dimecres, 6 d’octubre del 2010

Joan Fuster, home de música (II)

Joan Fuster: Aforismes sobre l’ART MUSICAL

1. El pitjor Wagner és que inevitablement ens sembla un mentider.
2. “L’alegria de Mozart —si és que és alegria,cosa que dubto— fa l’efecte d’una alegria professional. Com la de l’actor que ha de riure en escena perquè així ho demana l’obra.”
3. El mal de Wagner és que, inevitablement, ens sembla un mentider.
4. LITERATURA DIRIGIDA.- Puix que «no es pot impedir que un ocell cante», resulta aconsellable d’ensenyar-li solfa.
5. El dia que vaig sentir la música del Ça ira vaig perdre el poc de respecte que em quedava per la Revolució francesa. D’això només es podia derivar que el torn de partits i la secularització dels cementeris.
6. Unamuno, quin home més poc sensual! Mai no va saber trobar gust a la Música, ni a la Mar, ni a la Litúrgia...
7. CHOPIN.- O felix culpa!
8. En el fons de tota música de Strawinski hi ha una granota que pateix.
9. Avui, com sempre, la llengua s’interjecciona sota pressions musicals.
10. El poeta parla –o canta- perquè els altres homes l’entenguen; però justament perquè l’entenguen, perquè li entenguen allò tan dur de transferir que és la melodia secreta del seu somni, ha d’arrancar als mots un dring o una accepció que aspiren a ser-ne paral•lels.
11. Desenganyeu-vos, amics assistents als concerts: la música –tota música, de Palestrina, de Bach o Amstrong o Stravinski- és per a dansar-la o per a cantar-la.
12. Un amor sense decepcions no seria amor; seria, ¿què sé jo?, confitura o música de Bach.
13. La gran superioritat de Mozart radica en el fet de ser encara un músic italià.
14. La música de Vivaldi és pura conversació.
15. Liszt: un orador sagrat.
16. Els dos més grans poetes de llengua espanyola, en el segle XX, són americans: l’un, naturalment, Pablo Neruda; l’altre, aquell senyor, no recorde ara com li diuen –un cognom italià, em sembla-, que escrivia les lletres per als tangos de Carlos Gardel.
17. Mai no he pogut sentir els cors finals de la Novena Simfonia com si, fossen música, sinó com allò que realment són, vull dir, un himne. Ara: no estic gaire segur que m'haja semblat mai un himne a l’alegria –més aviat, a alguna altra cosa, no sé què, però més noble.
18. Hi ha pianos enervants: el de Debussy, posem per cas.
19. El clavecí de Rameau té mal de queixals.
20. La veritat és que el jazz, amb els seus succedanis i els seus derivats, ha acabat per fer-nos a tots una mica mulatos.
21. Músic, allò que se’n diu músic, músic de raça, ho és Mozart, ho és Chopin, ho són Ravel, i Corelli, i Txaikovski, i Telemann, i Vivaldi, i el mateix Mendelssohn: però no Bach, ni Beethoven, ni Wagner, ni Debussy, ni Stravinski.
22. TEMA D’ESTÈTICA MUSICAL.- Esbrinar si el bemoll és tan expressiu de dolor com assegurava Schopenhauer, o si, al contrari, no expressa, més que el dolor, la gana de menjar o l’imperatiu categòric.
23. No sé per què, però el concert per a violí de Mendelsshon em fa pensar en Shelley.
24. FRANÇA.- En realitat, la Marsellesa ja no és sinó l’afrodisíac habitual de monsieur Chauvin.
25. La història d’Itàlia és una òpera preciosa: quins tenors!, quina tramoia!, quines escenes!, i aquells cors!
26. Sembla estrany que l’home haja tardat tant a inventar els museus, les grans butaques confortables, el tango, la sociologia, les vacances –i tantes altres coses que no tenen res a veure amb el progrés de la ciència. Potser és que no som uns animals tan intel•ligents com volem fer-nos creure.
27. Resulta incomprensible que, cantant la Carmagnole i el Ça ira, els francesos del 93 poguessen haver fet una revolució: semblen més aviat tonades de Pasqua de taverna rural. ¿O potser no és «le ton qui fait la chanson»?
28. «Piangerò la sorte mia...» Però en vers o amb música d’òpera.
29. Podeu comprovar-ho: l’al•legro del concert número 1, opus 12, per a violí i orquestra, de Vivaldi, admet de ser ballat amb els passos del fox.
30. El violoncel té veu de sagristà –si més no, de cabiscol.
31. La música dodecafònica és excessivament peluda.
32. El xim-xim dels músics del XVII i del XVIII té un avantatge: és sedant. Com la simetria.
33. Qualsevol soroll premeditat, ja pot considerar-se que és música.
34. La monotonia també té el seu encant, i de més a més, és respectable.
35. Un violí ben tocat, un barbitúric, una dosi d’alcohol...
36. Frederic el Gran, si més no, tenia sobre Hitler o De Gaulle el mèrit de saber compondre música.
37. La sardana és «republicana» i «federal», com apuntava Eugeni d’Ors. I potser per això està en decadència.
38. ETNOGRAFIA I FOLKLORE.- A l’home, li feia feredat el silenci, i s’enginyà el tambor. Després, amb el tambor, organitzà guerres i danses.
39. Sense himnes, sense banderes, sense visques.
40. La música és una conspiració contra el silenci, siga Bach, siga el rock. Però, ¿ha existit mai el silenci?
41. Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.
42. Per què no imaginar-nos una aranya que canta allò de Che faro senza Euridice?

Joan Fuster, home de música (I)

JOAN FUSTER, UN PENSADOR AMB BONA ORELLA
Mentre lliges, pots escoltar Maremar

«Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.»

Així sona una de tantes melodies aforístiques en boca de Joan Fuster. I en va fer unes quantes. I qui diu aforismes, diu tota una munió de textos —148 en tinc constatats, de moment, i això que en compte com a un tots els aforismes sobre el tema (42, per ara)—, des d’entrades als seus diaris, a articles en revistes i, sobretot, en periòdics. I ja en van 235 pàgines. I alguns es pensaven que Fuster només vivia l’art a través de la pintura. Qui vulga veure-hi un tast, que repasse El descrèdit de la realitat: hi trobarà unes quantes petges ben sonores.
De bon començament, és a dir, ja en la seua jove experiència artística, en formava part important l’art dels sons. El seu amic més íntim d’aquesta etapa, José Albí , ens ho deixa ben clar:

«Nos atraía de un modo especial el cine. Y la música. Aunque era tan difícil escuchar en Sueca, y durante aquellos años, música seria. Revivo el recuerdo de una noche… La Rapsodia de Liszt, húngara, número 2, fue su primer amigo. Quiero decir, nuestro primer amigo.»

En molts moments va confessar aquesta “debilitat”, posem per cas en una entrevista de tantes :

«La música m’acompanya moltíssim, sempre he estat un gran aficionat a la música, fins que no he pogut comprar-me discos i coses d’aquestes, ni un bon trasto d’aquells, un tocadiscos d’aquells, d’una certa viabilitat acústica, ¿no?, amb normalitat; en fi, m’apanyava com podia; tinc la meua discoteca... »

I no només, òbviament, un aficionat consumidor. Aquesta és la novetat del nostre treball en projecte, ja ben avançat. L’escriptor de Sueca va pensar la música, s’hi va assajar. Van ser moltíssimes les tecles que en va tocar, i en diversos tons i formes. Des de «l’òpera» del Misteri d’Elx —«puix que d’una veritable òpera es tracta»—, Fuster dixit, fins als problemes que planteja la inclusió de sorolls en una peça formalment «musical»; no els sorolls que «torben l’encís i la unció de l'auditori» —com deia ell, en parlar dels tipus d’audició . No, hi parla dels sorolls pròpiament dits, amb motiu de l’òpera de Luigi Nono estrenada el 1966: Ricorda cosa... Tant que aprofita l’ocasió i gosa proposar una nova definició de música, aforística, ves per on: «Qualsevol soroll premeditat, ja pot considerar-se que és música».
Tant la música popular —o una varietat com la Nova Cançó, on es va allargar en les seues anàlisis—, com la culta; per igual els músics de tota la vida com els més moderns. Tant el cant gregorià, l’òpera, les sonates, com el Ball de Torrent i, per descomptat les bandes de música. D’autors, hi passen per davant des del més citat, Mozart, fins el qualificat per ell mateix com «el nostre Bach», Joan Baptista Cabanilles; pel mig una bona banda de músics valencians —i no només Raimon i companyia—, a més dels noms consagrats: Vivaldi, Bach, Pergolèse, Boccherini (els barrocs eren els més “seus”). La seua mirada s’hi ha posat i ausades que n’ha dit, de coses. Fins i tot el seu poder de conscienciació nacionalista. A més, naturalment, de tants valors culturals —i psicològics— com hi troba. Un detallet que val més que no sembla: denuncia la sordera —amusios, els diu— de la pràctica totalitat dels literats espanyols, llevat del poeta Joan Maragall, «que sabia tocar el piano»; amb tot el que això puga significar.
Fins i tot proposà, des de la música, l’ideal de conversa:

«M’atreviria a suggerir un paral•lel ideal, per al cas, pres del repertori de les formes musicals. Entre aquestes, n’hi ha unes que, al meu entendre, “encarnen” en el seu terreny la perfecta i equilibrada fórmula de la conversa, tant pel que fa al nombre dels instruments que hi participen, com per la manera amb què aquests es conjuguen.»

Com a primera notícia de les nostres troballes, ací en teniu unes conclusions, parcials i provisionals:

1. La germanor de les arts: El descrèdit de la realitat, articles, amistats, sa casa...
2. L’existència de dues classes de música: La música —Bach, Haendel, Beethoven, Wagner, i els russos... compositors emfàtics i estupefactors. La música deliciosa, que demana virtuts més subtils i menys genials, i no pot oferir tanta producció —italians del XVII i del XVIII (Vivaldi o Galuppi...), Mozart de vegades, les cançons de Schumann, Chopin..., prou de Debussy, Ravel...
3. El significat de la música, la relació música-lletra...
4. La música, companya —en el sentit més ple— de la vida
5. La igual, o superior, dignitat de la música respecte de la resta de les arts.
6. Valor cultural de la música [polèmica amb Pío Baroja]
7. La “invasió” actual de la música a tot arreu.
8. «Experimentar» en art, una necessitat.
9. Maragall, l’únic escriptor català modern que «visqué» culturalment la música. «Aquesta “amúsia” general ens proporciona la mesura d’una òbvia precarietat intel•lectual —¡i social!»
10. Si desaparegueren de les falles els músics de poble..., algu¬na cosa hauran perdut.
11. ¿Ens és lícit de «parlar» de música? Vull dir «parlar-ne» amb paraules... Si [el crític] no l’ha sentida, si no l'ha vista, ¿arribarà a fer-se’n càrrec per les paraules del crític?
12. La música ha de ser sentida amb molta circumspecció i amb molta aplicació. Les ingerències de la vida corrent en l’àmbit sacrosant de l’expectació musical tenen un escandalós aire sacríleg. El lliurament devot hi és preceptiu... La manera més adequada d’escoltar música: l’orella i l’esperit atents.

Ell, a sa casa de Sueca, sempre en gaudia...

«Yo no tengo una discoteca demasiado abundante, pero puedo permitirme el lujo de escoger un Adam de Halle, un Francesco Durante, un Telemann, un Mi¬chel-Richard Delalande, un Orlandus Lassus, sin contar con el repertorio maquinal de los “clásicos”, de Bach a Chopin, de Mozart a Wagner, o lo más entretenido de los “contemporáneos”, de Ravel a Britten, de Strawinski a Schömberg.»

Isidre Crespo. RIOLA, 30 d’abril de 2010
* Publicat NOTÍCIES MUSICALS. BUTLLETÍ DE LA UNIÓ MUSICAL L’HORTA DE SANT MARCEL·LÍ • IIIª ÈPOCA • NÚM. 32 • JUNY 2008