dimecres, 11 de novembre del 2015
Estellés, poeta de la vida
Vicent Andrés ESTELLÉS -un jove adult- poeta de la vida. (IES Cid Campeador, València, 21-2-2013)
Etiquetes de comentaris:
Joan Fuster,
V. A. ESTELLÉS
Ubicació:
Comunitat Valenciana, Espanya
BACH_J.Fuster
Bach
Com si Déu hagués obert
la seva mà o pregonesa
sobre l’estesa nuesa
d’un món de silenci ofert
i en sentís tot l’escomesa:
hi fulla una oració,
la font es torna més pura,
el cel sospesa un tudó,
i un albó i una cançó
em fan l’ànima segura.
Joan Fuster (Sobre Narcís. 1949)
Com si Déu hagués obert
la seva mà o pregonesa
sobre l’estesa nuesa
d’un món de silenci ofert
i en sentís tot l’escomesa:
hi fulla una oració,
la font es torna més pura,
el cel sospesa un tudó,
i un albó i una cançó
em fan l’ànima segura.
Joan Fuster (Sobre Narcís. 1949)
El Vita Christi, obra de dona_J.Fuster
EL «VITA
CHRISTI», OBRA DE DONA
Pocs llibres presentarà cap
literatura medieval d'Europa que, com el Vita
Christi de sor Isabel de Villena, ofereixin,
en alguns aspectes, una singularitat tan
acusada. Sí: una singularitat definidíssima. Ningú no ho creuria a primera
vista. Un Vita Christi havia de ser això que el títol
indica, una vida de Jesucrist inspirada en el fervor creient, en els Evangelis i en el llegendari tradicional. Molts se'n
van escriure durant l'Edat Mitjana, ara ja oblidats, bondadosament oblidats. Però el de la nostra abadessa
era —i això és l'interessant— un Vita Christi escrit per una dona. I entenguem-ho exactament: hi ha el fet
natural, indefugible, de la presència femenina en la manera i en el sentit de la narració, lligat, com és
lògic, a la circumstància de ser
l'escriptor una dona; però hi ha
també —i ací la singularitat salta ben palesa— una veritable consciència de feminitat, amatent i desperta, gairebé polèmica, que jo no vacil·laria a qualificar de feminista, tot
i que el mot resulta angoixosament anacrònic. Si allò primer ha de destacar ja enmig d'una producció literària
completament masculina,
com és la d'aleshores ací i a tot arreu, això altre, el «feminisme» avant la lettre, encara se'ns fa més estrany i
sorprenent, perquè l’ambient
era, demés, enverinat de misogínia. Búrlesc o indignat, el descrèdit de les dones constituïa un dels tòpics incommovibles, i sincers, de l’època:
darrera els murs del
monestir, en el seu reducte callat, sor Isabel de Villena hi reaccionava,
potser només per pura
satisfacció interior. Als blasmes genèrics que verbigràcia, Jaume Roig llançava per aquells mateixos anys en els versos violents de l'Espill,
responien, simètriques,
les reivindicacions, igualment genèriques, de l'abadessa.
L'empremta
femenina es fa visible, primer que res,
en l'estil i en la reconstrucció de la història evangèlica del Vita Christi isabelià. La prelada clarissa, en renunciar a les pompes del món, sembla renunciar així mateix a les pompes literàries:
l'artifici d'això que se sol
anomenar la «valenciana prosa» —
cultisme llatinitzant, vagament humanista—, tan apreciat pels escriptors valencians contemporanis; seus, hauria estat improcedent en la ploma abacial. Sor Isabel, no ho oblidem mai, escrivia per a les seves monges, i, per tant, ho havia de fer amb
dicció senzilla, natural: digna
—no exempta d'èmfasi: d'èmfasi
piadós—, però familiar. Familiar: aquesta és la característica de l'estil del Vita Christi. I
familiar de dona. La frase i el vocabulari en sor Isabel vibren amb una constant efusió, amb una afectivitat inesgotable. Potser hi ajuda, en part, l’element franciscà
propi de la formació d'una
professa en l'orde de santa
Clara. Però la deu segura del fluix amorós que és el Vita Christi només s'explica del tot per la condició femenina de qui l'escriu. Bastarà assenyalar-ne
un detall: l’abundància dels diminutius, que son la pura
tendresa del llenguatge. Sor Isabel els usa copiosament, i amb un particular matís d'emoció, amb el to i l'oportunitat que solament podia donar-los
una dona. Un altre reflex de feminitat el trobem en l'enfocament de les escenes narrades: la visió de les coses
domèstiques, la delicada minúcia de l'ordre interior de les cases, els
menjars, la roba, les festes a un infant,
tot queda situat també dins una perspectiva estrictament de dona. Alguns dels passatges que he reproduït adés, en referir-me al realisme isabelià,
poden exemplificar bellament aquestes
dues notes del Vita Christi.
Però sor Isabel
va encara més enllà. Això que acabem
d'indicar, ben mirat, era una manifestació espontània del seu ser dona; en tot cas, si volem veure-hi alguna malícia literària, ho atribuirem al
designi d'operar sobre l'expectació
del seu públic mongívol, femení,
propens a l’efervescència cordial. Tanmateix,
l'abadessa eslava decidida a fer del seu llibre una exaltació a penes velada del seu sexe. El Vita Christi és, per dir-ho així, una vida de Jesucrist vista a
través de les dones. Comença amb la concepció de la Verge Maria i acaba amb la seva assumpció: aquestes fites cronològiques prou denuncien la importància que, dins el relat, i com a personatge, tindrà la Mare de Déu —la Mare de Déu sempre específicament presentada com a dona i com a «patrona de les dones»—. En això, sor Isabel ultrapassa
el marc bíblic: nombrosos capítols de
la seva obra estan dedicats no tant a
la descripció dels fets de Jesucrist,
com a exposar-nos les ressonàncies que aquests fets tenien en Maria. I, després, en el desenvolupament de la història, l'abadessa tria dels Evangelis aquells passatges en els quals les dones, directament
o indirecta, són coprotagonistes decisives. Fins i tot ni alguns on això no és gaire evident, sor Isabel
procura arranjar-los de manera que una
dona o altra hi sigui en primer pla.
Maria Magdalena, per exemple, ocupa en el seu relat un lloc, en extensió i en importància, de què manca en els Evangelis. I igualment podríem dir-ho de santa Anna i de moltes altres dones
que hi apareixen. En tot moment del Vita Christi hi ha una dona amb la qual es relaciona Jesús; en tot moment hi ha una dona els sentiments i les paraules de la qual resumeixen l'abast o la significació de l'episodi evangèlic. Això és tan deliberat i
insistent, que ens ho corrobora encara un altre
indici: sor Isabel prescindeix d'aquells fets evangèlics
en què Jesucrist tracta solament amb homes.
Vull dir, és clar, fets no essencials, fets dels
quals l’escriptora podia prescindir sense apartar-se de la narració canònica.
El seu propòsit, doncs, és ben nítid. Vol presentar les dones en una vinculació directa i excepcional amb el mateix Redemptor: vinculació innegable, al seu veure, i suficient en conseqüència per desbaratar les reticències misògines. Hi ha una predilecció mútua entre Jesús i les dones. Elles foren les que es manifestaren vivament devotes del Messies, per contrast amb els homes, que no el volien reconèixer. La massa anònima femenina, humil i indiferenciada, la representen les dones de Jerusalem, que ploren el Crist quan avança camí del Calvari: les dones de la mateixa ciutat els homes de la qual el crucificaven. «Les dones
—diu sor Isabel—, qui gran fe donaven en les paraules de Jesús...» No cal dir que l'abadessa aprofita, per concretar aqueixa dedicació femenina al Crist,
les figures del seu sexe, individualitzades, que reporta l'Evangeli: Marta, Maria, la Samaritana, la cananea,
la vídua caritativa, l'adúltera... La
imaginació de l'escriptora amplifica pro
domo sua el text sagrat amb una
desimboltura graciosa. I no dubta a ressenyar-hi la superioritat, en virtut, de
la dona sobre els homes. «Los
deixebles meus me desempararan e fugiran per la gran terror e confusió de la mia mort —prediu el Jesús del Vita
Christi—; e vos, fortíssima Magdalena, sens
neguna temor, públicament me plorareu...» I la raó de tot això no podia ser altra que la bondat natural de les dones. «Vos qui sou dona e per
natura inclinada a tota
virtut...», diu un personatge masculí de l'obra.
Tan palpable li semblava a sor Isabel de Villena
la preferència del Crist pel seu sexe, que arriba a
assegurar que entre els seus miracles
«los principals féu Sa Clemència en dones e a petició de aquelles».
I, és clar, en la part del seu llibre on
conta els prodigis de Jesús, només s'esplaia amb aquells que «Sa Clemència» va fer, efectivament, «en dones» o «a
petició de aquelles». (Si no m'enganyo
—no tinc ara a mà el Vita Christi, i m'he de valer exclusivament d'uns pocs
apunts i de la meva mala memòria—, la monja omet,
amb astúcia, el miracle del Centurió: un miracle sense dones.) L'enemistat entre Déu i les filles d'Eva, vinguda a
compte del primer pecat, quedava així abolida. «Lo càrrec o vergonya que
les dites dones portaven per la desobediència
de la primera, era ja tot passat e a elles en molta glòria tornat», i
«aquella natura que era estada començadora e
inventora d'error, és estada deixebla e doctoressa de tota veritat». No debades la mare del Redemptor és una
dona: una dona, com Eva, capaç de
resumir en ella la condició de tota
la nissaga femenina. Per gràcia de Maria les dones recobren la seva dignitat substancial. Els misògins —Jaume Roig— també cantaven les glòries
de la Verge; però per a ells la Verge era una excepció; sor Isabel, en
canvi, hi veu el símbol, la personificació,
la magnificació de totes les dones, les quals participen, en certa manera, de la llum de Maria. I sor Isabel conclou i en dedueix una condemnació tallant de la misogínia literària. El seu
Jesucrist, parlant amb Eva en els Llimbs, li diu: «Los qui de dones malparlaran cauran en la mia ira, car pensar
podeu que la mia mare és dona qui ha mereixcut a totes les filles vostres gran
corona, e els és una salvaguarda tan
fort, que negú no les pot enujar que a mi no ofena molt.» La rèplica als misògins és contundent.
Caldrà un dia estudiar aquesta
posició defensiva, militant
a favor de les dones, de sor Isabel, relacionant-la amb els corrents de l'època, tan contraris a ella. ¿I per què no, concretament, amb Jaume Roig?[1]
M'agrada suposar que el Vita Christi
està escrit en un diàleg,
llunyà i dissimulat, amb l’Espill. No ens mancarien dades importants per reforçar la hipòtesi. Però, sigui com sigui, sempre tindrà
interès l'espectacle de la
prelada lletraferida argüint pel bon
nom de les dones i maldant per guanyar-los la consideració, ja que no social, sí espiritual, que un «feminisme d'Edat Mitjana» podia permetre's. En aquest sentit, vull insistir-hi, el Vita Christi de la monja valenciana, bastarda de don Enric de Villena, és un llibre sense massa precedents, sense gaires semblants.
[1956]
Joan Fuster (1975):
Obres Completes I. Barcelona, 2a
edició, ps. 169-174.
[1] J. Fuster, poc después, va escriure «Jaume
Roig i sor Isabel de Villena» [1958], Ib.
Pàgs. 175-210
[ICR]
dilluns, 3 de febrer del 2014
FUSTER i l'ANIMALITAT HUMANA
ANIMALITAT HUMANA: pensaments fusterians sobre el tema
Joan Fuster: Consells, proverbis i insolències. 1968
1.
Cada nom és un pseudònim; cada
cara, una màscara; cada paraula, un equívoc. I en aquestes condicions, l’home
és un animal social! Sí, senyors: zoon
politicon[1].
[p.31,1]
2.
«El propietari, aquell animal
prehistòric...» Realment!
3.
Sembla estrany que l’home haja
tardat tant a inventar els museus, les grans butaques confortables, el tango,
la sociologia, les vacances –i tantes altres coses que no tenen res a veure amb
el progrés de la
ciència. Potser és que no som uns animals tan
intel·ligents com volem fer-nos creure. [p. 98]
4.
Per decidir-se a protegir els
animals i les plantes, cal ser una mica cínic.
Joan
Fuster: Causar-se d’esperar (1965)
5.
ALIMENTACIÓ I METAFÍSICA.-
L’home –també ens ho corrobora la
història- ha tingut sempre la pretensió de no ser un animal com els altres.
6.
ELS DEFECTES DELS AMICS I ELS
PROPIS.- Vivim la meitat de la vida, i l’altra meitat l’esmercem
a justificar-nos. És el nostre destí
d’«animals ètics»[2].
Joan
Fuster: Diari (1952/1960) [1969]
7.
D’ANTROPOLOGIA.- Una
antropologia ben plantejada, ha de començar pel goril·la. En el goril·la,
l’home s’hi reconeix. Hi endevina una rèplica seua, una incòmoda homologia.
Aquests animals ens fan gràcia i ens repugnen, alhora. La nostra actitud envers
ells és el problema a analitzar.[19-V-1959]
8.
LES NOSTRES FATUÏTATS.-
L’home és, indiscutiblement, un animal
que s’adora a si mateix: l’únic animal capaç de subtileses tan refinades.
[22-VIII-1959]
Joan
Fuster: DICCIONARI PER A OCIOSOS
(1985)
9.
FATUÏTAT.- [...] L’home és un animal fatu, l’únic —dins l’escala zoològica— que té la possibilitat de ser-ho.
10. LECTURA.- [...] Teòricament,
l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal —una vaca— sa:
ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix: l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei —o
calmant— en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem qualificar
d’embrutidors: l’alcohol, el cinema o el que sigui.
11.
SEXE.- [...] Hi ha una raó que explica aquesta
comprensió —o incomprensió— còmica del sexe. I és: que la descripció de l’acte sexual, tant si es vol com si no es
vol, comporta la reducció de l’home —home i dona— a un complex d’actituds
irreversiblement animals, i l’home es riurà de si mateix sempre que es vegi
actuant com una bèstia. L’home té un alt
concepte d’ell mateix com a espècie.
La humanitat, en els nostres càlculs, constitueix una agradable excepció dins el
món de la zoologia: l’home és l’animal que ha deixat de ser animal. Totes
les filosofies i totes les ètiques que hem produït fins ara insisteixen en
aquest punt. L’esforç per ofegar o
escamotejar la bèstia que l’home continua sent, esforç incessant i genial,
confirma certament la condició excepcional de l’home dins la naturalesa. Tanmateix,
és un esforç que no arribarà mai a
suprimir —perdó per la lapalissade— la seva
animalitat. El cos i les seves exigències són una dada irrefragable que les
il·lusions espiritualitzadores no poden passar per alt. Les necessitats fisiològiques elementals, diàriament plantejades,
insurgides a cada instant, reclamen la
seva satisfacció. Aquesta
impertinència invariable fereix i desqualifica l’home en la majestuosa idea que
s’ha forjat de la seva pròpia imatge. Per
això la fisiologia ha rebut, en gairebé totes les seves manifestacions, un tracte repressiu: s’ha procurat
velar-la, ja que no era factible res més. La
fisiologia són «les funcions baixes». L’home, per realitzar-les, es retira,
s’aparta, s’amaga. Només el fet de menjar s’ha salvat de la restricció, i
encara hi ha el record de societats i de persones que, especialment sensibles,
l’han condemnat també a la fosca discreta dels recambrons. Totes les altres activitats naturals del cos que considerem
incompatibles amb la gloriosa superioritat de l’home, són objecte, en una
mesura major o menor, d’una forma o
altra de pudicícia socialment imposada: esternudar o escopir, gratar-se o
defecar, rotar o tossir. Les precaucions que la urbanitat ens demana quan hem
de realitzar alguna d’aquestes accions, no solament obeeixen a una pulcra
deferència envers la gent que ens envolta: són, Així mateix, gestos amb què
mirem de pal·liar o d’encobrir les expansions insolents del nostre cos. Els
fets sexuals han merescut tothora el més dràstic confinament a les penombres
retretes. Sobre el sexe pesen
prevencions molt específiques, és clar: però, en el fons, és la zona del nostre comportament corporal que ens sembla
més identificada amb l’animalitat. Una parella «intentant reproduir-se» —
com deia aquell— és, per a la mentalitat tradicional, l’estampa autèntica i
intolerable de la bèstia sorpresa en el moment de màxima concreció zoològica. [...]
La luxúria in actu pot arribar a fer una certa impressió
depriment, en tant que espectacle vist o evocat: la luxúria pròpia o la
d’altri. Lionardo da Vinci afirmava que l’acte de l’amor —el sexe en ple ús— és
tan lleig, que «la natura si perderebbe» si els qui forniquen es veiessin fornicar. El Vinci
exagerava: la perpetuació de l’espècie no corre cap perill per aquest cantó. El problema, però, no és de «lletgesa»,
o no és tant de «lletgesa» com d’allò
altre: de declaració animal. L’home,
aquell ésser a part, fet a semblança de Déu, titular de tantes virtuts,
creador d’arts i de filosofies, predilecte del destí, abdica sobtadament totes
aquestes prosopopeies i es lliura als
jocs de la carn, com un gos o com una mosca. Ell no es veu fornicar, i la
fruïció l’encega. Però els altres el veuen: saben que fornica i com fornica. És la
funció sexual mateixa, arrencada del seu context humà, que hi és vista: amb els ulls o amb la
sospita. I el contrast fa riure: és còmic. És
còmic pensar l’antianimal que vol ser l’home rebaixat a la més animal de les
accions. Tota l’ampul·lositat de les conviccions humanes es desinfla en
aquest punt: l’home esdevé grotesc per a l’home. La pornografia en treu bon
profit. La grosseria de la nomenclatura sexual —argot, eufemismes—, ja
al·ludida, s’origina en això: no pot haver-hi noms seriosos per a coses que no
ho són gens. I si de cas s’hi mescla una mica de perversió o d’irregularitat,
el tret còmic augmenta: l’home,
aleshores, no sols es capté com un animal, sinó encara com un animal aberrant.
Els acudits sobre homosexuals són més hilarants precisament per l’extravagància
animal de la pederàstia. Les històries rústiques basades en anècdotes de
bestialitat —el pastor que fornica amb la cabra, etc.— són una altra font
d’irrisió.
L’home està disposat a riure’s del
sexe, sigui com sigui: a riure’s, doncs, de si mateix. He dit «la més animal de
les accions». Objectivament l’expressió és falsa. La qualitat fisiològica del
sexe no és més —ni menys— «animal» que qualsevol altra funció animal del cos.
Però el fet és que, per a nosaltres, per a l’home que anomenem civilitzat,
l’acte sexual supera en vilesa —vilesa— tota altra ocupació d’ordre fisiològic,
ni que sigui l’excrementícia. És possible que això es degui al caràcter luxós,
o relativament luxós, del sexe. Orinar o menjar són actes imprescindibles, sots
pena de mort; rotar o esternudar són actes, segons com, inevitables. Però l’instint sexual, en l’animal que és l’home, està excepcionalment
subjecte a control. Si la castedat
és una virtut, és perquè entra dins les
possibilitats humanes. En certa manera, per tant, l’ús del sexe és voluntari. És a dir: la faceta d’animalitat que suposa el sexe té tot l’aire de ser
deliberada. L’home, quan fornica, fa l’animal, retorna a l’animal, perquè vol. És a gratcient que l’home es posa en
ridícul. En un dels seus llibres, Josep Pla cita una frase de lord Chesterfield
sobre la incidència carnal. Ho ignoro tot de lord Chesterfield, i he
d’aprofitar la mediació de Pla per adduir-ne el testimoni. «The pleasure is momentany; the cost is
exorbitant; the position is ridiculous», escrivia el noble britànic al seu fill.
La postura és ridícula. Ho és,
realment? No entrarem, ací i ara, a dilucidar l’abast que el vocable ridícul té o ha lícitament de tenir. Tant si la position és ridícula com si no ho és, mirades les coses des del punt de vista de
Sirius,
no hi ha dubte que, en la pràctica, tothom està persuadit —tothom, en un moment
o altre, ridícul perquè
no ho pot eludir— de la ridiculesa de la situació. «Així ho hem trobat i així
ho deixarem», és el comentari de Pla. Però això no lleva res a la circumstància
de ser-ho: a la ridiculesa. I hom se’n riu. La comicitat del sexe és angoixosament palmària.
[...] En l’aspecte del sexe, la pressió
social és intensa, i
forta havia de ser la temptació de la burla. Tot això és evident, i ens informa
d’una de les causes que estimulen la concepció còmica del tema sexual. De tota
manera, l’important és allò que dèiem abans: la comicitat del sexe és intrínseca, perquè surt de la contraposició
de dues apreciacions extremes de l’home, la sublim i l’animal. [...]
I la idea d’un «temple de
l’Esperit Sant» enfangat en el fornici havia de resultar, necessàriament,
aclaparadora. La propugnació de la puresa, i en conseqüència el desdeny llòbrec
del cos i de les seves febleses, el repudi de l’animal, n’era un corol·lari forçós. El
sexe és denunciat com una sutzura, potser com la més denigrant de les sutzures
que poden amenaçar-nos. [...]
La
fisiologia, avui, més que no amb la vella idea d’«animalitat», es relaciona amb
la idea de «salut». I ja no fa riure —o no fa riure tant.
12.
VENJANÇA.-
Però no tothom és prou fort o prou
valent per a suportar el risc d’una baralla, ni que sigui merament verbal: l’home acostuma a ser un animal prudent,
i procura de no embolicar-se en dificultats sense un mínim de garanties.
Joan Fuster: SAGITARI (1985)
13. . Ecologia.- ¿I els milers, o milions i
milions d’espècies d’animals i vegetals, que s’han extingit abans de l’aparició
del primer fum industrial?
14. La
Naturalesa, evidentment, no produeix jardins. ¿Hi ha res més artificial que un
jardí? [109, 7]
15. Ecologia.-
¿I els milers, o milions i milions
d’espècies d’animals i vegetals, que s’han extingit abans de l’aparició del
primer fum industrial?
16.
La rosa, sense la literatura que li ha caigut a sobre,
només seria una col petita, insípida i de colors enganyadors. El perfum, a la
cuina, s’esvairia. Josep Pla[3]
s’equivocava[4].
[pàg.103, 1]
[1] El «zoon politicon» és l’afortunada expressió d’Aristòtil (Pol., I, 2)
per a definir l’home en tant que «ésser viu capaç de viure en societat,
sociable».
[2] Cfr. Examen de consciència (1968,
pàg. 17): “L’home es passa la meitat del temps tractant de justificar allò que
ha fet en l’altra meitat: justificar-ho davant d’ell amteix i, sobretot, davant
dels altres.”.
[3] Josep Pla
(1897-1981), vastíssim escriptor i periodista català. «L’únic que falta a les roses per a ésser
perfectes és ésser comestibles» (Les
hores). Cfr. també DOMÍNGUEZ, Martí: Peiximinuti,
1993, «La rosa de Pla i Fuster», pàgs.173-174.
[4] PLA, Josep: «Les roses són d’una bellesa absoluta. ¿Pot existir una
forma artificial construïda, una creació més acabada de la facultat
imaginativa? L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser
comestibles. Si ho fossin, si poguessin ésser utilitzades en algun guisat
primaveral –que són els millors de l’any-, serien probablement la cosa de la
naturalesa més perfecta i sublim. No, si els plau, no riguin...». Les hores, «El mes de Maria». OC, 1992,
vol. 9, pàgs. 134-135. Gran part d’aquest escrit i tot l’anterior -«Les roses
de Sant Ponç»- tracten d’aquest flor.
dimarts, 21 de gener del 2014
Els mitjans de comunicació: influència
INFLUÈNCIA DELS
MITJANS DE COMUNICACIÓ MODERNS
En la
desestabilització social del català, i fins i tot en la familiar, la ràdio,
primer, i la televisió, després, han estat factors determinants. El cinema hi coadjuvava.
Però, a mésura que s'escampava l'ús de la ràdio, s'encetava una
situació inèdita: per
primera vegada, des de feia gairebé mil anys, en els domicilis de llengua catalana s'introduïa una veu que parlava en
castellà —o cantava en castellà— durant hores i hores, cada dia. Ningú no podia
ser tan impermeable perquè aquesta ingerència
lingüística, ben rebuda, no repercutís en els hàbits col·loquials. El primer pas de la castellanització havia estat,
en el xvi
i en el xvii, el fet que els
catalanoparlants s'acostumassen al castellà:
s'hi acostumaven amb el tracte dels forasters —castellans— que venien a aveinar-se entre nosaltres, amb
els frecs amb les tropes castellanes que anaven i venien per ací, amb els sermons dels capellans barrocs,
amb el pas dels cómicos de la
lengua, amb... Aquestes intromissions expliquen moltes coses. La ràdio les superava. La televisió, de
seguida, les ha magnificades. És una dada que no hem d'oblidar.
Perquè, en el
millor dels supòsits, i per més catalanescos que siguen els receptors, la influència del
castellà sobre el català es consolida. Torne a dir que no és cosa d'ara: ve de
fa segles. Només que ara és
més efectiva i més ràpida, i es produeix enmig
d'una «inconsciència» global. També hi era, abans, aquesta «inconsciència». A partir d'un cert moment —un moment
clau—, els catalanoparlants parlaven català sense adonar-se'n: una mica com el burgés-gentilhome de Moliere que ignorava que parlava en prosa. O pitjor
encara. I el català que parlaven restava contaminat pel
castellà invadent, afectant el lèxic, la prosòdia, la
sintaxi, i més, el sentit social de l'ús de
l'idioma. El capítol més fonamental d'una «història social de la llengua catalana» seria aquest: el que aclarís com el poble catalanoparlant s'«acostuma» al
castellà. Com, quan i per què. Això és anterior a les mesures
repressives adjacents a la Nova Planta. Un
cop acostumats al castellà —a entendre'l
poc o molt—, els catalanoparlants de la Península i de les llles ja no necessitaven gaires pressions
per castellanitzar-se. Els del Continent ja estaven condemnats al francés.
Si això era inflexiblement lògic en el temps pre-audiovisual, què no serà avui?
L'única possibilitat
seria rescatar l'utillatge audiovisual per al català. Trobe que és un pas a donar, abans i tot
que recuperar l’escola o la Universitat, o
la tipografia. Sota la Dictadura, no hi havia res a fer. Prou que ho haurien
aconsellat al Generalísimo els seus
assessors filològics, aquells que temia Carles Riba. Si per a Franco l'enemic era el «catalanisme», algú
li hagué de dir que havia de començar per l'idioma. Hi hagué molts franquistes catalanoparlants i catalanoparlants conscients.
Van comprovar que la maniobra era ben calculada.
No hi tenien res a fer, per més adhesions al «régimen» que hi vagen formular. Hi ha dos llibres molt
instructius sobre el particular: Los
catalanes en la guerra de España, d'un tal senyor Fontana, i Los valencianos
en San Sebastiàn, de Teodor Llorente
i Falcó, fill del poeta Llorente. Són anècdotes delicades. Les deixarem de banda.
Simultàniament, o una mica després, en la Revista
de Catalunya, que es
publicava a París, Rovira i Virgili posava el dit
en la plaga. Rovira i Virgili venia a dir: «Més m'estimo un diari anticatalanista en català, que no pas un diari catalanista en castellà». L'afirmació, d'entrada, pot
semblar discutible. No ho era,
aleshores, ni ho és ara: si un diari «anticatalanista» pogués funcionar en català, acabaria creant «catalanistes».
En canvi, tot el «catalanisme» que s'haja pogut
intentar en castellà —el Destino del senyor Vergés, ben poc «catalanista» tanmateix— ha vingut a refermar
la caste-llanització. Que no podien
fer una altra cosa? Podrien no haver
simulat fer «catalanisme». I quin «catalanisme»? No negaré que, d'alguna manera, publicacions com el Destino
van colaborar tangencialment a mantenir la «flama sagrada». I que conste
que jo m'hi vaig apuntar. Però fou una trampa.
El català, a les
acaballes del franquisme i avui, ha tingut un mòdic accés als «mitjans de comunicació de
masses»: al cinema,
a la ràdio, a la televisió. No és suficient. Si el català no
ha de «morir», caldrà instaurar-lo plenament en aquesta línia. No estem
per perdre temps. Cal catalanitzar el cinema, cal
catalanitzar la ràdio, cal catalanitzar la televisió, i urgentment. I els diaris, és clar. Però, ¿com? ¿I qui ho
podria fer? Hi ha, en uns casos, el monopoli
de l'Estat, que, a tot estirar, farà
concessions no massa clares. Si n'ha fetes algunes al Principat, en la ràdio o en la televisió, i si arriba
a ser condescendent amb les llles,
que no ho sé, al País Valencia —àmbit catalanoparlant
dens, malgrat el seu «bilingüisme» territorial— hi ha una sistemàtica
marginació del català. I hi ha l'empresa privada. L'empresa privada, que va a fer
diners, no adoptarà el català fins que
el català no siga lucratiu en la publicitat.
Igual que el cine. I igual que tot. És el «sistema».
L'anomenat
«Estado de las autonomías», que seria l’actual, tampoc no es mostrarà gaire disposat a cedir en matèria d'idioma. I ho hem d'entendre. Al cap i a la
fi, entorn del castellà, hi ha massa interessos
creats perquè gosen fer moltes concessions, ni que
volguessen, que no voldran. El restabliment del català en uns mínims graus d'oficialitat
implicaria serioses ruptures en tots els escalafons burocràtics —des dels mestres d'escola a l'administració de justícia, passant per
mil oficines—, i això no ho consentiran sense infinites resistències. Mane qui mane, per descomptat. Una «autonomia»
per a Obres Públiques o per a Sanitat —seria una descentralització— potser s'animaran a atorgar-la, i encara amb
parsimònia. Pel
que fa a la llengua, seran tan restrictius com podran. Ja sé que val més una mica que no
res, i hem d'acceptar les coses com vénen. No ens hi hauríem de resignar, però.
Joan Fuster .
O ARA
O MAI. 1981, dins Pamflets polítics, 1985, Empúries,
pàgs.127- 130.
Etiquetes de comentaris:
Joan Fuster,
Mitjans de comunicació
Subscriure's a:
Missatges (Atom)