dimecres, 15 d’agost de 2012

Un APÈNDIX històric


A    P   È   N   D   I     X   a  Justificació de Catalunya


Com el lector ha pogut comprovar, el present llibre estudia el  PROBLEMA CATALÀ, i  en postula unes solucions, a partir d’un enfocament parcial: a través de les seves pàgines el nom de Catalunya designa exclusivament el poble i el territori de l’antic principal; les consideracions que s’hi fan vénen condicionades i restringides en el seu abast per aquest mateix fet. Sens dubte, raons d’eficàcia directa, ben visibles, aconsellaven l’elecció d’un tal criteri. Adreçat, en principi als catalans del Principat, calia argumentar sobretot amb dades i amb reflexions suggerides per la seua realitat immediata.
Però  la NACIONALITAT CATALANA no queda reduïda en els límits  geogràfics de la Catalunya estricta. El País Valencià, les Illes Balears i el Rosselló en foren part, i una part tan essencial —no ho oblidem mai— com el Principat. Tenim una mateixa llengua i, com deia Vicens Vives, constituïm un MÓN HISTÒRIC —i actual, afegiríem nosaltres— “... homogeni, amb una sola vivència de base i unes mateixes línies estructurals en els aspectes econòmics, social i mental...” En conseqüència, cap plantejament polític del PROBLEMA CATALÀ no podrà estimar-se com a satisfactori, si no inclou totes les terres que integren la nostra com unitat nacional.
Motius transitoris de tàctica recomanaran, en un moment determinat, que la propaganda o l’acció prenguin com a pressupost la situació particular d’una qualsevol de les nostres regions. Mai, però, això no hauria de fer-nos perdre de vista, no solament la solidaritat dels nostres interessos respectius —els de valencians, balears, rossellonesos i catalans estrictes— de cara als propòsits d’aconseguir una forma o altra de llibertat col·lectiva, sinó també, més encara, el fer d’ésser tots una sola nació, un poble únic que avui viu dispers i que cal reunir novament.
En bona lògica nacionalista, la llibertat que un dia obtinguessin  totes i cada una de les parcel·les de  la nostra comunitat hauria d'ésser només un estadi  provisional. La nota definitiva caldria situar-la en la integració ulterior de totes elles dins un cos polític  individualitzat. Aquest ideal podrà semblar  tan difícil  i remot  com es vulgui. És, però, una exigència implícita en els mateixos principis doctrinals de què partim i, a més a més, implícita en 1'estratègia política que als uns i als altres ens  imposen les circumstàncies.

UNA ANÀLISI  PREVIA

Probablement, són majoria els nostres compatriotes que encara avui es sorprenen davant l’afirmació de la unitat nacional dels Països Catalans. En el millor dels casos, predomina la idea d’existir-hi, sí, una unitat lingüística, i encara molt deteriorada per profundes escissions dialectals; però no sol ésser gaire freqüent que hom vagi més enllà d’aquesta primària i innegable constatació. És evident que mai no han faltat catalans de totes les nostres contrades, conscients i defensors d’aquella UNITAT DE PÀTRIA que ens ve donada per les realitats més profundes del nostre ésser social. Tanmateix, el sentiment particularista de cada regió ha arribat a ocultar o desfigurar els vincles unitaris més substancials, i no hi ha dubte que la mala intenció de l’enemic comú ha procurat amb totes les seves forces estimular la nostra dissensió interna.

Autor: Joan Fuster. Dins de Justificació de Catalunya, 1958, de Josep Armengou, pàg. 115.