dimecres, 6 d’octubre de 2010

Més que música

MÉS QUE MÚSICA

«La música en les seues múltiples formes i manifestacions és una de les arts més conreades entre els valencians. Forma part de la seua cultura i és una de les arts que més la identifica com a poble. La complexitat, multiplicitat i densitat del fenomen musical a la nostra terra exigeix i postula una llei valenciana de la música que fomente, coordine, impulse i desenvolupe aquesta rica realitat des d'una política global i integradora.»
Sí, així de solemnement ho proclama la Llei Valenciana de la Música (maig de 1998). Potser és aquest un bon moment per a llegir-s’ho dues vegades; és molt el que s’hi afirma. I, tanmateix, a dia d’avui, la gent de les nostres bandes de música es troben en un mal pas. No de prestigi —reconegut, per cert—; tampoc de professionalitat —ben guanyada, també—; però sí de reconeixement institucional. Tant que les 525 Societats Musicals valencianes, amb els seus més de 200.000 socis i 40.000 músics (el 50% del total espanyol), representades des de fa més de 40 anys per la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), han hagut d’alçar la veu, millor el to. Per això, demanen l’adhesió al seu MANIFEST (València, 6 de març de 2010), perquè societats i persones del País insten a les institucions públiques que complisquen amb el que disposa la Llei Valenciana de la Música, amb els acords signats amb la FSMCV, a fi que puguen garantir el futur d'un patrimoni que entenen com universal.
«La MÚSICA, al País Valencià, és una expressió artística que va molt més enllà de ser una manifestació merament cultural i festiva. És, a més, la forma que té aquest poble de relacionar-se amb el seu entorn i amb els seus semblants, de formar-se i de créixer. El seu màxim exponent són les Societats Musicals, amb les seues escoles de música, bandes, orquestres, cors i grups instrumentals de tot tipus, entitats que han contribuït a conservar el nostre patrimoni cultural i musical i han articulat la nostra estructura territorial i social, enfortint la nostra identitat, per ser la música una de les arts més arrelades i un dels trets essencials de la idiosincràsia del Poble Valencià... Més que Música.»
Un fenomen social d’aquesta magnitud no pot ser tractat en termes de situació d’economia en crisi; amb les coses de menjar no s’hi juga. O és que políticament han començat a ser molestes? Clar, si ells no només saben fer silenci, sinó també música, deu ser que alguns del poder volen canviar-ne la partitura.
«El fenomen "bandístic" prové del segle XIX. Un músic que vivia del poble i per al poble era qui tenia a les seues mans la part cultural-musical dels ciudadans i a les seues mans estava l’abundància i la dignitat de les manifestacions cul¬turals que, al mateix temps, podrien proporcionar-li una considera¬ció moral i material entre els altres ciutadans». Tal vegada convinga que els ciutadans ens mirem els nostre músics com alguna cosa més que els que solemnitzen les festes i omplin les vies públiques de sons harmonitzats. «Ja sabeu —en deia Joan Fuster— el que són: una corporació de benemèrits camperols empenyats a interpretar partitures simfòniques amb instruments poc adequats a tal fi. Encara que pensem que el seu origen no siga la melomania —l’amor pur per la música—, sinó més bé un intent d’omplir profitosament un temps robat al descans o a la diversió, no hi cap dubte que els nostres “bandistes” són uns admirables aficionats a la música...» I, en més d’un cas, d’ells sorgeixen admirables individualitats. Tot això sense deixar de banda la seua indiscutible col•laboració en l’educació dels gustos artístics dels seus paisans.
Més que música, i tant! Si algú en vol saber més —i us ben assegure que n’hi ha per saber-ne—, que visite les pàgines de Da capo, mestre (Josep Sanz Biosca. L’Eixam, 2000); els de Canal 9, s’hi assemblen, però es queden curts. Encara la tele —i més aquesta que ens toca patir— no pot substituir una bona novel•la. Vinga, que sone la música; i els silencis, al seu temps.
Isidre Crespo. Riola, juliol 2010