat irònica, per ser més fidel al gust del poble que les crea. I no cap dubte que aqueixa capacitat de fabulació, tan identificada amb el geni de la comunitat, ja provaria, si més no, la finesa literària de’Enric Valor i Vives.

Joan Fuster. A Enric Valor. Obra literària completa, III. 1982. Fernando Torres Editor. València

1 comentari:

1entretants ha dit...

Moltes gràcies per participar en l'homenatge a Enric Valor! Salutacions!